Introducció
al simbolisme
Charles Baudelaire
Les flors del mal
El spleen de París
Introducció
al simbolisme
"El simbolisme -seguint el romanticisme, encara que sense el tràgic
d'aquest- refusa la primacia de la raó i intenta desentranyar, recorrent
a les imatges mitològiques o al món dels somnis, els "signes"
ocults que bateguen en l'home i motiven la seva conducta. Aquest és
l'objectiu explícit dels seus grans poetes (Mallarmé, Rimbaud,
Lautreamont) i el dels seus pintors més representatius (Gustave Moreau
i Arnold Böcklin)." (Argullol)
“S’ha establert una convenció que vol que el Simbolisme sigui un
moviment poètic [...] que arrenca d’alguns dels postulats més
radicals del Romanticisme, troba la seva plasmació en l’obra de Baudelaire,
cualla sobretot en l’obra dels grans poetes que foren Mallarmé i Verlaine
(el cas de Rimbaud, com veurem, mereix certes reserves), i arriba a dominar
la poesia europea de la primera part del nostre segle, amb les grans figures
de Valéry, Yeats, Eliot, Rilke”.
“Destil.len una poesia que ja no aspira a explicar el món, ni tan
sols a expressar-lo, sinó a suplantar-lo”. “Se segregaren de la societat,
fugiren dels honors, mecenatges, llocs oficials, i aquest allunyament orgullós
adquirí l’aspecte d’això que ara anomenam la marginació
social. Baudelaire, Verlaine, Rimbaud, conegueren la misèria, la malaltia,
l’abandó”.
La seva “exigència tècnica pretén dotar el poema d’una
autonomia i polivalència semàntica que fins aleshores només
havia pertangut a la música. [...] En relació a això
jugà un gran paper la teoria estètica i la música de
Wagner, que fou objecte d’un culte fervorós per part dels simbolistes,
ja des dels anys de Baudelaire. De Wagner, els poetes simbolistes admiraven
la concepció filosòfica i “mística” de la música,
l’aspiració a l’”obra d’art total” i la peculiar arquitectura temàtica
dels drames musicals, que alguns intentaren imitar i traslladar al terreny
de la poesia [...] alguns també compartiren amb Wagner el gust per
la mitologia nòrdica i medieval”
“Una altra vessant important de la iconografia simbolista la constitueix
el món galant, decadent i ingènuament sentimental del
segle XVIII tal com la imaginà primer Verlaine, i més tard molts
altres poetes de finals de segle. Parcs abandonats, fonts amb molsa i camins
coberts de fulles mortes, clars de lluna, arlequins i amants malencònics
poblaren molts dels poemes que van escriure els simbolistes, modernistes o
decadents, que amb aquests noms i d’altres encara, es van conèixer
els poetes dels quals aquí tractam.” (Todó)
“Baudelaire, Mallarmé o Valéry son autors de teories poètiques
originals i profundes, i el més interessant és que sovint la
teoria s’expressa i s’experimenta en el poema mateix. Així, Le Bateau
Ivre de Rimbaud, el Tombeau d’Edgar Poe de Mallarmé o La Jeune Parque
de Valéry són al mateix temps poemes genials i formidables reflexions
sobre la poesia.” (Todó)
Se solen assenyalar com a precedents del simbolisme Théophile Gautier
(1811-1872), amic de Baudelaire, Gérard de Nerval (1808-1855), Edgar
Allan Poe, Hölderlin, Novalis.
Charles Baudelaire
(París, 9 d’abril de1821 – 31 d’agost de1867)
“Va patir en la seva pròpia persona els atacs de la legislació
burgesa, que processà i censurà el seu llibre de poemes. La
reacció de Buadelaire és almenys proporcionada a l’atac sofert:
“Tots els imbècils de la Burgesia que pronuncien les paraules “immoral,
immoralitat, moralitat en l’art” i altres beneitures em recorden Louise Villedieu,
una puda de cinc francs, que una vegada m’acompanyà al Louvre, on ella
no havia estat mai, començà a posar-se vermella i a tapar-se
la cara, i estirant-me la mànega a cada instant em demanava davant
les estàtues i quadres immortals om podien exhibir-se públicament
semblants indecències”. (Mon coeur mis à nu)”. (Todó)
Baudelaire s’estimava més parlar de Bellesa que no d’art. “La diferència
entre l’Art i la Bellesa és la que hi ha entre una causa i el seu efecte
[...] De fet, la concepció de la Bellesa com un efecte es troba literalment
formulada a The Philosophy of Composition de Poe, que Baudelaire traduí
el 1859: “Quan els homes parlen de bellesa, no entenen una qualitat, com
suposen, sinó un efecte; es refereixen a aqueixa intensa i pura elevació
de l’ànima –no de l’intel.lecte o del cor- sobre la qual ja he parlat,
i que s’experimenta com a resultat de la contemplació d’”el bell”.”
(Todó)
“Per als romàntics, el paisatge poètic que permetia a l’ànima
elevar-se cap a l’Absolut, cap a la bellesa, era essencialment la naturalesa
[...] El paisatge mític de la poesia moderna no pot ésser sinó
la Ciutat, la gran urbs del XIX amb les masses anònimes, les avingudes
brillants de boira, les faroles coronades d’un nimbe boirós, els plaers
prohibits, la misèria.” “Amb el seu tractament poètic del paisatge
urbà, amb la seva fulgurant intuïció [...] de les relacions
entre l’amor i el mal [...], amb la seva imagineria refinada i perversa i
la seva exigència de rigor intel.lectual [...] Baudelaire inaugura
la poesia moderna, la d’ara mateix. Però hi ha un aspecte de la seva
poesia i del seu pensament estètic que influí de manera fonamental
(a vegades fins i tot excessiva) en les generacions següents, concretament
en els poetes simbolistes. Es tracta de les cèlebres correspondències,
eix fonamental de l’ideari simbolista. La idea que
el món sensible, la natura, és un sistema de símbols
que evoca realitats ocultes i inaccessibles d’una altra manera, fou formulada
molt abans de l’època en què escriu Baudelaire [en parla, per
exemple, Montaigne]” Baudelaire diu: “manejar amb saviesa una llengua és
practicar una espècie de bruixeria evocativa. Aleshores és quan
el color parla, amb una veu rpofunda i vibrant [...] quan la passió
murmura i rugeix el seu llenguatge eternament semblant.” [...]Però
l’escrit més famós de Baudelaire sobre el tema és el
sonet Correspondences, que es convertí en una espècie de text
programàtic per als simbolistes. El poeta hi parla de dos tipus de
correpondències, les verticals (la Natura com a símbol de realitat
ocultes) i les horitzontals (associacions sinestèsiques sense significat
precís): (Todó)
Els sentits, reforçats per aquestes correspondències són
els encarregats de provocar l’èxtasi, que és l’única
manera de fugir de l’spleen, aquest avorriment moral que afecte els esperits
privilegiats, els artistes. “L’Spleen apareix a Les flors del Mal com una
espècie d’a priori, un motor immòbil i inexplicat la missió
del qual és posar en moviment la màquina poètica del
llibre. La dinàmica entre spleen i idela, les maneres de fugir-ne (l’amor,
les drogues, el mal, la mort) són, a més de títols de
les parts del llibre, temes fonamentals de la poesia baudelairiana.
