el gran foc de garbons 
l'ofici de demà 
l'hotel parís 
l'engan conech 
quadern de 1962
horacianes 
festes bucòliques
ora marítima
 
 

el gran foc de garbons
 

4 

Contemplaries, des del marge, el poble, 
fumant a espai, silenciós, a gust, 
amb un orgull recatadíssim de 
pare que mira com les dones miren 

el seu fill, com els homes miren la 
seua filla, semblant el Russafí, 
però no deixaries, per als segles 
futurs, uns versos de dolguda gràcia, 

sinó el silenci o tremolor de l'ànim, 
tu que miraves des del marge el poble, 
no el campanar de l'afamada alçària, 

sinó teulades, galeries, murs, 
les finestretes dels comuns, la calç 
que el temps aigualiria a les façanes. 
 

6

Li va pujar la llet amb fúria
febrilment vegetal -com quan al ventre
sentí la tralla seminal, calenta-,
un esdeveniment molt celebrat.

"Les té plenes", diria, sospesant-les,
la sogra, amb un orgull agropecuari,
amostrant-les a tot el veïnat.
Va criar als seus pits la seua filla,

posant-se un mocador damunt el pit,
si hi havia visita, o si se'l treia
de visita. La filla, en acabar,

es separava del mugró, que en l'aire
vibrava, encara, un punt; després, la mare
se l'espolsava abans d'abotonar-se.
 

36 

D'un en un se n'isqueren els difunts, 
calladament, entre les tombes gràvides, 
i es concentraren a la porta del 
cementeri, amagant-se entre els xiprers, 

i circulaven entre els morts consignes, 
subversives consignes ben xifrades, 
mentre esperaven l'arribada de 
l'enterrament del metge. Però el metge, 

dins el taüt, es va apercebre, amb pànic, 
de la proximitat del cementeri 
i la subversió d'aquells clients, 

i amb els peus i amb els punys trencà la tapa 
i se n'anà corrents entre les vinyes, 
i no parà fins arribar a Nàquera. 
 
 

51 

Em moriré escrivint els millors versos 
de l'idioma català en el segle 
XX, amb perdó de Rosselló i Salvat, 
amb el permís de Pere Quart i Espriu. 

Foix plorarà moltíssim en saber-ho 
i inútilment intentarà un sonet, 
l'únic sonet que li serà rebel 
i mai no passarà del tercer vers. 

Fuster, Ventura: no direu que no 
us he avisat a temps. En els papers 
faran elogis precabuts -oh, sempre 

es necessita certa perspectiva. 
Pensa en el nostre poble, i li demane 
a Déu, una mort digna. Déu que ho faça. 
 
 

92 

L'orb, al raval, escolliria, encara 
que no ho tenia decidit del tot, 
mentre bevien i parlaven, nues, 
pel menjador. Intentaria l'ama 

interpretar el seu silenci august, 
i en va seria, com passava sempre; 
i es callaria, al capdavall, amb un 
secret, dolgut, inexpressat disgust. 

Les mans sobre els genolls, callava l'orb 
mentre esperaven les xicones, sense 
saber a quina triaria. I ell 

trencaria el silenci finalment, 
i decididament designaria. 
"Aquella de la piga en una aixella". 
 
 

103 

Em posareu entre les mans la creu 
o aquell rosari humil, suat, gastat, 
d'aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després 

tancareu el taüt. No vull que em vegen. 
A l'hora justa vull que a Burjassot, 
a la parròquia on em batejaren, 
toquen a mort. M'agradaria, encara, 

que alguna dona del meu poble isqués 
al carrer, inquirint: "¿Que qui s'ha mort?" 
I que li donen una breu notícia: 

"És el fill del forner, que feia versos." 
Més cultament encara: "El nét major 
de Nadalet." Poseu-me les ulleres. 
 

inici
 
 

l'ofici de demà
 

MÈS (fragment) 

