|
AMICS
EPICUR
EPICUR. Ètica. Editorial Proteus, 2008. Traducció i pròleg de Montserrat Jufresa.
Pròleg.
Epicur va néixer a l'illa de Samos a finals de l'any 342 o al principi del 341 a. C., fill de ciutadans atenesos que s'hi havien establert com a colons. El pare, a més de cultivar la terra, feia de mestre d'escola, i la mare, segons conta un testimoni antic una mica maliciós, anava per les cases oficiant cerimònies de purificació. Es diu així mateix que Epicur, de jove, hauria ajudat la mare a recitar les fórmules rituals i el pare a ensenyar les beceroles a les criatures, feines que en aquella època tampoc no gaudien de massa prestigi.
El propi Epicur, segons els testimonis antics, s'alimentava correntment de pa i formatge i només bevia aigua. En el recer del Jardí, els deixebles conservaven els seus béns, però en cas de necessitat tots havien de poder comptar amb els recursos dels altres.
Poc abans de la mort se submergí en un bany d'aigua calenta i demanà una copa de vi pur que va beure d'un sol glop, després recomanà als amics que no oblidessin les seves doctrines, i expirà.
Epicur no considera que la filosofia platònica, tan lligada políticament a la vida de la ciutat, hagi aportat una solució vàlida per a l'evident infelicitat de l'home. Els déus astrals i freds de Plató, l'ànima dels homes abocada a un pelegrinatge sense fi, li semblen imatges tan terribles com la dels déus tradicionals.
Les teories atomistes de Demòcrit li proporcionen l'argumentació bàsica per oferir aquesta explicació natural del món que Epicur considera essencial perquè l'home pugui assolir la felicitat.
Segons el testimoni de Sèneca, a l'entrada del Jardí hi havia una inscripció que deia: "Hoste aquí faràs bona estada, aquí el bé suprem és el plaer."
"La naturalesa humana no s'ha de forçar, sinó persuadir", i el sentiment que agermanava aquests homes, units en la recerca del plaer, era l'amistat.
Sabem que també hi foren acceptades dones i esclaus. De tant en tant, algun deixeble abandonava el Jardí per anar a fundar un nou grup en una altra ciutat, però els llaços amb la casa mare no es trencaven.
Està convençut que en la ment dels homes hi ha moltes idees sense fonament que enterboleixen la veritable percepció de les coses i que aquesta és la causa per la qual són desgraciats: el temor als déus, la por de la mort i del dolor, i la falsa idea d'allò que és realment el bé.
La necessitat de saber es converteix, per tant, en una condició de la salut de l'ànima, i qualsevol fonament de la felicitat que no sigui la veritat racional, natural i objectiva és rebutjat categòricament.
L'afirmació que l'home és capaç d'assolir la felicitat pressuposa la convicció de l'existència d'una llibertat que, unida al coneixement del món natural, permeti viure sense estar subjecte al poder del destí i de la divinitat.
Epicur considera que el desig fonamental de l'home seria retrobar una sensació similar al benestar que experimenta el nadó quan va ben net i acaba de menjar. En aquest sentit pot afirmar que l'home que no pateix gana ni fred ni set, i que té esperances de continuar gaudint d'aquest estat és el rival de Zeus quant a felicitat. Els plaers espirituals depenen d'una actitud correcta envers les sensacions del cos.
Són desigs naturals el desig de no tenir gana, no tenir set i no passar fred. La satisfacció dels altres desigs ens proporciona plaer en moviment, és a dir, ens ofereix només una variació del plaer en repòs ja preexistent, i en aquesta categoria hem d'incloure el plaer sexual. Aquest, diu Epicur, ens enganyaríem si el consideràvem necessari, i el mateix succeeix amb els aliments refinats que només varien el plaer fonamental de la necessitat de menjar. Per assolir la felicitat hem de saber refusar aquests plaers sense afligir-nos, i pensar que satisfer-nos amb poca cosa ens proporciona, en canvi, la llibertat de bastar-nos a nosaltres mateixos. Els plaers que no són naturals ni necessaris, com els goigs causats pels honors públics, la bellesa, les riqueses i, fins i tot, el matrimoni, acaben no reportant-nos més que desassossec.
El record dels béns passats és un factor important per arribar a tenir una vida agradable. Aquest plaer, igual que el que s'obté de la contemplació dels déus o de la confiança en els béns futurs, és de caràcter espiritual.
Epicur, que coneix la fragilitat psicològica de l'ésser humà, no creu que aquesta pau de l'ànima es pugui obtenir en solitud. L'amistat, la philia, és recomanable per la quantitat de béns que se'n deriven. L'intercanvi de pensaments i l'afecte recíproc proporcionen tanta pau a l'ànima que l'amistat deixa de ser un instrument que contribueix a la felicitat per convertir-se en felicitat ella mateixa.
És absurd imaginar que els déus es molestin a governar el món i a intervenir en els afers humans, perquè això seria contrari a la perfecta serenitat que és la base de la seva beatitud.
Dotats d'un cos més gran i fi que el nostre, que un corrent constant d'àtoms renova contínuament a fi d'impedir-ne la degradació, els déus viuen en els espais que queden lliures entre els móns.
