ègloga
joc d'ingants
oratori per marilyn monroe

el primer llibre de les èglogues

          ÈGLOGA V

ELLA

Vaig arribar un dia a l'antiga ciutat.
Una ciutat absurda. A mi no em deia res.
Tampoc no era precís. Simplement era un lloc
on dormir per la nit i dinar a migdia,
comprar en el mercat, abocar-se al balcó,
planxar mentre la brisa estremeix la cortina,
mirar com es despenja el crepuscle entre els pins,
escoltar unes músiques de Vivaldi o de Gershwin
i fer també l'amor solament perquè el cos
et demana l'amor o perquè veus que un home,
un home qualsevol, de sobte et necessita,
car si no fos amb tu no faria l'amor.
Crec que no està molt clar això que he volgut dir.
Però pense també que si estigués ben clar
seria igual també. Bé, ja he dit massa coses.

ELL

No. M'agrada escoltar-te. Et contemple. T'admire.
M'agrada molt mirar-te, mirar-te, escoltar-te.
Deixaria passar els dies com si fossen
carrers, rambles o rius, per la porta de casa.

ELLA

De vegades dius coses vagament inspirades.

ELL

Jo sé que tu te'n rius de tot açò que dic...

ELLA

No. Paraula.

ELL

                  Et recorde. Et recorde, em recorde.
S'apodera de mi, fosca, una vehemència
quan recorde aquells dies. quan ens vàrem conèixer
i t'agafí del braç i te vaig dur a casa
amb el pit ple de glòria com si fos una vela.

ELLA

Sí que estàs vehement.

ELL

                                   Sóc tan feliç a voltes!...

ELLA

Però ho dius amb tristesa...

ELL

                                        Saps? És por. És la por.
De vegades m'agafa la por en un grapat.
Crec que vaig a morir-me. Veig que m'estic morint.
Deixa'm les teues mans. Fedra, Fedra... Et mirava.
M'agradava mirar-te. Era un bar, en el port.
Bevia vi i menjava les olives partides.
Davant estava el mar i en el mar els vaixells. 
Més enllà, un glop de roques i en les roques els pins.
Mirava la finestra de la cambra on vivies,
mirava la finestra alegre de cortines.
Et pensava descalça pel passadís en l'ombra.
Pensava moltes coses que ja no sé com dir.
Ha passat el moment i no sé dir-les ja.
He comès un pecat que ja no té remei.

ELLA

Ara sí que no sé de què m'estàs parlant.

ELL

Un pecat. Ara sé ben bé que era un pecat;
el pecat que he comès. Raonem, ara poc.
Abans era distint. Ens hem dit tantes coses!...

ELLA

Potser les hem dit totes i per això els silencis.

ELL

No és això exactament. De sobte m'entren ganes...
Et parlaria en vers. En versos de deu síl.labes.
En versos de deu síl.labes i en estrofes de tres.

ELLA

Deixa'm les teus mans... Crec que no es pot voler
com t'estic volent jo cada dia que passa.
Un amor gran, tan gran, tan gran com un crepuscle,
un amor com un claustre romànic al crepuscle,
un amor que s'agrupa al teu voltant i el tens
damunt teu i no el notes i ets tendrament feliç.

ELL

Et vaig veure i et vaig voler tenir per sempre
i et vaig dur a ma casa i et vaig fer l'ama d'ella,
alta i fragant com una llimera en el corral,
alta i fragant com una llimera en primavera.
Però jo et necessite tal com et vaig conèixer:
una mica llunyana, una mica impossible...
Una finestra oberta sobre la pau del port...

ELLA

Potser era dimecres quan jo vaig arribar.
O seria divendres. O seria dissabte...?
Pesava la maleta inconcebiblement.
Em va costar moltíssim arribar allà dalt.
Uns carrers plens de pedres, rupestres, costa amunt.
Dalt estava la Seu. Deixava la maleta
en terra i m'aturava, m'apartava els cabells
de la cara i mirava. El sol, la pols, les pedres:
un panorama groc, absolutament groc.
Groc i calent. Després vaig seguir caminant.
Vaig arribar per fi. Vaig pujar l'escaleta.
Una escaleta fosca. A les parets hi havia 
-ho vaig veure després- inscripcions obscenes.
I també, coses tendres i adorables, llunyanes:
"Et vull amb tota l'ànima", "Sols sóc feliç amb tu",
"Amb el d'avui són setze", "Et pense pam a pam".
Un cor amb la sageta. L'home aquell ho volia
saber tot: nom, cognoms. Ho escrivia després.
Em va donar la clau. Vaig obrir i tancar.
Vaig deixar la maleta, aleshores, en terra.
Hi havia una finestra oberta en el capçal
del llit, un llit metàl.lic: la recorde i l'estime.
M'havia deixat caure vestida sobre el llit
i passaren les hores i van encendre els llums,
tots els llums del passeig, tots els llums del festeig,
aquells llums entre els arbres, els llums de la ciutat.
Tocaren a la porta i em vaig llevar d'un bot.

