bibliografia bàsica
 

notes biogràfiques

"Els   meus   enemics  haurien   d'estar contents i proclamar,  amb mi, que si no he  comès tal crim  és perquè he  escrit tal  obra;   que  si  no  he   estat  un assassí, un demagog  o un incendiari -ha anat  d'un  pèl-  és perquè  sóc  poeta, dramaturg    i     assagista.    Aquesta concomitància  amb l'acció és,  als meus propis ulls, el  que confereix a la meva obra la seva  autenticitat."
'Autoretrat'.  Grifeu,  12  d'abril  del 1974. Quaderns de l'Alquimista, Barcelona: Proa, 1997

                   Josep Palau i Fabre va néixer a Barcelona el 21 d'abril de 1917, però va passar el primer any d'infància a Badalona. El seu pare era pintor, decorador i inventor de joguines.
"Jo crec que moltes coses meves queden explicades pels meus orígens. Potser la posició avantguardista em ve a causa dels contactes que el meu pare tenia amb Salvat Papasseit. Recordo quan em van dir que aquell senyor que m'estimava tant, que em posava sobre els seus genolls (a les Galeries Laietanes), havia mort. Més endavant, durant una convalescència meva al llit, el meu pare em va donar L'irradiador del port i les gavines i La gesta dels estels. D'altra banda, que el meu pare fos pintor, que em portés de petit a la Pinacoteca o a la Sala Parés, educant-me la mirada, que hagués tingut el taller amb Josep Mompou, que a casa sempre sentís parlar de pintura..., crec que tot això va ser un pes decisiu en la meva futura vocació picassiana." (Garcia, J.M. / Rom, M. Josep Palau i Fabre , Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya, 1993. p. 17). "A casa, a la paret del dormitori dels meus pares, hi figurava, escrit pel meu avi, que tenia una lletra molt bonica, el Cant espiritual d'en Maragall. De petit el meu pare me'l recitava. Maragall era una presència molt forta a casa meva, com de fet ho va ser per a moltíssima gent." (Ibid., p. 21)
De la seva mare diu: 
"Dec a la meva mare el meu desequilibri afectiu i la meva capacitat traumàtica" (Vuit poetes. Barcelona, Óssa Menor, 1952). 
"La distanciació amb el meu pare es va produir bastant tard, amb moriu de la Guerra Civil. Ell, de jove, era un home molt avantguardista, avançat. Estava subscrit a La Publicitat, i era d'Acció Catalana, d'esquerra moderada, per tant. [...] Havia evolucionat com molta gent del país, encara que ara molts no ho diguin. Va ser, com molts catalans, franquista, sense ser feixista. [...] Recordo un dia, molt dolorós per a ell i per a mi, que em va dir: "No sé qui t'ho ha ensenyat, tot això!", i jo li vaig respondre: "Tu!" Pobre home, va comprendre que li deia la veritat, i no va saber què contestar-me." (Garcia, J.M. / Rom, M. Josep Palau i Fabre , Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya, 1993. p. 20).

Fins als sis anys va a l'escola francesa de les monges de Cluny. Després l'internen al Col.legi de La Salle Bonanova entre 1925 i 1931. "A La Salle passàvem el dia resant. Ens llevàvem molt d'hora. Abans de sortir del dormitori, una oració. Al refectori, abans d'esmorzar, una oració. En acabar, una oració. En entrar a la classe, una oració. I cada quart sonava un timbre, moment en què un alumne havia de dir: "Acordémonos que estamos en la santa presencia de Dios!", ens persignàvem i durant un minut reflexionàvem sobre això... Missa i comunió diàries. Durant el dinar, un alumne llegia la vida del sant del dia i, després, algunes pàgines d'una novel.la: Miguel Strogof, de Salgari. A la tarda, classe de religió diària. Al vespre, rosari. No crec que un monjo de Montserrat resi més." (Garcia, J.M. / Rom, M. Josep Palau i Fabre , Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya, 1993. p. 22)
Als 14 anys, una pilotada a l'orella li romp el timpà i passa una convalescència a casa seva 
"i és aleshores quan em cau a les mans el Hamlet de Shakespeare, que em va trasbalsar. Passar de les vides de sants als interrogants morals i metafísics de Hamlet... Va arribar aquell estiu, el de 1931, i, també era invevitable, em vaig enamorar com una bèstia." (Garcia, J.M. / Rom, M. Josep Palau i Fabre , Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya, 1993. pp.24-25)
Fins al 1935 fa estudis secundaris a l'Institut Tècnic Santa Eulàlia, també intern, però era mixt i amb un altre concepte de disciplina.

