JOSEP PALAU I FABRE:
"I la sang se'ns ha
tornat quatre vegades vermella"
Sala d'actes de Magisteri, Palma, dijous 14 de març
de 1996 a les 11 (250 assistents)
Presentació "I la sang se’ns ha tornat quatre vegades
vermella": Antoni Artigues
"Presència i records de Josep Palau i Fabre": Joan
Triadú (publicat a Lluc 792, maig-juny 1996, junt amb una entrevista
i una ressenya de La tràgica història de Miquel Kolhas)
Recital poètic a càrrec de: Catalina Oliver,
Maria Albalat, Magdalena Rosselló, VicentaTur, Catalina Cerdó,
Catalina Barceló, Marta Garau, Laurence Berdery, Rosario González,
Conxa Manresa, Maria Sastre. Acompanyament musical: Pere Rado (ritme) i Sílvia
Garcia Fogeda (teclat). Melodia de la cançó: Sílvia
Garcia Fogeda
paraules
"Car. ¿què és en definitiva, el que fa que una obra
d'art prevalgui o perduri sobre les altres? Hi ha un moment, en la nostra
vida (el moment de la veritat), que necessitem acudir a aquells versos, a
aquells records o a aquelles imatges que ens poden fer un bé, que
ens poden ajudar a passar un trencacolls sentimental, intel.lectual, religiós,
etc.; hi ha un moment en què acudim a l'amic, a la mare. És
el moment que l'obra d'art esdevé necessària. I només
quan és necessària (per a la nostra tristesa, per a la nostra
desesperació o per al nostre gaudi), individualment o col.lectivament,
una obra d'art es justifica plenament i perdura. La mateixa embranzida que
un dia va dur l'artista a crear, en la seva soledat, aquelles obres, és
la que ens duu a nosaltres a ella. És una prova, una de les proves."
(Josep Palau i Fabre)
"A partir de 1940, un cop vista la impossibilitat dels seus
plans, es va dedicar sense estalviar esforços a refer el món
cultural català. Ho va fer tot agafant-se, segons Samsó [La
cultura catalana entre la clandestinitat i la represa pública (1939-1951)Publicacions
de l'Abadia de Montserrat]. "al dret a la pròpia llengua amb esperit
irreductible". Aviat es va convertir en pont d'unió entre els joves
universitaris i els escriptors que quedaven d’abans de la guerra a través
de plataformes clandestines com els Amics de Rosselló-Pòrcel
i el grup Estudi, entre d’altres. "Aquells anys jo només vivia pel
país. Ni estudiava. Llegia el que m'interessava i anava amunt i avall
lligant caps, unint gent. S'havia d’assegurar la continuïtat de la cultura
catalana." Del 1944 al 1945 va dirigir els vint números de la revista
Poesia, un "crit d’exigència", tal com l’ha definit Joan Triadú.
El desembre de 1945, aprofitant una beca de l'Institut Francès i fastiguejat
dels sectors més puritans de la resistència, es va autoexiliar
a França, d'on no tornaria fins al 1961 per dedicar-se a l'estudi
de Picasso." (Ignasi Aragay. "La quimera antifranquista de Palau i Fabre".
Avui, 5 de juliol de 1995.
PRESENTACIÓ DE LA V DIADA POÈTICA DE MAGISTERI
TEATRE-MAG POESIA:
josep palau i fabre: “i la sang se’ns ha tornat quatre
vegades vermella”
Fins ara hem dedicat diades poètiques i teatrals a personatges catalans
lluitadors per una vida digna pròpia i de la nostra nació catalana,
homes honests, valents, i per això mateix més o menys marginats
per diversos sectors dits catalanistes. Hem viscut la poesia i el teatre
de Jaume Vidal Alcover, de Josep Maria Llompart, de Marià Villangómez,
de Blai Bonet, de Pere Capellà...
Enguany ens hem apropat a un altre poeta-dramaturg-assagista
català: Josep Palau i Fabre. La seva poesia i la seva actitud personal
i cívica han estat una companyia ben d’agrair per a molts de nosaltres
durant anys. A Josep Palau, les illes no li són llunyanes; a més
d’ensopegar-lo la guerra mentre era a Eivissa, on diu que li hauria agradat
quedar a viure, té bones relacions amb alguns grans catalans de Mallorca:
Ramon Llull i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que el van impactar.
Llull, Rosselló-Pòrcel, juntament amb Artaud, Rimbaud, Shakespeare,
Picasso..., són autors vitals en l’obra i en la vida -indestriables-
de Josep Palau i Fabre.