Tal volta ara entendrem més bé quin és el lloc que ocupa
aquest èxtasi dels sentits. Es tractarà de convocart tota la
potència sensual que habita en certes experiències, certs éssers,
certs objectes, per aconseguir el que sembla que és l’únic mitjà
de fugir de l’horrible fastig de la quotidianitat: l’oblit, l’aniquilament
del jo, o l’èxtasi [...] L’+extasi baudelairià [...] no s’ha
de veure com una concentració de l’esperit que tendeix cap a quelcom,
sinó com el seu eixamplament oceànic, com un deixar-se fluir
cap a l’animalitat o la mineralitat. En el món poètic
de Baudelaire hi ha un ésser que reuneix les suggestions de tots els
sentits, que pot potenciar totes les sensacions, i aconseguir que es barregirn
i es responguin: hi ha un estímul per a l’èxtasi més
potent i eficaç que totes les drogues: la dona;” i en posa com a exemple
el sonet “Perfum exòtic” (Todó)
El 5 de juliol de 1857, un article de G. Bourdin a “Le Figaro” denuncia
Les flors del mal (diu: “El llibre és un hospital obert a tots els
excessos de l’esperit, a totes les putrefaccions del cor”); el llibre és
embargat i Baudelaire condemnat a tres-cents francs i a la supressió
de sis poemes.
Les flors del mal
AL LECTOR
L’estultícia, el pecat, l’error, la cobejança,
ens trasbalsen el cos, torben els pensaments,
i alimenten els nostres gentils remordiments,
tal com els mendicants amb la seva menjança.
Els pecats són tossuts, les recances, covardes;
ens fem pagar a preu fort quan els hem confessat
i alegrement tornem cap al camí enfangat
creient rentar les taques amb llàgrimes bastardes.
Sobre el coixí del mal és Satan Trismegista
qui es gronxa llargament l’esperit encantat,
i el valuós metall de nostra voluntat
està vaporitzat pel sapient alquimista.
És Ell qui manté els fils que ens mouen i trasmuden!
Als repugnants objectes sabem trobar-hi esquers;
vers l’Infern cada dia baixem uns passos més,
sense horror, a través de tenebres que puden.
Tal com un disbauxat que a devorar s’acuita
d’una antiga barjaula el pit martiritzat,
robem com de passada un plaer reservat
que espremem fortament com una vella fruita.
Pitjats, formiguejant, com els helmints a hordes,
un poble de Dimonis folga al nostre esperit,
i, mentre respirem, la Mort al nostre pit
baixa, riu invisible, amb tot de queixes sordes.
Si l’estupre, el verí, el foc, la punyalada,
encara no han brodat amb agradable traç
dels nostres lamentables destins el canemàs,
és perquè la nostra ànima, ai las!, no és prou
gosada
Però enmig de panteres, xacals, gossos de presa,
de simis i escorpins, de voltors i serpents,
de monstres udolants, grunyidors i llisquents,
en els corrals infames del vici i la feblesa,
un n’hi ha de més lleig, més àvol, més deformed!
Tot i no fer grans gestos ni armar terrabastalls,
el món convertiria en un munt d’escombralls
i amb gust l’engoliria fent un badall enorme;
és el Tedi! – amb ulls molls per un plorar impassible,
somia cadafals fumant el seu hudà.
Ja el coneixes, lector, aquest monstre sensible,
-hipòcrita lec tor, -semblant meu, - i germà!
(Versió de Xavier Benguerel)
Spleen i ideal
L’ALBATROS
Sovint, per esbargir-se, els homes d’equipatge
capturen uns albatros, magnes ocells marins,
que, indolents companyons, segueixen el viatge
de la nau que s’esmuny sobre els avencs salins.
Tot just entaforats en la insòlita escena,
aquests reis de l’atzur, maldestres i porucs,
per la coberta es mouen arrossegant amb pena
les seves ales balnques a tall de rems feixucs.
L’alat viatger amb cara tan inepta i adusta!
Tan bell adés i, ara, risible, lleig i moix!
L’un excita el seu bec amb la pipa de fusta,
l’altre un alacaigut imita fent-se el coix!
El Poeta és semblant al rei de les altures,
veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
exiliat en terra i blanc de les censures,
ses ales de gegant van destorbant-li el pas.
(Versió de Xavier Benguerel)
CORRESPONDÈNCIES
La Natura és un temple on uns pilars vivents
Deixen, de tant en tant, sortir obscures paraules;
L’home hi passa a través d’una selva de símbols
Que l’observen amb uns esguards familiars.
Com llargues ressonàncies que de lluny es confonen
En una tenebrosa i profunda unitat,
Immensa com la nit i com la claredat,
Tots els sons, els perfums i els colors es responen.
Hi ha perfums que són frescs com el cutis dels nens,
Dolços com oboès, verds com les praderies,
-I d’altres, corromputs, opulents, triomfants,
Tenen l’expansió de coses infinites,
Com l’ambre, el benjuí, l’olíban i l’almesc,
Que canten els transports dels sentits i de l’ànima.
(Trad. Joan Peña)
L’ENEMIC
La meva joventut ha estat un fosc oratge,
el sol, només a ratxes, l’omplí de resplendor;
el llamp, el tro i la pluja han fet un tal damnatge,
que ben pocs fruits conserva el meu jardí en saó.
He aconseguit l’autumne d’idees madurades,
i vet aquí que amb pales i rascles, pas a pas,
caldrà esplanat de nou les terres inundades
on l’aigua obre cavorques tan grans com uns fossars.
¿Qui sap si el reflorir que el meu llarg somni espera
no trobarà al meu sòl net com una ribera
el místic aliment que el rescati amb esc reix?
-Oh dolor!, oh dolor! DEvora el Temps la vida,
i l’Enemic que al cor ens obre una ferida
de la sang que perdem es fortifica i creix!
(Versió de Xavier Benguerel)
L’HOME I LA MAR
Home lliure, per sempre t’estimaràs la mar!
Espill de la teva ànima, l’hi veus emmirallada
en l’infinit vaivé d’onada rera onada,
i tu ja ets un abisme més amargant encar.
Et plau de subjergir-te dins de la teva imatge;
l’estrenys amb ulls i braços, però el cor es distreu
d’escoltar adés i ara la seva pròpia veu
en el brum d’aquest plany indomable i salvatge.
Tots dos sou tenebrosos i tots dos sou discrets:
home, als teus gorgs immensos no arribà mai cap sonda,
oh mar, és insabuda ta riquesa més fonda,
tan gelosos com sou de preservar els secrets!
