Palau i Fabre, Josep, "La tragèdia a Catalunya", El mirall embruixat, Palma, Moll, 1962

La tragèdia que, al nostre entendre, no és el regne de la fatalitat, en el sentit que es creu vulgarment, ni el de la llibertat tampoc, sinó que significa la possibilitat humana de mesurar-se en llibertat (som semblen provar-ho les dues més grans escoles de tragèdia conegudes fins avui -l'atenesa i l'elisabetana- que coincideixen amb les dues més grans democràcies que han aparegut a Occident, fa que ens preguntem, amb una certa angoixa, com s'estableix a casa nostra aquesta relació entre tragèdia i llibertat que intentem esbrinar, a través de l'una, el veritable fons de l'altra. Dit altrament: ¿què hem de pensar de Catalunya després de conèixer el panorama de la seva producció tràgica? [esmenta només Mar i cel, Nausica, Antígona]

[la tragèdia ha d'obeir a una necessitat interior] La tragèdia ha de ser necessària. [...] Partint d'un esquema tràgic es pot arribar a un resultat exclusivament dramàtic. [...] Cal que aquesta força, aquesta necessitat, apareguin en l'execució de l'obra, en cada rèplica, en cada mot; que constitueixin també la substància de l'obra. 

Mar i cel és l'única tragèdia robusta que posseïm. Llàstima de certes barroeries artístiques! Llàstima de certes barroeries lingüístiques! [...] La bellesa artística de Nausica és molt superior a la de Mar i cel, però el que guanyat en qualitat ho ha perdut en embranzida. Nausica no és una tragèdia. De Guimerà a Maragall hi ha un afinament, és cert, però també un aburgesament. [...]
en el teatre de Guimerà es reflecteixen problemes col.lectius o socials i en el de Maragall problemes individuals. [...]
El crit de llibertat de Manelic en Terra Baixa  i el crit de llibertat que es desprèn de Mar i cel, cal entendre'ls, per tant, com un pressentiment; són anteriors als esdeveniments; són, per dir-ho així, profètics. En canvi, la Nausica de Maragall ve després, sembla feta d'esquena als esdeveniments, o ignorant-los, seguint viaranys i problemes enterament individuals. 

el popularisme autèntic de Guimerà serà escamotejat en el teatre de Sagarra, que, en lloc d'estar al servei del poble, com el d'aquell, es serveix del poble, l'explota -com i quan li convé.      No és d'estranyar que en el 1936 el país es trobés sense intel.lectuals a l'altura de les circumstàncies. [...] Antígona, de Salvador Espriu accentua el particularisme, el personalisme iniciat en Nausica de Maragall. Antígona resta al marge de la lluita, de la guerra civil que oposa els dos germans. [...] Antígona, no sols no lluita, sinó que gairebé ni es defensa [...] davant la possibilitat que li és oferta de sublevar el poble, d'atiar-lo contra la tirania, prefereix calmar-lo, apaivagar-lo, dir-li que s'estigui quiet, que torni a casa, i que obeeixi Creó. No es podia dir més amb més pocs mots.

Carles Riba defensa, amb Maragall, que l'obra és una tragèdia. Diu textualment: "Hi ha tragèdia -¿quin lector del drama grec ho oblidarà?- no per cap conclusiva catàstrofe de fet, sinó essencialment per una redempció final conciliadora entre l'heroi i les potències celestes." [...]
Al nostre entendre, la Nausica de Maragall significa una abdicació interior per part de Maragall, i aquesta abdicació correspon, a la vegada, a una abdicació col.lectiva.  [...] resta presoner d'ell mateix, de certs prejudicis o complexos de barceloní noucentista. [...] la Nausica de Goethe es comprometia irrevocablement als ulls dels seus compatriotes [...] L'heroïna de Goethe acaba suïcidant-se; la de Maragall es limita a plorar una mica. 

NAUSICA (A la reina). Ai mare! Per què ho diu, això? M'encanta.
Aquest vers, si el sabem escoltar -i gairebé no es pot deixar d'oir- és francament neula, i és neula (¿qui no sent la veu de nas que ho pronuncia?) perquè l'heroïna que Maragall té davant dels ulls, en el moment d'escriure l'obra, segurament ho és. La Nausica de Maragall és una burgeseta que no s'atrevirà a fer un pas més del que les convencions i les regles estrictes de la moral establerta li permetin. [...+ Maragall jugava la carta de la burgesia catalana i el seu destí anava unit al d'aquella. (¿No havia qualificat Barcelona de "ciutat mala" després de la Setmana Tràgica?). L'embranzida del Superhome s'ha extingit. 

