|
EL MONSTRE LA MEVA MARE La MEva mare sempre m’ha fet por, sempre m’havia fet por. Encara darrerament, quan la topava pel carrer o en algun lloc, la meva primera reacció era de basarda, de defensa, com davant d’un parany. Quan l’anava a veure a la seva residència dels últims anys, o quan sabia que la trobaria, aquest sentiment no era tan intens, potser perquè ja hi anava preparat, potser perquè ella també havia tingut el temps de preparar-se una fesomia, de camuflar-se. És evident que l’estat hipnòtic havia fet emergir en ella l’animalitat més elemental, però aquesta animalitat també hauria pogut ser de signe positiu –de tendresa maternal- i no era així. Recordo molt bé que a l’internat, als “Hermanos”, als meus dotze o tretze anys, jo em pensava que la meva mare no era la meva mare, perquè si ho fos –em deia- no toleraria que jo estigués allí, que sofrís d’aquella manera, em vindria a treure, m’arrancaria als meus botxins. La meva deducció era perfectament lògica. Com que el meu cosí germà, Manuel Palau i Blasi, havia perdut la seva mare i tenia madrastra, jo em deia que la meva mare era la meva madrastra, però com que jo era més petit que el meu cosí, encara no m’ho havien volgut dir, m’ho dirien quan fos més gran, em mantenien en l’engany per no desencisar-me massa, com de menut m’havien mantingut en l’engany dels Reis d’Orient. La deducció venia reforçada pel fet que el meu cosí, tot i tenir madrastra, vivia a casa seva i en canvi, a mi, m’havien posat intern, no anava a casa sinó una vegada al mes, si tenia bones notes, cosa eue no sempre s’esdevenia... Va resultar que no, que no tenia madrastra, que aquella dona era –sembla- la meva mare. El meu pare no se sabia avenir del que m’esdevingué després de la naixença. Vaig refusar obstinadament, segons deia, el pit matern, i m’estava morint literalment de gana, fins que em portaren a una dida de Badalona –la Madalena-, on vaig passar els dos primers anys de la meva vida, i m’hi vaig amorrar com un lladre. La meva mare m’explicà que de petit, quan a penes sabia parlar, jo li deia bruixa, i que no sabia d’on hauria tret o on podia haver après aquesta paraula. Quan contemplo les meves fotos de quan era infant, dels dos primers anys de venir al món, veig que, en una forma o altra, faig cara de malhumorat o de pomes agres quan estic amb la meva mare i em veig rialler i feliç en braços de la meva dida o del meu avi. No en tinc cap, d’aquest moment, amb el meu pare, pobre, perquè ell és qui feia les fotos. Grifeu, 27 de maig del 1985 CARMENTXU Em veig encara en el moment precís que els meus pares contradiren el meu primer amor. Em veig estès sobre el llit de la meva cambra d’hotel, a Tona, reduït a la impotència. Durant els sis anys passats als “Hermanos” m’havien domesticat, només m’havien ensenyat a obeir. Jo tenia catorze anys i era un noi obedient. Potser aquell amor salvatge, aquella foguerada inusitada, era la rèplica del meu cor a la meva mateixa mansuetud. En la meva indicible impotència, el meu desig més veherment era que els meus pares morissin. Desitjava la seva mort perquè era l’única manera, em deia, d’alliberar-me’n i de realitzar el meu amor, de poder-lo manifestar obertament, de poder-lo viure. No entrellucava cap altra possibilitat, cap escapatòria. Jo tornava feliç, de passejar per la carretera amb ella, amb Carmentxu. El meu pare era al dintell de la porta de l’hotel esperant-me, sever. Només va dir-me: segueix-me. Em conduí a la seva cambra, on hi havia la meva mare, que no digué res o a penes res, només em taladrava amb els ulls. El meu pare em va adreçar una filípica, parlant-me de la meva actitud ridícula a la vista de tothom i amenaçant-me que si continuava per aquell camí aniria a Barcelona a buscar-hi els pantalons curts per fer-me’ls posar alatra