(1943-1944) 

LA SABATA 

He donat el meu cor a una dona barata. 
Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut? 
En les escombraries una vella sabata 
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut. 

Totes les noies fines que ronden a ma vora 
no han tingut la virtut de donar-me el consol 
que dóna una abraçada, puix que l'home no plora 
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol. 

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues: 
Josep Palau no és àngel ni és un infant model. 
Si tenien de mi una imatge bonica, 
ara jo els n'ofereixo una de ben fidel. 

No vull més ficcions al voltant de la vida. 
Aquella mascarada ha durat massa temps. 
Com que us angunieja que us mostri la ferida, 
per això deixo encara la sabata en el fems. 
 

SONET INTRAUTERÍ 

 Des del teu mal, des de la teva entranya, des de les teves llàgrimes, vull ser una veu -germinal. 
 Pensar-te des de tu, des del teu centre dir-te, des de la flor suprema dels teus ulls. 
 Jo vull desnéixer en tu. Tot home vol desnéixer en un amor, un si. 
 Ah! fes-me petit, fins que jo sigui pols estremida, pol.len del teu ventre. 
 

SOL 

A voltes, en llevar-se, l'home sol 
sent fred al cor, una dent que el mossega 
a causa de no haver sota el llençol,
durant la nit, un cos per a la brega. 

I es mou feixuc, amb la recança oberta 
d'abandonar un lligam que desconeix, 
i mira el llit de nou i empal.lideix, 
veient la companyia tan deserta. 

Viu amb el pensament alatrencat, 
com si tot l'univers mudés de ruta 
i no trobés una esfera segura. 

I va tot sol i sent nosa al costat: 
algú que en el flanc dret se li detura 
fent-li present la seva vida eixuta. 
 

PARADÍS ATROÇ 
 A celle qui se fait appeler “Tabou”

Amb els teus ulls oberts ompliries l'estança 
on el teu cos madur fóra el meu instrument, 
i el teu ventre, que té la forma impertinent, 
daria el ritme atroç del repòs en la dansa. 

Obririen l'espai espais d'esgarrifança, 
i entorn del blanc silenci, una música ardent, 
fingiria en el sostre un ample firmament 
on àngels taciturns farien contradans. 

I hauríem, de la nit, els infants més rebels: 
monstres que pariries en la buidor dels cels 
i anirien a raure a l'òrbita malalta 

on circulen a lloure els coixos i els cretins... 
Jo et besaria el ventre com una immensa galta, 
i tu em demanaries que te'l besés per dins.  

IDIL.LI

Un clar de lluna verinós projecta
una verda claror sobre l’escena
de dos amants de treballosa mena
que fan el coit amb ritual perfecte.

El el seu pus en la vagina injecta
fent una cara d’enganxosa pena
arran del rostre de la vella Helena.
I acte seguit, el fal.lus desinfecta.

Ella, a peu dret, novament, s’eixarranca.
Orina estrepitosa com els muls.
La lluna desdibuixa una ombra ranca.

Ell es clou la bragueta amb dits ganduls.
Es van perdent, entrellaçats per l’anca.
A l’horitzó, sols s’albiren dos culs.

 

L'EDAT DE PEDRA 
 A Joan Miró

Sota un blau d’aquarel.la i un aire tot pulmons, 
un home nu travessa l'espai de banda a banda. 
Té la força flexible, goluda, dels lleons; 
va tot sol i diríeu que un exèrcit comanda. 

L'Invisible, el Misteri, li trepitja els talons; 
els cabells, a l'esquena, li formen una randa. 
Duu una pedra a la mà i una pedra en el fons 
de cada ull, abocada, que per no res s'abranda. 

S'atura. S'insinua. Frega el ventre per terra. 
S'encén un crit deforme i se'l veu brut de sang. 
Es redreça i ensenya -a quí?-, el roig i el blanc 

de l'ànec gegantí que amb els seus dits aferra, 
rentant-se en l'aigua freda des del cor fins al flanc; 
i tot això que he dit ho ha fet amb la mà esquerra. 

SALVADOR DALÍ

El teu vaixell de carn madura
fendeix, exhaust, un port de greix,
on és pastós l’aire mateix
i és comestible la natura.

La terra, els arbres, tot supura
la mel espessa del teu bleix.
És sang de bou la sang que et peix
i el teu cabell llaminadura.

Tu fas el coit amb la mirada,
i regalima el teu pinzell
l’esperma d’or policromada

que se’t fabrica en el cercell,
tu que ets el nuvi sense anell
d’una sirena sense onada.

LA ROSA

Has fet parlar massa de tu, del teu perfum, de la teva beutat. No val la pena! Però que consti, des d'ara, que sempre el meu instint ha estat de fer-te malbé; que t'he esfullat, que t'he premut dins la mà fins a deixar-te sense respiració, que no t'he respectat amb aquella mena d'adoració estúpida amb què t'anomenen els altres, amb què parlen de tu uns quants poetes desgraciats que també has seduït. Ja ens coneixem! Conec bé els teus encisos, les teves arts, la teva perversitat, i no m'arreplegaràs! Tu ets una d'aquelles noies que tota la vida semblen dir-te sí, et donen esperances, van passant temps i et corben l'espinada inútilment. Conec la teva col.lecció de vestits esplendorosos, les teves faldilles innumerables: -però les cuixes, no les trobem mai. Ja n'hi ha prou, del teu imperi, de la teva tirania! M'avergoneix d'haver-se deixat, per un moment, endur per la música del teu rostre. Si et trobo un altre cop et masegaré, com quan era infant, et llençaré al toll i t'anomenaré pel teu nom veritable, perquè ets la puta rosa! 

MÈDIUM

Jo veig totes les nits incendiades
per l’excés de claror de tantes pells
que es freguen i es refreguen obstinades
unes amb altres, darrere els cancells

de les case més riques i agençades
o en el ventre més sòrdid dels bordells…
Jo sóc el mèdium d’aquestes besades
i duc el somni constel.lat d’anells…

Només quan la ferida del matí,
que dirigeix la nit en el seu si,

foragita les aus pertorbadores

dels cadàvers vivents que vetllo en mi,
començo a reposar, feixuc d’aurores,
i els dimonis em tornen les penyores.


 

MALSON

He anat sembrant tants de fills pels bordells
i de mi malversant tanta riquesa,
que ara, a la nit, amb desig d'escomesa,
estols d'homúnculs amb faccions de vells,

eixint de clavegueres i aixetes a tropells,
munten sobre el meu llit amb avidesa
i fan la meva guàrdia més encesa,
injuriant-me pels meus desgavells:

"Som els teus fills, ja ho veus, el teu amor.
Habitem en aquestes tuberies
i ens assemblem a tu pel teu horror.

¿On la matriu trobar que ens prometies?...
Et condemnem a l'esterilitat
per haver-nos fins ara excrementat.
 

inici

portada palau i fabre 
 

Pàgina de presentació MAG POESIA