la cosa aquella, tots a casa al carrer
no hi érem
començament dels començaments
desfà els grumolls
calç, d'equivocar-se així
uh, de la nota..., coltells
plaça raspall
canaris fosforescents
que dormim? [i altres]
el poble del costat
inèdits en llibre
poemes en disc

històries d'animals, tretze

bes nagana

t'hi sé

a la panxa del poema en prosa que [no] hi neva [n]i hi plou

la tonalitat de l'infinit

amics

sobre enric casasses 

antologia per a l'escola 

més imatges

CATALUNYA GIRA
El primer dia a Aiguafreda ens ajuntàrem quasi vint èmuls de Marcial sota l'ègida del seu darrer traductor Albert Mestre i el públic era com una sola persona entregant-se simultàniament a molts i moltes sota el lema que recordà Meritxell Sales de val més sida que pansida, i l'Aina March dient amb un somriure que ens han expulsat a tots de la matriu. [...] La gira pròpiament dita va començar l'endemà a Mataró, a la platja, on ens escoltava content en Perejaume. [...] L'endemà al vespre, a Barcelona, fou el recital més ple, recitant érem deu o dotze, i va triomfar un que no hi era, l'insòlit i mallorquí Miquel Bauçà, amb poemes dits per mi i per Marc Romera [...] A la bella i increïble plaça de Vic vam fer allò que se'n diu el numeret amb tots els ets i uts però sense passar malauradament la gorra (la gira es mantenia de les nostres magres butxaques i dels llibres i revistes que veníem a cada lloc per a pagar-nos la gasolina, tots els recitals van ser de franc, ni el públic pagava ni nosaltres cobràvem)  [...] Que consti que a tot arreu hi van haver rialles, ploralles, emocions, hi va haver bellesa, i constants injuncions a afrontar-se a si mateix.
     Enric Casassas (crònica d'una gira poètica)

   
2005

2010

"Malgrat la crisi de la tradició de la ruptura, no hi ha dubte que la tradició de l'avantguarda en la poesia catalana, representada emblemàticament per J. V. Foix i Joan Brossa, perviu encara, amb totes les matisacions necessàries, entre d'altres en l'obra de Carles Hac Mor, Enric Casasses" 
"Enric Casasses, amb gran capacitat dramàtica, acompanyat en ocasions per Pascal Comelade als pianos de joguina, ha estat un original renovador dels recitals poètics, on, amb tècniques teatrals que ens remeten a Artaud o als concerts de rock, convoca un nombrós públic de fidels i curiosos, en veritalbes cerimònies de creació verbal." 
"Enric Casasses, que coneix profundament la lírica popular, és un gran innovador de la poesia amorosa. Si bé l'humor, la ironia i la paròdia són presents en gairebé tota la seva obra, és remarcable la seva capacitat expressiva per introduir el riure i el somriure en la lírica amorosa." 
"La principal virtut de l'obra literària de Casasses és la força expressiva de la seva llengua. La capacitat lingüística d'Enric Casasses per recuperar i recrear d'una manera totalment personal l'oralitat i el ritme de la llengua catalana des dels registres més cultes fins als més populars és realment inèdita i excepcional. "La sonoritat forma part del significat profund del poema" ha dit Casasses.            Amb una competència lingüística i poètica signular, Casasses alça un món propi, que oscil.la entre la faula i la realitat, d'una rara intensitat i d'una extrema vivor." 

               (Manuel Guerrero, Sense contemplacions, Barcelona, Empúries, 2001)

                                           DRUÏDA: La cosa aquella

HISTÒRIES D'ANIMALS, TRETZE

Enric Casasses
Històries d’animals, tretze,
Palma, Ed. Documenta Balear, 2010.
Il·lustracions d’Stella Hageman.

Retrat de l'autor per Stela Haegemann

CONILL CONILLET

Conill conillet
aixeca l’orella
què és això que sents?

És l’acordió
perquè avui és festa
i al prat d’herb a verda
ballen els pastors.

LA LLENGUA DE LES FORMIGUES

Vora la casa d’un arbre a l’altre
hi han tirat un cordill per estendre roba
però no hi ha roba estesa,
la casa és buida,
se n’han anat de viatge
d’ampliació d’estudis
i el cordill d’estendre és una autopista de formigues,
un sol carril a tota pastilla en doble direcció,
i ni de dia ni de nit fan soroll
però es parlen totes.

Tenen uns quants llenguatges:
el dels signes de les mans,
el de les ganyotes,
el d’escopinades, rots, sospirs i pets,
el de dir-s’ho ballant
i el de fregar-se galta a galta, que és un llenguatge
de molt ric vocabulari.

LA SARGANTANA EM VA DOMESTICAR

La sargantana em va domesticar.
Jo anava cada dia a l’hora del sol
a la seva pedra de pendre el sol
i ella em llepava els dits,
jo no li feia res.

L’euga em va domesticar.
Mentre li estava amic
érem la mar d’amics
i quan li feia cara de voler-me’n anar del prat aquell seu
m’ensenyava les dents
de mala manera.

I aquell gat negre em va domesticar.
Em feia venir cada migdia a l’entrada del parc
i em feia carícies
per fer-me estar content.