Perquè Maragall, per a qui poesia és igual a veritat, pogués escriure una Nausica tràgica, hauria calgut [...] que ell, o ella, haguessin dut l'idil.li, i amb el llur destí, molt més enllà, que hagués gosat l'amor. Però la seva ètica -o, més exactament, el seu cristianisme a tota prova- li ho impedia. [...] Preferí renunciar a l'aventura: a l'aventura vital i, per consegüent, a l'aventura lírica puix que no podia canviar l'equació poesia-veritat. Ofegà dins ell el darrer crit del Superhome i ofegà, així, el poeta tràgic que estava apunt de sorgir. A última hora, aquest home que ho volgut ser tot per Catalunya, que volgué ser l'ànima del país, preferí la santedat, la salvació individual -el propi negoci- a la salvació col.lectiva. Preferí salvar la seva ànima a salvar l'ànima de Catalunya. Per això...
 
 
 

*

Palau i Fabre, Josep, "Les paradoxes de la tragèdia", Serra d'or 339, gener 1988

L'escissió entre els intel.lectuals i el poble, a Catalunya, no ha fet sinó accentuar-se a partir del 1900 i, en aquest sentit, el panorama de la nostra tragèdia és paradigmàtic sobre el que estem dient. [...]
Les classes governants del país, amb Prat de la Riba al davant, aconseguiren allò que volien: que el poeta deixi de mirar entorn seu i es dediqui a mirar només en el seu interior. Recordem que durant l'elaboració de Nausica és afusellat Francesc Ferrer i Guàrdia, a la tardor del 1909. Ni un batec dels esdeveniments no es trasllueix en la seva obra, res no altera el seu ritme apol.lini. Els polítics han aconseguit marginar el poeta, que era la veu col.lectiva. O amputar-lo en allò que tenia de veu col.lectiva. [...]

El nou Prometeu encadenat  [d'Eugeni d'Ors, 1920] té un abast netament col.lectiu. [...] El nou Prometeu encadenat feia por i ha continuat fent por [...] L'obra és, sense equívoc possible, un crit de rebel.lia a favor de les classes proletàries i, en aquest sentit, torna a acostar, com potser no ho havia fet ningú llevat d'Ignasi Iglésies a través del melodrama, l'intel.lectual al poble. [...] Una tragèdia en prosa, el 1920, era, estèticament, un acte agosarat, d'avantguarda. [...] 

[Judit de Sagarra, 1929] l'0bra fou un fracàs; es representà cinc o sis vegades. El públic barceloní es desentengué de la tragèdia i de les possibles al.lusions que contenia als esdeveniments contemporanis, potser perquè per boca de Judit li eren dites unes quantes veritat que no acabava de pair, que no l'interessava d'escoltar. "Judit: De la pàtria m'heu dit? ¿I sou vosaltres, / la vostra avarícia i vostres conveniències, / i la por que us rosega les entranyes, / la vostra llar amb tuf d'hipocresia, / i el vostre jaç tranquil, això és la pàtria?"
 
 

*

Escrit mecanografiat sobre la tragèdia llegit a la Universitat de Barcelona: Barcelona, maig del 2000

