palau sobre riba  

sobre palau  
 
 

palau per palau

*

L'home és un animal que es busca, pàgines inicials de Poemes de l'alquimista, Barcelona, Proa, 1991

si la poesia no és iniciació no és res. Que hi ha un secret; que vivim, de la vida, una aparença; que les fonts d'aquell secret han estat perdudes i que la poesia pretén de reconquerir-les, són els postulats més o menys implícits en tot el gran corrent romàntic i superromàntic. No puc donar una referència més alta de la meva. Aquest afany constant, aquesta dèria per obrir les portes d'or els trobareu, més o menys velats, darrera cada un d'aquests poemes, en cada vers, en cada mot. [...] Quinze anys de treball obstinat no han servit sinó per a evidenciar-me a mi mateix l'existència dàquest més enllà fabulós. [...] Avui som al llindar de la descoberta. Els secrets que governen la vida estan a punt de tornar a les nostres mans.      Aquest llibre és l'inici d'una iniciació. Però només l'inici.

Aquest llibre és el procés (en el sentit de trajectòria i en el sentit jurídic transcendent) de la poesia moderna. Un afany de veure-m'hi absolut, d'abastar-me amb el meu propi esguard, hi presideix. Aquesta aventura temerària ha donat, en altres, la follia, el desdoblament, la desintegració. És per aquesta darrera ferida, sobretot , que em reconec. La recomposició de tants fragments esparsos només pot fer-se a través d'un element de cohesió poderosíssim que és el Somni. El Somni entès, però, no com un bàlsam excepcional o com un repòs, ans com una realitat superior. El Somni és ja l'"altra vida". 
No és aquest el lloc adequat per a establir l'autèntica dimensió del somni -que un dia penso establir- i que Freud ha emetitit considerablement. Tota la meva poesia viu d'ençà d'aquesta Realitat Superior. Sóc jo qui perdura gràcies a ella. Sense ella hauria hagut de morir -i sens sdubte he mort- de mort real, moltes vegades. Sóc únic, que jo sàpiga, a haver tornat d'aquesta regió perillosa. No es torna mai el mateix. Un hom pot ser el fantasma d'un mateix sense saber-ho -i àdhuc sense creure en fantasmes. Parlem tots els llenguatge après i automàtic de la vida. És un llenguatge de morts. La poesia no pot ser sinó l'intent de penetrar -oh Maragall!- en aquell llenguatge vivíssim que endevinem darrera la nostra mort actual. En rars moments de lucidesa ens és donat d'entrellucar-ne la claror. Però no ens és donat de fixar-los sinó en el nostre llenguatge moridor -un dels infinits llenguatges. Un poema és sempre, en el millor dels casos, una traducció.
 

*

"Gènesi i motivacions", dins Poemes de l'alquimista, Barcelona, Proa, 1991

1
"Poemes de l'Alquimista: és a dir, poesia entesa no com un fi en ella mateixa, sinó com un mitjà d'exploració, o d'experimentació, com per a d'altres ho poden ser el microscopi, o la musica -com a l'Edat mitjana s'empraven els metalls. La paraula és, malgrat la seva feblesa, que s'ordena entorn del silenci, del qual no sembla sortir sinó per a recaure-hi, l'instrument de més precisió que m'ha estat donat per a conèixer. " "Els secrets reculen sempre amb les descobertes. No és que no hi hagi descoberta , però tota descoberta, en l'home passa a formar part integrant d'ell mateix, i així li sembla que no ha avançat, la insatisfacció resta sempre latent. Potser de les noces impossibles entre la paraula i el silenci sorgiria la revelació esperada"

