vida i obra
comentaris a alguns
dels seus llibres
entrevistes
bibliografia
Vida i obra
Barcelona, 1951.
Poeta, rapsode, traductor; sempre ha recitat els seus poemes i d'altres
(com els trobadors, com Palau i Fabre...): la seva és una poesia
molt fònica, molt de sons, molt per ésser recitada.
Ha viscut a A Barcelona, a l'Escala, a Tenerife, a Montpeller, a Nottingham,
a Llumessanes (prop de Maó, a Menorca), a Berlín (1994 a
1997) i a Barcelona.
Ha treballat en tasques editorials i ha traduït, entre d'altres,
Arthur Conan Doyle, Stevenson, Gérard de Nerval, William Blake.
Cançó francesa, pop, rock, Dylan, Pau Riva..., Ausiàs
March, Verdaguer, Maragall, Foix, Ferrater, Brossa... el dadaisme...,
el barri..., assenyalen els diccionaris com a influències. Se l'ha
qualificat de poeta underground i de psicodèlic populista.
El 1973 publica sense nom La bragueta encallada. Escriu molt, però
no és fins al 1991 en què publica per segona vegada La cosa
aquella (premi Crítica Serra d'Or 91, publicat el 1982 a Menorca)
que entra en els circuits comercials. A partir d'aleshores publica regularment
i obté el Carles Riba 95 per Calç, l'Ausiàs March
96 per D'equivocar-se així, el Ciutat de Palma 98 per Plaça
Raspall... Ha estat traduït al castellà, a l'italià
i a l'alemany.
Té poemes, proses i articles a les publicacions: Trilateral,
Lletra de canvi, Àrtics, Nexus, Circulatori, Diari de Barcelona,
Literatura, Castus, Fenici...
[Dins Que dormim? hi ha la seva bibliografia poètica completa].
Diu: "La societat en què vivim ens obliga a moure'ns dintre d'uns
interessos i jo procuro estar com més a prop de la ratlla de sortir-se'n,
millor."
Casassas explica una de les seves gires a la revista Vertigen , Especial
gira uuuh!(container)
CATALUNYA GIRA
El primer dia a Aiguafreda ens ajuntàrem quasi vint èmuls
de Marcial sota l'ègida del seu darrer traductor Albert Mestre i
el públic era com una sola persona entregant-se simultàniament
a molts i moltes sota el lema que recordà Meritxell Sales de val
més sida que pansida, i l'Aina March dient amb un somriure que ens
han expulsat a tots de la matriu. [...] La gira pròpiament dita
va començar l'endemà a Mataró, a la platja, on ens
escoltava content en Perejaume. [...] L'endemà al vespre, a Barcelona,
fou el recital més ple, recitant érem deu o dotze, i va triomfar
un que no hi era, l'insòlit i mallorquí Miquel Bauçà,
amb poemes dits per mi i per Marc Romera [...] A la bella i increïble
plaça de Vic vam fer allò que se'n diu el numeret amb tots
els ets i uts però sense passar malauradament la gorra (la gira
es mantenia de les nostres magres butxaques i dels llibres i revistes que
veníem a cada lloc per a pagar-nos la gasolina, tots els recitals
van ser de franc, ni el públic pagava ni nosaltres cobràvem)
[...] Que consti que a tot arreu hi van haver rialles, ploralles, emocions,
hi va haver bellesa, i constants injuncions a afrontar-se a si mateix.
Enric Casassas
Casassas, Enric. Qui sóc i per què escric...
<http://www.uoc.edu/lletra/noms/ecasasses/index_imp.html>
[...] Resumint, que sóc dels perduts en un mar de castanyes,
dels perduts i prou, i com que els perduts potser són els únics
que tenen una mínima noció de què va el festival aquest
dels estels entre les branques, ho escrivim per als que saben on són,
perquè som generosos i quan tenim dubtes ens agrada compartir-los.
Per poder escriure aquestes coses ens fem molt petits: jo primer em faig
molt petit, després, sense voler, quasi sempre recordo el noi Espinac,
i després penso en un amic meu que és multiòpata i
només escric frases o coses que ell les pugui entendre, que és
un sistema que no falla quasi mai, però això era abans perquè
el meu amic es va morir de moltes coses i puc afirmar i assegurar que tot
el que jo havia escrit fins aleshores ho havia escrit per a ell i que tot
el que he escrit després ho he escrit per ell. Arribat aquí
ja puc contestar amb una mica més d'aire la primera pregunta (qui
sóc?): sóc la veu coneguda que sembla que et cridi en la
casa buida, sóc un de tants a la rambla dels desemparats, són
dels que organitzaren el viatge intergalàctic dels pobres, la desesperació
dels rics, el consol de la gent gran. I la segona pregunta (per què
escric?): no ho sé.
AUMATELL, Jesús, "Cremant-me tot cremant cascall: l'experiència
de la plenitud de la consciència i la seva representació
formal en la poesia d'Enric Casassas" Reduccions 69/70, novembre 1998.
Julià Guillamon, en el seu pròleg a La cosa aquella, apunta
que l'obra inicial d'Enric Casassas es configura sobre les conseqüències
morals i epistemològiques de l'experiència de les "drogues".
Això ja és explícit en el "Poema en prosa" [inclòs
a Desfà els grumolls] [...] Amb l'experiència de la duració,
d'un instant que queda fora del temps, s'albira una forma de vida autèntica;
es tracta d'un instant que "cura els folls, / ajunta els ulls, desfà
els grumolls, / fa que els mons ballin pels capolls, / i els elements /
que estan tots vius, són imprudents / i previsors" (v. 81-87). És
a dir, l'experiència de la duració permet captar l'essència
de les coses, els elements, una força en estat pur que no coneix
altres lleis que les de la natura.
