El principi d'alquímia

4. Veig l'alquímia medieval com una tendència o escola a través de la qual intenta obrir-se pas, per una via subterrània impensada, la branca última del pensament pre-socràtic -la de Demòcrit i la recerca atòmica- que quedà desfasada pel cristianisme i pel món de la fe. (13-14)
5. El pensament, a Grècia, sembla haver-se avançat de molts segles a la tècnica (la techné) i a la pràctica de la ciència. No és sinó fins als temps moderns que serà represa la via de l'experimentació.         Aquesta experimentació, els alquimistes, per un camí intuïtiu, la practicaren [...]
6. Per a mi, dir Poemes de l'Alquimista, Quaderns de l'Alquimista o Teatre alquímic vol dir adoptar una actitud equivalent, enfront d'aquestes activitats -la poesia, el pensament, el teatre-, a la dels alquimistes medievals, una actitud d'experimentació, per tal de fer emergir l'or del poema, l'or del pensament, l'or de la representació [...] no és sinó en el transcurs de l'experimentació que un s'adona que d'experimentador esdevé experiment i que aquest experiment no és mai gratuït sinó que, d'una manera o d'una altra, es paga. [...] (14)
7. [...] L'alquímia, pel que té, doncs, de no estrictament científic -de no químic, de no matemàtic-, de no reductible a fórmula, és encara, en aquest sentit, una afirmació, potser desesperada, de la llibertat humana. (15)

  inici

QUADERN LUL.LIÀ

Llull, de més a prop

He sentit sempre criticar, a casa nostra, en nom del seny i en nom dels benpensants, gairebé unànimement, els escriptors de passió desbordant, que es vessen en la seva obra. Aquest retret se li feia a Joan Puig i Ferrater abans de la guerra [...] Joan Salvat-Papasseit també ha estat tingut en quarentena molt de temps a causa del seu franc erotisme, que ofenia la pudibunderia dominant. Ara em plau, tot llegint Llull, de constatar que el seu desbordament  és constant, la seva passió gairebé sempre "excessiva", i que ja en el seu temps, a causa d'això, era anomenat "lo foll". (25)

En el Llibre de contemplació assistim encara a un procés de despresa de la realitat, mentre en el Llibre d'Amic e Amat ens hem traslladat del tot a la sobrerealitat que Ramon Llull volia aconseguir. [...] LLull ha esdevingut tot amor, la fam d'absolut que el movia ha trobat on abeurar-se, on reflectir-se: és en l'amor diví. (29)

Llull parla del seu "foll seny" (32) Una follia que sigui basada en el seny, que sigui follia del seny, serà, en certa manera una follia doble, o una follia al quadrat, o una follia extrema, o potser una follia lúcida. No la de l'extraviat mental o la del deficient mental, ans una follia que involucra l'ésser d'una manera més completa, més total, més d'acord amb ell mateix. [...] poder parlar de foll seny vol dir haver actuat i haver assumit, en la vida, posicions a les quals s'arriba no pas per un arborament inicial o per un motor passional; vol dir haver actuat i haver assumit situacions extremes, arborades o escabellades, partint d'una base serena i després d'haver-ho mesurat bé tot i haver acceptat les conseqüències d'una decisió excepcional. (33)
 

L'alquímia del jo

Llibre de Contemplació

enaxí com la nau pot hom carregar e omplir de què.s vol, enaixí pot hom omplir la memòria e l'enteniment e-l voler de què.s vol; e enaixí com les unes naus són carregades de mellor mercaderia que altres, enaixí les unes ànimes remembren e entenen e volen mills e més ferventment que les altres. (Versicle 21).

se'ns ha fet patent com mai el que podríem anomenar la supervoluntat de Ramon Llull, que es pot considerar un clar antecedent al Superhome nietzscheà. 
 

Llull i Picasso

Una de les afirmacions que més sobta de Ramon Llull, i a la qual ja m'he referit una vegada, és la que diu que "l'home és invisible" (Art breu, cap. XIV). Aquesta afirmació em fa pensar en els apotegmes de Picasso, dient que "les fotografies ens menteixen", "els miralls ens enganyen". Hi ha una coincidència absoluta entre el punt de vista lul.lià i el picassià. Llull, precisa en el fragment citat, que "la vista només pot veure el color i la figura". Únicament des d'aquesta òptica podrem comprendre la majoria dels retrats de Picasso. Picasso tracta de fer visible l'home, o de fer visible l'invisible de l'home, de penetrar en el seu interior i extreure'n el que d'aquesta exploració ha pogut captar, ha pogut arrabassar. [...] cada home és inèdit i en ell recomença l'home. L'home de Picasso no es pot adequar a cap paradigma. Em temo que el de Llull tampoc.
 

 inici
 

ELS FONAMENTS

Idea de Catalunya

Els diminutius, i els mots de significació tendra, envaeixen progressivament l'ànima de Verdaguer i la seva obra. [...] Els mots de tendresa amb què el poble designa certes coses eren, per primera vegada utilitzats. [...] l'acceptació i l'ús d'aquests diminutius, vol dir l'acceptació i l'adopció sense reserves d'allò que el nostre poble, que havia sobreviscut, tenia de més característic. En els seus diminutius hi ha, acumulada, la càrrega de l'arrauliment que la pobra gent del nostre país havia sofert durant tantes dècades. Tota la realitat interior, per tant. [...]