Fomentareu, per tots els mitjans al vostre abast, la meua mala fama post-mortem. En una lírica com la nostra, feta de patriarcalisme i gai saber, potser això siga ben convenient. Adduireu confusió o documentareu, tèrbolament i culta, els meus més insignificants versos, sempre entre dubte i indecisions. Direu, posem per cas, que hi ha sis bords al Grau que tenen tota la meua cara i tota la meua mala bava, i direu que mai no us duia el sou a casa i me'l gastava amb fragants cupletistes de suades aixelles i natges opulentes; com direu, també, la mala vida que us donava, a tu, dona, pegant-te potades i colps de puny, i a vosaltres, fills, no deixant-vos veure la televisió. Tindran, en tot cas, la impressió dolcíssima i emocionada que haureu descansat i pensaran que tot el que he escrit ho he viscut. Em fa una certa il•lusió. 
 Si us demanen algun autògraf meu, direu que no n'he deixat ningun: conscient del seu valor, els vaig deixar tots a casa de les meues diverses querides. Potser, així, entre tots, fem una bona i patriòtica obra. El nostre poble està més necessitat del que es pensa d'allò que en diuen males fames. 
 Tot això, hi insistesc, més per decència que per altra cosa. La veritat, l'amarga i dolça veritat, ens pertany únicament i estrictament a vosaltres i a mi. 

inici
 

l'hotel parís 
 

XV

Potser ha mort algú en el llit on em gite,
potser aquests llençols varen embolcallar,
de moment, algun mort, un pobre mort incògnit,
mentre se'n feia càrrec el Jutjat del seu cos;
potser ha mort algú que venia a resoldre
un assumpte, unes coses: algú ha mort, sens dubte,
en el llit on em gite, una nit qualsevulla,
lluny de la seua casa, del seu poble, dels seus,
del corral i els geranis, de l'esposa, dels pares.
Algun adolescent ha dedicat a Onan,
de genolls en el llit, el seu càntic febril.
Algú no s'ha gitat, passejant per l'estança
preocupat, fumant, despert tota la nit.
Potser, alguna nit, ha parit una dona,
ha plorat un infant, ha cridat una verge,
s'ha perpetrat allò que en diuen adulteri.
Potser, en aquest llit, va morir un infant.
 

XXII 

Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill 
i xiques, al cinema, amb les cames obertes 
i una mà entre les cuixes, i el rosari en família, 
i hi ha el peó que es mata caent des d'un andami 
i l'home que fa el pa i hi ha qui porta un metre 
per saber el tamany escaient del taüt 
i com hi ha els tramviaris que treballen la nit de cap d'any 
i els forats de les piques i hi ha 
l'ascensor amb un llum brut groguenc esperant 
mentrestant la portera s'emborratxa de vi 
i pixa per l'escala i la filla té por 
i el marit està fent-ho amb la dona del metge 
i els tramvies terribles amb l'enrenou dels ferros 
i el metge que es dedica a trencar les anous 
mentrestant la portera va pixant per l'escala 
i trucant a les portes amb un colp de mamella 
i el fill de la de l'arpa que s'ha mort fa tres dies 
plora i plora i encén un ciri i posa el ciri 
a l'ampolla del vi i contempla la Loren 
i llavors la suïssa crida pel passadís 
i el cosí la segueix brandant el canelobre 
i la xica que es gita més aviat que mai 
i un fred com una mà li puja per les cuixes 
i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit 
i els veïns que s'han mort els dos intoxicats 
l'altre dia i la dona i la filla no tenen 
ganes de menjar res i ploren com les rates 
i el cosí i la suïssa que dormen brutalment 
i el canelobre encès i el cobertor encès 
les cortines enceses i tot el pis encès 

els nobles cavallers enterrats en els claustres 

mentrestant la portera pixa pels escalons 
i el marit no pot més i la dona del metge 
se’n va i agafa el metge i li diu fill de puta 
i se’l fica entre cames i tot es pega foc 
i la nena que plora sola a la porteria 
i les inscripcions obscenes dels comuns 

i el crani rebotant per tots els escalons. 

inici
 
 

l’engan conech 
 

*

     Toni amic vostra carn és ja fem
           Ausiàs March

Fa cinc-cents anys et dugueren al clot,
pobre Ausiàs, qui ho havia de dir.
Ara evoquem el gran dol d'aquell jorn.
De cap a peus et vestiren de fusta,
trist Ausiàs, i et colgaren i en pau.
No som ningú. Quina gran veritat!
Evoque un fons de palau i domassos.
Sorgeixes lent, problemàtic i adust,
i pels racons veig xicones que fugen
(oh com els cou l'adorable entrecuix!)
 

