poemes 4
cant
temporal
pedres de foc
prat de la mola
l'amant
exili d'ovidi
sonets a jackeley
poemes preliminars
saló
cançoneret
de ripoll
assaig d'un adéu
manual
del perfecte malalt
ram diürn
mare de terra
l'arnat
poemes esparsos
altres poemes musicats
cant temporal [fragments]
No
Sempre sotmès a forces molt obscenes
demane que han bandejat
la meua vida pobra
perdó
amb arguments de colèric braó,
que mai no entenc ni hi haurà qui els entenga;
sempre sotmès a forces molt obscures,
no he pogut fer allò que m'estimava.
Rebel•lia Amb fet brancut, deien fosques paraules
que no he acceptat: atenyien a l'íntim
convenciment central de l'existència,
sempre dolgut, però invencible sempre.
Dignitat He procurat la dignitat més
casta,
àdhuc en greus moments contradictoris,
i he pogut dir el mot amarg i just.
Tothom Tothom ho sap i no entraré
en detalls:
ho sap mireu allò
que he dit i el que he callat
i en els moments que ho callava o ho deia.
La dignitat era un íntim tresor
que m'he mirat amb ulls d'afany secret:
l'he preservat amb ungles, dents i colzes,
l'he defensat a tota ultrança i sempre,
i no he permès cap taca ni cap dubte.
[...]
Jo cantaré Jo cantaré, i per mi cantarà
tota la gent que amargament espera
La meua veu l'han d'escoltar els segles
amb tendre amor, reconeixença casta.
Cante, sotmés, síl.labes de metall,
metall cremant, els metalls de l'aurora.
Galls
Galls matiners ja l'han endevinada
per sobre els murs i les altes terrasses.
No ha de trigar la llibertat, unànime.
Duc una Jo duc al pit, socarrada, una
estrella
estrella que resplendeix, sobretot
a la nit.
[...]
D'indignitats us puc parlar moltíssim.
Societats Societats anònimes
de llops
anònimes on hi ha un aví incipient
de carn,
on hi ha un anyell de carn rosada i tendra!
Societats anònimes de corbs
corporatius, corporativitzats,
xuclant la sang honorable del poble
alegrement i sense fer-ne cas
de plors, de precs, d'intimitats inermes,
fins esgotar l'humil pètal darrer.
Societats anònimes de tigres
sempre guaitant la coloma innocent.
Societats anònimes, voltors
tots congregats en congregació
seguint el vol de l'humit colomí.
Societats anònimes, tenebres,
horror només i vergonya i tristesa.
Hem patit Molt hem patit, companys, i molt se'ns deu.
Ho guanyarem saltant les barricades.
Mai no podran contra uns himnes de còlera.
Mai no podran contra un amor irat.
Esclaus serem, només, del nostre deure,
i acomplirem tot allò necessari.
País
Treballarem pel nostre País, alt
com una llum determinant i clara.
[...]
Esclavatge Poeta esclau, no d'un amor, d'un odi,
car m'han volgut anihilar, corcar.
Mes no han pogut: la meua veu s'aixeca
i entre les veus canta l'himne fecund
que arribarà als confins de la terra.
Els fets Els fets m'han
fet, determinant ma vida,
determinant la forma de conducta,
sempre germà d'aquell que ha patit tan
injustament i no diu res i espera.
Eles fets m'han fet, i surt alegre a l'alba:
la rep amb mans cordials i besades.
La llibertat no és ja una bandera:
necessitat, necessitat diària
que val molt més i para taula i llit.
Els fets m'han fet, uns fets determinats,
els fets m'han fet i no uns pàl•lids estudis.
Cançó
Companys, amics, jo me'n vaig amb vosaltres.
Ho he decidit i sóc content i cride.
Puge balcons i canten les senyeres.
M'esperareu i cridaré amb vosaltres
cançons d'amor i combat i esperança.
L'estrella Fosforascent, s'il.lumina una estrella
dintre el meu cor, al racó de més pena.
