Guillamón, Julià, "Epíleg", Contes de capçalera, Barcelona, Proa, 1995

Quan a divuit anys inicia les col.laboracions com a crític literari, primer a La humanitat i després a La Publicitat -és l'any 1935-, els seus interessos giren principalment a l'entorn del conte i de la novel.la curta [...] Escriu comentaris de llibres d'Edgar A. Poe, H.G. Wells, Vernon Lee i, dels catalans, entre d'altres, d'El primer arlequí de Pere Calders, Suburbi de Xavier Benguerel i Sonata domèstica, de Josep Lleonart. (p. 319)

Entre els articles de Palau d'aquesta època destaquen els que dedica a La dona dels meus somnis de Massimo Bontempelli i als Contes d'un filòsof de Diego Ruiz, per la significació que tindran tots dos autors en la seva obra posterior, i perquè representen models literaris que, sorgits dels contes d'Edgar Allan Poe, encarnen dues grans vies del relat breu en el període d'entreguerres. [...] La seva influència es deixa entreveure en Trabal i en Calders i va arribar també al jove Palau. [...] Entre els forans Poe, per sobre de tots els altres. (320)
Palau projecta de molt jove la seva carrera literària. Vol ser poeta, autor dramàtic, assagista, crític i narrador. La guerra civil escapça aquest projecte literari [...] es descarta com a narrador i dramaturg. Inicia un període de replegament sobre ell mateix i sobre la pròpia llengua. Després dóna forma a les diferents seccions dels Poemes de l'Alquimista. [...] En la poesia, Palau inicia una recerca transcendent sobre la seva identitat. S'ha definit aquesta recerca com un procés amb tres fases: vaporització del jo, alienació i reconstrucció a través del llenguatge de la identitat perduda. (321)

Palau, que ha enllestit els Poemes de l'Alquimista, s'ha sotmès a la hipertensió verbal (les paraules se li rebel.laven) i ha aconseguit "centralitzar el jo" dispers a través de la paraula. Ara vol viure intensament pels ulls. Vides de Picasso és un llibre sense gènere, assaig de biografia pura, l'obra de creació més lliures que ha sortit de la seva ploma. A través de l'obra de Picasso, Palau recrea el món de l'artista i busca les claus de la seva diversitat i de la seva exemplaritat. A través de les diferents personalitats de Picasso, Palau, que s'hi alienat, s'hi troba. La veritable creació és poesia. L'herència de Baudelaire ha recaigut en Picasso, que és el veritable poeta modern, que viu intensament pels ulls. (325)

La narrativa de Palau no és el resultat d'una vocació tardana, sinó una aspiració, llargament ajornada, de crear en llibertat, d'aconseguir l'equilibri. [...] No serà fins a començament dels anys seixanta quan es produiran les condicions perquè Palau es converteixi en el creador que havia volgut ser. (326-327)

La falta de transcendència de l'escriptura narrativa contrasta amb la que s'atribueix a la poesia (i més endavant al teatre, fins al final de la dècada dels cinquanta). (328) [...] Però aquesta falta de transcendència no implica que Palau menystingui el conte i la novel.la com a manifestacions secundàries de la creació literària. En realitat està avançant algunes idees que es reprendran en el Doble assaig, quan afirmarà que l'obra d'art aporta un recurs contra l'avorriment, és una invitació a conèixer-se un mateix, i també a gaudir-se un mateix: "Un llibre, un quadre, un paisatge, una melodia, poden omplir moments de la nostra vida amb més eficàcia i amb més plenitud que el que anomenem, vulgarment, diversions o distraccions." [...] Llegir és com fer un viatge: ens introdueix en una altra dimensió de la realitat, ens transporta a un altre món. En aquest altre món ens reconeixem i gaudim de nosaltres mateixos. (329)

Els sentits clars, l'expressió precisa. La llengua que obeeix a una economia molt estricta, un estil una mica sobtat, sense ornamentació. Darrere aquest ús essencial del llenguatge narratiu s'anuncia la idea de la llengua despullada, que s'exposa en el pròleg de Contes despullats. (330)

Hem dit que a Vides de Picasso l'escriptura es desentén del gènere. Intentant explicar la vida a partir de l'obra, Palau troba algunes de les moltes vides que ha viscut Picasso, vides que "no són successives i ordenades, sinó simultànies i desordenades, intermitents i contradictòries. (334) [...]Però Palau va més enllà que Bontempelli i atorga un sentit metafísic a aquesta vida intensa i trafegosa. Pretén escriure una biografia que no s'ocupi del que és accessori sinó del que és veritablement essencial. [...] Picasso reconstrueix la història de l'individu creador des dels orígens, en la caverna, viu com un grec, com un home del Renaixement, com un infant, jove o vell, en el passat i en el futur de la humanitat. (335)

