Apollinaire, Guillaume (1880 –1918)
Aragon, Louis (1887 – 1982)
Artaud, Antonin  (1896 –1948)
Barbara (1930)
Bataille, Georges (1897-1962)
Baudelaire, Charles (1821 –1867)
Beckett, Samuel (1906-1989)
Bellay, Joachim du (1522 –1560)
Bertrand, Claudine (1948)
Birot, Pierre-Albert (1876 –1967)

Yves Bonnefoy (1923)
Brassens, Georges (1921-1981)
Breton, André (1896- 1966)
Jouve, Pierre Jean (segle xx)
Char, René (1907)
Chartier, Alain (1385 –1433)
Cocteau, Jean (1889 –1963)
Desportes, Philippe (1546 –1606)
Éluard, Paul (1895 –1952)
Ferré, Léo  (1916)
Fontaine, Jean de la (1621-1695)
Gombaud, Jean O. de (c. 1570-1666)
Grévin, Jacques (1538 –1570)
Hugo, Victor (1802 –1885)

Jacob, Max (1876-1944)
Labé, Louise (c. 1525 –1565)
Laforgue, Jules (1860 –1887)
Louÿs, Pierre (1870-1925)
Magny, Olivier de (1529 – 1561)
Mallarmé, Stéphane (1842-1898)
Marinetti, F. T. (1876 - 1944)
Marot, Clément (1497 –?)
Michaux, Henri (1899 –1984)
Morand, Paul (1888-1976)
Moréas, Jean (1856 –1910)
Navarre, Marguerite de (1492-1549)
Nemours, Aurélie (1910)
Nerval, Gérard de  (1808-1855)
Péret, Benjamin (1899 –1959)
Prévert, Jacques (1900 –1977)
Régnier, Henri de (1864 –1936)
Reverdy, Pierre  (1889 –1960)
Rimbaud, Arthur (1854 –1891)
Ronsard, Pierre de (1524 –1585)
Scarron, Paul (1610-1660)
Supervielle, Jules (1884 - 1960)
Sylvestre, Anne (1934)
Toursky, Alexandre (1917)
Tzara, Tristan (1896 –1936)
Valéry, Paul (1871 –1945)
Verlaine, Paul (1844 –1896)
Vigny, Alfred de (1797 –1863)
Villon, François (v 1430- v.1489)

Plantin, Christophe (1510-1589)



Alain Chartier

(Bayeux (Normandia), 1385 – Avinyó, c. 1433)
Li deien “el pare de l’eloqüència”.

“FOC! FOC QUE TOT EL COR M’ABRASA...”

Foc! Foc que tot el cor m’abrasa
Amb el brandó llençat d’un dolç esguard
Tot inflamat d’ardent desig d’amor!
Gràcia, mercè, socors i reconfort!
No em deixeu cremar, i Déu vos guard!

Flames, calor, ardor, s’escampen arreu,
Espurnes i fums se’n desprenen,
Estic abrasat d’un foc que creix sempre,
     Foc! Foc!

Fora, fora, aparteu a unn costat
El dur perill, llenceu de tot arreu
Aigua de pietat, de llàgrimes i plors,
Ai, ajuda, no tinc confort enlloc.
Veniu ja, o vindreu massa tard:
     Foc! Foc!

          (Trad. Alain Verjat)


François Villon
(v 1430- v.1489)


Marguerite de Navarre

(1492-1549)
La seva cort fou centre de reunió de poetes i artistes.

“COM MÉS AMOR, MÉS ENUTJADA ESTIC...”

Com més amor, més enutjada estic,
perquè no en veig cap altra de recíproca;
com més callada estic, més malhumorada,
perquè la meva memòria, pensant, em recorda
totes les preocupacions, de les quals sovint em ric
davant de tots, per mostrar que tinc seny;
a la meva desgràcia jo mateixo consento
perquè l’amago, per la qual cosa he decidit
que, per arrencar-me el meu dolor,
parlaré, però no estimaré mai més.

     (Trad. Natàlia Izard)


Clément Marot

(Cahors, 1497 – Torí,?)
Fou cambrer de Marguerite de Navarre.  “Esperit independent, veritable humanista, creador de nous ritmes i introductor del sonet en la poesia francesa, es pot dir que el Renaixement comença amb ell.”

D’AQUELL QUI NO PENSA MÉS QUE EN LA SEVA AMIGA

Totes les nits només penso en aquella
que té el cos més bonic que una donzella
de catorze anys, a punt d’esclatar
i a dins un cor, per abreujar,
tan joiós com el va tenir sempre la Dama.
Té el color bonic, el parlar acurat,
i el pit rodó com una grosella:
no tinc doncs raó de pensar-hi
     totes les nits?
Pel que fa al seu cor, ja és meu
i el seu Marit no en té sinó el cos:
però, de totes maneres, quan vulgui canviar,
que agafi el cor: i per consolar-lo
tindré per a mi l’amable cos de la bella
     totes les nits.

          (Trad. Natàlia Izard)

Christophe Plantin
(1510-1589)
Tipògraf i poeta francès

Tenir una casa pròpia, còmoda i agradable,
un fardí entapissat de flors de molta olor,
fruita i un vi excel·lent, pocs fills, cap destorb;
posseir una muller sempre fidel i amable;

sense cap deute, amor, ni procés ni reganys,
ni res a compartir amb la colla dels parents;
acontentar-e amb poc, no esperar res dels Grans,
reglar tots els desigs segons un model just

i viure honradament i sense ambició;
lliurar-se sense escrúpols a la devoció,
domar les passions, tornar-les obedients,

servar l’ànima lliure, servar el judici fort,
passar els grans del Rosari tot conreant empelts:
això vol dir esperar ben dolçament la mort.

        (Versió de Jordi Llovet)

Joachim du Bellay

(Liré, Anjou, 1522 – París, 1560)
A la seva obra hi ha una “malenconia heretada de les Tristia d’Ovidi i una força expressiva en l’ús de les imatges, que només retrobarem en els poetes romàntics”.

SONET

Si la vida és tan sols una jornada
d’eternitat, si l’any, al nostre entorn,
ens roba els dies que no hauran retorn,
i si mortal és tota cosa nada,

¿què vols, ànima meva empresonada?
¿Per què et plau la tristesa d’aquest jorn,
si per volar, fins al més clar sojorn,
tens a l’espatlla l’ala preparada?

Allà està el bé que l’esperit albira,
allà el repòs on tot el món aspira,
allà el plaer i fins i tot l’amor.

Allà, ànima meva adelerada,
podràs veure la idea desitjada
de la bellesa que en el món ador.

     (Trad. Miquel Forteza)


Pierre de Ronsard

(Possonière, 1524 – Saint Côme, 1585)
Fou el poeta oficial de la cort de Carles IX

*

Heus aquí un ram que adés la meva mà
us ha triat de les flors espellides.
Si no haguessin estat avui collides,
en terra les hauríeu vist demà.

Això us sigui un avís cert i exemplar,
car les vostres belleses, bo i florides,
en molt poc temps cauran totes marcides
i, com les flors, de sobte han de finar.

El temps s’en va, el temps se’n va. Senyora.
Ai!, el temps no, nosaltres ens n’anem
i ens tindrà prest la terra engolidora,

i pel que fa als amors, si ara en parlem,
mai no es sap res del que la mort segella.
Estimeu-me, per tant, mentre sou bella.

    (Trad. Marià Villangómez)


“PETITA, LLEVA’T, ETS UNA MANDROSA...”

Petita, lleva’t, ets una mandrosa,
ja l’alosa alegre refila al cel,
i ja el rossinyol cantusseja dolçament,
assegut sobre l’espina, la seva queixa amorosa.

Vinga, amunt! Anem a veure l’herbeta perlada,
i el teu bell roser coronat de poncelles,
i els teus estimats clavells, als quals vas donar
aigua ahir al vespre amb tan amorosa mà.

Anit en anar a dormir vas jurar als teus ulls
que aquest matí et llevaries abans que jo;
però el dormir de l’alba, llaminer per les noies,

Et té els ulls tancats encara amb un dolç son.
Vine, vine, deixa’m besar-los, i també els teus pits,
cent vegades, perquè aprenguis a aixecar-te de bon matí.

     (Trad. Natàlia Izard)


Louise Labé

(Lió, c. 1525 – Parcieu, 1565)
Cantava i tocava el llaüt. La seva poesia amorosa té una força expressiva fruit de les passions personals viscudes. La seva casa fou lloc de cita de la societat més refinada i dels artistes d’arreu d’Europa.

“VISC, MORO: EM CREMO I M’OFEGO...”

Visc, moro: em cremo i m’ofego.
Tinc gran calor tot suportant el fred:
la vida m’és massa lleu i massa dura.
Tinc grans pesars entre grans alegries:
   Tant ric com de cop ploro,
i en el plaer molts greus turments suporto:
el meu bé se’n va i el tinc per sempre més:
tant m’asseco com de cop verdejo.
   Així Amor em porta amb inconstància:
I, quan em sembla que tinc més dolor,
sense adonar-me’n em trobo passada la pena.
   DEsprés, quan crec la meva alegria certa,
i ser al cim de la meva esperada fortuna,
em torna altra vegada al meu primer pesar.
        
          (Trad. Natàlia Izard)


Olivier de Magny

(Cahors, 1529 – 1561)
Amic de Louise Labé.

“BENAURAT SIGUI EL DIA, I EL MES I L’ANY...”

Benaurat  sigui el dia, i el mes i l’any,
l’estació i el temps, i l’hora i el moment,
el país i l’indret on benauradament
la meva franca llibertat va ser empresonada.

Benaurat l’astre del cel d’on ve el meu destí,
i benaurat el malestar que vaig sentir a l’inici,
benaurat també l’arc, la fletxa i el turment
i la ferida que tinc al cor colpejat.

Benaurats siguin els crits que vaig llançar al vent,
invocant tan sovint el nom de la meva estimada,
i benaurats els mues plors, els sospirs i la pena.

Benaurat el paper que amb la seva llaor omplo,
benaurat el meu esperit que no té repòs
i també el meu pensar, que no és d’altra que d’ella.

     (Trad. Natàlia Izard)


Jacques Grévin

(Clermont-en-Beauvaisis, 1538 – Torí, 1570)
Més conegut com a autor teatral.

