l'alienat
els grans
poemes de l'emperador iang-po-tzu (1942)
imitació de Rosselló-Pòrcel
arbre de flames
els grans
poemes de l’emperador iang-po-tzu (1942)
II
L'aigua perfila
carícies a la riba.
El somni fina,
se'n torna cap endintre.
La vida ja és la vida.
IV
Cu-cut! Cu-cut!
Dues notes a penes
i un cor a punt.
VI
... Passa-hi els dits,
al llac de la delícia:
és ella, sí,
tan propera del Somni,
Madona Fantasia.
VIII
La dolça amiga
encara dorm el somni
on s'adormia.
IX
...I, amb tot, un cor,
encara el tinc, un cor:
amb el seu plor
i amb el seu goig, un cor;
amb un plor sobretot.
X
Els mots s’estimen
en mi, pel gran amor
que jo els tenia.
Es nuen i desnuen
seguint llur fantasia.
VI DOLÇ
Bacus beuria
la poesia
en aquest vas.
Somric suara
veient sa cara,
veient-li el nas.
M’identifico
-cara de mico-
amb el seu cas
i paladejo.
Però sedejo
dolçors de jaç.
LA GRAN CURSA DEL MAR
A Amàlia Tineo
La gran cursa del mar sempre distinta
(jo he navegat la Grècia catalana),
m’atrau per les sirenes impossibles
i pels dofins lluents -fulgor d’espases-
i els blaus, sempre més blaus, de les llunyàries.
Ara navego en mi mateix una aigua
més nua i transparent, més impalpable.
Una aigua com un aire. Matinada
del cor, en pau, sense vaixell ni onada;
sense dofins ni rems, corda ni escàlem;
una aigua només aigua i aigua i aigua.
LA CANÇÓ MÉS BANAL
Cantarem la cançó més banal,
si en som capaços, si en som capaços.
La que ens llevi l’enuig i tot mal,
si en som capaços.
Té una piga al mugró Josefina.
(No en som capaços, no en som capaços.)
Són les cinc, i la llum ja declina;
no en som capaços.
A pleret el bell somni, a pleret;
ara, no gaire; ara, no gaire.
A l’hivern, amb el vent, fa més fred;
ara, no gaire.
Compta els llums, que la nit ja s’acaba;
no hi mirirs massa, no hi miris massa.
Si me’n vaig és que jo me n’anava.
No hi miris massa.
Ens esperen llençol i coixí,
i això s’acaba, i això s’acaba.
És avui que demà serà ahir,
i això s’acaba.
La faldilla et curteja una mica,
ai, Josefina; ai, Josefina!
Si t’enfades, l’amor s’embolica,
ai, Josefina!
Cantarem la cançó més banal,
si en som capaços, si en som capaços.
La que ens llevi l’enuig i tot mal,
si en som capaços.
inici
imitació de Rosselló-Pòrcel
(Fira encesa)
NOVA LEDA
A Josep Romeu
Sigues més blanca que el blanc,
més dolça que la dolcesa,
tota nua en el teu flanc
i en la meva timidesa.
Sigues la pura impuresa.
(Rosa secreta)
IMITAT DE DANTE
Per me si va nella città dolente.
Per mi sabre el mal, sabreu la bava
que destil•len els homes, invisible,
i el fons dels cors com el fons d'una cava.
Per mi sabreu tota cosa possible:
la verge puta que ningú es tirava
i el bord donzell, de cul massa irascible.
Sabreu el bé i el mal, la bruixeria,
les llúpies, els amors, la niciesa,
fal•lus caiguts i sense poesia
i pecats clandestins sense grandesa.
OMBRA D'ANNA
A Blanca
Passa la mà pels meus cabells, Anna,
passa-hi la mà.
Seré un infant als teus consells, Anna,
--un ancià.
Mira la neu en el meu front, Anna
i els desenganys.
Em pesa viure en aquest món, Anna:
ja tinc mil anys.
La flama viva que em consum, Anna,
no té repòs,
i no veig res perquè sóc llum, Anna,
visc sense cos.
Passa la mà pels meus cabells, Anna,
passa-hi la mà.
Sense dir res dóna'm consells, ara,
que estic cansat.
inici
(Arbre en flames)
PASSA LA LLUM PER AMAGATS CAMINS
A Joan Triadú
Passa la llum per amagats camins
i arriba al cor de la tenebra:
per a la llum no hi ha confins,
arreu hi posa un toc de febre.
Ara la llum em ve de dins
i em crema els ulls i la palpebra.
S'afinen pàl•lids violins
quan el matí la pau celebra.
Si em perdo mai, serà la llum
la que m'haurà per la mirada.
La llum em mira de besllum
i em fa l'ullet com una fada.
Me'n vaig amunt, car per la llum
l'ànima tinc endiumenjada.
ròssec
SENYERA 1942
Ets blava en el blau del mar
i verda enmig de l'arbreda,
teranyina matinal
i al vespre, color de cendra;
presonera al cor de tots
i dalt de la nau, la vela.
A tot arreu et veiem
ara que no et podem veure,
i la sang se'ns ha tornat
quatre vegades vermella.
Fes-te gran, fes-te ben gran,
que l'esperit ja ens voleia
i vivim sols esperant
la teva mà ben oberta.
BEATUS ILLE...
Sortós qui sense seny ha travessat el mar
i ha conegut el món de l'una banda a l'altra;
qui obeint el seu vent se n'anava a l'atzar,
que és el millor país per als cors sense mare.
Sortós qui com un foll i en un rapte de vol
feia néixer els seus cants del fons de les entranyes;
qui estimava pels ulls com si no tingués cor
i es deixava estimar si tant li damanaven…
Sortós qui com un déu s’ha embriagat d’amor
i d’un llit qualsevol ha somogut les aigües
i ha sentit el seu cos llevar-se com un sol
dels llençols de la nit espessos d’abraçades…
Sortós qui com un rei que donés els seus béns
se n’anava a captar, perdut i sense pàtria,
i tastava la vida en qualsevol indret,
collida pels camins, amb gust de rels amargues…
Qui sol i sense rems i en un mar procel.lós
s’alçurava en el cant sobre la creta blava
i a la gorja del vent ofegava la por
i sabia esbandir els odis amb rialles…
Qui ha començat mil llibre sense acabar-ne cap
i a tots dava la fi que el moment li dictava
tot creient-se’n l’heroi, fins que n’estava fart
i els llençava al camí com la fruita passada…
Qui ha sabut disfressar-se amb vestits virolats
i en cada nou vestit era un nou personatge,
tot fent dir que era un sant, un lladre o un malvat,
un profeta, un cacic o coses més estranyes…
Qui té la cabellera, com la sang, esbullada…
Qui amb la llum del seu braç feia les dones blanques…
Qui era, en els seus furs, més gran que els reis de França…
inici
portada palau i fabre
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|