han dit de vicent andrés estellés:
 

JOAN FUSTER (Literatura catalana contemporània. Barcelona, Curial, 1976) 
Feia segles que, al País Valencià, no es feia sentir, en poesia, una veu tan intensa i tan potent.
 
 

JOAN FUSTER (Pròleg a Recomane tenebres. Obra completa 1) 
Els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort. Els poetes de totes les èpoques i de tots els idiomes s'han dedicat a teixir variacions sobre això: sobre l'amor, més que res; sobre l'extravagant però obsedida incertitud que provoca el fet d'haver de morir; i, de tant en tant, sobre la gana socialment implantada, conseqüència de l’explotació de l’home per l'home. [...] 
L'amor, o el sexe, o com se'n vulga dir, sempre és igual i distint: segons la societat, i segons què i segons qui dins la societat. [...] El cas és que l'Estellés "obre els ulls" --tots els sentits-- en la sinistra etapa dels gran pànics, quan no hi havia espai ni temps per al respir, i la gent respirava com podia. L'amor venia a ser el que ell diu: racons furtius, desigs sufocats, fantasies meticuloses. I la fam: raccionaments, estraperlos, llum taxada. Subterrània, en la poesia de l'Estellés, hi ha una mena d'il.lusió feraç entorn del pa, de la taula de la infància, de l'aroma estimulant d’una salut esvaïda. Com la mort: la mort fou aleshores més "mort" que mai [...] 
Tanmateix, la poesia de l'Estellés no és una poesia deprimida o negra. Com que no s'origina en fetitxismes ideològics, sinó en la modèstia de viure, rutinària, cruelment addicta a la biologia més insignificant i més indispensable, no ha de ser ni pessimista ni optimista: "és" a seques. El sexe, la fam i la mort esdevenen, en aquest context no gens ampul.lós, l'entrellat de la "vida", i tot hi és al seu lloc, la merda o el semen, i l'afecte més innocent, i l'alegria, i el difunt que tots serem un dia o altre, i un plat de calent, i una cançó perquè sí, i jugar al truc ok escriure versos, ja que "escriure versos" forma part de la vida. En un pam de món, i en un pam d’idioma --també "amb un pam de llengua", de cansament o d'insult--, la poesia s'hi agrumolla, i s'alça 
 

* 

GERARD VERGÉS ("Immens Estellés", pròleg a V.A.E. Antologia poètica. Barcelona: Proa, 1985) 
hem apuntat una mica els temes predilectes de l'Estellés: la mort, el sexe, la fam (així ho assenyala Joan Fuster). Però no la mort, el sexe i la fam vistos d’una manera distanciada, sinó partint d'una realitat de noi de postguerra, irada i tèrbola, de "quan tothom fornicava malament, menjava malament, moria malament" [...] També, i finalment, s'ha d'esmentar el poeta cívic, el poeta amb plena consciència del seu país i de la seva llengua malmesa i proscrita:  Sols he volgut servir les meues gents. 

* 

OVIDI MONTLLOR (El Temps, 28-3-94) 
Estellés té un llenguatge que connecta rapidíssimament i, a més, té moltes poesies amb un llenguatge impetuós i impactant [...] vaig descobrir que era un home molt culte, encara que sempre ho amagava amb les bromes i la festa, i, sobretot, que ell mateix era poesia, que no podia evitar donar ritme al que deia. 

* 

Francesc Parcerisas 
Em sembla absurd utilitzar un adjectiu tan poc explícit com "realista" per descriure la poesia de Vicent Andrés Estellés. El seu realisme, si de cas, queda prou explícit en el desig del poeta per comunicar amb la realitat i convertir-se en oracle del seu poble, en la seva voluntat manifesta per inserir-se en una "realitat", que és la que l'envolta cada dia 

* 

Ignasi Riera (El Món, 12 de març de 1982) 
Intensitat, cromatisme, quotidianitat, potència: quatre columnes que poques obres poètiques poden considerar com a pròpies 

