josep palau i fabre
 

poemes de l'alquimista:
l'aprenent de poeta
l'alienat
càncer
laberint
atzucac

més poemes:
les veus del ventríloc
versions

crítica-creació:
vides de picasso
quaderns de l'alquimista

d'altres:
vida
sobre teatre
sobre narrativa
sobre poesia
correspondència
 

 MUNTATGES:
* "i la sang se'ns ha tornat 
     quatre vegades vermella"
* la tràgica història de 
         miquel kolhas
* esquelet de don joan
      l'alfa romeo i julieta
* avui romeo i julieta
* poesia en viu: 
         palau-marçal-vinyoli
* la confessió
* la caverna

mag10

més palau:
pàgina uoc
pàgina aelc
 

POEMES DE L'ALQUIMISTA

          L'home és un animal que es busca



l'aprenent de poeta

epigrames daurats (1936)
poemes epigramàtics (1940-1942)
balades amargues
elegies
 

epigrames daurats (Tardor del 1936) 
 

CAMA NUA 

Voldria desteixir 
la teva pell de seda 
per fer-me'n un coixí 
de somni, en la nit freda.
 

CAMA VESTIDA 

La seda, vora teu, 
m'esquinça el brot dels dits 
que s'obren, deixondits, 
per adorar llur déu. 
 

ORIENT

A l'Orient de la vida me'n vaig.
Viure en el Somni és viure en el món.
El meu camí me l'enlluerna un raig
de llum d'absència, d'éssers que no són.
 

EL PRIMER AMOR

Estic enamorat del meu amor primer.
Els ulls, fidels al cor, flors d’ella hi han brunyit.
Les pluges dels hiverns m’han dut a aquell recer
que és, en l’esclat del cel, un bell racó de nit.

                   Tardor de 1936


Història d’una primavera (Cançons, 1937)

EXCÉS DE LA PRIMAVERA

   Encara l’ocell
      és bell,
   i encara l’amor,
     amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!
   La rosa en esclat
      -pecat-
   espines no duu,
      per tu.
Les flors es vesteixen d’àngel.
(Breu és l’avís de l’arcàngel.)
   Les roses dels cels
      -estels-
   duen un fibló:
      dolor.
L’aigua del riu és de plata.
(Lluna, sirena d’escata.)
   El cel fa un atur
      -atzur-
   i resta suspès,
      malmès.
Tinc un sol cor i no es cansa.
(D’amagat l’hivern s’atansa.)
   La mà s’ha marcit
      al pit,
   per voler abastar
      l’enllà.
La noia no és tan esquerpa.
(El seu cor és nafra oberta.)
   Ai, amor, amor,
      l’amor!
  
Ai, l’amor, l’amor,
   amor!
Estima’m d’una vegada!
(La nit és una estimada.)

   Encara l’ocell
      és bell,
   i encara l’amor,
      amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!

 

inici

poemes epigramàtics (1940-1942) 
 

PEDRA 

Dura com l'aigua dura. 
Arrel d'ella mateixa. 
En èxtasi perenne 
la pedra perenne 
la pedra perpetua 
la pedra, imatge pura, 
i la idea de pedra 
se'ns fa del tot madura. 
 

MISSIVA 

T'escric amb llapis vermell, mots de foc; 
parlo del bes i ja és besar-te un poc. 
 

NOCTURN 

He lluitat contra l'alba. 
L'alba m'ha rebatut, 
i m'he adormit, a l'alba. 
 

LA DONA 

Quantes dones hi dormen, 
als meus versos, ah, 
per sempre!... 
 

DONA 

No puc apagar aquest foc 
--aquesta rosa entre les mans. 
Jo mateix l'he atiat, 
i ara no tinc prou aigua. 

*
Et deixo, cor meu,
cremar tots els papers. 

inici
 

balades amargues
 


EL CAVALLER

No m’esgaurdis, donzella:
porto la mort als ulls.

No m’esgaurdis, donzella,
que et prendé el somni pur.

No m’esguardis, donzella:
vull estimar i no puc.

                  19 de febrer del 1942


L’INGRAT

Prou t’estimo, mareta:
ja tornaré algun dia.
Em dol deixar-te vella
i ara que em necessites.
Prou t’estimo, mareta,
però uns ulls ara em criden.

Sé que no et mereixia,
muller, companya, amiga.
Vaig estimar-te un dia
i tu tota la vida,
muller, companya, amiga.
Però uns ulls ara em criden.

No creguis mai, petita,
allò que puguin dir-te.
El teu pare t’estima,
no em siguis enemiga,
filla meva, petita.
Però uns ulls ara em criden.

BALADA

La noia que em roba el son 
tenia ulls negres, ben negres. 
A l'hora que el sol es pon 
encara es feien més negres. 

La noia que em roba el cor 
té les mans blanques, ben blanques. 
Tot en mi es tornava d'or 
si em tocava amb les mans blanques. 

La noia que m'ho ha pres tot 
du un secret a les entranyes. 
Per això vetllo la son 
i medito llunes blanques. 
 

ELS MOTS DEL RETORN 

Ara que ja sóc guerrer 
podré estimar-te, potser. 
Ara que ja sóc guerrer. 

Ara que he vist l'estelada 
puc mirar-te la mirada. 
Ara que he vist l'estelada. 

Perquè he vessat tanta sang 
no em pots fer cap esvoranc. 
Perquè he vessat tanta sang. 

