enric casassas
 
desfà els grumolls 
València, Eliseu Climent 1994 (Col.lecció Poesia 3 i 4, 80) 
 

NO PLOU 
[fragments] 

Diu endavant les atxes 
i la flama del gas, 
diu ensenya'm el cor 
que portes a la mà 
[...] 

el vent de les roselles 
i el que bufa al canyar, 
plou a bots i barrals, 
tendra espiga de blat, 
tu faràs companyia 
per mi i la terra entera 
a la dona que estimo 
fins que s'hagi fet clar, 
els bassals van creixent, 
hi creixen els cap-grossos, 
la humilitat llampega 
i l'orgull es doblega, 
l'amor pot insultar-te 
tu mossega't la llengua, 
un trosset de rajola 
representa a la dona 
els mons esparracats 
que ara no es vol menjar, 
potser ja els té païts, 
la nena que s'ho mira, 
ai!, que s'ho mirarà 
[...] 

entesos, sense entendre'ns, 
amb tot el món a mitges, 
a mitges i a mig fer, 
vàrem parar la pluja, 
mos vàrem abraçar 
i esgarrapàrem terra 
pel blat a madurar, 
els gossos se'ns acosten 
i els gats passen a prop, 
les veritats més meues 
sempre les diràs tu, 
no tinc cap altra terra 
fora del tall de pa 
i el cant imaginari 
que l'unta ben untat 
cantant sota la pluja 
renecs de tant se val, 
redéu i déu, tot compta!, 
pasturen els cavalls 
i a dalt a la finestra 
la por s'ha fet vellut 
que abriga i acompanya 
plor, pluja i placidesa, 
la nena hi té un secret 
que li vull publicar: 
d'acord, no ens entenem 
ni ens sabem estimar, 
la por, si l'aprofites 
es torna cerimònia, 
la carta que ara ve 
ja la'n puc destapar, 
l'amor és ritual, 
el ritual és vida, 
la vida anar tirant, 
l'amor és pa amb formatge, 
el pa amb formatge és vida, 
la vida anar paint, 
l'amor és déu en barca, 
la vida és un naufragi 
en un  got de vi blanc, 
l'amor és caure al toll 
i trobar-hi l'amor, 
no vull deixar la platja 
sense pedres sinó 
mostrar-ne unes quantes, 
que vegis aquest món 
que ve de vora mar, 
tots som bords, tots som claus 
d'altra gent, d'altres portes 
[...] 

Cal que avisi que tots 
els llocs i personatges 
de fora del poema 
són plenament reals 
i que la vida quàdruple 
i divergent que duc 
conflueix a l'origen 
igual que les retràctils 
quatre banyes valentes 
al cervell del cargol 
amb el nus de la closca 
que està al mig del cervell, 
l'origen és mon únic 
camí, que mil n'indica 
que no transitaré 
i adéu que vagi bé. 
 
 

NI COR NI RES 
novel.leta parapsicològica 
[fragment] 

l'home feliç, 
perduda brida, 
dóna la vida, 
la vida bona, 
amb una dona, 
li xucla el gel 
de pèl a pèl, 
per entrar frisa 
sense camisa 
a l'entrecuix 
tot moll de fluix 
i de saliva; 
la verga tiba: 
amb tals sucs n'unta 
tota la punta, 
ella se'l mira, 
tota s'estira 
i obre i doblega 
les cames, frega 
amb l'espinada 
la gran flassada 
de llana a terra, 
l'home l'aferra 
tendre i ja hi va: 
amb una mà 
li calma els ossos, 
amb l'altra els grossos 
llavis separa, 
no els de la cara, 
li du la folla 
sense clofolla 
plena de foc 
cap al seu lloc, 
vora l'entrada 
que se li bada, 
ella mig gruny, 
sent com s'esmuny 
llis i amorós 
el foc pels dos 
centres del món: 
el pou pregon 
i el tit fibló 
de l'ametlló 
que sense trava 
el cap de fava 
acaricia, 
mà d'home el guia, 
primer buscant, 
lent, com llepant 
mossega arrels 
i un raig d'estels, 
ja són germans, 
persones grans 
i nens petits, 
purs esperits; 
després , de pressa, 
la nit es vessa 
per tot el cos 
oberta i clos. 
Llavors, soleta, 
la verga dreta 
refrega tota 
sa part de sota 
contra el parrús, 
la part del nus 
que la pell lliga, 
contra la figa, 
la figa oberta 
que se desperta, 
com si parlés 
diu que en vol més 
i el carallot 
diu que no pot 
però es regira, 
no s'enretira, 
per l'altra banda 
una altra tanda 
com de llepades 
arrossegades 
li fa la fava 
amb la rebava 
que té per dalt 
i un triümfal 
entre ell i ella 
la carn s'estrella 
com si s'obrís 
i el fregadís 
és tan menut 
i tan agut 
el sentiment 
pur i punyent 
de la purís- 
sima i boni- 
ca carn que sap 
parlar del nap 
al cony, del cony 
al nap, fogony 
que fon la neu 
del teu i el meu, 
dóna el mateix 
plaer que creix 
a cada cos, 
ja no està exclòs 
el bell miracle, 
ja no hi ha obstacle 
de pell ni roba, 
la vida es troba 
la vida als braços 
amb deu mil llaços 
de bon desfer, 
no cal ni fer 
res, que si vols 
es desfan sols, 
çtens el graal, 
fins que el pardal 
no aguanta tanta 
llet, mes s'aguanta 
i l'arracona 
quan se n'adona 
l'home enfollit, 
clava el neguit, 
les seues dents, 
les mans ardents 
al muscle fort, 
al coll i al port: 
és la besada 
calda mirada, 
i el cos s'ajunta 
de punta a punta 
amb l'altre cos 
fins al dit gros 
mentre els ulls diuen 
que amb els ulls viuen 
i ja valenta 
la verga, lenta, 
dolça va entrant 
i va emplenant 
el pou a poc 
a poc, el lloc 
çtrobant endins 
del forat fins 
al fons del fons, 
fins als collons, 
mig es doblega 
i amb l'arrel frega 
i estreny el bec 
del gallet cec 
on neix la llum, 
no tinc costum 
d'escriure així, 
digues que sí, 
la dona es queixa, 
diu deixa, deixa, 
l'home s'esvera, 
va un xic enrera, 
pregunta què? 
No passa re, 
li torna a fotre 
sense rebotre 
gens fortament, 
el moviment 
amb què li empalma 
és mar en calma, 
quasi s'atura, 
quasi tortura 
tant de plaer, 
poder poder, 
ningú en té prou 
i ningú es mou, 
sense cap bot 
ho tenen tot, 
no puc dir com 
si no té nom; 
prou comentari; 
doncs per tornar-hi 
la immòbil fava 
un so cop clava 
petit endins: 
peta els confins 
dels ulls, provoca 
la boca, evoca 
gemecs dels pits 
i dels dits crits, 
plors del sofà, 
la serp!?, la mà 
de l'home acut 
al clic menut 
de la femella, 
l'única, bella 
i àlgida escata 
de goig que esclata, 
la mà manyaga 
me li amanyaga 
carn i esperit 
amb un sol dit, 
després amb dos 
el nus preciós 
me li deslliga, 
desfà la figa, 
la mà en fa via, 
l'acaricia, 
s'embala i vibra 
prement la fibra, 
la fembra es vincla, 
plora, es revincla, 
lo bon coll torça, 
sent més la força 
del pal de déu 
a dintre seu, 
amunt i avall 
ja va el carall, 
ja la cigala 
balla i s'embala 
com un motor 
de pura amor 
a tota llet 
feta un desfet 
de mel i flames 
entre les cames, 
un vent que inclina 
tota l'espina 
donant claror, 
més que dolor, 
l'home no frena 
