|
(Charleville (Ardenes), 1854 – Marsella, 1891)
“Incorporà a la poesia les obsessions, les tensions, les ànsies
i les turbulències d’una ànima adolescent.” “I no és
casualitat que fossin els surrealistes els que “ressuscitassin” Rimbaud els
anys trenta, i el convertissin –juntament a Lautréamont, un altre
poeta dolescent- en el seu geni protector, el seu il.lustre precedent.” (Todó,
Lluís M. El simbolismo, El nacimiento de la poesía moderna.
Barcelona, Montesinos, 1987)
“Rimbaud, suggestiu i sorprenentment modern, el mite d’un adolescent furiós
i embogit que pretén, no ja canviar la societat o el món, sinó
canviar la vida. Rimbaud es troba en l’extrem oposat de l’actitud que
enuncia Mallarmé al seu famós vers “La carn és trista,
i ja he llegit tots els llibres”. Rimbaud es considera “un bàrbar”,
pretén escriure des d’un adànic punt zero cultural, com si
res s’hagués dit, vol inventar la literatura ell sol. Pel que fa a
la carn, abraça amb fúria sideral tots els plaers d’aquest
món, totes les formes d’amor, tots els goigs d’una Natura igualment
edènica. L’home ha perdut la seva condició
primigència de “fill del Sol”, pensa Rimbaud, s’ha tornat mans i mediocre,
incapaç d’entusiasmes, d’acció, de goigs autèntics.
Culpable principal d’aquest horrible estat de mutilació espiritual
i sensorial en què viu l’home modern és la religió,
i molt concretament el cristianisme: “Crist! Oh, Crist, etern lladre d’energies”.
I Rimbaud es proposa d’elaborar una espècie d’accesi pagana i perversa
que permeti a l’home de recuperar la seva energia primigència, que
li torni la condició de criatura solar, en comunicació perpètua
i exultant amb les forces de la Natura i de l’amor.” No podem menys
de pensar en el paral.lelisme d’aquesta visió i la de Nietzsche.
“La seva teoria del poeta com a vident, o les seves opinions sobre la
religió i la moral, formen part de la seva poesia [...] És
més, alguns dels seus millors textos, El vaixell ebri, Una temporada
a l’infern, són la narració poètica del seu itinerari
mokral, de la seva titànica lluita contra tots els límits.”
(Todó)
“Rimbaud ha decidit concedir a les paraules i les imatges una llibertat
inaudita fins aleshores, i que ha posat la poeñsia en el camí
de l’automatisme que arribarà fins als surrealistes.”
“Rimbaud dou fervent partidari de la Comuna, i com altres poetes i intel.lectuals
del que s’anomenà l’”il.luminisme democràtic” va creure que
la sublevació obrera seria l’inici d’un nou món més
humanitari i més lliure, un món sense burgesos ni capellans,
on per fi es realitzaria “la llibertat lliure” i “la vida de veritat”.” (Todó)
“Hi havia hagut poetes vidents, o visionaris: el més important,
Blake [...] Però només Rimbaud es prengué la visió
poètica tan seriosament com per organitzarse un autèntic mètode
ascètic per assolir-la. Fou en aquest sentit un ascètic al revés,
ja que per a ell la salvació s’aconseguia mitjançant la progressiva
corrupció, el desordre sensual, l’enviliment: “Ara intent tornar-me
tan cràpula com sigui possible. ¿Per què? Vull ésser
poeta i treball per fer-me Vident”, diu en una carta.
El relat més esgarrifador, i també el més bell, del que
fou aquesta tasca de “desarrenjament de tots els sentits” es llegeix en el
llibre Une saison en enfer:
“Em vaig acostumar a l’al.lucinació simple: veia molt distintament
una mesquita en el lloc d’una fàbrica, un grup de tamborinaires format
per àngels, calesses pels camins del cel, un saló al fons d’un
llac; els monstres, els misteris; un títol de vodevil dreçava
espantalls al meu davant.
Després explicava els meus sofismes màgics
amb l’al.lucinació dels mots!
Vaig acabar per trobar sagrat el desordre del
meu esperit. Estava ociós, abocat a una febre feixuga: envejava la
felicitat de les bèsties -les erugues, que representen la innocència
dels llimbs, els talps, el somni de la virginitat!
El meu caràcter s’agrejava. Deia adéu
al món en unes menes de romances: [...]
Amava el desert, els vergers cremats, les botigues ràncies, les
begudes tèbies. M’arrossegava pels carrerons pudents i, amb els ulls
tancats, m’oferia al sol, déu de foc. [...]
Vaig esdevenir una òpera fabulosa: vaig
veure que tots els éssers tenen una fatalitat de felicitat: l’acció
no és la vida, ans una manera de malgastar una certa força,
un enervament. La moral és la feblesa del cervell. [...]
Cap dels sofismes de la follia -la follia que
hom reclou- no ha estat oblidat per mi: podria enumerar-los tots, en detinc
els ressorts.
La meva salut perillà. El terror muntava.
Queia en somnis de diversos dies i, llevat, continuava els somnis més
tristos. Estava madur per al traspàs, i per un camí de perills
la meva feblesa em du als confins del món i de la Cimèria,
pàtria de l’ombra i dels torbs. [...]
Això ha passat. Avui sé saludar
la bellesa. (Trad. Josep Palau i Fabre). (Todó)
“A El vaixell ebri, Rimbaud usa una magnífica metàfora per
narrar el procés d’alliberament que du el poeta a convertir-se en
vident. El vaixell parla en primera persona i narra com baixa un riu, perd
els sirgadors, i s’interna a la mar sense rumb ni timoner. [...] Però
també aquí el poeta acaba confessant el fracàs. Per la
seva mateixa natura, la visió no es pot perllongar sense posar en
perill l’ésser, la integritat física i psíquica del Vident.”
(Todó)
EL VAIXELL EBRI
Mentre jo davallava pels Rius impertorbables,
Ja no em sentia més guiat pels sirgadors:
Els Pells-Roges cridaires els van prendre per blancs
I els van clavar tots nus a les posts de colors.
Detesto tota mena d'equipatges,
Qui porta blats flamencs o bé cotons anglesos.
Quan amb els sirgadors han acabat tals escàndols,
Les Aigües m'han deixat baixar per on em plau.
En el clapotejar furiós de marees,
Jo, l'altre hivern, més sord que el cervell dels infants,
Vaig córrer! I les Penínsules desamarrades
Poc han sofert caos més triomfals.
La tempesta ha aplaudit els meus afanys marítims.
Com un tap, de lleuger, he ballat per les ones,
Que algú en diu eternals portadores de víctimes,
Deu nits, sense enyorar l'ull obtús dels fanals.
Més dolça que als infants la carn de pomes
àcides,
Penetra l'aigua verda la fusta del meu casc,
I les taques de vins blaus i de vomitades
Em renten i dispersen àncora i governall.
I de llavors ençà m'he banyat al Poema
De la Mar, amarada d'astres i lactescent,
Devorant els atzurs verds on, flotant pàl.lid
I atret, un ofegat pensiu baixa a vegades;
On, tenyint de cop sobte les blavors, els deliris
I els ritmes lents sota l'esclat del dia,
Més fortes que l'alcohol, més vastes que cap lira,
Fermenten les rojors amargues de l'amor!
Conec els cels que esclaten en llampecs, i les trombes
I les ressaques i els corrents: conec el vespre,
L'Alba exaltada igual que un poble de coloms,
I a vegades he vist el que l'home creu veure!