2
"Dues són les claus d'aquest llibre: la desintegració del jo i el mimetisme. Van íntimamament enllaádes.           El jo, del qual es parla encara com d'un personatge inequívoc i irrevocable, està en crisi des de sempre. [...] Nosaltres, els homes del segle XX, vivim els residus d'un jo que hem rebut com establert i que hem donat per acceptat. És el jo de l'home occidental. Segurament cal acudir al racionalisme grec per a trobar les arrels fonamentals d'aquest jo. La intromissió de l'element cristià fa que encara sigui més heterogència la seva contextura.  [...] Els signes que, des de Grècia mateix, i sobretot des del Renaixement, es manifesten per a donar-nos a entendre que la dimensió que ens hem donat no ens convé ni ens explica -no ens conté-, fan crisi en l'home d'avui. El jo, el nostre jo cofoi, del qual parlem com si fóssim realment nosaltre, es desintegra. I no en un, en dos, o en tres bocins, sinó en mil bocins. L'home renaixentista, l'home de les cavernes, el cristià, el pagà, el cavaller, el cortesà, el mendicant, el romàntic, el mercenari -per a no citar-nse sinó uns quants- són, successivament, els amos i senyors, a vegades durant un cert temps il.lusori, a vegades amb una vertiginositat calamitosa, de la nostra consciència. Som a la seva mercè. El jo ja no és ell. ¿Qui és? Rimbaud i Picasso són els dos genis que d'una manera més autèntica han encarnat aquesta crisi i han cercat de donar una resposta a aquesta pregunta. 

3
"L'Occident, o el que des de Grècia hem convingut d'anomenar-ne Occident, ha estat una valoració de la llum, del dia. Tota la poesia que avui se salva (la que ens salva) reposa sobre les entranyes de la nit [...] Novalis amb els seus Himnes a la Nit, o Baudelaire, o Poe, o Mallarmé, proven tots el mateix. La nit fecunda l'esperit. El dia és el cos."

4
L'Occident, de Sòcrates a Napoleó (de Sòcrates, que inicia una acció amb el seu pensament, a Napoleó, en l'acció del qual es clou un pensament), es caracteritzava, fonamentalment, per dues coses: la possessió d'una tècnica avançada (primacia en els invents, descobriments, indústria...) i la possessió -real o il.lusòria- de la veritat. [...]
Només un poble, i els qui segueixen la seva mística, creuen avui posseir la veritat i estan animats per la força que dóna aquesta fe. La supremacia de la tècnica, en canvi, està més aviat en altres mans, a l'altra banda de l'Atlàntic. [...] la vella Europa no té esma ni per a aixecar el dit. L'Occident és mort.         Però com que una mort així no sobrevé en un dia -encara que hi hagi un dia que hom pugui dir que el seu destí es va decidir- i com que la poesia és profecia, resulta que, si esguardem bé, hi ha, des de fa un segle i mig, una sèrie d'homes que, advertits d'aquesta mort, tracten de trobar un remei a la nostra malaltia.        És el Retorn a l'Orient. Retorn a una concepció de la vida que ens pugui encaixar millor que l'actual, enllà de Grècia i del cristianisme.[...]
Si l'Occident es caracteritzava per una supervaloració del dia, la vida i l'acció, és evident que la nostra exploració ha de dur-nos cap al camí oposat. Són la vida inteior o la contemplació, la Nit i la Mort les que ocuparan la capçalera dels nostres somnis.

5
La poesia moderna és essencialment destrucció. Hölderlin és destrucció, Rimbaud és destrucció, Van Gogh és destrucció. Aquesta destrucció no és perquè sí. La poesia moderna és una mística furiosa que tendeix a buidar-nos del món sensible, del món de les aparences. [...]
Ara que la meva poesia és tota fora de mi i que n'estic alliberat, m'adono que no he fet sinó destruir, un per un, els llaços que m'unien amb el món de fora, segurament per a no haver-los d'enyorar. Vull dir que, allí on altres deploraran la meva fi o la fi de la meva poesia, jo canto -perquè es tracta d'una mort veritable- una major naixença.