“RIC D’AQUEST MÓN I NO HI TROBO DE QUÈ RIURE...”

Ric d`aquest món i no hi trobo de què riure,
el ploro i res no ha de ser plorat,
hi espero i res no ha de ser esperat,
veig que tot és sencer i no hi ha res de pitjor.

Tot ho reprenc i no hi ha res a criticar,
em queixo d’aquest temps i no ha empitjorat,
temo un desastre i està tot segur,
veig pertot la pau i tot esclata d’ira.

Deploro el ñmeu riure i ric dels meus plors,
ric el meu passatemps i ploro els meus dolors,
tot em fa plorar, tot a riure m’excita.

D’on ve això, Mouret? És que vull
fer la feina de dos,
tant de Demòcrit com d’Heràclit.

     (Trad. Natàlia Izard)


Philippe Desportes

(Chartres, 1546 – Abadia de Bonport, 1606)

ICAR

Icar va caure aquí, el jove valerós
que fins per volar al cel va tenir prou coratge;
aquí caigué el seu cos despullat de plomatge,
deixant tot cor valent de sa mort envejós.

Oh benaurat treball d’un home gloriós,
que treu tan gran profit de tan petit damnatge!
Oh malastre sortós ple de tant d’avantatge,
que el vençut fa tornar dels anys victoriós!

Un camí tan novell no ret sa jovenesa;
li va mancar el poder, però no l’ardidesa;
fou el més bell dels astres aquell que el va cremar;

va morir perseguint la més alta aventura;
fou son desig el cel, la mar sa sepultura.
¿Hi ha més bell destí en més preat fossar?

     (Trad. Miquel Forteza)


D’UNA FONT

Aquesta font tan freda, i l’aigua que tranquil.lament en raja,
de color d’argent, semblen parlar d’amor:
i l’herba molsosa verdeja al voltant,
i els verns fan ombra a la calor ardent.

El fullatge obeeix  Zèfir, que el vent,
sospirant, amorós, en aquest agradable indret.
El sol de flama cara és al bell mig del dia
i la terra s’esquerda amb el violent ardor.

Caminant, cansat pel treball del llarg camí,
cremat de calor, apressat per la set,
para’t en aquest lloc on la teva sort et porta.

L’agradable repòs farà descansar el teu cos,
l’ombra i el vent fresc et trauran la calor
i la teva set es perdrà entre l’aigua de la font.

    (Trad. Natàlia Izard)


Jean O. de Gombaud

.(Saint Just de Lussac, c. 1570-1666)

VISITA OBLIGADA

Un cop a l’any em ve a veure
I jo acompleixo el mateix deure;
Som ben dignes de pietat,
L’un a l’altre ens hem obligat.

     (Trad. Joan Peña)


Paul Scarron

(París, 1610-1660)
La seva casa fou centre de reunions literàries.

SOBRE PARÍS

Un amàs embullat de cases,
Fanguissars a tots els carrers,
Temples, ponts, palaus i presons,
Botigues ben o mal fornides;

Força gent, negres, blancs, pèl-roigs,
Beguins, dones de mala vida,
Homicidis i traïments,
I gent de ploma amb els dits llargs;

Algun empolvorat que és pobre,
Algun home que tem el guàrdia,
Algun fanfarró que tremola,

Patges, lacais, lladres de nit,
Carrosses, cavalls i soroll,
París és allí. Què us en sembla?

     (Trad. Joan Peña)


Jean de la Fontaine

(Chateau-Thierry, 1621-1695)

HIMNE A LA VOLUPTAT

¡Oh dolça Voluptat, des dels anys d’innocència,
sens tu, viure i morir ens serien iguals;
amant universal de tots els animals,
que sap atreure amb violència!
Per tu tothom es mostra actiu,
al món. És pel teu atractiu
que correm darrera el patir:
no hi ha soldat, ni capità,
ni ministre d’Estat, ni rei, ni ciutadà,
que no et tingui per únic fi.
Nosaltres, criatures, si, fruit de les vetllades,
no ens encantés l’orella una suau remor,
si no ens afalaguessin les notes delicades,
faríem un mot de cançó?
El que en termes magnífics la glòria s’anomena,
el que en els Jocs Olímpics servia com a estrena,
ets tu precisament, divina Voluptat.
I el plaer dels sentits, no és per res comptat?
¿Per què són fets els dons de Flora,
la posta del Sol i l’Aurora,
Pomona i sos plats exquisits,
Bacus, que en els bons àpats aixeca els esperits,
selves, aigües i praderies,
mares de dolces fantasies?
Per què les belles arts, que són els teus infants?
Però, ¿per què les Cloris de gràcies triomfants,
sinó per mantenir el teu tracte?
Ho entenc innocentement: si amb rigorós deler
el seu propi desig hom tracta
d’ofegar, encara en treu plaer.
Voluptat, Voluptat, que escoltares els precs
en altre temps dels cultes grecs,
no em desdenyis i vine a habitar a casa meva.
Hi tindràs feina sense treva:
el joc, l’amor, la música, el llegir em tenen pres;
el camp i la ciutat; en fi, tot. No hi ha res
que no em sigui un bé poderós,
fins l’ombrívol plaer d’un cor melangiós.
Vine, doncs; d’aquest bé, oh dolça Voluptat,
vols saber quan creuria la mesura prou plena?
Pel cap baix, me’n caldria un segle ben comptat;
car trenta anys no paga la pena.

    (Trad. Marià Villangómez)


EL LLOP I EL GOS

Un llop, tot ell ossos i pell
de tant com la Gossada estava alerta,
topà un mastí lluent, gras, corpulent i bell,
esgarriat per una ruta incerta.
Atacar-lo, deixar-lo trossejat,
senyor llop ho faria de bon grat;
però calia presentar batalla;
i era capaç, un gos d'aquella talla,
de defensar-se de valent.
Doncs, vet aquí que el llop l'aborda mansament,
i, tot parlant, dedica un compliment
al mastí perquè fa tanta patxoca.
"Distingit senyor meu, a vós us toca
de ser tan gras com jo, li va respondre el ca.
Deixeu el bosc, us provarà:
hi campen, miserables,
tots els vostres semblants, pobres diables,
condemnats a morir de gana pels camins.
Seguiu-me, i us auguro el millor dels destins."
Pregunta el llop: "I què, tot de baldraga?"
-Només us tocarà d'aquissar mendicants,
gent de bastó, truans,
afalagar els del mas, anar a la saga
de l'amo, per complaure'l; però en paga,
rebreu sobralles a desdir:
ossos de gall, de colomí,
sense comptar-hi les carícies."
Al llop li escapa el plor, l'ha trasbalsat
d'imaginar un recer amb tantes delícies.
Mes fent camí, s'adona del coll del gos, pelat.
"Què és això? -li demana. -Res. -Com, res? -Poca cosa.
-Perpò què? -Tot plegat,
la marca del collar que l'amo em posa.
-Un collar? -ciu el llop- Llavors amb llibertat
no podeu córrer sempre? -Si l'amo no ho disposa...
Però què hi fa? -Hi fa tant que, de cor,
renuncio als bons àpats i a fer la gara-gara.
A aquest preu no voldria ni que fos un tresor."
Això dit, mestre llop va fugir i fuig encara.


EL LLEÓ MALALT I LA GUINEU

En nom del rei dels animals,
malalt a l'antre on té l'estada,
van fer una crida els seus heralds:
"De cada espècie, una ambaixada
vindrà a rendir homenatge al rei.
Seran tractats com és de llei,
tant diputats com gent adscrita."
Fe de lleó molt ben escrita:
bon passaport, és natural,
en contra d'urpa i de queixal.
Es dóna efecte al ban reial;
de cada espècie rep visita.
Però els renards no hi posen peu,
i així ho explica una guineu:
"Sobre la pols hi ha impreses les petjades
del qui l'august malalt se'n van a reverir,
totes, no fallen, miren vers les reials estades,
ni una sola cap aquí.
Això desperta suspicàcies.
Que el rei excusi, i moltes gràcies.
El passaport fa el camí curt,
és clar, mes guia ver un centre
que veig claríssim com s'hi entra,
i gens ni mica com se'n surt."


Alfred de Vigny

(Loches, 1797 – París, 1863)
“L’obsessiona de cada vegada més la idea que, en el món modern, l’home superior només és el màrtir de la incompresnió de la societat.”

L’EDAT D’OR DE L’AVENIR

El teló s’aixecà davant els meus ulls dèbils,
I la llum els ferí amb la seva esplendor;
Jo vaig comprendre els nostres destins per unes ombres
Que tenyien de negre els colors vius del fons.
Aquesta lluïssor era el teu pensament,
I les ombres, les màgiques figures del passat;
Vaig tremolar de goig veient nostra grandesa.

ÉS ben cert, doncs, que l’home, tot sol, ha aconseguit
Ascendir al cim glaçat de la seva raó,
Que ell hi pot viure en pau sense planys ni blasfèmies,
I mesurar aquest món i escrutar l’horitzó.
I sap que l’univers l’esclafa i el devora;
Més gran que l’univers que ell jutja i que l’oblida,
Però, el mateix Pastor ha il.luminat sa casa.

     (Trad. Joan Peña)


Victor Hugo
(Besançon, 1802 – París, 1885)


Gérard de Nerval
(París, 1808-1855)


Charles Baudelaire
(París, 9 d’abril de1821 – 31 d’agost de1867)


Stéphane Mallarmé
(París, 1842-1898)


Paul Verlaine
(Metz, 1844 – París, 1896)


Arthur Rimbaud
(Charleville (Ardenes), 1854 – Marsella, 1891)


Jean Moréas

(Atenes, 1856 – Saint-Mandé, 1910)
Pseudònim de Johannes Papadiamantopoulos.

“QUAN DE LA TRÀGICA VIDA...”

Quan de la tràgica vida,
Es condensa l’espessor,
L’ànima està saciada
De tendresa i de dolçor.

De sobte la flama breu
D’un misteriós tresor
Il.lumina, i en un somni
Tornen a somriure els llavis;

I d’esperança s’alegra
La nostra antiga sofrença,
Com s’adorna una bardissa
Aspra amb una flor novella.

     (Trad. Joan Peña)


Jules Laforgue

(Montevideo, 1860 – París, 1887)

LOCUCIONS DELS PIERROTS
XXII

Encara un nou llibre; ¡oh nostàlgies
lluny d’aqueixa  gent molt grollera,
lluny de saluts i de diners,
lluny de fraseologies!