Abans del 36 col.labora a la premsa catalana: "La Humanitat", on entrevista Federico Garcia Lorca, Josep Maria de Sagarra, André Maurois, etc. i on coneix Trabal, Oliver, Rodoreda, Andreu Nin, Puig i Ferrater..., i més tard a "La Publicitat" . A l'estiu del 36, el 13 de juliol va a Eivissa, a Sant Antoni. "Allò era un paradís, on pensava instal.lar-me, on m'hauria instal.lat si els esdeveniments no m'ho haguessin impedit. En arribar a l'hotel, Fonda la Esmeralda, m'assignen una cambra, però torno a recepció per comunicar que a la porta no hi havia clau. Em van dir que cap habitació no en tenia, que allí no es tancava res, ni la porta que donava al carrer. En preguntar si no hi havia robatoris em digueren que no, que feia deu anys un home havia robat unes gallines... El que he dit: el paradís. [...] Al cap de dos o tres dies de ser allí em van dir que hi havia un "pronunciamiento". Tothom creia que duraria una setmana o quinze dies. [...] A mig agost se'ns anuncia la sortida del port d'Eivissa d'un vaixell de càrrega cap a Barcelona." (Garcia, J.M. / Rom, M. Josep Palau i Fabre , Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya, 1993. p. 29). 

 El 1938 és mobilitzat al cos de Sanitat del Ministeri de Guerra. A l'entrada dels franquistes és dut al camp de concentració de Lleida "Ens duien com es du el bestiar, en un vagó tancat, amb la gent que feia les necessitats allí mateix. El camp de concentració va durar un mes i mig, amb un fred espantós" (Garcia, J.M. / Rom, M. Josep Palau i Fabre , Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya, 1993. p. 33). 

                 Del 1939 al 1943 cursa estudis de Filosofia i Lletres. Coneix Joan Triadú, Miquel Tarradell, Miquel Dolç, Néstor Luján. El 1941 organitza les primeres sessions clandestines d'Amics de la Poesia a casa seva: de primer una lectura de Miquel Dolç, la segona una lectura de fragments de la Divina comèdia, per Sagarra. Les convocatòries les feia en tranvia i a peu, de cap a cap de Barcelona, perquè no hi havia telèfons: Sagarra, Manent, Riba, Aramon, Foix, López Picó... Per iniciativa de Santiago Pey van fer uns cursos clandestins d'Història de Catalunya i de filologia catalana a la casa dels mateixos professors (Jordi Rubió, Ferran Soldevila...); els alumnes eren Romeu, Triadú, Verrié, Panyella, Tarradell, Mercader...  "Aquells anys jo només vivia pel país. Ni estudiava. Llegia el que m'interessava i anava amunt i avall lligant caps, unint gent. S'havia d'assegurar la continuïtat de la cultura catalana." (Ignasi Aragay, "La quimera antifranquista de Palau i Fabre", Avui, 5 de juliol de 1995)
"A partir de 1940, un cop vista la impossibilitat dels seus plans, es va dedicar sense estalviar esforços a refer el món cultural català. Ho va fer tot agafant-se segons Samsó [La cultura catalana entre la clandestinitat i la represa pública  (1939-1951)Publicacions de l'Abadia de Montserrat]. "al dret a la pròpia llengua amb esperit irreductible". Aviat es va convertir en pont d'unió entre els joves universitaris i els escriptors que quedaven d'abans de la guerra a través de plataformes clandestines com els Amics de Rosselló-Pòrcel i el grup Estudi, entre d'altres. "Aquells anys jo només vivia pel país. Ni estudiava. Llegia el que m'interessava i anava amunt i avall lligant caps, unint gent. S'havia d'assegurar la continuïtat de la cultura catalana." Del 1944 al 1945 va dirigir els vint números de la revista Poesia, un "crit d'exigència", tal com l'ha definit Joan Triadú. El desembre de 1945, aprofitant una beca de l'Institut Francès i fastiguejat dels sectors més puritans de la resistència, es va autoexiliar a França, d'on no tornaria fins al 1961 per dedicar-se a l'estudi de Picasso." (Ignasi Aragay. "La quimera antifranquista de Palau i Fabre". Avui, 5 de juliol de 1995. 
 