Cinc puntes té, una unanimitat,
un clar destí, combat ferruginós.
inici
pedres
de foc
25
Me la mamaves fins al cep: tenies
tota la boca plena, i amb la llengua
iniciaves moviments, i et vares
posar més blava que altre cop: llavors
te la vaig treure, i respiraves, i altre
cop retornaves i me la mamaves
i, extenuada, desistires: no
podies més; i pel forat darrer,
ben agafada a la barana, et vaig
iniciar la penetració,
que fou penosa, dolorosa i lenta,
fins que va entrar-te per complet, i jo
evoque els pèls de l'entrecuix pegant
cops a les teues rodonors invictes.
inici
prat
de la mola
*
Pàtria lliure
i lluminosa i alta!
I tan petita
com un cor que no es cansa
i noble es perpetua.
inici
l'amant
XI
Pelets florits en el teu engonal.
XII
"Anem al llit", et propose, besant-te,
bruna, la pell, els pits, el coll, la boca.
"Anem al llit", et mussite, i t'agafe
en un grapat, tendral, amorosíssima,
els teus cabells, el mugró de l'orella,
amb gran amor i por de soledat.
I amb tarannà de qui ja no pot més,
ni resistir ni resistir-se més,
ets ja dempeus, dintre del meu abraç,
tot assentint, amant: "Anem al llit."
XIII
Temptes, primer, la rodonor dels pits,
el seu volum reiterat i eficaç,
la seua carn flexible i amorosa.
Amb caut amor, no es desperte la fúria,
temptes els pèls en el dolç engonal
distretament i demorant l'extrem,
fins arribar una grata imminència.
I amb el dit, el dit índex, i hàbil,
hàbil i expert en tan dolços afers,
a poc a poc te'l fiques dintre el sexe,
pressionant lleugerament només,
i arribaràs al gran plaer, autàrquica.
inici
exili
d'ovidi
*
de matinada arribaren a casa, com sempre feien, i em van
traure del llit on dormia amb la dona, i em varen
humiliar, acusant-me, i em van colpejar a un racó.
veig les venes de sang en els ulls, veig un puny!
penetraren vilment al reducte més íntim, i varen
agafar la meua dona pels cabells, l'arrossegaren
per terra, i no vaig poder fer res per ella, davant meu
ens humiliaren, destrossaren la nostra intimitat,
el nostre matrimoni. la filleta es despertà al seu llit.
em van treure de casa i van dur-me a una comissaria.
em feren retrets, acusacions que ja no recorde. altre cop
em varem pegar i em varen fer prendre un oli ricí.
a grapats m'arrancaven els cabells i les ungles dels peus.
només recorde, tombat a un racó, el qui més manava
i em pegava de sobte colps de peu. vaig signar els papers.
recorde la vara de ferro que em varen ficar pel cul.
recorde que em bevia la sang del meu rostre, i la pols.
no vull recordar-ho, ho vull oblidar, però torna
el vil pensament de la matinada de la meua detenció.
passaran els segles, i altres ho recordaran quan
jo no ho recorde, no existesca, i venjaran el meu nom,
mesclat amb els noms dels companys que més han sofert.
IV
he intentat un altre cop, el plaer. m'he acariciat
amb les dues mans l'engonal, he recordat dies
passats, m'he posat un dit al forat del cul. semblava
que se'm dreçava el membre, i en prendre'l a la
meua mà per tal d'iniciar una masturbació s'ha
empetitit, i mire el dia amb una gran tristesa,
amb un sentiment de culpabilitat com mai no l'havia
vist, ací, assegut a la vora del llit.
VI
oh gruta de pèls i de nacre, oh llavis secrets
on jo enfonsava la meua boca i la meua llengua
penetrava pètals i tu t'estremies dessota la meua
boca, agenollat entre les teues cames obertes,
m'oferies el sexe i jo el penetrava amb llengua profunda
com si m'abocàs a un corrent amb set, i veia créixer,
tibant, en sentir el plaer, el teu ventre, dur, mentre
dalt els teus dits acariciaven els mugrons impacients.
una i altra vegada llepava el teu cau secret, una i
altra vegada volia més llengua per endinsar-la al
teu ventre profund, oh clítoris, oh tendra, oh casta
ajaguda al teu llit, agafant-me amb les mans el
cap per tal que no deixàs la pràctica dolça, oh tu,
que ara tristament enyore vessada al teu tàlem.