Encara un meu pierrot mort;
mort d’una crònica orfenesa;
era un cor tot ple de dandisme
lunar, dins un cos peregrí.

Els déus se’n van, caps de senglar;
ah!, això cada dia és pitjor;
¡he arribat al final, i guillo
vers la Inclusiva Sinecura!

    (Trad. Marià Villangómez)


(De DARRERS VERSOS)

Ofèlia. Agafant-me el canell, m’estrenyé amb força;
s’apartà a la distància del seu braç,
i amb l’altra mà sobre el seu front, així,
em mirava i llegia en el meu rostre
com si em volgués pintar. Restà quiet;
i a l’últim, sacsejant-me un poc pel braç
i alçant tres voltes i abaixant el cap,
va fer un sospir tan trist i tan profund
que semblà que s’havia de fer a trossos
i acabar d’existir. Em deixà, això fet;
i el cap girant enrera, bé semblava
que trobava el camí sense emprar els ulls,
car sense el seu ajut passà la porta,
sempre fixant en mi la seva llum.
Poloni. Aquest és el ver èxtasi d’amor.
                                                           HAMLET

    (Trad. Marià Villangómez)


LA CIGARRETA

Sí, aquest món és ben fat; quant a l’altre, romanços.
Sense cap esperança, vaig vers el meu destí,
I per a matar el temps, tot esperant la mort,
A les barbes dels déus, fumo uns cigarrets fins.

Lluiteu, pobres vivents, au!, futurs esquelets.
Jo, el meandre blau que cap al cel es torç,
Em capbusso en un èxtasi infinit i m’adormo
Com als bàlsams morents de mil perfumadors.

I entro al paradís florit de somnis clars
On es veu confluir en uns valsos fantàstics
Uns elefants en zel amb uns cors de mosquits.

Després, quan em desperto pensant en els meus versos,
Contemplo, amb el cor ple d’una dolça joia,
El meu polze rostit com una cuixa d’oca.

     (Trad. Joan Peña)


Henri de Régnier
(Honfleur, 1864 – París, 1936)

PETITA ODA

Un tros de canya m’ha bastat
per fer tremolar l’herba alta
i tot el prat
i els dolços salzes
i el rierol que també canta;
un tros de canya m’ha bastat
per fer que canti la forest.

Els qui passen bé l’han sentida
al fons del vespre, als pensaments,
dins el silenci  o dins el vent,
clara o perduda,
propera o llunya...
Els qui passen, als pensaments,
escoltant, al fons d’ells mateixos,
la sentiran encar, la senten
sempre com canta.

M’ha bastat sols
aquest tros de canya collit
a la font on vingué l’Amor
a mirar, un dia,
son rostre greu
i que plorava,
per fer plorar els qui passen, l’herba
tremolar i estremir-se l’aigua;
i he fet, amb el buf d’una canya,
que canti tota la forest.

    (Trad. Marià Villangómez)


Pierre Louÿs

(París, 1870-1925)
Amic de Gide i Valéry.

LA BALLARINA

Nua i greu, giravolta; els seus flancs ondulants
llancen una ombra blava on la suor es desboca.
Entre cabells mullats s’obre roja la boca
i li vetllen l’esguard pestanyes tremolants.

Els dits li freguen, cucs de llengües ignorades,
la dolça pell, els pits tan càlids i tan fins.
Els colzes estirats talment sobre coixins
obren en còncau bes les aixelles daurades.

Però, plegant el tors cap al darrera, estén
el ventre pur, inflat d’un alè intermitent,
i dins la teranyina obscura de la roba,

amb braços tendres fent un gest flexible i llis,
amb peus freds resseguint l’arabesc del tapís,
cerca l’imaginari amant que no s’hi troba.

     (Trad. J. Parramon)


Paul Valéry

(Sète, 1871 –París, 1945)

ELS PASSOS

Tos passos, fills de mon silenci,
santament, lentament posats,
cap al llit de ma vigilància
continuen, muts i glaçats.

¡Persona pura, ombra divina,
de dolços passos retinguts!
Oh déus!... ¡tots els dons que pressento
s’acosten sobre aquests peus nus!

Si, dels teus llavis que s’avancen,
prepares per calmar sa fam,
a l’hoste de la meva pensa
la besada que el nodrirà,

no apressis aquest acte tendcre,
dolcesa de ser i de no ser,
car, sempre esperant-te, el meu viure
era els teus passos i res més.

    (Trad. Marià Villangómez)


De “La jove parca”

*

Salut! Divinitats per la rosa i la sal,
i els jocs inaugurals de la llum primicera.
Illes!... Aviat ruscs, quan la flama primera
farà que vostra roca, illes que vaig predir,
de goigs paradisíacs se senti envermellir;
cims que, just apocats, fecunda un foc, boscatges
que brogireu d’idees i d’animals salvatges,
d’himnes d’homes que el cel curulla de favors,
illes! que el mal abraça amb cíngols de rumors,
mares verges per sempre, tot i dur aquestes marques,
us veig agenollades com inefables Parques:
res no iguala dins l’aire les flors que disposeu,
però dins la fondària, que és fred el vostre peu!

     (Versió de Xavier Benguerel)

Paul Valéry. Cuadernos (1894-1945). Barcelona, Círculo de lectores, 2007.

Només hi ha una cosa a fer: refer-se. No és senzill.

Es tracta de créixer.
   Però cal, després, romandre Nin tota la vida.
   Mira llavors al teu voltant els que ja no duen res de la seva infantesa als ulls. Això se sap per això: que les mirades són precises sobre les coses precises, vagues sobre les vagues i no anomenades. Però és el contrari el que designa la conservació del pueril, del naixent, del que ha de créixer.

El que enfosqueix quasi tot és el llenguatge – perquè obliga a fixar i generalitza sense que ho desitgem.

El que caracteritza el llenguatge no són els substantius, adjectius, etc., sinó les paraules de relació, els si, els que, els ara bé i els doncs.

Tota cosa mirada intensament perd el seu nom.
    Ja que el nom i el reconèixer són circumstàncies d’eliminació de la cosa mateixa.

Fa segles que m’ocupo del somni. Després arribaren les tesis de Freud i Cia. que són molt diferents –
    ja que el que a mi m’interessa és la possibilitat i els caràcters intrínsecs del fenomen; i a ells, la seva significació, la seva relació amb la història del pacient – cosa que a mi no m’importa.

L’amistat, l’amor, és poder ésser febles junts.

El que és “estimat” resulta, per definició, desconegut d’alguna manera. T’estim, aleshores no et sé. – Així doncs et construeixo – et faig; i tu et desfas. Fag la meva morada, la meva tela, el meu niu, un teixit d’imatges per viure-hi, per amagar-hi el que crec haver trobat, per amagar-me de mi mateix.

L’ésser estimat és aquell la possessió espiritual i corporal del qual creim que duria al nivell més alt la nostra sensació d’ésser. – És una peça fonamental del nostre funcionament més elevat. –En el físic. – En el moral.

                De les muses.
Els grecs han estat, em sembla, els únics que han donat existència i valor “metafísic” – amb conseqüències religioses i organitzades en l’Estat – a les coses de l’esperit, les arts i les ciències.
   És una singularitat. Cap altre poble s’ha donat una Pal·las, un Apol·lo i unes Muses, ni situat un Orfeu, un Amfió, entre els avantpassats semidéus.
   Tots els altres pobles han sabut invocar només la força, la justícia, la natura.
    Cap paraula, ni a l’Antic ni al Nou Testament, que tracti de la intel·ligència, la ciència, les arts.

No ens trobam sobre la terra per anul·lar el misteri del món; sinó, al contrari, per crear-lo i complicar-lo, afagir més misteri – Per tal que la naturalesa es perdi en el misteri! Si ho mirem de prop, veim que és la gran obra de la ciència. El seu progrés es pot determinar per l’augment del nombre de problemes.
   Cada nou poder obre una taula nova de qüestions.

            Independència de l’home biogràfic i de l’autor.
Un campió de tennis, posem. Té el batxillerat de lletres. Està casa amb una dona provençal. És republicà d’esquerres.
   Si podem deduir del seu joc aquests fets biogràfics – podem pensar que conèixer-los ens permetrà definir més bé aquest joc – que és el nostre problema. Si no...

La metàfora multiformitat del canvi possible.

               Simbolisme poètic
El simbolisme (el nostre -) és simplement l’ús, la utilització hàbil de la pluralitat de significacions i d’associacions – d’una paraula.

Es tracta de fer, en els versos, que una relació accidental, la del so i el sentit, sembli natural; que sembli una llei, sense excepcions.

En poesia, la sintaxi, els termes, han d’ésser tan precisos com sigui possible; però el sentit, imprecís; múltiple, mai del tot identificable amb una “funció determinada” dels termes.

Un poema ha d’ésser una festa de l’Intel·lecte. No pot ésser altre cosa. Festa: és un joc, però solemne [...] Acabada la festa, no ha de quedar res. Cendres, paperins trepitjats.

No s’han de posar en vers idees de les quals sigui capaç la prosa.

Qui escriu en vers balla sobre la corda. Camina, somriu, saluda i això no té res d’extraordinari fins que ens adonem que aquest home tan normal i tan tranquil fa tot això sobre una corda del gruix d’un dit.

El pensament ha d’estar ocult en els versos com la virtut nutritiva en una fruita. És aliment, però només sembla una delícia. Només percebem el plaer, però rebem una substància. El gaudi amaga aquest aliment que du.

        La Poesia
és l’intent de representar, amb els mitjans del llenguatge articulat, aquestes coses o aquesta cosa, que tracten d’expressar vagament els crits, les llàgrimes, silencis, les carícies, els sopirs, etc., i que sembla que volen expressar els objectes en el que tenen d’aparença de vida, o de suposada intenció.
   Aquesta cosa no es pot definir d’altra manera. Té la naturalesa de l’energia, - de l’excitació, és a dir, del dispendi.

Grandesa dels poetes – d’atrapar amb les seves paraules el que no han fet més que entreveure – en els seu esperit.

Poesia, art de parlar per no dir res, però per suggerir-ho tot.

Per a un poeta, no es tracta mai de dir que plou. Es tracta de... crear la pluja.