I tanmateix, després de segles innombrables,
heu seguit barallant-vos, cruels, a dret i a tort,
de tant com estimeu el carnatge i la mort,
oh lluitadors eterns, oh germans implacables!
(Versió de Xavier Benguerel)
DON JOAN ALS INFERNS
Quan don Joan baià cap als avencs ombrosos
i un cop lliurà a Caront l’òbol pel pas del riu,
un mendicant, de braços venjatius, poderosos,
empunyà els rems, a imatge d’Antístenes l’altiu.
Dones de sines fofes, les robes entreobertes,
es retorçaven lúbriques sota el cel ennegrit,
i, com un gran ramat de víctimes ofertes,
al seu quest rossegaven un lalrguíssim mugit.
Rient li requeria Sgararelle les pagues,
mentre amb un trèmul dit mostrava don Lluís
a tots els morts errívols per les riberes vagues
el fill audaç, un dia escarn del seu front gris.
Sota el dol estremida, Elvira, magra i pura,
prop del pèrfid espòs un temps amant ardent,
semblava reclamar-li el somrís de ventura
on brillés la dolcesa del primer jurament.
Un gran home de pedra, rígid dins l’armadura,
governant el timó tallava el flux espès:
però el calmós heroi, la mà a l’empunyadura,
mirava els solcs de l’aigua sense fer cas de res.
LA BELLESA
Jo sóc bella, oh mortals!, com somni en pedra dura,
i el meu pit, on vosaltres sucumbiu de llangor,
és fet per inspirar al poeta un amor
que és mut com la matèria i com ella perdura.
Esfinx sempre incompresa regno en el blau espai;
uneixo un cor de neu a la blancor dels cignes,
odio els moviments que desplacen els signes,
mai no vesso cap llàgrima i tampoc no ric mai.
Els poetes, davant de la meva insolència,
que manllevo, diria, als monuments més grans,
en estudis austers marfondran l’existència;
car tinc, per fascinar aquests dòcils amants,
purs miralls que les coses fan molt més adorables:
els meus ulls, amples ulls, de clarors perdurables!
(Versió de Xavier Benguerel)
HIMNE A LA BELLESA
¿Surts de l’abisme o véns d’aquest cel insondable,
oh Bellesa d’esguard infernal i diví,
que el benifet i el crim vesses inextricable,
i per això podem comparar-te amb el vi?
L’alba neix als teus ulls i el capvespre s’hi ajoca;
espandeixes perfums com el vent cap al tard;
són un filtre els teus besos i una àmfora ta boca
que l’infant encoratge i fa l’heroi covard.
Surts d’una gorga negra o davalles dels astres?
El Destí, com un gos, et va seguint ullprès;
vas sembrant a l’atzar la joia i els desastres,
i tu ho governes tot i no respons de res.
Camines sobre els morts, i te’n burles, Bellesa;
dels teus joiells l’Horror no és pas el menys vistent,
i entre els millors penjulls, el Crim, en la nuesa
del teu ventre orgullós, dansa amorosament.
L’efímer ofuscat vola vers tu, candela,
crepita: “Beneïm l’atxa!”, diu commogut.
Sobre la seva amant l’enamorat que anhela,
té el fest d’un moribund que amoixa el seu taüt.
¿Que ens arribis del cel o de l’infern, què importa,
Bellesa! , monstre enorme, càndid, que mous a esglai,
si en tu l’ull i el somriure i el peu m’obren la porta
d’un Infinit que estimo, que no he conegut mai?
De Déu? Satan? Tant és! Àngel o bé Sirena,
tant és, si ets tu quji ens fas –fada d’ulls vellutats,
ritme, perfum, claror, reina que m’encadena!-
l’univers menys horrible i els instants menys pesats!
(Versió de Xavier Benguerel)
PERFUM EXÒTIC
Quan, ulls clucs, al capvespre d’una tardor adorable,
aspiro l’abrusada sentida del teu pit,
veig desfilar un feliç litoral estremit
que enlluernen els focs d’un sol inalterable;
una illa mandrosa on la natura espleta
abundor d’arbres rars de saborosos fruits;
homes de cos esvelt, vigorosos, recuits,
i dones de mirada que sorprèn de tan neta.
Guiat per ta fragància vers climes tropicals,
veig un port inundat de veles i de pals
encara fatigats pel mar que els balanceja,
mentre el perfum dels verds tamarius costaners,
que es propaga dins l’aire m’omple el pit i es barreja
a dins de la meva ànima al cant dels mariners.
(Versió de Xavier Benguerel)
LA CABELLERA
Oh el velló, que s’encrespa i a fil d’espatlla sura!
Oh cabellera! Efluvi carregat de llangor!
Èxtasi! Per poblar anit l’alcova obscura
dels records adormits en la seva espessura,
vull agitar-la en l’aire igual que un mocador!
L’Àfrica abrusadora i l’Àsia amb poc coratge,
tot un món llunyedà, absent, i que es consum,
viu en tes pregoneses, aromàtic boscatge!
Hi ha esperits que en la música han emprès el viatge,
el meu, oh l’amor meva!, neda en el teu perfum.
Iré lla baix on l’arbre i l’home, plens de saba,
llargament defalleixen sota escalfs tropicals;
trenes fermes, sigueu l’onada que em raptava!
Mar de banús, contens un somni que no acaba,
de veles, de remers, de flames i de pals:
Un port sonor on l’ànima en enormes onades
pot beure la remor, el perfum i el color;
on naus, lliscant entre or i sedes jaspiades,
obren els braços amples per a les abraçades
de la glòria d’un cel de perenne escalfor.
Submergiré el meu cap que l’amor embriaga
dins aquest negre mar on l’altre està tancat;
i el meu subtil voler que l’onatge amanyaga,
oh fecunda peresa, sabrà anar-te a la saga,
infinit gronxament del lleure perfumat!
Cabells blaus, pavelló de tenebres tibades,
em retorneu l’atzur del cel rodó, llunyà;
sobre el fris apelfat d’unes grenyes trenades
m’embriago ardentment amb sentors barrejades
de l’oli fresc de coco, de musc i de quitrà.
Molt temps!, sempre!, amb la mà dins ta pesant crinera
on sembrarà la perla, el safir i el robí,
per tal que al meu design no et facis mai ronsera!
¿No ets l’oasi on somio, la carbassa vinera
on del record m’empasso a intensos glops el vi?
(Versió de Xavier Benguerel)
EL GAT
Vine, gat bell, al meu cor amorós;
les teves urpades mesura,
deixa’m nedar en els teus ulls torbadors,
mescla de ferro i d’àgata dura.
Mentre els meus dits amanyaguen a pler
el teu cap i el teu dors atlètic,
i que la mà se’m torba de plaer
en palpar el teu cos energètic,
la meva dona veig. El seu esguard,
igual que el teu, bèstia xalesta,
fred, profund, talla i fendeix com un dard,
i, des dels peus fins a la testa,
un aire tènue, un perfum com de tu,
neden entron del seu cos bru.