* 

Vicent Andrés Estellés, dins Montserrat ROIG, Personatges, B.: Pòrtic, 1978. 
--De tota manera, el teu gran mestre ha estat l'Ausiàs March. 
--Un mestre molt fotut, molt incòmode, a vegades té molt mala llet i em fot moltíssim. Hi ha una anècdota curiosa: la meva devoció per Ausiàs March arribava a tal extrem que jo en parlava a casa, a taula, amb la meua dona, d'Ausiàs March. La meua nena, la tercera, la Carmina, que era molt petita, a vegades escoltava. Un dia havia de fer un exercici escolar sobre el gòtic al País Valencià i la vaig dur a la Seu. Érem al costat de la tomba d'Ausiàs March, que duu aquella inscripció que diu: "Jo sóc aquest que es diu Ausiàs March", i li vaig dir: "Mira, nena, en aquest lloc està enterrat l'Ausiàs March". I la meua nena començà a plorar i li vaig dir: "Escolte, per què plores?". Diu: "És que era molt amic teu, no?". 
 

*
Bou, Enric. "'Coral romput': L''infern' de Vicent Andrés Estellés", Miscel.lània Joan Fuster II, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1990.

"En el fons, és una poesia balzaciana, si se'm tolera la fórmula. És una poesia que podria haver estat novel.la: novel.la de Balzac." 
(Joan Fuster)
"A Barcelona, la poesia, la feien persones d'una altra mena: individus amb cara de protonotari apostòlic, catedràtics, fills de papà revoltats, oficinistes orgullosos de ser-ne. L'Estellés fa la poesia d'un carrer de València, del "trenet" de València a Burjassot." 
(Joan Fuster)

en sorprèn l'abrupta sintaxi del poema. Una sintaxi feta d'efectes sincopats: rítmicament, però també temàticament, el text sembla dit com a batzegades, itinerant, passant abruptament d'un tema a l'altre, excessivament conversacional, acceptant interferències de l'entorn de l'escriptura, o associacions molt lliures de pensament [...] el poeta tancat en un edifici de pisos, sentint els veïns, les canonades dels wàters. [...]
[corall romput comença amb l'amor, Itàlia somniada -no visitada-, el viatge de noces..., i acaba amb la mort de la filla] 
La tercera secció presenta una altra clau per a entendre el poema i bona part del seu projecte literari. Els grills, com a símbol totalment iconoclasta, que representa la voluntat de recuperar un paradís perdut: "Hi ha en els versos que escrit, entre tots els meus versos, / certs mots que encara tenen un no sé què de grills (...) Però jo sé que tinc el cor tot ple de grills, / i també les butxaques, i si escric és per ells, / per aquesta nostàlgia que tinc d'un món verdíssim..." (III, 143-157). En aquests versos se'ns presenta la clau per a entendre l'equidistància entre un món camperol, que correspon al temps de la infantesa, i l'urbà, del món adult. (p. 325)

Ell és un dels bons poetes que han escrit la ciutat de València. Ell ha dit com ben pocs els secrets dels carrers i de les vides que s'hi amaguen. 
 

*
Lluch, Carles J. "Les èglogues impossibles de Vicent Andrés Estellés", dins Passadís 19-20. Benicarló, País Valencià.

l'autor recorre al recurs de prendre determinades marques externes i estructurals de l'ègloga: bàsicament l'estructura dialogada entre dos personatges, generalment, que es reconten els seus fets d'amor. [...]

[versos de "A sant Vicent Ferrer" de La nit (1956)]:
Dóna'm lluita, car no vull posar-me a adorar
els ídols imbecils de les paraules, ara
que és el temps d'agafar-les com ganivets o malls.
 

*
Ballester, Josep. "La nit: sobre algunes constants de Vicent Andrés Estellés", Caplletra 10, primavera 1991.

La seua obsessió ha estat escriure, contar tot allò que li passa i veu. Es tracta d'una urgència existencial per l'expressió. 
 

* 

A la Història de la literatura catalana de Riquer/Comas/Molas, se'n destaca: 
l'ús de la sinceritat. 
Sóc un home que no té més remei que escriure, 
i no té més remei que escriure certes coses, 
i les diu, i les diu com les veu, com les sent, 
o potser com les viu, amargament, amb presses, 
amb una coentor des dels peus al cervell, 
en carn viva, cremant-li en les boles dels ulls. 
(La clau...) 
l'Estellés no ha pretès pas de construir una poesia de combat sinó una poesia de testimoni, documental[...] 
és la vida íntima feta pública i compartible. 