NOTES ALS POEMES

Els grans poemes de l’emperador Iang-Po-Tzu 
[¿L'emperador Iang-Po-Tzu? ¿No el coneixeu? Sóc jo mateix, si us plau: és una dimensió de mi: Orient interior, somni somniat. Els Poemes són Grans -¿qui ho negarà?- en la mesura que jo sóc Emperador.] 
Cap manera no em semblava més adient que la de fer que cada poema es basés sobre una vocal i la valorés per damunt de les altres sense eliminar-les. [...] No fou sinó quan ja havia dut l'aventura una mica endavant que vaig adonar-me de la consubstancialitat o de la inseparabilitat de certs temes amb certes vocals. Els temes greus es donaven en o, els lleugers en i, els tendres en e...

Sonet intrauterí
Intreauterí, no tant pel pensament que conté (la idea de desnaixença o naixença a la inversa), com per l'estructura mateixa del poema. Si el ritme i les rimes són, en certa manera, els sentits del sonet, allí per on la seva vida es manifesta, com els ulls o l'oïda en nosaltres, així, en aquest sonet (la idea de sonet és la d'un conjunt de quatre estrofes contenint una idea preciosa), els sentits estan, com en un fetus, replegats en ells mateixos, inservibles encara. O inservibles ja, puix que la idea que el poema conté, conté també el poema, es realitza en ell. 

El poema
He intentat expressar el mateix tres vegades, acusant, cada vegada, un dels tres mitjans d'expressió en detriment dels altres. Són tres dels camins que em sembla seguir la poesia moderna: el lletrime i, més profundament, certes expressions similars on ha arribat Artaud, el poema en prosa o, millor encara, la prosa concebuda com a poesia, i l'escriptura automàtica. 
 

Tanmateix (pròleg a la tercera edició)

Càncer, un llibre que m'havia endut de memòria i que, un cop arribat a París, em vaig apressar a transposar de nou sobre el paper. [...]
sense la meva nada a París no hauria existit Laberint que, com és fàcil de veure, significa un nou moment de respir o d'expandiment vital, perquè en abandonar el país jo estava literalment buidat. A París, no sols vaig poder escriure Laberint, sinó que el contingut d'Atzucac va canviar substancialment i només hi subsisteixen una o dues de les composicions concebudes a Barcelona. 
 
 

Lectura poètica a la Fundació Miró, 1996. Comentaris de Palau i Fabre.

Poemes de l'alquimista és un llibre ambiciós en el sentit que pretén ser-hi a dins i al mateix temps veure's exteriorment. És un llibre ambiciós també en el sentit que el llibre que jo pretenia fer amb els poemes de l'alquimista era un llibre també en què hi haguessin el més gran nombre possible de matisos humans, en el sentit que hi hagués la tendresa, l'erotisme, la impaciència, la ira i fins i tot -potser allò que el caracteritza d'una manera més marcada, em sembla- que hi haguessin certs aspectes gairebé repulsius o repugnants; i això degut al fet que m'ha semblat sempre que la poesia catalana, a causa sobretot al noucentisme, s'ha desentès d'aquests aspectes.

Imitació del foc, pòstum, és un dels llibres que crec que m'ha impactat més a la meva vida perquè hi vaig trobar una cosa essencial per a mi, essencial als temps moderns, que és la diversitat. Abans, la idea de la identitat era la idea que nosaltres tenim una personalitat única amb uns trets dibuixats i definits i gairebé invariables. Jo crec que els temps moderns han esborrat completament aquesta idea de la identitat. I al llibre de Rosselló va ser on per primera vegada vaig trobar d'una manera tangible aquesta diversitat.  [...] En el Quadern de sonets hi ha una línia marcada i de sobte en la Imitació del foc es desperdiga en mil direccions diferents. I és això el que crec que constitueix l'essència de la modernitat, i jo crec que vaig trobar en aquest llibre i en Rosselló, en petit, el que després, molt més en gran, busco i trobo en l'obra de Picasso: és la diversitat essencial.

Aquest entusiasme pel llibre de Rosselló va fer que després de la guerra, va fer que anàs a buscar si existia alguna cosa d'ell inèdita i a causa d'això vaig anar a veure l'Amàlia Tineo, que havia estat una de les seves companyes d'universitat. Només tenia dues coses, una fotografia, que em va donar,  i un paper en el qual amb el mateix títol Imitació del foc i dividit per les tres seccions d'Imitació del foc hi havia 19 títols. La idea em va venir de seguida, la idea del mimetisme, que crec que és una de les bases de la meva poesia, la idea que allò eren 19 projectes que Rosselló-Pòrcel tenia de poemes que volia escriure, de poemes que no va arribar a escriure. I aleshores és quan vaig tenir la idea de realitzar mimèticament aquests 19 poemes, és a dir, intentant d'escriure el que hipotèticament hauria escrit Rosselló-Pòrcel. És així, a través d'aquesta idea de la identitat que crec que s'arriba al propi jo, però que és una idea de la identitat diferent a l'antiga com si el jo ja fos limitat, és la identitat que ve després d'haver obviat les fronteres. És el mètode de Picasso, d'identificar-se amb moltes escoles, amb molts pintors i retrobar-se ell mateix a través de totes les dimensions diverses.

 inici 

palau sobre riba

Josep Palau i Fabre “Escolis a unes estances de Carles Riba”
Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans. Curial, 1982. (pp. 59 a 66).

T’ha enquimerat la gràcia fugitiva
d’un desig i ara ets deserta, oh ment.
Ai soledat sense dolç pensament
i foll traüt sense paraula viva!

Però ¿què hi fa, si dins el teu oblit
la inquietud pregonament perdura?
Encara el goig sobre la carn s’atura
duent l’anunci d’algun cant no dit.

I ell és el foc sagrat que et perpetua
damunt les cendres del desolament;
no vulguis calma en ton oblit, oh ment,
oh folla que has gosat mirar-te nua.

     (Estances, llibre primer, 1)

“Aquest primer poema [...] ens parla d’un passat [...]. És una obertura que clou, al mateix temps, una etapa anterior que queda així, en certa manera, eliminada.”
“El poeta, en lloc d’adreçar-se’ns directament, o de cantar lliurement, s’adreça a la seva pròpia ment, dialoga amb ell mateix. Per a fer això s’ha de desdoblar. Per una banda la seva ment, a la qual ell s’adreça i que, per tant, objectiva; per altra banda, la seva facultat de cantar, el cantor, el poeta pròpiament dit. Ja, d’entrada, aquests dos versos ens fan comprendre que penetrem en una crisi interior.” 
“Que la seva ment s’hagi enquimerat vol dir que ha volgut anar més enllà dels seus límits normals, de la seva capacitat humana habitual [...] la ment del poeta ha volgut (desig) o ha cregut abastar quelcom que era fora del seu abast. I aquest desig es presentava en forma seductora, temptadora. Els adjectius són gairebé els mateixos que s’aplicarien a una dona coberta de vels transparents que passés, de sobte, davant la nostra contemplació, deixant-nos, a causa de la seva gràcia fugitiva, en el dubte de si l’hem vista o l’hem somniada.”
“Quan el poeta, doncs, ens diu que un desig l’ha enquimerat, vol dir que aquest desig l’ha fet volar molt alt, o anar molt lluny, o ambicionar qui-sap-lo!”
El darrer vers de la primera estrofa ens parla d’un “traüt -un tragí, un tràfec superlatius, puix que és foll- sense paraula viva. [...] Quina és aquesta paraula viva que el poeta es lamenta de no sentir? És, evidentment, la inspiració, l’estat de gràcia, allò que tal volta havia enquimerat la seva ment [o bé] podria ésser per al poeta el mitjà miraculós per a fer davallar, per a fer encarnar en mots el contingut d’aquell desig.”

“si en la primera estrofa el poeta semblava plànyer-se de no poder atènyer la condició sobrehumana que desitjava, en aquesta [segona] sembla acordar-se momentàniament a la seva condició humana, que es caracteritza per la pervivència constant de la inquietud, encara que aquesta inquietud hagi anat a raure al fons de tot d’ell mateix.” 
“Aquest goig, ens diu la tercera estrofa (l’ell inicial es pot interpretar que es refereix al cant no dit o al goig) [...], que és un foc sagrat, és el que permet al poeta de sobreviure al seu estat actual de cataclisme.” 