Una de les coses que més m'inquieten actualment és la pervivència del Noucentisme. [...]
A Catalunya, hem passat de la Monarquia a la República, d'aquesta a la Guerra Civil i a la Revolució, d'aquestes a una derrota i a un esfondrament del país sense precedents, el 1939, i resulta que continuem defensant i arborant els mateixos valors que fa cent anys, com si no hagués passat res. [...]
Recordem, per començar, que el Noucentisme s'anomena d'antuvi Mediterranisme, i que aquest fou erigit, en front del Modernisme, per lluitar contra les boires del nord i les seqüeles d'un romanticisme tardà. [...] Qualificar algú de Noucentista era subratllar que pertanyia al nou segle, el segle XX, i als valors que, a més dels mediterranis, aquest involucra. Tot això s'esqueia a principi de segle i té una data gairebé oficial, que és la del 1906. [...]
Tothom, actualment -i quan dic tothom em refereixo al ventall d'opcions polítiques del país que pretenen interpretar-nos, dirigir-nos, i encarnar-lo-, proclama, amb cofoïsme i tot, la pervivència del Noucentisme. En el terreny de les arts plàstiques el Noucentisme es diu Classicisme, en filosofia escola del seny. [...] El classicisme, tal com l'entenem, dóna per suposats certs cànons estètics inamovibles o quasi inamovibles que cal esforçar-se a obtenir. Aquests cànons tenen per ideal suprem la bellesa, la mesura. [...] 
En una paraula: el Noucentisme només havia tingut en compte un aspecte del Mediterranisme, que és l'aspecte endreçat, equilibrat, apol.lini, i havia deixat, completament oblidat, quan no l'havia defugit, l'altra dimensió, la que d'acord amb la classificació nietzscheana, de tots coneguda, podem anomenar el dionisisme.        En defugir aquesta cara de la medalla, el Noucentisme s'amputava automàticament, la possibilitat de la tragèdia, dels oracles, dels misteris de l'excés, de la vidència. Els aspectes obscurs, si voleu de la nostra naturalesa i del nostre comportament, que són segurament més poderosos que els aspectes clars, quedaven eliminats. [...]
una de les limitacions del Noucentisme era la de voler una societat tan endreçada i tan formal que no permetia l'eclosió de la tragèdia, que és excés.[...]
Eugeni d'Ors, amb el seu Nou Prometeu encadenat, supera i anul.la el Noucentisme. 

el 1952, ja a París, vaig escriure la primera versió de La caverna, basada en el mite platònic que obre, si la memòria m'és fidel, el llibre setè de La República  de Plató. El professor Xavier Zubiri, en començar l'any escolar 1942-1943, en aquesta mateixa Universitat [de Barcelona] encetà la classe de filosofia amb l'exposició d'aquest text. A mesura que l'explicava se'm feia evident que podia ser convertit en una obra de teatre, de contingut a la vegada sociològic, a causa del contrast que s'estableix entre els esclaus que no es mouen de la caverna i el que n'és alliberat, quan torna, i metafísic, a causa de les preguntes que engendra en aquest els seus canvis de situació. Vaig trigar deu anys a realitzar el meu projecte.

L'estètica, el concepte de bellesa heretat del Noucentisme, és el cavall de batalla que caldria revisar a fons per sortir-nos de l'actual cercle aviciat. Jo crec que el mateix Picasso, com ja ho he indicat més d'una vegada, portà a la plàstica les normes que ja havia formulat Buadelaire.       Recordeu que Buadelaire va escriure un poema, un bell poema, que s'intitula La bellesa (La Beauté), que comença: "Sóc bella, mortals, com un somni de pedra", poema en el qual postula per unes normes de bellesa que l'apropen a les de l'ideal clàssic, a la bellesa dita clàssica, encara que amb algunes connotacions que ens fan pensar més en Egipte que en Grècia. El sonet conté una formulació de l'ideal de bellesa que es pot considerar pròxim a l'adoptat pel Noucentisme. Però el mateix Baudelaire s'adonà de les limitacions que implicava el seu poema, i n'escrigué un altre, l'Himne a la Bellesa, que és una rectificació d l'anterior. Des del primer vers ens adverteix sobre quins camins ens proposa: "Ixes del cel profund o muntes de l'abisme, / Bellesa?"        Rebla el clau una i altra vegada, potser perquè en el seu temps, a França, ho considera necessari, com ho és ara entre nosaltres. Són les pregoneses de l'abisme i el que en pugui remuntar, l'Horror, el Crim, allò que Baudelaire invoca. Obra la porta, així, als Oracles, als Misteris, a la bellesa de la lletgesa, que és una de les claus de l'art modern i jo diria que de la tragèdia.
 

*

Palau, "Cartell", dins Teatre, Barcelona, Aymà 1977.

"Si el romanticisme és vist exclusivament com una escola literària, aleshores el meu teatre és un teatre caduc. Si el romanticisme és considerat, com jo el veig i l'entenc, com un corrent molt més vast que decorre paral.lel als altres moviments d'alliberació de l'home i que contribueix a aquesta alliberació, aleshores el meu teatre és encara un teatre vigent.
 

