VAIG COM LES AUS

Vaig com les aus,     quan han perdut lo fill,
que giravolten     sense haver consol,
amb crits de sang     alerten son estol
com si lo món     entrés en gran perill.

E giravolten     sens defalliment
entorn del lloc     on lo fill han deixat,
e no els par vera     la veracitat
perquè els daria     molt major turment.

Des del matí     fins que s'ha post lo jorn,
amb son rodar     inquieten l'espai,
diuen que en ells      dolor no es pondrà mai
puix que mai més     no hauran lo fill entorn.

Sols a la nit,     vençuts per l'enderroc,
tornen al niu     com a desert castell,
senten lo cor     de sobte fosc e vell
e s'adormissen     amb la son del roc.

L'ensentdemà,      amb un volar penós,
abandonant     lo niu, l'arbre el el riu,
van a l'encalç      d'un indret més galdós:
però en cap lloc     lo seu infant no viu.

Així jo vaig,     perdut de mi mateix,
a mi mateix     cercant-me eternament.
Mes jo só mut     e mut lo meu lament,
car gorja endins    lo meu dolor se peix.

EL POEMA
     A Sylva

La música

Tra-li-ro-ló, ta-tà, tra-ri-ro-ló
Ton-ta-ta-tó, ti, to-ta-tó.
Tàntata, to-ta-tó.
Ti, to-te-tà, femí, suntà.
Tonte-tonte, tan-tó.
Un-se-mí, abborà, sen-tó.
Minsi, minsi, abborà, fe-mí, abborà.
Lacatemisotà-uptacomalacoció.
Ció, lacatemí, ipsutà.
Fingue, fingue, la-ca-te-mí, o-sí, o-dà.
Bam-ba-là, bam-ba-là. No-tetemí.
Inta, magdà, to-te-mi.
Inta. Inta magdà.
La-ca-ta-mo-re-sí, u-dà, xin-ta-pó.
Lacatamoresí.

L'argument

El poeta ha conegut la dona dels seus somnis. Comprèn 
que tots els seus amors, fins ara, no han estat sinó un 
preludi d'aquest, pressentiments. Tota la seva vida ad-
quireix sentit a la llum d'aquesta dona. Però ella es veu 
obligada a partir. Està de pas. És viatgera. Viu en un 
país llunyà. Diu al cavaller que el que vol és un somni, un 
impossible. No diu el perquè. Se'n va. El poeta experi-
menta un dolor intensíssim, fet de la suma de totes les 
penes d'amor passades. La seva experiència d'home que-
da trasbalsada i contrariada en la seva rel més profunda. 
S'enfonsa en una negra resignació. Sap que la sort ja no li 
prepara res de millor.

Les paraules

Sempre, en l'aigua sagrada, com en un llit d'amor.
Per les finestres enreixades vaig veure el sol, vaig volar.
Cua de serp, l'alba, s'atansa amb pas de somni.
No hi puc fer més, no vull.
Amb draps d'angúnia m'eixugo el pit, les mans.
La polseguera dels records comença:
no trigarà a colpir-me per l'espatlla.
Estic lluny dels teus ulls. No em veig.
Rep la meva mà seca, la galta de la tarda, 
els meus records sense paraules.
Trepitges massa a terra, trepitges poc enlaire.
La nit d'amor dels ulls no té parpelles.
En el roser del pit les venes se t'alçaren.
Recull al teu amant d'aquesta asfíxia,
rep-lo en un llit de gràcia,
i encara, amb dents corcades, menja l'arbre.

L'ÉTRANGER 

-Qui aimes-tu le mieux, homme énigmatique, dis? ton 
père, ta mère, ta soeur ou ton frère? 
-Je n'ai ni père, ni mère, ni soeur, ni frère. 
-Tes amis?
-Vous vous servez là d'une parole dont le sens m'est 
resté jusqu'à ce jour inconnu. 
-Ta patrie? 
-J'ignore sous quelle latitude elle est située. 
-La beauté? 
-Ja l'aimerais volontiers, déesse et immortelle. 
-L'or? 
-Je la hais comme vous haïssez Dieu. 
-Eh! qu'aimes-tu donc, estraordinaire étranger? 
-J'aime les nuages... les nuages qui passent... là-bas... 
les merveilleux nuages... 

         Baudelaire 
 

La identitat
L'ESTRANGER 

-¿De quin país és aquest estranger? 
-No ho sé. 
-Com se diu? 
-No ho sé. 
-¿Què fa? ¿Quina llengua parla? 
-No ho sé. 
-¿Com us dieu, bon home? 
-... 
-¿De quin país veniu? ¿On aneu? 
-Sóc d’aquí. Sóc estranger. 

SENSATION

Par les soirs bleus d'été, j'irai dans les sentiers,
Picoté par les blés, fouler l'herbe menue:
Réveur, j'en sentirai la fraîcheur à mes pieds,
Je laisserai le vent baigner ma tête nue!

Je ne parlerai pas, je ne penserai rien.
Mais l'amour infini me montera dans l'âme;
Et j'irai loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la Nature -hereux comme avec une femme.