“El poeta acaba adreçant-se de nou a la seva ment, amb una imprecació aquesta vegada (la primera vegada era una constatació), per dir-li que continuï lluitant, que no vulgui la calma, en el seu estat present d’oblit.”

“En síntesi: en aquesta primera estança, la primera estrofa fa referència al passat, a una desmesurada ambició intel.lectual passada: (t’ha enquimerat): la segona se situa en el present: (perdura, s’atura); la tercera és projectada cap al futur: (no vulguis calma).

“en aquesta experiència pretèrita que no ens diu o que no ens especifica, és fàcil d’endevinar-hi també la rectificació d’una altra herència maragalliana, que és la del superhome nietzschià, empeltat en el Comte Arnau fins a vivificar-lo i quedar com una de les possibilitats latents, no del tot acomplides, del geni català.          Riba sembla renunciar a aquesta aventura, i malgrat la follia i la nuesa de la seva ment, comprenem que el seny ha triomfat en ell.” 

 inici 

sobre palau
 

Espinàs, Josep M. Identitats. Converses a TV3. Volum 2. Barcelona, La campana, 1986

"Aquest "Jo em donaria a qui em volgués" vol dir que ja no posseïa de mi res, absolutament res. Jo crec que no és un poema d'amor com molta gent creu, sinó que és un poema d'alienació."
 

Castillo, David, "Palau i Fabre: L'alquimista tanca l'obra", Avui, 18 de desembre de 1997.

"A la meva poesia hi ha un element que no ha estat tingut gens en compte per cap crític. [...] La presència de la mort. Sobretot a través de la Guerra Civil. [...] Aquest fet provoca que els Poemes de l'alquimista acabin precipitant el meu final perquè tal com explica el poema Comiat, acumulo el temps futur en mi per intentar viure endavant."
-Es podria definir la poesia d'apocalíptica.
"-En certa manera, sí. Hi ha alguna flamarada roent entremig, com els poemes de Càncer, que expliquen l'apocalipsi que vam viure." 
 

Noves, Joan / Tió, Pere, "Josep Palau i Fabre, el compromís necessari", Serra d'or 326, novembre 1986.

"Jo, potser, en certs moments m'adono que faig una obra massa apol.línia i, amb Càncer, rebento. Llavors faig uns quants poemes que trenquen aquest aspecte lineal, d'estètica; l'"Idi.li" és el trencament de l'estètica tradicional, i el spoemes de Càncer són l'antinoucentisme (ens trobem amb un sonet la meitat en vers i l'altra en prosa, i un sonet que és tot en prosa). No deixar-me empresonar i rebentar les rescloses crec que són constants en la meva obra. És cert que la nuesa i la concentració són molt ascètiques, però l'ascetisme és també un extrem; l'apol.lineixeme va més junt amb un cert epicureisme i potser l'ascetisme i la mística són dionisíacs.
-[...] l'interès per Picasso va influir en el teu abandó de la poesia [...]?
-Al contrari. Jo crec que la corba dels Poemes de l'alquimista ja estava definida. A les meves memòries explico que ja abans d'anar-me'n de Barcelona escrivia Atzucac, o sigui que la corba vital es trencava, estava esgotada. I gràcies al fet que a París torno a respirar, escrit Laberint, el llibre penúltim, on encara surten coses noves. O sigui, després de Càncer venia Atzucac i s'acabava. La descoberta de Picasso, llavors, em dóna horitzons nous, m'obre possiblitats, hi veig, en gran, la resposta a uns interrogants meus. Nodrint-me d'aquesta obra, m'ajuda a viure, a comprendre'm,  i a comprendre la meva època." 

-En la teva obra assagística apareix molt un interès per retrobar la condició primitiva de l'home. Es reflecteix en la teva poesia?
-Una mica, sí. No sé si ho he assolit. Hi ha un poema, en tot cas, que es titula "L'home de les cavernes", que és l'intent de retrobar aquesta veu primera de quan gairebé no era retòric escriure, de quan no hi havia gramàtica, per dir-ho així, quan es passava del crit gutural a les primeres expressions. Picasso és l'home que aconsegueix d'una manera clara, tot i que és el que sap dibuixar més, arribar al primitivisme, gairebé com si no en sabés. En certa mesura, en algun poema ho he intentat. En "L'home de les cavernes" intento parlar sense retòrica ni gramàtica, com en un primer vagit.
-En el llibre Càncer aquest primitivisme esdevé salvatgisme...
-Sí, hi ha més brutalitat, però va en la mateixa direcció. A més, el poema "L'edat de pedra" és l'evocació d'això. Però l'intent va més enllà en "L'home de les cavernes" i potser en algun poema d'Atzucac, on arribo a un nivell d'expressió en què gairebé no puc dir res. Té a veure amb l'autopsicoanàlisi de què hem parlat abans; jo, que tinc un temperament molt apassionat i perillós per a mi mateix, sortosament escric, i amb aquesta vàlvula m'allibero de molts microbis. D'altra manera potser hauria fet alguna a trocitat. La idea de justícia, per exemple, és tan exacerbada en mi, que sort he tingut d'escriure Miquel Kolhas i que quan em fan una injustícia em puc desfogar; si no, poser hauria fet algun disbarat.
En canvi, per un altre cantó, en els teus poemes hi ha un estudi important de la paraula com a música. S'hi reflecteix la influència d'alguns poetes dels anys vint?
-Sí, n'hi ha algunes. "En la mort de Rabindranath Tagore", per exemple, conté aquest plaer per la paraula i la musicalitat, potser amb una certa influència de Carner. Dubto que hi hagi algú al país que hagi treballat la música de la paraula com jo. Així com sóc dels qui han aprofundit menys la gramàtica i el vocabulari, en canvi, quan faig un poema, miro molt l’aspecte musical. Em sé milers de versos de memòria, no perquè en tingui molta, sinó perquè durant els anys de clandestinitat em vaig dedicar a recitar-los en veu alta per escoltar la música de la llengua: ha estat un exercici que he fet constantment. M’he arribat a saber les vuitanta Estances de memòria; i el Poema de Nadal d’en Sagarra, el sabia de cap a peus. M’ho llegia i rellegia en veu alta, com un violinista que fa arquet. No sé si tot això es nota en l’obra, però és evident que he treballat moltíssim l’aspecte musical de la llengua.
 
 

Perejaume. La matèria de l'originalitat, a mans de Josep Palau i Fabre. Josep Palau i Fabre, l'alquimista.- Generalitat de Catalunya, Barcelona 2000. (Catàleg de l'exposició a Santa Mònica). 
"I què és allò que, gairebé sempre, té aquest alquimista a l'obrador? Obres d'altres autors. L'autor obra obres. Les obres esdevenen un material om Palau recerca i rastreja infatigablement una identitat genèrica. La gestualitat, el frafisem, les incisions de l'obra de Palau obeeixen a aquesta recerca, a aquest rastreig obsessiu. La seva alquímia auroral el duu constantment a obrar amb els altres, a partir de l'obra dels altres.           Aquest "jo és un altre" de Rimbaud, de Palau, aquesta idea d'"evaporació del jo" de Baudelaire, que Palau veu encarnada en Picasso, aquest jo múltiple i col.lectiu, sota les diferents aparences òptiques del qual l'autor ha d'aconseguir fer sorgir un dramaturg, fan, d'altra banda, que, per Palau, l'obra d'autor i l'obra d'investigador es confonguin completament. " "Un poeta per a qui la creació esdevé una forma d'alienació, una forma d'identificació amb altres obres i d'altres autors." "La permeabilitat dels Quaderns és absoluta: Palau parla d'altres autors en la mesura que aquests autors parlen d'ell." 
 

