la nit
l'amant de tota la vida
l'inventari clement
la clau que obri tots els panys
primera audició
llibre de meravelles
llibre d'exilis

LA VIDA CONTADA A UN NEN DEL VEÏNAT 

I llavors, Déu  li va donar 
la Vida a l'home, 
i era tan bella i delicada 
que l'home  no sabia 
què fer amb ella 
i sols era feliç dormint. 
Al dematí, però, 
tornava la congoixa 
i li venia aquell 
desig enorme de plorar, 
i duia als seus braços  la Vida 
com qui duu un nen de bolquers, 
com qui duu un setrill de nitroglicerina... 
De vegades la duia com si fos un real 
i volia amostrar-la, 
però tots en tenien i no li feien cas, 
i callava, tristíssim... 
¿Ja t'has menjat el berenar? 
 
 

LA MORT, CONTADA  AL NEN DEL VEÏNAT 

La Mort venia de vegades, 
però mai no se'n volia anar, 
car es trobava bé, 
allò que es diu ben bé, 
ja saps, 
com tu quan surts al corral i jugues 
amb els pollets  i amb  els conills 
i agafes una pedra verda 
i la trenques amb una pedra blanca 
i et poses a plorar de sobte 
perquè sí, sense cap moriu,
i com ningú no et fa cas 
calles, 
i després tornes a jugar 
amb açò o amb allò... 
Mai no se'n va anar, la Mort, 
i es va quedar per a sempre amb nosaltres, 
la Mort, ja sap 
 

  inici
 

l'amant de tota la vida

* 
Sabia que vindries, que ja era 
l'hora de parar taula dignament, 
d'obrir la porta i enramar el vent 
amb les paraules de la primavera. 

Amor i més amor d'aquell que espera, 
amor i més amor d'aquell que sent 
la pentecosta de l'amor, l'advent, 
i en el vent el gran crit de la bandera. 

Tenia a punt, amor, totes les coses 
perquè sabia que vindries, ara, 
amb un escàndol de sonets i roses. 

Amor i més amor i més encara, 
i avemaries i vitralls i aloses, 
i tots els blats novells de la tarara. 
 
 

* 
Amor i amor quan plou i quan fa sol, 
amor quan és de dia o és de nit, 
i a la taula i al llit, al primer crit, 
i l'oli socarrant-se en el cresol. 

L'amor, que és una pena i un consol, 
un desembre plujós i abril florit, 
atrevit, enardit i decidit, 
que tot ho té i ho dóna i tot ho vol. 

Plou i plou en finíssimes agulles, 
plou i plou en la brossa, en el terrat, 
plou i plou en la roba i en les fulles... 

D'amor de cap a peus vinc amarat, 
d'amor i de furor quan et despulles 
vora el llit on t'espere despullat. 
 

L'AMIC

            A Vicent Ventura, quan era a l'exili

Amic del cor, de l'ànima, del fetge,
jo no sé fer rellotges, jo voldria
anar plorant pel boulevard, la boira,
i preguntar-li a Brassens si has dinat.

Enamorats que es palpen en el metro,
pàtries del neon, sonets greixosos,
el baf de col bullida, la nostàlgia,
la llarga escala d'escalons de fusta.

Que estic trist, que et recorde, que no puc,
un ofegat en el bocoi del vi,
músiques de Vivaldi per l'estora.

Torne a la vida miserablement
ple de papers, desistiments, silenci,
amb calcetins de llana tots els dies.
 

 inici
 
 

l'inventari clement
 

POST-MORTEM 

Hi ha dies, hi ha certs dies, ja veus ara, 
estic morint-me de tristesa, plore, 
pense en tu i et voldria al meu costat: 
ara sí que seríem ben feliços. 

Tot t'ho perdone, vida meua, tot, 
t'ho perdone, ho oblide, res de res, 
ara seria el teu amant sol.lícit, 
tractaria d'entendre't, de comprendre't. 

Que em note sol, que toque soledat, 
que no puc més, recorde i et recorde, 
recorde tot allò que no hem viscut. 

Que estic morint-me, que vull viure, que 
vull que tornes i prendre't una mà, 
agafar-me a la vida, que m'acabe. 
 

PROFESSIÓ DEL VELL RODER 

A mi m'agrada el vi 
de les tavernes, el 
vi potent del camí. 

Ai de mi! 

A mi m'agrada el vi 
que em tomba d'una empenta 
a meitat del camí. 

Ai de mi! 

A mi m'agrada el vi 
de les tavernes, que 
m'és un vi i un camí. 