SALOMÓ

A la terrassa de casa
jo hi tenia un ànec blanc
i una nit va dir-me en somnis
que es deia... doncs... Salomó.

M’explicava moltes coses
quan li portava el nyam nyam.

Em tractava a mossegades
perquè m’estimava molt.

A vegades el sentia
fent mac mac tota la nit.

Ara ja no el tinc a casa,
se n’ha anat a viure al camp.

Se’m va acabar la sort bona
quan vaig perdre el Salomó.

       Enric Casasses

Poemes fets a partir de “Salomó”, d’Enric Casasses (Històries d’animals, tretze, Palma, Ed. Documenta Balear, 2010. Il·lustracions d’Stella Hageman).
6è A. CP Mestre Guillem Galmés. Sant Llorenç des Cardassar. Gener 2011

EL VOLTOR

A la terrassa de casa
jo hi tenia un voltor
i una nit va dir-me en somnis
que lliure volia ser.

Com a l’águila de la rondalla,
jo li vaig tallar el cordill.

Ell va donar-me les gràcies
i em va dir:
                      -Jo tenc un fill.

Se n’anà volant per l’aire
fins arribar al seu niu.

En veure’l es va alegrar:
les ales va bategar.

       Lluc Llull i Esteve Gomila

TIANET

A la terrassa de casa
jo hi tenia un moixet
i, una nit, va dir-me en somnis
que li deien Tianet.

Vaig trobar-lo sense mare
i ell em va fer mèu, mèu.
Jo li vaig donar menjar
i ell m’ensenyà a estimar.

I, després d’anar a comprar,
ja el vaig trobar al sofà.

Un dia, sense avisar,
el moixet es va escapar.

Però, per molt que vaig plorar,
el pobret no va tornar.

Què s’ha fet d’aquell moixet,
on deu ser en Tianet?

        Aurora Santandreu i Marga Salas

BES NAGANA

Barcelona, Ed. 1984, 2011

“BES NAGANA (que en rus col·loquial vol dir SENSE PISTOLA) són poemes de tots els color5s i de tots els estils, amb rima i sense rima, dècimes i romanços, cançons i formes lliures [...] L’humor i la severitat, la lleugeresa i la fondària, el carinyo i la ferotgia van junts, no estan renyits. Les idees hi són importants, els sentiments més, i les sensacions encara més.”

L’HAM
Sor Querubina plorava
Llorenç Capellà "Batle"

L’interrogant de filferro
ben clavat al paladar
tires amunt. Estupendo.
Felicitats. Has picat.

Com més estrenys la boqueta
més endins se’t clava l’ham,
el pis de dalt t’enlluerna
i no veus el fil tibant.

I ni si un moment afluixa
ja igualment vas cap amunt,
el dolor et desfigura,
fins el confons amb la llum.
La llum tan preciosa
serà la mort per tu...
i et posarem la corona
d’all i julivert, lluç.

SOMNI D'UN COBRIMENT DE COR UN DIMECRES
A LA TARDA A LA GRAN VIA I A PLE SOL
Freqüentava amb constància digna de millor cau-
sa canòdroms i frontons i fins i tot alguns indrets
suspectes per no dir perillosos, on es jugava als
prohibits: set i mig, pòquer, senyora, etc.
Pedrolo, Algú que no hi havia de ser, p. 16

Carrers de sempre,
fa un sol que mata i
la puta boira
t'ho tapa tot.
La puta boira
que tot ho tapa
t'ho tapa tot.
Avi, néts, boira
dins l'autobús
i la cridòria
t'ho tapa tot.
I la cridòria
que tot ho tapa
t'ho tapa tot.
Passen dos lladres
pel costat teu
i a tu la mandra
t'ho tapa tot
La pura mandra
que tot ho tapa
t'ho tapa tot
Passa un somriure
entre la boira i
l'anonimat
t'ho tapa tot.
L'anonimat
que tot ho tapa
t'ho tapa tot.
Toquen trompetes
dalt dels terrats
i el toc que toquen
t'ho tapa tot
El toc que toquen
que tot ho tapa
t'ho tapa tot
Carrers de sempre,
passats a pota,
fa un sol que mata i
la puta boira
t'ho tapa tot.
La puta boira
que tot ho tapa
t'ho tapa tot.

AMUNT COM L’AIGUA
Els cinc sentits com cinc Adams alerta
Vicent Andrés, Ciutat a cau d’orella

Sota una bombeta groga
de vint-i-.cinc
al corredor
la mare planxa
mentre jo per terra veig camins
i carreteres
a les rajoles
i viatjo
lluny.
Alguna cosa molt inarrencable en mi renega
del primer principi, la terrible llei
termodinàmica.
Una mosca es posa al llom d’un diccionari,
me la miro sobreeixint de preguntes
i al cap de re se’n torna a nar volant.
Ara dedicaré molts anys a créixer
i a dissoldre pors.

RIM
Les velles del reialme bevedores d’aiguardent el
tenyien de negre abans de beure’l.
Andersen

Era per estimar-te
que em vaig fer pobre,
tots dos fugint de casa
i tu d’escola.
Tu no tenies feina i
jo em vaig fer barraqueta i
sentçírem ploure.
Vam tremolar together
hiverns duríssims
dormint a les esquerdes
dels precipicis.
I un dia jo ano hi eres,
et faltava una rima
i jo que tinc les meves
no la tenia.
Els meus versos tremolen,
els has tocats tots i ara
quan tornin, si és que tornen,
la rima serà una altra,
tindrà la teva marca.

CANT A 2 VEUS ACORDADES
O sigui:
més lírica
i menys
mentida.
Camacho Grau

A – L’estimar simple
cava molt fondo.
B – L’estimar simple
val un imperi
A – i és un imperi que no cau,
B – deu ser l’únic.
A – Ens hem estat passant aquesta torxa
des de sempre
B – davant del seu nas
A – als llurs nassos
B – i malgrat tanta d’agitació i de sang vessada
no han pogut
A – ni podran
B – fer-hi res
A – per-
B – què
A – la sort ens tria, ens
B – autotriem nosaltres,
A – som els humans
B - -n’hi som a tots els barris-.
A – L’estimar simple
deixa el cap molt clar.
B – L’estimar simple
és la intel·ligència,
A – una intel·ligència que es fa respectar,
B – deu ser l’única.
A – En aquest joc fosforescent
B – qui hi vol fer trampa
A – queda entrampat...
B – no hi pot ni entrar.

RIC RIC
I tot seguit ve el final, que serà molt sorollós, com
cal que siguin sempre els finals d’acte: com més so-
rollosos millor i com més breus també millor
Mozart, 26 del 9 del 81
no hi ha res pitjor que la rima per la rima
Mozart, 13 del 10 del 81

De la planura fumejant
pugen ací i allà visibles bafarades
de boira esclarissada. Fa calor.
Boirims clarells que pugen
de mar, còrrecs amunt, lleugers, perquè la mar fumeja,
i les pedres, blanques, fan fumerols, allà,
i més avall també, i el fum
balla i tenim
boira als peus i al cap el sol, que bull.
Un vol de perdius fa una fugida ràpida.
Tot el país és viu i canta i fa ric ric.

JO EN TENIA UNA CANÇÓ
La tècnica de la santa paciència, la saviesa imme-
morial i un xic d'inspiració d'última hora
Albert Canadell, Òpal de foc

Jo en tenia una cançó
la tenia del meu pare
que feia riure i plorar
i era un crit de parracaire

Sabíem una cançó
que el pobre i el ric i el lladre
la cantaven ajustats
al trencant del camí ample

Vam aprendre una cançó
que el dia que la cantàvem
el món perdia la por
i els llums papalluguejaven.

I DONCS
D’aquesta qüestió ni els déus en temps antics n’estaven segurs.
Katha Upanisad 21

en un moment donat
Vinyoli fa el cop de timó
o les realitats de lo callat
-o lo callat de la realitat-
li fan o li fan fer cop de timó
i en lloc d’anar desplegant tal com feia
majestuosament els seus grans símbols
els aterra
pren la via seca
travessa el desert
i se’n surt per dalt
i gall de teulada
és a dir
amb la pedra a la mà
la dels filòsofs
o sigui
té els símbols a la mà
-en símbols i en sense símbols-
i ja no els du com a símbols
ja són realitats
l’únic símbol és ell, el que els aguanta
: l’home,
tu.

L’ARGUMENT QUE LI FALTAVA AL
SALVADOR PER TAL DE PODER SALVAR RE
4 menes de lectors: Esponges, que ho xuclen tot
sense distingir, Rellotges de Sorra, que reben i dei-
xen anar tot d’una, Sacas, que només retenen els
pòsits de les espècies i deixen fugir el vi, i Sedassos,
que només retenen lo millor.
John Donne, Biathanatos

Ai pastoret ai
tenies raó amb el teu discurs apocalíptic
però no pas tota ni de bon tros
perquè si fos tal com tu dius
empenedits d’haver
cremat tant de petroli
et seguiríem tots per munt enllà
i en canvi
no ho esem fent
-fem com aquell-
i doncs per tant
alguna cosa fa-
lla del teu discurs
i no només nosaltres
i la mateixa cosa falla en tants
i tants discursos
que gairebé semblen la veritat
que cal
la concolent
però si ho fossin
remogut ja ens hauríem i mogut
i l’argument sembla que estigui del revés
però noi és tal com és:
com que no estem ben convençuts de res
doncs és que res és veritat de tot
... i a veure com peta, que hom
vol exposar-se i de fet s’exposa,
tots.
Au pastoret no et queixi tant i anima’t
que toca repensâ’ns-ho.

