AFORISMES DE L'AFLORISTERIA

Tres coses necessita el filosop: soledat, companyia i dialogar amb amics absents.

Tres camins menen a déu: sarna, puces i polls.

Quan surten a pasturar i quan tornen al clos les cabres compten el pastor i després abans d'adormir-se comparen els resultats, discuteixen l'u.

Cada volta que l'artista ha dirigit una mirada al món dit exterior l'art s'és revolucionat.

I els que no creieu en re us ho empasseu tot?

Quan no hi ha manyans hem d'obrir portes els que no en sabem, com diu la bíblia. 

La inspiració és quan tot fa muntanya atacar la més alta.

Així així-així no és així.
 

La manera més salvatge.
Enric Casasses, Pascal Comelade. Discmedi, 2006

*
   les cases del meu carrer
una cova a la muntanya
el jardí vermell de flors
l’embarcador de la platja
   la barraca dels pastors
el niu penjat a la branca
la claror del fons del pou
els fumerols de la plana
   les parades del mercat
el banc de seure a la plaça
el caminet d’entre els camps
la fàbrica abandonada
   el racó de sota el pont
la font de la font trobada
el porxo de l’estació
la palla groga a l’establa
   l’ombra d’un sol presseguer
la pols de la caravana
i la llum de l’horitzó
i l’estrella més llunyana
   tot és casa meva i tot
m’era i m’és i em serà casa
com si veiés voleiar
la roba estesa de l’àvia 

RIM
   Era per estimar-te
que em vaig fer pobre,
tots dos fugint de casa
i tu d’escola.
   Tu no tenies feina i
jo em vaig fer pobre,
te’m vaig fer barraqueta i
sentírem ploure.
   Vam tremolar together
hiverns duríssims
dormint a les esquerdes
dels precipicis.
   I un dia ja no hi eres,
et faltava una rima
i jo que tinc les meves
no la tenia.
   Els meus versos tremolen,
els has tocats tots i ara
quan tornin, si és que tornen,
la rima serà una altra,
tindrà la teva marca.

CANÇÓ

Un acord harmònic
de paraules altes
bellesa endins
penetra.

Una potser dissonància
i encara crema més.

Ens envolta un vol immens de galàxies,
la nit inacabable, i acompanyen
infinits mons
aquestes mans,
aquestes quatre notes, lireta,
aquestes quatre notes liró.

Som instruments de la cançó
cantats per ella.
Que ella ens acordi, ens concedeixi
a cada pas
a compàs
el to que toqui tocar
i quan li sembli
que correspongui,
quuan ella vulgui,
quan li convingui,
quan ja li vingui
que faci el ple.

I el fa
i esclata i
després
passat l'esclat
passa un airet
molt fi
de melodia...

I ja al final
un acord trencant-se
-pètals de cendra desfent-se en polsim-
cau sobre nosaltres.

LA MANERA MÉS SALVATGE

La manera més salvatge,
selvàtica i salvadora
de moure el cos, la manera
més subtil i muscular,
més a prop de la Matèria
Feta Font Perquè Font És,
el moviment del cos més
ionsultant de tots i, sí,
si vol, el més amorós
és la paraula i parlar.

Casasses i Comelade

N'IX

Discmedi/Blau, 2010

MON PARE FOU

Mon pare fou
del tot ateu.
No un ateu tou
si creu no creu...
Igual que un cuc
l’home és fugaç
i serà suc
i després gas.
Com mor el cos
mor l’esperit
i en rebost
de l’infinit
els llucifers
són electrons.
No hi ha res més.
No hi ha més mons.
Estava en contra
dels més-enllans
i de les ombres
dels capellans.
Mon pare fou
del tot atyeu.
No acceptà jous
posats per Zeus.
Aquests mahomes,
pastors, profetes,
papes de romes
gurus, mongetes,
tiratarots,
vidents, xamans,
santons, els gots
giravagants,
mèdius, druides,
budes, odins:
paraules buides
sense re a dins.
Un dels pocs pics
que féu esment
del seu morir
digué breument:
que quan expiri
ma cendra escampin
al mateix pàrquing
del cementiri.
Mon pare fou
del tot ateu,
ni el xuclà el pou
ni el xafà creu.
No sé si en veia
mai, de fantasmes,
sé que no hi creia:
guerra als miasmes.
Ara, a la feina
mesurà espectres,
tenia una eina
que els veu perfectes,
un espectògraf
de masses, que és
com si un fotògraf
que s’hi endisés
fes transparents
i ens els fes veure
els components
de la matèria,
i els determina
de forma exacta,
precisa, fina
car d’això es tracta,
que ell feia anàlisi
moderna, química
sabent que l’avi
en deia alquímia
i remenava
sofre, esperit,
cervell, paraules
i brins de nit.
I així i tot fou
del tot ateu.
I no ateu tou:
no hi creia en reus. 

DESPRÉS

Trenca una branca seca
arracona un esbarzer
quasi rellisca amb el fang
espanta les mosques
sua bufa
posa la mà en una pedra per agafar força
mira lluny mira a prop mira a terra
passa el riu pel lloc dels rocs
puja a l’altra banda, de 4 potes
com sigui, amb les esgarrinxades
i salta la tanca
travessa el camp abandonat
i corre, corre avall!
t’espero a la font!

ORACIÓ
Mare antíquíssima
amb reverència i
ple d’ignorància
perquè sóc mascle
vull recordar-me
que m’has parit
amb sang i xiscles
obrint les cames
i sola al món
i això cap home
per molt que digui
no ho podrà fer
Per’xò t’estimen
per’xò t’adoren
per’xò t’adormen
per’xò t’torturen
n’hi ha per cagar-se en
qui els ha parit
marassa antiga
dona salvatge
falda amorosa
germana meva
nena pro nena
àvia del món

Tira-li l'alè
Triulet i Enric Casasses. Discmedi, 2012

EL POLL I LA PUÇA

El poll i la puça
la garsa i la merla
el bou i la mula
la dona i la serp

El gat i la rata
el dofí i la sardina
l'home i el llop

La mosca i el mosquit
la papallona i el rinoceront
la cigala i la formiga

S'han colat per la finestra
a un concert de roc en rol
Hi ha una orquestra de piranyes
i el cantant és un cabrit

...qui menja pa amb estramoni
parla amb déu i amb el dimoni...
...i el que pateix set i gana
amb tota la raça humana...

EL PALLASSO DE LA CREACIÓ

La nit entra a casa i entra
a la cambra de l'infant
i el desvetlla i se li planta
tota dreta als peus del llit

tapant-li el pas de la porta.
La criatura ja ho veu
que no hi ha res però veure
és dir poc quan ha pres cos

l'espai d'entre les estrelles
concnetrat en quatre pams
i les estrelles malvades
li fan un concert de crits

que parlen baix a l'orella
però fortíssim al cos,
són més greus que veus humanes
i alhora molt més aguts,

me'l paralitzen d'espant
perquè sàpiga el seu lloc.

UN AIRE

La nit és un privilegi
teixit tot de seda i or
i ara et jugues el teu sostre
per tastar-ne la finor.

I et lleva la pell,
et guanya les boles,
fa ballar les portes
tot perquè t'hi vegis

Llavors obren els llavis
finestres de l'amor
i sembla que s'ofeguin,
que diguin per favor.

La nit és déu vist de cara.