NOTA: [...] Aquí no hi ha res autobiogràfic: tot és real.

L'UNA

   Voldria en l'escomesa i l'arrencada teva de 
l'amor esser tot nova

   que tot el que he besat i ensalivat me fes més nova

   perquè el que a mi em farà envellir o em 
pansirà encara ha de néixer

   totes les maleïdes abraçades  que no ens vam
fer dic que no puguin néixer

   però aquestes altres que encara no ens sabem

   aquestes altres abraçades que encara no ens
sabem

   aquestes abraçades que encara no ens sabem
són l'elixir de joventut eterna.

   do-me'n un glop.
 

L'ALTRA

Les dones de terra endins
enllà dels ports del capvespre
es dediquen a un sol home
i a fer-li feliç la verga
i així es consideren bones.
Si fan el mateix amb dos
es consideren dolentes.
I si ho fan amb vint-i-set,
la reputa verge: santes.
 

AQUESTA
[LA POESIA]

Sóc un miracle
de la ntaura
ningú m'atura

Sóc una bèstia
sóc la modèstia

Vinc amb els gossos
toco les plantes
sóc com d'abantes

Just arribada
ja estic prenyada

Jo sóc la forma
no passis ànsia
de la substància

No em cal cap mot
sé dir-ho tot
 

EL CANT DEL GALL
[SOLO DE BATERIA]

de les paraules ja en sé quatre
la de dir la de no dir
la que es queda entravessada
i aquesta que què? qui? qui?
 
 

A 17 ANYS

Un dia cauré pel barranc i em clavaré la patacada
un dia em llançaré a l'abisme i em salvarà un àngel
i un dia us donaré la fran sorpresa
i un dia passaré de tot
un dia em senyalaran com a culpable
un dia em cuidareu com una estrella
i un dia trencaré tots aquests motllos
i passaré de tot
un dia seré massa i un dia seré xunga
un dia seré el vent que tomba els arbres
i un dia inventaré un sentiment nou i un dia
i un dia passaré de tot
tots els amics ens partirem de riure
tots els imperis s'ompliran d'amors
baixaran les barcasses amb la fruita
i passarem de tot
potser un dia faré un pas endarrere
però un dia no hi haurà qui m'aturi
i un dia muntaré una festa
i un dia passaré de tot

 (El vaitot 3, País Valencià, 1999)
 
 

SE SENT FRESSA

                          [se sent fressa]

Que troni llampi que espetegui com sigui
que baixi tot de dalt
que ho lligui tot deslligat
i tot lligat ho deslligui
que es mengi la sopa del plat
i em deixi nâ al llit quan ho digui
          i fou com s'ha dit

                           [ek.hem]

Només dues coses
em fan canviar de parer
els arbres la força el dolor i el plaer
la vella rodera de la carretera
la sopa bufada del plat
l'arrel del saber
que és l'altra manera del sense voler
          i el tren de madrit

                           [se sent fressa]

Que troni peti que arreplegui que robi
que escombri el pis de baix
que perdi el que hi ha trobat
i el que no ha perdut que s'ho trobi
miracle hi ha sopa al plat
doncs que vingui l'amor i la provi
          i així va ser fit

                            [ai]

          i així va ser fat
 

LA CREACIÓ ESPLICADA AL MEU AMIC QUIMET

Em fa l'efecte que en algun indret
algun reclau del món de l'esperit
una cançó que encara no existit
allà existeix sencera saps què met
m'infiltro no sé com al lloc aquestç
em dic vint noms començo un sofregit
cantussejant dementre em faig petit
apunto coses... no sé si fa fred...
recordo l'altre dia allà a l'horter
recordo l'altre dia i l'altra nit
ens ho sabéiem tot el cant i el dit
cantàvem un refrany amb un verset
i torno amb la cançó tira peixet
i encara de propina amb un sonet
 

FANDANGOS VALENTS

on veniu a ensopegau's-e
sempre sóc el mateix roc
on veniu a ensopegau's-e
sempre sóc el mateix riu
on es banyen i no es banyen

que no dóna mai exacte
sóc el típic resultat
que no dóna mai exacte
el defora d'aquell test
que no encerten les pixades

que no hi sobren les paraules
sóc el fetus d'un temps nou
on no sobren les paraules
sóc l'urani celestí
on van a afaitar-se els àngels

que els serveix per a afaitar-se
sóc l'urani angelical
que els serveix per a afaitar-se
 

ARA

Nosaltres ara
som d'una altra era
bàrbars gent rara
sense frontera
sense papers
sense bandera
sense res més
que aquesta cara.

El món s'ensorra
ràpid quiet
pertot s'escorre
la mala llet
hi han tocs d'alarma
pro el seu secret
és la nostra arma
i no ens cal córrer.

Som masoveres
del firmament
tenim trinxeres
d'amor ardent
a la butxaca
i foc i gent
a la barraca
pensant maneres. 