AL SO DE LA DONZELLA DE LA COSTA
La fe mou núvols
Jaume Sisterna, Home enlloc

Estirat sota els motors
d’esquena a terra
d’esquena a terra
vaig guanyar la meva pri-
mera pesseta
mera pesseta
un estiu en un taller
mirant d’aprendre
mirant d’aprendre
on cau el carburador
i altres perles
i altres perles
i un dia un home un client
ve i m’aconsella
ve i m’aconsella
fora a la porta al carrer
deixa la feina
deixa la feina
no llencis la joventut
a la misèria
a la misèria
que hi quedes encadenat
i és una merda
i és una merda
no li vaig fer sí ni no
perquè un no pensa
perquè un no pensa
però un dia al cap d’un temps
coincidència
coincidència
un altre home un conegut
de la mestressa
de la mestressa
un planxista mig veí
va i m’interpel·la
va i m’interpel.la
que no et convé treballar
que són cadenes
que són cadenes
si te’n pots escapolir
deixa la feina
deixa la feina
i amb això doncs ja eren dos
i aquell divendres
i aquell divendres
vaig cobrar l’últim meu sou
i au a reveure
i au a reveure.
D’ençà d’aquell dia mai
ni per sorpresa
ni per sorpresa
no he tingut un treball fix
faig el que em sembla
faig el que em sembla
i el que em sembla que haig de fer
i si ho vols sebre
i si ho vols sebre
viure sense treballar
vol molta feina
vol molta feina.
Els dos consellers no els he
tornats a veure
tornats a veure
i no recordo ni qui-
na cara feien
na cara feien.
Aquí els dono grans mercès
d’aquella empenta
d’aquella empenta.

TOT AVUI
Considerava preferible per ella i més honrós per
mi ser la meva amant que la meva muller perquè
jo la retingués només pel seu encant i no perquè
m'hi obligués cap vincle.
Pere Abelard, Historia calamitatum

ens hem tret els polls
hem rentat els vidres
i ens cantem cançons
que no són als llibres

places i carrers
boscos i garrigues
seguint els ocells
que te me les dicten

IDIL·LI VIST DES DEL TREN
la infecció estime venir per lo cel, e quant més hi
seríem prop tant seríem més disposts a la infecció o
danys dels influxos celestials
Lluís Alcanyís, Regiment preservatiu i curatiu de la pestilència

--Al món no hi pots arribar
no hi podràs arribar mai
que la frontera del món
és una serp de quitrà
solcada per camions
carregats de sopa en pols
o de gomes d'esborrar
i si la vols travessar
per molt que t'hi miris molt
acabaràs esclafat
formigatxo al mig del pas.

I l'altre li respon: --No.
Tu sí que tens el cap tou.
El món és d'aquest costat.
Hi tenim música i tot.
I no hi parem de xalar.
Si vols vine-hi que voràs
que voraç i bo que sóc.
Tastaràs el bo i millor
i pel bo i millor seràs
tastat tu estimat minyó.
O minyona, tant li fo.

ASSONADET
E l'arc ont son fach l'assai
Azalais

Quan els llavis creixien contra els lla-
vis i -i un dit s'aventurà a la galta.
Quan l'abraçada se centrà al clatell
i a les arrels del coll i de l'espatlla.
Quan et vares asseure en angle agut
i els pits recorregué una esgarrifança.
Quan els ulls es clavaren en els ulls
i ni la mar ha sigut mai tan ampla.
Quan a les mans ja no els bastà ser mans
i van posar-se a aprendre altres llenguatges.
Quan fórem tot alhora arquers i arcs
i fletxes apuntant-nos a nosaltres.
Quan la sageta ens encertà a ple vol
i l'endemà mateix ja caminàvem.

L'ÚNICA COSA QUE EXISTEIX ÉS L'EXCITACIÓ UNIVERSAL *
Cicilizatii întunecate ies la lumina
Ioana Craciunescu

Remolins diumenge a la tarda
remolins dilluns i dimarts
remolins la santa setmana
remolins a quilos i a grams

Quan se't passin totes les tandes
i ja et vegis dat i pringat
deixaràs amb un peu enlaire
cobradors a quilos i a grams

I tindran raó els que avisaven
que només és viu i és real
l'esperit que és inagafable
i en tindran a quilos i a grams

Vora mar veient les barques
estripant papers del passat
fent-te el llit al peu d'un arbre
demanant-te quilos i grams

Remolins diumenge a la tarda
remoloins dilluns i dimarts
tramuntana a mitja setmana
tramuntana a quilos i a grams

Remolins diumenge a la tarda
remolins dilluns i dimarts
remolins la santa setmana
polseguera a quilos i a grams

* 2n moviment de la sonata 17 de guitarra sola de Paganini

ESPETEGA EL CEL I LI RESPON LA TERRA
Som maquinotes de sorprendre els astres amb estranys epítets
Henrietta Peetawker
Els follets i els nans estaven arronsats de por
Raymond Douglas Davies

Enyorava enyorar-me
i de cop en sec
ni una cosa ni l'altra.

Vine, jeu i mira,
mira com tot gira:
allà caurà un llamp.

Enyoro enyorar-me,
el vent fa un rebuf
i et tinc al costat.

Espetega el cel,
s'espanta la terra,
i la mar, bramant.

Volia enyorar-me
prò es va fotre a ploure
a bots i barrals.

Esperits i fades
amb els ulls encesos
surten dels cataus.

HEM ARRIBAT AL MOMENT
Escric ab un dimoni de ploma que'm fa rabiar a cada lletra
Marian Aguiló, 10-8-1872

Hem arribat al convent
que la festa s'acabava
i es veu que ha sigut molt brava
i que ha acabat malament,
que s'han pegat de valent
i tots s'han obert el front
i si voleu saber d'on
estic parlant i de què,
mireu, ja no queda re,
hi hem arribat tard, al món.

PERTANYO A LA LLIBERTAT
Sóc esclau de lo que fuig.
Rusiñol, El pati blau

Pertanyo a la llibertat
i no sóc de ningú més,
ningú em diu fes o desfés
ni m’entra cap veritat
si ella no m’ha tirat
el seu penúltim cartutx,
i no m’admet cap rebuig,
només faig lo que ella vol
i canto amb el rossinyol
“sóc esclau de lo que fuig”.

A UN MODERN
Testigo silencioso
Lizano de Berceo, A un facistol antiguo

A peu dret al mig del pas
ho aguantes tot impassible
des de la més impossible
tabarra fins al compàs
més delicat i no fas
cap mena d'escarafall,
ni un estossec, ni un badall,
oh silenciós faristol,
només un petit grinyol
quan et pleguen i au, avall.

ERMITA VELLA
de tot el que m'ha arribat només m'he cregut la veritat
Francesc Serés

Et miro et veig de lluny m'agenollo
te m'acosto et toco et veig: tens una esquerda.

ORDRE
La sensibilitat anarquista neix fa cent cinquant
mil milions d'anys. Com el cinema.
J. M. Nunes

A la plaça on-t'hi'via hagut l'església
i ara l'estàtua de sant sebastià tot sola
les grosses fulles abundoses de les moreres
sobretot d'una la que mira al carrer del forn
m'han dit no te la creguis la fi del món
que encara que créixer sigui lent i morir ràpid
som tantes fulles i som tan amples i som tan verdes
que ni que la tinguis aquí entre els peus
no te la creguis.

L'AIGUA ENS...
Accions humanes atribuïdes a humans no són ben bé metàfores
verbals sinó més aviat mentides o exageracions.
Christine Brooke-Rose. Gramàtica de la metàfora.

L'aigua salta rocs i fa saltar les pedres.
Cada cop que em mires i m'esperes.
Són aquelles aigües rialleres.
D'atrapar-se per la cintura i fer-se.
Llepar la roca i veure les estrelles.
Per molt que es sentin udolar dolentes
les estisores dels humans que intenten
amb gran desplegament d'aparatets d'encendre
l'últim llumet vermell de les darreres
extremituds d'un cosmos de fogueres
per pura inèrcia incòmoda i feréstegues
paüres de si perderem per sempre
el luxe inútil i llurs panacees
són morir-se i fugir llançant-se a cegues
contra el mur de la terrasseta on érem
asseguts sense voler ni veure el setge
d'incontrolables incendis que se'ns mengen
la miqueteta de vestits que ens resten
i la poca salut i fins la febre
i tot per mandra de cosir les coixineres
i d'arreglar-se un xic la palla del pessebre
o per potser la por d'amar les coses belles
amb les trenes de l'ànima desfetes.
Vers acabat un matí d'un diumenge
del dos mil sis i en el mes de setembre.

ENS
no mosseguis, si no saps i és pedra o pa
Jordà Bru. Al malcontent

les pedres
m'esperes
rialleres
fer-se
estrelles
dolentes
intenten
encendre
darreres
fogueres
feréstegues
sempre
panacees
a cegues
on érem
el setge
se'ns mengen
ens resten
la febre
les coixineres
del pessebre
coses belles
desfetes
un diumenge
de setembre

KRUTXÓNIKH RAÓ, NO LA BÍBLIA
i per ànima tenien un tap de suro
Víctor Català, Lenín

Tanta de finor tanta delicadesa
tant d'estimar la flor
i tant de córrer cap als arbres
no ens ha servit de res
ara vénen les ploralles
corredisses
moros jueus i cristians
de pet als au! inferns humans
i per una puta malastruga darrera vegada encara hau-
rem de seguî'ls-hi ... ... ... però resulta que mira,
prou.
Hem dit que prou.
I ja està: prou.

MANIFEST CONTRA LA IDEA DE RESTAURACIÓ
Ich hab’ Mein’ Sach’ auf Nichts gestellt
Max Stirner

No admeto els vostres judicis
ni les vostres opinions,
jo no sóc de cap manera.

EL MANAMENT ERA 'PINTAR LA PÀTRIA'
Tres digitis scribunt vix cetera membra quiescunt
Mestre Ramon de Sant Saturní

Pinta-la bé i tindràs el càrrec,
Pintor del Rei, i en un no res
pintà una casa de pagès
gris farigola i verd espàrrec
i va donar per fet l'encàrrec,
llavors entrà al rebost del quadre
i s'hi va afartar com un lladre,
begué fins que no pogué més,
sortí fent esses i després
es va adormir sota un baladre.

L'ÀPAT
El son l'embotorna, el menjar el botinfla, la beguda el fa caure
Petrarca

De primer plat
al·legories al·leluiants complides a fora dels poemes
amb contradiccions que farien il·lusió però són il·lusions
i guarniment de plor.
De segon fotre el camp amb el porró.
Per postres
jeure al bassal amb singlot
i adormir-se.

ROMANÇO DE LA INTENCIÓ
hem passat el coll d’Honor (545m)

Amb aquest ofert ofici
tan encisatemps que tinc
se me’n van volant les hores
i no sé ni si m’he vist
fins que has trucat a la porta.
La flaire de romaní
era la protagonista
junt amb la cançó dels grills
quan has trucat a la porta
i jo t’he vingut a obrir.
M’has apuntat amb el làser
de la veritat al pit
i m’he inventat mil mentides
que a l’instant s’han esvaït
quan has tocat a la porta.
Quan anava a posar fil
a l’agulla de l’escriure’t
sobre el propòsit dels rims
tu m’has trucat a la porta
i jo he perdut els llatins.
Doncs el propòsit d’escriure
i la intenció amb què escrius
és fer-li cas al que escriguis
i aixecar-te a veure qui
està trucant a la porta
i rodar la clau i obrir
per mor del plaer de l’ànima,
de l’ànima dels amics
que quan truquen a la porta
els hi saps dir vine i vinc.

T'hi sé
Edicions de 1984, Barcelona 2013

CREIXENT MINVANT

Joi de l'amor, tens
tanta força i treus
la irradiació de tan
endins del trull
de carn de què
som fets que pots
tombar l'esprit,
fer-li trencar
plats i bacins,
fer-li obrir traus
a les butxaques,
a les olles
i als cervells
dels sapients,
dels paquiderms
i de tot déu.

HI

Si es pensen que me l'han de donar fet l'amor
ja poden començar a pensar a anar a pasturar
que jo l'amor l'inventaré tal com m'esquitxi a mi
i amb un revolt de moebius meu em trobaré
on i com m'has dut tu i entre els teus braços
i cames te me l'hi iré inventant, perquè vull viure...

¨
te me l'iré
te m'hi l'iré
te me l'hi iré

ELS CONYS, LA FOSCA

Quan s'acaba la nit
xuclen endins la fosca
i es fa de dia
i quan ve el vespre
torna a sortir dels conys
cobrint la terra
i es fa de nit.

LLUNA

O

[irradiadora del cel]

CRÉIXEM

per què'm crides tant?
                     i tan
                                    fluix?

diu, clavada terra
i aixafada pel seu propi pes
la formiga àngel desàngel de la
m e l a n c o l i a

PERDUT ENTRE CINC CLAUS I PELACALÇ

Trobem's-e al molí de l'arbre sec,
deia la veu, que ja saps com s'hi va:
hi ha uns quants camins que no surten
i aigües mortes que no deixen passar
però si més no un parell de rutes
amb passeres ocultes entre joncs
salven aquests aiguamolls
i arriben, que hem de rompre els motllos
i començar a fondre el metall.
Trobem's-e al molí de l'arbre sec,
jo hi faré de bardissa, m'hi veuràs.

QUART CREIXENT

Entresòl, principal, primer, segon, tercer
i al quart pis que és el pis que fa sis
al balcó de Calàbria entre Mallorca i Provença
hi ha el blau esblaimat del vespre, el quart creixent,
xiscles de falxiots,
la velocitat convulsa d'un parell de rat-penats
i el baix continu dels cotxes a baix.

ANIMA'L, ÀNIMA, L'ANIMAL

Del bulliment d'idees i de males idees i mitges idees,
     conceptes, esbossos,
vull dir consciències, intencions, males consciències, rau-
     raus estranys,
remolins de propòsits i de pressentiments i del preocupar-se
     i del preveure
remolins arremolinats de mots i travessats de paraules i de
     frases fetes
entre la pressa d'ara d'aquest matí i la dels anys, la del que
     esperes
potser del viure i dels batecs dels cors dels amics pares
     germans amors
i el camp de mines de les males llengües de les oficines i el de
     l'enemic de dins
i la picor
'nimal
de la pell
quan se'm men-
gen els polls
i em grato'mb
les potes
de davant.

ESVIAT CANTAIRE

Tancant l'altre ull mirava dins el canó de la flauta.
Tapant-me l'altra posava una orella a la caixa del piano.
Amb totes dues mans i amb compte capgirava el timbal.
Però no vaig veure res ni es va sentir res ni en va sortir res.
La música havia desaparegut se m'havia esfumat.
Si és que mai m'havia existit o me n'hi havia hagut.
I així doncs m'envoltava un semicercle d'instruments silenciosos.
Silenciosos i immòbils de tan atents. I em vaig fotre a cantar.
Al so famós del cantaire esgarriat foraviat del pa perdut.
En sense músiques ni músiques. Només cantant bru.
Bru i ben marcat.

FORA, LA POR

Si tens gana,
mira, tens gana
prô si tens gana i por de tenir-ne
i de tenir-ne més i de
continuar-ne tenint
ja no tens gana, tens molta gana,
i doncs, doncs
fora, fora
la por, la por.