He vist el sol ponent, tacat de terrors místiques,
Il.luminant les llargues congestes violetes,
Talment els personatges de drames molt antics
Les ones rodant lluny llurs tremors de ventalles!
He somiat la nit verda amb neus encegades,
Però pujant als ulls del mar amb lentituds,
La circulació de sabes inaudites
I l'esclat groc i blau dels fòsfors cantadors!
He seguit durant mesos, com tot de vaqueries
Histèriques, les ones a l'assalt dels esculls,
Sense pensar que els peus fulgents de les Maries
Poguessin torçar el morro dels Oceans asmàtics.
He topat, sapigueu-ho, increïbles Florides
Que mesclen a les flors ulls de panteres amb pells
D'homes! Arcs iris encesos com brides
A l'horitzó dels mars, amb ramades verdoses!
He vist fermentar gorgs enormes, trampes on
Es podreix entre canyes tot un Leviatan!
Els enderrocaments d'aigua enmig de bonances,
I la llunyedat cap als avencs cascadejant!
Glaceres, sols d'argent, nacre ondós, cels de brases!
Varades repugnants al fons de golfs obscurs
On les serpents gegants devorades per xinxes
Cauen d'arbres torçats amb negrors perfumades!
M'hauria complagut mostrar als nens les daurades
D'ona blava, aquests peixos auris, peixos cantants.
-Escumes de flors bressen els meves partences
I oratges inefables m'han alat uns instants.
Sovint, màrtir cansat dels pols i de les zones.
El mar que amb el sanglot fa el meu balanceig dolç
M'alça les seves flors d'ombra amb ventoses grogues
I jo resto, com una dona de genollons...
Quasi una illa, agitant damunt meu les disputes
I els fems d'ocells xerraires i d'ulls rossos.
I jo navego mentre pels meus cordatges fràgils
Baixen els ofegats a dormir, a recules.
Amb tot, vaixell perdut sota cabells de cales,
Llançat per l'huracà a l'èter sense ocells,
Jo, a qui els Monitors i els velers de les Hanses
Poc haurien salvat l'esquelet ebri d'aigua;
Lliure, fumant, muntat per boires violetes,
Jo, que forado el cel vermell com un mur
Que porta, confitura exquisida als poetes,
Líquens de sol i candeles d'atzur;
Jo, que corro tacat de lúnules èlèctriques,
Planxa boja, escortat per hipocamps obscurs,
Quan els juliols fan enfonsar a cops de pal
Els cels ultramarins als embuts flamejants;
Jo, que tremolo sentint queixar-se a cinquanta milles
Els Behemots en zel i els densos Maelstroms,
Eternal filador d'immobilitats blaves,
Jo lamento l'Europa dels antics parapets!
He vist els arxipèlags siderals i les illes
On els cels delirants s'obren al viatges:
-¿És en nits sense fons que dorms i t'exilies,
Milió d'ocells d'or, oh futura Vigor?
Però he plorat molt! Les albes són ben tristes.
Tota lluna és atroç i tot sol dolorós:
L'acra amor m'ha embotit amb sopors seductores.
Que la quilla m'esclati! Oh, que torni a la mar!
Si vull una aigua d'Europa és la bassa
Fosca i freda on en el capvespre embalsamat
Un infant ajupit, ple de tristesa, deixa
Un vaixell fràgil com papallona de maig.
Banyat de languideses, ja no puc més, oh onades!,
Aixecar la singlada dels qui porten cotons,
Ni travessar l'orgull de banderes i flames,
Ni nedar sota els ulls terribles dels pontons.
(Trad. Joan Brossa)
“Rimbaud persegueix una finalitat i posseeix un mètode per a assolir-la.
Els ha exposats ell mateix: s’anomenen alquímia (mètode) i
vidència (finalitat). ¿En què consisteixen, aquesta alquímia
i aquesta vidència? ¿Què volen dir? ¿Què
vol dir Rimbaud quan pronuncia aquests mots?
Hi ha una referència en les [...] Cartes del Vident, l’una del 13 i
l’altra del 15 de maig de 1871, adreçades, respectivament , a Georges
Ixambard, el seu professor, i a Paul Demeny, amic.” (Palau i Fabre)
Rimbaud diu en la Carta del Vident: “El poeta es fa vident mitjançant
un llarg, immens i raonat desbaratament de tots els sentits. Totes les formes
d’amor, de sofrença, de follia; cerca ell mateix, exhaureix en ell
tots els verins, per a no guardar-ne sinó la quinta essència.
Inefable tortura en la qual necessita tota la fe, tota la força sobrehumana,
en la qual esdevé entre tots el gran malalt, el gran criminal, el
gran maleït -i el Savi suprem!- Car arriba a l’inconegut! Puix que ha
cultivat la seva ànima, ja rica, més que ningú! Arriba
a l’inconegut, i quan, esbalaït, acabaria per perdre la intel.ligència
de les seves visions, les ha vistes! Que rebenti en el seu salt per les coses
inaudites i innomenables: vindran altres horribles treballadors, començaran
pels horitzons on l’altre s’és ensorrat! [...]
Per tant, el poeta és veritablement robador de foc.
Va carregat amb la humanitat, amb els animals àdhuc; haurà de
fer sentir, palpar, escoltar les seves invencions; si el que duu d’allí
baix té forma, dóna forma; si és informe, dóna
informe. Trobar una llengua.”
Hi veim Nietzsche (coses que ell encara no ha escrit): “Va carregat amb
la humanitat” “el poeta és veritablement trobador de foc” “El poeta
es fa vident mitjançant un llarg, immens i raonat desbaratament de
tots els sentits” ... (Palau i Fabre)
Diu Palau: “Que Rimbaud pretengué de defugir o de superar aquesta
condició humana, per la qual, de molt menut, se senti ja travat, ho
proven molts poemes, però, sobretot, aquella sèrie d’Il.luminacions
signades amb el nom de messiàniques. L’aventura de Rimbaud és
essencialment prometeica. Ja és sabut que, mirat des d’aquest punt
de vista, hi ha més d’una coincidència amb Nietzsche, el qual
Rimbaud precedeix de deu anys: “Se’ns ha promès d’enterrar en l’ombra
l’arbre del bé i del mal” Hi ha, segons es dedueix d’aquesta expressió
mateixa, una font anterior, on poden haver-se abeurat igualment ell i Nietzsche.
¿Quina devia ésser aquesta font? ¿No es tractaria, més
aviat, d’un corrent europeu més o menys difús, i del qual
el Superhome de Nietzsche fóra el punt culminant? El 182o, per exemple,
Shelley escriu el seu Prometeu deslliurat... [...] De la mateixa manera
que Nietzsche prendrà Zoroastre com a pretext per a dir-hi la seva,
així Rimbaud ens parla d’un Geni que implantarà un concepte
nou de la vida.” Aquesta manera de conèixer-se dista molt de Sòcrates,
de la Grècia clàssica, però “Una Grècia dionisíaca
la precedí, que li donà profunditat. Aquesta dimensió
és la que sembla retrobar Rimbaud a través del seu mètode
exploratori, a través de la seva alquímia, l’objecte de la
qual és d’arribar a la vidència, que és el que perseguien
també els antics oracles grecs. L’alquímia és una iniciació.”.”