(Versió de Xavier Benguerel)
TOTA ENTERA
El Dimoni, dins ma cambra alta,
m’ha vingut a veure al matí,
i, procurant trobar-me en falta,
m’ha dit: “Em proposa escatir,
entre totes les belles coses
de què està fet el seu encant,
entre objectes negres o roses
que formen el seu cos galant,
quin és el més dolç.” –Oh mon ànima!,
tu vas respondre a l’Avorrit:
“Donat que Ella és tota magnànima,
res no mereix ser preferit.
Quan tot m’encanta, el cor ignora
si és que res no em té seduït.
Ella enlluerna com l’Aurora
i reconforta com la Nit;
massa exquisida és l’harmonia
que governa el seu cos diví,
ni un analista no podria
destriar-ne els acords sens fi.
Un místic canvi que m’explica
que els meus sentits un els resum!
El seu alè fa la musica,
com la veu seva fa el perfum!
(Versió de Xavier Benguerel)
LA TORXA VIVENT
Avancen davant meu, aquests Ulls lluminosos,
que agençà un Àngel savi amb fantàstics imants;
sacsejant als meus ulls els seus focs preciosos,
avancen els divins germans que em són germans.
Salvant-me de paranys i tota greu fallença,
per la ruta del Bell van guiant el meu pas;
són els meus servidors, jo sóc el seu remença;
i tot en mi respon a aquest brandó vivaç.
Ulls bonics, resplendiu com la mística i vaga
llum d’uns ciris encesos a ple dia; el sol d’or
enrogeix, pro el seu foc fantàstic no l’apaga;
vosaltres celebreu el Despertar, ells, la Mort;
que m’heu despertat l’ànima el vostre cant proclama,
astres dels quals cap sol no pot marcir la flama!
(Versió de Xavier Benguerel)
REVERSIBILITAT
Àngel joiós, ¿què en saps del sanglot que ennuega,
dels pesars, la vergonya, de l’angoixa, els neguits,
i les vagues terrors d’unes terribles nits
que encongeixen el cor com paper que un rebrega?
Àngel joiós, què en saps del sanglot que ennuega?
Àngel ple de bondat, ¿què en saps de la quimera,
dels punys crispats en l’ombra i, del plor, l’amargor,
quan la Venjança bat el maligne pregó,
i del nostre pensar bruscament s’apodera?
Àngel ple de bondat, què en saps de la quimera?
Àngel ple de salut, ¿què en saps tu de les Febres,
que, al llarg de l’hospital de parets imponents,
com ressagots proscrits murmurant entre dents,
busquen el sol escàs enllà de les tenebres?
Àngel ple de salut, què en saps tu de les Febres?
Àngel tan bell, ¿què en saps d’una cara malmesa,
i la por d’envellir, i l’odiós turment
de llegir tot l’horror del renunciament
als ulls on hem begut tant temps amb avidesa?
Àngel tan bell, què en saps d’una cara malmesa?
Àngel ple de ventura, de goig, de lluminàries,
David morent hauria demanat ta salut
als aflats del teu cos, encant de joventut!
Mes, àngel, jo de tu, sols imploro pregàries,
Àngel ple de ventura, de goig, de lluminàries!
(Versió de Xavier Benguerel)
EL VERÍ
El vi sap revestir la més llorda cabana
d’un luxe miraculós,
i fa sorgir més d’un peristil fabulós
de l’or del seu vapor grana,
igual que un cel que es colga dins un cel nebulós.
L’opi fa molt més gran allò que no té límits,
allarga l’il.limitat,
aprofundeix el temps, cava la voluptat,
i de negres plaers tímids
omple el cor més enllà de sa capacitat.
Tot això no val pas el verí que traspua
dels teus ulls, ulls maragdins,
llacs on trem el meu cor i, invertit, s’hi veu dins...
Els meus somnis en corrua
van a desalterar-se en aquests gorgs salins.
Tot plegat el terrible prodigi no valdria
de ta saliva mordent,
que en l’oblit sumeix l’ànima sense remordiment,
i, traginant la follia,
als verals de la mort se l’enduu defallent!
(Versió de Xavier Benguerel)
CANÇÓ DE LA TARDA
Per bé que l’úll recelós
et brindi un insòlit aire
que no és d’àngel poc ni gaire,
bruixa dels ulls seductors,
t’adoro, frívola meva,
ma terrible passió!,
amb semblant devoció
que el clergue a l’ídola seva.
El desert i el bosc incult
t’embaumen la trena agresta,
i té el gest la teva testa
del que és secret i és ocult.
Al teu voltant l’olor sura
com entorn d’un encenser;
i ets, com la tarda, un esquer,
nimfa càlida i obscura.
Ai!, els filtes, ni els més forts
no valen pas ta peresa,
i la carícia has apresa
que torna la vida als morts!
Del teu dors i de les sines,
tens els flancs enamorats,
tant com, dels làngujids posats,
els coixins quan t’hi reclines.
Segons com, per assossec
de ta ira misteriosa,
dilapides, seriosa,
la besada i el mossec;
em laceres, amant bruna,
amb un riure que és escarn,
i m’escampes per la carn
el teu ull dolç com la lluna.
Sota el calçat de setí,
que el peu sedós t’acomboia,
poso la meva gran joia,
el meu geni, el meu destí,
per tu, remei de ma dèria,
per tu, que ets llum i color!,
explosió de calor
dins de ma negra Sibèria!
(Versió de Xavier Benguerel)
ELS GATS
L’auster savi i l’amant a qui el fervor abrasa
amen, en arribar al declivi autumnal,
els gats puixants i dolços, orgull de tot casal,
que, fredelucs com ells, els plau fer vida a casa.
Bons amics de la ciència i de la voluptat,
busquen l’horrible fosca i esquiven els desoris;
els hauria pres l’Èreb per corsers mortuoris,
si al servatge poguessin vinclar la dignitat.
Prenen, somniejant, poses nobiliàries
de grans esfinxs jaient fondament solitàries,
talment com adormint-se en un son sense fi;
plens els prolífics flancs de màgiques centelles,
i tot d’engrunes d’or, com d’un sorral molt fi,
els ulls místics els brillen, vagament, com estrelles.
(Versió de Xavier Benguerel)
LA MÚSICA
La música a vegades m’ullprèn com la mar!
Vers ma pàl.lida
estela,
sota un plafó de boira o dins l’espai isard,
navego a la vela;
el pit al bat de l’aire, amb els pulmons turgents
igual que una tela,
escalo els geps de l’ona acarenats pels vents
que la nit m’entela;
sento estremir-se en mi totes les passions
d’un veler en sofrença:
l’oreig, la tempestat amb ses convulsions
en la gorga immensa
em gronxen. A vegades, calma plana, espill ver
del meu deseper!
(Versió de Xavier Benguerel)
SPLEEN
Pluviós , irritat amb la ciutat entera,
de la seva urna a dolls vessa un fred tenebrós
als pàl.lids estadants de la fossa propera
i fa una mortaldat entre el raval ombrós.