ELL

Per tu sé què és l'amor. Abans era distint.
Deixa'm el teu genoll. El teu genoll... S'imposa 
el record del genoll sempre que faig memòria
d'aquells dies que no puc ni vull oblidar...

ELLA
Deuries descansar. Estàs treballant massa.
Deuries viatjar, què sé jo, ja m'entens.

ELL

Tinc por. Només tinc por. Veus? Et toque el genoll,
i tinc por, una por tan gran com una casa.
I ganes de plorar.

ELLA

                           T'ho note de vegades.

ELL

Aniria a buscar-te altra vegada al port.
A mirar-te. A escoltar-te. A veure't, quan venies.
Quan pujaves l'escala alegre de tacons.

ELLA

Foren uns anys amargs, terriblement amargs.
Els recorde i sent ira, una ira invencible.

ELL

Era alegre aquell joc. Em divertia almenys.
Em pesava la casa inconcebiblement.
Resolia els assumptes com podia i de sobte
agafava la moto i anava a la ciutat
i en arribar al port mirava la finestra.
Un dia vaig pujar. Fórem els dos feliços.
Després vàrem fumar. Parlàrem i callàrem.
Ens tornàrem a amar. Quan es va fer de dia
et viu, dreta, en el llit: creuares per damunt
el meu cos i baixares i et vestires dempeus
just al mig de l'estança. Pensaves que dormia
però estava mirant-te i et pensava en ma casa.
I a migdia et vaig dur a ma casa en la moto.
Vàrem menjar cireres en un hort del camí 
i ens amàrem en terra escampats per la brossa.

ELLA

Quina memòria tens! Jo quasi no ho recorde.

ELL

Unes cireres dures, sensuals, que cruixien.
Les recorde penjant en les teues orelles.
I les recorde alegres penjant dels teus mugrons.

ELLA

Quina memòria tens!

ELL

                            Ens vam banyar també
els dos en una sèquia i ens tombàrem després
al costat del dacsar entre el soroll d'uns ànecs.
Pujàrem a la moto i arribàrem a casa. 
Feia calor i vaig agafar aquell cànter
del canterer i vaig beure i em vas renyir.

ELLA

Recorde que venies terriblement suat.

ELL

I vaig deixar el cànter, i com si fos un cànter
vaig agafar llavors el teu cos i cridaves,
i et vaig omplir de besos.

ELLA

                                    No descanses bastant.
Deuries dormir més. Moltes nits em desperte
i no et trobe al llit. L'altra nit et vaig veure
en aquell balancí fumant en la foscor.
I això em va causar pena. Me'n vaig tornar al llit.
Vaig pensar. Vaig plorar. Pense que no descanses.
T'ha arribat el moment de descansar; és just.
Tot marxa bé i et pots confiar una mica
i deixar que els assumptes facen el seu camí...
Podem ser tan feliços!...

ELL

                                   Podem ser tan feliços!...

ELLA

No he pogut evitar el gran desig de seure'm
damunt els teus genolls com he fet tantes voltes.

ELL

Però tot és distint...

ELLA

                              M'has fet la teua esposa.
M'has fet l'ama de casa. Però també tinc por.
Se m'eriçona tota la pell alguns crepuscles,
com els dies aquells de la cambra en el port.
Com un pressentiment. Com als cavalls els passa
de sobte quan va a ploure... I em sé petita i tinc
el desig de la teua mà sobre els meus cabells,
i llavors em seuria en terra, et llevaria
les espardenyes brutes de la terra de l'horta,
et besaria els peus i posaria el cap
damunt els teus genolls, entraria una safa
d'aigua amb sal, et diria que em contasses això,
com ens vàrem conèixer, com ens vàrem amar...
Tinc por. Tinc molta por. Diria: No em conec.
No sé qui sóc, d'on vinc. Em recorde en el tren.
Tu no saps, tu no ho saps!... No sé d'on vinc, qui sóc.
Diria: No em conec! I t'ho dic: No em conec!
Agafa'm. De vegades note que se m'enduen.
Són les teues paraules. Ets tu. No sé. M'agafen.

HIPÒLIT

Perquè estàveu a fosques?

ELL

                                          Hipòlit!...

HIPÒLIT

                                                 Bona nit...

ELL

No podies cridar abans d'entrar? Contesta.

HIPÒLIT

Jo no pensava

ELL

Fedra... ¿Se n'ha anat?

HIPÒLIT

                                       O serà
en la cuina, dic jo.