El català i la Catalunya que es desvetllen al segle XIX són un català i una Catalunya nous. [...] una Catalunya amb molt menys de cos i molta més ànima [...] i dic que aquesta Catalunya té molta més ànima i molt menys de cos perquè, encara que el redreçament econòmic la precedeixi, tinc la convicció que la majoria dels autors d'aquest redreçament econòmic actuen individualment [...] perquè el cos que s'esfondrava el 1714 era, amb un engranatge més o menys ben travat, constituït pel Rosselló, les Illes, el Principat de Catalunya i el Regne de València, i el cos que es desvetllava era només, a l'inici, el del Principat [...] perquè les personalitats del país que es deixondien i que primer adquirien consciència d'aquest despertar eren, d'antuvi, els poetes, els artistes i el intel.lectuals. [...]
Continua amb molta més ànima que cos perquè les coses que de la nostra Nació es poden mostrar i es poden provar formen part de la seva ànima, de la seva espiritualitat. Es pot mostrar -i demostrar- que posseïm una llengua i una literatura apreciables. [...] una capacitat d'iniciativa individual envejable [...] Però ja és difícil de mostrar i de provar que sabem governar-nos, que sabem defensar-nos, que tenim una consciència col.lectiva madura, que aquest comerç i aquesta economia sabem posar-los al servei del país, proposant-los als nostres interessos particulars.[...]
Més: que la nostra ànima acabarà, si no troba un cos que la sustenti, essent desposseïda d'ella mateixa i que els nostres artistes acabaran engolits i assimilats per l'enorme fagocitosi dels nostres veïns i adversaris.
[Miquel Bauçà: som metafísics]
 

Per què l'avantguarda?

L'avantguarda no ha significat i no significa sinó la plena consciència d'una actitud permanent en la humanitat i, sobretot, entre els artistes, els investigadors i les classes culturalment despertes. Aquesta actitud és la de tenir la sensibilitat i la intel.ligència abocades, espontàniament, vers el futur, vers l'eclosió de les formes noves d'expressió. [...] no significa desconèixer o menystenir el passat, ans saber-lo [...] mirar amb ulls nous, saber fer-ne una lectura viva. 
 

Avantguarda o decadència

Em sembla que el concepte d'avantguarda és relativament modern i que els valors sobre els quals se sustenta remunten a la Revolució Francesa i al Romanticisme alemany o al Romanticisme tout court. Però la formulació explícita i vàlida per a nosaltres la devem a Baudelaire, quan al final del seu poema "Le Voyage", que en realitat conté el missatge que clou Les Flors del Mal, s'exclama:
Plonger au fond du gouffre, Enfer ou Ciel, qu'importe?
Au fond de l'Inconnu pour trouver du nouveau.
Baudelaire fins i tot subratlla la paraula clau, la paraula nouveau, car aquesta és, ha estat i serà la fita de tota avantguarda, trobar la novetat. 
I si dic que aquest concepte es confon amb el de la modernitat és perquè se sobreposa obertament, clarament, al món medieval. L'home medieval, pendent de l'altra vida, pendent de l'eternitat, podia menystenir la novetat o, en tot cas, no buscar-la, encara que aquesta vingués per ella mateixa [...] El seu fill espiritual, Rimbaud, ha accentuat aquesta actitud, quan diu, referint-se a París:
La tête et les deux seins jetés vers l'Avenir. 
Aquesta postura és la de l'avantguarda. Ara bé, Les Flors del Mal aparegueren el 1857, i el poema de Rimbaud que inclou el vers anterior, "L'orgie parisienne", és del maig del 1871. En aquest sentit, l'avantguarda té, per tant, més aviat un segle i mig que no pas un segle. [...]
avantguarda, durant aquest segle i mig escàs de duració ha anat unit als invents. [...] l'avantguarda científica, la que a l'home del carrer més impressionava, a la qual s'adheria i en la qual, indirectament o directament participava, l'ha desbordat [...] d'ençà exactament d'Hiroshima, sap que els nous avenços el poden anorrear, ja no són domèstics [...] Ara que una onada de pessimisme sembla envair el planeta, les avantguardes seran més necessàries que mai, seran, precisament, el refugi contra l'allau demolidora, però potser aquest refugi serà per a qui el mereixi, serà un camí més secret, més interior, més difícil. I, ai dels individus i dels pobles que se'n vulguin desentendre i que creguin que ja tot ha esta dit, que ja tot ha esta fet, perquè aleshores passaran de l'avantguarda a la rereguarda o a la decadència. Ai dels individus i dels pobles que s'escoltin els falsos profetes. 
 

Concepte de cultura

La cultura és el conjunt dels instruments materials i mentals que un poble o un país, de grat o per força, elabora, adapta o escull per tal de realitzar-se al més plenament possible en tots els ordres.
 