     Rimbaud
 

L'aventura
SENSACIÓ

I

Pels vespres blaus d'estiu aniré pels conreus,
picotejat pels blats, sollant l'herba menuda.
Somniós, sentiré la frescor sota els peus,
deixaré el lliure vent banyar ma testa nua.

No pensaré en res, no parlaré per res,
mes l'amor infinit m'inundarà l'entranya.
I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix després,
feliç, per la Natura -com amb una companya.

II

Pels vespres blaus i verds aniré pels conreus,
esgarrinxant pels blats i petjant l'herba fresca.
Sentiré palpitar la terra sota els peus
som si una dona nua s'oferís a ma destra.

Sens parlar, ni pensar, ni enyorar-me de res,
l'ample vent m'ompliria els narius i l'entranya.
I aniré lluny, molt lluny: allí on és defès
-tot sol, amb mi mateix- com amb una companya.
 

III

Pels vespres blaus de verd aniré al groc de l'aire
amb les cames ferides per espases de blat.
Sentiré sota els peus aquell ventre apagat
que les bèsties flairen amb un desig minaire.

I emmudit -el cap nu- irremeiablement,
em donaré amb furor al gran desig de l'aire,
i em deixaré bressar com una lleu sement
que fecunda una flor -altiva o solitària.

IV 

En els blaus i en els verds, a l'estiu, prop de l'aire,
fecundat per llavors que prodigava el vent,
aniré, sense nord, com una rel dansaire,
per la muntanya amunt, cercant el meu ponent.

Vegetal -o animal- i sens bri de raó,
confós amb la natura ardent i solitària,
seré el pol.len que duu el vent de la tardor,
quan la tempesta brunz i s'alça l'alimària.

V

Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,
conqueriré l'altura que el sol llaura.
Sense fred, sense vent, madura d'un sol bleix,
l'antiga terra encara trepitja Minotaure.

si la font ni la flor no troben la paraula,
la pedra la dirà com el meu front.
En el desig del vent se'n va la vella faula.
El front, la pedra, occeixen. -Resta el desig pregon.

ELS LLUNÀTICS 

     Hem parlat de la lluna. (Tots els poetes han parlat
de la lluna.) És hora que la lluna parli de nosaltres. ¿Què 
diu? Heus ací el que diu:
     "Insensats. Sou uns insensats. Passo pel vostre rostre
i us el tallo en dues meitats. Ganivet tan fi que ni tan sols
no us desadhereix! Però una meitat vostra viu per sem-
pre truncada, de cara a mi, gravita al meu entorn. La llu
na té els seus satèl.lits, que són els homes. Us il.lumino de
nits. De dies us deixo a les fosques i per això us perdeu.
Quan m'aturo dintre vostre remugueu les mandíbules.
Teniu gana de l'aire i veniu cap a mi. Alguns em són fi-
dels i em duen a dins, de dies. Un pensament us ha nas-
cut: sóc jo mateix, de tres quarts, sencera, minvant o
lluna nova..."

Teoria DEls colors

EL PRIMER AMOR

Cal envestir el vermell de dret, amb una espasa. Fer-li mal. Recordar-li que tota la nostra vida depèn d’ell. Que som el brau i la capa.
Roig o vermell, ¿què importa?
El vermell ho és fins a la bogeria.
Potser mirem el blau, però abracem sempre el vermell.
Poseu el vermell a la ferida perquè sagni.
El vermell no tolera cap altre color. Mata a qui intenta posar-se-li al davant, com els braus. El vermell és un brau. El brau és vermell.
El vermell és l’únic color que ens mira de cara; no de biaix, com el groc, ni amb els ulls baixos, com el lila.
La nostra esperança és vermella: hipòcrites quan diem que és verda!
Figureu-vos el vermell amb una espasa a la mà.
Vaig exhaurir el vermell en el meu primer amor.

                  14 de desembre del 1946
                      

L'HOME DE LES CAVERNES

Carn de poema. ANTROPOGÀGIA
     *
Tinc gana. Tinc sempre gana.
Hi ha la gana del ventre,
la gana del paladar (pels refinats!)
i hi ha aquesta gana que tenen les dents i els queixals, que
   no s'apaga.
     *
Sofreixo.
Mai no he occit sinó amb la mà. Massa pur!
      *
Petita destral estimada.
     *
Com riuen els teus pits, bruixa! Calla.
     *
Hauria dit que per l'espinada,
que algú altre.
Invisible mirada.
     *
Invisibles mirades! Pertot, vora la planta, per l'aigua.
   Sortiré per matar.
     *
Sortiré per la sang. Hi ha una font que no raja. -Pel gon gust
  de la sang.

CANT ESPIRITUAL

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creu-
re en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo
a creure en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o penso que em desperto,
i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo
contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis
algú.

¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà
tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Desperta-
ré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la
veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el mi-
llor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu.
Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal
em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest en-
gany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No
em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i 
sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.
 

inici

portada palau i fabre

Pàgina de presentació MAG POESIA