ELS ASTRES, L'AMOÏNADORA,
ELS DÀTILS I EL SENDERI

Alguns saberuts
diuen que la idea
de fê anâ un cervell
així com el nostre,
capaç de mentir
i de consciència,
de cercar raons
i de llegir nietzsche,
la varen tenir
les mans, totes dugues,
quan els capcirons
dels dits se'ls enduia
un pessigolleig
a encendre fogueres,
a moldre colors
i a menar la dansa,
a trenar cordills
i a fer pam i pipa...
i a les mans i als dits
en això d'entrada
els va fer costat
el ball agilíssim
darrere les dents
del múscul que tasta,
la llengua, que així
a més de fer fresses,
xuclets i xarrups
sabria estimar-te
a tu pel teu nom
i fer-li preguntes
de nit als estels
i als núvols de dia.
Aquests, emperò,
sempre fan com sempre,
sempre com aquell,
no gasten adverbis
de sís i de nos
així com els nostres,
parlen amb mots muts,
sí, però no tèrbols,
i si fan embuts
són embuts que hi entro.

FERNANDO PESSOA & BILLY THE KID*

                                           aimin'at you

El poeta no fingeix dolor,
la dolor si de cas se la inventa
perquè els versos li cantin millor
i si ho fan li fa un mal que en rebenta.

I quan véns tu a fruir de com canta
la dolor s'ha fet real, és mel,
és una flor -del mal- una planta
que et creix davant i té en tu la rel.

* és comentari del començ del poema de Pessoa que es diu DOLOR LLEGIDA: El poeta és un patidor / i pateix un mal tan dolent / que perquè es vegi sa dolor / t'arriba a fer veure que ment. Etcètera. De fet en portuguès fa: El poeta és fingidor, / fingeix tan completament / que fins fingeix que és dolor / la dolor que sí que sent. Etc.

TRAHIT SUA QUEMQUE VOLUPTAS

Tinc una cosa
que dóna al carrer
que dóna a muntanya
que dóna als teus ulls.

COM, SOM

                 a barcelona
               el 27 de mai
              de l'any onze

sentiment, raó,
clavell, coliflor,
revolució,
germania, jo
-prou que ho saps- hi sóc
i hi vinc i m'hi moc,
que qui què quan on:
a repartir joc!
hem perdut la por
i m'hi veig amb cor
d'espolsar-me els polls
del poder, que és boig,
revolució,
hem sortit del clor
ombriu de plató
i et veig créixer l'hort,
respiro claror,
existeix, la sort,
i existeix el món

i es fa de bell nou
la síl·laba som

Recital underground al metro d’Enric Casasses:
https://www.youtube.com/watch?v=363525vY7aE/           

https://www.youtube.com/watch?v=JWXPeaiBMZc/     

https://www.youtube.com/watch?v=XFYmbI04UNw   

 
A la panxa del poema en prosa que [no] hi neva [n]i hi plou
Barcelona, Editorial Tria 2013

*
     El sentit de la vida per exemple és quan estàs abocant el líquid daurat al got i veus com puja l’escuma sense pensar res.
     Una mà furga a la butxaca de motu pròpio, se senten repicar daus, algú va a terra, tens una pedra, tot és pagant i tot és de franc, menys la calàndria que té les claus. Quines portes som?

*
     Contra una desorientació dels esforços tan generalitzada, àdhuc el no fer res fatigava, que és una cosa que cansa molt.

*
     Tantes pujades i baixades i sempre som a peu pla de ca la rossa aquella, la muda, la que pica de mans i peus quan passes, i sempre som a peu pla de la màquina d’entrada a la fàbrica de màquines d’aplanar, sí, aquella rossa xafardera que escaliva els que pugen.
     Tantes pujades i baixades aquí com a l’altra vora del seny que mama i sempre a peu pla i sempre tan difícil de travessar-hi.

*
     Ara som en aquell moment genial quan l’onada sobirana de tan amenaçadora sembla aturada i mentrestant els profetes afirmen que la vella història de l’home polint-se la fruita del bé i del mal que li la presenta la dona és ara, i no que fóssim a l’origen expulsats de cal sogre per una transgressió que estem fent ara i veredicte culpable l’espècie humana en pes, au, fes-te fotre, i de passada una serp també, que és l’únic detall versemblant de tota la història, per cert.

*
     Tornant de València la dona desconeguda a la llitera del costat estirada cara avall m’ofereix un paisatge centrat per les cúpules bessones del temple de la saviesa, em mira amb uns ulls com si tota la policia femenina de l’islam em vigilés, i amb les paraules de la seva boca reclama versos eròtics. Aleshores me li sóc el crit del minaret i el pobre que pasta fang de quatre grapes.

*
     La trampa principal sempre la fas, vas trencant gerros, sí, la trampa de no creure-t’hi, vas trencant gerres, guardant-te un dòlar, seduint bruixes, vas trencant gerros, com vols que no et foti crits, trencant gerres.

*
     S’ha trencat el collaret de l’infinit i a tota velocitat s’escorren les perles i no s’acaben mai d’escórrer i de perdre perles, poemes, possibilitats de l’esperit, sense quasi ni temps de veure-les.

*
     És que ara mateix no estic per poemes de si em fa mal el mal o de si no me’n fa i si convé faré el pallasso a fons tant com convingui, però comèdia no.

*
     Ni quixots ni robinsons ni la píndola amarga del sobrehome però tots amb alguna cosa de quixot, de robinson, de l’amarg trago del superior. Tots, fins al més incurable aporrinaire de la guàrdia urbana. És que precisament avui he hagut de passar per un despatx per un tràmit de donar de baixa el carro i hi he pensat.