Sobre l'autenticitat

Car, què és, en definitiva, el que fa que una obra d'art prevalgui o perduri sobre les altres? Hi ha un moment, en la nostra vida (el moment de la veritat), que necessitem acudir a aquells versos, a aquells acords o a aquelles imatges que ens poden fer un bé, que ens poden ajudar a passar un trencacolls sentimental, intel.lectual, religiós, etc; hi ha un moment que acudim a aquells versos, a aquells acords, a aquelles imatges com acudiríem a l'amic, a la mare. És el moment que l'obra d'art esdevé necessària. I només quan és necessària (per a la nostra tristesa, per a la nostra desesperació o per al nostre gaudi), individualment o col.lectivament, una obra d'art es justifica plenament i perdura. La mateixa embranzida que un dia va dur l'artista a crear, en la seva soledat, aquelles obres, és la que ens du a nosaltres a ella. ÉS una prova, una de les proves. 
 

 inici
 

FÍSICA-METAFÍSICA

3

Tots aquests rostres de criminal -Nerval, Baudelaire, Rimbaud, Van Gogh, Artaud i, sobretot, el rostre invisible de Lautréamont, identificat amb la tenebra- els conec massa perquè em puguin enganyar. Tots ells han enfonsat el punyal, carregat amb la impotència furiosa de mil crims no comesos, en llur pròpia carn. En tots aquests rostres flota amargament, com una bandera agitada pel vent corrosiu del desert, la pròpia crucifixió.

6. L'Atlàntida

Així com L'Odissea, en efecte -distàncies guardades- produeix, en conjunt, la vasta sensació de la mar agitada. L'Atlàntida produeix la sensació d'una roca viva, durament treballada i estructura. Una mena de Pedrera. [...]          Mitjançant aquest treball de colós que és  L'Atlàntida, Verdaguer deixa la llengua catalana, de dura i informe que era per a l'art del vers, en dúctil i apta. 

8. Toxicomania rimbaudiana

Als poemes d'Il.luminacions els acompanya una música molt més recòndita i quasi imperceptible. És una música que ell ha creat, d'antuvi, a l'interior d'ell mateix, a través de les seves fibres físiques, amb la paraula. Aquesta música inaudible ens introduirà en el món específic d'aquests poemes, que és el de l'estat d'excepció produït per les drogues. Hi ha una mena de llenguatge extralúcid en algunes Il.luminacions, que en el nostre estat normal, quotidià, han de restar, forçosament, estrangeres. [...]
Ell ha penetrat, mitjançant les drogues, en aquesta esfera on no tenim accés, on romanem estrangers. D'aquesta música inaudible, captada a través del cos, esdevingut instrument hipersensible, ell ha aconseguit aportar-ne, a través dels mots, un feble ressò, un eco. Ha aconseguit traduir en paraules moridores aquest missatge gairebé intransmissible. Ha estat, verament, un robador de foc. Ara, nosaltres, a través d'aquestes paraules, podem remuntar a l'origen, a la font, endevinar una mica aquella música inaudible, gaudir, sense dany, de l'inefable concert. [...]
No, la poesia no és un joc innocent o gratuït. Els mots estan carregats de qualitats físiques -de virus- que ens encomanen. [...]
Ser un veritable llegidor de Rimbaud és esdevenir permeable a aquestes drogues, sentir-ne la influència, que serà benèfica o nefasta segons l'estat d'ànim d'aquest. 

9. La mandíbula d'Ausiàs March

Sí, el verb d'Ausiàs March -molt més enllà que el del petrarquista, el renaixentista o el medieval- és el de l'home de les cavernes. És fam i mossec. Aleshores, àdhuc la seva retòrica pren sentit. La seva retòrica és la seva possibilitat de mastegar, de devorar, el més físicament possible, una idea. Que Ars longa, vita brevis es transformi en La vida és breu e l'art se mostra llonga, vol dir que aquesta sentència ha passat de l'abstracció en la qual vivia en llatí a la carnositat de la paraula viva. Tot el treball d'Ausiàs March sembla reduir-se a això, tot el seu geni sembla condensar-se en aquesta actitud: fer encarnar el pensament de la manera més tangible possible per poder-lo devorar. Crear constantment els fills dels quals nodrir-se. Així, la seva retòrica -la seva gran retòrica- és, en ell, no pas gramàtica -car la gramàtica és la llengua a posteriori-, ans un acte consubstancial: participació, poesia, gran poesia. 
 

 inici
 

LABORATORI

El mèdium

El poeta és un mèdium. De qui o de què? En primer lloc, de les forces obscures de la naturalesa, del vegetal i del mineral sobretot, que intenten, en un esforç suprem, d'expressar-se a través d'ell; en segon lloc, dels seus avantpassats, de les ànimes que sobreviuen en ell i que, a voltes, arriben a fer-se presents fins a la transparència; i, finalment, d'ell mateix... 

Teoria de les vocals

Les vocals es divideixen en calentes i fredes. Les vocals calentes són ò, a, ó, ü (francesa). Les vocals fredes è, é, i, u. La vocal neutra és intermèdia. [...]
Les raons són les mateixes en què es fonamenta la divisió dels colors en calents i freds. Per què uns colors els anomenem calents i uns altres freds? Per la senzilla raó que els uns ens evoquen les coses calentes (el foc, el sol, les brases) i els altres les propietats fredes o coses fredes. L'aigua, els metalls habituals (la plata, el plom) són freds. El terme de relació és humà, senzillament. [...]
Les vocals que anomenem calentes corresponen a un esforç més vellutat de la veu, a un to musicalment més baix, mentre les anomenades fredes s'acosten a les notes agudes i suggereixen -tenen- una vibració més freda. 
 