El meu gat pel soler buscant una llitera
agita sense trevba el cos magre i sarnós;
el cor d’un vell poeta erra en la canalera
amb la veu melancòlica d’un fantasma fredós.
Es lamenta el bordó, i al tió tot fumassa
l’acadarnat rellotge en falset el compassa,
mentre en un joc de cartes d’efluvis nauseabunds,
d’una hidròpica vella, llegat que no claudica,
el cavaller de cor i la dama de pica
parlen sinistrament dels seus amors difunts.
(Versió de Xavier Benguerel)
OBSESSIÓ
Grans boscos, m’esglaieu com catedrals augustes,
en cada cor proscrit com un orgue udoleu;
cambres de dol vibrant de raneres vetustes,
són d’aquests De profundis recíproc tornaveu.
Com t’odio, Oceà!, l’onatge que xarbota,
en tu el retroba l’ànima; el riure amarg, covard,
de l’home injuriat i vençut que sanglota,
l’escolto en aquest riure enorme de la mar.
Oh nit!, com em plauries sense aquestes estrelles
d’una claror que parla un llenguatge comú!
Car jo busco sens treva la buidor, el negre, el nu!
Pro les tenebres són unes teles, i en elles
reviuen, del meu ull regalimant a munts,
els casolans esguards dels éssers ja difunts.
(Versió de Xavier Benguerel)
Quadres parisencs
PAISATGE
Vull, per compondre, cast, mes èglogues més belles,
jeure, com els astròlegs, a prop de les estrelles,
i, veí dels cloquers, escoltar en somieig
els seus himnes solemnes que s’emporta l’oreig.
Les mans sota el mentó, de dalt de la mansarda,
veurés els tallers cantar i xerrar matí i tarda;
campanars, xemeneies: màstils de la ciutat,
i enormes cels que fan pensar en l’eternitat.
És dolç de veure néixer enmig de la boirina
el llum d’una finestra, l’estrella vespertina,
els rierols del carbó remuntar el firmament
i la lluna que adolla el blanc encatament.
Contemplaré tardors, estius i primaveres;
i en arribar l’hivern de les neus cançoneres,
portes i finestrons tancaré amb pany i clau
per bastir dins la nit el meu màgic palau.
Llavors tornaré a veure blaus horitzons i astres,
jardins, aigües que ploren al cor dels alabastres,
besos, vespre i matí ocells garruladors,
i tot el que l’Idil.li té de més candorós.
El Motí, sotragant en va vidres i baula,
no farà pas que aixequi el meu front de la taula;
car estaré sumit tot jo en la voluptat
d’evocar Primaveres segons ma voluntat,
d’extreure un sol del cor i, a la meva manera,
dels pensament que em cremen fer una tèbia atmosfera.
(Versió de Xavier Benguerel)
A UNA DONA QUE PASSA
Udolava entorn meu el carrer eixordador.
Alta, minsa, en gran dol, dolor majestuosa,
una dona passà, amb la mà fastuosa
capalçant, balançant la randa i el fistó;
amb sa cama d’estàtua, noble i àgil camina.
Jo bevia, crispat com un extravagant,
dins el seu ull, cel lívid que el torb va conguiant,
amb el plaer que mata, la dolçor que fascina.
Un llamp... després la nit! –Fugitiva beutat
que em retorna a la vida tot d’una amb la mirada,
mai més no et podré veure sinó en l’eternitat?
On? Molt lluny!, massa tard! o mai més tal vegada!
Car jo ignoro allà on fuges, tu d’on vaig no en saps re,
oh tu que hauria amat, oh tu que ho vas saber.
(Versió de Xavier Benguerel)
El vi
L’ÀNIMA DEL VI
Un vespre, el cor del vi cantà dins la botella:
“Home, és a tu qui adreço, oh amat desheretat,
dins ma presó de vidre i el meu foc de grosella,
un cant ple de llum viva i de fraternitat!
Sobre el tossal en flama, conec prou bé la mida
de pena, de suor i del sol sufocant
que cal per donar-me ànima, per engendrar ma vida:
però no seré gens deslleial ni bergant,
car una joia immensa de tot jo s’apodera
quan gorja avall d’un home que el treball malmeté,
trobo una dolça tomba en sa tèbia pitrera
on més a pler m’hi estic que en el meu fred celler.
¿No sents ressonar encara dominicals tonades
i al meu pit palpitar-hi l’esperança brogent?
Recolzat a la taula, mànegues retrossades,
cantaràs més lloanaces i et sentiràs content;
il.luminaré els ulls de ta muller entendrida;
al teu fill tornaré la força i els colors
i seré pel tant fràgil atleta de la vida
l’oli que vigoritza el cos dels lluitadors.
En tu davallaré, vegetal ambrosia,
àuria llavor plantada per l’etern Sembrador,
perquè del nostre amor neixi la poesia
que brollarà vers Déu: flor d’insòlita olor!”
(Versió de Xavier Benguerel)
Flors del mal
DONES DAMNADES
Com bèsties pensatives en la sorra ajaçades,
giren els ulls en cerca de l’horitzó marí,
i els seus peus que es percacen i les mans apropades
tenen dolces llangors i un amarg frenesí.
Unes, cors que s’agraden de confidències llargues,
al fons de les bosc úries amb rierols brogents,
van confegint l’amor d’infanteses amargues,
graven la fusta tendra dels troncs adolescents;
d’altres, com dues monges, avancen greus i lentes
a través dels penyals plens d’aparicions,
on sant Antoni ha vist com laves violentes
sorgir els pits nus, purpuris, de les temptacions;
n’hi ha, que a la claror de resines enceses,
dels vells antres pagans allotjant-se en els clots
udolen enfebrades i et criden per ser ateses,
oh Bacus, que mitigues remodiments remots!
I aquelles, de qui el pit ama els escapularis,
que, encobrint un fuet entre vestit i pell,
mesclen dins les nits llòbregues i els boscos solitaris,
l’escuma del plaer als sanglots del flagell.
Oh verges, oh dimonis, oh víctimes, oh harpies,
de la realitat despectius esperits,
àvides d’infinit, disbauxades i pies,
adés plenes de llàgrimes, adés plenes de crits,
Jo, que en aquest infern he encalçat vostres vides,
pobres germanes, tant us planyo com us vull,
pels vostres dolors tristos, vostres sets no extingides,
urnes d’amor del qual teniu el cor curull!
(Versió de Xavier Benguerel)
Noves flors del mal
L’ABISME
Pascal tingué un abisme, ran d’ell, i en moviment.
-Ai las!, tot és abisme –actes, desigs, projectes,
paraules! Ran dels meus pèls que es drecen erectes
més d’un cop de la Por sento que passa el vent.
Endalt, a baix, arreu, profunditat, planura,
el silenci, l’espai horrible i atraient...
Sobre el fons de mes nits Déu amb dit sapient
dibuixa un multiforme malson que dura i dura.