En la clandestinitat du, amb Triadú les edicions La Sirena, on es publica Espriu el 1946. Hi publica, ell mateix,  el primer recull de poemes (una part del qual havia estat publicat a Melilla: Balades amargues) L'aprenent de poeta (1944, datat el 1943 perquè si el veien es pensassin que era "aigua passada"), que impacta en aquells moments per la incorporació de l'erotisme i per la gran llibertat  i inconformisme que demostra en la línia poètica marcada per Rimbaud i Artaud --autors que anys més tard tradueix al català. 
"La guerra havia liquidat de cop l'ordre noucentista, el seny. Tot se n'havia anat avall. Llavors vaig considerar que havia d'acudir a una altra font, que era la de Llull, i de seguida vaig veure claríssimament la cosa de l'alquímia. Era una possibilitat per al país: ni noucentisme ni modernisme: una via més antiga, més universal, més moderna alhora." (Coca, Jordi, "Josep Palau i Fabre, pulcrament endimoniat", Serra d'or 243, desembre 1979). L'alquímia pel que té de no estrictament científic de no reductible a fórmula; l'alquímia com a afirmació de la llibertat humana.
El 1945 també a La Sirena publica Imitació de Rosselló-Pòrcel. El 1946 publica Càncer a París. "Durant els anys quaranta, l'erotisme dels meus versos xocà frontalment amb el puritanisme i el noucentisme imperants. Potser l'únic que mai no m'hi va fer cap objecció fou en Sagarra. Els acceptava molt més que en Riba o que cap altre escriptor. Quan li vaig recitar el meu sonet Salvador Dalí, el 1944 (he de dir, entre parèntesis, que en el moment d'escriure'l no sabia res de la posició política de Dalí)... 
SALVADOR DALÍ, (p. 127)
... a Sagarra li va plaure molt i va cridar: "Mercè! Mercè!" (era el nom de la seva dona), perquè me'l sentís recitar. En canvi, en Foix, surrealista per dins, però molt noucentista per fora, després de sentir-lo em va rectificar un vers. "Tu fas l'amor amb la mirada", va dir en veu alta, en senyal de reprovació." (Garcia, J.M. / Rom, M. Josep Palau i Fabre , Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya, 1993. pp.44-45)
També publica les Versions de Hölderlin de Carles Riba.
Va conèixer la dona "com quasi inevitablement la coneixíem en aquella època, d'una forma venal." (Garcia, J.M. / Rom, M. Josep Palau i Fabre , Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya, 1993. p. 25). 
LA SABATA (p.121)
"M'invitaren a fer una lectura i un dels poemes llegits fou, naturalment, La sabata. A la sortida hi hagué persones que no em saludaren." (Garcia, J.M. / Rom, M. Josep Palau i Fabre , Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya, 1993. p. 45).
"Aquella "dona barata" es deia Poupée, nina. Era una noia molt maca. Un comissari de policia se la va endur cap a Madrid..." ("Les passions de l'alquimista: Picasso, la poesia i el teatre. Joan de Sagarra i Valentí Puig conversen amb Josep Palau i Fabre", El País, 22 de juliol de 1999).
"Ah, sí, sí, jo els anys quaranta sentia que un dels pocs llocs on podia anar era a les cases de meuques. Potser perquè no hi havia hipocresia. M'hi trobava millor que als salons burgesos de Barcelona, que en realitat era el món que em corrompia." (Coca, Jordi, "Josep Palau i Fabre, pulcrament endimoniat", Serra d'or 243, desembre 1979).