Van Gogh Magog

A la fi les coses se li convertien en el que en realitat són per a ell, en la sola cosa que eren per a ell: foc. Tot adquireix caràcter de flama, arabesc de foguera. Els blats són flames, els arbres són flames, el vent és flama i el sol no és sinó una flama entre les altres. [...]
Miró tenia raó quan deia que tota obra d'art que no reflecteixi el drama del creador no ens interessa. El drama del creador, avui, és la destrucció. Destrucció és igual a creació. Els termes són equívocs de tan equivalents. Es crea destruint i es destrueix creant. Tot plegat sense saber ben bé on anem, on ens du, on para. Que a ningú no se li acudeixi de preguntar-ho. El camí és endavant!
 

Una teoria antropològica

Els historiadors -els prehistoriadors sobretot- es barallen sobre l'origen de l'animal home, sobre quin fou el primer signe distintiu d'aquest. [...]
jo diria que la civilització començà a partir del moment que l'animal home aconseguí de fer-se un cau o un refugi invulnerable.       Els animals viuen constantment en estat d'alerta, a l'aguait. [...]
L'home és l'animal que ha aconseguit de separar netament l'estat de vetlla de l'estat de dormitació. Però perquè això fos possible, perquè aquest abandó d'ell mateix que significa la dormida fos possible calgué, abans, que aconseguís de fer-se un cau o refugi invulnerable. Car la dormida de l'home el deixa en estat indefens. [...] Aquest fet provocà una sèrie de conseqüències de gran transcendència. A partir d'aquell dia, l'animal home podia separar més netament la vetlla del son. A partir d'aquell dia -quan se sentí en seguretat- podia començar no sols a dormir, sinó a somiar i a fantasiejar. A somiar, no amb el somni purament animal, d'associació involuntària d'imatges, sinó amb el somni propi de l'home, que consisteix a perllongar certes imatges, a complaure-s'hi i a combinar-les una mica o molt a gratcient. Fou la naixença de la fantasia, de la imaginació, amb totes les seves conseqüències.        Aquest fet -el de l'estança closa, en seguretat- també permeté, per primera vegada, la naixença de l'erotisme. L'instint i el plaer sensual podien, a partir d'aquest moment, ser prolongats, elaborats tranquil.lament. L'home i la seva companya podien descobrir-se mútuament, jugar amb més llibertat.         No cal dir que veiem en aquests dos fets, la possibilitat de dormir i de somiar -i, per tant, de fantasiejar- i la possibilitat d'elaborar el plaer amorós, les dues claus del que hem convingut d'anomenar civilització.         I el pensament, direu? No ens fem massa il.lusions. El pensament és fill de la imaginació i neix quan aquesta aconsegueix de mirar-se ella mateixa. No crec que el pensament sigui una facultat separada. 

El cas inèdit de Maria Clavé

En la pintura i en la poesia moderna tenim exemples per demostrar totes les cabrioles possibles de l'esperit: des de la precocitat extrema (Rimbaud), fins a la follia (Van Gogh, Artaud), passant per l'exhauriment (Mallarmé, Valéry), l'amor en totes les seves formes (Eluard, Cocteau), l'eufòria, el tedi, etc. Com si l'esperit hagués estat posat a prova, amb tots els seus recursos -angoixes, joia, egoisme, crueltat, luxúria, etc.- per veure què en subsisteix i fins a quin punt subsisteix. [...]
Salvar l'infant que hi ha en nosaltres és la primera condició per salvar l'home.
 

El veritable origen de la filosofia

Fet i fet, els infants, que refan en abreujat les etapes de l'existència de l'home, posen sempre aquestes preguntes als seus genitors: per què? Com? Quan? Què vol dir tal cosa? [...] La majoria de les respostes les trobem encabides en la religió [...]
Quina és, doncs, la raó o la causa que ha fet que a Grècia aquelles preguntes hagin estat formulades en termes filosòfics?[...]
La mitologia grega és la plataforma immediata que prepara l'adveniment de la filosofia a causa de les seves peculiaritat inconfusibles.        En les altres religions i, per tant, en les altres mitologies, com en l'egípcia i en la de les Índies, hi intervenen unes forces ineluctables. [...]
La mitologia grega, en canvi, ho redueix tot a nivell humà. Els déus i les deesses són homes i dones com nosaltres, dotats d'una propietat que no tenim que és la immortalitat. És clar, si no fossin immortals no ens servirien d'exemple, de paradigma. Però llurs desitjos, llurs passions, llurs baralles són els mateixos que els nostres.  [...] la mitologia grega neix, precisament, amb la derrota dels Titans, és a dir, amb la derrota d'uns éssers sobrehumans. El món de l'Oceà, de la Terra i dels Titans queda lluny, superat. En les altres mitologies de l'antiguitat els homes no hi senyoregen mai del tot. Un primer pas és acomplert, un primer pas molt important i que no podem oblidar. En reduir l'explicació de l'univers sensible a escala humana, ens veiem molt més capaços d'enfrontar-nos-hi, de mirar els problemes de cara. Mirar els problemes de cara pot ser ja una manera d'accedir a un estadi filosòfic. 
 

 inici
 

QUADERN SECRET

Autoretrat

Els meus enemics haurien d'estar contents i proclamar, amb mi, que si no he comès tal  crim és perquè he escrit tal obra; que si no he estat un assassí, un demagog o un incendiari -ha anat d'un pèl- és perquè sóc poeta, dramaturg, assagista. Aquesta concomitància amb l'acció és, als meus propis ulls, el que confereix a la meva obra la seva autenticitat.
 