vegada i avergonyir-me, car aquell estiu –jo ja m’afaitava i era molt pilós- duia pantalons llargs per primera volta. L’amor se’m convertí en tabú, i en pecat. Després he comprès que, aquell discurs, el meu pare el va fer atiat per la meva mare. Ell el va convèncer i dominar en aquell moment, li va fer cometre un acte que era del tot oposat a la seva manera de ser, a la seva naturalesa i a les seves conviccions. Alguna cosa de tot això devia entrellucar el meu pare quan va decidir, per aquelles dates –era l’estiu del 1931, s’havia proclamat la República i es respirava l’enrenou en tots els ordres de la vida- treure’m dels “Hermanos” i dur-me a l’Institut Tècnic Eulàlia, que era un col.legi avançat, de nois i noies, pensant que això ajudaria a distreure’m. Al cap d’un any, quan veia Carmentxu pel carrer, encara se’m segaven les cames i havia de fer un gran esforç per continuar caminant normalment. Aquest trabals, dut a aquest extrem, no l’he experimentat mai més. Grifeu, 27 de maig del 1985 COR I SEXE (p. 1393) La meva vida amorosa, sexual i eròtica ha estat un desastre: així com sona. [...] La meva naturalesa és més ingènua que no pas maliciosa. Si jo hagués tingut germanes, hauria crescut amb una consciència més real de la dona. Però era fill únic. La meva mare no era una persona per donar una idea gaire reconfortant de la dona. L’internat acabà de fer que per a mi la dona fos un ésser quimèric, distant inabastable. La dona me la vaig haver de parir tot sol al llarg dels anys i a a través de topades i caigudes de tota mena, a dreta i esquerra. No sé si sóc o era tímid per naturalesa, però m’hi feren tornar, ho vaig esdevenir, en un grau superlatiu. [...] El prefecte m’explicava que veníem al món perquè l’home introduïa el seu dit gros [sic] en la dona. Jo em mirava el meu dit gros –el de la mà dreta i el de la mà esquerra successivament- meravellat que tingués un poder tan gran. Mai no ho hauria dit! Aleshores el prefecte em va corregir dient-me que no era aquell, “que era el del mig”, i com que em mirava el dit del mig –el gros havia quedat relegat al rang d’eunuc- es va impacientar, no es va atrevir a dir-me la cosa clarament i em va tornar a la meva classe amb les idees més confoses que mai. [...] Tot això contrastava poderosament amb altres valors que jo vivia al costat del meu pare, que em duia els diumenges, quan s’esqueia que jo era a casa (o bé durant les vacances), a les sales d’exposicions, on sovint m’era donat de contemplar algun nu femení. El meu pare m’avesava a saber mirar la pintura fos quin fos el tema. D’altra banda, a casa, ell fullejava i em deixava fullejar els llibres i les revistes d’art on la temàtica es repetia incessantment, per a delectança meva. Així se’m creava una mena de consciència dual, molt avançada i molt emancipada per una banda i molt tenebrosa per l’altra. Als “Hermanos”, a partir almenys dels tretze anys, jo m’esflorava de nits sense saber-ho, trobant-me una mica moll l’endemà... Va ser en el nou internat, l’Institut Tècnic Eulàlia, que a partir de la tardor del 1931 vaig començar a masturbar-me conscientment i metòdica. La primera vegada creia que em moria, de tan forta que va ser la sotragada. L’haverme duit a l’Institut després del meu enamorament de l’estiu del 1931 m’ajudà, en part, a distreure’m d’aquest amor, a esbargir-me, però va fer, em penso, que jo m’enamorés cada dos per tres d’una noia diferent. Si sentimentalment la meva vida, a partir d’aquest moment, va ser un desastre i no ha cessat de ser-ho, des del punt de vista sexual, aquella escola em va fer frustrar una ocasió única, que hauria pogut canviar el meu comportament i fins i tot el curs de la meva vida. L’estiu de l’any 1932 o 1933, en lloc d’anar amb els meus pares com de costum, no sé per què em feren anar amb el meu avi Fabre a passar el mes d’agost a Aiguafreda. Jo tenia quinze o setze anys. A l’hostal on érem, vaig conèixer una dona jove, de vint-i-vuit anys, Maria Lluïsa, que tenia una nena d’uns set o vuit. Maria Lluïsa era una gran lectora i, com que jo també llegia molt, aviat vàrem intimar. Conversava amb ella i passejava amb ella. Fins que un dia el meu avi va dir-me: “Vés alerta amb el què diran: no amb el què diran, sinó amb el que diuen ja...”