Els déus d'Epicur, sorgits de l'exaltació de les qualitats de la naturalesa humana i privats dels mals que turmenten l'home, representen l'encarnació de l'ideal del savi. L'home és lliure, i ser feliç no depèn sinó de l'exercici d'una virtut: el seny.
CARTA A MENECEU
Hem d'estar atents a allò que ens causa felicitat, si és que, realment, quan aquesta es presenta, ho tenim tot, mentre que, quan fuig, ho fem tot per recuperar-la.
La divinitat és un ésser incorruptible i benaurat, tal com ho estableix la noció comuna que en tenim, i no li atribueixis mai res aliè a la incorruptibilitat ni impropi del seu estat de benaurança.
No és impiu qui rebutja els déus de la majoria, sinó qui atribueix als déus les opinions de la majoria.
La idea correcta que la mort no és res per a nosaltres ens fa fins i tot agradable la mortalitat de la vida, no perquè hi afegeixi un temps infinit, sinó perquè ens deslliura del desig d'immortalitat.
A la vida no hi ha res terrible per a qui ha comprès de debò que tampoc no hi ha res de terrible en no viure.
El mal que inspira més terror, la mort, no representa res per a nosaltres, ja que, mentre som vius, la mort no hi és, i, quan ella es presenta, aleshores nosaltres ja no hi som.
Cal recordar que el futur no és del tot nostre, però que tampoc no ens deixa de pertànyer del tot, de manera que no hem d'esperar-lo pensant que s'acomplirà amb seguretat, ni desesperar-ne com si mai no hagués de realitzar-se.
Tot ho fem per això: per no sentir dolor en el cos ni torbament en l'ànima.
Tenim necessitat de plaer quan la seva absència ens fa patir, però quan no sentim dolor no el necessitem, i per això diem que el plaer és l'origen i la finalitat del viure feliç.
I donat que aquest és el bé primer i connatural, és per això que no elegim tots els plaers, sinó que de vegades en descartem molts, quan per a nosaltres se'n segueix una molèstia més gran.
L'autosuficiència la considerem un gran bé, no pas perquè sempre haguem de conformar-nos amb poc, sinó perquè, en cas de no posseir gaire, amb poc en tinguem prou, convençuts de debò que de l'abundància en gaudeixen més dolçament els qui menys la necessiten, i que tot el que és natural resulta fàcil d'obtenir, mentre que resulta difícil el que és superflu. Els aliments senzills procuren un plaer igual al d'un menjar refinat, un cop eliminat el dolor que ens causa la seva mancança.
Quan diem que la finalitat és el plaer, no ens referim als plaers dels llibertins ni als propis de la fruïció, com creuen alguns que desconeixen la nostra doctrina, no hi estan d'acord o la interpreten malament, sinó que ens referim al fet de no sentir dolor en el cos ni torbament en l'ànima. En efecte, ni els banquets ni les orgies freqüents, ni el fet de gaudir de joves i de dones, ni els peixos o la resta d'aliments propis d'una taula ben servida generen una vida plaent, sinó el raonament precís que investiga les causes de cada elecció i de cada refús, i allunya les nostres opinions d'aquelles per culpa de les quals un gran torbament s'apodera de les ànimes.
El principi de totes aquestes coses i el bé més gran és la sensatesa -origen de totes les altres virtuts-, i per aquesta raó és més preciosa que la filosofia, perquè ensenya que no és possible viure plaentment sense fer-ho amb seny, noblesa i justícia, ni tampoc dur una vida assenyada, noble i justa sense que sigui plaent.
Aquests consells i altres de semblants medita'ls dia i nit en el teu interior i en companyia d'algú que sigui com tu, i mai, ni despert ni en somnis, no et sentiràs torbat; ben al contrari, viuràs com un déu entre els homes, perquè no s'assembla gens a un mortal l'home que viu entre béns perdurables.
MÀXIMES
I. L'ésser benaurat i incorruptible no té dificultats ni en crea als altres; de manera que no es deixa coaccionar ni per ires ni per favors, perquè només un ésser dèbil resta a la mercè d'aquestes coaccions.
II. La mort no és res per a nosaltres, perquè allò que s'ha dissolt no té capacitat de sentir, i allò que és insensible no és res per a nosaltres.
III. En la supressió de qualsevol tipus de dolor es troba el límit de la magnitud dels plaers. Allà on hi hagi plaer, i mentre persisteixi, no hi ha dolor físic ni espiritual, ni la mescla d'ambdós.
V. No existeix una vida plaent que no sigui assenyada, bella i justa, ni es pot viure bellament, assenyada i justa sense el plaer. A qui això li fali no li és possible viure una vida plaent.
VIII. Cap plaer és dolent en ell mateix; però el que cal fer per obtenir alguns plaers causa una quantitat més gran de maldecaps que de plaers.
X. Si els mitjans que procuren plaers als llibertins esborressin els temors de les seves ments -els referits al cel, a la mort i al sofriment- i a més els ensenyessin els límits dels desigs i dels dolors, no els hauríem de retreure res, perquè obtindrien plaers per totes bandes i mai més sofririen ni en el cos ni en l'ànima, que és allò en què consisteix el mal.