Greta Garbo o l'erotisme del rostre

Potser aquest és el gran secret de Greta Garbo. El fet d'haver aconseguit elevar i congriar tota la càrrega sensitiva de la persona en el rostre, fa que el seu erotisme -l'erotisme és sempre ambivalent- s'apropi més a l'amor que a la pura sensualitat. L'Eros gretagarbià és eminentment alat.
No crec haver-me pol.luït mai, durant la meva adolescència i la meva joventut, pensant en Greta Garbo. Pensava en ella, la veia imaginativament, però a l'hora de la veritat, a l'hora de l'execució, el seu rostre desapareixia -car es tractava sempre del seu rostre- i era brutalment substituït per les cuixes, els pits, l'escot pertorbador d'una altra actriu o d'una altra dona, d'una altra imatge més feixuga, més descarada, més provocativa. No podia "realitzar-me" amb Greta Garbo. [...] L'Eros de Greta Garbo m'exigia una qualitat de sentiments que anava més enllà de la pura sensualitat i que jo no podia donar-li. M'hauria calgut estar verament enamorat de la Divina per poder acomplir aquell acte, per poder arribar amb ella  fins al final. Per sort o per desgràcia, no ho sé, el meu enquimerament no arribava tan lluny, però em tornava amb la ressaca, quan em retrobava "sol". L'escissió tenia un valor equivalent al que també tindria, en la vida quotidiana, el fet de desitjar ardentment una dona i haver d'anar a desfogar-me en antres de baixa estofa -L'Estrella, La Sevillana, Madame Petit, Emília-, perquè entre la meva timidesa per una banda i la meva butxaca per l'altra, no em podia permetre cap més opció, i preferia poder freqüentar aquelles cases dues vegades seguides que no pas anar a d'altres de més rang, però menys sovint. 

 inici
 

POETES I POESIA

La bandera més alta

la nostra poesia, pel sol fet de ser la bandera més alta de la nostra identitat col.lectiva, esdevé, tota ella (engatjada o no engatjada, religiosa o eròtica, mística o satírica), encara actual i encara una arma de combat. [...]

no és veritat que la nostra llengua i la nostra poesia siguin respectades mentre la primera no és mestressa a casa nostra en tots els àmbits i en totes les circumstàncies, mentre sabem que li són escatimats els espais i els atributs que li són propis i consubstancials. Mentre del bressol a la tomba, no impregni la vida de tots els ciutadans dels Països Catalans en tots els ordres. [...]

La poesia catalana era ja, abans del 1936, un bé molt estimable, un dels nostres tresors. En el decurs d'aquest mig segle s'ha enriquit considerablement. Si la veu de dol de Joan Alcover ens endinsava en les profunditats del seu ésser, altres veus de dol, amb missatges diversos, han vingut a sumar-s'hi, amb especial esment al nostre dol col.lectiu. Si l'erotisme exultant de Salvat-Papasseit restava un xic solitari, la roentor d'altres accents ha vingut a fer-li companyia i a no tolerar que restés sol. Si l'aprofundiment conceptual del verb havia assolit, en un Carles Riba i en un López-Picó, pregoneses metafísiques, un llibre com Sol i de dol ens mena, per un camí secular i tentacular, al vertigen de la coneixença. Si el problema social tot just havia estat encetat, feliçment, per Josep Lleonart, llibres com Vacances pagades o La pell de brau ens en donen dimensions actualitzades i nostres. I així en la majoria dels aspectes. La nostra joia, la nostra tendresa, la nostra nostàlgia, l'exaltació, el decandiment, el furor, l'amarguesa, l'amor, la bellesa i la lletgesa troben el lloc que els escau en els nostres versos. La poesia catalana abraça, avui, tots els àmbits de la vida i, en aquest sentit, ha esdevingut verament universal. L'home d'aquest país no ha de recórrer a altres països o a altres cultures per torbar els ecos essencials als seus sentiments, als seus pensaments o a la seva sensibilitat.
L'ésser humà que a través de les diverses i a vegades contradictòries veus de la nostra poesia es pot configurar és un ésser humà complet i canviant, que per això reclama una societat madura i lliure, tant interiorment com exteriorment. Una vegada més, la nostra poesia és a l'avantguarda de la nostra emancipació individual i col.lectiva. 
 

El poeta davant del tercer mil.lenni

Dos versos del nostre gran poeta Joan Maragall, formulats a principi de segle [...]
La poesia tot just ha començat i és plena de virtuts inconegudes. 
 