Resulta interessant constatar que el primer dels contes de Contes despullats, "Els noms de Liliana", escrit el 1964, remet explícitament a Vides de Picasso, escrit divuit anys abans, com si en reprengués el fil. Palau inventa un home enamorat. Eusebi. La noia -una noia que al seu torn és una invenció d'aquest home- es diu Liliana. Ell copia el seu nom centenars, milers de vegades. En repetir-se, el nom forma variacions, es descompon, es trenca: d'un sol nom sorgeixen noms diversos. Som davant una dona que en conté moltes altres: Li, Lilí, Lília, Lia, Anna, Liana, cadascuna amb una personalitat definida. (337)
"Els noms de Liliana" i, per extensió, el text "La llibertat" de Vides de Picasso, plantegen el tema del mimetisme femení que esdevindrà capital en tota l'obra de Palau. (338)
En la novel.la de Huxley [Dues o tres gràcies], la protagonista, Gràcia, es transforma totalment segons la relació que manté, primer amb el seu marit i després amb dos amants, fins al punt que sembla com si cada vegada es tractés d'una persona diferent. En l'obra de Bontempelli [Nostra Dea], Dea canvia completament de caràcter segons el vestit que porta. El seu rober conté el secret de les seves diferents personalitats.         Bontempelli i Huxley reflecteixen un nou model de dona alliberada i moderna. (339)
Cada dona que es conté en Liliana té un nom, una personalitat que s'expressa a través d'un posat i d'un vestit i que s'ofereix a la imaginació d'Eusebi rotundament. L'exòtica Li, la noia xinesa, "amb una cabellera de banús fins als genolls", Lilí, la camarada, la companya; Lília, la dona que gaudeix en l'acte de l'amor, que es lliura sense regateig; Lia, severa en el vestir, en el mirar i en el parlar; Anna, la dona maternal. Eusebi troba, en la diversitat de noms que integren el de Liliana, "una prova de la seva multiplicitat, del seu poder d'adaptació, tan femení". Sent que pot tenir-les totes en una, fent realitat un antic somni de possessió, quan l'encercla la dona vegetal, la dona terra, la més recòndita, Liana.       El somni de possessió de totes les dones del món recorre l'obra de Palau de cap a cap. A través de l'exercici de la llibertat de l'autor de contes es promet acomplir-lo. (340)

Virgínia, al conte "Virgínia cristiana, Virgínia pagana", és una dona virginal, nívia, pudorosa (després, quan sigui pagana, serà bruna, orgullosa i sensual, d'aquí la tensió del relat). Quan Florència [del conte "Florència"] acaricia el protagonista del conte que du el seu nom, tota l'esplendor del Renaixement acut als seus besos, a les seves mans, i se li fa tangible. Si totes les dones són la mateixa dona en diverses manifestacions del seu mimetisme, a cadascuna d'aquestes manifestacions li escau un nom i només aquell nom. Palau tracta de les diferents manifestacions d'un ésser únic, essencial. (342)

A "Els noms de Liliana", Eusebi ha abandonat el món, s'ha retirat a una casa de camp abandonada, dalt d'un cim. Des de la finestra atalaia l'entorn i veu si algú puja fins allí a visitar-lo. Eusebi és un home reclòs, celibatari. Com no reconèixer en aquest personatge el propi Palau instal.lat a la platja de Grifeu, en un veïnat a penes començat a urbanitzar, l'hivern del 1962, l'any de la nevada? Com no veure-hi el solitari, que l'estiu del 1936 planeja quedar-se a viure a Eivissa en un molí sobre un cap de mar, a Sant Antoni, l'home que viu amb una gran austeritat a París? (344)
En l'exercici de solitud l'artista intenta obtenir el que només li pot donar la dona amb la seva força terral, primigènia. L'art sempre queda per darrere. Ho veiem manifestat en un dels contes de l'última època, "La model", que representa l'homenatge de Palau al Balzac visionari.           Palau s'havia sentit atret de jove pel conte de Poe "El retrat oval", un dels preferits de la traducció de Riba de les Històries extraordinàries. En aquest conte l'obra artística, la creació del pintor, suplanta el model (en el moment en què s'acaba el retrat, la dona amada, que ha anat marcint-se mentre la pintaven, mor). En els dibuixos de Picasso per a L'obra mestra inconeguda  de Balzac, on es reprèn el tema del pintor i la model, l'artista intenta reproduir objectivament la dona, suplantar-lo amb el seu art. Però, insatisfet pels resultats, s'extravia de seguida i prescindeix de la model. La dona es mira l'artista com un animal rar. En desconfia. Arriba un moment en què passa al seu darrere, contempla el dibuix per sobre de la seva espatlla, observa la imatge del seu cos que ha traçat prescindint completament d'ella. Quan ha acabat l'obra, la contemplen junts i es fonen en una abraçada, tornen a ser mascle i femella. Si pels camins de la carn el retrobament és possible, en canvi pels camins de l'esperit, sembla que no hi pugui haver comunicació. la vida de l'art mena a l'aïllament i a la incomunicació, la vida del cos a una comunió plena.      Quan escriu "La model", Palau segueix els dibuixos de Picasso (és molt clar en referència a la imatge del pintor tot nu pintant la dona nua. Palau fa que el pintor Fornells es despulli dissimuladament darrere el llenç, adaptant literalment en la ficció el símbol picassià. Però si en el conte de Balzac i en els dibuixos que l'acompanyen el pintor acaba produint una obra d'art abstracta sense cap relació amb la realitat objectiva, en Palau la dona s'imposa sobre l'art. Tan gran és la seva força que, contràriament al que succeïa a "El retrat oval", és ella la que acaba amb l'obra, xuclant-la, absorbint-la i corsecant el pobre Fèlix Fornells, prematurament envellit i mort en plena maduresa. La model apareix exultant en l'exposició pòstuma de Fornells. Palau respon a Poe amb una ironia soterrada. (345-346)   

