LA TONALITAT DE L'INFINIT
Cantata
Lletra: Entic Casasses
Música: Feliu Gasull

PRIMERA CANÇÓ

No et trenquis, càntir
de l'amor, que no
s'escanyi per amor
l'amor -- que canti!

SERMÓ DE L'INFINIT
[Vegeu la imatge al final del document]

SAPS?

cel amunt de les estrelles
mès enllà de la galàxia
on s'acaba el meu jardí

comença un altre jardí
comença una altra galàxia
són unes altres estrelles

hi ha una branca i una pedra
una pedra que entrebanca
i fa caure cap amunt

i al damunt del capdamunt
on fins l'espai s'entrebanca
s'hi pot seure en una pedra

cel enllà de les estrelles
als confins de la galàxia
on s'acaba el meu jardí

"LA SENYORA I EL SENYOR"
             que són
dama GANA i l'amo AMOR
           o viceversa

la senyora i el senyor
són els patrons de la barca
i el xic que porta el timó
de tant en tant s'emborratxa

cap amunt
cap avall
a mà dreta
i a mà esquerra
endavant
reculant
fent revolts
i giragonses

la senyora i el senyor
els directors de l'orquestra
i el noi que toca el tambor
de tant en tant va a la seva

cap amunt
cap avall
a mà dreta
i a mà esquerra
endavant
reculant
fent revolts
i giragonses

la senyora i el senyor
davant de la comitiva
i a l'últim rengle els minyons
juguen a fet amb la vida

cap amunt
cap avall
a mà dreta
i a mà esquerra
endavant
reculant
fent revolts
i giragonses

NOMÉS TINC...

Només riing una paraula
només cling una paraula
només tinc una paraula
que fa goig i fa patir:
la vrîtat és una taula
la vrîtat és una taula
la vrîtat és una taula
per posar-hi el pa i el vi.

ENIGMA

Som els passos de la gata
som el fil del pensament
del pensament

Som el nus de la sabata
som la cara de la gent
a de la gent

en panxo va dir n'en pinxo vols que et punxi amb un punxó
 i en pinxo va dir n'en panxo punxa'm pro a la panxa no

Som un aire que retrata
som el groc intermitent
intermitent

Som el nus de la sabata
som la cara de la gent
a de la gent

La bombolla que no esclata
perquè a dins hi viu la gent
hi viu la gent
hi viu la gent

HA FUGIT UNA ESTRELLA

Aquesta n'és la història
d'un esperit valent
d'ànima bondadosa
i el que li esdevingué.
Ai que el meu cor se'm nua
com un pom de clavells.

A mitjanit s'alçava
del llit a passos lleus.
La casa està adormida,
només se sent el vent.
Ai que el meu cor se'm nua
com un pom de clavells.

I obria la finestra
que dóna al taronger
i salta a fora i vola
i no li costa gens.
Ai que el meu cor se'm nua
com un pom de clavells.

Travessa nits i dies
en un sol pensament
i s'atura a mig aire
per sobre dels ocells.
Ai que el meu cor se'm nua
com un pom de clavells.

Qui sap si encara vola,
qui sap què se n'ha fet.
He vist caure una estrella
i no l'he vist mai més.
Ai que el meu cor se'm nua
com un pom de clavells.

DE MALLORCA A PERPINYÀ

Va volant
una gavina
de Mallor-
ca a Perpinyà

                           Una noia de Ciutat
al terrat estenent roba
sent el batre d'unes ales

Va volant
una gavina
tota l'i-
lla travessant

Les muntanyes contra el vent
i al cim més alt les antenes
i més amunt la gavina

Va volant
una gavina
per les o-
nes de la mar

Pescadors de mar endins
l'ocellot que us acompanya
us espanta la sardina

Va volant
una gavina
fins les cos-
tes de Garraf

Castelldefels, Montjuïc
Tiana, Lloret, les Medes
cap Norfeu, Banyuls, els Aspres

Va volant
una gavina
per la mun-
tanya i el pla

I un gendarme que la veu
al Castellet aturada
no sap per què i s'atabala

Ha vingut
una gavina
de Mallor-
ca a Perpinyà

ELS VERSETS

Tot prové d'una sardina
que amb si mateixa lluitant
engendrava una gavina
amb tot un món al voltant

Un cinquè un sisè un dotzè
un vintè mitja meitat
i la meitat de mig terç
i mig terç és la unitat

L'amistat va per la terra
dient vinga a despertar
que se sent cantar la verra
i ens hem de felicitar

La de l'ametlla l'estimo
i la del roser només
la flor del card repartim-ho
i la del lliri en vull més

POEMA

A mi ja van parir-me enamorat
i mai més he parat d'enamorar-me.
Doncs jo vaig néixer desanamorada
i no he deixat de desanamorar-me.

TRES QUARTS

t'estimo i els ocells desperten l'alba
t'estimo i ja madura el dematí
t'estimo amb les collites del migdia
els fruits del sol esclaten dalt dels arbres
t'estimo i se'ns esborren els minuts
3/4 de 6...

t'estimo i som al laberint del vespre
t'estimo i se t'aproxima la fosca
t'estimo sota els sostres de la nit
les plantes de la lluna volen créixer
t'estimo i ja es desclou la matinada
3/4 de 6...

Aleshores ocells desperten l'alba
i aleshores madura el dematí
i es cullen les collites del migdia
els fruits del sol esclaten dalt dels arbres
i se'ns esborren hores i minuts
... ...

[APÈNDIX]

LA PARAULA AQUESTA DE LA FANTASIA

La idea i la paraula de la fantasia
me la trobo al mig del pas
cada dia
i els llums dels cotxes fan brillar colors
fantàstics a l'asfalt que hi ha plogut
tot el dia
però només ho veig com escapant-se'm
tot i tot d'escallimpada
ja fa dies
o sigui que et demano per favor
que vinguis ara avui demà quan puguis
algun dia
que tinc ganes de veure alguna cosa
de ple i de cara i bé i de veritable
fantasia.

Enric Casasses Figueres
Poemets
El Centaure 17, octubre 1998
Palma (Xavier Abraham i Paco Díaz

Escurça llapis, objecte
de plàstic i de colors
que representa la bola
del món i fa punta al llapis.

Devia caure perquè
la gruixada lent té el vidre
ben esberlat a dos llocs,
l'aguanta un cercle de plom,
el marc tosc i abonyegat
d'una lupa sense mànec.

Blanca tassa de cafè
escantonada fa temps
perdé el mànec i ara té
un segell i una pedreta,
una peça de vint dracmes,
la metralleta de plàstic,
no sé quantes coses més.

El sentit de la vida
no té res d'especial
no és cosa amagada
però no cap al cap.

     CAMÍ DE GOÀ

Al començar la pujada
que mena al coll de Jou
el ressol m'enlluernava
al camí d'or sobre el tou
de fullaraca.

     Interrogant passatger

Aquest matí
muntanya amunt
estranya amor
no m'ha volgut
entrebancar
i em diu segur
que no et sap greu
que estigui a punt
per a esperar-te
allà on vius tu
quan dels cims baixis?
Seràs madur?

     MAL VERSET

Malament rai
pitjor seria
val més que re
un altre dia
demà serà.

     DIMECRES TRISMENUT

No sé jo quin sentit
té tot això que dic
però el que sí que estic
segur que m'ha envestit.

Cada cop que m'assec
em tomba la cadira
i per terra em regira:
sóc un va callar sec.

     DIJOUS GROS

Posàrem proa a cap Norfeu
pujàrem dalt la torre
el plec del món es veu
on mor el riu que ara no corre.

Un dos tres mare és aquí;
apaga el foc: a dormir.