La idea d’alquímia li ve de “Baudelaire, que ja havia parlat de l’Alquímia
del dolor” “L’ús dels tòxics, com a mitjà per a obtenir
un estat extralúcid, també li ve a través dels dos
tractats de Baudelaire: Del vi i de l’haixix, comparats com a mitjans de
multiplicació de la individualitat i Els paradisos artificials (opi
i haixix).” (Palau i Fabre)
“Rimbaud: “Vaig esdevenir una òpera fabulosa”.
I, ¿no fóra aquest l’origen i el significat de la cèlebre
frase: “Jo és un altre”. (Je est un autre), compresa també
en la carta del Vident? [...] ¿no fóra simplement Rimbaud desvetllant-se
altre, descobrint-se altre, a través de l’opi o de l’haixix?” (Palau
i Fabre)
A partir dels 22 anys fa diverses feines (comercials, venda d’armes...)
que el duen a córrer món.
“Rimbaud sembla haver esperat una tercera etapa en la seva vida: etapa
en la qual no viuria ànima sola, “sense amics ni família, més
desinteressat que el millor dels mendicants”, com diu ell; ni cos sol, afanyat
en l’acaparament de l’or; una etapa en la qual li fóra donat de viure
ànima i cos en harmonia. Això almenys és el que sembla
voler dir la frase final d’Una temporada a l’infern: “Em serà llegut
de posseir la veritat en una ànima i un cos”. Aquesta tercera etapa
sembla haver-li estat escamotejada. No hi ha cap dubte que ell emmagatzemava
riqueses i s’escarrassava pensant en un futur possible i assequible.” (Palau
i Fabre)
“Estem per dir que el veritable amor de Rimbaud no fou pas l’onanisme,
ni la dona, ni la pederàstia: el seu veritable amor fou la natura,
en el sentit més físic possible. Si Rimbaud es despulla del
seu passat i del seu present d’home civilitzat, és també per
anul.lar en ell aquesta relació, que li sembla mesquina, de les relacions
humanes, i esdevenir fill del sol, espurna d’or de la llum, part, ínfima,
de l’energia còsmica, o de l’energia solar, i gaudir així de
la part contrària, de la part antagonista, que és la terra.
De la mateixa manera que el sol fecunda la terra i la fa germinar, Rimbaud
se sent un diminut dipositari d’aquesta força, i això li permet
de sentir la natura com a companya, com a dona. En els seus versos, gairebé
inicials, i involuntaris, i meravellosos, de Sensació, ens ho digué
sense voler: “I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix després,
/ feliç, per la Natura, com amb una companya.”
Arthur Rimbaud. Una temporada a l’infern. Il.luminacions. Versió,
estudi preliminar i notes per Josep Palau i Fabre. Barcelona, Vergara, 1966:
“Els dos llibres que aquí ens ocupen -Il.-luminacions, Una temporada
a l’infern- són el fruit d’aquesta ascesi i no s’expliquen sense ella.”
Sonet és en prosa, Palau diu: “el sonet és, conceptualment,
una composició que conté una idea preciosa o molt arrodonida,
que es desenvolupa en dos temps: el primer en els quartets; el segon, en
els tercets. El Sonet de Rimbaud respon perfectament a aquestes característiques.
Com ja hem dit, la idea preciosa continguda en el poema és la d’home,
o la idea de l’home. Aquesta -o aquest- es desenvolupa en dos temps, en dues
edats” (pretèrita i actual).
“Rimbaud: “Vaig esdevenir una òpera fabulosa”.
I, ¿no fóra aquest l’origen i el significat de la cèlebre
frase: “Jo és un altre”. (Je est un autre), compresa també
en la carta del Vident? [...] ¿no fóra simplement Rimbaud desvetllant-se
altre, descobrint-se altre, a través de l’opi o de l’haixix?”
“Seguim aquesta processó de la imaginació humana fins al
seu darrer i més esplèndid tabernacle, fins a la creença
de l’individu en la pròpia divinitat.” Verlaine a “Crimen amoris,
en el qual fa parlar Rimbaud per fer-li dir, entre altres coses:
“Oh! Seré aquell qui crearà Déu!”
Una altra versió -car aquest és un dels poemes més treballats
de Verlaine- diu: “Oh! Seré
aquell qui serà Déu!”.”
“Rimbaud sembla haver esperat una tercera etapa en la seva vida: etapa
en la qual no viuria ànima sola, “sense amics ni família, més
desinteressat que el millor dels mendicants”, com diu ell; ni cos sol, afanyat
en l’acaparament de l’or; una etapa en la qual li fóra donat de viure
ànima i cos en harmonia. Això almenys és el que sembla
voler dir la frase final d’Una temporada a l’infern: “Em serà llegut
de posseir la veritat en una ànima i un cos”. Aquesta tercera etapa
sembla haver-li estat escamotejada. No hi ha cap dubte que ell emmagatzemava
riqueses i s’escarrassava pensant en un futur possible i assequible.”
“Estem per dir que el veritable amor de Rimbaud no fou pas l’onanisme,
ni la dona, ni la pederàstia: el seu veritable amor fou la natura,
en el sentit més físic possible. Si Rimbaud es despulla del
seu passat i del seu present d’home civilitzat, és també per
anul.lar en ell aquesta relació, que li sembla mesquina, de les relacions
humanes, i esdevenir fill del sol, espurna d’or de la llum, part, ínfima,
de l’energia còsmica, o de l’energia solar, i gaudir així de
la part contrària, de la part antagonista, que és la terra.
De la mateixa manera que el sol fecunda la terra i la fa germinar, Rimbaud
se sent un diminut dipositari d’aquesta força, i això li permet
de sentir la natura com a companya, com a dona. En els seus versos, gairebé
inicials, i involuntaris, i meravellosos, de Sensació, ens ho digué
sense voler:
“I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix després,
feliç, per la Natura, com amb una companya.”
“en aquest llibre [Una temporada], Rimbaud substitueix el ritme lineal
-el ritme lineal que té tot llibre a Occident- per un ritme circular,
que sembla més propi de l’Orient. En dir ritme lineal volem dir aquesta
juxtaposició de conceptes, de capítols, que fa que l’un sigui
en certa manera -tant si es tracta d’una novel.la com d’un tractat filosòfic,
com d’un poema- la premissa de l’altre, que obliga a llegir-lo ordenadament,
successivament, per haver estat prèviament ordenats d’aquesta manera.
En dir ritme circular entenem que el tot és vigent en cada part, i
que cada part és, alhora, el tot. En el ritme circular tot esdevé
simultani. [...] La característica d’Una temporada a l’infern és
que cada una de les seves parts es vol -i és, en efecte- vigent i
actuant en les altres, present en les altres. Per això és tan
difícil d’explicar-se el llibre racionalment, perquè és
construït amb un sistema de contradiccions internes que tendeixen a una
afirmació única. [...] Aquesta afirmació única
que el llibre de Rimbaud ens proposa és la de l’ésser, la del
seu ésser. Una temporada a l’infern no és, en aquest sentit,
un llibre: és un ésser, ens dóna l’ésser de Rimbaud.
Mai potser un home no havia aconseguit, en allò que té de més
recòndit i de substancial, de transvasar-se a aquest grau i assolir
de crear una entitat que el substituís. Per això ell, visqué
mort; atenyé, en vida, el no-ésser per a continuar vivint.”
IL.LUMINACIONS
JOVENTUT
II
SONET
Home de constitució vulgar, ¿no
era, la carn, un fruit suspès en el verger, oh diades primerenques!
el cos un tresor per prodigar; oh estimar, el perill o la força de
Psique? La terra tenia fèrtils vessants en prínceps i en artistes,
i la descendència i la raça ens empenyien als crims i als dols:
el món, la vostra fortuna i el vostre risc. Però ara, acomplerta
aquesta tasca, tu, els teus càlculs, tu, les teves impaciències,
no són sinó la vostra dansa i la vostra veu, no fixades i no
gens forçades, per bé que d’un doble esdeveniment d’invenció
i d’èxit una raó en la humanitat fraternal i discreta per l’univers
sense imatges; -la força i el dret reflecteixen la dansa i la veu
només ara apreciades.
(Trad. Josep Palau i Fabre)
UNA TEMPORADA A L’INFERN
MALA SANG [fragments]
Malalts i vells són tan respectables que demanen d’ésser
bullits. [...]
Conec potser la natura? em conec? -Prou mots. Vaig enterrar els mots en
el meu ventre. Crits, tambor, dansa, dansa, dansa, dansa! Encara no veig
ni l’hora que, desembarcant els blancs, seré anorreat.
Fam, set, crits, dansa, dansa, dansa, dansa!
(Trad. Josep Palau i Fabre)
DELIRIS
I
VERGE FOLLA
L’ESPÒS INFERNAL
Escoltem la confessió d’un company d’infern:
“Oh diví Espòs, Senyor meu, no
refuseu la confessió de la més mísera de les vostres
serventes. Estic perduda. Estic èbria. Sóc impura. Quina vida!
“Perdó, diví Senyor, perdó!
Ah! perdó! Quantes llàgrimes! i quantes llàgrimes encara
més tard, espero!
“Més tard coneixeré l’Espòs
diví! Li he nascut sotmesa. -L’altre pot batre’m ara!
“Actualment sóc al fons del món!
Oh amigues meves!... no, no amigues... Jamai deliris ni tortures semblants...
És bèstia!
“Ah! sofreixo, crido. Sofreixo veritablement.
Tot, en canvi, m’és permès, carregada amb el menyspreu dels
més menyspreables cors.”
“Fem, finalment, aquesta confidència,
disposats a repetir-la vint vegades més -tan esmarrida, tan insignificant!
“Sóc esclava de l’Espòs infernal,
el que ha perdut les verges folles. És aquest dimoni i no un altre.
No és un espectre, no és un fantasma. Però a mi, que
he perdut el senderi, que estic perduda i morta al món! -no m’occiran!
-¿Com descriure-us-el? Ja no sé ni parlar. Porto dol, ploro,
tinc por. Una mica de frescor, Senyor, si voleu, si us plau!
“Sóc vídua... -Era vídua...
-sí: he estat adés ben seriosa, i no he nascut per a esdevenir
esquelet!... -Ell era gairebé un infant... Les seves delicadeses misterioses
m’havien seduït. He oblidat tot el meu deure humà per seguir-lo.
Quina vida! La veritable vida és absent. No som en el món.
Vaig on ell va, és necessari. I sovint s’arbora contra mi, contra
mi, la pobra ànima. El Dimoni! -És un Dimoni, sabeu?, no és
un home.
“Diu: “No m’agraden les dones. L’amor ha d’ésser
reinventat, ja és sabut. No poden desitjar sinó una posició
assegurada. Obtinguda aquesta, cor i bellesa són deixats de banda:
no resta sinó fred desdeny, l’aliment del matrimoni, ara com ara.
O bé veig dones amb els signes de la felicitat, de les quals jo hauria
pogut fer bones companyes, devorades d’antuvi per pòtols sensibles
com fogueres...”
“L’escolto com fa de la infàmia una glòria,
de la crueltat un encís. “Sóc de raça llunyana: els
meus pares eren escandinaus: es fendien les costelles, bevien llur sang. -Em
faré entalles per tot el cos, em tatuaré, vull esdevenir repulsiu
com un mongol: veuràs, vociferaré pels carrers. Vull esdevenir
ben foll de ràbia. No m’ensenyis mai joiells, m’arrossegaria i em
rebolcaria sobre la catifa. La meva riquesa, la voldria tacada de sang pertot.
Mai no treballaré...” Més d’una nit, arrapant-se’m el seu dimoni,
ens rebolcàvem, jo lluitava amb ell! -Sovint, de nits, embriac, s’aposta
per carrers o per cases, per espaordir-me mortalment.- “Veritablement em
tallaran el coll; serà fastigós.” Oh! aquells dies que vol
caminar amb l’aire del crim!
“A vegades parla, en una mena de patuès
entendrit, de la mort que fa penedir-se. dels malaurats que certament existeixen,
dels treballs penosos, de les partences que trenquen els cors. A les cofurnes
on ens embriagàvem plorava considerant els qui ens voltaven, esclaus
de la misèria. Redreçava els embriacs en els carrers negres.
Tenia la pietat d’una mare dolenta per als menuts. -Se n’anava amb gentileses
de noieta al catecisme. -Feia veure que estava assabentat de tot, comerç,
art, medicina. -Jo el seguia, és necessari!
“Veia tota la decoració
amb la qual, imaginativament , es voltava; vestits, llençols, mobles:
jo li atribuïa armes, un altre semblant. Veia tot el que l’afectava,
tal com hauria volgut crear-s’ho per a ell mateix. Quan em semblava tenir
l’esperit inert, el seguia en accions estranyes i complicades, lluny, bones
o dolentes: estava segura de no entrar mai en el seu món. Al costat
del seu estimat cos adormit, quantes hores de nits he vetllat, cercant per
què volia evadir-se tant de la realitat. Mai un home no tingué
una dèria semblant. Reconeixia -sense tèmer per ell -que podia
ésser un perill seriós en la societat. -¿Té secrets,
potser, per a canviar la vida? No, no fa sinó cercar-ne, replicava
jo. Al capdavall la seva caritat està embruixada, i en sóc
la presonera. Cap altra ànima no tindria prou força -força
de desesper!- per a suportar-la -per a ésser protegida i estimada
per ell. D’altra banda, no me l’imaginava amb una altra ànima: hom
veu el seu Àngel, mai l’Àngel d’un altre -em sembla. M’estava
en la seva ànima com en un palau que hom ha buidat per tal de no veure
una persona tan poc noble com vós: això és tot. Ai las!
depenia ben bé d’ell. Però, ¿què volia amb la
meva existència grisa i covarda? Encara que no em matés, no
per això em tornava millor! Tristament despitada, li vaig dir alguna
volta: “Et comprenc”. Ell arronsava les espatlles.
“Així, renovant-se incessantment la meva
tristesa, i trobant-me més perduda als meus propis ulls -com
a tots els ulls que haguessin volgut veure’m, si no hagués estat condemnada
per sempre a l’oblit de tots! -tenia cada vegada més fam de la seva
bondat. Amb els seus besos i les seves abraçades amigues, era ben
bé un cel, un cel ombriu, on entrava, i on hauria volgut ésser
deixada pobra, sorda, muda, orba. Començava ja a acostumar-m’hi. Jo
ens veia com dos bons infants, lliures de passejar-se pel Paradís de
tristor. Ens acordàvem. Ben commosos, treballàvem conjuntament.