Després de quatre ferides 
són inútils les mentides. 
Després de quatre ferides. 

Ara que ja sóc guerrer, 
ai, que no t'estimaré, 
ara que ja sóc guerrer! 

VEU ARDENT DE DONA 

--Si t'ho digués no t'ho creuries: 
són els teus ulls que m'han fet mal. 
Tu pensaràs que són follies, 
un dir de dona, tant se val! 

Si t'ho digués no t'ho creuries, 
¿i ara em demanes quin senyal 
puc oferir-te, si em feries 
amb la mirada vertical? 
Són els teus ulls, que m'han fet mal! 

Si t'ho digués no t'ho creuries 
i ara et parlava així com cal. 
¿Per què t'ho dic, que m'extasies, 
si tu no pots fer-te'n cabal? 
Ai, els teus ulls que m'han fet mal! 
 

LA DONA 

--Allunya el braç, 
deixa'm la mà, 
és amb els ulls 
que pots ferir-me. 
Més nu que el glaç, 
el teu mirar 
m'aboca al fons 
d'un gran abisme. 
Allunya el braç, 
deixa'm la mà. 
 

HISTÒRIA 

--Fou així com te dic: 
només una mirada 
--ai amic enemic!-- 
i em tenia lligada. 

Fou així com te dic: 
només una abraçada 
--ai amic enemic!-- 
i ja em faltava l'aire. 

Fou així com te dic: 
i jo, tota arborada 
--ai amic enemic!-- 
vaig perdre la meva ànima. 

inici
 

elegies
 

JO EM DONARIA A QUI EM VOLGUÉS 

Jo em donaria a qui em volgués 
com si ni jo me n'adonés 
d'aquest donar-me: com si ho fes 
un jo de mi que m'ignorés. 

Jo em donaria a qui es donés 
a canvi meu per sempre més: 
que res de meu no me'n quedés 
en el no meu que jo en rebés. 

Jo em donaria per un bes, 
per un de sol, pro que besés 
i del besat em desbesés. 

Jo em donaria a qui em volgués 
com si ni jo me n'adonés: 
com una almina que se'm fes. 
 


L’IMPOSSIBLE

Si fossis esperit, amor, t’estimaria.
Estreny-me fort, que els teus braços són febles:
no arriben al meu cos, que és tan endins de mi,
i els meus braços són febles per a fer-t’hi sentir.

Si sols pogués amar-te, amor, prou t’amaria.
Fossis rostre i fos un rostre jo,
només, podríem adorar-nos l’un a l’altre:
deixar els teus llavis i besar el somriure,
mirar l’esguard i en ton esguard reviure.

Fossis coixí i somni i son que abriga
fores per sempre, amor, la meva amiga.


CANÇÓ BREU 

Totes m'estimen a mi 
i jo les estimo totes. 
Vagarejo, pelegrí, 
al llarg d'un somni de noies 
Doneu-me un cor més petit, 
que aquest que tinc no se m'omple. 
Només l'anhel d'infinit 
i el vent, per les quatre portes... 

 

CAROLE LOMBARD, ESTRELLA DEL CINEMA,
MOR CARBONITZADA EN INCENDIAR-SE L'AVIÓ
QUE LA CONDUÏA A LOS ANGELES

L'estrella més blanca dels Àngels
ara és astre per sempre.
La vívida llum de la carn
-puresa-impuresa-
s'extingí, devorada
per la flama de dits implacables.
L'amant poderós es delia,
resseguint el seu cos, per haver
l'últim mos de la carn o el cabell -com un llop famolenc
quan devora una presa escollida...
Va estimar-la per sempre. La besada brutal
se li enduia el carmí de la boca i els fils de la sang...
Un amant, mesquinet, s'esperava allà baix, a la terra...
El raptor va fugir, menyspreant els mils d'ulls constel·lats que espiaven...


 

FRAGMENT DEL SUPERHOME 

Doneu-me a veure, una per una, 
totes les dones d'aquest món.
Fins que la rossa, com la bruna, 
no hagi copsat mon ull pregon, 
no em demaneu que el cor ofreni 
a cap beutat que se'm donés, 
ni l'ona dolça se m'emmeni 
a l'illa fèrtil del seu bes. 
Cap criatura no em deturi 
del meu afany de creador. 
Mon esperit no s'afiguri 
assolir mai l'últim penó. 
Mes sols enmig de totes elles 
podria haver-hi algun estel 
com entremig de les estrelles 
l'ull és endut a un punt del cel... 
I ho sento així. Sento la vida 
com un bell somni no acomplert, 
com la meitat d'una altra vida 
que s'escolés, braços oberts. 
Jo sóc meitat. (Trista mentida 
per escondir ma poquedat.) 
No sóc meitat, sinó ferida: 
un tros de carn tempestejat. 
No sé el que sóc. Fantasiejo 
per figurar-me en plenitud, 
i en tants de somnis em rabejo 
que em resta el cor i el seny eixut, 
i en el meu rostre és ostensible 
com un avenç de senectud 
que en el mirall se'm fa risible. 
Que antic que sóc! El meu cervell 
--tan rebregat, quasi il•legible-- 
quin pergamí més brut i vell! 
Passió insana, insatisfeta, 
d'algun anhel no complagut 
que em llança enfora i m'inquieta 
per abastar l'inconegut 
i el pit de somni que ens alleta!
 

inici

portada palau i fabre 

Pàgina de presentació MAG POESIA