desfà els grumolls
València, Eliseu Climent 1994 (Col.lecció Poesia 3 i
4, 80)
NO PLOU
[fragments]
Diu endavant les atxes
i la flama del gas,
diu ensenya'm el cor
que portes a la mà
[...]
el vent de les roselles
i el que bufa al canyar,
plou a bots i barrals,
tendra espiga de blat,
tu faràs companyia
per mi i la terra entera
a la dona que estimo
fins que s'hagi fet clar,
els bassals van creixent,
hi creixen els cap-grossos,
la humilitat llampega
i l'orgull es doblega,
l'amor pot insultar-te
tu mossega't la llengua,
un trosset de rajola
representa a la dona
els mons esparracats
que ara no es vol menjar,
potser ja els té païts,
la nena que s'ho mira,
ai!, que s'ho mirarà
[...]
entesos, sense entendre'ns,
amb tot el món a mitges,
a mitges i a mig fer,
vàrem parar la pluja,
mos vàrem abraçar
i esgarrapàrem terra
pel blat a madurar,
els gossos se'ns acosten
i els gats passen a prop,
les veritats més meues
sempre les diràs tu,
no tinc cap altra terra
fora del tall de pa
i el cant imaginari
que l'unta ben untat
cantant sota la pluja
renecs de tant se val,
redéu i déu, tot compta!,
pasturen els cavalls
i a dalt a la finestra
la por s'ha fet vellut
que abriga i acompanya
plor, pluja i placidesa,
la nena hi té un secret
que li vull publicar:
d'acord, no ens entenem
ni ens sabem estimar,
la por, si l'aprofites
es torna cerimònia,
la carta que ara ve
ja la'n puc destapar,
l'amor és ritual,
el ritual és vida,
la vida anar tirant,
l'amor és pa amb formatge,
el pa amb formatge és vida,
la vida anar paint,
l'amor és déu en barca,
la vida és un naufragi
en un got de vi blanc,
l'amor és caure al toll
i trobar-hi l'amor,
no vull deixar la platja
sense pedres sinó
mostrar-ne unes quantes,
que vegis aquest món
que ve de vora mar,
tots som bords, tots som claus
d'altra gent, d'altres portes
[...]
Cal que avisi que tots
els llocs i personatges
de fora del poema
són plenament reals
i que la vida quàdruple
i divergent que duc
conflueix a l'origen
igual que les retràctils
quatre banyes valentes
al cervell del cargol
amb el nus de la closca
que està al mig del cervell,
l'origen és mon únic
camí, que mil n'indica
que no transitaré
i adéu que vagi bé.
NI COR NI RES
novel.leta parapsicològica
[fragment]
l'home feliç,
perduda brida,
dóna la vida,
la vida bona,
amb una dona,
li xucla el gel
de pèl a pèl,
per entrar frisa
sense camisa
a l'entrecuix
tot moll de fluix
i de saliva;
la verga tiba:
amb tals sucs n'unta
tota la punta,
ella se'l mira,
tota s'estira
i obre i doblega
les cames, frega
amb l'espinada
la gran flassada
de llana a terra,
l'home l'aferra
tendre i ja hi va:
amb una mà
li calma els ossos,
amb l'altra els grossos
llavis separa,
no els de la cara,
li du la folla
sense clofolla
plena de foc
cap al seu lloc,
vora l'entrada
que se li bada,
ella mig gruny,
sent com s'esmuny
llis i amorós
el foc pels dos
centres del món:
el pou pregon
i el tit fibló
de l'ametlló
que sense trava
el cap de fava
acaricia,
mà d'home el guia,
primer buscant,
lent, com llepant
mossega arrels
i un raig d'estels,
ja són germans,
persones grans
i nens petits,
purs esperits;
després , de pressa,
la nit es vessa
per tot el cos
oberta i clos.
Llavors, soleta,
la verga dreta
refrega tota
sa part de sota
contra el parrús,
la part del nus
que la pell lliga,
contra la figa,
la figa oberta
que se desperta,
com si parlés
diu que en vol més
i el carallot
diu que no pot
però es regira,
no s'enretira,
per l'altra banda
una altra tanda
com de llepades
arrossegades
li fa la fava
amb la rebava
que té per dalt
i un triümfal
entre ell i ella
la carn s'estrella
com si s'obrís
i el fregadís
és tan menut
i tan agut
el sentiment
pur i punyent
de la purís-
sima i boni-
ca carn que sap
parlar del nap
al cony, del cony
al nap, fogony
que fon la neu
del teu i el meu,
dóna el mateix
plaer que creix
a cada cos,
ja no està exclòs
el bell miracle,
ja no hi ha obstacle
de pell ni roba,
la vida es troba
la vida als braços
amb deu mil llaços
de bon desfer,
no cal ni fer
res, que si vols
es desfan sols,
çtens el graal,
fins que el pardal
no aguanta tanta
llet, mes s'aguanta
i l'arracona
quan se n'adona
l'home enfollit,
clava el neguit,
les seues dents,
les mans ardents
al muscle fort,
al coll i al port:
és la besada
calda mirada,
i el cos s'ajunta
de punta a punta
amb l'altre cos
fins al dit gros
mentre els ulls diuen
que amb els ulls viuen
i ja valenta
la verga, lenta,
dolça va entrant
i va emplenant
el pou a poc
a poc, el lloc
çtrobant endins
del forat fins
al fons del fons,
fins als collons,
mig es doblega
i amb l'arrel frega
i estreny el bec
del gallet cec
on neix la llum,
no tinc costum
d'escriure així,
digues que sí,
la dona es queixa,
diu deixa, deixa,
l'home s'esvera,
va un xic enrera,
pregunta què?
No passa re,
li torna a fotre
sense rebotre
gens fortament,
el moviment
amb què li empalma
és mar en calma,
quasi s'atura,
quasi tortura
tant de plaer,
poder poder,
ningú en té prou
i ningú es mou,
sense cap bot
ho tenen tot,
no puc dir com
si no té nom;
prou comentari;
doncs per tornar-hi
la immòbil fava
un so cop clava
petit endins:
peta els confins
dels ulls, provoca
la boca, evoca
gemecs dels pits
i dels dits crits,
plors del sofà,
la serp!?, la mà
de l'home acut
al clic menut
de la femella,
l'única, bella
i àlgida escata
de goig que esclata,
la mà manyaga
me li amanyaga
carn i esperit
amb un sol dit,
després amb dos
el nus preciós
me li deslliga,
desfà la figa,
la mà en fa via,
l'acaricia,
s'embala i vibra
prement la fibra,
la fembra es vincla,
plora, es revincla,
lo bon coll torça,
sent més la força
del pal de déu
a dintre seu,
amunt i avall
ja va el carall,
ja la cigala
balla i s'embala
com un motor
de pura amor
a tota llet
feta un desfet
de mel i flames
entre les cames,
un vent que inclina
tota l'espina
donant claror,
més que dolor,
l'home no frena
però es refrena,
la mà reposa
i ella la hi posa,
ja no la seua
sinó la seua:
ella mateixa
llaura sa feixa
tota una estona,
l'home la xona
li omple de balls,
¿vols més detalls,
el gra i el fil?
Doncs ell, tranquil
i amb llançadora
l'ora i llavora
teixint el goig
que el torna boig,
tots dos es criden,
tots dos s'obliden:
l'enteniment
el porta el vent,
la voluntat
els ha lligat,
l'home la porta,
la deixa morta,
la ressuscita,
la fa petita
fins al deliri,
fa que sospiri
lliscant, saltant
i ara alternant
amb contraritmes
els propis ritmes
per no pujar
sense parar,
suau li fot
a dins del tot
dels pèls als ossos
pels ulls, pels cossos,
directament
de ment a ment,
el que ella sent
en moviment
d'ell traduït
(¿cos a esperit
o d'ací allí?,
¿qui mena qui?)
és instantani.
Que no demani
ningú com és:
no en sabem més:
sola i magnànima
la llei diu: l'ànima,
l'ànima n'és
el cos, només
el cos, que pensa
i sent la immensa
nit bategant
amb un infant
de llum als braós
sota els domassos
dels ulls tancats.
Oberts com plats
fan seu el món,
el món d'on són.
Es tornen folls
quatre genolls;
llavis i llavis,
més i més savis.
L'amor governa
la mar interna,
amb un toc toca
com un roc, roca,
com el riu, ria,
com tio, tia,
com dos que carden
i prou retarden
l'instant fatal.
Tanca el portal
i girem cua,
ja veus com sua,
com esbufega,
com es masega
ella les metes
de puntes dretes,
contentes, altes,
mentre les galtes
del cul té preses
per les pageses
de l'home mans,
que pasten pans
i estrenyen mons,
hi van a fons,
i ell aixecant-la
i acompanyant-la
mig s'incorpora,
la fava honora
amb dolç refrec
cada replec
d'ella per dins,
contreu endins
ella la panxa,
com una manxa
tots dos estan
esbufegant,
ballen un ball
d'antimirall,
ja mig ulula
ella i s'ondula
de delectança,
novella dansa
de joia estrena
ara ja el mena
ella i li marca
que ell sigui barca
i ella la mar,
ara l'atzar
ja és impotent
i ella creixent
amb la marea
la força crea
que la creà,
l'home ja està
fora de si
pel joc conyí
que se l'endú
dellà el tabú
fins al pedrís
del paradís
on el minyó
puja el graó
que sense danys el
transforma en àngel
i tot va enlaire:
ella dansaire
s'exalta tota
salta, rebota,
l'home l'aguanta,
trotant li planta
la boca al pit,
crits de ferit
xuclant ofega,
ella mastega
l'aire, reclament
llavis que mamen
els llavis d'ella
i ell la mamella
deixa i aboca
boca a la boca,
la de la llengua
parla la llengua,
vibrant llenguatge
de l'art salvatge,
velocitat
de veritat
inventant formes
mòbils, conformes
al ball magnètic,
feliç, patètic
i poderós
que fan tots dos,
els ulls es miren,
s'espanten, viren,
el sentiment
del bes creixent
el bes desvia
i l'amor guia
els llavis d'ell
cap al clatell,
el coll, l'orella,
l'ull i la cella
i tota untada
d'una llepada
deixa la cara
i trota encara,
cavalca i trota,
la dona a sota
viu el vertigen
del seu origen,
un pam, un niu,
pou, pau, el piu
calent rebenta
de llet calenta
per dintre seu,
li dic sóc teu,
són animals
sense didals,
ploren com gats
esperitats,
ella es cargola
i es desconsola
amor cridant
plena d'espant,
la desmesura
ja no té cura
dels esgarips,
somia estrips
de pau als camps,
s'obren els rams
per dins, la vida
salta enfollida
com foc com balla
com canta i calla,
foc bondadós
i perillós
lligant quelcom
no se sap com
perquè és privat
i en llibertat,
ell bufa i bufa
com una estufa
de llenya plena,
ella ja frena
i encara canta
la queixa santa
dels seus sentits,
li torna els pits,
l'abraça fort,
l'home, mig mort,
també l'estreny
perdut el seny,
torna el petó
més dolç que no
vol acabar
mai de besar
portada enric casassas
|