Pensar Maragall

Maragall pensà Catalunya a través de cinc o sis projectes distints, la realització dels quals significava, en el seu pensament, la realització de Catalunya com a personalitat col.lectiva plenament desenvolupada [...] són els següents: la poesia, l'assaig, el periodisme, el teatre, l'humanisme i, potser, la filosofia.

Maragall tenia, això sí, un instint. I l'instint el dugué, sempre a través de la poesia, a aquesta zona de la poesia alemanya que viu arran de la filosofia i que sembla disputar-li el terreny, començant pel mateix Zarathustra i per Enric d'Ofterdingen de Novalis. No fóra estrany que la seva opció per la poesia alemany li fos dictada, en gran part, per la rara conjuntura que en ella s'opera entre el cant i el pensament. 

Maragall és panteista i pagà. No és sinó per disciplina, per autoprescripció, que esdevé cristià.  [...] Però Nausica, que se situa al final de la vida de Maragall, que fou acabada just un any abans de la seva mort, significa ja l'abdicació pagana de Maragall, la preponderància definitiva i esclatant del cristianisme. Però el Maragall més profund és el dels "timbals de l'orgia", el del Comte damnat, el d'En serrallonga, o el cantor de les muntanyes:
Tot semblava un món en flor
i l'ànima n'era jo.
el del Cant Espiritual, síntesi d'aquest conflicte [...] el d'aquell poema extraordinari que es diu Solellada [...] un poema francament heterodox. [...]
hi ha un procés Maragall que està gairebé per encetar. Amb ell s'obriria el procés d'una part col.lectiva considerable de nosaltres mateixos. El procés de la Catalunya cristiana i el procés de la Catalunya burgesa. Potser valdria la pena de pensar-hi.

Fer un país, o intentar fer un país, és fer exactament això que feia Maragall. Potser ningú més no ha tingut aquesta visió clara, serena, lúcida del desenvolupament harmoniós de l'"ànima de Catalunya". Prat de la Riba, en l'ordre cívic o pràctic, va fer una feina equivalent, però jo diria que Maragall anava més enllà, es ficava més endins... [...]
No serà perquè du en ell i endevina en ell aquest anarquista que hi ha en tot català, i perquè el veu com un mal i un perill per al país, que es disciplina i projecta tot un món estructurat?
 

Josep Lleonart, tímid i profètic

En la veu de Josep Lleonart es perpetua, sobretot -els qui llegeixin l'oda "A la llibertat" se'n convenceran-, l'aspecte nietzscheà de la poesia de Maragall, que es catalanitza encara una mica més. Si don Joan ho feia entroncant la figura del Superhome amb la del Comte Arnau, Lleonart l'agermana amb el nostre franciscanisme (el de Verdaguer, el del mateix Maragall, el de Ruyra), que triomfa del tot en la resta de la seva obra, de to més secret, més confidencial.
 

La poesia de Josep Sebastià Pons

Pons no s'inscriu a cap tradició. O potser a la tradició, concreta i vaga a la vegada, de la llatinitat. Pons és el més llatí dels poetes catalans; més, jo diria, que el mateix Costa i Llobera, que canta aquesta llatinitat. Pons no necessita cantar-la, necessita, sobretot, parlar del bou, del burret, de l'era, de la font, del pou, de la galleda, de l'esparver, de la reineta o del gripau, de les coses, sobretot, que estan al nivell dels seus peus, perquè aquestes són les que li parlen de la terra.
L'obra de Pons recolza en la terra, s'aferma en el sòl, gràvida. La seva metafísica recau en la seva física, gairebé en la seva quotidianitat. 
 

Joan Salvat-Papasseit, cinquanta anys més jove

Les noves generacions se'l llegeixen, quan poden, i n'han fet el seu poeta, perquè troben en ell l'aliment que necessiten: un erotisme sa, fresc, inequívoc, desbordant, i una posició política també inequívoca, amb els seus dos vessants indestriables: el social i el català. Tot això dit en un llenguatge directe, planer, immediat i a l'abast de tothom[...]
D'on surt, en la Barcelona dels anys vint, aquella veu ardent per dir l'amor? L'impuls de la Renaixença ha estat autèntic, però aquella sensualitat, que esclata incontenible en la veu de Salvat-Papasseit, havia estat fins aleshores enclaustrada. Verdaguer, inicialment un sensual, la castrà -i la sublimà-, Maragall, gran sensual, la transposà en la figura grandiosa del Comte Arnau; Alcover, sensualíssim, en fa la matèria dels seus versos, que tenen qualitats tàctils, fent així de la mort una cosa viva. Salvat-Papasseit parla, per fi, en primera persona, que és com ens agrada avui que se'ns parli.
 

Màrius Torres a contraclaror

Ben mirat -o rellegit- em penso que Màrius Torres podria ser definit com el místic més autèntic -en el sentit rigorós del terme- de la poesia catalana. 
M'agenollo en el fons de la meva paraula.
Però aquest místic no era un quietista, no pot ser acusat per cap inquisició d'haver-se desentès dels problemes humans, terrenals, que el sotjaven:
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir, 
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.
Aquest místic és també un engatjat, però que sap que el millor que ell pot aportar al seu compromís humà, a la seva lluita pels ideals col.lectius, és la seva paraula, la seva poesia, els seus intents de contacte amb el més enllà.
 