ELL

                         Però... ¿com?... Fedra!... Fedra...!

   inici
 
 

joc d'infants

ESCENA
Solar. Fems domèstics. Un home vell lligat a un pal.  Dos adolescents

ELLA: L'has de matar. Si no, no val.
ELL: Jo mai no he matat ningú.
ELLA: L'has de matar. Si no, no val.
ELL: És vell. Em dóna llàstima.
ELLA: Així mai no seràs un home de profit.
ELL: ¿Vols dir?
ELLA: Clar. L'has de matar.
ELL: Té els ulls tristos, aigualits. Té la barba blanca i pobra.
ELLA: ¿I què?
ELL: No ho sé.
ELLA: ¿I vols que ho sàpiga jo?
ELL: No exactament...
ELLA: ¿Llavors...?
ELL: No em decidesc. No. No em decidesc...
ELLA: Vindrà un altre que el matarà i jo me n'aniré amb ell i farem l'amor tots dos dintre el dacsar.
ELL: ¿Vols dir que em deixaràs a mi?
ELLA: ¿Què has fet tu perquè jo seguesca al teu costat?
ELL: ¿No et dóna pietat? ¿No t'inspira pietat?
ELLA: No. ¿Per què?
ELL: És vell.
ELLA: Ha viscut. Ha viscut massa, fins i tot. Haurà fet el bé i el mal. D'ara endavant, ¿què hi pot fer?
ELL: Per això.
ELLA: ¿Per què?
ELL: Perquè ja no pot fer cap mal ni cap bé.
ELLA: Ets aberrant. L'has de matar.
ELL: Crec que no podria
ELLA: Acabaràs matant-lo quan jo no hi seré ja aquí. Serà tard. Me n'hauré anat.
ELL: ¿On?
ELLA: No ho sé. No ho puc saber. Potser a un lloc on no hi haja ni vells ni covards.
ELL: M'has dit covard.
ELLA: O vell.
ELL: Jo no sóc ni covard ni vell.
ELLA: Mata'l.
ELL: ¿I què faràs tu sense mi?
ELLA: Tot. Trobaré un soldat i me n'aniré amb ell i serem feliços.
ELL: Però tu i jo...
ELLA: Què.
ELL: Tu m'havies dit que m'estimaves. M'havies dit que era el primer home de la teua vida. Que...
ELLA: ¿El mates, sí o no?
ELL: No ho sé. Però ara et tinc por.
ELLA: ¿A mi?
ELL: A tu, sí.
ELLA: Hauries de tenir-te més por a tu mateix.
ELL: Oh, no t'entenc.
ELLA: És ben fàcil entendre'm
ELL: ¿Per què vols que el mate?
ELLA: ¿Hauria estat més fàcil de dir-te que m'agafasses una bresquilla d'un arbre, que furtasses per mi un gos, que...?
ELL: Tot això és distint.
ELLA: Però ara m'agrada.
ELL: Doncs, bé. Si tu ho vols, jo el mataré i ens n'anirem i farem l'amor.
ELLA: No el mataràs. Et conec. Fingiràs que el mates. Però jo ho veuré.
ELL: Em sembla que et vaig entenent. Tu vols que el mate, però no vols que el mate. Vols veure'm decidit a...
ELLA: Mai no m'han agradat aquestes psicologies. Altrament, és mort.
ELL: ¿Qui?
ELLA: Ell. ¿No ho veus? S'ha mort. S'ha mort i tu l'has mort.
ELL: No és possible.
ELLA: S'ha mort, i hauria patit menys per a morir si tu l'haguesses mort. No et calia ni tan sols ésser valent.
ELL: L'agafarem i l'enterrarem.
ELLA: L'agafaràs tu sol, amb molta cura, i l'enterraràs tu sol.
ELL: ¿Em deixes?
ELLA: Sí
ELL: ¿Seràs capaç de deixar-me aquí, tot sol, amb aquest home mort? ¿Em deixaràs sol amb el mort?
ELLA: Tu necessites més la teua mare que no la teua amant. Ves-te'n amb la teua mare.

Ella li trau la llengua i se'n va. Ell deslliga del pal l'home mort i suaument el deixa a terra. S'asseu al seu costat i plora.

TELÓ

  inici
 
 

oratori per marilyn monroe [fragment]

Aquest oratori, que m'hauria estimat representable, el vaig escriure, en la seua primera versió al meu poble, Burjassot, poc després de la mort de Marilyn Monroe.

INTERVENEN:

L'autor / L'amic anònim / Cor / Cor de dones / El vell amic / L'amic/ Industrials del cine.