XI. Era impossible vèncer la por envers les coses més importants, perquè no era coneguda la naturalesa de l'univers, sinó que només es podien fer conjectures a partir dels relats mítics. En conseqüència, no era possible gaudir de plaers purs sense posseir una ciència de la naturalesa.
XIV. Quan existeix, fins a un cert punt, la seguretat en relació als homes gràcies a l'estabilitat del poder i a l'abundància de recursos, la seguretat que ens dóna la tranquil·litat interior i el viure retirat de la majoria assoleix la seva puresa més gran.
XVII. L'home just se sent extremadament tranquil, però l'injust està ple de la més gran inquietud.
XXI. El que coneix els límits de la vida sap que és fàcil eliminar el dolor que produeix la mancança d'una cosa, i obtenir allò que fa perfecta la vida sencera. Així doncs, no té necessitat de res que comporti lluites.
XXVI. Tots aquells desigs que quan no són satisfets no causen dolor, tampoc no són necessaris, sinó que tenen un estímul fàcil d'eliminar, quan semblen generar dificultats o danys.
XXVII. De tots els béns que proporciona la saviesa per assolir la felicitat de tota una vida, el més important és l'obtenció de l'amistat.
XXVIII. La convicció que ens assegura que cap mal terrible no és etern ni dura molt, ens fa entendre així mateix que, dins dels límits de la vida, la seguretat s'obté principalment gràcies a l'amistat.
XL. Els que tenen l'aptitud per aconseguir seguretat de part dels veïns, aquests viuen plaentment els uns amb els altres perquè gaudeixen de la confiança més segura, i, encara que el seu tracte fos de la més plena familiaritat, no ploren com si experimentessin commiseració per la mort prematura d'un d'ells.
EXHORTACIONS D'EPICUR
9. La necessitat és un mal, però no hi ha cap necessitat de viure en la necessitat.
10. Recorda que, encara que siguis mortal per naturalesa i t'hagi tocat un temps de vida limitat, gràcies a la ciència de la naturalesa has pogut elevar-te fins allò que és infinit i etern, i has contemplat "el que és, el que serà i el que fou".
14. Naixem una vegada i no és possible néixer dues vegades. Tampoc no és possible viure eternament. Però tu, malgrat que no ets amo del teu demà, retardes el ser feliç. Tanmateix, la vida es consum en una espera inútil, i a cadascú de nosaltres la mort el soprèn sense haver gaudit de tranquil·litat.
18. Privada de vista, de conversa i de tracte continuat, la passió amorosa desapareix.
21. La naturalesa no s'ha de violentar, sinó de persuadir. I la persuadirem satisfent els desigs necessaris, els naturals que no perjudiquen, i menyspreant els que clarament ens fan mal.
25. La pobresa que permet adequar-se als fins de la naturalesa, és una gran riquesa; però la riquesa sense límits és una gran pobresa.
27. Obtenim amb dificultat els fruits de les altres activitats que hem acomplert; en canvi, de la filosofia en sorgeix el plaer alhora que el coneixement, perquè el plaer no és posterior a l'haver après, sinó que plaer i aprenentatge van junts.
28. Ni els temeraris ni els covards han de considerar-se mereixedors d'amistat. Car, per amor a l'amistat, també cal arriscar l'amistat.
33. La veu de la carn demana no tenir gana, ni set, ni fred; en efecte, qui aconsegueixi això o tingui esperança d'aconseguir-ho pot competir fins i tot amb Zeus en felicitat.
34. No tenim tanta necessitat de l'ajuda dels amics com de la seguretat de poder tenir-la.
35. No hem de menysprear el que posseïm per desig del que ens falta, sinó que hem de considerar que el que ara tenim abans també era un desig.
41. Hem de riure i, al mateix temps, filosofar i tenir cura de les coses de casa i de totes les altres ocupacions, i no deixar mai de proclamar les màximes de la recta filosofia.
44. El savi confrontat a la necessitat sap més de donar que de rebre; tan gran és el tresor d'autarquia que posseeix.
45. L'estudi de la natura no forma homes de paraules grandiloqüents, ni de veu artificiosa, ni ostentadors de l'educació que agrada a la majoria de gent, sinó homes orgullosos, independents i satisfets dels béns que els són propis, i que no es vanaglorien dels béns que provenen de les circumstàncies.
47. M'he pervingut en contra teu. Fortuna, i t'he impedit qualsevol insídia: no ens deixarem vèncer per tu ni per cap altra circumstància adversa. Però quan ens arribi la necessitat de la mort, escopint amb menyspreu sobre la vida i sobre els qui vanament s'hi aferren, l'abandonarem entonant una bella cançó i proclamant que hem viscut noblement.
48. Esforcem-nos una i altra vegada per fer-ho més bé que les anteriors, mentre estiguem en camí; i quan arribem al final, alegrem-nos-en amb mesura.
51. Em diuen que els impulsos de la carn t'inclinen excessivament als plaers de l'amor. Però tu, mentre no violis les lleis, no ofenguis els bons costums, no afligeixis qui t'està a la vora, no perjudiquis el teu cos, i de la teva fortuna no en malgastis fins i tot allò que és necessari, satisfés de la manera que més t'agradi els teus impulsos. No obstant, és difícil no caure almenys en un d'aquests casos: perquè els plaers de l'amor no són mai beneficiosos, podem estar contents si no ens perjudiquen.