La verificació de la simetria de l'espai interior i l'exterior
fa que el recorregut sigui alhora físic i mental, en un procés
que culmina en un panteisme delirant que abraça tot el cosmos. Paral.lelament,
assistim a reflexions de tipus moral i polític, lligades a la concepció
psicològica de l'ésser humà que s'acaba d'exposar.
Així, en l'aspecte moral, hi ha una crida a la llibertat, sabent,
però, que el camí que hi mena passa per la marginalitat i
per la cara obscura de la vida. La idea és que hi ha un jo autèntic
que cal preservar dels molts miratges que la societat ha creat per tal
d'evitar-li a l'home l'angoixa que li comporta saber-se perible. Si se
li posen barreres, l'impuls vital es transforma en tumor, un càncer
a causa del qual "els desitjos se't tornen bèsties" (La cosa aquella,
vers 859). La vida és una força, un impuls que no es pot
reprimir, perquè està destinat a fabricar "una fruita". En
l'aspecte polític, es nega el valor del progrés i es denuncien
les estratègies destinades a coartar la llibertat dels individus.
Fa apologia de l'anarquisme, l'única forma de destruir la falsa
oposició que la societat ha bastit entre valor i preu: el valor
de les coses no és una qualitat seva natural, sinó que depèn
del que els individus estiguin disposats a pagar-ne. En la mesura que els
homes accepten aquesta dinàmica, ells mateixos es transformen en
coses, simples mercaderies, i perden la llibertat. Es proposa, doncs, l'acció
a partir de la crítica, en una actitud que no és exactament
messiànica, ans es fonamenta en la interpel.lació al lector-oïdor,
que és qui ha d'emprendre l'acció. Acompanyat, si de cas,
pel poeta, però no pas dirigit per ell; no se situa en un pla de
superioritat, sinó d'ìgualtat.
Aquí [a Desfà els grumolls], la tendència a dissoldre
la linialitat argumental, que ja apareixia a La cosa aquella, s'accentua
per mitjà d'un discurs que si bé és gramaticalment
correcte, salta sense nexes d'unió lògics d'un element d'interès
a un altre. En aparença aquest vagareig verbal es regeix pel pur
atzar a què l'empeny una embranzida inicial de caire oníric,
però el poema pren un sentit global mercès a la recurrència
dels símbols i de les imatges que remeten a la totalitat.
La disposició estructural de No hi érem, que és
una selecció dels sonets fets als anys 80, tradueix un itinerari
d'aprenentatge vital, molt semblant al que es descriu en els poemes llargs.
Així, la primera part d'aquest llibre, El terrorista ascendit a
amant, tracta, de forma general, els temes recurrents de la poètica
casassiana, com l'alienació, la incomunicació, el dubte metafísic,
l'amor i la mort. A la segona secció, El poble del costat, aquests
temes es presenten des del punt de vista de l'experiència concreta:
la música psiquedèlica, les aventures narcòtiques,
el menjar i la gana, el narcisisme, la interpenetració de les realitat
física i espiritual, l'impuls amorós que condueix a la negació
de la mort, l'inútil intent de dir el que resta sempre més
enllà de les paraules. Aquest últim tret es relaciona amb
les experiències de l'alliberament de la consciència assolides
gràcies a substàncies psiquedèliques: davant la impossibilitat
de comunicar-se, el poeta esdevé Narcís, es capbussa en si
mateix, i troba una sortida en la natura, de la qual és part integral,
realitzant així l'idi.li. L'univers, doncs, malgrat l'aparent diversitat
, és unitari, i l'home, Quan es desperti (és el títol
de la tercer part) se n'adonarà. La realització d'aquest
procés és possible gràcies al mestratge de tots aquells,
vius i morts, clàssics i moderns, que han salvat per a nosaltres
l'autèntic saber. L'última secció [...] és
un cant de lloança als desperts:
Les tres parts de Començament dels començaments i ocasió
de les ocasions s'ordenen també de forma coherent. La primera, que
es titula La cançó, comença amb la identificació
jo-natura: el poeta és el món, i els poemes són les
pedres que "el boig ferit de por" llença a l'aigua. La temàtica,
poema a poema, s'aproxima al misticisme i, d'aquí, a la configuració
d'una ètica: el jo, que és part de déu, exigeix respecte
per a si mateix i per als altres, que també són part de déu.
La segona secció, El vers, comença amb un poema titulat Curació
natural, on preconitza el conreu d'una poesia natural i senzilla, una pràctica
que ens retorna la consciència de pertànyer a la natura,
i ens proporciona un bàlsam, un ungüent curatiu. La tercera
part, Alquímia d'amor, tracta el tema amorós amb els símbols
i les imatges de l'alquímia: la totalitat en la unitat, la reproducció
del petit en el gran, de l'univers com a reflex de la terra, la persistència
de la unitat en la dualitat i de l'ésser en el no-res. Sol i lluna;
l'estrella, el colom. Descriu el procés de fusió alquímica,
de transubstanciació de la matèria, correlat de la transformació
de l'ésser en l'amor com a vivència transcendental i contradictòria:
"ens unim tant que no! no! no! / em faig tan pur que em torno obscur".
Calç inaugura una nova època en la poesia d'Enric Casassas,
[...] comença a experimentar amb el vers lliure i amb l'anisosil.labisme.