VII
direu de mi: retòric, propens a la mollesa, atent a
les efusions
eròtiques, parlareu de mi menyspreant el meu brillant llatí.
direu: no ha aportat res, com no siguen certes amenitats del catre.
però jo us assegure, solemnes fills de mala mare, que deixaré
un senyal molt amarg i perdurable en la nostra literatura: aquell
que clama contra l'excés del poder i deixa
inerme la criatura, sota els turments de l'exili.
aneu a mamar tots!
XVI
ah dissortada pàtria! ¿quin encès, al•lucinat
averany hauria
pogut endevinar que viuries aquestes hores de vergonya i merda?
¿quins conjurs, quins dictàmens, han determinat que em done
vergonya
d'haver de dir el teu nom, i àdhuc evite el simple fet d'escriure'l?
¿quin obscur, tenebrós averany es va acomplint en tu, pàtria
meua,
en els teus homes i les teues dones que han perdut el costum
de fer l'amor honest al llit, que ja no els resten ni ganes de fer
fills? pàtria! jo sé que passarà tot. jo sé
que tornaràs a ser
lluminosa i feliç com el ventre d'una novençana prenyada, jo
no ho
veuré, no ho veuran els meus ulls, però sentiré,
a la meua fossa,
els passos lleugers d'una altra vida, d'una altra pàtria, d'una dignitat
amargament conquistada amb sang i amb derrotes i espant. allò
més trist és que em moriré sense haver experimentat la
glòria de ser
fill teu, la satisfacció, la serenitat, la gràcia, el
poder.
des d'avui no tinc pàtria! esborreu el meu nom dels murs de la pàtria!
la meua pàtria, si de cas, és en mi, sóc jo, aquest
idioma amb
què us parle, amb què us narre la immensa vergonya que em pertoca
patir.
*
són fites, records, vaixell per la mar i cavall dins
l'aire,
l'aire del migdia al qual s'endevinen les toves
terrasses,
les alfabregueres, molta soledat. ara jo et recorde,
amant extensíssima, per damunt el llit, les
cuixes obertes,
mentre m'ofrenaves la fonda delícia del ventre profund
que jo penetrava amb àvida llengua, oh dona
ajaguda,
en besar-te els pèls del voltant, alegres, oh dona com terra,
oh dona de terra. vaixell per la mar i cavall dins
l'aire.
acariciava la llengua pregona el secret més ínteim, i les dues
mans
et prenen la tendra rodonor del cul, les galtes del
cul,
i tu et pessigaves a dalt els mugrosns, i tu m'agafaves
després el bescoll per si se m'enduien corrents
del plaer.
oh dona profunda, oh dona de terra. i anava excavant-te
febril i avançava per les galeries evitant
el lloc
de plaer central, i les teues mans em deixaven sol i buscaves murs,
murs on agafar-te en el gran plaer, oh dona com
terra.
a port arribàvem tots extenuats, jéiem escampats per damunt
del llit.
oh cuixa de dona, rodonor perfecta, rodonor solar.
casta, agenollada, després em prenies amb les mans el membre
i amb dolces besades li feies conèixer el
bé immerescut,
i a la teua boca hàbil te'l ficaves, vaixell per la mar,
cavall dins del vent. llençols arrapats, plaer
compartit.
queia extenuat i et regalimava per la boca, el rostre,
el semen dilecte, i amb ell em besaves i ens volíem
més.
deixa que et recorde, que enyore aquells béns, ara que sóc sol.
inici
sonets
a jackeley
*
vés-te'n a casa amb les teues barbes brutes i el teu
xiclet. vés-te'n
a casa amb els teus polls i les teus lladelles, ets fals, tot és fals.
duus els dòlars ben amagats. somrius darrere les teues ulleres que
no et fan cap de servei. vés-te'n a casa mesquí amb la teua
novel.la.
vés-te'n a casa al teu watergate al teu merder a nixon.