El poema és a la novel·la el que el so és al renou.

El ridícul de l’escandiment dels versos mètrics. – Reduir la música a marcar la mesura, quan la música consisteix a fer oblidar la mesura respectant-la de la manera més rigorosa.

          Poesia
L’efecte dels versos bells procedeix del desordre que introdueixen en l’ordre esperat dels sentits de les paraules, i de l’ordre que imposen al desordre normal i natural dels termes del discurs – i dels seus elements fònics. (El discurs – i les seves paraules són renous incoherents).

En les ments no poètiques, es manifesta sempre una tendència a traduir en prosa el text donat en vers. Això és el que ells en diuen “comprendre”. Quan l’operació resulta possible és que el poema no valia res, ja que és la prova de la inutilitat i l’arbitrarietat de la seva condició de forma.

La poesia sobre el paper no té cap existència. És aleshores el mateix que un aparell a l’armari, un animal dissecat en un prestatge.
   No té existència més que en 2 estats – en l’estat de composició en un cap que la barrina i la fabrica;
   en l’estat de dicció.

M’agraden els nens, ja que quan es diverteixen, es diverteixen; i quan ploren, ploren; i tot es succeeix sense dificultat.
    Però no barregen aquests rostres. Cada fase és neta de l’anterior.
   Però nosaltres...

                L’edat del per què
Els nens demanen: ¿Per què? – Aleshores se’ls envia a l’escola, que els cura d’aquest instint i venç la curiositat amb el tedi.

Disbarats de l’ensenyament de les humanitats. Apreníem l’escandiment però no arribàvem mai a la música del vers.

Els programes i els exàmens – dolents – expedients, no són més que expedients político-administratius. –
    Són imposats als professors encara més que als alumnes, i els disminueixen. Mitjans que anul·les el millor – i emmascaren la vertadera finalitat amb una finalitat aparent – Preparar l’examen i no la vida, la carrera i no l’home. Tota la Universitat s’aplica a aquestes preparacions.

Poesia – Els canvis de to – poc considerats. “La jove Parca”.
   Gran desavantge de la poesia, - la inexistència d’una notació de la dicció. –
   Ritme, accents.
   D’aquí aquesta prescripció per a l’ensenyança: No s’ha de lliurat als alumnes cap poema o fragment que no hagi estat estudiat prèviament pel professor, desxifrat i anotat amb els signes que prescriuen les modalitats de l’emissió.
   Ja que tot poema reduït al text nu està “INCOMPLET” – Els signes al·ludits són tan necessaris com la puntuació.
   El poema manca de sentit sense LA SEVA veu.
   La veritat és precisament el contrari de la pràctica seguida a l’escola, que consisteix en atemptats l’objecte (poc dissimulat) dels quals és substituir tota peça en vers per un fragment en prosa. Però, molt al contrari, la vertadera “tasca” que s’hauria de donar als alumnes seria completar el text donat amb les indicacions de moviment, d’intensitats i de ritme que el text els suggereix i que, segons ells, li han de tonar tot el seu efecte.

Max Jacob
El gobelet de daus
Lleonard Muntaner, editor, Palma 2010
Traducció d’Enric Casasses

Epíleg (Enric Casasses)

Són obres en què es veu ben encesa la gran obertura creadora que el segle XX prometia en aquells seus primers anys i que dues guerres ‘mundials’ es van entremetre de malmetre.

Si acceptem que l’arc de les avantguardes artístiques del segle XX va de Malévitx (el dau a l’u) a Brossa i Ponç (el dau al set), podrem dir que tot passa pel got de daus de Max Jacob. Llegint el Gobelet, de seguida es veu que el surrealisme no va inventar res, simplement va posar un nom (que ja existia) a una cosa que ja hi era.

ELS ROSEGADORS D’ARBRES

     Solitari, o empresonat, o treballant, Alexandre Dumas pare es consolava amb l’olor d’una peça de roba de dona. Tres homes iguals, el mateix capell rodó, la mateixa poca estatura, es van trobar sorpresos de ser tan iguals i es van endevinar una mateixa idea: robar el consol del solitari.

***
     Retrat de l’avi per un nen de cinc anys: un cap de bou que fuma en pipa. La família està encantada; l’avi s’ha ofès.

***
     Per venjar-se de l’escriptor que els ha donat vida, els herois que ha creat li amaguen el mànec de la ploma.

***
A vegades, un peix nedant
Ensenya a l’ona un ventre blanc,
Peix volador, l’aerostat
S’ofereix blanc als núvols grisos,
La dansarina, tot girant,
Mostra l’esquena a tots els pisos
Empastifada amb diamants.

***
     El misteri és en aquesta vida, la realitat a l’altra; si m’estimeu, si m’estimeu us mostraré la realitat.

NIT INFERNAL

     Una cosa horriblement freda em cau damunt l’esquena. Una cosa enganxosa se m’aferra al coll. Ve una veu del cel que crida: “Monstre!” sense que jo sàpiga si és de mi i dels meus vicis que es tracta o si se m’indica per contra l’ésser viscós que se m’aferra.

LA NOVEL·LA

     De sempre per mi només n’hi ha hagut una, de planta baixa burgesa: són dues finestres petites de Quimper obertes sota un balconet. Tornant d’estudi, els nostres esguards s’hi clavaven. Un dia, per venjar-se d’alguna broma, des de la finestra em van tirar tinta a l’abric. Quina dolenteria! perles violetes! vaig aferrar el puny culpable i vaig estirar enfora el maluc d’una dona en bata. Aquesta dona seria, un dia, la meva.

ÈXIT DE LA CONFESSIÓ

     Al camí que va al camp de curses hi havia un pidolaire que semblava un criat: “Acompadiu-vos, deia, sóc un viciós, iré a jugar-me els diners que em dareu.” I així tota la confessió. Tenia molt d’èxit i s’ho mereixia.

EL CENTAURE

     Sí! m’he trobat el Centaure! era en un camí de Bretanya: hi havia arbres rodons disseminats pels talussos. És de color de llet i cafè; té l’ull concupiscent, i la gropa és més aviat cua de serpent que no cos de cavall. Em trobava massa defallit per parlar-li, i la meva família ens mirava de lluny més espanatada que no pas jo. Quants de misteris, sol! il·lumines arreu.

F. T. Marinetti

(Alexandria [Egipte] 1876 - Bellagio [Como] 1944)
“Difongué la poesia simbolista francesa mitjançant unes conferències pronunciades a Itàlia i fou el fundador del futurisme, el manifest del qual publicà “Le Figaro” el 1909. Hi declarava la guerra a totes les formes d’art, defensava “les paraules en llibertat”, la destrucció de totes les sintaxis, l’apologia de les màquines i l’art dels sorolls. Escrigué totes les seves obres en francès [...] organitzà manifestacions futuristes a Itàlia i a París, que anuncien les vetllades dadà i surrealistes.”

“DESTRUÏM! DESTRUÏM! DESTRUÏM!...”

Destruïm! Destruïm! Destruïm!
Que només té esplendor aquest verb espantós
i estrepitós talment com un martell ciclopi.
Destruïm! Destruïm! Destruïm...!

Quan tot serà destruït. Oh! Ja no valdrà la pena
de reedificar les bastides fantàstiques
d’un Gran Món ideal
sobre les ruïnes del Vell...!
Tot el que somniem només d’Odi s’emplena.
La m’à de l’home sols sap construir
el calabós, i forjar la cadena...!

     (Trad. J. Parramon)

EL MEU PEGÀS

Déu vehement d’una raça d’acer,
automòbil ebri d’espai,
que trepitges l’angoixa i estrident la mossegues!
Oh! formidable monstre japonès amb ulls de forja,
nodrit de flama i d’olis minerals,
afamat d’horitzons i proes siderals,
jo allibero el teu cor d’estossecs diabòlics
i els teus gegants pneumàtics, amb la dansa
que segueixes per les blanques rutes del món.
Ja les brides metàl.liques no estiro... Tu t’aboques
embriagat, vers l’Infinit que t’allibera...!

     (Trad. J. Parramon)

Pierre-Albert Birot

(Angulema, 1876 – París, 1967)
Poeta, pintor i escultor. Amic d’Apollinaire. Fundador de la revista “Sic”, en la qual s’anuncià el surralisme.

JARDINS PÚBLICS

          Arbresavingudescadiresbancs
          COLORSMOVENTSENVERDSOLAR
          Petitbassol petitsbatells sortidor
          Agullapicada centredecercle

Herba flors coloms pardals Petits! Petits! No tu golut se te’ls menges tot petits! petits! cèrcol rodant, infantcorrent ep! ep! cèrcolfaldillacotxed’infant no no guinyol no pas per allà veu’saquí el guàrdia hi, hi hi hi hi! odordevainilla neules! Les belles neules! cursarotativaenmúsicadecavalletsdefusta immòbilsportadorsd’infantsrosatsubriacsd’airenrodó girar girar dones endolades la guerra la guerra el meu fill és mort sí sí això no és joc tu trampeges sóc jo que guanyo pilota ROJA roda roooda hop! entre les meves cames.

          Petitbassol petitsbatells
          Remorlleugera
          En notes clares
          D’infantsocells
          LA GUERRA LA GUERRA
          arbresavingudescadiresbancs
          COLORSMOVENTS EN VERDSOLAR

     (Trad. J. Folguera)


Apollinaire
(Roma 1880 – París 1918)


Jules Supervielle

(Montevideo, 1884 - París 1960)
Va viure de rendes i es consagrà totalment a l’estudi i a l’escriptura.


HOMENATGE A LA VIDA

És bell haver elegit
domicili vivent
i dins un cor continu
el temps haver allotjat,
i haver vist com es posen
ses mans damunt el món
com damunt una poma
al clos d'un jardinet,
haver estimat la terra,
i la lluna i el sol,
com uns familiars
que creiem imparells,
i haver fiat el món
a la seva memòria
com un clar cavaller
a la muntura negra,
haver donat un rostre
a aquests mots: dona, fills,
i servit de ribera
a continents errants,
i haver aconseguit l'ànima
a petits cops de rem
a fi de no espantar-la
 amb l'arribada brusca.
És bell haver sabut
l'ombra sota el fullatge
i haver sentit l'edat
enfilant-se al cos nu,
acompanyat la pena
amb la nostra sang fosca,
daurat el seu silenci
amb l'estel Paciència,
i tenir tots els mots
que dins el cap es mouen,
triar els menys bells perquè
facin un poc de festa,
haver sentit la vida
ràpida i malvolguda,
haver-la tancat dins
aquesta poesia.