[...] el llibre, més complex conceptualment, sempre contradictori,
guanya en profunditat, car la imatge poètica, alliberada de l'imperatiu
mètric, es condensa en uns símbols la recurrència
dels quals determina la unitat de l'obra. Un dels primers, tant en ordre
d'aparició com en importància, és el mar, espai sense
horitzons, on s'intueix una altra vida, i, en la nit, l'hora en què
es dissolen les distincions espacials, la presència de Déu.
En la foscor, el poemes són flamarades que fan llum un instant i
tot seguit s'apaguen. El temps és un concepte negatiu si s'entén
com a lluita-oposició, condueix a la destrucció: tot esforç
per aconseguir quelcom extern és absurd perquè tot és
dintre d'una mateix, hom és el cosmos. La identificació d'un
mateix amb la natura deriva en una obertura de l'ésser a l'amor.
Però l'amor és naufragi: immersió en l'alteritat,
en el mar, en la nit; és nuesa del cor davant del foc. [...] Com
Orfeu, el poeta viatja de la nit al dia i no en torna res tangible, només
la memòria d'un oblit o d'una pèrdua. El poeta, vident entre
cecs, és portador d'un missatge, tot i que això el condemni
a l'aïllament, al desert.
Els tres llibres publicats per Casassas l'any 1997 [D'equivocar-se...,
De la nota..., Uh] signifiquen la culminació d'una via i un principi
d'inflexió. [...] En aquests llibres apareixen els temes recurrents
de la poesia d'Enric Casassas, sobre un fons ètic i ideològic
configurat amb llepasses d'exaltació mística del jo i la
natura i de reivindicacions de caràcter àcrata. Aquesta visió
del món reposa sobre unes experiències que, en la mesura
que cadascú podria reproduir-les pel seu compte, són adduïdes
per a validar-la. D'aquí, doncs, que, sense caure en el messianisme,
l'adquisició del coneixement que proporcionen aquestes experiències
es proposi com a alternativa davant de l'alienació a què
està sotmès actualment l'home. D'aquí, també
que l'obra sencera de Casassas s'hagi gestat i desenvolupat al marge de
les modes literàries i de les plataformes establertes: la poesia
és per a l'autor una forma de viure cremant-me tot cremant cascall
; no vol, doncs, paraules buides, sinó les mateixes que el procés
destil.la: el fum de l'experiència.
Comentaris a
alguns dels seus llibres
LA COSA AQUELLA
"Apologia del cantonalisme", Josep M. Lluró, dins El gos del
poeta, Empúries 1994, Albert Roig (ed.)
"cal destacar l'aparició de La cosa aquella (Barcelona, Empúries,
1991), el primer recull poètic d'Enric Casassas, un dels escriptors
"submergits" -és a dir, desconeguts- amb més prestigi dins
el món literari català. Val la pena cridar l'atenció
sobre dos aspectes importants del llibre. D'una banda, tal com assenyala
al pròleg Julià Guillamon, els referents amb què juga
Casassas als tres poemes del llibre són els que provenen de la cultura
psiquedèlica i de l'antifranquisme psiquedèlic que va mobilitzar
una part de la joventut catalana pels volts dels primers setanta. L'altre
aspecte es refereix al to naïf del vers de Casassas. El valor de Casassas
es troba en l'original combinació d'una experiència que no
es magnifica, sinó que esdevé una recuperació d'elements
que, curiosament, enllacen amb la tradició popular de les sextines
revolucionàries dels obrers il.lustrats, amb una reivindicació
de l'"ingenuisme" com a mecanisme de crítica de la societat de consum
i patró ètic del poeta.
La filosofia anarquitzant , federalista, diu ell, de Casassas afecta primer
els elements temàtics del poema, desfermat de vegades a l'acumulació
asistemàtica d'imatges, i, segon, una aparent i lúcida disciplina
formal, representada pels octosíl.labs apariats del poema que dóna
títol al llibre, que destaca el valor del ritme com a element vertebrador
del poema. En realitat el to de cançó infantil que presenta
en alguns moments la poesia de Casassas lluny de ser una frivolitat es
converteix precisament en un dels aspectes destacats de la seva proposta,
ja que li permet desentendre's de la runa retòrica del sentimentalisme
i obrir una nova perspectiva dins de la poesia catalana."
NO HI ÉREM
Torres, Antoni, "Poesia", dins Revista de Catalunya 75, juny de 1993
El llibre [No hi érem] constitueix un intent ben reeixit, i molt
divertit, de recreació a partir dels models poètics de la
poesia medieval [...] En una entrevista amb Pep Blay publicada a l'"Avui",
el mateix Casassas diu: "Quan vaig començar a escriure en vers -en
l'inici del moviment punk-, vaig llegir els trobadors, que em semblaven
una cosa estranya, i vaig veure que no hi havia tant de misteri. Immediatament,
tot el món medieval em va entrar directament: m'ho creia. Em pensava
que era un trobador i intentava reconstruir aquell sistema de valors, com
una forma de vida del segle XX i a Barcelona. Entenia els poemes com a
artefactes sonors, no gràfics. Per a mi eren successions de sons,
no de lletres escrites". [...]