Ai de mi! 

 inici
 
 

la clau que obri tots els panys
 

AMB UN FONS SUBVERSIU

Ja no hi ha més que això:
Mort.
Est, Oest, Sud i
Nord.
Mort. Mort només.
Llocs
de
morts.
Uns llarguíssims
rebosts
plens de
morts.
Morts per totes les bandes,
camuflats darrere unes flors.
Un dia,
però,
sorgiran dels seus
llocs,
cauran damunt de les ciutats -un
avalot
de
morts-
i ja només hi haurà
això:
morts.
Ells manaran, tindran les seues
Corts,
diran:
"Açò
és dolent i això és
bo"
i donaran faltes i bones.
Però ara esperen als seus llocs.
Esperen l'ordre de llançar-se.
Ha de venir un ordre nou.
L'instauraran els
morts,
de la nit al matí, un dia
qualsevol.
Tot canviarà de dalt a baix:
els vius estarem sotmesos als morts.
Cal,
doncs,
fer-se amics entre els morts.
 

 inici
 

primera audició

CORRE
el
sol
com
un
infant
pel
passadís.
Puja el sol com un amant sobre el teu llit,
sobre
el
teu
nu.
Canta el sol com un ocell en el balcó.
Xiula
el
sol
de
bon
matí
com
el 
trenet
que
creua
l'horta
i
els canyars.
Tota nua,
nua
i
alta,
dins
la
cambra,
s'alegraven els teus pits,
-caderneres,
passerells
i teuladins,
sargantana
a
la
paret-,
plens
de
sol
de bon matí.
 

 inici
 

llibre de meravelles
 

*

Ací em pariren i ací estic.
I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.

Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.

Ací defense unes collites.
Deu veirtats i quatre mites.

Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d'afanys ric.

Cant l'amor i les parelles
que viuen, beuen i se'n van.
Cante un amor de contraban.

Cant l'amor, cante els amants.

No sé tampoc si açò són cants.

Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se'n van,

l'esperança de contraban.
 

POSTAL

     D'ells ahunits surt amor, d'algun acte.
              Ausiàs March.

Arbres de l'Albereda, aquella font amable
que sona entre les fulles, el carrer de Colom,
el carrer de Russafa, i enllà el carrer de Xàtiva.
Caminàvem els dos aquell dia d'agost.
Tu duies un gesmil, distreta, en una mà.
Duies un vestit blanc que cenyia el teu cos.
No gosava tocar-te. Et mirava, només,
amb un amor tan gran com la Seu de Mallorca,
un amor cast i humil, un amor religiós,
amb unes ganes de plorar d'agraïment
perquè t'havia dit que et volia i m'havies
contestat que em volies. Irromperen de sobte
les trompetes de jazz, el carrer de Russafa
tan divers dels neons en els establiments,
alegre de teatres, de cafès i de vida.
Tu duies un fesmil en una mà;recorde 
com el vares tallar mentre et parlava jo.
En arribar a casa, el duies a la boca.
 

PER EXEMPLE

     Entre aquests dos estats és tot lo poble
     e jo confés ésser d'aquest nombre.
              Ausiàs March.

Els anys de la postguerra foren uns anys amargs,
com no ho foren abans els tres anys de la guerra,
per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres,
per als mateixos hòmens que varen fer la guerra.
La postguerra era sorda, era amarga i feroç.
No demanava còleres, demanava cauteles,
i demanava pa, medicines, amor.
Anys de cauteles, de preocupacions i tactes,
de pactes clandestins, conformitats cruels.
Ens digueren, un dia: La guerra s'ha acabat.
I botàrem els marges i arrencàrem les canyes
i ballàrem els marges i arrencàrem les canyes
i ballàrem alegres damunt tota la vida.
Acabada la guerra, fou allò la postguerra.
S'apagaren els riures estellats en els llavis.
I sobre els ulls caigueren teranyines de dol.
S'anunciaven els pits, punyents, sota les teles.
Un bult dpamor creixia, tenaç, a l'entrecuix.
Eren temps de postguerra. S'imposava l'amor;
brutalment s'imposava sobre fam i cauteles.
I fou un amor trist, l'amor brut, esgarrat.
Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa
que vàrem perpetrar, innocents i cruels,
plens ja de cap a peus d'obscenitat i fang.
Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra...
¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure.
I després de palpar-nos feroçment, brutalment,
arribàvem a cas i dúiem les mans buides,
i encara ens mirem ara les mans buides a voltes,
i ara sentim l'espant que llavors no sentíem
i plorem per aquella puresa que no fou,
per aquella puresa que mai no hem pogut viure,
que no hem pogut tastar en cap de banda, mai.
 

ELS AMANTS 

 La carn vol carn
  AUSIÀS MARCH

Feroçment ens amàvem del matí a la nit. 
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. 
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses. 
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor 
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable 
com un costum pacífic de compliment i teles 
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó). 
Es desperta, de sobte, com un vell huracà, 
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. 
Jo desitjava, a voltes, un amor educat 
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, 
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge, 
i tenim l'enyorança amarga de la terra, 
d'anar a rebolcons entre besos i arraps. 
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. 
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. 
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. 
Després, tombats en terra de qualsevol manera, 
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, 
que no estem en l'edat, i tot això i allò. 

No hi havia a València dos amants com nosaltres, 
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.” 
 