. Ara penso que el meu avi em donava a entendre, més del que jo me n’adonava, que aquella dona estava per mi. I, en efecte, el dia abans d’anar-me’n –o d’anar-se’n ella-, en demanar-li que em tornés un quadern d’apunts i notes que li havia deixat perquè el tafanegés, em digué que l’anés a buscar a la nit a la seva cambra. L’espera se’m va fer molt llarga, car calia que el silenci fos complet i que tothom fos a dormir. Vaig anar-hi en pijama, va obrir-me la porta i m’introduí a la seva habitació, però la seva nena estava desperta i em sotjava. Maria Lluïsa, que també anava en pijama, parlant se m’acostava, però els ulls de la seva filla no ens deixaven. Per fi, en fer-me sortir per a acomiadar-me, apagà el llum, tancà la porta al seu darrere i ja en el passadís se m’abraçà i em petonejà amb força. Són els primers besos autèntics de la meva vida. Jo era massa tímid i massa inexpert per a intentar o suggerir qualsevol cosa. No crec haver dormit gaire quan la vaig deixar... Així i tot, a L’Institut Tècnic Eulàlia, un dia em donaren un paquet que havien dut per a mi i que contenia un llibre, les Lettres de mon moulin, d’Alphonse Daudet, dedicat: Lluís. Ella havia masculinitzat el seu nom. No sé si va demanar per veure’m o si el director va flairar la cosa, però el cert és que aquest m’entregà el llibre amb una certa reticència, dient-me que allò no es repetís, que aquelles visites en el col.legi no les volia. Per desgràcia, la visita no es repetí, i mai no vaig ser prou valent per anar a casa d’ella, tot i que m’havia donat la seva adreça. Sols gosava passar-hi pel davant i deturar-m’hi una estona per si coincidíem, però temia, d’haver pujat al pis, de trobar-hi el seu marit o la seva nena, de qui encara veia els ulls oberts. Què no donaria, ara, per haver viscut aquell amor com Déu mana! Segurament tota la meva vida sexual i afectiva hauria canviat. Encara que diguin que la pràctica sexual estupiditza l’home i fa intel.ligent la dona, jo cerec que en el meu cas no hauria estat així, perquè no podia anar més avall ni estar més estupiditzat que a l’internat religiós, talment un brau a qui enfonsen la pica fins a deixar-lo sense esma, m’havien reduït. Però quan un toro, després d’haver estat molt punxat i torturat, escomet a tort i a dret, una mica fora de les previsions establertes en el toreig, diuen que és “dolent”. Espero haver estat en el transcurs de la meva vida, més d’una vegada, un toro ben dolent. Maria Lluïsa era bonica, tenia idees avançades i era molt desperta. Em sembla endevinar que per a ella allò era més que un passatemps. Que havent vist en mi un xicot sa i no gens sofisticat, volia ajudar-me a ser del tot jo mateix, a ser home del tot, a emancipar-me. La interdicció del director va reblar sobre un dels tabús que encara pesaven al meu damunt. I dir que al cap de dos anys havia de conèixer la dona de la manera més venal i trista d'aquest món! El monstre (dins Obra literària completa II. Galàxia Gutenberg, Barcelona 2005) el meu camí, la meva obra futura es condensava en la interacció -gairebé hauria de dir en la interpenetració o en la còpula- de l'essència que informa els dos llibres que em feien companyia [el 1937-38] i amb els quals jo m'havia reclòs: el Llibre d'Amic e Amat de Ramon Llull i les Obres de Rimbaud [...] fou el concepte llampeguejant