*
     De migdia al xamfrà dues, tres i després quatre velles parlen del pes del cos i dels genolls, de l’escala i del pis, de la galeria, i aleshores una, dreta a la llindera, alçant el cap com si ho digués a les branques nues dels plàtans, diu: és maca, la claror.

*
     Les coses se li agenollaven amb un sentit que no sabia què era. Moltes li somreien o li mig somreien, sempre, d’una mica lluny. Totes li oferien la clau...

*
     Anava a peu per una de les últimes selves que quedaven, la de les persones, una selva autèntica, un autèntic jugar-se-la, on tothom i tota cosa és o pot ser depredador implacable de qualsevol cosa o de qualsevol, i em sentia més ol i més fora del viure que una serp a l’aquari. Em va despertar el timbre, era a classe.

*
     Sense xarxa. Ni que volguessis, o de fet no ho saps, si la xarxa té xarxa, saltimbanqui! Uh!

*
     Va arribar fa molt temps, el primer cop que el vaig veure venia merda a la plaça del rellotge i era l’amo. A baix de tot, i era l’amo. Després, al cap dels anys, portava un bar i semblava el gran visir. Encimbellat, hi semblava el gran visir. I últimament l’he vist que torna a ser al carrer, fent seguir un col·lega que l’ajuda a portar quatre bosses de plàtic plenes dels enfarfecs de la misèria, de la misèria.

*
     El satanàs no, no l’hi he pas vist, a la ciutat. Dimoniets de segons sí, molts.

*
     Ja ve el bon temps, surt l’herba verda, el bosc treu fulla i s’hi engalana, i el fan nou així les fulles. El mal hivern ennuvolat ja ens avorria. Com torna el bon maig tot ple de flors el cant del rossinyol omple els racons falaguers del bosc, i les mosses a les places trenen danses. Tots els nois, doncs, enfebrats d’amor, busquin amb qui delitar-se i, com ells estimin, que així els estimin. I la donzella airosa per estrenar-se busqui un amic ben tendre i ella que vulgui igual estimar i que l’estimin. Que el jove i la noia hermosa en la foscor aixafin el llit i no parin de fer-se l’un a l’altre dolces abraçades, besi-li els llavis i pell mentre la té agafada, toqui-li el pit i la punta del pit tan petita i ben feta, cuixa amb cuixa s’ajuntin, el fruit de venus es prengui, i després calli tot crit i s’acompleixi així l’amor.

*
     ... un nino articulat de fabricació antiga li cau de la butxaca al fang de la vora del camí arran d’una paret i al cap d’uns deu... mil anys el ninot es desperta en un bosc d’arbres grandiosos herba abundant altes falgueres flors de diversos colors bolets que només els hi faltaria enraonar i l’estremeix una brisa tota idees sons estímuls carícies... aleshores es posa dret... es mou... saluda...

*
     Desenterrada la llum, veiem, en la llum, purament, cruament, que som lliures.
     Barallats i amics, incòlumes i ferits, som lliures.
     Amb el cos ple d’esgarrinxades no sé què ens hem xiuxiuejat. Som lliures.
     Que la llibertat no es conquista, perquè ja en tenim, i és qüestió que què en fem, que som lliures.

*
     Mira endarrere, mira, com avancem!

*
     L’Olimp es troba a mà dreta pujant pel camí de Caldes a Sant Feliu. Tanca els diumenges.

*
     Plantificar la baladrera veritat i que essent així –veritat- il·lusioni els nens i agradi als avis. Els d’entremig, que pensin.

*
     No vull ser feliç. Si la felicitat m’exigeix el que proposen aquests nicis, si tot això que predica el professor Pernil seguint el doctor Falç és ser feliç, m’estimo mil vegades més ser burro malaurat i malcarat: ets un mal crescut, Pernil, que em prens per una màquina, vas calculant què et costarà convertir-me en ravioli, i dius que la felicitat és somriure-te a tu mirant-e els ulls. M’estimo més tot el contrari: la veritat. Ei, si pot ser.
     Posats a fer em quedaria amb el sí! amb què Raymond Douglas Davies respon a la seva pròpia pregunta de hi ha vida després d’esmorzar? Sí, que n’hi ha, desventurats. No cal que em vingueu a dir cap a on he de parlar ni a recomanar-me de farcir-me el no-res amb cotó fluix. Sí que n’hi ha! Vida després de l’esmorzar? I tant que n’hi ha, desventurats.

*
     La bellesa és un regal, nois, burros, què dieu? Que no ho veieu, que és de franc?

*
     L’una sospira, l’altra somriu com aguantant-se el riure, de l’altra els ulls pregunten sense preguntar res a ningú, la d’aquí d’arrere s’ho mira tot, a la que somreia se li acaba escapant el riure, n’hi ha dues que xerren fent cara de patir però no paeixen, xalen. Una omple els ulls de calidesa.

*
     El voltor ade la muntanya de la Comuna de Bunyola en cercles vora els núvols mira a veure si veu morts a terra suculents perquè vol netejar el paradís, deixar els ossos pelats.

Més de CASASSES

portada MAG POESIA