M’agafa por del son com d’un forat pregon,
ple d’un confús horrro, conduint qui sap on;
per totes les finestres veig infinit, i ombres,
i sempre, amb l’esperit pel vertigen obsès,
la insensibilitat gelosa del no-res.
-Ah!, no sortir mai més dels Éssers i dels Nombres!
(Versió de Xavier Benguerel)
LES JOIES
La que estimo era nua i, coneixent-me tant,
conservava només les joies dringadisses,
i el ric adreç li dava l’aspecte triomfantç
que les esclaves mores tenen quan són felices.
En llançar mentre dansa el seu so viu, burler,
aquest món radiant d’or i pedra em fascina,
m’extasia, i estimo amb amor ultrancer
les coses en què el so amb la llum es combina.
Estava doncs jaient i es deixava estimar,
i des de l’alt divan somreia afalagada
al meu amor profund i dolç com l’oceà,
que pel seu cos pujava com per l’escull l’onada.
Fixant-me amb els seus ulls, com un tigre domat,
vagament somniosa en nous posats mostrant-se,
amb la candor unida a la lubricitat
tenia un nou encant per a cada mudança;
i la cama i la cuixa, i els malucs i el seu braç
ondulants com un signe, polits com oli, mentre
davant dels meujs ulls lúcids, serens, s’obrien pas
els raïms de ma vinya: els seus pits i el seu ventre,
avançant-se, més cpalids que no els Àngels del mal,
per alterar el repòs buscat per la meva ànima,
i poder desplaçar-la del cristal.lí penyal
on s’havia instal.lat solitària i equànime.
Creia veure acoblats com en un nou gravat
les anques de l’Antíope amb el bust d’un imberbe,
de tant com ressaltava sa dolça cavitat.
En la pell bruna i falba, la color era superba!
-I la làmpara haven t-se resignat a morir,
com que tan sols la llar aclaria la cambra,
cada cop que llançava un sospir carmesí,
inundava de sang sa pell amb grogors d’ambre!
(Versió de Xavier Benguerel)
[Més poemes]
L’EXAMEN DE MITJANIT
Sona el rellotge mitjanit
i ens compromet amb ironia
a recordar quin ús del dia
hem fet, just ara que ha fugit.
-Avui, una data profètica,
divendres, tretze, hem dut, malgrat
tot allò que hem estudiat,
una conducta ben herètica.
Hem blasfemat de Jesucrist,
dels Déus el més incontestable,
i, digne vassall del Diable,
per ser de gent toixa benvist,
com un paràsit a la festa
d’algun horrible Cresus, hem
insultat el que ens estimem
i afalagat el que ens molesta;
a tort contistat, botxí esclau,
el que rossega una feblesa,
saludat la gran Bestiesa,
la Bestiesa amb front de brau;
hem besat la Matèria fada
amb immensa devoció,
i de la putrefacció
beneït la llum esblaimada.
Nosaltres, en fi, per negar
el vertigen quan ja delira,
sacerdot altiu de la Lira
que té per glòria en tot trobar
una fúnebre embriaguesa,
sens gana hem begut i mentjat!...
-¡Apaguem el llum, aviat,
i amaguem-nos dins la ceguesa!
(Trad. Marià Villangómez)
LA BEATRIU
En uns terrenys cendrosos, cremats, sense verdor,
queixant-me a la natura en certa ocasió,
i quan en pensament, mentre a l’atzar vagava,
lentament sobre el cor el punyal esmolava,
sobre el meu cap vaig veure descendir un nuvolat,
en ple migdia, fúnebre i gros de tempestat,
que duia una ramada tota de viciosos
dimonis, talment nans cruels i curiosos.
A observar-me es posaren, jutjant-me fredament;
com fa amb un boig que admira, mentre passa, la gent,
els vaig sentir que entre ells mormolaven i reien
i que sovint l’ullet i molts signes es feien:
-“Contemplem a pleret, com en caricatura,
aquesta ombra que d’Hàmlet estrafà la postura,
la mirada indecisa i al vent la cabellera.
Veure aquest vividor no és cert que fa plorera?
¿Un histrió en vacances, captaire, extravagant,
perquè va el seu paper amb art representant,
pretendre interessar amb el cant dels seus plors
les àguiles, els grills, els rierols, les flors,
i als autors d’unes r´çubriques velles i acreditades
recitar-nos a crits ses públiques tirades?”
Jo bé hauria pogut (sobrepassa ma glòria,
talment un puig, els núvols i la infernal cridòria)
girar senzillament el meu cap sobirà,
si entre la tropa obscena no hagués pogut mirar
-crim que no ha produït al sol cap sotragada!-
la reina del meu cor d’imparella mirada,
que amb ells del meu neguit semblava que rigués
i una indecent carícia els feia ara i adés.
(Trad. Marià Villangómez)
El “spleen” de París
(Petits poemes en prosa)
(Trad. Anna Montero i Vicent Alonso)
A Arsène Houssaye
[...] Qui, d’entre nosaltres, en els seus dies d’ambició, no ha somiat
el miracle d’una prosa poètica, musical, sense ritme i sense rima,
prou flexible i prou esqueixada per adaptar-se als moviment lírics
de l’ànima, a les ondulacions del somieig, als sobresalts de la consciència?
[...]
L’ESTRANGER
-Qui estimes més, home enigmàtic, digues? Ton pare, ta mare,
ta germana o ton germà?
-Jo no tinc pare, ni mare, ni germana, ni germà.
-Els teus amics?
-Feu servir una paraula, el sentit de la qual encara avui m’és desconegut.
-La teua pàtria?
-Ignore sota quina latitud és situada.
-La bellesa?
-Deessa i immortal, gustosament l’estimaria.
-L’or?
-L’odie com vós odieu Déu.
-Ei!, què estimes, doncs, extraordinari estranger?
-Estime els núvols... els núvols que passen... lluny... els
meravellosos núvols!
LA CAMBRA DOBLE
Una cambra que s’assembla a un somieig, una cambra veritablement espiritual,
on l’atmosfera estancada es tenyeix lleugerament de rosa i de blau.
L’ànima hi pren un bany de peresa, aromatitzat per la recança
i el desig. –ÉS alguna cosa de crepuscular, blavosa i rosadenca; un
somni de voluptat durant un eclipsi.
Els mobles tenen formes allargades, abaltides, lànguides. Els mobles
semblen somiar; se’ls diria dotats d’una vida somnàmbula, com el vegetal
i el mineral. Els teixits parlen una llengua muda, com les flors, com els
cels, com els ponents.
A les parets cap abominació artística. En relació amb
el somni pur, amb la impressió no analitzada, l’art definit, l’art
positiu és una blasfèmia. Ací, tot té prou claredat
i la deliciosa obscuritat de l’harmonia.
Una sentorinfinitesimal, exquisidament escollida, amb la qual es mescla
una lleugeríssima humitat, neda en aquesta atmosfera, on sensacions
d’hivernacle càlid bressolen l’esperit adormit.