     DIVENDRES SANG

Amor mig meu, t'ho diré
no tinc altra malaltia
que haver fugit, fugiré
fugir no, no fugiria!

     mare sóc

Alegre i lent, dolç i obstinat
com un ànec fidel m'acompanya
la força invicta enorme dominada
la inseparable angoixa de l'amor

     VARIANT D'UN TEMA

És la gent que et coneix bé
poc o molt la vida teva
i els desconeguts, la gent,
això ets tu, videta meva.

SERMÓ DE L'INFINIT

     Com poetes, com persones que som, la nostra obligació és trobar, i donar, la tonalitat, la nota [...donar la nota...], LA TONALITAT DE L'INFINIT, que no som animals que en tenen prou amb respirar i punt i ja estan contents. No. Nosaltres som uns animals que ens ho preguntem quan s'acaba l'aire què hi ha a l'altra banda del cel, on s'acaba tot? al darrere què hi ha,

RE

o... o continua infinit l'infinit? Aquesta idea, que arribi un punt que ja no hi hagi res, o al contrari, que sempre n'hi hagi més, que arribis al final i encara continuï, és una idea que no em cap al cap, que no m'entra al pensament, però bé l'ha pensat el pensament, bé l'he sentit, jo, aquesta idea de l'infinit, i veig i comprenc que l'infinit el tinc en

MI

i aleshores aquest món, aquesta natura, ja no ens sembla prou, o ens sembla massa, i el que fa l'home és que reconeix la força d'aquests espais i se'n separa, com? Doncs amb quatre parets i un sostre, amb la casa, i a dins de la casa encara més parets, com si volguessis anar limitant l'infinit i tenir almenys la possibilitat de quedar

SOL

però malgrat la porta que es tanca i la finestra per mirar sense ser vist, l'infinit se't fica a dins de casa, quan veus que ve algú i sents que truquen, una persona, i a partir d'aquí tu ja no depens només de tu, ja no pots fer el que vulguis, pot ser fins i tot que facis el que vulgui l'altre, que ara truca, puc passar? i obres la porta a l'infinit i li dius

SÍ

i entra l'altra persona, que et mira, que et fa ganyotes, et parla, i parleu, i quan parleu i anomeneu les coses amb els seus noms és com si tinguéssiu en comú... no ho sé... un món, tot. Les possibilitats són infinites, fins et pots saltar totes les limitacions i agafar la cosa que més t'estimes, o el teu últim tros de menjar, i dir-li té, és per a tu, fer-li el

DO

encara que no sàpigues ni si en tindràs demà. I després demà passat, i l'altre, això sí que és infinit, el temps, el temps que sempre vindrà i vindrà i qui sap com serà... ens hem d'assegurar alguna cosa, hem de fer converses, hem de fabricar neveres, hem de treballar per demà, per a nosaltres, per als altres, per als fills, sempre, infinitament, la humanitat

FA

i és sostingut, això sempre. Fins aquí la filosofia. Només queda fora sense explicar perquè no té explicació ni se sap bé de què serveix, però sempre n'hi ha hagut i sempre n'hi ha, són les cançons, és l'art, la poesia, l'infinit que sembla que es pugui tocar amb les mans, o si més no amb els instruments, la música, el

LA

... pura música... pels espais infinits, saps?

 
DAU A MIG AIRE 

A en Joan Brossa de l'Enric Casasses 
rodola el dau transparent o sonet, 
u, dos i tres, les cares que ara en caces 
quadrades són, fan feina de paret. 

No et vinc amb precs ni tampoc amenaces: 
allò que heu fet ens ajuda a fer net, 
us hem sentit passar, a quatre passes, 
com un home content, amb buit i set. 

Us feu entendre de totes les races 
menys dels trepitjadors d'en Patufet, 
que van trencant salers, miralls i tasses 
per no haver de sentir la veu del dret. 

Club de cristall, sonet, oh dos i tres, 
ho reflecteixes tot i tu no ets res. 
 
 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA