1924.- El 4 de setembre neix a Burjassot, poble de l'horta de València, en el si d'una família de forners. Ell parla amb afecte dels seus pares: la mare, "criatura humil i vivacíssima"; el "pare que no volia que mataren grills. / Mai no en va matar cap".  Anà al Col.legi de Don Julio (Vid pàg. 73 i ss. dins La parra roja), on el 1934 feu una redacció en català (aprovada pel mestre; "Va ser una decisió espontània, presa quasi sense adonar-me'n") 

1925.- El seu avi és assassinat, a la boca del forn, d'un tret d'escopeta pel seu germanastre, enutjat per una qüestió d'herència. 

1936.- Quan comença la guerra té dotze anys. Farà diverses feines: aprenent de forner, orfebre, mecanògraf. Passà la joventut a València. 
 Es va creant una gran cultura literària de forma autodidacta. Va llegir: Baudelaire, Neruda, Eluard, Walt Whitman, Pavese, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol... Entre els poetes catalans que admira: Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel ("el qual admire tant") 
Un dels temes de la seva poesia, comença a congriar amb la guerra; ell mateix en parla:  "Totes les morts són tristes. D'altra banda hi ha la incomprensible bellesa de la mort. Aquest tema venia determinat de molt abans de la mort de la meua filla, perquè jo m'he criat en un ambient de morts, de dols [...] També, cal no oblidar-ho, les tongades de morts de la guerra, de la postguerra. M'he criat en un món així, i el que abans era un motiu de còlera ara ja és un motiu de dolorosa comprensió, o d'estupefacció, o d'incomprensió radical." 
I sobre la postguerra: "Sempre he dit que, per a mi, per a nosaltres, fou pitjor, en tots els sentits, la postguerra que no la guerra. La meua família, la meua família materna, era, en efecte, republicana. Però, jo no pense en els patiments personals, sinó en els patiments col.lectius que la postguerra va comportar. Fou un temps sinistre, tenebrós, que d'alguna manera he tractat de reflectir en alguns papers meus. Ocultament, però, ens calia mantenir, malgrat tot, l'esperança." 

1942.- Comença la feina de periodista als devuit anys amb un article sobre un novel.lista noruec. El mateix any comença a estudiar periodisme a Madrid. Al cap de tres anys va a Navarra a fer el servei. 

1948.- Als vint-i-quatre anys torna a València i comença a treballar al diari Las Provincias. Es fa amic de Joan Fuster i de Manuel Sanchis Guarner. 
"Com a periodista féu pràcticament de tot: treball d'arxiu, de retallar notícies, reportatges de tota mena, crítica de llibre i de cinema amb preferència; viatjà a Cannes amb els coeters valencians i a d'altres llocs amb els organitzadors d'Iberflora; fins i tot va redactar gasetilles rimades, molt populars [...] L'any 1958 fou nomenat redactor en cap de Las Provincias, càrrec en el qual continuà fins l'any 1978 en què [...] fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa."  (Pérez/Salvador. Una aproximació a Vicent Andrés Estellés. València: 3i4, 1981) 
1953.- Publica el primer llibre de poemes: Ciutat a cau d'orella. Aquesta dècada surten La nit (1956) i Donzell amarg (1956); aquest darrer va ésser finalista al Premi Ossa Menor 1953, que es va endur Miquel Martí i Pol. 

1955.- Als trenta-un anys es casa amb Isabel. L'any següent neix la seva primera filla, que va morir als quatre mesos: escriu "Coral romput", que posteriorment serà recitat amb tanta força per Ovidi Montllor: "Ovidi Montllor, el meu germà, va recitar immillorablement, el meu "coral romput"" (El forn de sol); També el Llibre d'exilis es relaciona amb aquesta mort.   Posteriorment tingués dos fills més: noi i noia. El 1956 rep el premi Cantonigròs; el 1958 el Premi Valencià (per La clau que obri tots els panys), i el 1965 el premi Ausiàs March, també a València. 

1966.- Publica L'amant de tota la vida. A pesar de la ingent obra escrita, abans de la dècada dels setanta només veurà publicats quatre llibres de poemes. 

1970. A partir d'aquest any és publicat amb més assiduïtat, a Mallorca, primer, empès per Josep Maria Llompart, a València i a Barcelona. El 1971 publica dos llibres clau: La clau que obri tots els panys (que conté "Coral romput")  i Llibre de meravelles. 
"El Llibre de meravelles està constituït per tres seccions. La secció central parteix d'episodis i anècdotes que transcorren entre els 12 anys (moment en què s'inicia la guerra civil) i la trentena de l'autor (moment del matrimoni i de la responsabilitat d'una família). Com que l'adolescència i la joventut del poeta transcorren durant la guerra i, sobretot, en la postguerra, aquest és el llibre estellesià de la postguerra per excel.lència. Forma part dels manuscrits de Burjassot, que reconstrueixen l'ambient de l'època. En la primera secció del Llibre de meravelles el poeta s'identifica amb els que comparteixen amb ell unes determinades formes de vida. Són els seus i li serveixen d'ancoratge vital. D'aquí parteix per fer el seu propi itinerari vital que, com al Fèlix lul.lià, inexpert i jove, l'instruirà sobre les "meravelles" del món. A la darrera secció del llibre, el poeta, casat i responsable d'una família, troba un destí. La seva responsabilitat no s'esgota, però, en la família, sinó que aquesta l'imbrica encara més en la comunitat." (Glòria Mas, dins V.A.E.  Antologia poètica . Ed. Barcanova, 1991) 

1972.- S'inicia la publicació de les obres completes.- El 1974 en surt el volum II, que conté el llibre Horacianes. 
En aquest llibre, "Estellés s'hi identifica amb el poeta llatí Horaci, del qual, però, l'interessen més les intimitats i la humanitat que no pas la bellesa formal de la seva poesia. Ens trobem, per exemple, que Horaci insulta ferotgement Suetoni, el seu biògraf, perquè ha donat dades errònies i malvolents d'ell. Estellés es confon amb Horaci i l'acció pot transcórrer a la Roma clàssica, o bé al revés, els personatges llatins poden moure's en el món valencià. Així, Estellés ens hi dóna una visió periodística de la situació valenciana i de l'antivalencianisme, molt fort en aquell moment." (Glòria Mas. Ibid) . El 1982 (El Món, 12 de març) diu: "No passen mai uns dies que en despenjar el telèfon em sento dir que ets un fill de puta. La por d'una bomba no me la lleva ningú. Això és una guerra no declarada però oberta; l'anticatalanisme valencià és salvatge" "Penso que el present, i també el futur, és molt amarg al meu país. Estem tornant al temps de les catacumbes." 
El 1975 rep el premi La lletra d'Or. 

1978.- Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. És acomiadat de Las Provincias i obligat a una jubilació anticipada als 54 anys; precisament és tret el temps de la transició (També Pere Quart patí per la seva actitud intransigent amb la hipocresia; i Blai Bonet diu que quan mes ha sentit el pes de la censura ha estat amb la democràcia). 
"Dels llargs anys de treball al periòdic l'únic temps una mica agradable va ser el que ara es coneix amb el nom de “la primavera de Las Provincias [...] uns pocs mesos dels anys 1974 i 1975 durant els quals el diari volgué jugar amb cautela la carta d'un cert profressisme. D'aquella època són les Lletres de batalla, una sèrie de proses que a diari publicava l'Estellés." (PÉREZ/SALVADOR. Ibid. 
Edita Oratori del nostre temps, l'únic de teatre que té publicat. (les "Èglogues" també estan en forma de diàleg. 
A finals d'octubre de 1978 participa, juntament amb Joan Brossa, a una mostra de poesia catalana al Centre Pompidou de París. 

1984..- Rep el Premi de les Lletres Valencianes. El mateix any un bust seu és inaugurat a Burjassot, però quinze dies després fou enderrocat pels fatxes. Passà a viure a Benimodo (Ribera Alta); s'hi emporta el bust que l'ajuntament de Burjassot li dóna.  El 1985 comença a editar prosa: Quadern de Bonaire, El tractat de les maduixes, El forn de sol, La parra roja... 

1990.- la Universitat Catalana d'Estiu de Prada li reté un homenatge; posteriorment el rebé dels Premis Octubre. 

1993.-  Mor el 27 de març. 

1996.- Es publica el Mural del País Valencià. Ell mateix (Pérez/Salvador. Ibid) diu: "També tinc inèdites dues o tres novel.les. I teatre per a parar un tren; vodevils, revistes... I llibres de viatges a l'estranger. I un guió de cinema que vaig presentar a un concurs de Barcelona i va quedar finalista." 
 
 
 

 Vicent Andrés Estellés, juntament amb Miquel Martí i Pol (i tal vegada Salvat-Papasseit) és el poeta més musicat. Ovidi Montllor és qui més l'ha cantat i recitat (des que el 1972, va posar música d'albada a "Els amants"; destaca la recitació, una hora i vint-i-cinc minuts, de "Coral Romput". Paco Muñoz, amb el seu magnífic àlbum "Amor i amor". Maria del Mar Bonet, Remigi Palmero, Vicent Torrent, Lluís Miquel, Els pavesos, Lluís el Sifoner, Celdoni Fonoll, etcètera 
 
 

 Poemes seus han estat traduïts a l'alemany, a l'anglès, a l'espanyol, a l'holandès, a l'italià, al japonès, al portuguès i al suec. 
 
 

portada vicent andrés estellés

pàgina presentació MAG POESIA