no tornes
a eivissa la blanca a mallorca. no ens fas cap falta. vés-te'n
vés-te'n a la CIA. no et volem. no et volem veure amb la teua indiferent
mirada per damunt els nostros cossos els nostres dies la nostra pobresa.
oh fills de la gran USA. perquè hi haurà un
dia que no podrem més
i llavors ho podrem tot, perquè arribarà un dia que no et permetrem
esperar als nostres aeroports amb els peus bruts damunt la tauleta
mentre beus eucarísticament el teu refresc la teua
coca. vés-te'n
vés-te'n d'una vegada i no tornes mai més. vés-te'n i
no tornes
amb els mariners. vés-te'n d'una vegada oh fill de la gran USA vés-te'n.
*
a l'aeroport, com està manat, et regiraran de cap a
peus,
àdhuc et temptaran concienciosament els collons.
buscaran una metralleta entre els pèls del teu engonal.
buscaran una bomba al forat de la teua uretra.
buscaran la droga a les teues ulleres. busquen,
escarboten, et desfaran l'amable ordre conjugal
de la maleta que pacientment va fer la teua dona.
sacsejaran el teu rellotge per veure el que hi ha dins.
t'obligaran a masturbar-te per veure si és semen
allò que et surt o què, t'aponaran i et faran cagar,
i analitzaran rigorosament la teua cagada.
t'obligaran que et moques i et mocaràs furiosament.
et diran que faces força i amollaràs un pet esagarrat,
i en la seua flaire endevinaran, esbrinaran qui sap quines coses.
inici
poemes preliminars
HAVENT VIST UNA MARE JOVE, A LA PLATJA, AQUEST MATÍ
Amb gest senzill, com qui agafaria
un canteret amb aigua del Garbí,
aquesta jove mare, dempeus, ha agafat
el seu fill de la sorra; l'ha
elevat a l'alçària dels seus pits,
se l'ha mirat en l'aire,
i molt senzillament el besava després
com si begués amb castedat d’una aigua.
A tu, mare ben feta, jove, prodigiosa,
jo dedique avui aquests versos,
que voldria que hi fossen senzills com el teu acte
de prendre el fill de terra, com un cànter.
inici
saló
*
Mires la mar per la finestra oberta.
Vola una sal per les parets de l'aire.
Jo et mire el cul alíger i tendral.
Galtes de cul com mai n'havia vistes!
Avui comprenc l'encert precís del mot.
Galtes de cul fresquíssimes, lleugeres.
*
arribaré diumenge a la tarda
arribaré i et despullaràs tota
et vinclaràs amb gran amor de sobte
m'oferiràs la rodonor del cul
la seua flor impensada i petita
i et passaré per l'estretor inèdita
i ploraràs i cridaràs de gust
sentit cruixir tota la teua vida
*
amb sacres dits, / amb dits de confitura,
sí, prem, amor, / els dos llavis del sexe
i l'has obert / com una rosa humida
i ens hem quedat / bocabadats en veure'l
i hem lloat / les seues galeries
de murs humits / i resplendents tothora.
*
Al meu davant, fervent, t'has masturbat.
Distretament, com qui no fa la cosa,
com que d'un plat agafa unes olives,
t'has pessigat, amb dos dits, el mugrons,
i has sospesat, amorosa, els teus pits,
amb un delit de recòndita causa,
fent pauses breus, o potser mil.lenàries,
però tornant al que anàvem parlant.
Érem, tots dos, a la terrassa, nus,
com solem fer arribat el bon temps.
Vèiem la mar i les veles llunyanes.
Fumaves tu, tot mastegant un xiclet,
i conversant, sense interès , de coses.
Seguidament has dut els dits al sexe,
iniciant l'acte masturbatori,
acte de tels i de profunditats.
T'he deixat fer, car estava cansat;
tampoc tu no tenies massa ganes
de coits formals i matrimonials.
Amb els dos dits has arribat al cim,
t'has corregut com un cavall o riu,
i has panteixat, amb furor, un moment.
Te n'has anat, per a mullar-te el front,
i jo he seguit mirant el capaltard.