* 

He tingut des de sempre la voluntat d'arribar a tothom: al conductor del tramvia, al treballador de la cantonada, a la dona del supermercat 
 
 
 
 

Han dit de Vicent Andrés Estellés:
 

"La poesia de Vicent Andrés Estellés, un servidor, que des de fa anys és devorador habitual de lletra rimada, l'ha beguda sempre a galet. Perquè es tracta d'una poesia que flueix amb naturalitat, fresca, d'una poesia que tira gorja avall i que es posa bé. Però això no vol dir que la poesia de Vicent Andrés Estellés s'esgoti en una primera glopada; ben al contrari,  és una poesia que cal rellegir, que descobreix a cada lectura sentors i matisos no apercebuts abans. I això sense necessitat de giragonses críptiques. Heus ací que la poesia de Vicent Andrés Estellés és com un paisatge que s'imposa a primer cop d'ull; però que després cal resseguir feixa per feixa, bri per bri, amb aquell mètode que Mc Luhan ha denominat "lectura tàctil"."
"Ara, el poeta Vicent Andrés Estellés ens ofereix un volum de teatre. O sigui, ens ofereix una poesia estructurada amb una certa forma de diàleg, desenvolupada també amb una certa progressió narrativa. [...] Ja amb anterioritat Andrés Estellés ens havia ofert uns poemes dialogats. Uns poemes repartits entre diversos personatges que explicaven o vivien una situació. Em refereixo, naturalment, a les èglogues. Les èglogues de VAE contenen un material dramàtic de primera magnitud, són una incitació a la imaginació, a la creativitat. "
"Els personatges dels oratoris ja no són pastors o mecanògrafes. La ficció de la gent menuda ha estat deixada i l'alè tràgic, tal com volien els preceptistes francesos, s'aplica a personatges que pel relleu obtingut transporten un destí personal. Personal però amb una projecció col.lectiva: Víctor Jara, Marilyn Monroe, Josep Ribera i, dissortadament, a vaixell d'uns papers perduts, Patrice Lumumba. Hem passat del comparsa a l'star. En un cas, com el de Marilyn Monroe, a l'star en el sentit més estricte: a la missatgera dels déus."
"Allò que pot redimir de la mort és el record. I aquesta és la dramatúrgia del poeta: recordar, reinventar, dispensar la vida a partir dels propis sentiments i de la informació aplegada. Fer una mica enrere les tenebres sense destruir-les, tornar a la vida dels éssers evocats -Víctor Jara, Marilyn Monroe, Josep Ribera- aquella violència, aquella ràbia que van fruir i van sofrir mentre visqueren: heus ací el que justifica el poeta."
(Fàbregas, Xavier. "Més ençà de les tenebres", escrit preliminar a VAE Oratori del nostre temps. València, tres i quatre, 1978)
 

"La poesia d'Estellés és dialecte, expressió col.loquial, vòmit de llengua, triomf de la paraula directa i sense enganys, narrativitat, conversa d'amics o monòleg llarg i contradictori, paròdia, reflexió sobre ell mateix i sobre el seu poble o sobre tots els aspectes possibles de la realitat immediata; són les petites coses i els neguits quotidians, tot allò que podríem definit com les preocupacions diàries de l'home normal i corrent. Aquesta és amb tota probabilitat l'aportació més visible i enlluernadora de tota la seua poesia. Però, no ens deixem enganyar per la fluïdesa d'aquesta retòrica humil i desconcertant; sota la seua senzillesa hi ha un lirisme profund que amara tots els seus versos, l'encant i el record de les coses amables, tendres i elementals, el contrast entre la realitat bruta i trista que registra amb paciència de notari i la imatge que brolla com una flor o un llampec o la barreja aparentment indiscriminada de mots vulgars i grollers amb l'adjectiu de caràcter culte i refinat, o el símil o la referència literària." 
(Pérez Muntaner, Jaume. "Epíleg provisional a l'obra completa de Vicent Andrés Estellés", dins Sonata d'Isabel. Obra completa 10. València, Eliseu Climent, 1990).
 

