quadern de bonaire

La meua capacitat d'atracció, no ja per Beethoven o Brahms, sinó per Wagner, és una cosa que mai no m'he atrevit a confessar públicament, però és així 

* 

Ens han dit que si ens esperàvem podríem veure l'actuació d'uns balls folklòrics, però m'he cregut en el deure de dir al meu cunyat que no, que em foten aquestes coses, que nosaltres no som precisament turistes, sinó gent de casa. [a la Cartoixa de Valldemossa] 
 
 

la parra roja

I pense, inexplicablement, en els gats. Què se'n féu, dels gats? Perquè llavors, en faltar el meu pare, la meua mare se'n va anar a viure amb la meua germana, i va agafar tres o quatre trastos i se'ls va endur. Però i els gats? ¿Els gats aquells, que cada matí, mentre esmorzava el meu pare, el voltaven, afanyosos? I el meu pare, que de sobte s'aixecava i agafava amb el peu un gat per dessota la panxa i el llançava al cap del corral! I aquell gat que, en morir el meu pare i posar-lo a terra, va entrar, cautament, a l'habitació i es va passar les hores llepant-li el front... 

* 

I recorde un fet --perquè aquí ho he de contar tot--, un fet que em va humiliar molt: ja era gran, jo. Treballava a Las Provincias, on cobrava mensualment, encara no estava encara en nòmina, cent pessetes, i de la seua butxaca em pagava el director, Martí Domínguez Barberà, cinquanta o setanta-cinc pessetes. Un dia, el propietari del diari, un dels propietaris del diari, Enrique Reyna, que era gendre de la veritable i única propietària del diari, donya Gudalupe Burriel, em va dir que passés per casa seua, al carrer de Ruiz de Lihory. Jo vaig arribar a aquella casa, on jugaven per terra els vuit o deu fills del senyor Reyna, i vaig saludar aquest i la seua dona, ja difunta, donya Pura Domènech; i varen començar a treure peces de roba d'un armari. 
--Esta Chaquetta, con un ligero arreglo que le haga su madre, le vendrá bien a usted. 
--Y este pantalón le viene que ni pintiparadao. Y esta corbata, y esta otra chaqueta. 
Jo no sabia per quins set sous em donaven aquelles peces de roba. Amb un grapat d'americanes i pantalons, de roba vella, vaig fer una espècie de fardell i vaig baixar l'escala, engolint-me les llàgrimes, car jo semblava que havia estat condemnat, fins qui sap quan, a aquestes vergonyes, a aquests afronts. 

* 

Un jorn em varen fer anar a escola. I jo ara em veig ple de por, amb l'esmorzar embolcallat amb paper, camí de l'escola, que era a la cantonada de casa. Vaig anar-hi, el senyor mestre em va rebre amb clares mostres d'amistat, i jo vaig seure en un racó, en un banc que hi havia adossat a la paret. No em varen dir res, jo tampoc no vaig dir res. I em vaig guanyar fama d'aplicat, de seriós, de discret, de pàmfil. Estàvem en aquestes coses quan va arribar a l'escola un altre senyor mestre, molt més jove, de roba encara més acurada i molt ben pentinat. Un fill de puta, vaja. A aquest mestre no li deguí fer massa gràcia; ell a mi, tampoc. El cas és que un dia s'armà una mica de soroll al banc on jo seia, mut, calladet, sense dir ni fer res. I el mestre se'n va venir cap a mi, fet una fúria, i em va clavar una tal hòstia a la galta que per instants jo tot ho veia mogut. Vaig plorar, de ràbia, de desolació. 
 
 
 

tractat de les maduixes

 És una gran amiga. Diria més: l'amiga. Havia vingut diverses vegades a casa. Va arribar, aquell dia, una altra vegada encara. Duia un jersei bastant lleuger. Vàrem parlar de coses. M'inquietava el jersei, lleu, fràgil. No ho vaig pensar: li'l vaig apartar, una mica, de la pell. Va riure. Altre cop, vaig sentir, vaig experimentar la mateixa inquietud: vaig repetir el fet. Vam riure tots dos. A la tercera vegada, però, no sols vaig apartar-li una mica el jersei, sinó que vaig guaitar la seua intimitat interior: els pits, dintre el sostenidor. Vam riure. Un altre dia dins vàrem tornar a veure i vàrem tornar a parlar. No duia aquell jersei. Ella va mig riure, en dir-li-ho. No, no duia aquell jersei. Moments després, com si fos la cosa més natural del món, però amb una gran intensitat, amb una gran temor, amb un immens amor, vaig gosar de posar-li la mà dintre la brusa, i vaig temptar, tebi, quiet, nu, un pit seu. No va dir res. Em va somriure. Dinàrem amb la meua dona i els meus fills. Després, la meua dona se'n va anar a Gandia, i jo vaig sentir el desig d'"eixir". Em va acompanyar. A la cantonada vàrem prendre un taxi. Vaig canviar d'adreça dues o tres vegades. La sentia "meua", al meu costat, quieta. Vàrem anar al Perelló. La vaig besar al cotxe. Li vaig deixar la ma, tèbia, sobre el pit nu. El vaig agafar. Li vaig agafar la cama dreta. Al perelló, fou tot. Va deixar els seus pits, nus, alegres, bruns, a les meues mans. Ens vam besar. Vàrem anar al llit. Al cap de tants anys, de tants anys de patiments diversos, vaig ser l'home feliç, quan menys ho esperava. 
 
 
 

portada vicent andrés estellés

pàgina presentació MAG POESIA