TESTAMENT MURAL

     ...de la mellor que mai vestís camisa.
                  Jordi de Sant Jordi.

El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d'un amor invencible,
paraules que parlaven d'un record de carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d'uns dibuixos,
en una convivència que m'agrada pensar.
En aquella paret suada dels amants,
amarada d'amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca
escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l'escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal.ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d'un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents.
 

DOCUMENTALS

     Car sapiats per cert que les disposicions del 
     món que ara corren, molt són pitjors que hom no.n 
     poria expressar, e Déus farà en breu pus terribles
     joís que hom no poria pensar ni aesmar.
              Arnau de Vilanova

Has viscut plenament i dolorosament
en un temps i un país, has viscut en Europa
uns anys determinats. Ara passen pel.lícules,
documentals d'aquell temps, de tanta misèria.
S'esgarrifen els fills. ¿Sols hi havia la guerra,
les delacions, el tacte de colzes, sols la fam?
Oh sí, també hi havia, com la ceba que grilla,
un amor impensat per a tota la vida:
s'amagava en els cines, en les darreres files;
presumien, els jóvens, agafant-se del braç:
prudentment es soltaven en arribar a a casa.
¿Els besos, els abraços? Oh sí, també n'hi havia,
com hi havia també un sentiment confús
de culpabilitat. I la barbaritat
de sobte es perpetrava, torpe, en un replanell.
Oh sí, tot era trist. Era alegre la vida.
Ara tot és distint. Fan futbol per la tele.
 

* 

ASSUMIRÀS la veu d'un poble, 
i serà la veu del teu poble, 
i seràs, per a sempre, poble, 
i patiràs, i esperaràs, 
i aniràs sempre entre la pols, 
et seguirà una polseguera. 
I tindràs fam i tindràs set, 
no podràs escriure els poemes 
i callaràs tota la nit 
mentre dormen les teues gents, 
i tu sols estaràs despert, 
i tu estaràs despert per tots. 
No t'han parit per a dormir: 
et pariren per a vetlar 
en la llarga nit del teu poble. 
Tu seràs la paraula viva, 
la paraula viva i amarga. 
Ja no existiran les paraules, 
sinó l'home assumint la pena 
del seu poble, i és un silenci. 
Deixaràs de comptar les síl.labes, 
de fer-te el nus de la corbata: 
seràs un poble, caminant 
entre una amarga polseguera, 
vida amunt i nacions amunt, 
una enaltida condició. 
No tot serà, però, silenci. 
Car dirà la paraula justa, 
la diràs en el moment just. 
No diràs la teua paraula 
amb voluntat d'antologia, 
car la diràs honestament, 
iradament, sense pensar 
en ninguna posteritat, 
com no siga la del teu poble. 
Potser et maten o potser 
se'n riguen, potser et delaten; 
tot això són banalitats. 
Allò que val és la consciència 
de no ser res si no s'és poble. 
I tu, greument, has escollit. 
Després del teu silenci estricte, 
camines decididament. 

 inici
 

llibre d'exilis (1971)

* 
No puc dir el teu nom. O el dic negligentment. 
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits, 
em passen certes coses. Tinc el desig de tu. 
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria. 
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida. 
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria. 
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir 
amb certa negligència. No puc dir el teu nom. 
No és un desig tan sols sexual, conjugal. 
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa. 
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre, 
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila. 
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria. 
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta. 

*

No et diré "Anem ací". No et diré "Anem allà".
Només et diré "Anem". Quan ja siga arribada
l'hora, jo t'he de dir això només: "Anem".
I jo sé que aleshores te'n vindràs. Jo clouré 
dins de la meua mà la teua, em miraràs
a penes -jo em riuré-, estaràs nerviosa,
i miraràs el sòl, i de sobte, després,
em miraràs també i també te'n riuràs;
i així, vull dir rient-nos, i amb la teua mà closa
dins la meua, anirem. No deixarem de riure.
I deixarem darrere quasi  totes les coses:
poble, casa, carrer, pares, amics, parents.
I no les deixarem: no les recordarem.
De sobte tot això deixarà d'existir,
o mai no haurà existit. Com nosaltres. Nosaltres
tampoc no érem abans. Serem, només, de sobte.
(Un incís: em recorde, irremeiablement,
d'Adam i Eva sorgint del Paradís, tots nus, 
amb el cap abatut sobre el pit... ¿Te'n recordes?)
 

*

Jo he amat els meus pares, he amat els meus germans,
he amat la meua filla, he amat la meua dona,
he amat el meu ofici, he amat la meua casa,
he amat el meu carrer, com he amat el meu poble
i he amat la meua pàtria; he amat la meua vida,
he amat les gents anònimes, he amat totes les coses,
he pecat molt, Senyor, he sofert molt, Senyor.
He amat la Mort perquè ella m'ha fet amar molt més.
 

 inici
 

portada vicent andrés estellés 

pagina presentació MAG POESIA