Pensava, en pensar la problemàtica escenificació d'aquest oratori, un inicial ambient de llargues teles negres, interromput, de sobte, per la visió de l'habitació de Marilyn, el llit desordenat, el telèfon penjant, sense que es veiés l'actriu difunta, contrastant amb aquell negre primer el luxe o l'opulència inútil de mobles i ferros daurats [...]; i per tot arreu, projectades sobre diversos llocs de l'escenari, actituds, fragments de les pel.lícules de M.M., oposant, al text, o recolzant-lo, alguns dels seus nus o de les seues fotografies més provocatives; aquesta projecció aniria convulsament barallada amb passatges del seu enterrament, del seu nínxol i darrerament la figura emblemàtica de l'actriu, desaparegudes les figures escèniques, omplint-ho tot. 
 

ESCENA I

L'AUTOR:
Ah fills de puta!
Ah fills de la gran puta!
Ah fills de puta!
Nua, sobre el llit, jeia
com l'havíeu volguda.
Nua, ja morta, 
com l'havíeu volguda.
Mireu-la encara:
L'anca amable, rodona,
la boca mig oberta.
I més encara:
els seus cabells es vessen
com d'un or íntim,
com una ala benigna,
com una ala ja inútil.
La mà, caiguda,
agafava un telèfon:
intentaria
agafar-se a la vida
-un fil només de vida.
 

ESCENA II

L'AMIC ANÒNIM:
Ah criatura!
Has mort nua, volent-te
d'alguna forma
agafar la vida
ah pueril, ah casta!
No et contestaven.
Ningú no fou a casa.
Tu no podies
esperar més: cridant-los,
vares morir de sobte.

L'AUTOR:
Ah criatura!
Per ésser-ho més, fores
sola aquell dia
com altres dies, sola
i completament nua.

L'AMI ANÒNIM:
Sols el silenci
us llevarà la cendra,
el merescut dictamen
darrer de fills de puta.

COR:
Ah fills de puta!
Tempteu, amb muda llengua,
sabor del propi
llavi que us sap a cendra.
Haureu de callar sempre.

COR DE DONES:
Ah criatura!
Morta et veia més viva,
oh destinada
a alguna mort molt teua
que tenaç et creixia.

COR GENERAL:
Vénen i tenen 
sentiments solidaris,
també de culpa.
O ni tan sols venien.
Però et sabien morta.
 

ESCENA V

L'AUTOR:
Mireu-la: encara
surt d'aquell piscina,
uns fotogrames,
un darrer moment únic,
amb la pell amarada.

L'AMIC:
Sempre va riure;
sempre es va riure, indòcil,
conscient pense,
d'aquesta estupidesa
que anhelant la seguia.
 

ESCENA VII

L'AUTOR:
Ara t'evoque. Puges,
noció de la vida,
amargs graons de fusta.
En va intentàvem 
retenir-te en alguna
fotografia.
Ara t'evoque. Fores,
no canviant, sí plena
noció de la vida.
Mai no ho sabérem;
i sols ens aturàvem
mirant-te indignes.
Un calendari,
un full d'un calendari,
després el buscaríem
per descobrir-hi
secrets d'un foc que puja
i és una rosa:
seria un destí ràpid,
ah criatura!
Ens és més fàcil
resseguir en uns textos
arnats enigmes
que no en un calendari
veure créixer la vida.
 

ESCENA VIII

COR GENERAL:
Vinguen i miren
el cos perfecte,
com una rosa encara
rica d'una aigua secreta.
Vinguen i miren
els pits, les anques,
l'entrecuix que estimaven,
les llargues cuixes,
la llum d'uns llavis.
Vinguen i miren
abans que arriben
mans ràpides i expertes
i l'encabesquen
i se l'enduguen.
Vinguen i miren,
com a la fira,
per darrera vegada,
no un cos: aquella
secreta flama.
Vinguen i miren!
 

ESCENA IX

INDUSTRIALS DEL CINE:
Se li albirava
un breu destí. Hi ha coses
que determinen
esgarrifances mudes.
O en som culpables,
i ara ens cobrim amb teles
que no ens pertanyen
per por d'una nuesa.
 

ESCENA X

L'AUTOR:
Hollywood, calla.
Ja tens un altre mite;
aquest, per sempre,
et serà retret, Hollywood,
ah clans dels poderosos.

COR:
Ah clans dels poderosos!
Cremeu l'agenda;
hi ha noms que comprometen
persones dignes,
persones respectables.
Cremeu papers, telèfons.

L'AUTOR:
Tot és inútil.
La mort més sola
puja com un crepuscle,
bandera arnada
invencible per sempre.
Ah Marilyn, ah Marilyn!
Permet que deixe
aquests mots aspres
damunt la pedra.
No unes pastilles,
un verm encara incògnit,
o un amor a la vida,
fou qui et va vèncer.
 

ESCENA XI

COR GENERAL:
Marilyn torna,
camina entre les putes
movent les anques;
amb exagerats llavis
creua les avingudes.
Marilyn torna,
tornarà cada dia
que ho necessite
una persona trista,
sobre un llit, desvalguda,
Marilyn torna.
 

  inici
 
 

Pàgina de presentació MAG POESIA