d'alquímia, explícit en les pàgines de Rimbaud, implícit en les de Ramon Llull, el que provocà la meva il.luminació [...] estava en una situació de desertor, tancat, amagat en una finca de l'avinguda de la República Argentina. Jo crec que llegia Artaud per no tornar-me boig. La identificació amb la seva follia era l'únic remei que trobava per mantenir el meu equilibri. el meu llibre Càncer. Aquest minúcul llibre de poemes, escrit en els moments més negres viscuts a Catalunya abans de venir a França, me l'havia endut no sé si copiat a màquina, però sabent-me'l de memòria per si el mecanoscrit m'era confiscat a la frontera. Representava el meu crit de rebel.lió i de confrontació màxima amb la societat barcelonina i amb l'estètica anquilosada. Em calia salvar-lo. EL SECRET (P. 1263) tot just nat, vaig refusar el pit de la meva mare i m'hagueren de dur a una dida, a Badalona, perquè no em morís de gana, a desgrat que la llit de la meva mare, segons viag sentir contar al meu pare, va ser analitzada i era bona. ¿Per què la vaig refusar tan obstinadament? ¿Com s'explica un fet així? Em sembla haver comprès més tard, molt més tard, tot el que vol dir... La meva mare no em desitjava, simplement; no desitjava tenir fills. CONTE COM I PER QUÈ EM VAIG CONVERTIR EN VIOLADOR “Ara tothom m’acusa. És fàcil. Que si sóc un sàtir, que si sóc un pervers, que si sóc un degenerat. Què no he hagut d’escoltar! El comentari més freqüent ha estat la coneguda reflexió: Això ja es veia venir. És a dir, ja es veia venir de lluny –de quan jo era infant, suposo, potser des del meu bressol i tot-, que jo seria un malvat, que jo seria un violador. Jo sóc, al contrari, molt criatura encara. Els sobreentesos que governen la majoria de la gent em són aliens, per això gairebé ningú no entén les meves reaccions, les maneres d’obrar, tan espontànies, tan candoroses. “El que tothom anomena una violació ha estat per a mi una gran acalorada. Fixeu-vos-hi bé. Jo viatjava en tren, en un compartiment de primera, pel migdia de França. Era el mes d’agost i ja és sabut que la Provença és terra germinativa, de llavors fecundants. El compartiment on em trobava, de vuit seients espaiosos, quatre per banda, estava quasi ple, però a mesura que ens apropàvem a la frontera italiana s’anava buidant. Cada vegada que sortia un passatger els altres respiràvem, com si en aquella atmosgera carregada tots fóssim un destorb per a tots els altres. En una de les estacions, no sé si era Sant Rafael o bé si ja era Canes, la persona que jo tenia a la meva esquerra i que era relativament obesa ens deixà. Com que jo ocupava el seient situat al costat de la finestra vaig experimentar un veritable alleujament. En el mateix moment, el senyor que seia al costat de la noia que jo tenia al davant –una noia rossa, esponerosa, d’un ros molt clar- també va baixar, o sia que ella, la noia, es va sentir, com jo, menys encaixonada, més lliure. Aquesta simultaneïtat o simetria entre la seva situació i la meva va fer que la noia i jo ens miréssim i, sense voler, ens somriguéssim, cadascun celebrant la felicitat de l’altre i demostrant-ho amb aquell somriure de franca complicitat hedonista. Això fou el començament de la fi, allò que la gent anomenaria la meva desgràcia. Em vaig fixar en aquell somriure. Els llavis eren humits, ben fets, ben dibuixats, ben contornejats. Per a un jutge no compta aquest detall que és capital. Dir, com vaig dir en el judici, que els llavis de la noia eren humits només serví per a fer somriure el tribunal i fer riure la gent de la sala. Però m’hauria agradat veure el senyor jutge en aquella calor sufocant davant d’aquells llavis humits. Subratllo el mot perquè tota la clau de la meva acció –de la meva atzagaiada, com la qualificà algú de benvolent- rau en aquest detall. El