*

Palau, "La segona alienació", dins Teatre, Barcelona, Aymà 1977

"El cert és que, des de fa temps, he estat jo mateix l'únic en veure la manera com la meva obra es produïa en mi, quina era la meva forma peculiar de realitzar-me. I aquesta -aneu a saber per quin dimoni de raó-, ha estat sempre la de l'alienació. M'ha calgut crear constantment un personatge a través del qual realitzar-me. El primer ha estat l'Alquimista. Quan jo escrivia els Poemes de l'Alquimista escrivia, evidentment, els poemes d'algú que era jo; però jo havia de creure que els poemes eren d'ell perquè fossin del tot meus. Per què?          Quan vaig iniciar aquest Teatre de Don Joan, vaig haver de creure que, més que no pas una sèrie d'obres sobre Don Joan, jo escrivia per aquest -per mandat o delegació seva, a través d'una estranya identificació- les obres que ell havia d'escriure sobre ell mateix."
"el donjoanisme era l'única forma que m'era permesa -socialment permesa- per a realitzar-me, o intentar de realitzar-me, o fer-me la il.lusió que em realitzava en llibertat. Don Joan era l'únic que podia infringir les normes d'aquella societat sense semblar que, de fet, atemptava contra els seus fonaments."
"No, Don Joan no és un llibertí. És molt més: és el destructor d'unes determinades estructures socials encotillades." 
 

*

Palau, "Idees per a un don Joan", dins Teatre. Barcelona, Aymà, 1977.

"Don Joan [...] apareix, aproximadament, un segle després d'acabada la reconquesta cristiana [...] és l'home que duu la poligàmia en la sang, com a llei natural i com a dret indiscutible, i a qui, de sobte, se li vol imposar la monogàmia [...] Precisament perquè li ha calgut enderrocar interiorment aquests murs que intentaven posar-li, la llegenda el fa penetrar en els murs del convent i raptar Elvira. Res no s'assembla tant, per a ell, a un harem, com un convent. El rapte d'Elvira no és sinó l'exteriorització d'un acte interior. Aquesta reacció esdevindrà típica en els pobles ibèrics. Serà sempre així, per explosió, que continuaran traduint les seves reaccions. Quan, per exemple, es posaran a cremar esglésies, no serà sinó per a cremar i destruir en ells allò que els han intentat imposar, el que duen a dins. [...] Don Joan apareix, per tant, com una revenja subterrània dels pobles mahometans contra la població espanyola cristiana. "
"Don Joan és senzill, complicat, jovial, sentimental, tendre o brusc segons la presa que té al davant, i aquesta cau invariablement en el parany perquè creu haver trobat la parella que li escau." "L'exemple més patent de mimetisme espiritual o psíquic el trobem, en els nostres dies, en l'obra i la figura de Picasso, que devora els secrets de les obres que admira o contempla." "Ell es busca a través de les dones, però com més gran és el buit més dones li calen, i com més dones té, més gran és el buit. Aquest és el seu cercle infernal. Això basta per a indicar que la figura de Don Joan només pot resoldre's en tragèdia; que el seu conflicte necessita recolzar-se sobre la base immensa de la tragèdia. Don Joan es desil.lusiona sempre, es decep sempre, fins que acaba desil.lusionant-se definitivament; o sia, fins que acaba desil.lusionant-se d'ell mateix. La seva fi és ben clara." 
 

********************************

sobre el teatre de palau

*

Ricard Salvat. A l'entorn de Josep Palau i Fabre. Josep Palau i Fabre, l'alquimista.- Generalitat de Catalunya, Barcelona 2000. (Catàleg de l'exposició a Santa Mònica). 

El Teatre Nacional de Catalunya és qui s'hauria d'encarregar de posar en contacte la gran aportació de Palau amb el públic normal i corrent. Però aquesta és una historia sobre la qual no volem insistir més. Tenim més de vint anys de democràcia i els responsables dels nostres teatres subvencionats semblen, no solament no fer res per recuperar la tradició moderna del teatre català, sinó que hi ha com una impressió generalitzada que se'n vol negar absolutament l'existència."
 

*

Enric Gallén, dins Història de la literatura catalana 11. Barcelona, Ariel, 1988.

"de París estant, tenia clar que la seva orientació en tant que dramaturg no podia partir de la minsa tradició teatral indígena. D'aquí l'elecció de la tragèdia, no entesa preceptivament, sinó com a llenguatge implícit de la llibertat mitjançant el diàleg, i, també, a partir de la identificació-alienació mediúmnica de Palau i Fabre amb la figura d'un Don Joan vitalista, sense, però redempció possible, que convertí en objecte d'un interessant cicle."
 

*

A través de Don Joan "assaja la contestació a les normes d'una societat puritana i repressora".
Nou diccionari de la literatura catalana. Barcelona, Ed. 62, 2000
 

  inici  
 

Pàgina de presentació MAG POESIA