La mussolina plou abundosament davant les finestres i davant el llit; es
vessa en cascades nevoses. Sobre el llit està gitada l’Ídola,
la sobirana dels somnis. Però, com és que és ací?
Qui l’ha portada?, quin poder màgic l’ha instal.lada sobre aquest tron
de somieig i voluptat? Què importa?
Heus-la ací!, la reconec.
Heus ací aquests ulls, la flama dels quals travessa el crepuscle;
aquestes subtils i terribles espieres que reconec per la seua esglaiadora
malícia! Atrauen, subjuguen, devoren l’esguard de l’imprudent que les
contempla. Jo els he estudiat sovint, aquests estels negres que inspiren curiositat
i admiració.
A quin dimoni benèvol dec jo estar així voltat de misteri,
de silenci, de pau i de perfums? Oh beatitud!, el que anomenem generalment
vida, fins i tot en la seua expressió més feliç, no té
res de comú amb aquesta vida suprema que ara conec i que paladege
minut a minut, segon a segon!
No!, joa no hi ha minuts, ja no hi ha segons! El temps ha desaparegut; és
l’Eternitat qui regna, una eternitat de delícies!
Però un colp terrible, feixuc, ha ressonat a la porta i, com en els
somnis infernals, m’ha semblat que rebia un colp de pic a l’estómac.
I després un Espectre ha entrar. És un algutzil que ve a torturar-me
en nom de la llei; una infame concubina que ve a queixar-se de misèria
i a afegir les trivialitats de la seua vida als dolors de la meua; o bé
el pixatinters d’un director de diari que reclama la continuació del
manuscrit.
La cambra paradisíaca, l’Ídola, la sobirana dels somnis, la
Sílfide, com deia el gran René, tota aquesta màgia ha
desaparegut amb el colp brutal clavat per l’Espectre.
Horror!, recorde!, recorde! Sí!, aquest tuguri, aquest sojorn de
l’etern tedi, és ben bé el meu. Heus ací els mobles
necis, polsosos, escantonats; la xemeneia sense flama i sense brasa, bruta
d’escopinades; les tristes finestres on la pluja ha traçat solcs en
la pols; els manuscrits ratllats o incomplets, l’almanac on el llapis ha
marcat les dates sinistres!
I aquest perfum d’un altre món, que m’embriagava amb una sensibilitat
perfeccionada, ai!, ha estat substituït per una fètida olor de
tabac mesclada amb no sé quina nauseabunda floridura. Ara, respira
ací el ranci de la desolació.
En aquest món estret, però tan ple de fàstic, un únic
objecte conegut em somriu: la fiola de làudanum; una vella i terrible
amiga; com totes les amigues, ai!, fecunda en carícies i en traïdories.
Oh!, sí!, el Temps ha reaparegut; el Temps regna ara sobiranament;
i amb l’esgarrifós vellard ha retornat tot el seu demoníac seguici
de Records, Recances, Espasmes, Pors, Angoixes, Malsons, Còleres i
Neurosis.
Us assegure que els segons són ara fortament i solemnement accentuats,
i cadascun, en sorgir del pèndol, diu: “Jo sóc la Vida, la insuportable,
la implacable Vida!”
Només hi ha un Segon en la vida humana que té la missió
d’anuncair una bona notícia, la bona notícia que causa a cadascú
una por inexplicable.
Sí!, el Temps regna; ha recuperat la seua brutal dictadura. I m’agullona
com si jo fora un bou, amb el seu doble esperó. “Arre, doncs, ase!
Sua, doncs, esclau! Viu, doncs, condemnat!”
EL RELLOTGE
Els xinesos veuen l’hora dins l’ull dels gats.
Un missioner, un dia que passejava pels suburbis del Nanquí, s’adonà
que havia oblidat el rellotge, i preguntà a un nen quina hora era.
El brivall del celest Imperi dubtà de primer; després, decidint-se,
va respondre: “Ara us ho diré”. Moments després va reaparèixer,
portant al braç un gat força gros, i mirant-lo, com es diu,
en el blanc dels ulls, afirmà sense dubtar: “Encara no és migdia”.
La qual cosa era certa.
Quant a mi, si m’incline vers la bella Felina, la tan ben anomenada, que
és alhora l’honor del seu sexe, l’orgull del meu cor i el perfum del
meu esperit, tant si és de nit, com de dia, a plena llum o dins l’ombra
opaca, al fons dels seus ulls adorables veig sempre l’hora nítidament,
sempre la mateixa, una hora vasta, solemne, gran com l’espai, sense divisions
de minuts ni de segons –una hora immòbil que no marquen els rellotges,
i tanmateix lleu com un sospir, ràpida com una ullada.
I si cap importú vinguera a pertorbar-me mentre el meu esguard reposa
sobre aquest deliciós quadrant, si cap Geni deshonest i intolerant,
cap Dimoni del contratemps vinguera a dir-me “Què hi mires amb tanta
cura? Què cerques dins els ulls d’aquest ésser? Hi veus l’hora,
mortal pròdig i malfeiner?”, jo contestaria sense dubtar: “Sí,
veig l’hora; és l’Eternitat!”
Vet aquí, senyora, un madrigal veritablement meritori i tan emfàtic
com vós mateixa, no és cert? Veritablement, he gaudit tant brodant
aquesta pretenciosa galanteria que no us demanaré res a canvi.
LA DONA SALVATGE I LA PETITA AMANT [fragment]
“Per molt poeta que siga, no sóc tan ingenu com voldríeu creure-ho,
i si em fatigueu massa sovint amb els vostres preciosos ploricons, us tractaré
com una dona salvatge, o us llançaré per la finestra, com una
ampolla buida.”
UN HEMISFERI EN UNA CABALLERA [fragment]
Deixa’m mossegar-te llargament les trenes feixugues i negres. Quan et rosegue
els cabells eslàstics i rebels, em sembla que menge records.
EL CREPUSCLE DEL VESPRE [fragment]
Oh nit!, oh refrescants tenebres!, sou per a mi el senyal d’una festa interior,
sou l’alliberament d’una angoixa! En la solitud de les planúries, en
els laberints pedregosos d’una capital, espurneig d’estels, explosió
de les llanternes, sou els focs d’artifici de la deessa Llibertat!
LA SOLITUD
Un director de periòdic filantrop em diu que la solitud és
dolenta per a l’home; i, com a prova de la seua tesia, cita, com tots els
incrèduls, paraules dels Pares de l’Església.
Jo sé que el diable freqüenta gustosament els llocs àrids,
i que l’Esperit del crim i la lubricitat s’inflama meravellosament en les
solituds. Però seria possible que aquesta solitud tan sols fóra
perillosa per a l’ànima ociosa i divagant que la pobla amb les seues
passions i quimeres.
És segur que un xerraire, per a qui el plaer suprem consisteix a
parlar des de dalt d’una càtedra o d’una tribuna, perillaria força
d’esdevenir foll furiós a l’illa de Robinson. No exigesc del meu director
les coratjoses virtuts de Crusoe, però li demane que no decrete una
inculpació contra els amants de la solitud i del misteri.