fet de ser humits els feia doblement provocatius: la set física, deguda a la calor, es confonia amb la set sexual, deguda a la xardor creixent de l’hora, a l’ardència solar. Que la noia em somrigués fou el gran incentiu. M’entrà un desig vehement de besar aquells llavis, d’assaborir aquella humitat que semblava poder apaivagar la meva doble set. Em vaig contenir. Vaig fer un gran esforç per a frenar els meus impulsos. Ara considero haver comès, en obrar així, un greu error. Jo no sé si la noia esperava que la besés, més aviat sospito que sí. El que sé és que passat aquell moment ella em mirà d’una manera diferent. Jo era, a partir d’aleshores, algú a qui ja no calia somriure, a qui ella ja no temptava prou per a cometre un acte forassenyat. Deixà d’interessar-se per mi, vaig esdevenir inexistent al seu davant. Hi havia un plaer sàdic fent-me sentir aquella fredor. Fins que, empesa per la mateixa calda, s’anà abaltint i acabà adormint-se del tot al meu davant. Potser això no hauria tingut cap conseqüència nefasta si no fos que la noia, a partir d’un cert moment, inclinà el cap i acabà tenint-lo del tot en posició horitzontal, recolzant-lo sobre la seva pròpia espatlla. Fou així com comença la meva tortura, el meu veritable calvari. Perquè els llavis de la noia continuaven tan humits com abans o més i havien retrobat, dormint, el rictus inefable del somriure anterior, que ara semblava fer befa de la meva poquedat. Jo no em sabia estar de mirar aquella boca. A mesura que la contemplava ja no eren uns llavis el que veia, els llavis s’anaven convertint en una vagina deliciosa. Jo tenia al davant la vagina d’una adolescent d’onze o dotze anys, sense pèl. Això provocà la meva desmesura. Això i la sortida de l’últim passatger que, a part de la noia i de mi, quedava en el compartiment. Jo no sabia fer altra cosa que mirar-la, és a dir, mirar aquella vagina que se m’oferia al davant, que em somreia, que em reptava. Em vaig adonar que estava del tot arborat, encès. Si abans hagués besat aquells llavis potser no hauria passat res, o potser la noia se m’hauria fet còmplice. Però ara, amb la meva vida tibant, empenyent-me endavant, se’m féu imperativa la possassió d’aquell cor humit –sí, un cor, perquè era un cor, compreneu, o com si ho fos; sentiment, desig i concupiscència es confonien, eren una mateixa cosa, eren l’Eros per antonomàsia- a la mida del meu desig . El dret animal més rudimentari m’ho reclamava i em donava la raó. Això és el que no podrà entendre mai cap tribunal ni ningú. Quan em vaig dreçar i em disposava a realitzar l’acte és quan arribàvem a Ventimiglia. Cal dir encara, per al meu descàrrec, que la noia, en la seva posició de dorment, al cap de pocs minuts havia començat a respirar suaument, a exple.lir l’aire per la boca, que li va quedar lleument entrebadada. Va crear un orifici. Un orifici! ¿Sabeu el que això vol dir? Jo tenia al davant un Maelstrom en miniatura, però suficient per a engolir-me. Un trau que em xuclava, ni més ni menys. En el precís moment que anava a prendre’n possessió la noia es despertà, se sobresaltà, i és de creure que els seus somnis no coincidiren amb els meus perquè cridà, demanà socors i els carabinieri vingueren a detenir-me. La resta ja la sabeu, és prosa vulgar, aquesta prosa vulgar a la qual la societat condemna els qui volem preservar la poesia de la vida. Confio que d’aquí a cent anys o una mica abans la societat sigui més profundament civilitzada i comprengui un cas com el meu. Potser, em dic, tal com van les coses, amb la decadència actual, d’aquí a cent anys un violador serà premiat i el meu cas serà evocat a guisa d’exemple.” En tren, entre Granollers i Figueres, 19 de maig del 1997 |
|
poemes de l'alquimista: més poemes: crítica-creació: d'altres: MUNTATGES: més palau: |
|