UI, NO SÉ PAS COM M'HO FARÉ [fragments] 

Ui, no sé pas com m'ho faré

[...]

io ia iu dit, que estic venint

(sí, estic venint, estic venint)
prô que consti que no us he ofert
res, ja que ni sé bé del cert
si sóc algú o no ningú,
ni tampoc sé si tot és u
de vida i mort, de Dins i Fora
de vós i jo, de segle i hora,
de terra i foc i aigua i aire,
de poc o molt, bastant, no gaire,
algú, ningú... o qualsevol:
per tant no preferiré el sol
a la lluna, ni vice-versa,
ni el pa amb vi i sucre a la flor inversa,

ni en nom de l'un no em cagaré
en l'altre, prô sí que ho faré
en els que em volen fer triar
per força. I ara vull contar
no sé ben bé què (qui ho pot dir?)
(ja es veu que no em vull definir,
ni a mi mateix ni cap dels altres
tot i que més d'un, de vosaltres,
no para mai de definir-se
dient-se que és digne de dir-se
daixonses, i de tal tendència,
i a sobre amb la suficiència
de venir-me a dir què sóc jo:
de fet, si sóc o no sóc bo:
si t'ahn definit t'han jutjat,
i com que sembla demostrat
que som dolents (jo no m'ho crec)
antropòfags que fem el tec
de carn humana (que si no

no ens "caldria" llei ni senyor) 
per controlar-nos el cervell 
els amos s'han fet un castell 
emmurallat, s'han fet les lleis, 
s'han organitzat -com uns reis 
el món de la presó i la multa 
(per menjar tranquils ells): resulta 
que a més d'haver-nos definit 
(sense saber com som de nit 
ni de dia) i a més d'haver-nos 
jutjat, a més poden voler-nos 
ventar coces, bé prou que ho fan. 

És per això que estem tots tan 
ben amagats a dins del cap 
nostre, pobre cap que no sap 
exactament res de què va, 
mentre el món, que no sap què es fa, 
vol que treballem, que ens salvem, 
que ens apuntem a algun harem 
a algun ramat, que fem alguna 
cosa, que conquistem la lluna 
d'alguna manera: doncs bé, 
com que encar no sé què faré 
m'entretindré somiant truites 
i des d'aquí baix, sense cuites 
ni pressa ni pujar-hi mai 
et miraré, rodó desmai 
de l'espai, per tu va aquest vers 
lluna, [pecat d'un univers 
que és massa amic meu] perquè balles 

el ball del fènix, de les falles, 

* 

dels 14 anys ja es veia tant 

que volien molt que em fes gran 
que jo m'hi vaig posar de cul 
com si no fos més que un insult 
("ells" eren els grans, això estava 
claríssim i ningú en dubtava) 
¿per què havíem de ser com ells? 
¿per què ens havíem de fer vells? 
"Va, nen, digues, tu que seràs, 
oficinista, capatàs, 
policia, mestre d'escola? 
¿com te l'empassaràs, la bola 
que et farà morir de vell, digues?!" 
Doncs protestant, menjant formigues, 
fent tantes campanes com pugui, 
jugant amb tot el que es bellugui, 
dels jocs de la gent gran en passo, 
m'estimo més fer de pallasso 
de patufet o d'arlequí 
i escriure't versos des d'aquí 
(on sigui sóc al teu costat) 
sobre la lluna de Bagdad 

o els esperits del blat de moro
...que jo ni boig ni boig no em moro
perquè no puc, ni que volgués:
ho he pensat del dret i el revés
i a contrallum i de cantó
i he arribat a la conclusió
que és impossible que jo em mori

(podreu cantar-me el gori-gori

que això sí que no em treu la son,
tan cert com que no em dic Anton,
perquè si hi sóc hi seré viu,
i si no sóc, qui serà el viu
que em vingui a explicar que estic mort?)

[...]

doncs és que sempre sóc així,
ja no tinc cura, sóc aixís,
no sé ben bé com, imprecís,
desafinat, i sempre a punt
de caure avall o caure amunt
de cara a mi, de cara a tu,
de cara a algú que se m'endú
per beure un trago de licor
o amb algun altre estil d'amor,
que... mig segon és mitja vida...

[...]

no falla: la cova del viure
porta de dret a... l'aire lliure
que és l'alè del món fet carícia
que no es veu, que s'hi viu, delícia
d'aquest tros d'espai que es respira,

prô que quan bufa fort em tira
per terra... i a l'imprescindible
foc salvatge, estrany i terrible,
fet d'espurnes, flames i brasa,
llenya i pebrot, llamp dins de casa,
m'encén les coses, les assalta,
les pren, el prenen, les exalta,
m'ho pot cremar tot perquè sí...
i a l'aigua (tu que ets sempre aquí
davant meu, tu que m'alimentes
d'amor humit, fins si rebentes
el mar o el cel sortint de mare),
foc, aigua i aire i més encara:
la Terra (no me l'enfonseu,
forces noves: perdria peu:
no tinc res més per sostenir-me):
la vida així sol conduir-me

com més avall, per llocs més alts

pels seus camins elementals,

com més enfora més endins

pels seus eterns quatre camins

de terra, d'aigua, d'aire i foc,

de sempre marcats amb el toc

del déu trapasser que és l'atzar

* 
(com la deua meua i del mar, 
tu, lluna de la terra amb aires 
de misteri corrent pels aires 
reflectint, diuen, la claror 
del sol de foc, el gran senyor 
de la vida, tot és possible, 
prô tu en fas quelcom de terrible- 
ment diferent, lluna d'argent 
i d'argent-viu, gira-sol lent, 
pedra que comandes les tropes 
dels llunàtics amb oros, copes, 
espases i bastos, tan blanca 

pel teu carrer sense cap tanca,
lluna que vas fent els teus ritus

pel teu terreny sense detritus
(sense fer cas de la ferralla
que et tira al cim certa canalla),
tu que si vols, no sé pas com,
pots ser còmplice de tothom
que et vegi groga, roja, bruna,
negra, enamorada, moruna,
lluna que contemples les penes
de la ciutat o bosc d'antenes,

gitana, pagesa, emigrant,
que vas i véns tot passejant
per l'espai de franc per dret propi,

mare del peix, del telescopi,
dels borratxos, i del meu cos,
de l'enyor, i dels plats d'arròs

[...] 
 
 

SENSE TROFEU [fragment] 

Els nostres cossos 
junts fins als ossos 
pengen dels ulls 
a cor què bulls 
i em podeu creure 
que li vaig veure 
l'os del seu crani, 
no el sucedani 
del maquillatge 
sinó l'estatge 
del seu alè, 
el punt del què 
d'enllà de tot 
on no va el mot, 
només puc dir 
"la coneguí" 
  no sé res més
del que després
degué passar,
com va baixar
al poble tosc,
si feia fosc
o clarejava,
ella era esclava
de llei horària
de proletària
i amb un petó
prometedor
s'acomiadà
ja l'endemà.
Jo me n'aní
així així
a un altre poble.

S'hi explica una nit d'amor a l'Estartit, fugint de les discoteques, pujant a "l'aspra muntanya".     (Sala 2006)

TEXT LLEST
[Fragment]

Ramon
lo Foll,
genoll
flectit,
m'ha dit
humil
l'estil
que val
a cal
veí
i aquí
també,
doncs té:
bandeja
l'enveja,
regula
la gula,
treu nervi a
supèrbia,
acull
l'orgull,
enterra
la guerra
canalla,
batalla
de cara,
prepara-
te'n una
i enruna
la calç
del fals
fes ver
el ser
i els béns
que tens
i ets
amb fets
i pen-
sament
llampant,
burlant
la rima,
i estima.

tots a casa, al carrer 
Palma, Universitat de les Illes Balears, 1992 (Col.lecció poesia de paper 15) 
 

PRÒLEG I JUSTIFICACIÓ 

Ni em sé les fonts d'energia 
ni on tinc els fonaments 
ni quin propòsit em guia. 
La matança d'innocents 

que el noticiari exhibia 
és la que fa mil tres.cents 
d'aquest trimestre, es confia 
que vindran els delinqüents 

de propi peu al jutjat 
picant a l'ham de la fama 
com a molt demà passat 

abans no es refredi el drama 
o en vingui un altre amb l'esclat 
del que renova la flama. 
 
 

A LA BARRIADA 

Els orfeons del vi canten 
a peu dret, a l'avantguarda 
de totes les arts, s'aguanten 
a la barra matí i tarda. 

Les famílies no s'espanten 
si la petita s'atarda 
i a la placeta s'encanten, 
que el barri no fa basarda. 

Al meu carrer nens i nenes 
ells amb ells saben, aprenen, 
són feliços, i amb antenes 

sense mirar.me comprenen 
si vaig bé, i em treu de penes 
la llibertat que ells estrenen. 
 
 

PREC 

A la verga del roser 
i a la santa de l'ermita, 
a la plaça del xiprer 
i al nen malalt que levita, 

al mecànic romancer 
que tot lo dia medita 
de l'amiga del tercer 
si li fés una visita, 

a la dona que sap fer 
per a la néta petita 
papallones de paper, 
i al nen drogat que dormita 

i va en metro al meu costat 
us demano pietat. 
 
 

A CASA, TANTS DEL TANTS 

A la guerra jo no hi vaig 
ni tampoc a la teràpia 
i de concursos no en faig, 
no vaig per la via Àpia 

ni pujo cap al despatx, 
vaig on em guia la nàpia 
rebent trompades a raig 
i sentint-me dir ganàpia. 

El meu bon medicament 
és la pura primavera 
de l'esperit i la dent. 

i el premi viu que m'espera 
és un monstre replendent, 
mirall on sóc com no era. 
 
 
 

portada enric casassas