Ens trobem amb dues figuracions de l'artista. La primera, a "Els noms de Liliana", el mostra fora del món, a la seva Hölderlintur, inventant una dona que és totes les dones i que acaba absorbint-lo finalment amb el nom de "Liana". Aquesta absorció equival a una fusió total, al "desnéixer", representa el retorn a l'úter, a la caverna primigènia, un recomençament. L'altre conte, "La model", mostra l'artista indefens davant la dona, incapaç de robar-li el secret i abocat, amb les seves pobres armes, a la destrucció. [...]
Cap d'aquests contes s'explicaria sense entendre l'elecció de Palau d'una vida solitària i austera, lluny del tracte dels homes. (347)

Bastir una filosofia que sigui filla de la sensibilitat, no del cervell. En cap altre moment Palau està tan a la vora del pintor com quan fabula. Tota creació, havia escrit Apollinaire, és poesia. (351)
 

*

 Enric Bou, dins Història de la literatura catalana 10. Barcelona, Ariel, 1987.

"Com a narrador ha provat fortuna amb Contes despullats (1983). Els relats són el producte de l'elaboració definitiva d'uns contes escrits en brut a l'edat de vint anys i fixats a l'entorn de l'any 1980. Palau es presenta com un narrador efectiu que, amb una gran economia de mitjans, i amb un llenguatge pulcre, assaja de "contar" petites anècdotes."
 

*

Tomàs Nofre. El plaer de despullar-se. Josep Palau i Fabre, l'alquimista.- Generalitat de Catalunya, Barcelona 2000. (Catàleg de l'exposició a Santa Mònica). 
"Sorprenentment, en els contes descobrim un Palau despullat, és a dir, des-alienat: no un Palau-Alquimista, no un Palau-Don Joan, ni tan sols un Palau-Picasso, sinó el Palau-Palau. El que ens explica el que li plau a ell i des d'ell."

*

Sam Abrams. Palau i Fabre, narrador: Alls well that ends vell. Josep Palau i Fabre, l'alquimista.- Generalitat de Catalunya, Barcelona 2000. (Catàleg de l'exposició a Santa Mònica). 
"Per mitjà del conte Palau i Fabre toca, en profunditat i amb un ironia ben intel.ligent, una sèrie de temes que recorren i vertebren la resta de la seva obra: el paper decisiu que hi fan el desig, la sensualitat, la seducció, l'atracció de la bellesa i la joventut, i la passió a les nostres vides; les semblances i diferències entre els dos sexes; l'assumpció de la part més animal, brutal i irracional de la humanitat; el desig humà d'assolir l'absolut o la totalitat; la constant recerca humana de la felicitat; la recerca de la llibertat a tots els nivells; l'acceptació real de la pluralitat; la importància de la fantasia, la imaginació i el somni a la vida i la presència de l'atzar i altres imponderables a les nostres vides, per esmentar només alguns dels temes més rellevants."

*

Espinàs, Josep M. Identitats. Converses a TV3. Volum 2. Barcelona, La campana, 1986

-Això és la "Tesi doctoral del diable". Tu creus en el diable?

-Bé, crec en el diable com un valor positiu. És a dir, hi ha unes forces que s'han de definir d'una forma o d'una altra i el millor nom que se li pot donar és el diable. Hi ha unes forces al món, la concepció que tenim del món és gairebé inevitablement dual, sigui orientalista, sigui cristiana, i acaba en unes forces que en diem l'àngel i unes altres que en diem el diable. Ara: la interpretació del diable pot ser com un enemic o com un aliat.
 
 
 

Pàgina de presentació MAG POESIA