En les nosres races garlaires hi ha individus que acceptarien amb menys
repugnància el suplici suprem, si els fóra permès de
fer, des de dalt del patíbul, una copiosa arenga, sense por que els
tambors de Santerre els tallaren intempestivament la paraula.
No els compadesc, perquè endevine que les seues efusions oratòries
els procuren voluptats iguals a les que altres treuen del silenci i del recolliment;
però els menyspree.
Desitge sobretot que el meu maleït director em deixe divertir-me a
la meua manera. “Així, mai no sentiu –em diu, amb un to nasal molt
apostòlic- la necessitat de compartir els vostres gaudis?”. Mireu
el subtil envejós! Sap que desdenye els seus, i ve a insinuar-se en
els meus, el fastigós esgarriacries!
“La gran desgràcia de no poder estar sol...!” diu en algun lloc La
Bruyère, com per avergonyir tots els qui corren a oblidar-se entre
la gentada, tement sens dubte de no poder-se suportar ells mateixos.
“Gairebé totes les nostres desgràcies ens vénen per
no haver sabut romandre dins la nostra cambra”, diu un altre savi, Pascal,
crec, reclamant així a la cèl.lula del recolliment tots els
enfollits que cerquen la felicitat en el moviment i en una prostitució
que podria anomenar fraternària, si volguera parlar la bella llengua
del meu segle.
EMBRIAGUEU-VOS
Cal estar sempre embriac. Això és tot: és
l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del
Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu
sense treva.
Però de què? De vi, de poesia o de virut, com
més us plaga. Però embriagueu-vos.
I si a vegades, sobre els graons d’un palau, sobre l’herba verda
d’una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja
disminuïda o desapareguda l’embriaguesa,
pregunteu al vent, a l’ona, a l’estel, a l’ocell, al rellotge, a tot el que
fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el
que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l’ona, l’estel, l’ocell,
el rellotge, us contestaran: “És l’hora d’embriagar-se! Per
no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos incessantment! De vi,
de poesia o de virtut, com més us plaga”.
ELS BENEFICIS DE LA LLUNA
La Lluna, que és el mateix caprici, mirà per la
finestra mentre tu dormies al teu bressol, i es digué: “Aquesta xiqueta
em plau”.
I baixà suaument per la seua escala de núvols
i passà sense soroll a través dels vidres. Després s’estengué
damunt teu amb la tendresa suau d’una mare, i diposità els seus colors
sobre la teua cara. Les teues nines n’han restat verdes, i les teues galtes
extraodinàriament pàl.lides. És contemplant aquesta
visitadora com els teus ulls s’han engrandit estranyament; i ella t’ha premut
el pit tan tendrament que tu hi has guardat per sempre les ganes de plorar.
Tanmateix, en l’expansió de la seua joia la Lluna reomplia
tota la cambra com una atmosfera fosfòrica, com un verí lluminós;
i tota aquesta llum vivent pensava i deia: “Sobriràs eternament la
influència de la meua besada. Seràs bella a la meua manera.
Estimaràs el que jo estime i el que m’estima: l’aigua, els núvols,
el silenci i la nit; la mar immensa i verda; l’aigua informe i multiforme;
el lloc on tu no seràs; l’amant que no coneixeràs; les flors
monstruoses; els perfums que fan delirar; els gats que s’abalteixen sobre
els pianos i que gemeguen com les dones, amb una veu ronca i dolça!
“I seràs estimada pels meus amants, cortejada pels meus
cortesans. Seràs la reina dels homes d’ulls verds a qui també
vaig prémer el pit amb les meues carícies nocturnes; d’aquells
que estimen la mar, la mar immensa, tumultuosa i verda, l’aigua informe i
multiforme, el lloc on no són, la ona que no coneixen, les flors sinistres
que s’assemblen als encensers d’una religió desconeguda, els perfums
que torben la voluntat, i els animals salvatges i voluptuosos que són
els emblemes de la follia.”
I és per això, estimada, maleïda xiqueta
mimada, que estic ara ajagut als teus peus, cercant en tota la teua persona
el reflex de la temible Divinitat, de la fatídica padrina, de la nodrissa
enverinadora de tots els llunàtics.
EPÍLEG
El cor content, he pujat a la muntanya
Des d’on es pot contemplar l’amplitud de la ciutat,
Hospital, bordells, purgatori, infern, presidi,
On tota immensitat floreix com una flor.
Tu saps bé, oh Satan, patró de la meua angloixa,
Que jo no hi anava per expandir un plor en va;
Sinó que, com un vell cràpula d’una vella amant,
Volia embriagar-me de la meuca enorme,
L’encís infernal de la qual em rejoveneix sens treva.
Bé dormes encara entre els llençols del matí,
Feixuga, fosca, encadarnada, bé t’ufanes
Dins els vels del vespre guarnits d’or fi,
T’estime, oh capital infame! Cortesanes
i bandits, sovint oferiu plaers tals
Que no comprenen els vulgars profans.
Consells als joves escriptors
En efecte, l'odi és un licor preciós, un verí més
car que el dels Borja, perquè està fet amb la nostra sang, el
nostre somni i dos terços del nostre amor! Cal ser-ne avar!
Per escriure de pressa s'ha d'haver pensat molt, haver carregat el tema
quan se surt a passejar, quan es va al bany, al restaurant, gairebé
a casa l'amant.
La tela ha d'estar coberta -en esperit- en el moment en què l'escriptor
agafa la ploma per escriure el títol.
qualsevol home saludable pot passar dos dies sense menjar, però sense
poesia, mai.
Vida i obres d'Edgar Allan Poe
La Democràcia també té els seus inconvenients [...]
als Estats Units existeix una tirania molt més cruel i inexorable que
la d'un monarca, que és la de l'opinió.
Bibliografia
Argullol, Rafael. Tres miradas sobre el arte. Barcelona, Destino, 1989.
Baudelaire, Charles. Les flors del mal. Barcelona, Ed. del mall, 1985. Versió
de Xavier Benguerel.
Baudelaire, Charles. El “spleen” de París. València, 3 i 4,
1994. Traducció d’Anna Montero i Vicent Alonso.
Baudelaire, Charles. Consells als joves escriptors. Barcelona, Columna,
1996
Palau i Fabre, Josep. “Estudi preliminar” a Arthur Rimbaud. Una temporada
a l’infern. Il.luminacions. Barcelona, Vergara, 1966.
Poesia francesa. Barcelona, Ed. 62 i la caixa, 1985. MOLU 44. (Trad. de
Baudelaire, de Joan Peña).
Santaeulàlia. Qüestió de mots. Del simbolisme a la poesia
pura. Barcelona, La Magrana, 1989.
Todó, Lluís M. El simbolismo, El nacimiento de la poesía
moderna. Barcelona, Montesinos, 1987.
Villangómez
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|