Rimbaud i la idea de destí

Tot ésser és, amb més o menys intensitat, voluntat d'ésser. L'ésser sol no existeix. L'ésser ho és amb voluntat d'ésser. A voltes aquesta voluntat es dreça a cims insospitats, el Jo s'erigeix centre del món, incommensurable. Tot sembla indicar que el cas de Rimbaud és un d'aquests casos de voluntat prepotent. [...] Aquesta voluntat d'ésser inicial, que forma part de la infantesa i, potser més encara, de la primera adolescència, sembla no haver abandonat mai Rimbaud. [...] Aquesta voluntat d'ésser inicial sembla haver-se concretat en ell, a través de la seva vida, en tres o quatre formes diverses. [...]
Després de la desfeta militar, després de l'esfondrament de la monarquia, s'implanta, a París, la Commune, i Rimbaud fuig de casa seva, entusiasmat per aquesta nova, per anar-se'n a París. És el primer Rimbaud, el Rimbaud revolucionari. Sembla que redactà un projecte de Constitució comunista, malauradament perdut. [...] La Commune s'extingeix i s'extingeixen en ell aquestes veleïtats redemptoristes. El Rimbaud revolucionari s'ha acabat radicalment i per sempre. [...]
és a partir d'aquest moment, a partir d'aquest retorn, que escriu la cèlebre carta del Vident, on afirma que "s'ha descobert poeta". [...] ÉS aleshores quan apareix aquella coneguda frase, "Jo és un altre", que ell mateix il.lustra amb dos exemples: el coure que es desvetlla clarí i la fusta que es retroba violí. Dit en altres paraules, l'ésser abstracte inicial es defineix. La segona forma de voluntat d'ésser de Rimbaud és, doncs, la poesia, la voluntat d'ésser poeta. [...] Rimbaud havia cregut adquirir, a través de la poesia, a través del verb, que creu atènyer, poders excepcionals, una veritable demiúrgia. O tot o res. No havent pogut obtenir això, res no li interessa. [...] El seu renunciament a la poesia serà també complet i radical, i no voldrà tampoc sentir-ne a parlar mai més.
Aleshores apareix el tercer Rimbaud, el Rimbaud aventurer i traficant. La seva voluntat d'ésser el durà també molt lluny per aquest camí. Estudia llengües distants: àrab, rus. Estudia ciències. Penetra, finalment, a la vall de l'Ogadín, on cap blanc no havia aconseguit d'internar-se abans. [...]
Però aquest tercer Rimbaud, que no té res a veure amb el primer, que no té res a veure amb el segon (quant a la meta que es proposa), amaga un quart Rimbaud, que no tingué temps de realitzar-se, de cristal.litzar. Rimbaud es proposava d'acumular prou riqueses i béns per poder-se retirar i recomençar, per quarta vegada, la seva vida: una vida que ara ell imaginava ordenada, benestant, burgesa en suma.[...]

Allò que ell havia cregut primer que era i havia cregut després que no era -revolucionari, poeta, aventurer-, la seva provisionalitat en suma, esdevindrà el seu rostre definitiu. [...]

La vida, ¿pot ser altra cosa que el que hem cregut fins ara que era? O sia: que era una i que només en podíem viure una?
 

 inici

QUADERN PICASSIÀ

Nòtula

Considero que no existeix cap altra obra que contingui la quantitat de matisos humans -joia, tristesa, furor, erotisme, mordacitat, plagasitat, recel, lirisme, amor- com la que conté la de Picasso i, per tant, cap a qui més li escaigui de ser considerada un humanisme integral.
 
 
 

Palau i Fabre, Josep. Quaderns de l'Alquimista. Barcelona, Proa, 1997.

SOBRE ASSAIG
 

Entrevistes
 

Zayas, Núria, "Josep Palau i Fabre, poeta", El temps, 29 febrer- 6 març 2000. 

-Quan me'n vaig anar em sentia sol: no era franquista, no m'entenia amb l'oposició ni amb els meus pares, que sí que ho eren. A l'Eixample el 95 % de la gent ho era i suposo que gairebé ningú pensava com jo. Avui no es diu, però van ser molts els catalans que van abdicar. La generació del meu pare i els seus amics, tots. Per l'Ateneu corria una dita de Goethe que deia "Prefereixo la injustícia al desordre". Aquesta era la mentalitat que hi havia: "això és un caos, que vingui una mà forta, sigui qui sigui, a posar ordre".
[...]
-I del puritanisme que vostè va patir, què en queda?
-El puritanisme sempre tendeix a ressuscitar en la societat. Ara mateix, aquí a Catalunya, el noucentisme, el puritanisme català, que tinc la impressió que sempre ha existit, el veig encara molt potent, guanyant terreny. [...] Va augmentant, sí, Amb la guerra civil es va ensorrar però ara, en tornar a tenir un nou Parlament, ens hem fet la il.lusió que som uns altres. La prova és que tothom defensa el noucentisme. A l'Ignasi Riera, concretament, el vaig sentir defensant-lo. Com és possible? Un comunista! Que ho defensi un convergent, encara; un socialista..., però un comunista!

-El fet d'ésser un escriptor vinculat a l'avantguarda l'ha ajudat a comprendre Picasso?
-És clar. Crec que tenim petites afinitats naturals: el tema de l'erotisme, l'anar cremant etapes i la voluntat d'anar sempre endavant. El fet que jo sigui poeta em facilita la seva comprensió. Un crític d'art estricte crec que no hi pot penetrar. És molt poeta, Picasso, ho és constantment.
 
 

Noves, Joan / Tió, Pere, "Josep Palau i Fabre, el compromís necessari", Serra d'or 326, novembre 1986.

"Nietzsche parla de la força apol.línia i de la dionisíaca referint-se a Grècia. Probablement en totes les cultures es poden aplicar aquestes antinòmies. Potser una mica en petit, a casa nostra, el Modernisme seria dionisíac i el Noucentisme seria apol.lini. El Modernisme, amb personatge com Gaudí, va significar una embriaguesa de formes i una exaltació de gran categoria." 
"El Noucentisme ens presenta una Grècia apol.línia, sense dionisisme, "una falsa imatge de Grècia, sense tortura", com ja he dit en alguna altra ocasió. En conseqüència, van posar unes normes molt estrictes i va sortir aquesta Catalunya que, quan va venir la catàstrofe, no hi estava a l'altura. La veritat és que, mentre a Castella l'Alberti canta en plena catàstrofe, o maten Lorca i Hernández mor a la presó, a Catalunya els poetes emmudeixen: Foix emmudeix, Sagarra se'n va a Tahití... Hi ha un divorci entre la intel.lectualitat i el país."
 

Garcia / Rom. Josep Palau i Fabre. Associació d'enginyers. 

"El noucentisme ha imposat una màscara a la nostra societat que encara dura" 
(Ho diuj a propòsit de Vida privada de Sagarra, que reflecteix persones i esdeveniments concrets de la vida de Barcelona de la dècada dels 20-30..., i la gent dissimulava)
 

Castillo, David, "Palau i Fabre: L'alquimista tanca l'obra", Avui, 18 de desembre de 1997.

"Avantguardistes són aquells que han copsat quines eren les advertències del temps, els signes del que havia de passar. [...] Es pot ser avantguardista avui com es podia ser avantguardista al Renaixement. [...] cal mantenir la posició rupturista. [...] Si tothom t'accepta potser és senyal que has quedat endarrerit." 
 
 
 

Opinions

"L'assaig alquímic indaga dreceres relacionades amb la paraula, amb l'art modern, l'intel.lectual i el país; el recorregut passa per celebrar les figures d'univers -des de Ramon Llull a Picasso- que es vol coherent amb els pressupostos de la visió "alquímica", ço és fora de les regles del pensament convencional, i on és cabdal l'atenció envers la part irracional del subjecte i l'atzarosa de la vida."
Nou diccionari de la literatura catalana. Barcelona, Ed. 62, 2000

                          "S'observa una eliminació conscient de les al.lusions a ell mateix.(...) Aquesta pràctica dubitativa palesa en l'exercici epistolar té el seu reflex en la resta de l'obra palaufabriana. En els llibres picassians de Palau podem observar que hi fa ús de la primera persona del plural per a referir-se a ell mateix; això també és així en el pròleg de les Il.luminacions de Rimbaud, però en canvi, en la resta de la seva obra utilitza el singular.              Palau ha practicat el que ell anomena 'l'art difícil d'ignorar-se'. La seva obra és el resultat d'aquest procés a tots els nivells, i per tant també en l'estil".
(Natàlia Barrenys. Pròleg a Epistolari Rosa Leveroni-Josep Palau i Fabre (1940-1975). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1998)

                      "La relació de Palau i Fabre amb Picasso ve de lluny. La proximitat cultural entre tots dos personatges, el fet de compartir tres llengües i tres cultures: la catalana, l'espanyola i la francesa, l'atracció i fascinació de l'escriptor per l'obra de Picasso des de les primeres reproduccions que veié al D'Ací D'Allà fins a sentir el seu nom esmentat en les tertúlies familiars, fins al fet de sentir una doble vocació per l'escriptura i la pintura, tot són precedents que l'empenyen a llançar-se a escriure sobre Picasso ja als anys quaranta, durant la seva estada a París, amb el primer assaig, Vides de Picasso, escrit l'any 1946 i publicat a Barcelona el 1962.
                      A partir d'aquell moment s'aniran succeint molts altres assaigs, fins a arribar gairebé a la vintena, en els quals sempre ha defensat la catalanitat del pintor. La coneixença personal -més de vint-i-cinc visites al pintor- ha estat una font inesgotable de dades i d'apreciacions subtils i matisades a l'obra de Picasso, però també un apropament a la persona, a aquesta visió humana i vital que Palau sap transmetre d'aquest gran pintor. Palau i Fabre interpreta l'obra de Picasso com un reflex metafísic de la seva vida, que pot ser també vista in extenso com una manifestació de l'home en general. En la seva diversitat d'estils i pluralitat, Palau hi veu la fragmentació de l'home contemporani, la inesgotable potencialitat humana que es manifesta en una sensibilitat plural, filla dels temps.
 (Pilar Parcerisas, "Palau i Fabre, investigador de Picasso". Avui, 25.V.2000.

inici

palau

Pàgina de presentació MAG POESIA