    (Trad. Marià Villangómez)


Louis Aragon

(París, 1887 – 1982)
És el pseudònim de Louis Andrieux. Després de conèixer Breton funda amb ell la revista Littérature, i forma part del grup dadaista abans de convertir-se en un dels capdavanters del moviment surrealista.

“ARA NOMÉS CAL...”

Ara només cal
un moment fatal
ja la mort es lleva
però una altra mà
llavors arribà
a estrènyer la meva

D’on han obtingut
el color perdut
dies i setmanes
la realitat
l’estiu curullat
de coses humanes

Jo sepre estremit
mai no hauria dit
que fossin capaços
de fer-me posar
l’aeri collar
un parell de braços

Sols un moviment
lleu i inconscient
que em té ben a ratlla
un alè retret
un rou indiscret
que em mulla l’espatlla

Un front damunt meu
dins la nit més greu
de dos ulls l’estela
i tot m’ha semblat
com un camp de blat
que un cosmos arrela

Un tendre jardí
on a cada bri
berbena es barreja
i el meu cor fet pols
reneix amb el dolç
perfum que l’ombreja

     (Trad. J. Parramon)


“TENS UNS ULLS TAN PROFUNDS...”

Tens uns ulls tan profunds que inclinant-m’hi per beure
he vist la llum de tots els sols emmirallats
i llançar-s’hi a morir tots els desesperats
tens uns ulls tan profunds que em fan del tot distreure

A l’ombra dels ocells l’oceà enfurismat
deixa pas al bon temps i els ulls així et canvien
l’estiu els núvols talla on els àngels corrien
el cel mai no és tan blau com al damunt del blat

Els vents empaiten plors per la blavosa llenca
els teus ulls són més clars si una llàgrima hi lluu
i el cel tornen gelós quan la pluja s’enduu
el vidre no és tan blau sinó al moment que es trenca

Mare dels Set dolors oh quin mullat ressol
set glavis foradant cada color del prisma
el dia enmig de plors en més tristor s’abisma
l’iris tot negre es veu més blau vestit de dol

Els teus ulls obren dos esvorancs en la febrer
i el miracle dels Reis s’hi torna a fer palès
quan amb el cor batent contemplaren tots tres
el mantell de Maria al damunt del pessebre

Una boca fa prou per totes les cançons
i els planys al mes de maig en joies o desastres
massa poc firmament tenen milions d’astres
si no són els teus ulls plens de secredts bessons

L’infant embadalit per boniques imatges
obre els seus ulls no tan desmesuradament
quan fas grossos els tues potser l’engany s’hi encén
hom diria un aiguat que obre les flors salvatges

No amaguen cap guspira a la lavanda en què
desfan els seus amors violents uns insectes
m’han pres eixams d’estels que mai no avancen rectes
com mariner ofegat quan cau l’agost de ple

Aquest radi he extret depurant la pchblenda
i m’ha cremat els dits aquest foc obtingut
oh paradís cent cops trobat cent cops perdut
d’Índies Perú i Golconda als teus ulls tinc la hisenda

Un vespre l’univers s’esquinçà en uns esculls
que inflamen els nauxers de les naus enfonsades
i jo veia brillar sobre aquelles onades
Elsa els teus ulls Elsa els teus ulls Elsa els teus ulls

     (Trad. J. Parramon)


Paul Morand

(Paris, 1888-1976)
El seu constant viatjar i coneixement de realitats diverses  es tradueix en les seves novel.les.

APOCALIPSI

  Després, nasqueren planetes
amb, en lloc de raigs, cerres de porc,
astres de metall blanc
sembrats amb ratlladures d’ozó
i d’altres
que tenien per boca un timbre de cautxú;
tots
fregaren una nit sotmesa al foc artificial.

     (Trad. J. Parramon)


Jean Cocteau

(Maisons-Lafitte, 1889 – Milly-la-forêt, 1963)
Muntà un ballet amb Satie i Picasso. Feu teatre i cinema.

*

Podria provar sense risc
que tot sòlid és un miratge
que era un espectre el meu viatge
que aquesta cambra on ara visc
i les de la meva infantesa
no són més que vaga incertesa
i els ulls m’induïen al frau
en mi descendí aquella pau
dels que mantenen la fe viva
en el futur del seu passat
que no s’hagi desactivat
la seva còlera explosiva.

          (Trad. J. Parramon)


EL POETA DE TRENTA ANYS

Vet-me ara ací a mitjan camí del meu viatge,
damunt  ma bella casa a cavall  ben garfit;
d’una banda i de l’altra veig el mateix paisatge,
però no amb la mateixa estació vestit.

Ací la terra roja de vinya és embanyada
com un cabirol jove. La roba blanca atreu,
penjant plena de riures, de senyals, la diada;
allà es mostra l’hivern i l’honor que se’m deu.

Hi consento; tu em dius encara que m’estimes,
Venus. Si tanmateix de tu no hagués parlat,
si ma casa no fos feta amb les meves rimes,
sentint el buit entorn, cauria del teulat.

    (Trad. Marià Villangómez)


Pierre Reverdy

(Narbona, 1889 – Solesmes, 1960)
Conrea “un lirisme ple de trets inquietants i severs.”

CEL ESTRELLAT

Un arbre punxegut cap al cel
Processó ombrívola
S’il.lumina el món amb espelmes
Però és massa lluny
Un soroll de passos ressona en la nit

El mur es destaca
L’ombra fa una gran taca
I la terra baixa
Cap al riu on se sent
Llàgrimes a través de les roques
Un raig blanc s’agafa en dalt
La nit es balanceja un instant
Alguna cosa cau a l’aigua
Una pluja d’estrelles

     (Trad. Joaquim Folguera)


Paul Éluard

Saint-Denis 1895 – Charenton, 1952
Pseudònim de Paul-Eugène Grindel. Surrealista. El seu compromís amb el partit comunista, abans de la guerra i després en la Resistència, l’inclinà cap a una poesia més directa que exalta els sentiments més senzills, l’amor, la llibertat, l’esperança.


LLIBERTAT

Als meus llibres d'anar a escola
En el meu banc i en els arbres
A l'arena i a la neu
Escric ton nom

A les pàgines llegides
A les pàgines en blanc
Pedra sang paper o cendra
Escric ton nom

A les imatges daurades
A les armes dels soldats
A la corona dels reis
Escric ton nom

A la jungla i al desert
En els nius i a les ginestes
Al record d'una infantesa
Escric ton nom

A les nits meravelloses
Al pa blanc de cada dia
A les èpoques promeses
Escric ton nom

A tots mos parracs d'atzur
A l'estany amb sol malalt
Al llac amb lluna vivent
Escric ton nom

En els camps de l'horitzó
A les ales dels ocells
I en el molí de les ombres
Escric ton nom

A cada glop de l'aurora
A la mar i en els vaixells
A la muntanya enfollida
Escric ton nom

Sobre l'escuma dels núvols
A les pors del temporal
A la pluja densa i fada
Escric ton nom

A les formes rutilants
Als cascavells de color
A la veritat corpòria
Escric ton nom

Al llantió que s'encén
Al llantió que s'apaga
A totes les meves llars
Escric ton nom

A la fruita migpartida
del mirall i d'una cambra
Al meu llit conquilla buida
Escric ton nom

Al meu ca tendre i golafre
Damunt ses orelles teses
A ses potes esburbades
Escric ton nom

Al pany de la meva porta
Als objectes casolans
Al broll del foc beneït
Escric ton nom

A tota carn concertada
En el front dels meus amics
A tota mà que s'allarga
Escric ton nom

Al vidre de les sorpreses
En els llavis ben atents
Molt per damunt del silenci
Escric ton nom

A l'absència sens desigs
Damunt la solitud nua
A les passes de la mort
Escric ton nom

A la salut recobrada
Al risc desaparegut
A l'esperança absoluta
Escric ton nom

I del poder d'un sol mot
recomenç la meva vida
Jo som nat per a saber-te
Per dir el teu nom

Llibertat

(Trad. Josep M. Llompart)


BONA JUSTÍCIA

És la calda llei dels homes
Amb el raïm fan el vi
Amb el carbó fan el foc
Amb les besades fan homes

És la dujra llei dels homes
Guardar-se intacte malgrat
Les guerres i la misèria
Malgrat els perills de mort

És la dolça llei dels homes
Canviar l’aigua en claror
El somni en realitat
I els enemics en germans

Una llei antiga i nova
Que es va perfeccionant
Del fons del cor de l’infant
Fins a la raó suprema

    (Trad. Marià Villangómez)


QUEDA

Què volíeu la porta vigilada
Què volíeu  nosaltres encerclats
Què volíeu barrat aquell carrer
Què volíeu sotmesa la ciutat
Què volíeu la noia afamegada
Què volíeu nosaltres desarmats
Què volíeu s’havia fet de nit
Què volíeu ens vàrem estimar

    (Trad. Marià Villangómez)

L’ART DE LA DANSA

La pluja fràgil, aguant de les teules
en equilibri. Ella, la dansarina
     no arribarà mai
     a caure, a saltar
     com la pluja.

          (Trad. M. S.)

AH!

Ah! Mil flames, un foc, la llum
     una ombra!...
     El sol em segueix.

          (Trad. M. S.)


Tristan Tzara
(Moinesti, Romania, 1896 – París, 1936)


André Breton
(Tinchebray-Orne, 1896-París, 1966)


Antonin Artaud
(Marsella, 1896 – Ivry, 1948)

Georges Bataille (1897-1962)

De “L’arcangèlic”

EL BUIT

Flames ens envoltaren
sota les nostres passes l’abisme s’obrí
un silenci de llet de gel d’ossaments
ens embolcallà amb un halo

ets la transfigurada
el meu sortilegi t’ha trencat les dents
el teu cor és un singlot
les teves ungles han trobat el buit

parles com el riure
els vents et drecen els cabells
l’angoixa estrenyent el cor
precipita la teva burleria

les teves mans darrera el meu cap
només agafen la mort
els teus petons riallers només s’obren
a la meva pobresa d’infern

sota el baldaquí sòrdid
d’on pengen rates penades
la teva meravellosa nuesa
és només una mentida sense llàgrimes

el meu crit et crida en el desert
on no vols venir
el meu crit et crida en el desert
on els teus somnis s’acompliran

la teva boca encastada a la meva boca
i la teva llengua dins les meves dents
la immensa mort t’acollirà
la immensa nit caurà

llavors hauré fet el buit
en el teu cap abandonat
la teva absència serà nua
com una cama sense mitges

esperant el desastre
on la llum s’apagarà
seré dolç en el teu cor
com el fred de la mort.

