Vegeu més poemes i propostes didàctiques a http://www.viulapoesia.com/

fragments de poemes
fragments de prosa
alguns poemes en cd
 

ANTOLOGIA GENERAL
dades 
sobre vicent andrés estellés 
 
 

la nit (1956)

LA VIDA CONTADA A UN NEN DEL VEÏNAT

I llavors, Déu  li va donar
la Vida a l'home,
i era tan bella i delicada
que l'home  no sabia
què fer amb ella
i sols era feliç dormint.
Al dematí, però,
tornava la congoixa
i li venia aquell 
desig enorme de plorar,
i duia als seus braços  la Vida
com qui duu un nen de bolquers,
com qui duu un setrill de nitroglicerina...
De vegades la duia com si fos un real
i volia amostrar-la,
però tots en tenien i no li feien cas,
i callava, tristíssim...
¿Ja t'has menjat el beranr?
 

LA MORT, CONTADA  AL NEN DEL VEÏNAT

La Mort venia de vegades,
però mai no se'n volia anar,
car es trobava bé,
allò que es diu ben bé,
ja saps,
com tu quan surts al corral i jugues
amb els pollets  i amb  els conills
i agafes una pedra verda
i la trenques amb una pedra blanca
i et poses a plorar de sobte
perquè sí, sense cap moriu,
i com ningú no et fa cas
calles,
i després tornes a jugar
amb açò o amb allò...
Mai no se'n va anar, la Mort,
i es va quedar per a sempre amb nosaltres,
la Mort, ja sap

  inici
 

primera audició (1971)

CORRE
el
sol
com
un
infant
pel
passadís.
Puja el sol com un amant sobre el teu llit,
sobre
el
teu
nu.
Canta el sol com un ocell en el balcó.
Xiula
el
sol
de
bon
matí
com
el 
trenet
que
creua
l'horta
i
els canyars.
Tota nua,
nua
i
alta,
dins
la
cambra,
s'alegraven els teus pits,
-caderneres,
passerells
i teuladins,
sargantana
a
la
paret-,
plens
de
sol
de bon matí.

  inici

l'inventari clement (1971)

PROFESSIÓ DEL VELL RODER

A mi m'agrada el vi
de les tavernes, el
vi potent del camí.

Ai de mi!

A mi m'agrada el vi 
que em tomba d'una empenta
a meitat del camí.

Ai de mi!

A mi m'agrada el vi
de les tavernes, que
m'és un vi i un camí.

Ai de mi!

  inici

la clau que obri tots els panys

AMB UN FONS SUBVERSIU

Ja no hi ha més que això:
Mort.
Est, Oest, Sud i
Nord.
Mort. Mort només.
Llocs
de
morts.
Uns llarguíssims
rebosts
plens de
morts.
Morts per totes les bandes,
camuflats darrere unes flors.
Un dia,
però,
sorgiran dels seus
llocs,
cauran damunt de les ciutats -un
avalot
de
morts-
i ja només hi haurà
això:
morts.
Ells manaran, tindran les seues
Corts,
diran:
"Açò
és dolent i això és
bo"
i donaran faltes i bones.
Però ara esperen als seus llocs.
Esperen l'ordre de llançar-se.
Ha de venir un ordre nou.
L'instauraran els
morts,
de la nit al matí, un dia
qualsevol.
Tot canviarà de dalt a baix:
els vius estarem sotmesos als morts.
Cal,
doncs,
fer-se amics entre els morts.

  inici

llibre d'exilis (1971)

*

No et diré "Anem ací". No et diré "Anem allà".
Només et diré "Anem". Quan ja siga arribada
l'hora, jo t'he de dir això només: "Anem".
I jo sé que aleshores te'n vindràs. Jo clouré 
dins de la meua mà la teua, em miraràs
a penes -jo em riuré-, estaràs nerviosa,
i miraràs el sòl, i de sobte, després,
em miraràs també i també te'n riuràs;
i així, vull dir rient-nos, i amb la teua mà closa
dins la meua, anirem. No deixarem de riure.
I deixarem darrere quasi  totes les coses:
poble, casa, carrer, pares, amics, parents.
I no les deixarem: no les recordarem.
De sobte tot això deixarà d'existir,
o mai no haurà existit. Com nosaltres. Nosaltres
tampoc no érem abans. Serem, només, de sobte.
(Un incís: em recorde, irremeiablement,
d'Adam i Eva sorgint del Paradís, tots nus, 
amb el cap abatut sobre el pit... ¿Te'n recordes?)

  inici
 

horacianes (1974)

I

res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante, llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb la aquella carn molla que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,

me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.

cloc els ulls i me'l fot.
 

XXXI

he llançat el pot a l'aljub
mentre veia el migdia calent dels garrofers.
crepitava el secà, adelerat de cigales èbries.
amb el cordell, he pouat després l'aigua.
era una aigua verdosa,
o m'ho semblava a mi,
era un petit miracle d'aigua.
n'he begut lentament i complagudament.

he comprès que m'estime així la vida,
aquesta aigua petita, transparent, d'un aljub,
distretament beguda.
 