Palau i Fabre sempre parla de Països Catalans. No s’ha deixat dur mai
per la moda democràtica regionalitzadora que separa Catalunya, els
Països Catalans, per les administracions astronòmiques valenciana,
catalana i balear, que constitueixen tres mamelles per als aprofitats. Quan
fa uns anys anàrem a Tolosa, un xeremier occità, quan li comentàrem
que la llengua i l’esperit occità eren molt morts, va contestar: “com
més morts més duros”. Aquest és l’esperit de massa famosos
que coneixem, però no és compartit per Palau i Fabre. L’editorial
del Lletra de canvi dedicat a Palau i Fabre diu que “l’escriptor català
s’ha mantingut durant dècades en una clandestinitat que cap dels estaments
de la cultrua oficial no han sabut o no han volgut trencar”; i encara: “Si
el franquisme es va marcar el propòsit d’assassinar gran part de la
cultura catalana, certa política o certa indiferència institucional
s’ha encarregat d’enterrar-la”.
Josep Palau i Fabre no és un home de palla, ni
el que escriu és palla. Diu poc i clar. Per exemple: “No és
veritat que la nostra llengua i la nostra poesia siguin respectades [...]
Mentre del bressol a la tomba no impregni la vida de tots els ciutadans dels
Països Catalans en tots els ordres.” Palau no s’ha deixat endur mai
pel corrent noucentista benpensant, sinó que pensa que la vida i la
poesia no és només l’ordre, el bé, la bellesa apol.línea,
sinó que també és el desordre, el mal, la disbauxa dionisíaca.
Ha estat un plaer de viure l’obra poètica i teatral
de Josep Palau i Fabre. El novembre presentàrem un dels drames del
cicle de don Joan, Esquelet de don Joan, i l’increïble esquetx L’alfa
Romeo i Julieta (que anit podrem tornar a veure a la Fundació
Miró), i anit passada La tràgica història de Miquel Kolhas.
També, i a pesar de la poca transcendència d’aquestes representacions,
estam satisfets d’haver-les fetes per fer una engruna de justícia
a la dramatúrgia del poeta. Ell es queixa que el seu teatre, una dotzena
d’obres teatrals, “passa molt desparercebut”; “em sap greu que no es representin
les meves obres, perquè el teatre s’escriu per ser interpretat, no
per ser llegit.” (Entrevista a Lletra de canvi). “En contacte amb l’Agrupació
Dramàtica, per exemple, vaig escriure expressament per a ells l’adaptació
del Michael Kolhas, La tràgica història de Miquel Kolhas. Ni
la van estrenar.” “jo, que tinc un temperament molt apassionat i perillós
per a mi mateix, sortosament escric, i amb aquesta vàlvula m’allibero
de molts microbis. D’altra manera potser hauria fet alguna atrocitat. La
idea de justícia, per exemple, és tan exacerbada en mi, que
sort he tingut d’escriure Miquel Kolhas i que quan em fan una injustícia
em puc desfogar; si no, potser hauria fet algun disbarat.” (Serra d’or, novembre
de 1986)
Tot seguit farem un tast de la seva poesia, i la sentirem
en veu alta, ara en boca dels estudiants de Magisteri i el vespre, a la Fundació
Miró, dita per ell mateix; i tant que li agrada recitar. Diu: “Dubto
que hi hagi algú al país que hagi treballat la música
de la paraula com jo. Així com sóc dels qui han aprofundit menys
la gramàtica i el vocabulari, en canvi, quan faig un poema, miro molt
l’aspecte musical. Em sé milers de versos de memòria, no perquè
en tingui molta, sinó perquè durant els anys de clandestinitat
em vaig dedicar a recitar-los en veu alta per escoltar la música de
la llengua: ha estat un exercici que he fet constantment. M’he arribat a
saber les vuitanta Estances de memòria; i el Poema de Nadal d’en Sagarra,
el sabia de cap a peus. M’ho llegia i rellegia en veu alta, com un violinista
que fa arquet. No sé si tot això es nota en l’obra, però
és evident que he treballat moltíssim l’aspecte musical de
la llengua.” (Serra d’Or, novembre de 1986)
La poesia de Josep Palau i Fabre és una poesia
viscuda: “jo visc en les coses”, diu, i “he deixat al paper tota la sang”.
És una poesia honesta, valenta, com tota la seva trajectòria
vital. Gràcies, Josep Palau.
Catalunya, 14 de març de 1996
.
.
.
.
.
.
POEMES i presentació
DE JOSEP PALAU I FABRE
portada recitals poètics
Pàgina presentació
MAG POESIA
|