          (Versió de Patrick Gifreu)


*

Somiava de tocar la tristesa del món
a la vora desencantada d’un pantà estrany
somiava una aigua feixuga on tornaria a trobar
els camins esgarriats de la teva boca profunda

Vaig sentir a les mans un animal immund
escapat de la nit d’un bosc horrible
i vaig veure que era el mal del qual mories
que anomeno rient la tristesa del món

una llum folla un esclat de tro
un riure alliberant la teva llarga nuesa
una immensa esplendor en fi m’il.luminaren

i vaig veure el teu dolor com una caritat
irradiant en la nit la llarga forma clara
i el crit de tomba de la teva infinitat.

          (Versió de Patrick Gifreu)


Henri Michaux

(Namur, 1899 – París, 1984)
Sota la influència decisiva de la lectura de Lautréamont, s’orientà cap a la poesia i a les arts. La seva obra és la recerca de la realitat interior, a partir de 1956 amb l’ajut de drogues com la mescalina.

“TOT D’UNA, EL CAIRÓ A LA CAMBRA TRANQUIL.LA”

   Tot d’una, el cairó a la cambra tranquil.la mostra una taca.
   En aquest moment l’edredó fa un crit, crida i té un sobresalt; tot seguit raja la sang. Els llençols s’humitegen, tot es mulla.
   L’armari es bada vilentament; en surt un mort i cau. Certament, això no és pas divertit.
   Però és agradable de copejar una mostela. Bé, tot seguit cal clavar-la al piano. ÉS abolutament necessari. Després hom se’n va. També pot clavar-se en un vas. Però és difícil. El vas no ho resisteix. És difícil. És de doldre.
   Un batent abassega l’altre i ja no l’abandona. La porta de l’armari s’ha tancat.
   Aleshores hom fuig, hom és milers que fugen. Per totes bandes, campi qui pugui; érem doncs tants!
   Estrella de cossos blancs que sempre resplendeix, resplendeix...

     (Trad. Manuel de Pedrolo)


“SOTA EL SOSTRE BAIX...”

   Sota el sostre baix de la meva petita cambra hi ha la meva nit, abisme profund.
   Constantment precipitat a milers de metres de produnditat, amb un abís unes quantes vegades tan immens sota meu, m’aguanto amb la més extremada dificultat en les aspreses, espeuat, maquinal, snes control, dubtant entre el disgust i la tossuderia; l’ascensió-formiga continua amb una lentitud interminable. Ben just si a la paret perpendicular es llegeixen les aspreses cada cop més ínfimes.  L’abisme, la nit, el terror, s’uneixen cada vegada més indissolublement.

     (Trad. Manuel de Pedrolo)


Benjamin Péret

(Rezé, 1899 – París, 1959)
Fou el més fidel a Breton de tots els membres del primer grup surrealista; proper al trotskisme. “Proclamava que el poeta no tenia per què estar al servei de la revolució, ja que era la revolució la que havia de donar als homes la llibertat necessària per satisfer els seus desigs irracionals”

TESTAMENT DE PARMENTIER

Digues patata què has fet amb ta mare

“Ma mare era una puta
que no tenia salt de llit”

Digues patata què has fet amb ton pare

“Mon pare era un borratxo
que m’aixafava amb el seu nas”

Patata ets a punt de morir
i amb la pell recobriràs més d’un fantasma
perdut entre negres escales
però abans contempla’t al teu mirall
i digues-me si plourà

     (Trad. J. Parramon)


Jacques Prévert
(Neuilly-sur-Seine, 1900 – Inibvukke-la-petite, Manche, 1977)
Molts dels seus poemes han estat transformats en cançons, circumstància que, afegida a la promoció que s’ha donat a la seva obra a l’escola, explica que sigui un dels poetes més populars del segle.


BÀRBARA 

Recorda, Bàrbara,
plovia incessantment damunt Brest aquell dia,
i caminaves somrient,
oberta al goig, regalimant
sota la pluja.
Recorda, Bàrbara,
plovia seguit damunt Brest,
i em vaig encreuar amb tu al carrer de Siam,
somreies
i jo somreia així mateix.
Recorda, Bàrbara,
tu que no et coneixia,
tu que no em coneixies.
Recorda,
recorda si més no aquell dia!
No oblidis.
Un home es soplujava sota un porxo,
i va cridar el teu nom:
Bàrbara!
I vares córrer a ell sota la pluja,
regalimant, oberta al goigç,
i et llançares dins els seus braços.

Recorda’t d’això, Bàrbara,
i no et molestis si et tutejo.
Dic de tu a tots aquells que estimo,
fins si sols els he vist una vegada;
dic de tu a tots aquells que estimen,
fins si no els conec gens.
Recorda, Bàrbara,
no oblidis
aquella pluja assenyada i feliç
sobre el teu rostre venturós,
sobre la vila venturosa,
aquella pluja sobre el mar,
i sobre l’arsenal
i la barca d’Ouessant.
Oh Bàrbara,
que fotuda, la guerra!

Què s’ha fet de tu ara,
sota aquesta pluja de ferro,
de foc, d’acer, de sang?
I aquell que t’estrenyia entre els seus braços
tot ple d’amor,
és mort, ha desaparegut, o bé és encara viu?
Oh Bàrbara,
plou seguit damunt Brest
tal com plovia abans,
però ja no és igual i tot s’ha fet malbé.
És una pluja fúnebre, terrible i desolada,
no és ni tan sols la tempestat
de ferro, d’acer i de sang.
Senzillament, són núvols
que rebenten com cans,
cans que desapareixen
al fil de l’aigua damunt Brest,
i van a podrir-se allà lluny,
enllà, molt lluny de Brest,
del qual no queda res.


FAMILIAR

La mare fa mitja
El fill fa la guerra
Ho troba natural això la mare
I el pare què fa el pare?
Fa negocis
La dona fa mitja
El fill la guerra
Ell negocis
Ho troba natural això el pare
I el fill i el fill
què és el que troba el fill?
No troba res no res de res el fill
El fill sa mare fa mitja i son pare negocis i ell la guerra
Quan acabi la guerra
farà negocis amb son pare
La guerra continua la mare continua fa mitja
El pare continua fa negocis
El fill el maten ja no continua
El pare i la mare van al cementiri
Ho troben natural això el pare i la mare
La vida continua la vida amb la mitja la guerra els negocis
Els negocis la guerra la mitja la guerra
Els negocis els negocis i els negocis
La vida amb el cementiri

    (Trad. Tomàs Martí)

Samuel Beckett

(1906-1989)

Poemes i mirlitonades
(Barcelona, Ed. 62/Empúries, 2001) (Original en francès 1978/1992)
(Traducció del francès: Maria del Mar Díaz i Amat)


Poemes

ASCENSIÓ

a través de l'envà prim
aquell dia en què un fill
pròdig a la seva manera
tornà amb la seva família
sento la veu
està emocionada comenta
la copa del món de futbol

sempre massa jove

al mateix temps per la finestra oberta
pels aires només
sordament
l'oreig dels fidels

la seva sang rajà en abundància
sobre els llençols sobre els pèsols d'olor sobre el seu paio
amb els seus dits fastigosos tancà les parpelles
sobre els grans ulls verds sorpresos

vagareja lleugera
sobre la meva tomba d'aire


ARÈNES DE LUTÈCE

Des d'allà on estem asseguts més amunt de les grades
ens veig entrar pel cantó de la Rue des Arènes,
dubtar, mirar enlaire, tot seguit pesadament
venir cap a nosaltres a través de la sorra fosca,
cada vegada més lletjos, tan lletjos com els altres,
però muts. Un gosset verd
entra corrents pel cantó de la Rue Monge,
ella s'atura, el segueix amb els ulls
ell travessa la sorra, desapareix
darrere el sòcol del savi Gabriel de Mortillet.
Ella es gira, me n'he anat, m'enfilo sol
pels graons rústics, toco amb la mà esquerra
la rampa rústica, és de formigó. Ella dubta,
fa un pas cap a la sortida de la Rue Monge, després em segueix.
Sento un calfred, sóc jo qui es retroba,
és amb altres ulls que ara miro
la sorra, els bassals d'aigua sota el plugim,
una nena arrossegant darrere seu un cèrcol,
una parella, qui sap si enamorats, agafats de la mà,
les grades buides, les cases altes, el cel
que ens il.lumina massa tard.
Em giro, em sorprenc
quan trobo allà la seva trista cara.


*

Sóc aquell curs de sorra que llisca
entre el palet i la duna
la pluja d'estiu plou sobre la meva vida
sobre la meva vida que em fuig em persegueix
i acabarà el dia del seu començament

estimat instant et veig
en aquesta cortina de bruma que recula
on ja no hauré de trepitjar aquests llargs llindars movedissos
i viuré el temps d'una porta
que s'obre i es torna a tancar


COM DIR

follia -
follia el fet de -
el fet de -
com dir -
follia el fet d'allò -
des de -
follia des d'allò -
donat -
follia donat allò el fet de -
vist -
follia vist allò -
allò -
com dir -
això -
allò això -
això aquí -
tot allò això aquí -
follia donat tot allò -
vist -
follia vist tot allò això aquí el fet de -
el fet de -
com dir -
veure -
entreveure -
creure entreveure -
voler creure entreveure -
follia el fet de voler creure entreveure què -
què -
com dir -
i on -
el fet de voler creure entreveure què on -
on -
com dir -
allà -
enllà -
lluny -
lluny allà enllà -
a penes -
lluny allà enllà a penes què -
què -
com dir -
vist tot això -
tot allò això aquí -
follia el fet de veure què -
entreveure -
creure entreveure -
voler creure entreveure -
lluny allà enllà a penes què -
follia el fet de voler-hi creure entreveure què -
què -
com dir -

com dir



Mirlitonades
(1976-1978)

*

somia
sens fi
ni treva
amb res


*

a peu ferm
sense esperar més
passa davant
sens fi avançat


*

a l'instant de sentir-se dir
que no en tenia per gaire temps
la vida li somrigué per fi
amb totes les seves dents



René Char

(L'Isla de la Sorga, Provença, 1907)

Els veïnatges de Van Gogh
(Vic, Cafè central/Eumo ed., 2003) (Original en francès de 1985)
(Versió de Vinyet Panyella)

EL LLARG ADÉU

M'he endormiscat amb el dòcil reflex de la silueta d'un boxejador damunt l'aigua. Després he oblidat l'essencial de les restes de la meva vida, enllà, enllà, encara magnetitzant.