Joan Noves. La tensió de l'arc. Josep Palau i Fabre, l'alquimista.- Generalitat de Catalunya, Barcelona 2000. (Catàleg de l'exposició a Santa Mònica). 
"Vull dir que les sagetes de Palau i Fabre, estan llançades per una musculatura intel.lectual en un esforç de tensió de l'arc anterior a l'escriptura mateixa, que sorgeix del mateix origen de la cultura, de l'home anterior a l'home i de l'animal anterior a l'animal." "Potser hauríem de girar-nos per mirar cap a la raça de Llull." "J.PiF és exactament el contrari de l'erudit que sap només pel fet d'haver llegit, encara que sigui un lector formidable." 
 

Enric Bou, "Josep Palau i Fabre" dins Història de la literatura catalana 10. Barcelona, Ariel, 1987.

"El problema de la identitat és una de les claus de l'obra de Palau, que es resol en dos conceptes bàsics: la desintegració del jo i el mimetisme, com a motor de la creació; i la consideració de la poesia com una eina de recerca: "Poemes de l'alquimista" volia dir "poesia entesa no com un fi en ella mateixa, sinó com un mitjà d'explotació, o d'experimentació" (Poemes de l'alquimista. Barcelona, 1977, pàg. 127)          Per a l'elaboració d'aquesta teoria de l'altre, té un paper preponderant l'exemple de Rimbaud, com a ésser revoltat, quimèric, somiador. D'ell extreu dos conceptes més: el d'"alquímia" (com a mètode) i el de "vidència", com a finalitat." 
"Des de les seves primeres exposicions teòriques a "Poesia", plantejà la pràctica de la poesia com una fase del coneixement, relacionable amb el coneixement metafísic: "Totes les poeñsies són traduccions, tota poesia és la traducció d'un poema nou engendrat en l'esperit. Aquest original és inassolible; resta sempre inèdit. La poesia és l'art de traduir la vida de l'esperit mitjançant l'esperit. Operació doble on malícia i ingenuïtat són una mateixa cosa, on la intel.ligència i l'instint es confonen, on el bé i el mal desapareixen. Operació completa, per tant, total. La més pròxima a una Coneixença, la que ens acosta més a l'absolut.""
"un altre tret característic de l'obra poètica de Palau i Fabre: la provocació. La qual cosa es tradueix en la incorporació de temes i motius insòlits, o en el bandejament de partits presos reconeguts entre els poetes coetanis" (p.e. el final del poema a la rosa). "De fet, aquesta obra, escrita fonamentalment en els anys quaranta, interessa com a alternativa al ribisme imperant, i perquè amb recursos propis de les avantguardes històriques assaja de realitzar el designi rimbaldià: "Je est un autre!".
 
 

Joan Triadú. Avui, 2.III.1984

                       "Per als no entesos cal explicar què entén Palau i Fabre per 'alquímia', terme que és el seu nom de poeta que signava així, per raons interiors i profundes, els articles que trametia a 'Ariel' des de París. A les notes de Poemes de l'alquimista (1ªed., clandestina, 1952), el poeta escriu: Poemes de l'alquimista: és a dir, poesia entesa no com un fi en ella mateixa, sinó com un mitjà d'exploració, o d'experimentació, com per altres ho poden ser el microscopi o la música,com a l'edat mitjana s'empraven els metalls". 
 
 

Balaguer, Enric
Poesia, alquímia i follia. Aproximació a l'obra poètica de Josep Palau i Fabre.
Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995

"Palau remarca, a "El mèdium", el fet que la poesia és un fons de coneixement supraindividual sense fronteres culturals, ni d'espai ni barreres cronològiques. La tasca del poeta és la de revelar, la de traduir, doncs, la veu secreta de l'univers." (p.45)

"L'alquímia és, doncs, una conseqüència i alhora una resposta a la disgregació de l'individu." (p. 49)

"Palau, en la seua poesia, ha explotat molt la idea d'ambivalència: de la mort com a renaixement, de la creació com a destrucció, etc., que trobarem estesa al llarg de tota la seua obra." (p. 59)
 

 inici 
 

Pàgina de presentació MAG POESIA