Moments després has tornat, com de trinca,
i havem reprès el fil on el deixàrem.
inici
cançoneret de ripoll
DIÀLEG DOMÈSTIC
-D'on venies?
-Del mercat.
-I compraves, o venies?
-He comprat
raves, naps i xirivies.
-Això són artilleries
del pecat!
-Li done gust, tots els dies,
moltes voltes al forat.
ESTROFA
Et masturbaves, i jo em masturbava
veient-te escórrer, i m'escorria jo
tot invocant el Pare Etern, i tu,
i ens escorríem tots dos, i tu, amb la
mà lliure agafaves el meu, i jo
estrenyia reparant tapant
amb esguits seminals les peladures.
Sense haver arribat a previ acord
com cert rigor en semblants casos
ordena que s'hi faça,
car no estàvem, tots dos, per diplomàcies.
inici
assaig
d'un adéu
PAÏSOS CATALANS
Prendrem la copa de terra
i beurem àvidament
tota la terra i el mar
d'un lent got inacabable.
Beurem el cel i la selva.
Pujarem llargues escales,
els extingits patrimonis,
la queixa de les guitarres,
i mirarem la finestra
i enlairarem la bandera.
inici
manual del perfecte malalt
ODA A BARCELONA
Oh Barcelona, molt t'estime
carrer a carrer, plaça a
plaça. A les meues nits de malalt
estès al llit et recórrec
insomne, camine sobre
l'empedrat amb la passera
insegura, vacil.lant. Llegesc inscripcions
a les cantonades, truque a
unes portes que se'm desfan i
es tornen munts de cendra.
Veig la noieta que ha baixat
a comprar la llet. Les dones
duen les cistelles carregades de
bledes, apis, pa de pagès. T'estime
molt, t'estime dolorosament,
ciutat, l'olor de boirina,
el vent de la mar, la humitat, façanes fumades,
bragues als balcons del
Fossar de les Moreres, el rei
de ferros, de llaunes, Santa Maria del
Mar, jo he guardat fusta
al moll, Salvat-Papasseit.
DICTAMEN
Dit d'una noia que passava pel carrer:
És tan estreta que quan pixa xiula.
inici
ram diürn
LA FLOR DEL TARONGER
Pública flor i publicat enigma,
pública flor del taronger, de pètals
d'algun antic calendari de pedra,
principi dens, remotíssim, perdut,
oh flor del sí, oh flor sagramental!
Arriba març: com un vedell arribes
atarantant els matins del meu poble.
Molt has torbat la meua adolescència
i encara més la meua maduresa.
Olor dels horts, preponderant, total,
que convocaves guitarres molt dolces,
aigua del rec, fertilitats incògnites.
El meu cant ol a flor de taronger,
com el meu cos, tota la meua vida.
Segell, anell, lenta olor que penetres
cambra i cervell i te'n duus els amants
a fer l'amor i fer les seues coses,
olor profunda i rica en savieses.
Per ella sols, tan sols per ella, dic
el compromís de tornar altre jorn:
que creuarà els carrers del meu cant
com ha creuat tota la meua vida.
Un pam més alt que el més alt, arribava
la seua olor de vida i descendència.
EPÍLEG
Pense una nit de violentes flors.
Ens guiaran, dintre la gran tenebra,
com els gresols, les humils flors de l'oli.
Arribarem on teníem pensat!
Pense un matí de violentes flors
i un dia gran de compartit reialme.
Han de florir les flors a tots els cors
i des del cor pujaran a la boca
i pujaran, encara més, als ulls
i omplenaran tot el cervell de llum.
Llavors hi haurà un pitxer a la taula
amb unes flors, i una esposa contenta
i uns fill contents, i el pare torna a casa
i agafa el fill més petit i l'enlaira
amb les grans mans de qui es guanya la vida.
inici
mare
de terra
3 (fragment)
Vora el barranc del Carraixet
les senyeres mullades,
retien homenatge als nostres morts,
es vinclaven
damunt la terra, malmesa
per les riuades.
La marxa dels pelegrins per la llibertat,
aturada un moment,
retia homenatge, en silenci, als morts
per la llibertat i la independència, pel seu sacrifici!