però es refrena, 
la mà reposa 
i ella la hi posa, 
ja no la seua 
sinó la seua: 
ella mateixa 
llaura sa feixa 
tota una estona, 
l'home la xona 
li omple de balls, 
¿vols més detalls, 
el gra i el fil? 
Doncs ell, tranquil 
i amb llançadora 
l'ora i llavora 
teixint el goig 
que el torna boig, 
tots dos es criden, 
tots dos s'obliden: 
l'enteniment 
el porta el vent, 
la voluntat 
els ha lligat, 
l'home la porta, 
la deixa morta, 
la ressuscita, 
la fa petita 
fins al deliri, 
fa que sospiri 
lliscant, saltant 
i ara alternant 
amb contraritmes 
els propis ritmes 
per no pujar 
sense parar, 
suau li fot 
a dins del tot 
dels pèls als ossos 
pels ulls, pels cossos, 
directament 
de ment a ment, 
el que ella sent 
en moviment 
d'ell traduït 
(¿cos a esperit 
o d'ací allí?, 
¿qui mena qui?) 
és instantani. 
Que no demani 
ningú com és: 
no en sabem més: 
sola i magnànima 
la llei diu: l'ànima, 
l'ànima n'és 
el cos, només 
el cos, que pensa 
i sent la immensa 
nit bategant 
amb un infant 
de llum  als braós 
sota els domassos 
dels ulls tancats. 
Oberts com plats 
fan seu el món, 
el món d'on són. 
Es tornen folls 
quatre genolls; 
llavis i llavis, 
més i més savis. 
L'amor governa 
la mar interna, 
amb un toc toca 
com un roc, roca, 
com el riu, ria, 
com tio, tia, 
com dos que carden 
i prou retarden 
l'instant fatal. 
Tanca el portal 
i girem cua, 
ja veus com sua, 
com esbufega, 
com es masega 
ella les metes 
de puntes dretes, 
contentes, altes, 
mentre les galtes 
del cul té preses 
per les pageses 
de l'home mans, 
que pasten pans 
i estrenyen mons, 
hi van a fons, 
i ell aixecant-la 
i acompanyant-la 
mig s'incorpora, 
la fava honora 
amb dolç refrec 
cada replec 
d'ella per dins, 
contreu endins 
ella la panxa, 
com una manxa 
tots dos estan 
esbufegant, 
ballen un ball 
d'antimirall, 
ja mig ulula 
ella i s'ondula 
de delectança, 
novella dansa 
de joia estrena 
ara ja el mena 
ella i li marca 
que ell sigui barca 
i ella la mar, 
ara l'atzar 
ja és impotent 
i ella creixent 
amb la marea 
la força crea 
que la creà, 
l'home ja està 
fora de si 
pel joc conyí 
que se l'endú 
dellà el tabú 
fins al pedrís 
del paradís 
on el minyó 
puja el graó 
que sense danys el 
transforma en àngel 
i tot va enlaire: 
ella dansaire 
s'exalta tota 
salta, rebota, 
l'home l'aguanta, 
trotant li planta 
la boca al pit, 
crits de ferit 
xuclant ofega, 
ella mastega 
l'aire, reclament 
llavis que mamen 
els llavis d'ella 
i ell la mamella 
deixa i aboca 
boca a la boca, 
la de la llengua 
parla la llengua, 
vibrant llenguatge 
de l'art salvatge, 
velocitat 
de veritat 
inventant formes 
mòbils, conformes 
al ball magnètic, 
feliç, patètic 
i poderós 
que fan tots dos, 
els ulls es miren, 
s'espanten, viren, 
el sentiment 
del bes creixent 
el bes desvia 
i l'amor guia 
els llavis d'ell 
cap al clatell, 
el coll, l'orella, 
l'ull i la cella 
i tota untada 
d'una llepada 
deixa la cara 
i trota encara, 
cavalca i trota, 
la dona a sota 
viu el vertigen 
del seu origen, 
un pam, un niu, 
pou, pau, el piu 
calent rebenta 
de llet calenta 
per dintre seu, 
li dic sóc teu, 
són animals 
sense didals, 
ploren com gats 
esperitats, 
ella es cargola 
i es desconsola 
amor cridant 
plena d'espant, 
la desmesura 
ja no té cura 
dels esgarips, 
somia estrips 
de pau als camps, 
s'obren els rams 
per dins, la vida 
salta enfollida 
com foc com balla 
com canta i calla, 
foc bondadós 
i perillós 
lligant quelcom 
no se sap com 
perquè és privat 
i en llibertat, 
ell bufa i bufa 
com una estufa 
de llenya plena, 
ella ja frena 
i encara canta 
la queixa santa 
dels seus sentits, 
li torna els pits, 
l'abraça fort, 
l'home, mig mort, 
també l'estreny 
perdut el seny, 
torna el petó 
més dolç que no 
vol acabar 
mai de besar 
 
 
 

portada enric casassas