No m'havia endut el fil roig del meu retorn. Tenia el consentiment dels meus matins i el d'un rierol solcat de petjades.

Els prudents, els ofesos, resten allunyats de les bregues del poder. El futur els reservaria un mot que els acostaria solitàriament al sol i a les seves convencions, i, més tard, a una ombra sense cercle.

M'inquietava ben poc trobar traces més antigues. Per bé que el temps se les hagués fet seves, les formes més subtils dibuixaven retalls bellugadissos sobre la nuesa.

Va ser així com vaig trobar un home gens fatigat, resplendint de privacions. Vaig sentir un gran desig d'allunyar-me'n, però vaig córrer al seu costat sense pensar-m'hi!

La vasta mar, em sembla, sense oratge ni escalf.

Aurélie Nemours

(París, 1910)
Pintora i poeta. En pintura, la seva obra és un dels puntals de l'abstracció constructiva, paral.lela a Mondrian o Màlevitx però absolutament independent i aïllada de les seves trajectòries.

"Sempre he intentat arribar a aquell moment que no és buscat. Penso que és només quan flaqueja la raó, quan despareix, que ens sentim alliberats. Al final potser podríem parlar de lliberta. A partir d'un cert estat de llibertat, l'art pot existir. I aquesta llibertat no s'obté a través de la raó. La raó és terriblement limitada. Cal arribar a què la llibertat es dirigeixi a l'interior del quadre, ha de ser energia pura i llibertat, i res més, el quadre ha de ser foc."
(Extret de "Conbversación con aurélie Nemours", de Juan Manuel Bonet (Aurélie Nemous, IVAM Centre Julio Gonzalez, València, 1998)


Oscil.latori
(Barcelona, Cafè central, 2002)
(Traducció: Anna Montero)


de l'instant

*

ritme del mil.límetre
estremiment de la reixa
el signe i el sentit
càrrega del silenci
el nombre il.luminat
cor de la forma
secret de la figura


*

l'art desintegra l'aparença
el personatge formal s'esgota
el vident perd el món
tensió font
disponibilitat absoluta
estat perfecte de l'instant
l'instant és el punt del temps
estirament d'una línia somnàmbula
innombrable
innominat
massa memòria i esdevenir
copsar la forma de la transparència
el punt límpid
l'instant no coneix pas el temps
mans obertes
és aurora fixa



de la vellesa

*

el temps s'aprima canvia de durada
l'instant esdevé real o bé el temps somiat

la inèrcia cega l'orient de l'instant
l'instant és el seu propi constructor
l'instant és de l'eternitat
voler i no sentir
ell permet els deliris
morir d'obediència com un aeròlit

la vida no és explícita
l'insaciable qüestionament
el misteri porta la innocència
ella no té haver
està en l'ésser
sense mental
per l'esperit


*

si la natura no és ja suportable en el primer grau
prendre la bellesa dels nombres per desxifrar l'horitzó
s'estableix l'esbós inaudit
la superació còsmica suscita l'art
la vacuïtat del misteri salva
la bellesa no és pas el símbol
la bellesa és el misteri


*

la manca d'esdevenidor és creativa
esperança i temor són caducs
l'orgull del pensament
totes les incidències puerils i vanes
menys valor més valor
les normes s'anul.len
menys passió més dolor
més amor
do paradoxal més llibertat



línia límit

*

hi ha existència
sigui quina sigui l'alarma
no hi ha replec
l'art sense armadura
l'art és el combat
els moviments són reflexos
l'enfrontament dels pols
crea la immobilitat
et guardes dels ulls perduts
som també cossos
revesteixo la idea d'un cos
exiliat de la matèria
els sentits s'embriaguen de no-res
desaparició progressiva
la càrrega del no-res
creador
energia com el llamp
mantenir-se en altitud


*

el desig de l'univers
l'univers s'emmiralla
l'home és l'esguard
com sense posseir
com suscitant
adorable ritme
de l'equació humana
desig del desig
quadrícula

ponderable
virtual espai sense objecte
reducció d'octava sense gamma
pla volum sense corba
embriaguesa del fil sense crit

la inseparabilitat està ja en el desig
gaudi i dolor confosos
és un puntejat
d'estels




Léo Ferré

(Mònaco, 1916)

“La tradició d’anar a escoltar en caves o locals subterranis arregalts els cantants famosos del moment es remunta al segle XVIII; però els noms més coneguts de cantautors del passat els trobem en el segle següent: Bérnger, Désaugiers, Pottier, i, més a prop de nosaltres, Aristide Bruand, famós pel seu vestit negre i la gran bufanda vermella que duia. De la cava, la cançó saltà al music-hall, on fou una atracció entre d’altres abans de ser-ne tot l’espectacle. Als carrers encara es cantaven els èxits del moment i es venien la lletra i la música de la cançó de moda. Però aquest costum s’anà perdent a mesura que la ràdio i el disc donà a tothom la possibilitat d’escoltar a casa la cançó sentida al cabaret sense necessitat de saber música.”
“Charles Trenet fou probablement el primer compositor de cançons poètiques del nostre segle. [...] La fórmula de traslladar la poesia immediata, la que tothom pot entendre de bell antuvi, al món de la cançó fou tan encertada que molts poetes es posaren a escriure lletres de cançons (com Prévert), mentre que molts músics i artistes utilitzaren els textos dels poetes [...] per a fer-ne cançons, com és el cas de Léo Ferré amb Aragon i de Juliette Gréco amb Robert Desnos, Queneau i Jean-Paul Sartre.”
(Alain Verjat)

NENA MACA

Res aso-
ta el jersei.
Al carrer
no hi hallei,
nena maca.
Tens un cor
de pessic
i el goig so-
ta el melic,
nena maca.
El rimel
fot el camp
-el desgel
dels amants-,
nena maca.
El teu prat,
quina olor!
Als amics
fes-ne do,
nena maca.

Ets la flor
qui sap d’on
que fa bro-
ma amb el món.
Ets la ro-
sa i l’esclat
que deixem
de costat
nena maca.
Ets un breu
raig de sol
com a antí
dot per al dol,
una vamp
que apaguem
al matí
quan marxem,
nena maca.

Fas petons
punxeguts
com els ac-
cents aguts,
nena maca.
Tens uns pits
elegants,
calentons
com croissants,
nena maca.
Val la pe-
na forçar
la barre-
ra i passar,
nena maca:
la viole-
ta, un violí
que volem
sens ferir,
nena maca.

Ets la flor, el
passatemps
que desfà el
pas del temps.
Ets un es-
tel d’amor
rere el mur
de l’enyor,
nena maca.
Un punt da-
munt la i
quan ser viu
fa patir
una co-
sa important
que acabem
oblidant,
nena maca.

Tens dos ulls
que has jugat
en un pó-
quer forçat,
nena maca.
Hi ha una ri-
ma al teu cos,
quan és fal-
sa hi ha plors,
nena maca.
Tens la fons
al bell mig,
que ens esquit-
xa el desig,
nena maca,
i una por-
ta, un vel blanc
que traves-
sem cantant,
nena maca.
Ets una
pobra flor
que es marceix
i que es mor.

Ets algú
que han planxat
quan l’esperit
s’ha arrugat,
nena maca,
la fulla
de tardor
que s’esfu-
lla de por,
i el plaer
que alça el vol:
vine amb mi
si és el que vols,
nena maca.

Res a so-
ta el jersei.
Al carrer
no hi ha llei,
nena maca.


PANAME

Paname,
ja t’han cantat en tots els tons
omplint de mots tantes cançons,
passant revista als teus racons,
Paname...
Però el que jo canto en un rampell
són els teus ulls, la teva pell,
com un client del teu bordell.

Panem,
desa els tues bars i els teus arlots
les putes i els seus carallots,
la bòfia, els cotxes i els ninots,
Paname...
Vine a estimar-me igual que ahir,
quan ignoràvem el destí
caminant junts fins al matí.

Paname,
jo ja carrerons de nom prohibit
on just després de mitjanit
et desprenies del vestit.
Paname,
plorant la teva solitud
perduda enmig la multitud,
quan m’has cridat sempre he vingut.

Paname,
avui tinc ganes de ballar
amb tot l’asfalt lluent, que fa
que els peus no es cansin de mirar.
Paname,
fas tant de goig sota els fanals,
quan els acordions banals
et volen fer ballar algun vals.

Paname,
tan maca estàs amb vestit blau,
que fas sortir els enamorat
que et miraran meravellats.
Paname,
quan vas de gris en un moment
poses el sastre en moviment
per abillar-te amb pluja i vent.

Paname,
quan t’avorreixes vas pel riu,
veus qui s’ofega o sobreviu,
així prens l’aire i surts del ni.
Paname,
has fet xerrar pels descosits,
però qui viu amb tu, mai no et veu
i et toca amb la punta dels dits.

Paname,
el sol ja duu pijama, i tu
omples de llum el teu cos nu
i només vols deixar-te dur.
Paname,
vine a l’hotel, digue’m quant és...
Fa dos mil anys que ets pels carrers
i ja no vull esperar més.

Paname,
quan tu somrius, somric també.
Si et veig plorar, doncs ploraré.
Si algú et fa mal, el mataré.
Paname,
ets un calfred que treu la son,
una cançó o un glop de rom,
i per això crido el teu nom:
Paname, Paname, Paname, Paname.

     (Trad. Xavier Ribalta: Xavier Ribalta canta Léo Ferré.Picap 2001)


Alexandre Toursky

(Canes, 1917)
Poeta de l’home quotidià i del món marginal.

“SEMBLA QUE UN DIA L’HOME...”

Sembla que un dia l’home
es descobreix tot d’una
exterior a l’ésser
que deia contenir.