"La manca aparent de sofistificació de la poesia d'Estellés és part d'un estudiat programa estètic dirigit a trencar definitivament el llegat noucentista i neonoucentista que tan repressorament ha pesat damunt la poesia catalana d'aquest segle. I aquest programa estètic té tres aspectes fonamentals: els registres expressius, els nuclis temàtics i la diversitat formal.
"Estellés va crear una llengua poètica extraordinàriament rica, dúctil i moderna a base d'una combinatòria molt subtil entre la llengua dels clàssics antics, la llengua dels clàssics moderns i la llengua quotidiana del carrer. En aquest sentit, pràcticament en solitari, Estellés va guanyar una batalla que les altres literatures havien guanyat el segle passat: donar carta de naturalitat a la llengua del carrer com a vehicle d'expressió artística. [...] El que ens despista de la llengua poètica d'Estellés és, concretament, el to. El poeta ens serveix aquesta llengua tan rica en un to senzill, càlid, humà sincer i pròxim que ens sedueix i ens distreu o ens priva de veure tot el treball artístic que hi ha al darrera. [...]
"Quant als nuclis temàtics, Estellés va trencar amb el pudor tradicional de la poesia catalana i va mostrar aspectes més crus i brutals de la vida per primera vegada. Podríem dir que Estellés va crear una èpica de la misèria humana [NO]. Pel fet que la seva poesia no amaga res, té un dring autènticament veraç. Estellés no era un poeta brutal i vulgar, sinó un poeta que mostrava les dues cares de la vida tal com és, sense subterfugis ni maquillatge, amb tot el seu esplendor tràgic. 
"I Estellés ens comunica tota aquesta grandesa [...] de la vida humana per mitjà d'un amplíssim ventall de formes que dibuixa un arc que va del poema en prosa al sonet italià."
"Estellés és un dels pilars imprescindibles que fonamenten la modernitat poètica en llengua catalana. Cal recordar-ho i cal celebrar-ho i cal fer-ho saber." 
(Abrams, S. "Un pilar essencial per a la literatura". El temps 7-13 setembre 1999.)
 

"Estellés tenia aquesta gràcia innata per fer dels grans drames de l'existència un sainet per al veïnat, un quadre costumista, una epístola tendra. "
"Altres vegades, en canvi, encerta a capgirar els valors d'un discurs desgastat, com fa, per exemple, respecte al de la Renaixença valenciana, tot transformant el Barranc dels Algadins -emblema del paisatgisme sentimental i folklòric del poeta Llorente- en un Barranc del Carraixet feréstec, on els morts de la postguerra s'amunteguen acusadors."
"Un dels valors més incontestables de la seua lírica és l'assoliment d'una imatge de dignitat personal i civil. "
"el resultat és d'una profunda coherència i genera una crònica amarga i esperançada alhora, el crit que enlaira una idea de dignitat mai no desistida." 
(Vicent Salvador. "La crítica, un deute pendent" dins Especial Estellés, El temps 28-3-94).
 

*
Bou, Enric. "'Coral romput': L''infern' de Vicent Andrés Estellés", Miscel.lània Joan Fuster II, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1990.

"En el fons, és una poesia balzaciana, si se'm tolera la fórmula. És una poesia que podria haver estat novel.la: novel.la de Balzac." 
(Joan Fuster)
"A Barcelona, la poesia, la feien persones d'una altra mena: individus amb cara de protonotari apostòlic, catedràtics, fills de papà revoltats, oficinistes orgullosos de ser-ne. L'Estellés fa la poesia d'un carrer de València, del "trenet" de València a Burjassot." 
(Joan Fuster)

en sorprèn l'abrupta sintaxi del poema. Una sintaxi feta d'efectes sincopats: rítmicament, però també temàticament, el text sembla dit com a batzegades, itinerant, passant abruptament d'un tema a l'altre, excessivament conversacional, acceptant interferències de l'entorn de l'escriptura, o associacions molt lliures de pensament [...] el poeta tancat en un edifici de pisos, sentint els veïns, les canonades dels wàters. [...]
[corall romput comença amb l'amor, Itàlia somniada -no visitada-, el viatge de noces..., i acaba amb la mort de la filla] 
La tercera secció presenta una altra clau per a entendre el poema i bona part del seu projecte literari. Els grills, com a símbol totalment iconoclasta, que representa la voluntat de recuperar un paradís perdut: "Hi ha en els versos que escrit, entre tots els meus versos, / certs mots que encara tenen un no sé què de grills (...) Però jo sé que tinc el cor tot ple de grills, / i també les butxaques, i si escric és per ells, / per aquesta nostàlgia que tinc d'un món verdíssim..." (III, 143-157). En aquests versos se'ns presenta la clau per a entendre l'equidistància entre un món camperol, que correspon al temps de la infantesa, i l'urbà, del món adult. (p. 325)

Ell és un dels bons poetes que han escrit la ciutat de València. Ell ha dit com ben pocs els secrets dels carrers i de les vides que s'hi amaguen.