Les nostres veus
estan ferides
pels altaveus
i reprimides
pels sacerdots
de les mentides
quan tu no pots
dir lo que veus.

Veiem profetes
en un barranc
tocant trompetes
i pastant fang
mig amagats
escupen sang
desfigurats
toquen planetes.

A l'altra banda
supermans vells
sota comanda
cremen cervells
pensen presons
i pels anyells
creen passions
de propaganda.

Tu que has tingut
somnis mai vistos
ramat perdut
d'escarbats tristos
t'autoextermines
adorant cristos
tocant botzines
i fent el mut.

No us volem vèncer
ni atacar-vos
tampoc convèncer
sols saludar-vos
hola què tal
i recordar-vos
que el festival 
tot just comença.
 

DON LUIS, DON JUAN I DON ENRIQUE

La primera vegada
quan feia el batxiller
setze anys que jo en tenia
tot del renaixement
aquell vell institut
on un professor vell
el cercle dels nou punts
explicava molt bé
per culpa seva doncs
i gràcies a ell
em vaig matricular
a l'entrar l'any següent
a la universitat
perquè volia fer
matemàtiques i
no fou pas el primer
d'aquests errors però
aquest em permeté
de perdre un parell d'anys
decisius que altrament
hauria aprofitat
però així ja mai més
no vaig recuperar
la pèrdua de temps
i he pogut navegar
governat pels corrents
a predre'm mar endins
sense que m'atrapés
l'aigua mansa del port
per l'amonestament
janmaragallià
que repetidament
sentia declamar
quan era nen al meu
pare. 
 

i una POÈTICA

Els principis i les regles de la poesia tant pel que fa a l'essència com a les formes és una força mineral sense aturador basada en una modèstia incivilitzada i profunda del mirar que sorgí de l'animalitat sense perdre el contacte amb les plantes i per tant que ja hi era prenyada des del primer dia és a dir prenyada des d'abans del primer aparellament i no para de parir de la mateixa manera que la matèria no para de parir formes que són coses. El llenguatge no li fa cap falta peruqè ja ho sap dir tot. I si de cas alguns no hi érem nosaltres però d'això de saber què vol dir "ser-hi nosaltres" no n'estic cert.
 

(Dins Manuel Guerrero, Sense contemplacions. Nou poetes per al nou segle, Barcelona, Empúries, 2001

*
Tenebra Blanca.  Antologia del poema en prosa en la literatura catalana contemporània a cura de D. Sam Abrahms. Proa. Barcelona 2001
  
                        POEMA DEL POEMA

Quan plou en un poema en prosa, quan en un poema en prosa grinyolen els pneumàtics estridents d'un camió de gran distància carregat de maquinària agrícola, quan se senten en un poema en prosa els estranys refilets de rossinyol guillat d'una central elèctrica, com si estigués a punt de petar o de fondre's, l'autor no té excusa si a l'últim acte, en un barri mariner d'una ciutat llunyana amb fàbriques decrèpites, magatzems abandonats i cançons en vint-i-cinc llengües diferents, la cunyada més jove del camioner, una noia escanyolida i fugaç, no s'adona que amb les presses de l'atabalament s'ha descuidat la bossa amb els quaderns i el diccionari de rimes a l'altre barri, que s'havia quedat sense llum ja feia moltes hores. Perquè quan un poema en prosa comença amb mal temps l'autor, conductor, o déu,  necessita, per a poder-se'n sortir, més intuïció, reflexos i paciència que per a encertar una rima esdrúixola crucial a la fi d'un sonet. 
 
  -----------------------------------------------------------

LITERATURA COMPARADA. NOVEMBRE 2009
Enric Casasses. Universitat de les Illes Balears

ROMANÇ

 el forat del pany de les entranyes
de la terra                
la mort absent precisament      
allà               
Uh,2555-59

Tinc la clau del món dels morts
i et diré com vaig haver-la,
no ho faig en prosa perquè
vull mirar si la mestressa
que és la rima ressonant
m'ajuda a passar l'estesa
de mar de la mala mar
i em destapa i em desperta
a la parla dels sorolls
per entendre el bot què deia
i endevinar què dirà
quan enraona amb la vela
sobre els mariners que du
que tan sense experiència
i generosos ens veu
que ens porta estalvis en terra
a tocar de sant martí
a una platgeta d'arena
a redors del moll antic,
la mar just abans d'haver-la
deixat ens ha deixat xops
i no tenim roba seca
però bé, ja ens ho farem,
mira, entrem a aquesta fleca
a escalfar-nos vora el forn...
i en sortim amb una llesca
de pa d'avui i tirem,
el pas tenint via dreta,
cap avall cap als pollancs
i amunt després a fontfreda
i, més enllà, bosc endins,
passada la bassa verda
on la salamandra llu,
deixant-nos dur per la dèria
d'acostar-nos a un gran roc
de l'extrem d'una carena,
una gran roca brillant
soleiada que enlluerna
i ens atrau, i quan ja hi som,
després d'una bona brega
amb una mà d'esbarzers,
veig la tallada que trenca
la roca de dalt a baix,
una escletxa fonda i negra
d'un pam d'ample o pam i mig
i que fa una silueta
que és que és el forat del pany
d'una porta que m'emmena
a algun sota o entremón,
i ho fa amb com una modèstia,
sense fer-ne ostentació
i amb una certa mà esquerra...
només forma amb una clau,
una sola forma encerta
la forma exacta de dins
i la forma és just aquesta
del meu cos dret de costat,
hi entro, i el coll quasi em frega
el lloc més estret i agut
de la pedra i dins l'esquerda
és tan perfecte l'encaix
que es paralitza la pensa
i es posa a pensar la por:
d'una cambra tan estreta
més val que en surti, i a poc
a poc, de costat, passet a
passet, aguantant l'alè,
surt del trau, torna a la selva,
respira l'aire del cel,
palpa que té una moneda
a la butxaca i se'n va,
i ha deixat la porta oberta.