Reconeix aleshores
quina immensa caverna
humilia una veu
on va posar la glòria.

La buidor que m’envolta
fins el meu nom m’ha pres:
jo sóc exactament
tot allò que no sóc.

     (Trad. J. Parramon)



Georges  Brassens
(Seta, 1921-1981)

Fill de paleta, treballa en una fàbrica a París. Després de la Segona Guerra s’adhereix a la Federació Anarquista i comença a publicar poemes. Comença la carrera de cantant el 1952 en diversos cabarets.  Als seus primers discs, a més de cançons seves canta Villon, Hugo...


FERNANDA

Una mania de vell minyó.
Jo ja m'hi he acostumat,
així distrec ma soledat
als accents d'aquesta cançó:

Quan penso en la Fernanda,
trempo sense mandra;
quan penso en la Roser
trempo també;
quan penso en Leonor
Déu meu! trempo millor;
si penso en la Rut,
no trempo ni ajagut.

La trempera papà no es pot encarregar.

És aquesta mascla cantarella,
viril, bastant antiga,
que retruny dins de la garita
de la valenta sentinella:

Quan penso en la Fernanda...

El mal humor sap enganyar,
la vida s'enlluerna
tot vigilant la gran llanterna;
canta així el guardià del far:

Quan penso en la Fernanda...

Ja ha resat, la tarda cau,
però té l'ànima trista.
Canta així el seminarista
agenollat com un esclau:

Quan penso en la Fernanda...

Al monument  on he vingut
a visitar la tomba
vaig sentir fort com una bomba
cantar el soldat desconegut:

Quan penso en la Fernanda...

I posaré un punt final
a aquest cant salutari
tot suggerint als solitaris
de fer-ne un himne nacional:

Quan penso en la Fernanda...

    (Trad. Francesc Pi de la Serra)

Yves Bonnefoy
Principi i fi de la neu
Pollença, El gall editor, 2006
Traducció del francès de Susanna Rafart

LES POMES

I què caldrà pensar
D’aquelles pomes grogues?
Ahir sorprenien, en l’espera, nues,
Tan modestes, resseguides,

Avui captiven
Les seves espatlles
Tan modestes resseguides
Per un rivet de neu.

Barbara

(París, 1930)
Pseudònim de Monique Serf.

L’ÀGUILA NEGRA

Un bon dia, o potser una nit,
prop del mar jo m’havia adormit
quan de cop el cel s’omple de sllum
i un ocell negre susrt sense venir d’enlloc.
Lentament, les ales bategant,
lentament, ell anava girant.
Prop de mi, el batec s’acabà
i, com caigut del cel,
l’ocell es va aturar.
Els ulls eren de color rubí
i les plomes de color de nit.
I al seu front, mil raigs de to suau,
l’ocell rei coronat
portava un diamant blau.
Amb el bec la cara em va tocar,
el seu coll em vaig trobar a la mà.
Fou llavors que jo vaig saber qui,
imatge del passat,
volia tornar amb mi.
Bon ocell, porta’m amb tu al país
d’altres temps, sigues el meu amic.
Com abans, en somnis clars d’infant,
estels i més estels
collirem tremolant.
Com abans, en somnis clars d’infant,
com abans, damunt d’un núvol blanc,
com abans, tu i jo el sol encendrem
i a l’illa del record
la pluja llançarem...
L’ocell negre tombà els ulls al sol,
cap al cel tot d’una emprengué el vol.


Anne Sylvestre

(Lió, 1934)

“SI LA PLUJA ET MULLA...”

Si la pluja et mulla,
amor meu ardent,
si la pluja et mulla
la por et va vencent...
Fes-te peix, despulla,
amor meu valent,
l’ànima curulla
del fals sentiment.

Si el vent se t’emporta,
amor meu lleuger,
si el vent se t’emporta,
cedeix, deixa’l fer...
Una fulla morta
pots arribar a ser;
si ets fulla prou forta
jo de vent faré.

Si la nit t’amaga,
amor meu tan clar,
si la nit t’amaga,
el dia vindrà.
La flor d’argelaga
potser et punxarà:
la punxa és manyaga
si el fruit pots menjar.

I si l’amor passa,
amor enyorat,
i si l’amor passa
tu i jo haurem pecat...
Traurem força i traça,
amor obstinat.
Ens estimem massa
per perdre el combat.

Si la pluja et mulla,
amor meu ardent...
Si la pluja et mulla,
si la pluja et mulla,
si la pluja et mulla...
La por vas vencent!...

     (Trad. Delfí Abella)

Claudine Bertrand

(Montréal, 1948)

L'enamorada interior
(València, Tàndem, 2002)
(Premi de Poesia 1998 de la Société des Écrivains Canadiens)
(Trad. del francès: Anna Montero Bosch)


                                      A l'ésser de llum

               Il.luminar la profunditat del cor,
               aquesta és la missió de l'artista
                        Schumann

I


*

Ahir encara la ràbia d'escriure i el to de la confidència
l'empaitaven insidiosament. Totes les il.lusions en desor-
dre. Ella relcamava aquell que mai no deixarà de des-
orientar-la sota els subterfugis. Vindrà, per salvar les for-
mes, a consolar-la de les seues llàgrimes? Entre els seus
llavis amorosos, un deliri d'alfabets l'arravatarà lluny
d'allò que es calla.


*

Ella es dedica als anagrames de la seua genealñogia quan
de sobte, l'home amb el fervor del món, l'encisa amb el
vespre sobre les espatlles. Alè tallat del cos panteixant i
sospirs d'incertesa, una passió que ell aviva dels turmells
a l'esquena. Plaers que abans mai no havia conegut la
fulminen. Després, sense rodeigs, l'abandona en el
moment en què ella escriu la seua llegenda que deixa
inacabable.


*

Represa de l'escena primitiva. Somie amb despenjar un
estel a la vora dels seus llavis. El meu costat de dona, l'a-
mague a l'ombra de les joves en plors i registre, a pesar
meu, aquests moments íntims en l'esclat dels meus ulls.
Sota la carn, vetllen esgarrapades, escorxadures.


*

Només sent el bram de la nit, en la frontera de l'impen-
sat, de l'informulat. Passa davant meu sense reconèixer-
me. Ja no sóc més que una existència aquàtica. Però
l'endemà, els nostres caps es freguen; abraçades, dolça
follia, encisada per la seua boca, color de sang. Una
besada em fa defallit. L'arena fina entre els cabells es
confon amb el blau inacabat. Els seus ulls marins es
barregen amb els meus.


*

Cada dia em sorpèn. Entre els dits ens llisca el fluid de
les carns. Quan la seua boca somriu, no hi ha infinit més
gran. Primeres abraçades, primers abandons, sota una
avinguda de palmeres! La nit ensalvatjada fa signe, carí-
cia a cel obert. Somie amb ell obstinadament.


*

Una bafarada de calor aquosa
S'estén en nom de l'inaudible
I s'escapa de les nostres ferides
Els nostres somnis s'esquincen
La vida
Penjada al coll
Lentament s'afua

Jouve, Pierre Jean


OH ADORABLE MATINADA
Dels teus ulls! Principi immutable
De l’orifici de la teva veu.

Paradís dels teus ronyons i calent
Redreçament de la teva verga
Que crema esperit mut.

     (Trad. d’Alfred Sargatal)

PLAGUI A DÉU QUE EL TEU COR es guiï per dins l’orifici
I que la teva mà sigui dura per construir el pecat
I que et recordis de les produnditats sagnants
I que sense abandonar mai el pit ni els cabells
Trasmudis per la mort la vida en la vida.

     (Trad. d’Alfred Sargatal)

POESIA

Immens interès de les fams i de l’odi
Us veiem davant el perill de la terra
El perill del cor el perill de Déu
Un ull feroç i blau s’alça i ens diu
Mira, per aquest forat comprendràs, aquell
Que els pares no gosaven encara anomenar.

Davant el perill de la vida, el perill de l’amor
El perill de la salvació de les nacions i de Déu
Un  ull feroç blau
Diu: pel forat de les vergonyes naturals!
I creixes més sagnant, anèmona immortal.

     (Trad. d’Alfred Sargatal)

JUGUES ENTRE ELS TEUS PITS de mare amortallada
Una pesantor de cadenes les teves mirades
Les plantes dels teus peus em trepitgen la cara
Suaus sense repòs aquestes plantes feminants
Ets bonica ets bonica ets bonica!

     (Trad. d’Alfred Sargatal)

ELS PRIMERS RAIGS DE TOTS
Van ser els raigs els raigs els raigs
(Guspira d’or de la llum natural)
Jo formava part d’aquests raigs perlats de crit i d’alba
D’aquestes escumes de dia d’aquests rius sota terra
D’amor! i menjava el foc del cel.

I a més un moviment de la potència avara
Es va produir. Van ser els raigs nus de vidre
Tallants i bells com la crueltat
Que gaudint de fendir l’aire en el seu dolor
Van aparellar la nit els homes i el dia.


AQUELL VESPRE LI VAIG PARLAR ell era Déu
Era clar, i palant al seu pit que no respirava
Jo em trobava
En la negror esdevinguda tan fina que el cor
Fa caure les seves peladures
En la confusió entre membres i nit
La seva dolçor! Jo anava nu
Vaig veure-hi quan es disposava a deixar-me mortalment.

     (Trad. d’Alfred Sargatal)


CADA COP MÉS DONA

Sí femenina i grassa i vermella
M’he vist sobre el somier esquarterat
Per rebre l’hoste de pedra
Llavis! El qui sóc i que odio

Estava enfonsada i estava mullada
Felicitat pujant més laves que la llet
Que retenen les estrelles de la meva gorja
I jo arribava com deia en aquesta mort exquisida

M’alçava de nou fecundat.

     (Trad. d’Alfred Sargatal)

Pierre Jean Jouve
Suor de sang
Barcelona, edicions 62, 1981
Traducció del francès d’Alfred Sargatal

SUOR DE SANG

     El paquet embolicat amb un paper fosc molt vulgar: del tall del paper d’aquest paquet surt una gota de sang, és vermella rodona i brillant, transparent també descendeix, al llarg del paquet cau; cau, sense deformar-se; entre el tall apareix el solc sagnant que és prim i de la llargada del paquet i que augmenta sense parar d’intensitat però que només sagna a la superfície.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA