Avui, diumenge, un pare haurà anat a un asil 
a dur-li uns caramels al seu fill; una mare 
endolada anirà pel carrer amb un fill 
alt i prim, vergonyós -aqueixa mare, aqueix 
fill que et causen, en veure'ls, un dolor, una oculta 
tendresa-; una donzella haurà deixat de ser-ho; 
algun funcionari haurà passat el dia 
vestit damunt el llit d'alguna pensió, 
recordant el seu poble, potser alguna núvia 
que va tenir, potser el seu llit de canonge; 
un marit tindrà ganes de plorar contemplant 
la seua dona car no li cabrà cap dubte 
de res de tot allò, i plorarà mirant 
els seus fills; la comare estarà nerviosa, 
se n'anirà al telèfon, cridarà el seu amant, 
tot deixant la partera tota plena de crits; 
el rector tractarà que la seua mare 
comprenga que no deu pensar allò que pensa 
del metge del cantó i aquella xica rossa; 
la portera haurà vist eixir la del tercer 
i haurà dit que no sap com el marit està 
tan boig amb ella, prima i amb un cap massa gros; 
una mare haurà anat a casa del seu fill 
amb unes llonganisses, amb un tros de bescuit, 
i haurà llavat la roba perquè la seua nora 
estiga més tranquil.la; un nuvi haurà comptat 
amb la mà a la butxaca tots els diners que duia; 
una xica de blanc haurà deixat que el nuvi 
la besàs a la boca per primera vegada; 
hi haurà músiques pobres i el vi de les tavernes; 
una dona haurà eixit pegant crits al carrer 
i el seu marit darrere brandant un ganivet 
i els tres fills abocant-se al balcó plens de plors; 
l'adolescent que escolta les músiques de Gerswhinn 
amb el seu aparell de galena; i la mare 
que resa a Sant Pancraç recolzant una estampa 
del Sant contra un pitxer; i hi haurà qui escriu versos 
i els posa en net amb una cal.ligrafia noble 
demorant-se en les corbes, sentint-se'n satisfet, 
i es repeteix certs versos, i després s'hi sent trist, 
i voldria tenir prop la seua cosina 
i sentir contra el seu el cos bru de la xica, 
sentir-lo com un cànter, suau, fresc, exultant; 
i l'aire en la corina. Aquest mes no podré 
anar al cementeri; anirà ma germana 
amb qualsevulla amiga; per primera vegada 
no aniré al cementeri a portar unes flors, 
a posar unes flors al nínxol de ma filla. 
Davant el nínxol hi ha un xiprer esveltíssim. 
Jo vull que quan em muira em soterren allí, 
no ja als peus del xiprer: vull dir als peus del nínxol 
on és el cos petit de la meua filleta,
i tenir-la al capçal, i tenir al capçal 
un àngel, el meu àngel, com si ella m'hagués 
de despertar el dia del Judici Final, 
igual que em despertava tants de dies abans. 
Té dues ales, com les tenen tots els àngels: 
de vegades les pense com uns cognoms ja assumptes. 
Però vull que em soterren no en un nínxol, en terra, 
no per humilitat: sols pel que tinc de pare, 
de pare que volia anar a quatre cames 
amb la filla damunt per tot el passadís: 
de pare que volia rebolcar-se per terra 
i jugar amb la filla rebolcant-se per terra. 
Vull que em deixen en terra quan em muira. Voldria 
que aquest desig que dic fos per humilitat. 
Però no és per això; és pel que tinc de pare. 
De pare d'un fill mort. D'un fill ja soterrat. 
Dit d'una forma bàrbara: sé que Déu es fa càrrec. 
Dormiran els veïns del quint pis: ella deu 
dormir animalment, amb el llençol damunt, 
cara al cel, amb els braços creuats darrere el tos. 
El marit dormirà de costat; del costat 
dret, amb el colze dret ficat baix del coixí. 
Els veïns del primer -"Oh, qué tal, cómo está"- 
potser tornaran ara del cine, del cafè; 
ella anirà per casa en camisa, amb sabates 
de tacó, mentre es grata una natja o l'espatla. 
Ell, potser, ja s'haurà gitat. No tenen fills. 
Ella té un gran desig de tenir fills. Ell calla. 
Ella besa, amb uns besos enormes, els infants. 
 

portada vicent andrés estellés 

pàgina presentació MAG POESIA