*
Lluch, Carles J. "Les èglogues impossibles de Vicent Andrés Estellés", dins Passadís 19-20. Benicarló, País Valencià.

l'autor recorre al recurs de prendre determinades marques externes i estructurals de l'ègloga: bàsicament l'estructura dialogada entre dos personatges, generalment, que es reconten els seus fets d'amor. [...]
l'admiració d'Estellés per Virgili, autèntic creador del gènere en el seu origen clàssic, la trobem molt sovint a les Horacianes.

[versos de "A sant Vicent Ferrer" de La nit (1956)]:
Dóna'm lluita, car no vull posar-me a adorar
els ídols imbecils de les paraules, ara
que és el temps d'agafar-les com ganivets o malls.

Tots els personatges d'aquestes èglogues viuen immersos en el record d'un passat, feliç a través de la distància.

*
Ballester, Josep. "La nit: sobre algunes constants de Vicent Andrés Estellés", Caplletra 10, primavera 1991.

La seua obsessió ha estat escriure, contar tot allò que li passa i veu. Es tracta d'una urgència existencial per l'expressió.

XAVIER FÀBREGAS
"Més ençà de les tenebres", escrit preliminar a VAE Oratori del nostre temps. València, tres i quatre, 1978

"La poesia de Vicent Andrés Estellés, un servidor, que des de fa anys és devorador habitual de lletra rimada, l'ha beguda sempre a galet. Perquè es tracta d'una poesia que flueix amb naturalitat, fresca, d'una poesia que tira gorja avall i que es posa bé. Però això no vol dir que la poesia de Vicent Andrés Estellés s'esgoti en una primera glopada; ben al contrari,  és una poesia que cal rellegir, que descobreix a cada lectura sentors i matisos no apercebuts abans. I això sense necessitat de giragonses críptiques. Heus ací que la poesia de Vicent Andrés Estellés és com un paisatge que s'imposa a primer cop d'ull; però que després cal resseguir feixa per feixa, bri per bri, amb aquell mètode que Mc Luhan ha denominat "lectura tàctil"."
"Ara, el poeta Vicent Andrés Estellés ens ofereix un volum de teatre. O sigui, ens ofereix una poesia estructurada amb una certa forma de diàleg, desenvolupada també amb una certa progressió narrativa."
"Ja amb anterioritat Andrés Estellés ens havia ofert uns poemes dialogats. Uns poemes repartits entre diversos personatges que explicaven o vivien una situació. Em refereixo, naturalment, a les èglogues. Les èglogues de VAE contenen un material dramàtic de primera magnitud, són una incitació a la imaginació, a la creativitat. "
"Els personatges dels oratoris ja no són pastors o mecanògrafes. La ficció de la gent menuda ha estat deixada i l'alè tràgic, tal com volien els preceptistes francesos, s'aplica a personatges que pel relleu obtingut transporten un destí personal. Personal però amb una projecció col.lectiva: Víctor Jara, Marilyn Monroe, Josep Ribera i, dissortadament, a vaixell d'uns papers perduts, Patrice Lumumba. Hem passat del comparsa a l'star. En un cas, com el de Marilyn Monroe, a l'star en el sentit més estricte: a la missatgera dels déus."
"Allò que pot redimir de la mort és el record. I aquesta és la dramatúrgia del poeta: recordar, reinventar, dispensar la vida a partir dels propis sentiments i de la informació aplegada. Fer una mica enrere les tenebres sense destruir-les, tornar a la vida dels éssers evocats -Víctor Jara, Marilyn Monroe, Josep Ribera- aquella violència, aquella ràbia que van fruir i van sofrir mentre visqueren: heus ací el que justifica el poeta."

JAUME PÉREZ MUNTANER
"Epíleg provisional a l'obra completa de Vicent Andrés Estellés", dins Sonata d'Isabel. Obra completa 10. València, Eliseu Climent, 1990.

"La poesia d'Estellés és dialecte, expressió col.loquial, vòmit de llengua, triomf de la paraula directa i sense enganys, narrativitat, conversa d'amics o monòleg llarg i contradictori, paròdia, reflexió sobre ell mateix i sobre el seu poble o sobre tots els aspectes possibles de la realitat immediata; són les petites coses i els neguits quotidians, tot allò que podríem definit com les preocupacions diàries de l'home normal i corrent. Aquesta és amb tota probabilitat l'aportació més visible i enlluernadora de tota la seua poesia. Però, no ens deixem enganyar per la fluïdesa d'aquesta retòrica humil i desconcertant; sota la seua senzillesa hi ha un lirisme profund que amara tots els seus versos, l'encant i el record de les coses amables, tendres i elementals, el contrast entre la realitat bruta i trista que registra amb paciència de notari i la imatge que brolla com una flor o un llampec o la barreja aparentment indiscriminada de mots vulgars i grollers amb l'adjectiu de caràcter culte i refinat, o el símil o la referència literària."

E. Climent (El temps 7-13 setembre 1999)

"Jo diria que Estellés va ser sempre com un xiquet, ara dèbil, ara enèrgic, ara entremaliat, molt fantasiós i literari..."

San Abrams "Un pilar essencial per a la literatura" (El temps 7-13 setembre 1999)

"La manca aparent de sofistificació de la poesia d'Estellés és part d'un estudiat programa estètic dirigit a trencar definitivament el llegat noucentista i neonoucentista que tan repressorament ha pesat damunt la poesia catalana d'aquest segle. I aquest programa estètic té tres aspectes fonamentals: els registres expressius, els nuclis temàtics i la diversitat formal.
"Estellés va crear una llengua poètica extraordinàriament rica, dúctil i moderna a base d'una combinatòria molt subtil entre la llengua dels clàssics antics, la llengua dels clàssics moderns i la llengua quotidiana del carrer. En aquest sentit, pràcticament en solitari, Estellés va guanyar una batalla que les altres literatures havien guanyat el segle passat: donar carta de naturalitat a la llengua del carrer com a vehicle d'expressió artística. [...] El que ens despista de la llengua poètica d'Estellés és, concretament, el to. El poeta ens serveix aquesta llengua tan rica en un to senzill, càlid, humà sincer i pròxim que ens sedueix i ens distreu o ens priva de veure tot el treball artístic que hi ha al darrera. [...]
"Quant als nuclis temàtics, Estellés va trencar amb el pudor tradicional de la poesia catalana i va mostrar aspectes més crus i brutals de la vida per primera vegada. Podríem dir que Estellés va crear una èpica de la misèria humana [NO]. Pel fet que la seva poesia no amaga res, té un dring autènticament veraç. Estellés no era un poeta brutal i vulgar, sinó un poeta que mostrava les dues cares de la vida tal com és, sense subterfugis ni maquillatge, amb tot el seu esplendor tràgic.
"I Estellés ens comunica tota aquesta grandesa [...] de la vida humana per mitjà d'un amplíssim ventall de formes que dibuixa un arc que va del poema en prosa al sonet italià."
"Estellés és un dels pilars imprescindibles que fonamenten la modernitat poètica en llengua catalana. Cal recordar-ho i cal celebrar-ho i cal fer-ho saber."

Vicent Salvador. "La crítica, un deute pendent" dins Especial Estellés, El temps 28-3-94

"Estellés tenia aquesta gràcia innata per fer dels grans drames de l'existència un sainet per al veïnat, un quadre costumista, una epístola tendra. "
"Altres vegades, en canvi, encerta a capgirar els valors d'un discurs desgastat, com fa, per exemple, respecte al de la Renaixença valenciana, tot transformant el Barranc dels Algadins -emblema del paisatgisme sentimental i folklòric del poeta Llorente- en un Barranc del Carraixet feréstec, on els morts de la postguerra s'amunteguen acusadors."

"Un dels valors més incontestables de la seua lírica és l'assoliment d'una imatge de dignitat personal i civil. "
"el resultat és d'una profunda coherència i genera una crònica amarga i esperançada alhora, el crit que enlaira una idea de dignitat mai no desistida."