* 

No he desitjat mai cap cos com el teu. 
Mai no he sentit un desig com aquest. 
Mai no el podré satisfer -és ben cert. 
Però no en puc desistir, oblidar-te. 
És el desig de la teua nuesa. 
És el deig del teu cos vora el meu. 
Un fosc desig, vagament, de fer dany. 
O bé el desig simplement impossible. 
Torne al començ, ple de pena i de fúria: 
no he desitjat mai cap cos com el teu. 
L’odi, també; perquè és odi, també. 
No vull seguir. A mamar, tots els versos! 

inici
 

quadern de 1962

2

tinc quatre filles senyor, vós no sabeu el que això significa en aquest temps en què ens ha tocat de viure. he procurat donar-los una instrucció fins on he pogut. sóc vídua. el meu marit es va morir en acabar la guerra de la tristesa amarga que li donava haver perdut la guerra. ens va deixar soles a mi i les meues filles. vam haver d'abandonar el poble amb allò que dúiem damunt abans que no ens fessen la vida absolutament impossible. jo estava acostumada a aquelles cases del poble grans amb un corral i una llimera i si és de bé uns geranis uns gesmilers. no em feia a viure en aquest pis que vós acabeu de veure. les meues filles han crescut. notava que se me n'anaven de les mans que la vida se les enduia a ballar a besar-se i palpar-se a la barana del riu a inflar-los la panxa a viure delícies i humiliacions. jo no he pogut fer res més que esperar-les cada nit d'una en una darrere aquests vidres aquest  balcó en un racó del menjador. veia caure la nit. veia l'arribada dels sinistres violins endolats. se m'arrugava el cor. em retornaven velles oracions fragments de les homilies d'organyà. les veia arribar d'una en una. ara una cansada sense ganes de res que es gitava vestida al llit. ara venia l'altra duia les galtes enceses. després arribava l'altra duia les galtes enceses. després arribava l'altra que es ficava abans de res al comú i sentia el misteriós tràfec de l'aigua del bidet. després encara l'altra. sóc ací ja em veieu i les veig encara des d'aquest lloc que m'haveu assignat Senyor com les veia arribar des d'aquell racó del menjador entre els solars entre la foscor mentre fluctuar damunt del meu cervell l'arribada sinistra dels violins endolats.
 
 

inici

horacianes
 

I 

res no m’agrada tant 
com enramar-me d’oli cru 
el pimentó torrat, tallat en tires. 

cante, llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra. 

m’agrada molt el pimentó torrat, 
mes no massa torrat, que el desgracia, 
sinó amb la aquella carn molla que té 
en llevar-li la crosta socarrada. 

l’expose dins el plat en tongades incitants, 
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal 
i suque molt de pa, 
com fan els pobres, 
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat. 

després, en un pessic 
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa, 
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament, 
eucarísticament, 

me’l mire en l’aire. 
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme. 

cloc els ulls i me’l fot. 
 
 

X 

m’estime, més que allò que en diuen beure amb una diversa companyia, 
beure en solitari 
en un racó del menjador 
(no és aquesta la versió que en dóna el fill de puta de suetoni exactament; 
així com escriu la història). 

he estat sempre un home pelut, gras, baix i solitari, 
i el meu principal vici ha estat possiblement allò que en deien vici solitari. 

ara, en deixar de practicar-lo, 
practique aquest altre vici, 
beure així, en solitari. 

el resultat ve a ésser el mateix. 
 