Però després d’una carícia penetrant, deia: “Que estrany
que et semblarà, quan jo hauré desaparegut, allò per
on has passat. Quan ja no tindràs els meus braços sota el teu
coll, ni el meu cor per a reposar-t’hi, ni aquesta boca sobre els teus ulls.
Perquè caldrà que me’n vaig, molt lluny, un dia. A més,
cal que n’ajudi d’altres: és el meu deure. Bé que no sigui gens
incitant..., ànima estimada...” Un cop ell partit, jo em pressentia
tot seguit víctima del vertigen, precipitada en l’ombra més
horrible: la mort. Li feia prometre que no m’abandonaria. L’ha feta mil vegades,
aquesta promesa d’amant. Era tan frívol com jo dient-li: “Et comprenc”.
“Ah! no he estat mai gelosa d’ell. No em deixarà,
em sembla. Què esdevenir? No coneix ningú; no treballarà
mai. Vol viure somnàmbul. ¿La seva bondat i la seva caritat
li donarien, per si soles, dret en el món real? Per moments oblido
la prostració en què he caigut: ell em farà forta, viatjarem,
caçarem pels deserts, dormirem sobre els empedrats de les ciutats
desconegudes, sense miraments, sense angúnies. O em desvetllaré,
i les lleis i els costums hauran canviat -gràcies a la seva puixança
màgica -el món, tot restant el mateix, em deixarà als
meus desigs, joies, tarannàs. Oh! la vida d’aventures que existeix
en els llibres dels infants, me la donaràs per recompensar-me? He sofert
tant! No pot. Ignoro el seu ideal. M’ha dit tenir recances, esperances: això
no m’ha incumbir. Parla a Déu? Potser m’hauria d’adreçar a
Déu. Sóc en les pregoneses de l’abisme, i ja no sé pregar.
“Si m’explicava les seves tristeses, ¿les
comprendria millor que les seves befes? M’ataca, es passa hores fent-me avergonyir
de tot el que m’ha pogut passar en el món, i s’indigna si ploro.
“”-Veus aquest jove elegant, entrant a la casa
tranquil.la i bella: s’anomena Duval, Dufour, Armand, Maurice, què
sé jo! Una dona s’ha esmerçat a estimar aquest malvat idiota:
és morta, és certament una santa en el cel, ara. Em mataràs
com ha matat aquesta dona. És el nostre fat, els qui tenim el cor
caritatiu...” Ai las! hi havia dies que tots els homes actuant li semblaven
les joguines de deliris grotescos: reia d’una manera horrible, llargament.
-Després reprenia les seves maneres de mare jove, de germana estimada.
Si no fos tan salvatge, estaríem salvats! Però la seva dolçor
també és mortal. Li estic sotmesa. -Ah! sóc ben boja!
“Potser un dia desapareixerà meravellosament;
però cal que jo sàpiga, si ha d’ascendir a un cel, que jo vegi
una mica l’assumpció del meu jove amic!”
Quina parella!
II
ALQUÍMIA DEL VERB
Sobre mi. La història d’una de les meves
follies.
De feia temps em vantava de posseir tots els
paisatges possibles, i trobava derisòries les celebritats de la pintura
i de la poesia moderna.
M’agradaven les pintures idiotes, sobreportes,
decoracions quadres de saltimbanquis, ensenyes, estampes populars; la literatura
passada de moda, llatí d’església, llibres eròtics
sense ortografia, novel.les de les nostres àvies, contes de fades,
llibrets de la infantesa, velles òperes, refranys estúpids,
ritmes ingenus.
Somniava croades, viatges de descobertes dels
quals no hi ha referències, repúbliques sense històries,
guerres de religió ofegades, revolucions de costums, desplaçaments
de races i de continents: creia en tots els encanteris.
Vaig inventar el color de les vocals! -A negre,
E blanc, I roig, O blau, U verd. -Vaig arranjar la forma i el moviment de
cada consonant i, amb ritmes instintius, m’envania d’inventar un verb poètic
accessible, un dia o altre, a tots els sentits. Em reservava la traducció.
De primer fou un estudi. Escrivia silencis, nits;
anotava l’inexpressable. Fixava vertígens.
...
Lluny dels ocells, dels ramats, de les camperoles,
¿Què veia jo, de genolls en aquesta bruguera
Rodejada per tendres boscos d’avellaners,
En una boira de tarda tèbia i verda?
¿Què podia jo beure en aquesta jove ribera,
-Oms sense veus, gespa sens flors, cel cobert!-
Beure en aquests veires grocs, lluny del meu cau
Estimat? Algun licor d’or que fa suar.
Jo semblava una llosca ensenya d’hostal.
-Una tempesta foragità el cel. Al vespre,
L’aigua dels boscs es perdia en les arenes verges,
El vent de Déu llançava glaços als estanys;
Plorant, jo veia or -i no vaig poder beure.-
...
A les quatre del matí, a l’estiu,
El somni d’amor dura encara.
Sota els boscatges s’evapora
L’olor del vespre festiu.
Allí, en llur gran obrador,
Al sol de les Hespèrides,
S’agiten ja -en cos de camisa-
Els Ebenistes.
En llurs Deserts d’encenalls, feliços,
Preparen bells enteixinats
On la ciutat
Pintarà cels postissos.
Oh, per aquests simpàtics Obrers
Súbdits d’un rei de Babilònia,
Venus! deixa un moment els Amants
Que tenen l’ànima en zel.
Oh Reina dels Pastors,
Porta als treballadors l’aiguardent,
Que llurs forces trobin repòs
Tot esperant el bany en el mar a migdia.
...
L’antigalla poètica tenia una bona part
en la meva alquímia del verb.
Em vaig acostumar a l’al.lucinació simple:
veia molt distintament una mesquita en el lloc d’una fàbrica, un grup
de tamborinaires format per àngels, calesses pels camins del cel,
un saló al fons d’un llac; els monstres, els misteris; un títol
de vodevil dreçava espantalls al meu davant.
Després explicava els meus sofismes màgics
amb l’al.lucinació dels mots!
Vaig acabar per trobar sagrat el desordre del
meu esperit. Estava ociós, abocat a una febre feixuga: envejava la
felicitat de les bèsties -les erugues, que representen la innocència
dels llimbs, els talps, el somni de la virginitat!
El meu caràcter s’agrejava. Deia adéu
al món en unes menes de romances:
CANÇÓ DE LA TORRE MÉS ALTA
Que arribi, que arribi,
El temps que els cors ens lligui.
He tant esperat
Que oblido per sempre.
Temors i sofrences
Al cel han anat.
I la set malsana
La sang debana.
Que arribi, que arribi,
El temps que els cors ens lligui.
Talment com la prada
A l’oblit lliurada,
Crescuda, i florida
D’encens i cugules,
En el bordó greu
Mosques brutes.
Que arribi, que arribi,
El temps que els cors ens lligui.
Amava el desert, els vergers cremats, les botigues
ràncies, les begudes tèbies. M’arrossegava pels carrerons pudents
i, amb els ulls tancats, m’oferia al sol, déu de foc.
“General, si resta un vell canó sobre
les teves muralles ruïnoses, bombardeja’ns amb blocs de terra seca.
Als vidres dels magatzems esplendorosos! dins els salons! Fes engolir la
seva pols a la ciutat. Oxida les gàrgoles. Emplena els tocadors de
pols de robins candent...”
Oh! la mosqueta embriagada en el pixador de l’alberg,
enamorada de la borratja, i que un raig dissol!
FAM
Si un gust sento, no és sinó
Per la terra i per les pedres.