XLII

m'he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravanet, aquell all tendre,
què dieu d'aquest lluç,
és sorprenent el fet d'una cirera.

m'agrada així la vida,
aquest got d'aigua,
una jove que passa pel carrer
aques verd
               aquest pètal
                                allò
una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,

i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com aquest passarell,
                              aquell melic,

com la primera dent d'un infant.
 

LXX

molt més que un temple, bastiria
amb les meues paraules, aspres i
humils, una marjada com aquelles

que vaig veure un dia a mallorca.
les pedres, sàviament organitzades,
amb una organització ben sòlida,
contribueixen a salvar de l'erosió
la terra batuda pels vents marins.

m'agradaria, amb una semblant assemblea
de pedres, preservar amb els meus mots
un idioma, un país, una forma de vida,
i que ningú no sapigués mai quin és el meu nom,

com tampoc hom no sap el nom de l'autor d'una marjada.

  inici
 

antibes (1976)

* 

hi va haver un temps que col.leccionava pedres
ara
col.leccione aigua en cistella
 

*

diria catalunya
diria molt poc més
acariciaria amb els dits la terrosa cal.ligrafia
 

*

tant si vostè ho permet  o com si no
aquest és el meu lloc
aquest és el meu lloc i el lloc dels meus
 

  inici
primer llibre de les odes (1977)

ODA MURAL A JOAN MIRÓ

Sentors de fem,     mosques de vaqueria.
Ah borumballa,     borumballa bòrum!
Arriben, clars,     al seu sancta sanctòrum,
meravellats     fonaments del migdia.

Quatre maons     ens restaven del fòrum.
Als dalts, aquell     encís de fusteria.
Ara, calleu,     per estricte decòrum.
El jorn ha llums     d'una invicta energia!

Muntava el brau,     tot bramant, la vedella.
A la viu-viu,     guaitava la donzella:
mirava el coit     feroç, monumental!

Amb la destral     honesta fèieu llenya,
amb tant d'amor     com ningú no ho ensenya.
Secretament,     preserveu la destral!

  inici
 

taula parada (1978)

CANÇÓ DE L'HOME PARAT AL CANTÓ

Parat en aquell cantó,
un cantó de la ciutat,
parat al cap del carrer,
ell era un home parat.

No sabia d'on venia
i no tenia on anar,
i en arribar al cantó
en el cantó es va quedar.

Pssaven -i ells les mirava-
parelles d'enamorats,
agafats de la cintura,
agafats en un abraç.

Passaven infants i dones
que tornaven del mercat,
i l'home no s'hi movia
perquè era l'home parat.

Llums que s'apaguen i encenen,
la fira de la ciutat,
çi en el rostre d'aquell home
una amarga dignitat.

Di de vegades plorava
ningú no el veia plorar.
Ningú res no li advertia,
ni veia l'home parat.

Es féu un arbre de pena,
és feu un arbre d'espant,
allí, al cantó del carrer,
ple d'orgull i humilitat.

Algú va avisar l'alcalde,
i l'alcalde, un “concejal”,
i el “concejal” els qui duien 
la grua municipal.

Com qui lleva un monument
d'un carrer de la ciutat,
varen endur-se una nit
l'home, l'home parat.
 

CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER (Homenatge a José Martí)
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d'un paper vell de diari,
d'un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l'enterraren després.

Però al carrer on vivia, 
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s'hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d'aquells dies
va manar l'ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.

  inici

prat de la mola (1980)

*

Pàtria lliure
i lluminosa i alta!
I tan petita
com un cor que no es cansa
i noble es perpetua.

  inici

sonets a jackeley (1983)

*

vés-te'n a casa amb les teues barbes brutes i el teu xiclet. vés.te'n
a casa amb els teus polls i les teus lladelles, ets fals, tot és fals.
duus els dòlars ben amagats. somrius darrere les teues ulleres que
no et fan cap de servei. vés-te'n a casa mesquí amb la teua novel.la.

vés-te'n a casa al teu watergate al teu merder a nixon. no tornes
a eixissa la blanca a mallorca. no ens fas cap falta. vés-te'n
vés-te'n a la CIA. no et volem. no et volem veure amb la teua indiferent
mirada per damunt els nostros cossos els nostres dies la nostra pobresa.

oh fills de la gran USA. perquè hi haurà un dia que no podrem més
i llavors ho podrem tot, perquè arribarà un dia que no et permetrem
esperar als nostres aeroports amb els peus bruts damunt la tauleta

mentre beus eucarísticament el teu refresc la teua coca. vés-te'n
vés-te'n d'una vegada i no tornes mai més. vés-te'n i no tornes
amb els mariners. vés-te'n d'una vegada oh fill de la gran USA vés-te'n.
 

  inici

assaig d'un adéu (1985)

PAÏSOS CATALANS

Prendrem la copa de terra
i beurem àvidament
tota la terra i el mar
d'un lent got inacabable.
Beurem el cel i la selva.
Pujarem llargues escales,
els extingits patrimonis,
la queixa de les guitarres,
i mirarem la finestra
i enlairarem la bandera.
 

  inici

poemes esparsos

SÍ

SI no és alegria
no vull poesia.

Res de res.

Ara tornaria 
per aquells carrers.

Per aquelles places,
per aquelles nits.

Et mossegaria
els llavis i els pits,
uns mossos petits.

Ara et diria
que et vull molt més.

Ara tornaria 
per aquells carrers.

Ara et faria
un bes innocent,
els llavis, les dents.

Si no és alegria,
no vull poesia.
 

  inici
 

fragments de poemes

*

No em deixes a la vora del riu de les paraules.
Ni vull saber nadar i guardar bé la roba.
Vull llençar-me, de cap, i jugar a les clares.

No em dones, doncs, la pau. Et demane altra cosa.
Solament que em sostingues ben calent, ben humà.
El camí de la punxa conclou sempre en la rosa

*

Veig l'alqueria
amb la parra, els geranis,
munt de silenci.

*

Poble, camina
com un poble entre els pobles.
Camina i canta.

*

Em quedaria 
a l'ombra d'uns geranis
o d'una parra.

*

Parres, llimeres,
alegria de viure.
Finestra oberta.

*

M'acompanyes, 
vida secreta, i fores
com llum petita.

*

El meu secret, de què et fas confident
és aquest gust general per la vida.

*

Res no és obscé i tan sols compta el bé.
 

  inici

FRAGMENTS DE PROSA
 

La parra roja

I pense, inexplicablement, en els gats. Què se'n féu, dels gats? Perquè llavors, en faltar el meu pare, la meua mare se'n va anar a viure amb la meua germana, i va agafar tres o quatre trastos i se'ls va endur. Però i els gats? ¿Els gats aquells, que cada matí, mentre esmorzava el meu pare, el voltaven, afanyosos? I el meu pare, que de sobte s'aixecava i agafava amb el peu un gat per dessota la panxa i el llançava al cap del corral! I aquell gat que, en morir el meu pare i posar-lo a terra, va entrar, cautament, a l'habitació i es va passar les hores llepant-li el front...

*

Un jorn em varen fer anar a escola. I jo ara em veig ple de por, amb l'esmorzar embolcallat amb paper, camí de l'escola, que era a la cantonada de casa. Vaig anar-hi, el senyor mestre em va rebre amb clares mostres d'amistat, i jo vaig seure en un racó, en un banc que hi havia adossat a la paret. No rm varen dir res, jo tampoc nok vaig dir res. I em vaig guanyar fama d'aplicat, de seriós, de discret, de pàmfil. Estàvem en aquestes coses quan va arribar a l'escola un altre senyor mestre, molt més jove, de roba encara més acurada i molt ben pentinat. Un fill de puta, vaja. A aquest mestre no li deguí fer massa gràcia; ell a mi, tampoc. El cas és que un dia s'armà una mica de soroll al banc on jo seia, mut, calladet, sense dir ni fer res. I el mestre se'n va venir cap a mi, fet una fúria, i em va clavar una tal hòstia a la galta que per instants jo tot ho veia mogut. Vaig plorar, de ràbia, de desolació. 
 

  inici
 

alguns poemes en cd
Em posareu / Amor i amor / No es sap ben bé / Post Mortem / Cançó de l'home parat / Aquest amor / Cançó de perdona aquell que no duu / Sabia que vindries / La mort contada al nen del veïnat / El mort / Un sonet / Anem anant / Deixa'm / Assumiràs (AMOR I AMOR. Paco Muñoz canta a Vicent Andrés Estellés. PM Produccions, 1995) 
Les illes (Maria del Mar Bonet. EL COR DEL TEMPS. Picap, Barcelona, 1997) 
El vi / Prediccions i conformitats (Ovidi Montllor. CRÒNICA D'UN TEMPS. Discmedi, Barcelona, 1997) 
Els amants (Ovidi Montllor. A ALCOI. PDI, Barcelona, 1995) 
Ací / No hi havia a València dos cames com les teues / Post mortem (Paco Muñoz / Juli MIra / Lluís Miquel. ELS NOSTRES POETES. Picap, Barcelona, 1998) 
Papers inèdits / Cançó de bressol  (Celdoni Fonoll. PER UN PETÓ. Discmedi, Barcelona, 1998) 
No veig ningú / Mamonet (Santi Arisa. TAVERNA DE POETES. Columna música, Barcelona, 1997) 
Una escala qualsevol  (ovidi Montllor. DE MANARS I GARROTADES. PDI, Barcelona, 1996) 
 

  inici

  pàgina presentació