Jaume Pérez Muntaner "La bellesa de les coses nues i directes" El temps 12-4-93

"El que destaca en el nostre poeta és la naturalitat de la seua aproximació, el "no hi havia a València dos amants com nosaltres" o "no hi havia a València dues cames com les teues" o el "no m'esgarres les bragues, que m'han costat vint duros", versos desvergonyits i ravalers, com moltíssims altres dels seus, que en la immediatesa i fins i tot imperfecció descobreixen la suprema bellesa de les coses nues i directes.
"Despullada de filosofies i retòriques justificatòries, la realitat se'ns presenta en els seus versos tal com és o tal com ens ve donada. El poeta simplement veu, retalla, reporta o inventaria les petites incidències quotidianes; el que cal és precisament saber veure o saber mirar, una mirada directa i juganera que ens presenta les coses des d'una perspectiva que començàvem a intuir, però que no gosàvem a fer nostra o no ens atrevíem a donar-li la categoria de literària. Per això Fuster, tan amic i perspicaç, tan bon coneixedor de l'obra del poeta de Burjassot, va dir encertadament que la sua poesia no era realista, sinó feta de realitats, ni era popular, sinó exactament del poble.
"De poble de l'horta de València o de pis en un barri suburbial. És la seua dicció, aparentment fàcil i com d'anar per casa, una de les màximes aportacions a la literatura contemporània. El seu encert i secret és el descobriment d'aquest llenguatge nou per a la poesia, capaç de reflectir i universalitzar les dèries personals i les col.lectives, les de la seua època: frases fetes o col.loquials, sobreentesos, ambigüitat de la paraula insinuada o a mig dir, la paraula o la frase malsonants o grolleres, però sempre barrejades ajustadament amb les referències cultes, amb el record o citació, maliciosa o no, de qualsevol passatge de la literatura universal o dels seus poetes més volguts. El resultat és una actualització del llenguatge poètic, una manera nova de dir poesia, que implica una visió desmitificada i desmitificadora del món i de les relacions humanes, una visió paròdica i desencisada de la realitat."   [desencisada?]

Notes
 
Jordi Julià (Al marge dels versos. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1999) fa notar aquesta rima interna al poema "XII" de Tancat de l'alter.

Obscens com mai. Destrueix! Dins l'espai
tan sols d'un ai, tot l'amor, tot l'horror,
tot l'esplendor i el fulgor declarat!
Llavi aplicat, insistit, repetit.
Oh més, més nit! Sols pupil.les i dents.
Boscos creixents. Pugen hores fulgents.
 

Hipèrbaton
D'amor de cap a cap vinc amarat

Quiasme
Amor de mort. Ah mort sense conhort

Anàfora
mentrestant la portera s’emborratxa de vi / [...] 
mentrestant la portera va pixant per l’escala / [...] 
mentrestant la portera pixa pels escalons / [...]  

Metàfora
Contra la roca bruna del genoll

Metonímia 
-el concret per l’abstracte: T’he donat allò que teníem, / la cullera coixa de fusta / i la ceba crua i el pa (Estellés) (cullera, ceba crua i pa són símbols de la pobresa)

Sinestèsia
i beurem àvidament
tota la terra i el mar[...]
beurem el cel i la selva

Epígraf 
La carn fa carn d’Ausiàs March, a l’inici del poema “Els amants” (Llibre de meravelles)

Proposta de muntatge poètic per al tercer cicle de Primària:
Escenificau L'home parat al cantó de Vicent Andrés Estellés. Ja té música (del valencià Paco Muñoz), mentre uns la canten, uns altres escenifiquen el que passa: Provau-ho. 
 

Bibliografia
 

Obra pròpia:

Obra completa. València, Ed. 3 i 4, 1972 a 1990 (10 volums).

Puig Antich. Barcelona, Empúries, 1989.

Oratori del nostre temps. València, tres i quatre, 1978.

Dos drames i una farsa. València, Denes, 2002.

Quadern de Bonaire. Barcelona, Empúries, 1985.

Tractat de les maduixes. Barcelona, Empúries, 1985.

La parra boja. Barcelona, Empúries, 1987. 
 

Comentaris a la seva obra:

Abrams, Sam. "Un pilar essencial per a la literatura". El temps 7-13 setembre 1999.

Ballester, Josep. "La nit: sobre algunes constants de Vicent Andrés Estellés", Caplletra 10, primavera 1991.

Bou, Enric. "'Coral romput': L''infern' de Vicent Andrés Estellés", Miscel.lània Joan 
Fuster II, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1990.

Climent, Eliseu. (El temps 7-13 setembre 1999)

Fàbregas, Xavier. "Més ençà de les tenebres", escrit preliminar a VAE Oratori del nostre temps. València, tres i quatre, 1978.

Fuster, Joan. "Pròleg" a Andrés Estellés, Vicent. Recomane tenebres. Obra completa 1. València, 3 i 4, 1972. 

Fuster, Joan. Literatura catalana contemporània. B:Curial,1976.

Introducció a VAE Mural del País Valencià. València, Ed. 3 i 4, 1996.

Lluch, Carles J. "Les èglogues impossibles de Vicent Andrés Estellés", dins Passadís 19-20. Benicarló, País Valencià.

Mas, Glòria.        dins V.A.E.  Antologia poètica . Ed. Barcanova, 1991.

Montllor, Ovidi. El Temps, 28-3-94.

Pérez Muntaner, Jaume.  "La bellesa de les coses nues i directes" El temps 12-4-93.

Pérez Muntaner, Jaume. "Epíleg provisional a l'obra completa de Vicent Andrés Estellés", dins Sonata d'Isabel. Obra completa 10. València, Eliseu Climent, 1990.

Pérez/Salvador. Una aproximació a Vicent Andrés Estellés. València: 3i4, 1981.

Riera, Ignasi. (El Món, 12 de març de 1982)

Roig, Montserrat. “Vicent Andrés Estellés". Personatges, Barcelona, Pòrtic, 1978.

Salvador, Vicent. "La crítica, un deute pendent" dins Especial Estellés, El temps 28-3-94.

Vergés, Gerard. “Immens Estellés”, pròleg a V.A.E. Antologia poètica. Barcelona: Proa, 1985.
 

Reculls de poemes per a l'escola:

"L'esparver poesia". (Barcelona, Edicions La Magrana)  Col.lecció de llibres de diversos autors (Brossa, Estellés, Foix, Espriu...) al voltant de diversos temes. Alguns títols són: Mites i somnis, Els ocells, L'aigua, Aire i llum, Les flors, Les quatre estacions... 
 

Vídeo

Roig, Montserrat. Personatges. Vicent Andrés Estellés. Editrama, 2001
 

ALGUNS CD

Vicent Andrés Estellés, juntament amb Miquel Martí i Pol (i tal vegada Salvat-Papasseit) és el poeta més musicat. Ovidi Montllor és qui més l'ha cantat i recitat (des que el 1972, va posar música d'albada a “Els amants”; destaca la recitació, una hora i vint-i-cinc minuts, de “Coral Romput. Paco Muñoz, amb el seu magnífic àlbum “Amor i amor”. Maria del Mar Bonet, Remigi Palmero, Vicent Torrent, Lluís Miquel, Els pavesos, Lluís el Sifoner, Celdoni Fonoll, etcètera

Em posareu / Amor i amor / No es sap ben bé / Post mortem / Cançó de l'home parat / Aquest amor / Cançó de perdona aquell que no duu / Sabia que vindries / La mort contada al nen del veïnat / El mort / Un sonet / Anem anant / DEixam / Assumiràs. /Muñoz, Paco. Amor i amor. P.M. produccions, 1995). 

Les illes (Maria del Mar Bonet. EL COR DEL TEMPS. Picap, Barcelona, 1997)

El vi / Prediccions i conformitats (Ovidi Montllor. CRÒNICA D'UN TEMPS. Discmedi, Barcelona, 1997)

Els amants (Ovidi Montllor. A ALCOI. PDI, Barcelona, 1995)

Ací / No hi havia a València dos cames com les teues / Post mortem (Paco Muñoz / Juli Mira / Lluís Miquel. ELS NOSTRES POETES. Picap, Barcelona, 1998)

Papers inèdits / Cançó de bressol  (Celdoni Fonoll. PER UN PETÓ. Discmedi, Barcelona, 1998)

No veig ningú / Mamonet (Santi Arisa. TAVERNA DE POETES. Columna música, Barcelona, 1997)

Una escala qualsevol  (Ovidi Montllor. DE MANARS I GARROTADES. PDI, Barcelona, 1996)

Un amor, uns carrers (Espiral d'embulls. NO TOT ÉS DESAR SOMNIS. Blau/Discmedi, Palma, 2000)

Ovidi Montllor diu Coral romput. Dins Ovidi Montllo, Antologia. Dahiz produccions per a l'Ajuntament d'Alcoi, 2000.
 

portada vicent andrés estellés 

pàgina presentació MAG POESIA