Senyeres mullades
dintre el diumenge que començava!
Morts del meu poble,
morts
per la causa de la llibertat!
Honor als morts!
Honor
als morts!
inici
l'arnat
*
Els cagons del poble aniran,
amb inerme escolaritat,
i veuran l'estesa que fan
i després cabassos de calç
i alcen el bull els derrotats,
una antiga pudor de carn.
No els deixaran tapar-se el nas,
i amb aquella cosa aprendran
les lliçons de civilitat
que mai no els entren dins el cap.
Un espant indeterminat
els farà, a l'escola, callar,
i el senyor mestre els mirarà,
distretament, i es tocarà
les parts, que li suaven tant,
o s'arrancarà un pèl del nas,
cosa que el fa plorar
i fins i tot esternudar.
I al que el mire, el castigarà
a menjar-se cru el seu germà.
inici
poemes esparsos
SÍ
SI no és alegria
no vull poesia.
Res de res.
Ara tornaria
per aquells carrers.
Per aquelles places,
per aquelles nits.
Et mossegaria
els llavis i els pits,
uns mossos petits.
Ara et diria
que et vull molt més.
Ara tornaria
per aquells carrers.
Ara et faria
un bes innocent,
els llavis, les dents.
Si no és alegria,
no vull poesia.
inici
Altres poemes musicats:
(Ovidi: Crònica d'un temps)
EL VI
No podia faltar el vi damunt la taula.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit: el vi encenia la taula,
encenia la casa, encenia la vida.
Una vella litúrgia nocturna, inescrutable,
encenia la sang, palpitava en els ulls.
Una solemnitat, un ritu que venia
des de la nit, la nit febril de la caverna.
El vi begut, en casa, a l'hora de menjar.
S'oficiava el vi, lentament i greument.
Parle del vi dels pobres. El vi que ens feia forts.
Un tros de ceba crua, un rosegó de pa,
i un got de vi solemne. Parle del vi dels pobres,
begut solemnement, l'aliment de la còlera,
el vi o sosteniment de l'afany o la ràbia.
El vi de l'esperança, el vi dels sacrificis,
l'esperança rompuda, plantar cara a la vida.
(Miquel Gil: Katà)
UN BOLERO (A ALCÚDIA)
Quedia tota la lluna
sobre les sendes
mentre canten i ballen
dotze parelles.
Dotze parelles, mare
dotze parelles
que per la nit tenien
les mans enceses.
T'estime, rosa fina,
clavell de sucre,
ulls d'una aigua profunda,
canten els muscles.
(Celdoni Fonoll: Per un petó)
PAPERS INÈDITS
No em deixes mai, pensament de la Mort,
car jo no vull que em sorprenga afaitant-me
o bé intentant resoldre un crucigrama.
No em deixes mai, pensament de la Mort,
car dec sortir a rebre-la a l'escala,
dir-li: què tal?, i oferir-li la casa.
No em deixes mai, pensament de la Mort,
car he nascut per a morir només
i jo no vull perdre'm aqueix instant.
..................
No em deixes mai, pensament de la Mort,
car em sostens llargament expectant
arran dels blats i el vol de les aloses.
..................
No em deixes mai, pensament de la Mort,
que em tens tibant el cordell de la vida
fent-me servei sereníssim de plom.
No em deixes mai, pensament de la Mort,
No em deixes mai.
(Santi Arisa: Taverna de poetes)
NO VEIG NINGÚ
No veig ningú; mai ningú no m'escriu.
Miro passar la buidor dels meus dies.
Em sé ja mort - però visc encara!
Oh, clars amics, clares amigues,
penso molt en vosaltres, mes d'altra manera.
He vist el sol arribar al migjorn
amb un espant que no sabria dir.
Amb més espant, amb un nespant secret,
ara assisteixo al seu davallament.
Gentils, els déus em foren generosos
i vaig tastar, avar, totes les coses;
no m'han privat, puc bé dir-ho, de res.
Ara, en mirar aquest sol d'aquest dia,
miro el procés de la meva existència
com projectat mudament en un mur,
universal, inesborrable ja.
portada vicent andrés estellés
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|