CALÇ
Paré, Josep, "Enric Casassas Figueres, Calç. Premi Carles
Riba 1995...", Els Marges 55, maig 1996
Si el lector emprèn el llibre immediatament anterior, Desfà
els grumolls, comprovarà el bagatge lingüístic de l'autor
i el gust per la imatge convulsiva i en cascada. També comprovarà
els encadenats narratius fonamentats en les associacions d'imatges i de
paraules que generen els versos successius i l'entramat temàtic
complet. Ara, Casassas abandona la narrativitat i entoma el repte de la
síntesi. Calç és un llibre que es fonamenta en la
compacitat d'una imatge-concepte-guia que dóna sentit a l'artefacte
mínim: el poema. El poema, doncs, s'arma al voltant d'uns conceptes
restringits i no permet la dispersió. El resultat és clar:
la voluntat d'esbandir el sobrer i d'estampar allò essencial porta
l'obrador a un aparent cripticisme [...] el lector no ha de quedar esbalaït
davant la distància temàtica (grans analogies distants) que
separen els títols dels poemes dels poemes mateixos. [...]
les imatges quotidianes i exteriors ("La gossa", "Nuvolets", els ocells,
les processons més o menys literàries) donen pas a les imatges
i els conceptes que suposen replegament en un món interior representat
genèricament per "la fosca" i amb el trop universal de "la nit":
El viatger nocturn se serveix d'una llum que li permet apamar el camí:
el concepte o pensament del poema. [...] El llibre arrenca amb una idea
multiplicada d'empresonament que es vol vèncer. Les presons quotidianes
tenen una possible via d'uscita en l'ésser vaporós del poema.
El poema concebut com a fum de pensament que permet superar els límits
del tangible i construir mons interiors de grans dimensions. [...] l'epicentre
de "la fosca", del viatge, és la progressiva construcció
literària de la nit. La nit ("Un aire", "Tractes són tractes",
"Pols", "Serra les dents", "El rau rau de les esferes" i altres) comporta
la idea de perillositat i d'aventura. La perillositat prové possiblement
de l'obligació que la nit imposa: el coneixement o autoconeixement
visceral. [...] l'afirmació de la individualitat i peculiaritat
radicals de la veu del poeta. Aquesta voluntat de singularització
unifica el conjunt de poemes, que oscil.len des de la construcció
cosmogònica als referents concrets com la sorra, l'ocell, la pols.
I és que som davant un llibre convuls, accelerat, però construït.
Arquitecturat sobre la recurrència de les imatges i de l'encadenat
de conceptes en poemes successius. I de tota la trama se'n desprèn
la poètica: una exaltació del goig en la creació,
la concreció de les grans tempestes vitals en la textura d'un cafè
quotidià, la progressiva ignició de l'ésser nocturn,
la captació de la vida de l'alteritat des de l'existència
immòbil i solitària del poeta-musclo, la vida sota teulada
que no aconsegueix d'aturar el degoter de l'exterior que ens ofega el grill,
la recerca de la font d'on sorgeixen la carícia i la paraula, la
dimensió monstruosa i grotesca de la nit que és alhora la
mirada divina, l'existència estantissa de la falena-poeta, de la
falena-poema, les noces còsmiques entre el pensament i la nit novaliana.
Calç es basteix en l'essencialitat del discurs universal sobre
la nit clarificador a que transfigura els seus habitants quan reapareixen
en l'alba.
DE LA NOTA DEL PREU DEL SOPAR DEL MOSSO
Miquel, Dolors, "Enric Casassas, individualíssim", Avui, 2 d'octubre,
de 1997.
De la nota del preu del sopar del mosso parla de la sopa, de l'albergínia,
de la bèstia, dels àngels, dels desamors i d'un mosso a qui
van passar la factura d'un sopar que, al final, no es menjar.
Protagonitzat per un jo poètic en constant viatge que s'atura a
les tavernes i als hostals, a qui acompanya un quisso que de tant en tant
el renya i el fa callar, un joc poètic atordit pel tristíssim
espectacle humà que troba als pobles i als hostals, on els homes
han transformat el món en un joc de cartes i han creat l'engany
sobre les coses, mitjançant certituds, consignes, comissaris i esglésies;
un jo poètic que enmig d'aquest espectacle perd la gana i es torna
revoltadament invisible: un jo poètic mitjançant el qual
l'autor basteix una crítica cap a la societat establerta constant
i unívoca. Contra ella, el jo poètic de Casassas contraposa
la seva especial covardia: el pensament personal i clandestí, individualíssim,
per tal de sobreviure. I també hi contraposa l'amor, l'única
cosa de què no es penedeix, en paraules de l'autor. I és
que el viatge té una destinatària real, mitificada i llunyana
i desinteressada muller que es pentina en una de les proses poètiques
finals sense fer massa cas d'un gos que té a la vora. I també
té un interès, a la manera dels antics trobadors: captar
l'atenció de la dona. [...] la visió de l'home com la paradoxal
lluita d'extrems, amb la creença que tot l'excels humà surt
de la misèria.
Pel que fa a la construcció del discurs [...] es nodreix de tècniques
narratives que es despullen dels seus usos quotidians per trobar la seva
poeticitat. D'aquesta manera pregàries, discursos, comentaris crítics,
jocs de paraules, bocins d'històries, interpretacions d'idees, aforismes,
històrics amb tint avantguardista... es reinterpreten en un discurs
narrativopoètic o poeticonarratiu que les transgredeix i transforma
en una nova realitat literària, implicant el lector en una sèrie
de tics irònics més o menys durs. Les tres cites de Max Jacob
que introdueixen el llibre ens aporten la informació dels precedents
d'aquesta construcció.
un dels poetes que més diuen i que més tenen a dir en
el panorama de la poesia catalana actual.