Jo sempre em nodreixo d’aire,
De roc, de carbons, de ferre.
Volteu, fams meves, paixeu
Pel prat sonor.
Absorbiu el gai verí
D’aquestes flors.
Mengeu els còdols que hom trenca,
Les velles pedres d’esglésies;
Els palets d’antics diluvis,
Pans sembrats a les valls grises.
...
Pel fullatge el llop cridava
Vomitant les belles plomes
Del seu àpat ocellívol:
Jo, com ell, em corsecava.
Les escaroles, els fruits
Sols esperen la collita;
Mes l’aranya del passeig
Menja només violetes.
Que jo dormi! que jo bulli
Pels altars de Salomó.
Sobre l’òxid corre el brou
I amb el llimó fan un tot.
Per fi, oh felicitat, oh raó, vaig separar
del cel l’atzur, que és negror, i vaig viure, espurna d’or de la llum
natura. De joia, adoptava una expressió tan simiesca i extraviada
com podia:
Hom l’ha retrobat!
Què? L’eternitat.
És el mar mesclat
Al sol.
Ànima eternal
Compleix el teu vot
Malgrat la nit sola
I el dia de foc.
Et desinteresses
Dels parers humans,
Dels anhels comuns!
I voles segons...
-Jamai l’esperança.
Cap orietur.
Ciència i paciència,
Suplici segur.
Ni fita ni fi,
Brases de setí,
El vostre ardor
És el deure.
Hom l’ha retrobat!
-Què?- l’Eternitat.
És el mar mesclat
Al sol.
...
Vaig esdevenir una òpera fabulosa: vaig
veure que tots els éssers tenen una fatalitat de felicitat: l’acció
no és la vida, ans una manera de malgastar una certa força,
un enervament. La moral és la feblesa del cervell.
A cada ésser, diverses altres vides em
semblaven atribuïbles. Aquest senyor no sap el que fa: és un
àngel. Aquesta família és una niada de gossos. Davant
diversos homes parlava en veu altra amb un moment d’una de llurs altres vides.
-Així, he estimat un garrí.
Cap dels sofismes de la follia -la follia que
hom reclou- no ha estat oblidat per mi: podria enumerar-los tots, en detinc
els ressorts.
La meva salut perillà. El terror muntava.
Queia en somnis de diversos dies i, llevat, continuava els somnis més
tristos. Estava madur per al traspàs, i per un camí de perills
la meva feblesa em du als confins del món i de la Cimèria,
pàtria de l’ombra i dels torbs.
Vaig haver de viatjar, distreure els encanteris
acumulats en el meu cervell. Sobre el mar, que estimava com si hagués
hagut de rentar-me d’una sutzura, veia alçar-se la creu consoladora.
Havia estat damnat per l’arc del cel. la Felicitat era la meva fatalitat,
el meu remordiment, el meu verm: la meva vida seria sempre massa immensa
per a ésser consagrada a la força i a la bellesa.
la Felicitat! La seva dent, dolça en la
mort, m’advertia al cant del gall -ad matutinum, en el Chistus venit -en
les més llòbregues ciutats.
Oh estacions, oh castells!
Quina ànima és sense màcules?
He fet l’estudi portentós
De la felicitat, com tots.
Li dic: Salut! cada vegada
Que el gall francès fa cantada.
Ah! no tindré més delit:
Ella s’enduu els cinc sentits.
L’encís pren ànima i cos
I malversa tot esforç.
Oh estacions, oh castells!
La seva fugida, ai las!
Serà a l’hora del traspàs.
Oh estacions, oh castells!
...
Això ha passat. Avui sé saludar
la bellesa.
(Trad. Josep Palau i Fabre)
Ronda de Rimbaud
Ha estat dit que hi ha poetes que escriuen amb tinta i poetes que escriuen
amb sang. Aquí això és un fet. La poesia, com l'amor,
cal redescobrir-la a cada moment o es marfon anèmica.
En aquesta versió he prescindit de la rima i tampoc no m'he esforçat
gaire per atènyer una estructura mètrica rigorosa, convençut
que en un poeta com Rimbaud tot això poc és una guia fonamental
per a arribar al seu esperit.
[El va traduir per commemorar la Comuna de París, 18 de març
al 28 de maig de 1871]
(Brossa, Joan. "Nota a la primera edició (1974)". Les ungles
del guant. Ronda de
Rimbaud. Barcelona, Ed. 62, 1994.)
L'ORGIA PARISENCA
O
PARÍS ES REPOBLA
Covards, aquí la teniu! Vomiteu a les estacions!
El sol va eixugar amb els seus pulmons ardents
Els bulevards que un dia van omplir els Bàrbars.
Vet aquí la Ciutat santa asseguda a l'occident!
Aneu! Preveurem els refluxos d'incendi;
Vet aquí els molls, els bulevards, vet aquí
Les cases damunt l'atzur lleuger que irradia
I que un dia la rojor de les bombes va constel.lar!
Amagueu els palaus morts en nínxols de planxes!
El vell dia esverat us refresca les mirades.
Vet aquí el tropell roig de torcedores d'anques:
Torneu-vos folls, sereu divertits tan esverats!
Munt de gosses en zel devorant cataplasmes,
El crit de les cases d'or us reclama. Robeu!
Mengeu! Vet aquí la nit de joia amb profunds espasmes
Que baixa al carrer. Oh bevedors desolats,
Beveu! Quan la llum arriba intensa i folla
I furga al vostre entorn els luxes regalats,
¿Escau de bavejar, sense gest, sense paraula,
Als gots, perduts els ulls en llunyanies blanques?
Engoliu, per la Reina de cul cascadejant!
Escolteu l'acció dels estúpids singlots
Destrossadors! Escolteu saltar en les nits fogoses
Els ximples ploramiques, carronyes, ninots, lacais!
Oh cors de brutícia, boques espantoses,
Funcioneu més fort, boques de pudors!
Un vi per a aquestes torpors innobles, a les taules...
Teniu els ventres fosos de vergonyes, oh Vencedors!
Obriu el nas a les superbes nàusees!
Mulleu-vos amb verins forts les cordes del coll!
Passant les mans encreuades als vostres clatells d'infant
El Poeta us diu: "Covards, torneu-vos boigs!
Perquè escorcolleu el ventre de la Dona,
Encara temeu d'ella una convulsió
Que cruixi tot asfixiant-vos la niuada infame
Damunt la seva pitrera amb horrible pressió.
Sifilítics, folls, reis, ninots, ventrílocs,
¿Què pot fer tot això a la puta París,
Les ànimes i els cossos, les metzines i els parracs?
Ells s'espolsarà de vosaltres, morruts podrits!
I quan estareu llestos, plorant damunt les entranyes,
Esllanguits, reclamant els diners, esmaperduts,
La roja cortesana dels pits grossos de batalles
Lluny del vostre estupor torcerà els aspres punys!
Quan els teus peus tan ferm han ballat en les còleres,
París!, quan has rebut tantes ganivetades,
Quan jeus i retens a les teves nines clares
Un clap de la bondat del roig revifament,
Oh ciutat dolorosa, ciutat gairebé morta,
Amb el cap i els dos pits mirant cap al Futur
Que obre milers de portes damunt la teva pal.lidesa,
Ciutat que el Passat trist podria beneir:
Cos magnetitzat de nou per a les enormes penes,
De nou beus, doncs, la vida esgarrifosa! Sents
Sorgir el flux lívid dels cucs a les venes,
I rondar damunt la teva clara amor dits de glaç!
I no cal pas que ens dolgui. Els cucs, els cucs lívids
Mai més no et destorbaran l'alenada de Progrés,
Que les Estrixs no apagaven l'ull de les Cariàtides
On els plors d'or astral queien dels blaus graons."
Per bé que sigui horrible veure't coberta així;
Encara que ningú no ha fet d'una ciutat
Úlcera més pudent a la Natura verda,
El Poeta et diu: "La teva Bellesa és esplèndida!"
L'oratge t'ha consagrat suprema poesia;
La immensa commoció de forces et socorre;
La teva obra bull, la mort gruny, Ciutat elegida!
Amassa les estridències al cor d'un cornetí sord.
El poeta prendrà els sanglots dels Infames,
La ràbia dels Forçats, la clamor dels Maleïts;
I els seus raigs d'amor flagel.laran les Dones.
Les estrofes botran: Aquí!, aquí!, bandits!
-Societat, tot resta restablert: les orgies
Ploren llur vella ranera als vells bordells:
I els llums de gas en deliri, pels murs vermellencs,
Flamegen sinistrament cap als atzurs descolorits!
Maig 1871
(Trad. Joan Brossa)
"EL JUST VA RESTAR DRET..."
El Just va restar dret damunt les anques sòlides:
Un esclat li daurà l'esquena; les suors
Em van prendre: "Vols veure com rutilen els bòlids?
¿I, dret, escoltar el zumzeig de les menstruacions
D'astres lactis, i els eixams d'asteroides?
"Espien el teu front mil farses nocturnes,
Oh Just! Cal tenir un sostre. Digues l'oració
Amb la boca al llençol dolçament expiat;
I, si algun perdut topa amb el teu ostiari,
Digues: Germà, passa de llarg, sóc mutilat!"
I el Just va restar dret en la paorosa
Blavor de l'herba un cop el sol mort:
"Llavors, ¿vendràs el teu reclinatori,
Vell xaruc? Pelegrí, sagrat!, bard d'Armor!,
Ploraner dels Olivers!, mà que enguanta la pietat!
"Barba de la família i puny de la ciutat,
Creient tan dolç: oh cor abocat als calzes,
Majestats i virtuts, amor i ceguetat,
Just!, més fastigós i bèstia que els gosses!
Jo sóc el qui sofreix i el qui s'ha revoltat!
"I això fa que plori sobre el meu ventre, oh estúpid,
I em fa riure l'esperança famosa del teu perdó!
Sóc maleït, ja ho saps!, estic pitof, tocat, lívid,
El que vulguis! Però vés-te'n al llit, au, doncs,
Just! Jo no vull res del teu cervell totxo.
"El Just ets tu, en fi, el Just! Ja n'hi ha prou!
És cert que la teva tendresa i la teva raó serenes
Fuetegen de nit com els cetacis,
Que et fas proscriure i xafes lletanies
Amb hòrrids picaportes destrossats!
"I ets tu l'ull de Déu! Covard! Encara que les plantes
Fredes dels peus divins passessin pel meu coll,
Ets un covard! Oh el teu front que formigueja de llémenes!
Sòcrates i Jesús, sants i justos, quin fàstic!
Respecteu el Maleït suprem en nits d'angoixa!"
Jo he cridat això damunt la terra, i la nit
Calmosa i blanca ha ocupat els cels durant la febre.
He alçat el front de nou: el fantasma ha fugit
I s'ha endut la ironia atroç dels meus llavis...
-Vents nocturns, apropeu-vos al Maleït! Parleu-li,
Mentre silenciós sota les pilastres
D'atzur, allargant els cometes i els nusos
D'univers, gran trastorn sense desastres,
L'Ordre, etern vigilant, voga pels cels lumínics
I de la seva draga en foc deixa fugir els astres!
Que se'n vagi amb el coll encorbatat
De vergonya, pensant sempre en el meu enuig, dolç
Com el sucre damunt la dentadura corcada
-Talment la gossa després de l'assalt dels mastins
Es llepa el flanc, d'on penja una entranya arrencada.
Que prediqui caritats mesquines i progrés...
-Abomino aquests ulls de Xinès amb panxotes,
Després que canti: non-non com un munt d'infants prop
De la mort, idiotes dolços de súbdites cançons:
Oh Justos, ens cagarem als vostres ventres de pedra!
Juliol 1871
(Trad. Joan Brossa)
EL VAIXELL EBRI
Mentre jo davallava pels Rius impertorbables,
Ja no em sentia més guiat pels sirgadors:
Els Pells-Roges cridaires els van prendre per blancs
I els van clavar tots nus a les posts de colors.
Detesto tota mena d'equipatges,
Qui porta blats flamencs o bé cotons anglesos.
Quan amb els sirgadors han acabat tals escàndols,
Les Aigües m'han deixat baixar per on em plau.
En el clapotejar furiós de marees,
Jo, l'altre hivern, més sord que el cervell dels infants,
Vaig córrer! I les Penínsules desamarrades
Poc han sofert caos més triomfals.
La tempesta ha aplaudit els meus afanys marítims.
Com un tap, de lleuger, he ballat per les ones,
Que algú en diu eternals portadores de víctimes,
Deu nits, sense enyorar l'ull obtús dels fanals.
Més dolça que als infants la carn de pomes àcides,
Penetra l'aigua verda la fusta del meu casc,
I les taques de vins blaus i de vomitades
Em renten i dispersen àncora i governall.
I de llavors ençà m'he banyat al Poema
De la Mar, amarada d'astres i lactescent,
Devorant els atzurs verds on, flotant pàl.lid
I atret, un ofegat pensiu baixa a vegades;
On, tenyint de cop sobte les blavors, els deliris
I els ritmes lents sota l'esclat del dia,
Més fortes que l'alcohol, més vastes que cap lira,
Fermenten les rojors amargues de l'amor!
Conec els cels que esclaten en llampecs, i les trombes
I les ressaques i els corrents: conec el vespre,
L'Alba exaltada igual que un poble de coloms,
I a vegades he vist el que l'home creu veure!
He vist el sol ponent, tacat de terrors místiques,
Il.luminant les llargues congestes violetes,
Talment els personatges de drames molt antics
Les ones rodant lluny llurs tremors de ventalles!
He somiat la nit verda amb neus encegades,
Però pujant als ulls del mar amb lentituds,
La circulació de sabes inaudites
I l'esclat groc i blau dels fòsfors cantadors!
He seguit durant mesos, com tot de vaqueries
Histèriques, les ones a l'assalt dels esculls,
Sense pensar que els peus fulgents de les Maries
Poguessin torçar el morro dels Oceans asmàtics.
He topat, sapigueu-ho, increïbles Florides
Que mesclen a les flors ulls de panteres amb pells
D'homes! Arcs iris encesos com brides
A l'horitzó dels mars, amb ramades verdoses!
He vist fermentar gorgs enormes, trampes on
Es podreix entre canyes tot un Leviatan!
Els enderrocaments d'aigua enmig de bonances,
I la llunyedat cap als avencs cascadejant!
Glaceres, sols d'argent, nacre ondós, cels de brases!
Varades repugnants al fons de golfs obscurs
On les serpents gegants devorades per xinxes
Cauen d'arbres torçats amb negrors perfumades!
M'hauria complagut mostrar als nens les daurades
D'ona blava, aquests peixos auris, peixos cantants.
-Escumes de flors bressen els meves partences
I oratges inefables m'han alat uns instants.
Sovint, màrtir cansat dels pols i de les zones.
El mar que amb el sanglot fa el meu balanceig dolç
M'alça les seves flors d'ombra amb ventoses grogues
I jo resto, com una dona de genollons...
Quasi una illa, agitant damunt meu les disputes
I els fems d'ocells xerraires i d'ulls rossos.
I jo navego mentre pels meus cordatges fràgils
Baixen els ofegats a dormir, a recules.
Amb tot, vaixell perdut sota cabells de cales,
Llançat per l'huracà a l'èter sense ocells,
Jo, a qui els Monitors i els velers de les Hanses
Poc haurien salvat l'esquelet ebri d'aigua;
Lliure, fumant, muntat per boires violetes,
Jo, que forado el cel vermell com un mur
Que porta, confitura exquisida als poetes,
Líquens de sol i candeles d'atzur;
Jo, que corro tacat de lúnules èlèctriques,
Planxa boja, escortat per hipocamps obscurs,
Quan els juliols fan enfonsar a cops de pal
Els cels ultramarins als embuts flamejants;
Jo, que tremolo sentint queixar-se a cinquanta milles
Els Behemots en zel i els densos Maelstroms,
Eternal filador d'immobilitats blaves,
Jo lamento l'Europa dels antics parapets!
He vist els arxipèlags siderals i les illes
On els cels delirants s'obren al viatges:
-¿És en nits sense fons que dorms i t'exilies,
Milió d'ocells d'or, oh futura Vigor?
Però he plorat molt! Les albes són ben tristes.
Tota lluna és atroç i tot sol dolorós:
L'acra amor m'ha embotit amb sopors seductores.
Que la quilla m'esclati! Oh, que torni a la mar!
Si vull una aigua d'Europa és la bassa
Fosca i freda on en el capvespre embalsamat
Un infant ajupit, ple de tristesa, deixa
Un vaixell fràgil com papallona de maig.
Banyat de languideses, ja no puc més, oh onades!,
Aixecar la singlada dels qui porten cotons,
Ni travessar l'orgull de banderes i flames,
Ni nedar sota els ulls terribles dels pontons.
(Trad. Joan Brossa)
VOCALS
A negre, E blanc, I roig, U verd, O blau: vocals,
Algun dia us diré les naixences latents:
A, fosc cosset pelut de mosques esclatants
Que volen a l'entorn d'unes pudors cruels,
Golfs d'ombra; E, candors de vapors i tendals,
Llances de gel salvatge, reis blancs, calfreds d'umbrel.les;
I, porpra, esput de sang, rialla d'una boca
En la ràbia o en els deliris penitents;
U, cicles, vibraments divins de mars verdoses,
Pau de pastius sembrats d'animals, pau d'arrugues
Que impedeix l'alquimista als fronts estudiosos;
O, suprema Trompeta plena de sorolls, rars,
Silencis travessats per Mons i per Arcàngels:
-O, l'Omega, llampec dels Seus Ulls violetes!
(Trad. Joan Brossa)
[VERTIGEN]
¿Què signifiquen, cor meu, les capes de sang
I de foc, i mil morts, i els allargats crits
De ràbia, sanglots de l'infern capgirant
L'ordre; i l'Aquiló encara damunt els enderrocs
I tota venjança? Res!--- Però sí, tota encara
La volem! Senadors, prínceps, industrials,
Caieu! Poder, justícia, història, avall!
Ens és degut. La sang!, la sang!, la flama d'or!
A la guerra, al terror, a la venjança,
Esperit meu! Fruïm en els mossecs! Passeu,
Repúbliques del món! Emperadors,
Regiments, colons, pobles, prou!
¿Qui ha de remoure els rombolls de foc fer
Sinó nosaltres i els qui imaginem germans?
Veniu, amics romàntics: això ens agradarà.
Poc treballarem mai, ah onades de foc!
Europa, Àsia, Amèrica, desapareixeu.
El nostre pas venjatiu tot ho ha ocupat,
Ciutats i camps! -Serem esclafats!
Saltaran els volcans! I el Mar apallisat...
Oh, amics meus! -Cor meu, ben segur, són germans:
Negres desconeguts, si marxàvem! Anem!
Anem! Oh dissort! Sento cruixir la vella terra
Damunt meu cada cop més vostre! La terra s'enfonsa.
No hi fa res! Jo hi sóc! Hi sóc sempre!
(Trad. Joan Brossa)
"UDOLA EL LLOP..."
Udola el llop sota els arbres
I escup les més belles plomes
Dels seus àpats d'aviram:
Igual que ell em consumeixo.
Els enciams i les fruites
No volen sinó que els cullin;
Però l'aranya del clos
Només menja violetes.
Que jo dormi! Que jo bulli
Als altars de Salomó,
El brou corre pel rovell
I es barreja amb el Cedró.
(Trad. Joan Brossa)
EL DORMENT DE LA VALL
És un racó de prat on canta un rierol
que penja com un boig pelleringues de plata
a l'herba; on, de l'altiva muntanya, brilla el sol;
és una vall petita que de clarors esclata.
Un soldat jove, boca oberta, descofat,
en frescos créixens blaus es remulla el clatell
i dorm: a l'herba, sota el núvol, s'ha ajaçat;
pàl.lid al seu llit verd, la llum plou damunt d'ell.
Dorm amb els peus als gladiols. Dormint, somriu
igual com somriuria, malalt, un nen petit.
Bressa'l amb calidesa, natura, que té fred.
Les olors no li fan tremolejar el nariu;
dorm a ple sol, amb una mà damunt del pit,
tranquil. Té dos forats vermells al costat dret.
octubre 1870
(Trad. Tomàs
Martí)
LA MEVA BOHÈMIA
Me n’anava, amb els punys ficats a les butxaques;
El paltó esdevenia ideal; caminava
Sota el cel, Musa!, i era el teu amic fidel;
Oh, quants amors esplèndids vaig somiar llavors!
Als meus pantalons únics hi havia un gran forat.
-I com un patufet somiador, esgranava
Rimes. El meu alberg era l’Óssa Major.
-Els meus estels, al cel, feien un dolç fru-fru.
I, assegut a la vora del camí, els escoltava,
Als vespres de setembre, quan sentia al meu rostre
Les gotes de rosada, com un vi estimulant;
I així, rimant enmig de les ombres fantàstiques,
Com d’unes lires, jo estirava els elàstics
De les botes ferides, un peu prop del meu cor!
(Trad. Joan Peña)
ARTHUR RIMBAUD
No tenim pas les natges iguals. Prou he observat
persones descordades darrere una pallissa,
i, en els banys sense noses on la infància s’aquissa,
he vist el pla i l’efecte del nostre cul brindat.
Més ferm, pàl.lid en molts de casos, és dotat
de replans evidents que una fronda entapissa
de pèls; i és per a elles que la ratlla ombradissa
es cobreix, encisera, del llarg setí aflonjat.
Una bella destresa màgica i fetillada,
com no es veu sinó en l’àngel en sant retaule enclòs,
imita bé la galta on el somriure es bada.
Oh, talment estar nus, cercar joia i repòs,
els ulls cap a la seva porció venerada,
i, tots dos ja lliberts, sanglotar dolços plors!
(Trad. Miquel Desclot)
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