52. L'amistat recorre la terra sencera anunciant a tots nosaltres que ens despertem per gaudir de la felicitat.
53. No hem d'envejar ningú. Els bons, efectivament, no són dignes d'enveja, i els malvats, com és sort tenen, més es perjudiquen.
55. Hem de curar els mals presents amb el record agradable del que ja s'ha acabat i sabent que no és possible canviar el que ja ha succeït.
58. Cal que un mateix s'alliberi de les cadenes de la vida quotidiana i de la política.
61. És molt bella la visió dels altres, si hi reconeixem una afinitat des del primer moment o si sorgeix un gran interès per assolir-la.
65. És absurd demanar als déus allò que un és capaç de procurar-se per ell mateix.
68. Res és suficient per a qui el suficient és poc.
70. No facis res en la teva vida que et faci por si ho arriben a saber els altres.
77. El fruit més gran de l'autarquia és la llibertat.
78. L'home de bé es dedica principalment a la saviesa i a l'amistat, de les quals aquesta és un bé mortal i aquella altra, immortal.
79. L'home que gaudeix de serenitat està tranquil amb ell mateix i amb els altres.
FRAGMENTS D'OBRES PERDUDES
Pel que fa a mi, no m'és possible pensar el bé si n'excloc els plaers causats pel gust, per l'amor, per l'oïda i pels moviments que suscita la visió d'una figura agradable.
Cal honorar la bellesa, les virtuts i totes les coses que se'ls assemblen, si proporcionen plaer; i si no en proporcionen, cal acomiadar-les.
FRAGMENTS DE CARTES PERDUDES
A ANAXARC. Jo exhorto a practicar assíduament els plaers i no les virtuts buides i vanes, que comporten esperances de recompensa que causen torbació.
A APEL·LES. Et tinc per afortunat, a tu, que lliure de tota educació, t'has encaminat a la filosofia.
A IDOMENEU. Si vols que Pitocles sigui ric, no augmentis les seves riqueses, sinó fes que disminueixin els seus desigs.
Hem buscat l'autarquia, no per servir-nos sempre d'allò que és senzill i humil, sinó per sentir-nos forts davant d'aquestes coses.
A LA SEVA MARE. No són menuderies ni nimietats les coses que ens igualen als déus ni el nostre caràcter mortal ens fa inferiors a la naturalesa immortal i benaurada, ja que mentre vivim gaudim igual que els déus. [...] A més, pensa mare, que nosaltres ens trobem entre aquests béns, sempre alegres, i contempla el que fem. [...] Jo visc folgadament sense cap mancança gracies als diners dels amics i al que contínuament m'envia el pare.
A MITRES. Diem que són vulgars i grolleres les formes de vida que no condueixen a la felicitat.
A PITOCLES: Home feliç, fuig de tota cultura amb les veles desplegades.
A UN JOVE. Envia'm un tros de formatge perquè pugui fer-ne una festa quan m'abelleixi. [...] M'omplo de delectança quan m'alimento de pa i aigua, i escupo sobre els plaers sumptuosos, no a causa d'ells mateixos, sinó per les inconveniències que els acompanyen. [...] És millor per a tu jeure tranquil en un llit de fullaraca que ple d'inquietud posseir un llit d'or i una taula sumptuosa. [...] Sobretot retira't al teu propi interior quan et vegis obligat a romandre entre la multitud. [...] No he pretès mai agradar a les masses perquè el que a elles els agrada jo no ho sé, i el que jo sé queda molt lluny de la seva sensibilitat. [...] El savi, encara que trobi l'alegria en ell mateix, desitja, no obstant, tenir un amic, si no per altra cosa, per practicar l'amistat i que una virtut tan gran no quedi inactiva.
EPICUR. Lletres. Barcelona, Fundació Bernat Metge 1975
Versió de Montserrat Jufresa
LLETRA A HERODOT
L'ànima és un cos subtil dispers per tot l'organisme.
I si es destrueix tot el cos, l'ànima es dispersa i ja no conserva les mateixes facultats ni es mou més.
Els qui diuen que l'ànima és incorpòria no saben què diuen, car si fos així no podria ni realitzar ni sofrir res.
S'ha de creure també que la naturalesa aprengué moltes i diverses coses obligada per les circumstàncies, i que la raó més tard va perfeccionar i va afegir nous descobriments a les coses indicades per la naturalesa.
Per tant, l'origen del llenguatge no s'establí per convenció ans bé la mateixa naturalesa dels homes, que en cada poble experimenta sentiments i rep impressions particulars, exhalava l'aire de forma personal sota l'impuls de cada un d'aquells sentiments o impressions, i també segons les diferències produïdes per la diversitat dels indrets habitats pels pobles. Més tard i de comú acord, cada poble establí les seves expressions particulars per poder-se entendre mútuament amb una claredat i concisió més grans. I quan algun expert introduïa una noció desconeguda, li donava un nom o bé determinat per la pronunciació que li indicava l'instint natural, o bé triat per un raonament que escollia el moiu més fort per adoptar aquella denominació.
Quant als cossos celestes, llurs moviments, revolucions, eclipsis, sortides, postes i altres fenòmens semblants, no hem de creure que s'hagin originat per mà d'algun ésser que en tingui cura, que els reguli, els mesuri, i alhora gaudeixi de la més completa beatitud i immortalitat -car ocupacions, preocupacions, ires i benevolències són incompatibles amb la beatitud: llur origen es troba en la debilitat, la por i la necessitat del proisme.
La felicitat consisteix en això, en el coneixement de l'origen dels fenòmens que contemplem al cel i de tot allò que hi fa referència a fi d'assolir-ne la ciència perfecta.
ENRIC CASASSES. La foneria i el paperer. Roure edicions, 2008.
LA FONERIA I EL PAPERER
L'avantatge és que els déus d'Epicur no intervenen per res en la nostra vida, absolutament per res, perquè són perfectament feliços tal com estan, sense fer res.
El discurs dominant de la cursa desenfrenada rere els plaers és la cosa més oposada al plaer normal i corrent d'Epicur, un plaer que sorgeix amb la vida al llindar mínim de la sensació, i és una constant termodinàmica perfectament constant des del bressol a la tomba, pel simple fet de viure i veure viure, i que s'hi presta atenció és "un plaer vivíssim fins i tot entre els pitjors sofriments de la malaltia" i àdhuc fins a la mort com es veu clarament per exemple en el cas del mateix Epicur. Ho diu ell, no t'hi capfiquis: les coses, o bé passen per necessitat, o bé per voluntat, o bé per casualitat.
ELS CENSORS DE L'AMOR
El plaer d'Epicur era un got de vi aigualit molt de tant en tant i de vi pur només en les grans ocasions, com quan es sent venir la mort i diu que ara es prendria un got de vi pur.
Epicur era seriós, tenia bon humor però era seriós amb l'esperit, la seva filosofia ell la feia per superar Plató i Aristòril, encallats en terminologies, i fer sortir la filosofia del no-res analític per tornar-la a la vida emplament amb la tradició grega primera i ho basa tot de nou en la sensació. La sensació és la base de tot, i la sensació bàsica i mínima de viure, de respirar, és plaer.
El que diuen els epicuris és que el llibertí estaria molt bé si no fos que de tant córrer rere els plaers en perd més que no en troba.
LA COSA DE L'EXPERIÈNCIA
En filosofia, l'envellir i el morir, diuen els epicurians, més que les dimensions del teatre, són el teatre mateix, la tragèdia, la força del destí, l'autèntica força del destí. Res més. I com que no s'hi pot fer res, doncs és un tema que no interessa. Diu Blaise Pascal que "l'últim acte és sagnant, per bella que sigui la comèdia en tota la resta: es tira finalment terra sobre el cap, i s'ha acabat per sempre".
Ara bé, primer: tu no ets potser el protagonista, i l'obra potser, després de la teva mort, continua. Segon: que t'acabis morint no vol dir que la teva vida acabai malament, només vol dir que t'acabes morint. Tercer: el principal argument filosòfic de l'obra són els altres, com tothom sap, i els somnis, i la por, i els mil-i-un actes i coses...
El poeta, o la persona, que creu que l'únic tema de la història és l'envelliment, no està ni a l'altura d'aquells heroïnòmans sense heroïna que creuen que la realitat és una il·lusió produïda per la manca de droga, com deia una pintada catalana que vaig veure fa un parell d'anys al barceloní carrer de Valldonzella, i que ja ha estat degudament esborrada. Són nens malcriats i només els preocupa la manca de la seva pròpia dosi o sobredosi. L'experiència de la vida és molt més complexa, només cal mirar qualsevol cervell, per no dir altres coses.
La vida no s'acaba amb la joventut, això una. L'única joventut que s'acaba amb la meva joventut és la meva. No la del món. Ni la dels altres. Envelleixo, jo, potser sí, però per mi tots vosaltres o molts de vosaltres, sou eternament joves: no pareu de donar branca, de fotre-us al mig del pas, de sorprendre els nebots, de dir coses noves, sempre noves.
La cita de Blaise Pascal que he dit abans la posa Vinyoli al capdamunt d'un poema seu dit L'acte darrer i que toca aquests temes amb una tal força que és no sols poesia de l'experiència sinó una duríssima experiència de la poesia.
VIATGE AL JARDÍ
L'estoic, que accepta amb menyspreu tot allò que se'n diu "el que hi ha", l'epicuri, com diu Frederic Nietzsche, "escull les situacions". Fora d'Epicur no s'ha vist mai una tal modèstia, o compostura, de la voluptuositat, observa el mateix Frederic, que se l'imagina contemplant el mar. Però aquesta filosofia és la filosofia del jardí. El món no és ni un temple ni un infern ni un laboratori, ni una mamella per esprémer, és simplement el fardí de casa.
El tros de Lucreci comença amb allò de "ningú no veu com la natura no reclama a lladrucs per a ella res més sinó que el dolor se separi i s'allunyi del cos i que l'esperit, desproveït de neguits i de temors, frueixi d'un sentiment de plaer?" i acaba dient que no necessitem cap luxe quan, "ajaçats els uns vora els altres damunt l'herba flonja, prop de l'aigua d'un rierol, sota les branques d'un arbre alt, acontentem amb joia, sense grans despeses, el nostre cos, sobretot quan el temps somriu i l'estació de l'any cobreix de flors les herbes verdejants".
NOVEL·LA BARATA
El veritable ateu no es dedica a esperar cap meravella venidora perquè viu, veu, nota, sent, experimenta, respira, palpa, reconeix, mama, mastega, tasta, endevina, i fins i tot interpel·la, el miracle que hi ha, el miracle que ja hi és, el miracle que està passant, el miracle de veure, notar, sentir, experimentar, viure, respirar, palpar, reconèixer, mamar, mastegar, tastar, endevinar i, fins i tot, parlar.
Avui en dia l'ateu és el vertader esperit religiós. Com ja hem dit i repetit moltes vegades, els creients són els enemics del sagrat, avui com el primer dia.
Potser no som els únics, potser sí que 37 o 38 galàxies més avall hi ha un planeta habitable i civilitzat i que parlen català.
NEURA A NEURA
L'ànima individual, en canvi, per exemple aquesta que es diu igual que el meu cos, no es deteriora forçosament amb els anys, no s'espatlla per nassos, no s'arruga ni li surten cabells blancs, no acaba calba.
La matèria i la vida van juntes, sí, però no saben on van. Hi ha la llibertat. No és sols el lliure albir humà de triar lliurement entre dues piles de palla. És la llibertat primera dels àtoms, una llibertat epicúria en llurs moviments, quan la partícula més elemental sent com un calfred i es desvia imprevisiblement de la trajectòria una miqueteta, diu Lucreci.
Es tracta de la llibertat essencial de ser, que diu Pico della Mirandola, com a distintiu de la dignitat humana i que nosaltres els epicurians ens ho imaginem més aviat com a distintiu de la dignitat de tot lo imaginat: home i pedra. La realitat és lliure de ser paradís, presó, laboratori, amulet, pot ser el que vulgui: fins casa nostra, per exemple.
L'epicureisme és saber que les coses passen per voluntat, per necessitat o per casualitat, no n'hi ha més. L'esperit es desprèn de la matèria, en surt per tornar-hi a agafar-la amb les seves mans materials i jugar-hi: són les arts, el civilitzar-se, en lluita contínua contra la mecànica que vol negar la voluntat i només admetre la necessitat (el bistec, la mort) i com a molt la casualitat (l'accident, la xamba). La mort no és res per nosaltres, diu la sentència d'Epicur, i el símbol de la voluntat és... l'amistat.
NEXE
Però el que de veritat vivim, abans i després de munyir la vaca, i fins mentre l'estàs munyint, és una altra cosa, una cosa que pren forma i existència real en l'esmentada conversa entre els amics i els amats: és una esperança raonable, enraonada, ben cavil·lada, molt sentida, i de veritat, en la possibilitat de superació de molts dolors i de molts mals que sembla que es vulguin fer passar per inevitables i no són més que efectes secundaris de la por irracional als llamps i als trons: podríem emblematitzar aquests mals i dolorts en l'escalfament (esclafament?) de la terra i en la gana de molts dels seus habitants, coses fàcils de solucionar, si pensem de veritat i en sentit pràctic, és a dir, si aandonem l'aristotelisme policíac i seguim una línia de filosofia d'amor en sentit lul·lià i sense guerra santa. Ara, aquesta conversa, aquesta esperança, no permet mentida, engany ni trampa. Això és així en l'art i en l'amistat: art en el sentit fort de la paraula, que són les activitats en què pensament, acció i sentiment són una sola cosa de veritat, una cosa que és completament, i dic completament, algruista. I amistat igualment en el sentit fondo, elevat i epicuri del mot en aquest joc, si pares una trampa, si jugues amb engany, pots fotre l'altre, potser, però el que tens segur és que mors tu, sense cap dubte. És així en l'amor i en la poesia.
NOBLESA DE L'ESCRIURE
Passa que segueixo Epicur: "la mort no és res per nosaltres". No és que hagi triat aquesta sentència per a seguir-la, només és que quan la vaig llegir vaig pensar, mira, és el que he pensat (o sigui, sentit) sempre.
NA TEMISTA I EN LEONTEU
[Són els pares d'Epicur]
A l'epicentre del pensament d'Epicur el comportament dels àtoms de la matèria i la pràctica de l'amistat humana són fenòmens que s'afecten mútuament, que es donen la mà.
NOTARIS DE LA NATURA
No pateixis, diu Epicur, vés-te'n o vine-te'n al jardí i mira d'entendre amb el sentiment, amb la sensació, mira d'entendre qui som nosaltres els humans i i qui són ells, els gegants que sostenen aquest món i l'han fundat: no són ningú, no hi ha res, només l'exaltació plaent del respirar, del veure: mira. Deixa't d'embuts, deixa't de romanços, para de clavar empentes inútils, i mira: respira. Què més vols?
MIQUEL BAUÇÀ
Oh, Miquel Bauçà,
has anat exactament al màxim màxim
de lluny que es pot anar sense ingressar-te.
La maniobra que has fet era molt fàcil
i mai, enlloc, ningú n'havia tingut ous.
De mots i ritmes antics i venerables,
tos dits i cants són els més avançats.
Per on passes no hi torna a créixer res
només la poesia i la bellesa,
només la poesia i aquesta cosa
tan estranya i rara i coneguda
que és la bellesa descobrint tresors,
tresors i més tresors plens de riqueses
i plens d'intel·ligència i de coratge.
http://www.capsa-art.org/CAPSA13/3-13_ENRIC_CASASSES.html
Enric Casasses. “Sort que he fugit de Grècia” (Dins Poesia és el discurs)
El pressupòsit bàsic de Bauçà en tot el seu “darrer” discurs dels somnis, del cervell i de la tècnica és el poder misteriós de la natura, creadora última d’eixos tres eixos, és a dir, si Na Natura mos ha fets, amb el cervell, els somnis i tot... doncs... doncs... què no acabarem fent nosaltres, sos fills, si tenim prou temps i prouta canya, no? No m’ho invento: als primers versos d’una de les Certituds immediates, Miquel Bauçà ho argumenta: "–LA TECNOLOGIA SOLA / podrà mai crear un cervell / com el nostre? –Inevitable: / no semblant, sinó millor. / La natura, pel seu compte, / ha creat el que tenim. / Què té d’extraordinari / que la tècnica... igual, / ben igual que la natura. / Què té que no tinguem tots?"
La possibilitat d’escoltar el bon voler del propi cervell per damunt de cap altra consideració i, sobretot, per damunt de les lleis de la comuna, o sigui, per dir-ho clar i amb Bauçà, la possibilitat de “canviar d’amo” (així ho diu al poema TU QUÈ FAS PER NO AVORRIR-TE?), no ens la imposa Bauçà com una nova (ni vella) responsabilitat històrica, cívica ni estètica sinó que ens ho presenta com quelcom que és gairebé segur que ho acabarem fent, i el més probable és que hi arribi primer la tribu capdavantera en la cosa de la tècnica, la tribu “metafísica”, la qual és, justament, la més cretina: Amèrica.
Miquel Bauçà, el que fa és presentar i enunciar de manera ben explícita el món a què aspira, el món feliç on anirem a parar, més ben dit, on ja estem començant a desembocar: ara quan es puguin filmar els somnis i es puguin reproduir en directe els continguts del cervell
El nostre autor, a més, ho veu tan a prop i tan factible que a vegades troba que ja hi som: “Hem entrat al Paradís./ Tot té un aire de miracle./ No ens cal cap predicador:/ ho fan tot les locutores”
El misteri és un dels pocs valors respectats per la gran empresa d’enderrocs de Miquel Bauçà, com es veu en aquest altre poema de les Certituds: "–UNA AFECCIÓ AL MISTERI, / tan patent, tan mundial... / –Deu ser l’únic fet de l’home / no gregari, alliberat." “El misteri és la beutat”.
El canvi bauçanenc s’hauria de dir doncs el canviar, o encara millor l’anar canviant. És el moviment perpetu. A les Certituds immediates ho diu de diverses maneres (o hi arriba de diferents bandes), per exemple al poema SENSE CAP IDENTITAT: "El cervell mai no pot ser / el mateix durant la vida. / Sense atur, és diferent"
Els escrits de Miquel Bauçà són, en la història de la literatura, de l’escriptura, la primera veritable obra seriosa de l’era de la informàtica, i no haurien existit (tal com els coneixem) sense el rondinador.
"Les palmeres i la mar / i un martini a la terrassa. / Ja no vull res més del món. / Sort que he fugit de Grècia."
Al darrer llibre (les Certituds) Miquel Bauçà hi fa sortir a bastament Plató, que “va concebre l’enginyosa teoria que coneix tothom i que tants desastres ha causat i està causant per convents i sanatoris, fins per Cambridge, entre els Habsburgs...” (suspensius de Bauçà). Així acaba el poema LES IDEES DE PLATÓ. En un altre lloc hi fa sortir l’altre grec: “jo predico el més heroic: obeir la veu de l’ànima, no pas la del Ramonet, o, pitjor, la de l’Aristòtil”. En resum, enfocant-ho més en general, “els grecs, amb en Plató...”, diu, "mai no van fer res de pràctic. / Tu recorda que els mossens, / de seguida, varen fer-se’n."
Perquè la més amunt esmentada empresa Bauçà d’enderrocs raonats (El Canvi, Els estats de connivència, Els somnis, Rudiments de saviesa i Certituds immediates) també salva i estalvia els “místics, pensadors, poetes”, en especial els poetes, i els salva no perquè hi estiguin sinó perquè VOLEN estar fora de l’espantosa merderada gregària. El que passa és que no els ho permeten ni el mateix ramat ni l’estat actual de la tècnica ni la llur pròpia ceguesa pel que fa als somnis. Ara com ara, doncs, “el que fan: fer punta al llapis”.
Per Bauçà, com per Epicur, el tema de la mort, i en això hi coincideixo plenament des de molt abans d’haver-los llegit, és un tema inútil: no existeix. "La mort no ha existit mai. / És completa fantasia."
Del poema QUÈ DEU SER EL MÉS COMÚ. Altres semblances amb l’epicurianisme en el sentit fort i seriós es troben al poema UN CONSELL PRÀCTIC PER VIURE... (“sentir el màxim de plaer/ amb l’esforç mínim possible”) i, sobretot, a la següent quarteta: "PER QUÈ CAL PARAR ESMENT, / anar amb compte? És claríssim: / no pas per no prendre mal: / pel plaer que ens assegura."
Amb un tirat epicurià encara hi ha aquest altre, esborronador i encoratjador, perquè ja no és la mort com a tema filosòfic sinó la pròpia que se li acosta: "QUE SÓC VIU O BÉ JA MORT? / La sensació és rara. / Però cal tirar endavant. / Això no té importància."
Una per cert coincidència significativa (no d’influències sinó de confluència d’imaginacions) és quan Bauçà diu que el dimoni “no té domicili estable”, cosa que fa pensar en els dimonis de Verdaguer quan li diuen que a l’infern no n’hi ha, de dimonis, que tots són a la terra i que “l’infern està per llogar”, als Quaderns de visions i exorcismes, vol. 2 (Barcelona, 2002), p.237. I tornem a veure el dimoni verdaguerià, en una actitud nova, al poema que diu: "–COM CAGAR DE SET MANERES…? / –Que ets grosser…! –És un error. / Pensa que és obligatori, / repetit. L’avorriment… / Cal combatre’l de continu. / Qualsevol ocasió / serà bona. El dimoni / és present en cada instant / i just vol que sentim tedi."
–QUIN SILENCI, OH, DÉU MEU!
No m’ho puc ‘cabar de creure.
I com he arribat aquí.
–T’hi ha dut la papallona
que just vola a mitja nit.
–És tan grossa? –És enorme.
–I ningú no l’ha vist mai?
–Per sort, és ben invisible.
Just l’han vista alguns humans,
que volien deslliurar-se
de la gregarietat.
És el premi que els pertoca.
JOAN VINYOLI
I DONCS
D’aquesta qüestió ni els déus en
temps antics n’estaven segurs.
Katha Upanisad 21
en un moment donat
Vinyoli fa el cop de timó
o les realitats de lo callat
-o lo callat de la realitat-
li fan o li fan fer cop de timó
i en lloc d’anar desplegant tal com feia
majestuosament els seus grans símbols
els aterra
pren la via seca
travessa el desert
i se’n surt per dalt
i gall de teulada
és a dir
amb la pedra a la mà
la dels filòsofs
o sigui
té els símbols a la mà
-en símbols i en sense símbols-
i ja no els du com a símbols
ja són realitats
l’únic símbol és ell, el que els aguanta
: l’home,
tu.
Enric Casasses. "Introducció" a Joan Vinyoli, Poesia completa.
Des d'Ausiàs March no hi havia hagut un poeta així de compromès amb "l'indret on neixo cada vegada, que és on mai no es toca fons".
Escriu [...] per al cor secret dels amants, per a l'home entre molts, per a tu.
La poesia [...] "ajuda l'home a retornar als seus centres profunds, on penso que és bo per a tothom de perdre peu alguna vegada perquè en prové un saber no desdenyable en cap circumstància".
"Furtivament, el mag / de la paraula, a fosques, ha vingut, / i s'ha instal·lat en un secret racó / del meu cervell, on tot el deslligat / vague, dispers, en ordre ho ha posat, / operatiu en la confusió".
A mi la poesia de Vinyoli és la que humanament se m'ha ficat més endins del moll de l'os de les qüestions que cremen, que són les de com viure, què viure i qui viu.
Descobreix "l'escala de la llum, / per on els cants davallen / al solitari cor".
La vida i l'art de Vinyoli és una puja incessant de passió "per les extremes vores del món" que du a la saviesa, a la màgia operativa i real, i no pot deixar de dur-hi quan es compleixen les dues condicions que hem dit: saber que el sentiment és el motor de la història i no arronsar-se davant de cap veritat per aspra que sigui. En això, és clar, no hi ha lloc per cap "projecte avar de guanys / d'hipòcrita domini". Altra feina tenim.
[El primer llibre de Vinyoli és encapçalat per una cita de Rilke: Oh vida, vida, temps meravellós. Epicurià, com en Vinyoli i Mossèn Xemeneia]
PAU RIBA
no és artista qui no crema
P. Riba
Ets una pau que arriba amb veu romeva
i et noto arran arran aquí mateix.
Si el títol de profeta algú te'l lleva
que s'apanyi solet amb el seu feix.
Tu cerques la paraula que ens eleva
per sobre del destí i el destí creix
després d'haver sentit la cançó teva
vital com un palangre ple de peix:
farem suquet, tant si plou com si neva,
faràs un sofregit que tindrà un deix
de sopa de lilit i d'olla d'eva
amb el punt d'oli i amb el punt de greix.
I quan s'esfumen tots els convidats
només quedem tu i jo per rentar plats.
...i per on s'hi arriba
Foix
Tu saps morir, fer la paraula viva,
atabalar l'hipòcrita que tus,
de la nostra ferida treure el pus
i covar l'ou de la terrible shiva.
Saps que la testa gira i que l'ull tiba
i que si es trenca el fil que tens al fus
només cal una cosa, fer-hi un nus.
Tu saps on ets i saps per on s'hi arriba.
No saps escriure com escriu l'escriba
que et diu que entre acadèmics ets intrús,
tu escrius i cantes com la vella cur
i te'n rius com si fossis en pau riba.
Sabem el que sabíem de petits:
val més una cançó que trenta crits.
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