XVII

bon dia, grapat d'aigua,
escarpidor, gillette, sabó, dentífric.
bon dia, normalitat o hostilitat de l'oratge,
volum de merda que he amollat i mire.
oh, bon dia, veïna, que tornes del mercat.

aquesta bona merda, assaonada i fràgil,
dóna ganes
d'invitar a sucar-hi el veïnat.

com la merda s'esmuny en estirar la cadena,
així són de fugissers els plaers
que la vida ens depara, els amors, tot això.

ens van parir amb merda i altres amenitats semblants,
i el nostre darrer acte o darrera voluntat
serà també una cagada gratuïta, uns orins.
 

XIX 

aquesta carícia teua, 
en la intimitat nocturna del llit, 
que probablement executen, a la mateixa hora, innombrables dones, 
de vegades sembla creada per tu únicament 
per a mi 
 

XXXI 

he llançat el pot a l’aljub 
mentre veia el migdia calent dels garrofers. 
crepitava el secà, adelerat de cigales èbries. 
amb el cordell, he pouat després l’aigua. 
era una aigua verdosa, 
o m’ho semblava a mi, 
era un petit miracle d’aigua. 
n’he begut lentament i complagudament. 

he comprès que m’estime així la vida, 
aquesta aigua petita, transparent, d’un aljub, 
distretament beguda. 
 
 

XLII 

m’he estimat molt la vida, 
no com a plenitud, cosa total, 
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula, 
ara un pessic d’aquesta salsa, 
oh, i aquest ravanet, aquell all tendre, 
què dieu d’aquest lluç, 
és sorprenent el fet d’una cirera. 

m’agrada així la vida, 
aquest got d’aigua, 
çuna jove que passa pel carrer 
aques verd 
               aquest pètal 
                                allò 
una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls, 

i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula, 

com aquest passarell, 
                              aquell melic, 

com la primera dent d’un infant. 
 
 

LXX 

molt més que un temple, bastiria 
amb les meues paraules, aspres i 
humils, una marjada com aquelles 

que vaig veure un dia a mallorca. 
les pedres, sàviament organitzades, 
amb una organització ben sòlida, 
contribueixen a salvar de l’erosió 
la terra batuda pels vents marins. 

m’agradaria, amb una semblant assemblea 
de pedres, preservar amb els meus mots 
un idioma, un país, una forma de vida, 
i que ningú no sapigués mai quin és el meu nom, 

com tampoc hom no sap el nom de l’autor d’una marjada. 

inici
 

festes bucòliques
 

* 

En una mort inacabable i única 
viuràs les morts que has ocasionat, 
i en molt constant i seguida hemorràgia 
no pagaràs la sang que vas vessar. 

L’índex veuràs de la teua mà dretaç 
d’anomenar un per un els ministres 
i de signar sentències de mort, 
foscos decrets, nacionals tenebres. 

El funeral més fúnebre tindràs. 
En cap país no et voldrien tenir, 
i a l’altre món tampoc trobaràs lloc. 

Et tallaran el pas milers de morts 
que van morir per decisió teua 
i que ni mort et voldran per veí. 

inici

ora marítima
 

VI

Em dius amic, que escriga unes memòries.
Això ho fan bé els polítics i els lladres,
que són aquells que tenen què contar.
També sol ser cosa honesta de putes:
tenen allò que hom diu experiències.
Jo no ho sé fer, i a més a més això
-perdona'm tu- em sembla innecessari.
Allò que pot tenir cert interès
és el que he escrit i roda ja pel món.
Sols he sabut -si alguna cosa sé-
narrar allò que passa al meu davant,
uns accidents, una geografia,
uns litorals de perfumada línia,
els tercs treballs d'unes mines de plom,
el seu comerç. Jo no he estat mai poeta.
Com vols que jo escriga unes memòries?
És el que he fet, et diré, si insisteixes.
Jo no he fet més que escriure unes memòries,
uns incidents de navegacions.
L'home que sóc s'estima més romandre,
amb passions i manaments d'un foc,
lluny d'una llum fàcilment excessiva.
T'ho dic, i dic desistiment, dolor.
 

inici

portada vicent andrés estellés

Pàgina de presentació MAG POESIA