COLTELLS
Bombí-Vilaseca, Francesc, "Poema del món d'avui", Avui,
4 de juny de 1998.
Cada coltell és un pensament, una història, una cita literària,
una reflexió o un simple apunt del "nar tirant", amb temes que es
toquen i es repren en, temes d'actualitat.
Amb Casasses, l'estrofa popular es torna avantguardista.
Casasses té darrerament la dèria aquesta tan fabulosa
d'escriure llibres totals, que parlen de tot sense fre ni ordre. Va fer-ho
a Uh amb una forma endimoniada i esperit dadà, i aquests Coltells
d'alguna manera semblen una continuació, un complement.
un Poema del món, com va titular l'editor la presentació
del llibre a Girona fa unes setmanes, és a dir, una enciclopèdia
de màximes fins ara inèdites passades pel filtre literari
que és Casasses, que destil.la, a poc a poc, com un torrent gran
part de la història de la literatura catalana -i també de
la cultura occidental.
PLAÇA RASPALL
Llorca, Vicenç, "L'escenari de la plaça", El temps, 1-6-98.
el paral.lelisme amb Papasseit, un poeta que va saber afinar un sentit
líric únic amb un projecte personal i estètic de llibertat.
I també he destacat la important col.laboració de Casassas,
juntament amb d'altres poetes, en la recuperació de l'espai oral
en poesia.
Cortadellas, Xavier, "El poeta va a la plaça", Presència,
del 12 al 18 d'abril de 1998.
Casassas es decanta per tot aquest món de taverna i marginalitat
i rebutja explícitament els intel.lectuals, les convencions socials
i burgeses i, per dir-ho de pressa, els "mongòlics / goril.les"
1u3 hi treballen a sou i, a més, s'ho creuen.
CANARIS FOSFORESCENTS
Hac Mor, Carles, "Obra mestra absoluta", Avui, 27 de setembre del 2001.
Diríeu -i ja ho he sentit a dir- que el llibre Canaris fosforescents
(Ed. 62/Empúries) d'Enric Casasses, no té ni cap ni peus.
I és que en comptes d'un sol cap i de dos peus en té molts.
[...] pot esdevenir comprensibilitat si el lector entén que no hi
ha res a entendre, en aquests poemes, al marge del que ell hi pugui capir
si defuig la manera de llegir a què ens han -i ens hem- més
o menys mal acostumat.
Escriure poesia-poesia, avui i sempre, té poc a veure amb la
voluntat d'expressar i comunicar.
La genialitat -perquè el llibre ho és, de genial- rau
a fer que res no respongui a cap pretensió de dir, de dir coses,
ja siguin transcendents o intranscendents. El pitjor que hom pot afirmar
d'un poeta (i els antipoetes són poetes) és que té
moltes coses a dir [...] deixarà que les coses, les digui, o no
les digui, el llenguatge.
Canaris fosforescents tot just exigeix -i això pot ser força
dur per a molts poetes i lectors de poesia- de desempallegar-se d'uns hàbits
mentals que s'adiuen amb la repressió que comporta l'ordre social,
i individual, vigent. Aquests
canaris són llibertaris, perillosos per als guardians de l'ordre
de subjecte-verb-predicat: volen -de volar i no pas de voler- en totes
direccions.
Aragay, Ignasi, Avui, 31-1-01
Amb Canaris fosforescents (Empúries). Enric Casasses publica
un recull de poemes escrits en una taverna de Berlín el 1997.
El llibre segueix el gènere que més bé li va a l'autor:
la poesia breu en prosa. Cada poema apareix acompanyat d'una segona part
escrita en majúscules que tendeix a l'aforisme. "Un espai en blanc,
per on hi passa corrent d'aire, separa les dues parts", indica Casasses.
"A la meva poesia no hi ha res autobiogràfic, tot és real".
Una realitat sobre la qual l'autor sap mantenir l'enigma, la màgia:
tot es barreja en uns versos d'històries de trens, xais, una pobra
captaire, amors i odis difícils, pernils, el temps que sempre passa,
malsons i malentesos, màscares.
Entrevistes
*
Enric Casasses Figueres
Respon preguntes de Bego Ricart (El tacte que té)
FES-TE SENZILL/BUSCA EL
1. Què hi feies a Berlín el 1997?
Hi portava dos anys. El gener del 1997, quan començava amb els
Canaris fosforescents, encara vivia on havia escrit Uh, un pis de Treptow,
barri de proletaris [...] Passat el canal començava l'antic
Berlín oest, on es trobaven Els cors flamejants i molts altres bars.
En molts d'aquests t'hi podies estar tranquil.lament tres hores amb una
amiga llegint-vos Kierkegaard l'un a l'altre i no et molestava res ni ningú:
s'hi podia escriure bé. També vaig estar freqüentant
un parell de biblioteques on podies trobar de tot i endur-t'ho en préstec:
[...] tenia tota la literatura del món a l'abast de la mà,
de franc i fàcil [...]
També anava a molts recitals de poesia: hi assistia, i hi participava,
i me'n demanaven. En vaig fer amb música i sense música,
amb traduccions i sense traduccions, amb altres poetes i en solitari...
[...]
Tot això en bicicleta i enmig de les tempestats típiques
de la vida amb els uns, els altres i els altres...
2. Vius com vols a Barcelona?
Doncs què et diré, sí: pel balcó del davant
veig una paret amb finestres i si m'aboco veig uns arbres malaltissos i
cotxes que passen, i per darrere veig dues parets amb finestres. Però
visc com vull: quan em dóna la gana em desprenc de la gravitació
i floto sense escafandre per tots els nivells de la realitat, em desplaço
sense esforç a la velocitat de la llum i visc en una mena de paradís
amorós on l'única rivalitat és a veure qui repartirà
més plaer...
5. Et fan por els canvis?
Una mica, i potser més que por és emoció. Per
una cosa o altra, per sort o per desgràcia, sempre estic en plena
metamorfosi. Un dels meus Coltells (pàg. 92) és una cosa
que li deia l'amiga E. a l'amic I. referint-se a mi: Sí sí
li tens molt d'afecte / però com vols que s'hi posi / si no li guardes
respecte / quan està en metamorfosi.
Potser hauria de fer un canvi més i parar de canviar tant. També
sabem que hi ha una cosa que no canvia i sense la qual no hi podria haver
ni canvis ni res.
8. Com vas arribar a la poesia?
A la poesia jo ja hi era. El que he fet és mantenir-m'hi, no
sortir-ne, mirar de no caure mai del tot a la prosa, procurar en la mesura
possible viure en vers.
9. Hi ha algun estat (d'ànim, de consciència, econòmic,
etc.) que t'afavoreixi l'exercici poètic?
Sí, tots.
*
1997. THE BARCELONA REVIEW (Entrevista de Melcion Mateu)
- Hi ha alguna diferència més o menys essencial entre
la poesia escrita en català i la que s'escriu en altres llengües?
la poesia, encara que usi una llengua particular, no està en
cap idioma: és l'idioma primigeni, el de l'home primitiu. [...]
D'altra banda, si vas llegint, tal vegada trobis en la poesia catalana
una espècie de panteisme senzill, certa aspiració a la claredat
i al paradís terrenal, a l'abast de la mà. No sé si
m'ho imagino, si m'ho han dit o si existeix realment: sempre que intentes
fer una delimitació d'aquest tipus hi ha autors que no hi encaixen
bé, començant per Ausiàs March, que té aquest
punt de duresa mística.
- En els teus llibres hi trobem formes i registres molt diferents, però
així i tot no és difícil de trobar-hi punts de contacte.
Escric un poc tot a la vegada, sense un plantejament previ aparent,
però crec que hi ha una evolució. Vaig comenár amb
el poema en prosa d'inspiració surrealista, després vaig
passar a l'època medieval, i vaig anar refent la història
europea: el renaixement i el barroc, amb els sonets, fins arribar al segle
XX amb Uh.
Max Jacob és el referent del poema en prosa tal com jo l'entenc,
més encara que la línia representada per Baudelaire i Rimbaud.
Per a Baudelaire el poema en prosa sovint és com un conte curt,
per a Max Jacob es tracta d'una estructura tan tancada com la d'un sonet,
breu i quasi sempre sense argument.
-A D'equivocar-se així citaves Bob Dylan i Jacint Verdaguer,
un al costat de l'altre. Creus en la distinció entre l'"alta cultura"
i la cultura popular o la "contracultura"?
Tot això són etiquetes... Vergauer fou al seu moment tan
popular com ho és actualment Bob Dylan, i Dylan és, com Verdaguer,
un autor de cultura a la seva manera, amb les seves pròpies referències
literàries i bíbliques.
-Quina relació trobes entre les drogues i la poesia?
Hi havia, en un determinat moment, una necessitat d'experimentar amb
els sentits i les sensacions, ja sigui amb l'amor, les drogues o altres
aspectes de la vida. D'altra banda hi havia una cosa que tal vegada no
està directament relacionada amb la poesia, que és
la necessitat de no quedar "enganxat" a cap droga, sinó al contrari:
anar-se'n divorciant.
[...] William Burrougts creia que tot el que es pot aconseguir per
mitjans químics també ses pot aconseguir sense aquests, idea
tal vegada discutible, però certament interessant: no prenc res
i a veure a quin nivell arribo... (riu) Gertrude Stein deia que estar serè
és molt més excitant que anar gat, així que tal vegada
anar serè és una altra droga.
-A més d'escriure, dus una activitat intensa com a rapsoda. Què
representa per a tu i com creus que es complementa amb la teva escriptura?
Durant un temps fou la meva forma habitual de publciar poesia, la forma
primigència. En lloc de cercar editors, m'era molt més fàcil
anar al bar del costat i organitzar un recital. A base d'anar-ho fent i
d'agafar confiança he anat aprofundint en aquesta activiat, fins
al punt que hi poemes que no sé si realment estan acabats fins que
no han estat recitats, com si el gest, la veu o la música en formassin
part.
[Referent als anys que ha estat a Berlín]: Per a la tasca de
l'escriptor l'aïllament sempre va bé. Conet massa gent a Barcelona
i em pas el dia fora, al carrer. A l'estranger puc escriure i aprofundir
en altres literatures.
*
http://web.drac.com/cac/199901/19990129.html
Cara a cara, per Víctor Colomer
Per Nadal els meus oncles, amb el xampany, s'atrevien a recitar Maragall,
Papasseit i Verdaguer de memòria. Això em va marcar, segur.
-L'any passat, quan va irropre a les aules deFilologia de la Universitat
Central per recitar el van qualificar de terrorista poètic.
Home, només interrompíem la classe cinc minuts i la majoria
delsw professos ho van admetre perfectament. Jo vaig quedar molt parat
que sortís a tots els diaris perquè de coses d'aquestes n'hem
fet moltes.
-Què tenen a veure Verdaguer i Bob Dylan?
Són el mateix: un capellanet de pagès i un rocker que
beuen en la poesia popular. A Dylan li deien cantant folk i la seva canço
més famosa, "Knock, knock, knock on heaven's door", és totalment
verdagueriana. Són idèntics.
-La inspiració arriba o es busca?
La inspiració no és un instant màgic. És
una manera de viure, un estat vital constant que hi ha gent que el té
i hi ha gent que no el té.
-Què hem perdut amb Joan Brossa?
Un important poeta del món. A mi el que més m'agrada d'ell
són els sonets dels anys 50, una obra molt profunda. Va ajuntar
la barretina rural amb l'avantguarda més avançada.
-Raimon, Llach i Serrat són poetes?
Per mi ho són més Sisa, Pau Riba i, sobre tot, Brassens.
Però Raimon al principi sí. El primer Serrat, l'ingenu, abans
de tornar-se cínic també. De Llach no ho tinc tan clar.
*
Avui, 30 maig 1997.
Montse Frisach
-"D'equivocar-se així" és el seu primer llibre on l'amor
és protagonista...
Sí, i a més és el primer poemari on he intentat,
de manera molt volguda, d'escriure en un llenguatge més senzill,
més directe, que no vol dir que sigui menys elaborat. La sensació
que tenia quan escrivia aquests poemes és d'una gran espontaneïtat.
Potser per això hi ha més vers lliure que en d'altres llibres.
no és imprescincible pensar que un poema ha de ser dit. Crec
que un poema ha d'aguantar escrit, ha de tenir força per si mateix.
Publicar tard m'ha anat bé perquè he pogut madurar més
lentament, sense pressions. Els premis? Van bé per les peles.
per mi Dyloan és tan literat com Verdaguer. Des del punt de vista
rtístic, a més, tot és contemporani. Les paraules,
encara que hagin estat escrites fa molts anys o en un altre segle, són
paraules que sonen ara. Ausiàs Marc el llegeixes ara i t'arriba
igual que si fossis un home del segle XVII. Els condicionaments històrics
són només una anècdota.
-Què prepares en aquests moments?
Acabo d'enllestir un poema llarg titulat Uh. és un poema bastant
delirant que he escrit com si anés pel carril esquerre de l'autopista
amb el pedal a fons.
*
El temps, 3-6-96
Lluís Bonada
-Calç és un títol simbòlic?
- Ben bé potser sí, no? És la cosa que tinc menys
clara del llibre. Fonèticament té amagat darrera una segona
persona del verb caldre.
-Teniu poemes preferits?
-D'aquests, "Timbals", "Desproporció" i "N'Orfeu".
-La poesia us ha estat com l'illa per al nàufrag?
-En cert aspecte, sí, però també és el
naugragi. Un remei que és també la malaltia.
*
Avui 19 desembre 2002
Helena Morén Alegret
-Vas veure allà [a Berlín] la manera de tornar a escriure
amb llibertat, després de publicar "La cosa aquella"?
-El que hi tenia era la solitud [...] Fins a l'últim any no
hi vaig conèixer gent, i quan va venir la Mireia ja tenia l'arrencada
de l'Uh i no parava d'escriure per tot arreu, en una festa, en un vernissatge
de l'artista mig finlandesa Laura Rikaukak, apuntant tot el que hi veia
o em passava pel cap. Ara, en canvi, estic de joglar full time, més
que de trobaro. Per esceriure tranquil, hauria de suspendre tot... els
recitals. Però, no... medito per la carretera. Escric a casa o on
sigui, sempre porto la llibreta.
El carrer de les camèlies ja l'he llegit dos o tres cops.
-H.M.A. Esmentes Carme Serrallonga com a mestra de literatura...
E.C.F. Carme Serrallonga era mestra de l’escola. Era genial. Kafka
no el va explicar, era un dia de sol, vam sortir al pati i ella se’ns fot
a llegir La colònia penitenciària, un conte sobre una màquina
de tortura. Tots els nens cagats, teníem 14 anys o així i
la senyora aquella, que semblava la directora de l’escola, bé, ho
era... Em va quedar gravat i sé què és Kafka perfectament.
I el dia que va voler explicar Stendhal va demanar si algú havia
llegit La Cartoixa de Parma i aleshores la Clara Riba, la germana del Pau,
va dir: “Jo”. I li va dir: “Saps quan el Fabrice li diu, que està
tancat allà...?”, i van començar a comentar la novel·la
com si parlessin de la pel·lícula de l’altre dia, expli-cant-
se escenes entre elles dues, i em van agafar unes ganes de llegir aquest
llibre... En canvi, dels romàntics alemanys va explicar Heinrich
von Kleist, d’aquest en va explicar el suï-cidi. I també tots
flipats. [...] mestre, mestre direc-tament, el Carmona [Àngel].
L’Escala era el meu món, quan era nen: allà tenia la cova
del gran pirata, les gà-bies dels pirates petits, el camí
dels contrabandistes, teníem tot el territori nostre, era geni-al.
Però un dia, brrruah! Passeig Marítim, totes aquelles roques
a prendre vent, el camí dels contrabandistes ja no existeix, els
estenedors que eren super-màgics on les dones cosien les xarxes...
Van trencar el món, jo no ho volia veure, no volia ser-hi, no hi
érem. I en créixer hi he tornat, m’ho he mirat i ara l’Escala
és això. I jo també hi era.
H.M.A. ¿Consideres l’amor a la terra, a la llengua i a les dones
els teus temes principals?
E.C.F. No són temes, són les que m’han criat, fet, parit.
Amb això de la terra, la pedreta mexicana és igual d’important
que la pedreta catalana que vaig recollir de la muntanya, sóc de
tot arreu. Tot el que trepitgi és casa meva. Tota aquesta història
del país que no existeix és un embolic, t’obliga a ser nacionalista
perquè els altres et van escanyant. El nacionalisme és una
malaltia que es cura amb la independència, frase de Bernard Shaw;
que també diu que si França hagués estat sotmesa a
Anglaterra, tota l’energia dels Diderot i els Voltaire s’hauria dedicat
a putejar els anglesos en comptes d’obrir camí com estaven fent.
És a dir, el rotllo opressiu aquest és una xupada d’energia
que et foten de més a més, de propina. Però sí,
jo conec aquest terreny i especialment aquest tros i estic amb aquesta
llengua.
H.M.A. La terra, la llengua... i les dones?
E.C.F. [...]
No sé com ho veuen elles, per a mi són éssers
humans però diferents. Porten el fil de les generacions a dins del
cos, són “el fosc laboratori de la meravella”. Tenen a veure amb
la inspiració, que se’n diu.
H.M.A. Què és important per fer, del poema dit, una forma
d’art?
E.C.F. Aquesta forma d’art és la poesia, existeix des del primer
dia. El poema és dit, de sem-pre. És el llenguatge: si no
hi ha entonació, no hi ha poema. I hi ha el gest i tot. És
el llen-guatge tal com és. Surt del cos humà. La paraula,
i parlar, és la matèria feta font “perquè font és”.
Bibliografia
Obra pròpia:
La cosa aquella. Barcelona, Empúries 1991 (Col.lecció
El ventall de poesia, 15. Pròleg de Julià Guillamon) (Abans
dins Druïda 5/2, Maó 1982).
Tots a casa, al carrer. Palma, Universitat de les Illes Balears, 1992
(Col.lecció poesia de paper 15).
No hi érem. Barcelona, Empúries 1993 (Col.lecció
El ventall de poesia, 19).
Començament dels començaments i ocasió de les ocasions.
Barcelona, Empúries 1994 (Col.lecció El ventall de poesia,
22).
Desfà els grumolls. València, Eliseu Climent 1994 (Col.lecció
Poesia 3 i 4, 80).
Calç. Barcelona, Proa 1996 (Col.lecció Els llibres de
l'Óssa Menor 176. Premi Carles Riba 1995).
D'equivocar-se així. Barcelona, Edicions 62/Empúries
1997 (Col.lecció Poesia 6).
Uh. Barcelona, Associació Cultural Container, 1997.
De la nota del preu del sopar del mosso. Barcelona: Ed. el Khan 1997.
Coltells. Barcelona, Llibres del segle 1998 (Sèrie Culip de poetes,
1).
Plaça raspall. Barcelona, Ed. 62/Empúries, 1998 (Col.lecció
Poesia, 16. Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 1997).
Canaris fosforescents. Ed. 62/Empúries, Barcelona, 2001.
Que dormim?. Barcelona, Ed. 62 / Empúries, 2002.
El poble del costat. Barcelona, Empúries, 1993.
Qui sóc i per què escric... Enric Casasses
<http://www.uoc.edu/lletra/noms/ecasasses/index_imp.html>
Comentaris sobre l'obra:
Aumatell, Jesús, "Cremant-me tot cremant cascall: l'experiència
de la plenitud de la consciència i la seva representació
formal en la poesia d'Enric Casassas" Reduccions 69/70, novembre 1998.
LA COSA AQUELLA
"Apologia del cantonalisme", Josep M. Lluró, dins El gos del
poeta, Empúries 1994, Albert Roig (ed.).
NO HI ÉREM
Torres, Antoni, "Poesia", dins Revista de Catalunya 75, juny de 1993.
CALÇ
Paré, Josep, "Enric Casassas Figueres, Calç. Premi Carles
Riba 1995...", Els Marges 55, maig 1996.
DE LA NOTA DEL PREU DEL SOPAR DEL MOSSO
Miquel, Dolors, "Enric Casassas, individualíssim", Avui, 2 d'octubre,
de 1997.
COLTELLS
Bombí-Vilaseca, Francesc, "Poema del món d'avui", Avui,
4 de juny de 1998.
PLAÇA RASPALL
Llorca, Vicenç, "L'escenari de la plaça", El temps, 1-6-98.
CANARIS FOSFORESCENTS
Hac Mor, Carles, "Obra mestra absoluta", Avui, 27 de setembre del 2001.
Aragay, Ignasi, Avui, 31-1-01.
Entrevistes:
Bonada, Lluís. El temps, 3-6-96.
Frisach, Montse. Avui, 30 maig 1997.
Colomer, Víctor. "Cara a cara". http://web.drac.com/cac/199901/19990129.html.
Mateu, Melcion. THE BARCELONA REVIEW, 1997.
Ricart, Bego. Enric Casasses Figueres. El tacte que té (internet).
F
Morén Alegret, Helena. Avui 19 desembre 2002.
ES
CD:
Casassas, Enric. El pa de navegar. Zanfonia poesia / Grup 62, Barcelona,
1999.
Cançó de nadal / Cançó gallega de les illes
Medes (Celdoni Fonoll. PER UN PETÓ. Discmedi, Barcelona, 1998)
Jo / L'home llop (Santi Arisa. TAVERNA TROPICAL. Global, 33400/03, 2000)
inici
Pàgina de
presentació MAG POESIA
|