2009, inèdit

VIDA

Pons Fabre de jove trobà moltes cançons
algunes de fosques, altres de ben clares,
i també de gran unes quantes més
i no parà de sotjar-ne els secrets,
s'acostà molt, molt a prop de la font
i al final hi anà a viure, a la terra dels versos
i s'hi quedà per sempre i quan ja era vell
passava entre versos, o seia a la vora dels versos
a sentir rajar versos,
veia sortides i postes de versos,
veia fugir d'un bot les orelles d'un vers…
però quan en volia enganxar un, quan n'enganxava algun
se li pansia i li quedava encartronat
i amb una mica no pas molta melangia
el llençava, el donava als versos
i els versos tot contents se l'engolien
mentre en Pons tirava el seu camí
i els seus fills a les branques tots cantaven.

2008, inèdit

Pons Fabre d’Uzès, trobador del s.XII o XIII, de la seva vida no se’n sap res del cert, i de la seva obra només queden dos poemes, una sextina en octosí?labs aguts i una mena de sirventès: ‘on ne connoît de ce troubadour que la chanson suivante [el sirventès] et un mauvais poëme moral, qui n’est rempli que de lieux communs [la sextina]’ diu Les poètes François, depuis le XIIè siècle jusqu’à Malherbe, París 1824, de P.R.Auguis. La sextina, contra el que diu aquest, és molt original i gairebé hermètica. El sirventès, que sí que és més semblant a altres obres d’altres trobadors, és una reflexió moral sobre el plaer, el saber, el donar, etc. En el meu poema simplement faig servir el nom del trobador per fer-li una mena de Vida...

[***]

                  Brunzen elefants vermells i voladors i de la mida com d'una mosca. Tots els fusters pinten en fustes la paraula entremaliada. Comença un carrer. El pianista al carrer, al carrer hi ha un pianista, es moca i té seixanta dits a cada mà, abans d'engegar el seu perdonament de vides. Enrecorda-te'n i tira, diu la mossa que llença bicicletes rovellades, sacs botits de pepes, quadros fets malbé, rellotges de paret, llums de sostre, cascos de motorista i esparvers dissecats per la porta a fora al mig del carrer, que brunz.

[POEMA DÉU]

                  El voltor de la muntanya de la Comuna de Bunyola en cercles vora els núvols mira a veure si veu morts a terra suculents perquè vol netejar el paradís, deixar els ossos pelats.

[SACRIFICI BORINOT]

                  Quan he desembarcat vora els cards de la vora d'aquell camp de seguida un borinot m'ha brunzit un parell de voltes al voltant del cap fins que m'ha vingut al front, s'ha embolicat amb els cabells i ja no se n'ha pogut sortir, me l'he hagut d'espolsar amb força i ha caigut a terra malferit, espernegant, fins que li he fet conèixer la sola del sabatot.
                  El sol tot just post, encara dia clar, un quart de lluna entre blaus, el camp allargassat fins a una fila d'arbres, la muntanya aguantant-se l'alè, i quatre núvols esparracats. La terra, una enamorada. El lloc, Vilanera.

[Aquests tres són del llibre A la panxa del poema en prosa que no hi neva ni hi plou, inèdit  i que encara no sé segur si està acabat. Els poemes van sense títol però a dos els hi poso el títol que podrien tenir, si en tinguessin.]

ORACIÓ

Mare antíquíssima
amb reverència i
ple d’ignorància
perquè sóc mascle
vull recordar-me
que m’has parit
amb sang i xiscles
obrint les cames
i sola al món
i això cap home
per molt que digui
no ho podrà fer

Per’xò t’estimen
per’xò t’adoren
per’xò t’adormen
per’xò t’torturen
n’hi ha per cagar-se en
qui els ha parit
marassa antiga
dona salvatge
falda amorosa
germana meva
nena pro nena
àvia del món

1977? D’un recull inèdit que es diu Ànsia vella.

enric casassas