És el creador i l'editor de la revista «Poesia» (amb vint nombres, de 1944-45; edició facsímil a Proa el 1976) on es lliga la tradició medieval d'Ausiàs March amb la noucentista, amb textos de Carles Riba, J. V. Foix, Marià Manent, però alhora de Salvador Espriu i d'autors de la nova generació, com ara Joan Triadú i Rosa Leveroni, entre d'altres. Cal destacar-ne també les versions de Rimbaud ("El vaixell embriac"), Baudelaire ("Correspondències") Lautréamont, Apollinaire, Mallarmé, Éluard, Breton. El nombre 2 és dedicat a Rosselló Pòrcel, el 13 a surrealisme (amb el text del "Vident" de Rimbaud amb un dibuix de Miró), el 9 a tannkes, el 20 a literatura femenina... Es feia amb paper de fil perquè per a obtenir el paper ordinari es necessitava un permís de censura. 

Palau i Fabre és també un dels fundadors de la revista «Ariel» (amb Triadú, Romeu, Tarradell i Verrié) (1946-51) (on tradueix Baudelaire). Ja des dels primers nombres pren un caire noucentista en el qual no encaixa Palau ; el 1944 Jaume Bofill i Ferro hi fa una crítica sobre L'aprenent de poeta, on diu: "Mancant a principis immutables de capteniment, pequen contra el bon gust".  "Ja ho veus, jo no podia continuar; havia de marxar. [...] Em sentia asfixiat pel franquisme i per la meva posició a contracorrent dels intel.lectuals catalans. Tenia ganes d'airejar-me. Estava cansat, fins i tot físicament; molt esgotat, i gairebé no podia escriure. A més, hi havia l'ambient de casa..." (Coca, Jordi, "Josep Palau i Fabre, pulcrament endimoniat", Serra d'or 243, desembre 1979). "Sí, hi havia un noi de casa bona que, ves per on, resulta que era antifranquista i que estava en desacord amb els seus pares... En aquesta situació, la beca de l'Institut Francès per anar a París fou com un salvavides, com l'única sortida possible al meu atzucac, al meu pensar constantment en el suïcidi durant aquells anys." (J.P. i F. "Donjoanisme", Avui, 25 de maig de 1995). 
El 1947, al nombre 9 d'Ariel, dedicat als actes de l'entronització de la verge de Montserrat, publica "Van Gogh, Magog", un escrit que contrasta amb la resta dels de la revista; diu: "Miró tenia raó quan deia que "tota obra d'art que no reflecteix el drama del creador no ens interessa". El drama del creador, avui, és la destrucció. Destrucció és igual a creació. (...) El seny comença a fer-se sospitós. (...) La bellesa -deia fa més de vint anys André Breton- serà convulsiva o no serà."

També col.labora amb la revista de «Dau al set». Identifica poesia i vida.

                   El 1946 rep una beca del govern francès per una estança d'un any a París, que li és renovada l'any següent. 
"-Com va ser el comiat? -Fred, molt fred. Semblava com si se'm volguessin treure de sobre. En Coll i Alentorn em va dir: "Que us provi!". En Marià Manent, que me l'estimo molt, me l'estimava molt, sóc el primer que l'he posat una mica en valor, em va dir: "No se'ns torni comunista!". En Riba quan vaig anar a acomiadar-me'n, en lloc de parlar de mi, es va fer un autoelogi... L'únic que em va demostrar una estimació, una tendresa, va ser en Sagarra. Em va dir el mateix que em va dir el meu pare. Quan em va acompanyar a l'estació em va dir: "Quan tornes?.". I en Sagarra, al seu pis de la Bonanova, em va dir. "Quan torna?"." ("Les passions de l'alquimista: Picasso, la poesia i el teatre. Joan de Sagarra i Valentí Puig conversen amb Josep Palau i Fabre", El País, 22 de juliol de 1999).
En acabar-se la beca, canvia voluntàriament  el passaport espanyol per la documentació de refugiat polític. S'hi està setze anys. Als inicis hi du una vida bohèmia, fa de figurant en unes vint pel.lícules (on veu actuar Gina Lollobrigida, veu dirigir René Clair... El 1976 fa un mig metratge en 35 mm. Picasso a Catalunya), de professor d'espanyol, de periodista, de cambrer, de vigilat nocturn... però cap al 1953 s'estabilitza econòmicament treballant a 'la Casa de México. És un període d'aprenentatge i maduresa, pot conèixer entre altres personatges Artaud, Camus, Octavio Paz i sobretot Pablo Picasso. Retorna a Catalunya el 1961.

A partir del 53 fa feina de secretari-administrador-bibliotecari de la Casa de Mèxic; ell ho explica: "L'atzar em va fer coincidir un dia, a casa d'Octavio Paz, amb un professor que es deia Manuel Cabrera. Més endavant, quan buscava feina, el vaig retrobar i em va dir que l'anés a veure. No hi confiava gaire, però en tenia tanta necessitat que el vaig anar a veure diverses vegades. Un dia em va dir que el tenia no era per a mi, per a un intel.lectual com jo. En preguntar-li de què es tractava, m'aclarí que de rellevar el porter durant els diumenges, feina que vaig acceptar tot seguit dient-li que era molt millor fer de porter que morir-se de gana." Alguns mesos després li oferí la feina de secretari: "Jo estava escurat de la butxaca, i vaig acceptar entusiasmat, perquè el meu treball comportava, a més de la paga corresponent, un habitatge complet, amb dues habitacions, sala d'estar, calefacció i femme de ménage inclosa! [...] El lloc de treball al Pavelló mexicà em va donar una estabilitat de la qual no havia disposat a París fins aquell moment. Va durar set anys, del 1953 al 1960." (Garcia, J.M. / Rom, M. Josep Palau i Fabre , Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya, 1993. pp.49-50)

Tradueix el Llibre d'amic i amat de Ramon Llull i d'altres poetes catalans al francès (* Ramon Llull, Le livre de l'ami i de l'aimé. París: GLM, 1953. * Poemes de Ramon Llull, Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March a Trésor de la poésie universelle. París: Ed.Gallimard, 1958: 620-623. * Destin de la Catalogne en termes de poésie a 'Esprit', setembre de 1956:379-384 Joan Salvat-Papasseit, pp. 409-410, Carles Riba, Salvador Espriu i Rosselló-Pòrcel, pp. 411-412)

                   Diu Palau i Fabre que "l'ambientació   artística respirada al costat del meu pare explica que entre els meus primers poemes n'hi hagi molts de tema pictòric i explica, encara més, el meu interès per Picasso, del qual jo sentia parlar a casa meva des de menut i que no vaig conèixer sinó a París el 1947, un any després d'haver escrit el primer llibre sobre ell". L'impacte que va provocar conèixer personalment Picasso va marcar el contingut dels seus assajos centrats gairebé tots en l'estudi d'aquest pintor des de diversos àmbits: Vides de Picasso (1962), Picasso (1963), Doble assaig sobre Picasso (1964), Picasso a Catalunya (1967 i 1975), obra d'investigació, Picasso per Picasso (1970), recull i anàlisi de tots els autoretrats, Picasso i els seus amics catalans (1971), L'extraordinària vida de Picasso (1971), per a infants, El "Guernica" de Picasso (1979), Picasso vivent, 1881-1907 (1980), El secret de les Menines de Picasso (1981), Vides de Picasso. Assaig d'una biografia pura (1986), Picasso cubisme (1998) Estimat Picasso (1998, Lletra d'Or), Picasso dels ballets al drama, 1917-1926 (1999)

Sobre l'atracció per l'obra i la personalitat de Picasso, diu Palau i Fabre a l'article "Nòtula" (Barcelona, 1996), Quadern picassià. Dins Quaderns de l'alquimista. Barcelona: Proa, 1997:
              "L'obra de Picasso ha estat per a mi, des de sempre, una obra plena d'interrogants i de respostes. Em pregunto sovint què hauria estat de mi, en tots els sentits, sense la presència actuant de l'obra de Picasso. La més gran satisfacció de la meva vida haurà estat el fet que aquesta atracció instintiva, intuïtiva, que remunta a la meva adolescència, ell acabés adonant-se que era autèntica. Considero que no existeix cap altra obra que contingui la quantitat de matisos humans -joia, tristesa, furor, erotisme, mordacitat, plagasitat, recel, lirisme, amor-com la que conté la de Picasso i, per tant, cap a qui més li escaigui de ser considerada un humanisme integral (...)".

                   L'any 1962 inicia una etapa vital solitària a Grifeu (la Costa Brava) que s'allarga fins al 1975, combinant-la, però, amb ininterromputs viatges picassians. "Vaig demanar al meu pare si em podia deixar els diners que em faltaven per a la construcció de la caseta, i m'ho va negar. Un temps després va morir i vaig poder completar aquella caseta. [...] La meva vida allà es resumeix a anar a la platja, prendre el sol, banyar-me, fer gimnàstica sueca, la migdiada, passejar, llegir molt i treballar. " (Garcia, J.M. / Rom, M. Josep Palau i Fabre , Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya, 1993. p. 73).
"En morir el meu pare, havia heretat unes pessetes, malgrat la traïció del meu bon amic Salvador Espriu, que firmà, avalant-la, una declaració de la meva mare -les relacions amb la meva mare sempre van ser difícils: ella no volia fills- en la qual ella qüestionava la part legítima que em corresponia per dret." ("Les passions de l'alquimista: Picasso, la poesia i el teatre. Joan de Sagarra i Valentí Puig conversen amb Josep Palau i Fabre", El País, 22 de juliol de 1999).
Durant aquests anys publica assaig, sobretot sobre Picasso, com:
* La tragèdia o el llenguatge de la llibertat. Barcelona: Dalmau, 1961
* El mirall embruixat. Palma de Mallorca: Moll, 1962
* Vides de Picasso assaig de biografia pura. Barcelona: Les quatre estacions, 1962. (Mall, 1986. Proa, 2002))
* Picasso a Catalunya.Barcelona: Polígrafa, 1966
* Picasso i els seus amics catalans. Barcelona: Aedos, 1971
* Una traducció de Tao Te King. Amb litografies d'Albert Ràfols Casamada, 1965
També s'editen alguns discos recitats per ell:
* 9 poemes de Joan Maragall. Barcelona: Vergara, 1963
* Ausiàs March, poemes.Barcelona: Vergara, 1964
* Joan Salvat-Papasseit (amb Jordi Sarsanedas). Barcelona: Edigsa, 1964
* 13 poemes de l'Alquimista. Barcelona: Vergara, 1965

                 El 1975 comença una etapa públicament més dinàmica. Reedita els Poemes de l'alquimista  (N'hi havia una edició clandestina a La Sirena, datada a París el 1952. Pere Quart publica l'obra poètica a l'Ossa Menor, censurat el 1972, i ja complet el 1977; posteriors edicions: 1979, 1984, 1991 i 1997)
Publica més assaig, entre d'altres:
* Antonin Artaud i la revolta del teatre modern. Barcelona: Edicions 62, 1976
* Quaderns de l'alquimista. Barcelona: Pòrtic, 1976
* El 'Guernika' De Picasso. Barcelona: Blume, 1979
* Picasso vivent, 1881-1907, Barcelona: Polígrafa, 1981
* Nous quaderns de l'alquimista. Barcelona: Edicions del Mall, 1983
* Lorca-Picasso. Barcelona: Proa, 1988 (1998, Proa, col.lecció Perfils)
* Picasso cubisme, 1907-1917. Barcelona: Polígrafa, 1990
* Quaderns de l'alquimista. Barcelona: Proa, 1997
* Estimat Picasso 35 obres i 14 documents inèdits. Barcelona: Destino, 1997
* Picasso dels ballets al drama, 1917-1926. Barcelona: Polígrafa-Diputació de Barcelona, 1999

També teatre (i posada en escena d'Homenatge a Picasso i de Mots de ritual per a Electra) 
 (“em sap greu que no es representin les meves obres, perquè el teatre s’escriu per ser interpretat, no per ser llegit.” (Entrevista a Lletra de canvi):
* Homenatge a Picasso. Barcelona: Edicions 62, 1972.
* Teatre. Barcelona: Aymà, 1977. Inclou el cicle de Teatre de Don Joan: Tragèdia de Don Joan, Don Joan als inferns, Esquelet de Don Joan, Príncep de les tenebres i l'excés de Don Joan Foll; Mots de ritual per a Electra (Estrenada per l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, 1974), La caverna i Homenatge a Picasso (Estrenada a Barcelona: Cova del Drac, 1981).
* La tràgica història de Miquel Kolhas. Barcelona: Edicions 62, 1978.
* Avui Romeo i Julieta. El porter i el penalty. Barcelona: Institut del teatre-Diputació de Barcelona, 1986.
* L'Alfa Romeo i Julieta. Barcelona: Edicions 62, 1991.

Publica les primeres incursions en el món de la narrativa amb el llibre Contes despullats. Fa col.laboracions en els mitjans de comunicació: «Avui», «L'Avenç». Els seus assajos són traduïts a diverses llengües. El 1976 és escollit president del Centre Català del Pen Club, i ho és durant dos anys, durant els quals es fa una assemblea a Barcelona, l'any abans a Estocolm es volia posar el castellà cooficial del PEN amb l'anglès i el francès i Palau s'hi oposà. "La meva actitud em valgué tota mena de crítiques per part de la majoria dels membres del PEN Català, en lloc de les felicitacions que jo esperava merèixer" (Garcia, J.M. / Rom, M. Josep Palau i Fabre , Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya, 1993. p. 82).
                   L'any 1984 va ser guardonat amb el premi de Literatura Catalana d'Assaig de la Generalitat de Catalunya pel seus Nous quaderns de l'alquimista. L'any 1989 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. L'any 1996 va aplegar a 'Les metamorfosis d'Ovídia' dotze narracions escrites entre 1989 i 1994. El 1996 és distingit amb el Premi Nacional de Cultura, i el 1999, amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. És Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
                    El 24 de febrer de 2005 és nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat de les Illes Balears.
                    Mor a Barcelona el 23 de febrer de 2008.
 

  inici
 

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

Poesia
* Poemes de l'alquimista. Barcelona: Proa, 1997.

Assaig
* Quaderns de l'alquimista. Barcelona: Proa, 1997.
* Vides de Picasso. Assaig de biografia pura. Barcelona, Proa, 2002 [1962]
* El 'Guernika' De Picasso. Barcelona: Blume, 1979.
* Picasso vivent, 1881-1907, Barcelona: Polígrafa, 1981.
* Picasso cubisme, 1907-1917. Barcelona: Polígrafa, 1990.
* Picasso dels ballets al drama, 1917-1926. Barcelona: Polígrafa-Diputació de Barcelona, 1999.

Narrativa
* Contes de capçalera. Barcelona: Proa, 1995.
* Les metamorfosis d'Ovídia i altres contes. Barcelona: Proa, 1996.

Teatre
* Teatre. Barcelona: Aymà, 1977. (Inclou el cicle de Teatre de Don Joan: Tragèdia de Don Joan, Don Joan als inferns, Esquelet de Don Joan, Príncep de les tenebres i l'excés de Don Joan Foll; Mots de ritual per a Electra, La caverna i Homenatge a Picasso).
* La tràgica història de Miquel Kolhas. Barcelona: Edicions 62, 1978.
* Avui Romeo i Julieta. El porter i el penalty. Barcelona: Institut del teatre-Diputació de Barcelona, 1986.
* L'Alfa Romeo i Julieta. Barcelona: Edicions 62, 1991.

Obres traduïdes per l'autor
* Artaud, Antonin. Versions. Barcelona: La Magrana, 1977.
* Rimbaud, Arthur. Una temporada a l'infern. Il.luminacions. (versió, estudi i notes) Barcelona: Vergara, 1966.

Josep Palau i Fabre l'Alquimista. Generalitat de Catalunya, 2000 (amb escrits de Julià Guillamon, Antoni Vilanova, Ricard Salvat, etc., i conté una bibliografia exhaustiva).

Josep Palau i Fabre. Barcelona, Associació d'enginyers industrials de Catalunya, 1993 (Una llarga entrevista feta per J. M. García Ferrer i Martí Rom).
 

MÉS BIBLIOGRAFIA

Josep Palau i Fabre. El mirall embruixat. Palma, Moll, 1962.

Josep Palau i Fabre. Antonin Artaud i la revolta del teatre modern. Barcelona, 62, 1976.

Josep Palau i Fabre. Estimat Picasso 35 obres i 14 documents inèdits. Barcelona: Destino, 1997.

Josep Palau i Fabre"Donjoanisme", Avui, 25 de maig de 1995.

Josep Palau i Fabre. "Bartomeu Rosselló-Pòrcel, profeta dels temps moderns". Serra d'or, maig1998.

Josep Palau i Fabre. "Bartomeu Rosselló-Pòrcel, precursor". Bartomeu  Rosselló-Pòrcel i Blai Bonet. P.A.M., 2000.

Josep Palau i Fabre “Escolis a unes estances de Carles Riba”. Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans. Curial, 1982. (pp. 59 a 66).

Josep Palau i Fabre "Les paradoxes de la tragèdia". Serra d'or 339, gener 1988.

Josep Palau i Fabre [Escrit inèdit sobre la tragèdia llegit a la Universitat de Barcelona] Barcelona, maig del 2000.
 

Poesia. Barcelona, Proa 1976 (Ed. facsímil). 
 

Balaguer, Enric. Poesia, alquímia i follia. Aproximació a l'obra poètica de Josep Palau i Fabre. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995.

Guillamon, Julià, "Epíleg", dins JPF Contes de capçalera. Barcelona: Proa, 1995.

Palau i Fabre. Barcelona, ICE 1987. 

Coca, Jordi, "Josep Palau i Fabre, la necessitat de la tragèdia". Serra d'or 383, novembre 1991

"Josep Palau i Fabre: els crims de l'amor". Serra d'or 334, juliol-agost 1987.

Guillamon, Julià, "Josep Palau i Fabre: Teoria i pràctica de la representació teatral", pròleg a JPF Avui, romeo i Julieta, Institut del teatre, Barcelona, 1986

Espinàs, Josep M. Identitats. Converses a TV3. Volum 2. Barcelona, La campana, 1986

Castillo, David, "Palau i Fabre: L'alquimista tanca l'obra", Avui, 18 de desembre de 1997.

Natàlia Barrenys. Pròleg a Epistolari Rosa Leveroni-Josep Palau i Fabre (1940-1975). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1998

Noves, Joan / Tió, Pere, "Josep Palau i Fabre, el compromís necessari", Serra d'or 326, novembre 1986.

Ignasi Aragay, "La quimera antifranquista de Palau i Fabre", Avui, 5 de juliol de 1995

Coca, Jordi, "Josep Palau i Fabre, pulcrament endimoniat", Serra d'or 243, desembre 1979

("Les passions de l'alquimista: Picasso, la poesia i el teatre. Joan de Sagarra i Valentí Puig conversen amb Josep Palau i Fabre", El País, 22 de juliol de 1999

Enric Bou, "Josep Palau i Fabre" dins Història de la literatura catalana 10. Barcelona, Ariel, 1987.

Joan Triadú. Avui, 2.III.1984

Pilar Parcerisas, "Palau i Fabre, investigador de Picasso". Avui, 25.V.2000

Zayas, Núria, "Josep Palau i Fabre, poeta", El temps, 29 febrer- 6 març 2000.

Enric Gallén, dins Història de la literatura catalana 11. Barcelona, Ariel, 1988.

Nou diccionari de la literatura catalana. Barcelona, Ed. 62, 2000
 
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA