Si bé l'alquimista es confon tant en mi que puc dir que jo sóc ell tant com ell és jo, en les veus dels personatges del meu teatre l'epítet [ventríloc] m'ha semblat del tot escaient i és per això que l'he adoptat en aquest recull.
 

Un vent huracanat xiula per l’estança, i obre la porta per on ha entrat DON JOAN. Penetra una DAMA jove: ulls clars, cabell daurat i llarg, vestit o túnica fins als peus, descalços, i braços nus

LA DAMA
Sóc jo. La que tu esperes
la que sempre esperaves.
Per això no t’espanto com als altres
i per això t’estimo més que a cap.
Mira’t en els meus ulls d’una vegada,
mira’t en el meu llac.
T’estimo des de sempre: jo em trobava
en el moment de la teva naixença,
gelosa, al teu costat.
Jo em trobava en el teu primer amor, a punt, vetllant,
i en cada cos de dona que estimaves
el meu s’hi interposava
i et feia sentir estrany
aquell cos,
i el contacte carnal jo te’l glaçava.
La teva joia era tan alta
que esdevenia quasi insuportable,
com un dolor estrany.
Volies aquell cos,
darrere el cos, a mi,
i arribaves al cim
d’on em reptaves
som si mai el meu glavi
no hagués d’humiliar-te.

Però, ara, per fi, estem sols tots dos.
Ara, per fi, estem cara a cara.
Tu que tot ho has volgut
aprèn a abandonar-te.
No podràs ser ben meu
ni jo podré estimar-te
ben del tot
si resta en tu
un sol bri de desig.
Jo vinc a deslliurar-te, presoner:
a deslligar els teus braços
dels nusos complicats
dels teus abraços;
a deslligar el teu cos
fins al perfet repòs;
a retornar als teus peus
els camins i conreus
recorreguts en va;
a esborrar del teu rostre
aquest cúmul de rostres
que s’hi amunteguen
com un cos vora un cos
en la fossa comuna.
Tot m’ho he d’endur de tu
perquè després tu vinguis.
Heus ací tres rodets
per a desfer la xarxa
dels teus sentits, subtil.

En el primer rodet
cabdellaré el fil negre de la teva mirada.
Que llarg, que és aquest fil!
Quina esfilagarsada!
Mira com va sortint
tanta dona mirada.
En el segon rodet
cabdellaré la llana
que el teu tacte debana
i que et cobreix el cos.
Quins munts de carn humana!
Que blanc, el teu amor!
En el tercer rodet
hi haurà la seda roja
que els teus llavis estoja
amb fil imperceptible!
Però no es trenca mai.
Quanta sang que bevies
amb els teus besos, mira.
¿On, digues, l’escondies?
Vampir, cruel vampir!

DON JOAN s’ha anat afeblint progressivament i s’estén sobre el llit, agònic. La DAMA el besa i s’estén, amorosament, al seu costat. El vent d’enduu les decoracions que representen la cambra de DON JOAN i descobreix un paisatge un sota un cel estrellat. Fulles de tardor, empeses pel vent, travessen l’escena.

 

L'excés o Don Joan foll

Eva, que als pits hi neva.
Joana, que m'obre la gana.
Edit, que m'obre el sentit.
Eugència, coll i gardènia.
Lluïsa, cos i camisa.
Aurora, de la mirada que enamora.
Francesca, la flor i la bresca.
Margarida, a la meva mida.
Magdalena, amb la teva trena.
Mònica, rambla avall per les teves cuixes.
Ora pro nobis.

Rosa, com una rosa.
Estrella, com una estrella.
Clara, com un mirada.
Pura, com Maria Immaculada.
Ora pro nobis.

Blanca, Laura i Beatriu,
en la mirada heu fet niu.
Marina, Irma i Isabel,
amb la flor del nom, la mel.
Elisenda, que ronda la ment,
Teresa i Victòria, amén.

      *

Eva, que als pits hi neva.
Joana, que m'obre la gana.
Edit, que m'obre el sentit.
Lluïsa, cos i camisa.
Francesca, la flor i la bresca.
Margarida, a la meva mida.
Magdalena, amb la teva trena.
Rosa, com una rosa.
Estrella, com una estrella.
Clara, com una mirada.
Pura, com Maria Immaculada.
Amén, amén, amén...
 
   

La mateixa esplanada del quadre anterior, amb llum esclatant, de dia.
L’HOME és tret amb violència de la caverna pels dos guàrdies, que li arrenquen la bena dels ulls i desapareixen immediatament dins la caverna, deixant-lo sol.

PRIMER TEMPS: la consternació.

La primera impressió que les coses produeixen a l'HOME, en trobar-se sol i llibert, és la d'anorreament. L'HOME s'ajup, com una bèstia atemorida, replegant-se sobre ell mateix.
Pausa.
El segon moviment és la falfiança. L'HOME mira amb recel a totes bandes fins a constatar que està sol.
Després comença a mirar i a palpar la terra i la seva pròpia ombra, que d'antuvi l'espanta.
S'acosta a un estany i mira els objectes que s'hi reflecteixen. S'hi mira ell mateix. Desfà la imatge. Torna a mirar-s'hi.
Mira els objectes circumdants, passant del terror al meravellament.
Finalment, aixeca el cap enlaire, a la llum. Mira el sol. Cau, de nou, fulminat. Torna a alçar-se. Contempla, ara dempeus, la seva ombra allargada. Dirigeix la mirada a les coses i a l'espai, obertament.


SEGON TEMPS: la dansa.

Inici de la dansa: desorientació del cos cap als quatre punts cardinals, fins que fa un gran salt enlaire, que és el primer moviment de la dansa pròpiament dit. Salta una i altra vegada.
El segon moviment de la dansa és el salt amb els passos laterals, cap a una banda i l'altra.
Tercer moviment: giravolta.
Es para en sec, amb els braços estesos. Respira profundament.


TERCER TEMPS: l'exaltació lírica.

Salta i xiscla fins a la convulsió: Oé! Oé!
Crida sense saltar: Oé! Oé! Aó! Aó!
S'aquieta: Ah!
Prova la seva pròpia veu: Aa, Aa, Ee, Ee.


QUART TEMPS: la paraula.

Comença el seu himne, dret, amb els braços estesos.

Avui tot xiscla.
Avui tot llança alarits d'alegria.
No sé què crida més en mi:
si aquests ocells
o aquestes flors en els meus ulls,
o aquest perfum de terra molla, que m'entra
venes endins.
No sé què crida més en mi:
sento aquests cants vermells i grocs
i m'eixorba el furor d'aquestes flors!
També sóc arbre, i sento,
seota els meus peus,
la saba com treballa per nodrir-me.
I, amb tot, puc caminar, puc desplaçar-me:
d'ací, d'allí, de l'una  banda a l'altra,
sense que les arrels semblin queixar-se.
Ventre matern, oh Terra,
nodreix el teu nou nat,
agombola'l en la teva ampla sina.
Ventre matern, oh Terra, tot neix de tu;
jo em sé el teu fill, el teu predestinat,
i amb tot,
no sé com m'infantares.
Veig les herbes, i els arbres, i tot el teu esclat
d'ocells i d'aigües. Però ¿com t'ajuntares
amb el pare, el Sol? ¿Per quin procés tan llarg
heu arribat a concebre'm?
Quan i en quin lloc fou la vostra unió?
No ho sabré mai, si sou tan grans
i sento tantes veus a la vegada.
Tot em parla de tu, oh Pare, oh Sol!
Tot em parla de tu, oh Mare, oh Terra!
Tot em parla de la vostra unió,
d'una abraçada que navega
pels espais infinits!
Tot esdevé immensurable, si ho miro
des de mi.
Beneït, oh Pare, oh Sol; beneïda, oh Mare, oh Terra;
beneïda la força que us aferra
 l'un a l'altre.
Per ella jo sóc. Per aquesta força
sóc fort.
Per ella em dreço amunt, com tots els arbres,
i puc pujar més alt que els ocells
i que el cant dels ocells,
amb el meu pensament.
També en mi les arrels deuen ser més pregones!
¿On neixen, d'on arrenquen, perquè jo pugui
volar tan alt?
Oh Pare, oh Sol; oh Mare, oh Terra,
de la vostra abraçada estreta
jo sóc el fruit madur.
¿Quants d'encontres i lluites, i quantes provatures
abans de mi calgueren
perquè jo fos?
No sé res, però us sento
al meu costat.
La vostra resposta és aquesta presència poderosa.
Tu, Pare, al meu damunt,
amb tot el teu esclat.
Tu, Mare, sota meu
amb el teu ventre ofert,
amb la teva pell tendra de carícies
i amb els fills que prodigues
per al meu gaudi, i perquè sóc el vostre privilegiat.
Pare, Mare, amors meus,
doneu-me sempre altres germans,
gaudi dels ulls i de les meves mans. 

[Monòleg del demiürg] (La caverna)

En mi s'uneixen els dos sexes,
claror d'enigma.
El bé i el mal en mi es confonen
i es necessiten.
Odi i amor són els qui engendren,
perquè s'estimen i es detesten.
I vida i mort són aparences.

Estima més, si pots.
Odia més, si vols.
Fes bé, fes mal;
l'un val per l'altre.
Fes més de bé, fes més de mal,
fes el que vulguis, però més.
L'excés és el que compta.
Tot es contrari a si mateix
ans que contrari a un altre.
Tot neix quan mor i mor quan neix
en aquest espectacle.
Els sexes no es penetren,
tampoc no se separen,
estan units d'arrel
per alguna altra banda.
Què és masculí? Què és femení?
Tot és igual i tot distint.

Si ho endevines tot en mi
farem un pacte.
Mira que tendre sóc i fi 
per una banda,
i que ferotge i angulós
per aquesta altra.
Qui mou la guerra entre tots dos?
El que ens uneix i el que ens separa.
M'estimo a mi perquè sóc jo;
l'altre també l'estimo així.
Joia i dolor són simulacres.
Seny i follia demà es casen.

Occiràs els teus pares, els fills devoraràs:
ells et roben la força i són el teu secret.
Seràs fill dels teus fills i els pares pariràs.
Naixeràs aleshores, si vols, de tu mateix.

DIANA: Així m'agrada, que siguis un fill obedient, submís als meus requeriments. Has començat molt bé, fillet. Sembles un llop abeurant-se en un estany. Quina set que tenies! Quants caramels que saps descobrir! Què fas, ara? Ah, encara t'enfonses més? No em pensava que la teva llengua arribés tan endins. Comença a creure que m'estimes de debò. Sí, sí, tinc la vulva molt sensible, molt vulnerable. La punta de la teva llengua esdevé pviperina quan em toca aquí. La fas dringar com un escallarinc celestial, que només tu i jo podem oïr, o potser només jo. Però tu no pares, la balança es decanta cada vegada més a favor teu. Vull contrapesar el teu diabòlic treball fregant-me els mugrons i no hi pervinc. També ells et són còmplices i semblen aliar-se contra mi. No són tres sortides per desfogar-me, com jo creia, sinó tres obertures, tres entrades vulnerables del meu castell assetjat, encerclat i saquejat. Ja està! Ja has aconseguit el que volies, miserable! Ja veus com m'estremeixo, per culpa teva, no t'ho perdono... No puc més! He dit que no podia més i tu insisteixes. No em dónes respir. En lloc d'apiadar-te de mi, tornes a burxar. Què dimoni t'inventes, ara? Els teus llavis, com els d'un truja, s'han convertit en una gran ventosa. Em fas el buit, com si em volguessis engolir tot el sexe i, a través d'ell, arrabassar-me les entranyes. Porc, animal, més que porc, no veus que em crucifiques a dins del teu maleït confessionari, fent-me això? Si no fos per l'estola que em protegeix i que em confereix la dignitat que em cal, em creuria una dona nua, però sóc una papessa, ho sents?, la teva papessa, i ara et mano... Animal, garrí, et deia que et mano... Em fas estremir més del que volia. Per segona vegada, sí, per segona vegada he arribat al cel i m'has fet caure. Estic morta, fillet, esgotada. Em sembla que ara ja m'he tornat insensible. Si no fos a causa del meu orgull et perdonaria l'última part de la penitència, però no puc fer-ho. Veig que tu també estàs cansat i tornes a la voluptat de la llengua, a dir-me coses dolçament, com si em cantessis una cançó de bressol. Ninet meu... Cabró! Recomences amb la teva ventosa de garrí, de truja infame, buscant les trufes amargues de l'amor, absorbint el meu sexe, que vols capgirar i endur-te'l com si fos una presa. No sabia que poguessis covar tan males intencions. Desgraciat! Què fas, ara? Amb les dents? No veus que me l'escapçaràs amb els teus rosecs de fura? Que no ho veus, que és molt delicat i que em faràs sang, que em pots matar? Prou, prou, acaba d'una vegada. Tan de bo no t'hagués posat aquesta triple penitència, que es torna contra mi mateixa. Tan de bo no hagués vingut mai a combregar i a mostrar-te els meus dos cabridells, les meves tórtores esclaves. Tan bona que he estat amb tu i ja veus com m'ho pagues: a mossegades! Ah, saps barrejar les mossegades i els petons, les dents i la llengua, per fer-me més mal, per fer-me sofrir més. Quan em penso que m'amanyagues, tornes amb les teves tisores bucals a triturar-me i tinc por de llançar un crit que se senti del carrer estant. Millor! que ho senti tothom, que vinguin i et detinguin, que vegin la dolenteria, la perversitat del seu vicari! Ja hi és. Ja està. Ho has aconseguit per tercera vegada. Satanàs!


 

 
"Mots de ritual per a Electra [1958. El 1961 torna definitivament a Barcelona] és el que té potser un contingut social més evident. Electra representa la resistència interior, i Orestes és l'exili. Jo vaig veure, a la postguerra, que a Catalunya la gent que feia la resistència parlava molt malament del món de l'exili; quan vaig anar a França vaig viure el fenomen contrari... Cada grup pensava que era l'únic a partir del qual Catalunya es podia refer. Aquest drama és el que tracto de reflectir a l'obra, dient que només unint-se Electra i Orestes es pot abatre el tirà i reconstruir el país. Coses molt personals hi són també secretament mesclades." (Garcia, J.M. / Rom, M. Josep Palau i Fabre , Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya, 1993. pp. 80-81).

mots de ritual per a Electra

               II

Una altra part del mateix erm. Entra ORESTES, amb pas decidit, caminant en direcció a ponent.

ORESTES
Impaciència, impaciència,
mesura bé el teu pas,
sigues pacient com jo,
impaciència divina.
¿Què faries sens mi,
si em perdies per sempre?
¿Què fóra jo sens tu,
que em nodreixes tothora?
Impaciència, impaciència,
sigues pacient com jo,
que ho sóc fins al desfici.
I tu, paciècia meva,
alegra’t en mon pit;
aviat eixiràs,
vestida de princesa,
amb gran esclat de llum
per als qui no et coneixen.
Impacient paciència,
impaciència pacient,
bescanviareu el vas
i l’embriaguesa.

Vint anys. Durant vint anys,
el pensament i el braç
m’han estat endreçats
per a una sola empresa.
Arribo al meu país
menys com si fos un home
que una brunzent sageta.
Fora de l’arc tibant
i lluny de la mà experta
que em llançava amb encert,
entre el cel i la terra
sento el meu vol suspendre’s
amb estranya dolcesa.
És el moment feliç
que l’au sotja la presa:
cal abatre’s rabent,
-redevenir sageta.

Surt

               III

ELECTRA i ORESTES. De primer ELECTRA, sola, en el mateix lloc d’abans, com si continués el mateix monòleg [d’espera], però amb la mirada escrutant, ara, l’horitzó d’una manera precisa.

ELECTRA
Vindrà així i serà com aquest:
el pas lleuger i la mirada certa.
Em mirarà estranyat com qui mira una bèstia,
i em dirà somrient, com si res no digués:
És Argos allà al lluny? On viuen els Atrides?...
Simulacre perfet, befa del meu desig,
avança prest, pregunta, parla, digues,
o mor sobtat si el teu nom no és Orestes.

ORESTES entra i es para davant d'ELECTRA

ORESTES
On he arribat? Quin país és aquest?
És Argos allà al lluny?
ELECTRA
Si ho saps per què ho preguntes?
ORESTES
És bo escoltar d'un altre el que volem sentir.
ELECTRA
És Argos el que veus, si això pot alegrar-te.
ORESTES
I tu, qui ets?
ELECTRA
I tu, per preguntar-ho?
ORESTES
Sóc estranger.
ELECTRA
Dius una veritat
que de tan gran s'assembla a una mentida.
ORESTES
Coneixes Argos bé?
ELECTRA
I Argos a mi també.
ORESTES
Qui ets, si es pot saber d'un cop?
ELECTRA
Em dic Istar.
La folla Istar. Tot Argos t'ho diria.
ORESTES
Sembla que et plagui aquesta anomenada.
ELECTRA
És l'única de seny en un país malalt.

CANÇÓ DE LA DONA-PANTERA
 
Jo sóc la dona pantera,
m’agraden els cors sagnants
i la meva gran fal.lera
és collir-los amb les mans.

Aquests són els fruits de l’arbre
prohibit al paradís:
quants més en menjo, més gana.
Qui m’estimi, que obri el pit.

Les meves urpes són roges
com els fruits que he d’abastar,
i les mans se’m tornen boges
quan sento un cor palpitar.

Ara els cors són massa tendres,
l’amor devé decadent.
Res no reneix de les cendres.
L’amor és incandescent!

Quan la sang em regalima
galta avall, com un arrop,
puc esdevenir joguina
i vulnerable de cop.

Si algú sorprèn la feblesa
de la pantera que dic,
esdevindré una princesa
com ho era en temps antic.

Mentre duri l’encanteri
em calen cors a desdir.
Qui no entengui aquest misteri
que s’acosti i vingui aquí.


 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA