(París, 1842-1898)


“Balbucege, ferit: la poesia és l’expressió, mitjançant el llenguatge humà dut al seu ritme essencial, del sentit misteriós de l’existència. Ella dota així d’autenticitat el nostre sojorn i constitueix l’única tasca espiritual.”


“Una distància sideral separa la poesia i la poètica de Rimbaud de les de Mallarmé. Tot el que en el primer era impuls juvenil cap al futur, voluntat –o simulació- de partir de zero, fulguració panteista, en Mallarmé és recolliment, refús de tot quant és exterior a la poesia, voluntat de treballar a partir del millor de la tradició. [...] També la vida d’aquest poeta és diametralment oposada a la de Rimbaud: fou un modest professor d’anglès [...] i exteriorment, fou la seva una existència ordenada i regular, una vida de pare de família burgès, amb esposa, fills, i fins i tot amant. [...] també la seva poesia és testimoni d’experiències intensíssimes, però experiències intel.lectuals.” (Todó)

“Ell mateix va dir que pretenia “evocar a poc a poc un objecte per mostrar un estat d’ànim”, i alguns dels seus poemes més bells del Mallarmé “sensorial”, l’Après-midi d’un Faune per exemple, són esplèndides evocacions d’objectes, escenes que cal degustar en la seva urgent immediatesa.” (Todó)

“Per a Mallarmé, el llenguatge poètic nega el món, el destrueix en certa manera (La Destruction fut ma Béatrice, va dir en una ocació), per destil.lar la seva essència més pura. [Diu…] “Tot en el món existeix per anar a parar a un llibre”. “Va eleminar del poema tota anècdeota, allunyà els dimonis de la facilitat, l’autocomplaença, i fins i tot va voler eliminar “les coses” perquè quedassin només les paraules [...] evitant qualsevol referència al poeta.” “Mallarmé sotmet els seus poemes a un complex procés de condensació per tal que resti només la pura essència. Gramaticalment, elimina tot element de què es pugui prescindir: els versos de Mallarmé abunden en el.lipsis, contenen molts substantius (que com el seu nom indica, expressen essències) i molts pocs verbs [...] Pel que fa al lèxic, li agraden les paraules rares, a vegades de sentit un tant imprecís [...] abunden les paraules de significat abstracte, i rarament parla de natura. El resultat d’aquest procediment és el famós hermetisme de Mallarmé.” (Todó)

Parlant del sentit d’un sonet seu diu. “si és que n’hi ha un, però em consolaria en cas contrari”. I també, en un poema: “Així, el cor dels romanços / vola als llavis, / exclou-ne, si comences / el real, ja que és vil, / el sentit molt precís anul.la / la teva vaga literatura.” “Eliminar l’escés de precisió significa per a Mallarmé, evitar que el poema tingui una lectura única i òbvia, i aconseuit, per contra que de la particular conjunció de les paraules i ritmes sorgeixi, no un sentit, sinó quelcom com una constel.lació de sggerències, un feix de possibles significacions, que deixin al lector un major marge de llibertat interpretativa.” A un article de 1896 titulat “Crise de vers” diu: “L’obra pura implica la desaparició elocutòria del poeta, que cedeix la iniciativa a les paraules, mobilitzades pel xoc de la seva desigualtat; s’encenen en reflexos recíprocs com una reguera de llampurneigs sobre pedreries, substituint la respiració perceptible en l’antiga alenada lírica o la direccdió personal entusiasta de la frase.” (Todó)

“El que fa que un text sigui poesia o no és la seva voluntat d’estil, no el fet d’estar escrit segons estrofes convencionals. Mallarmé ho expressa radicalment: “Veritablement no hi ha prosa: hi ha l’alfabet, i a més els versos, més o menys densos, més o menys difusos. Cada vegada que hi ha esforç d’estil, hi ha versificació.” També diu: “La poesia és l’expressió mitjançant el llenguatge humà duit al seu ritme essencial, del sentit misteriós dels aspectes de l’existència: dota així d’autenticitat la nostra estada i conclou l’única tasca espiritual”. (Todó)

“La poesia de Mallarmé és plena d’al.lusions a la compacta materialitat de l’humà, i a la paraula poètica com a única forma de trascendir aquesta materialitat i conferir a l’home l’única forma d’eternitat que li és permesa. Això suposa, naturalment la negació dels valors religiosos, o com es dirà més endavant, la mort de Déu. Així, el poeta parla de la seva “lluita terrible contra aquest vell i malvat plomatge, feliçment abatut, Déu. Però com que aquesta lluita ocorregué sota la seva ala ossenca que, en una agonia més vigorosa del que hauria sospitat en ell, em dugué a les Tenebres, vaig caure victoriós –perdudament i infinitament”.  Li quedarà al poeta la consciència tràgica de la seva finitud. [...] Però també li resta la seguretat que l’única salvació possible es troba en la poeñsia [...] com a única possibilitat que li és concedida a l’home d’anomenar l’inaudit, de llançar un sentit nou al vertígen del no res.” (Todó)

Arran de l’elaboracdió del llarg poema “Hérodiade” diu Mallarmé: Finalment he començat la meva  Hérodiade amb terror, ja que invent una llengua que ha de sorgir necessàriament d’una poètica molt nova, que podria definir amb aquestes paraules: Pintar no la cosa, sinó l’efecte que produeix. De manera que aquí el vers no s’ha de compondre de paraules, sinó d’intencions, i totes les paraules s’han d’esfumar davant les sensacions” (1864).  “L’Après-midi d’un Faune és un poema que es troba a les antípodes d’Hérodiade, en molts aspectes. Tot el que allà era fredor (i frigidesa), enclaustrament, duresa, altives solitària, és en el Faune sensibilitat, calor, dinamisme. Si es pogués parlar d’argument del poema, aquest seria la sorpresa i malestar d’un faune després de la fugida de dues nimfes que havia rapatat mentre es banyaven enllaçades. [...] Els cossos de les nimfes són evocats amb sinècdoques d’una eficàcia infal.lible /els colls, les cabelleres), l’escenari tòpicament pastoril sofreix igualment un tractament “reductiu” i ve suggerit per uns quants elements emblemàtics: raïms, joncs, abelles, magranes, que adquireixen així una potent presència poètica.” (Todó)


SALUT

Res, verge vers, l’escuma, més
No designant que aquesta copa;
Tal com lluny es nega una tropa
De sirenes a l’inrevés.

Tots tripulem, oh mariners
Amics, jo ja sobre la popa,
La nau que pels hiverns galopa
Amb vosaltres d’ardits proers.

M’impulsa un bell desvarieig
Sense témer ni el capcineig
A fer dempeus aquest salut

Aïllament, escull, estel, a
No importa allò que ha merescut
El blanc neguit de nostra tela.

       (Trad. Josep Navarro i Santaeulàlia)
[Comentari de J. Navarro: “La copa alçada pel poeta en el seu brindis es converteix, per suggestió potser de les bombolles de xampany, en un mar ple de sirenes. Tot seguint, vehiculant la idea del mar amb l’al.legoria del vaixell-vida, el poeta –que de fet només tripulava una taula de lletraferits- es veu a bord d’una nau que una vela impulsa enllà dels anys. Aquest poema, tot primer merament circumstancial, més tard convertit en pòrtic del volum Poésies, pot il.lustra perfectament el caràcter proteïforme del discurs mallarmeà”]


BRISA MARINA

La carn és trista, ai!, i he llegit tots els llibres.
Fugir! Allà lluny! ¡Jo sento que hi ha ocells embriacs
d’estar entre les escumes ignorades i els cels!
Res, ni els antics jardins reflectits per l’esguard,
no retindrà aquest cor que dins la mar es mulla,
oh nits!, ni la claror deserta del meu llum
damunt el paper buit que la blancor defén,
ni la juvenil dona que alleta el seu infant.
Partiré! Nau que engronses la teva arboradura,
salpa l’àncora vers una natura exòtica!
¡Un Enuig, desolat per cruels esperances,
c reu encara en l’adéu suprem dels mocadors!
I, tal vegada, els pals, invitant les tempestes,
són da’quells que un vent vincla sobre els perduts naufragis,
sense pals, sense pals, ni exuberants illots...
Però, oh cor meu!, escolta el cant dels mariners!

    (Trad. Marià Villangómez)


L'ATZUR

De l'eternal Atzur la serena ironia
aixafa, indolentment bella com una flor,
el poeta impotent que escarneix el seu geni
 a través d'un desert estèril de Dolors.

Fugitiu, els ulls clucs, el sento que contempla,
intens com un remordiment espaventable,
la meva ànima buida. On fugir? I quina esquerpa
nit a esquinçalls llançar sobre aquest trist menyspreu?

Munteu, boires! Vesseu les monòtones cendres,
amb llargaruts parracs de broma dins els cels
que negarà el bassal lívid de les tardors,
i edifiqueu un ample teginat de silenci!

I tu, surt dels estanys leteencs i arreplega,
bo i retornant-se, el llim i les mústiques canyes,
amat Enuig, a fi de tapar amb mà incansable
els forats blaus que hi obren àvolment els ocells.

Que sense treva, encara, les tristes xemeneies
fumin, i una presó erràtica de sutge
apagui dins l'horror dels negres rossegalls
el sol que s'extingeix groguenc a l'horitzó.

-El cel és mort.- Acorro vers tu! Dóna, oh matèria,
l'oblit de l'Ideal cruel i del Pecat
a aquest màrtir que ve a compartir la palla
on jeu el bestiar beatífic dels homes,

perquè hi vull, ja que en fi el meu Cervell, buidat
com el pot de cosmètic tirat al peu del mur,
ja no té l'art d'ornar la gemegosa idea,
fer un lúgubre badall cap a una mort obscura...

En va! L'Atzur triomfa, i el sento a les campanes
cantant. Ànima meva, es torna veu per més
espaordir-nos amb la victòria dolenta,
i del metall vivent surt un àngelus blau!

Roda, antic, per la broma, i la teva nativa
agonia traspassa com un glavi segur.
On fugir en la revolta inútil i perversa?
Visc embruixat. L'Atzur, l'Atzur, l'Atzur, l'Atzur!

    (Trad. Marià Villangómez)


LA TOMBA D’EDGAR POE

¡Tal com en fi Ell mateix l’eternitat el torna,
el Poeta suscita amb una espasa nua
el seu segle espantat de no haver conegut
que la mort triomfava en aquesta veu rara!

Ells, com un vil esglai d’hidra antany sentint l’àngel
aquell sentit més pur donar als mots de la tribu,
proclamaren molt alt l’embruixament begut
dins l’ona sense honor d’alguna obscura mescla.

Enemics de la terra i del núvol, oh greuge!,
si no esculpeix un baix relleu, la nostra idea,
amb què, enlluernadora, la tomba de Poe s’orni,

calm bloc ací caigut d’algun desastre fosc,
que aquest granit almenys mostri sempre el seu límit
als vols de la Blasfèmia, negres dins el futur.

    (Trad. Marià Villangómez)


LA SESTA D’UN FAUNE

               Ègloga:

          EL FAUNE

Aquestes nimfes, jo les vull perpetuar!

Llur encarnat lleuger giravolta, tan clar,
Per l’aire espesseït de son...

                                           O somniava?
El meu recel, amàs de vella nit, s’acaba
En tot de rams subtils que havent restat del cert
El ver bosc proven, ai!, que només jo m’he ofert
Com a triomf la falta ideal de les roses.
Pensem-hi bé...

                        o si les dones de qui gloses
Són un desig del teu sentit fabulador!
Faune, com una deu en plors, la il.lusió
S’escapa dels ulls blaus i freds de la més casta:
Mes, l’atra tot sospirs, dius tu que ella contrasta
Com l’aura de l’estiu quan mou el teu velló?
Mentida! Per la immòbil extenuació
Sufocant de calors, si lluita, l’hora incauta,
No murmura gens d’aigua que no vessi ma flauta
Al bosquet irrigat d’acords; i l’únic vent
Fora d’aquestes canyes prest a fer-se entenent
Tot dispersant el so en àrida ploguda,
És, a l’horitzó net del solc de cap arruga,
El visible i serè buf artificial
De la inspiració que fuig, celestial.

Vores sicilianes d’un llac que per enveja
De l’acció dels sols ma vanitat saqueja,
Muda sota les flors espurnejants, CONTEU
“Que jo tallava aquí canyes per a la veu
“Del meu talent; quan, sobre l’or glauc de les llunyanes
“Verdors que han dedicat llur vinya a les fontanes,
“Ondula una blancor animal en repòs:
“I que al preludi lent del llavi virtuós
“Un vol de cignes, no! de nàiades se salva
“O s’hi capbussa...”
                                Inert, tot crema en l’hora malva
Ignorant per quin art llançà en profusió
Tant d’himeneu volgut per qui cercava el to:
Llavors obriré els ulls a la fervor primera,
Tot sol, per l’esclafor d’una antiga foguera,
Lliris! i un de vosaltres per la ingenuïtat.

Altre que aquest dolç res de llur llavi escapat,
El petó, que en silenci els pèrfids assegura,
Mon pit, verge de prova, mostra una fibladura
Misteriosa, fruit d’alguna augusta dent;
Però, bah! un arcà tal trià per confident
El jonc vast i bessó que sota el cedl s’exalta:
Ell, que tot assumint el transtorn de la galta,
Somnia, en un llarg solo, que enganyàvem amb sons
La bellesa d’arreu com amb confusions
Falses de si mateixa i el cant que la simula;
I aconseguir tan alt com l’amor es modula
Que es dissipi del somni ordinari d’un cos
Blanc i pur perseguit amb el meu esguard clos,
Una línia vana, sonora i pausada.

Prova, doncs, instrument de les fugues, malvada
Sirinx, d’obrir-te als llacs on m’estàs esperant!
Els meus llavis molt temps amb orgull parlaran
De les dees; i per idòlatres pintures,
Sota llur ombra encara despullaré cintures:
Així, quan dels raïms ja he xuclat la claror,
Per burlar amb fingiments recances i dolor,
Rient, elevo al cel d’estiu el buit penjull
I bufo les pells clares, mig embriac, mig foll,
Mirant-les de través fins que arriba la nit.

Oh nimfes, revifem el RECORD adormit.
“Mon ull, per entre els joncs, veia cada presència
“Immortal, en les ones negant la seva ardència
“Amb un udol de ràbia contra el cel del boscatge;
“I el bany esplèndid es fongué com un miratge
“Entre clarors i estremiments, oh diamants!
“Quan ja hi corria, les vaig descobrir (en descans
“Després d’haver tastat aquell mal d’ésser dues)
“Jaient plàcidament, abraçades i nues;
“Sense desenllaçar-les, les vaig dur d’un braçat
“A aquest massís, per l’ombra frívola detestat,
“De roses exhaurint al sol el seu perfum
“On emulàrem junts el dia que es consum.”
Jo t’doro, furor virginal, oh delícia
Esquerpa del feix nu que esquiva una carícia
Dels meus llavis en foc bevent, com un llampec
Convuls! la por secreta de la carn frec a frec:
Dels peus de la inhumana al cor de l’enrogida
Que negligeix alhora una innocència, humida
De llàgrimes o bé de menys tristos vapors.
“El meu crim és d’haver, vencent aquestes pors
“Traïdores, obert la tofa escabellada
“De besos que guardaven els déus tan ben mesclada:
“Car, tot just amagava un riure sufocant
“Sota els replecs feliços d’una d’elles (guardant
“Amb un dit simple, a fi que per l’emoció
“De sa germana encesa es tenyís de candor
“La més petita, ingènua i que no envermellia:)
“Que del meu braç, torbat d’una vaga agonia,
“Es deslliurà tot d’una sens pietat la presa
“Del sanglot que m’omplia encar d’embriaguesa.”

Què hi fa! Ja em duran d’altres vers la felicitat
Amb llur cabell als corns del meu front relligat:
Tu saps, passió meva, que, porpra i ja madura,
Cada magrana esclata i d’abelles murmura;
I la sang se’ns encén fins a l’últim esquitx
Rajant per tot l’eixam perpetu del desig.
A l’hora en què aquest bosc d’or i de cendra es tinta
Una festa s’exalta en la fullada extinta:
Etna! mentre que reps la visita de Venus,
Posant sobre ta lava els seus talons ingenus,
Quan un cim trist retruny o mor la flama exànime.
Jo tinc la reina!

                       Oh càstig segur...

                                                  No, però l’ànima
De paraules vacant i el cos sense energia
Tard sucumbeixen al silenci de migdia:
Cal dormir sense més en l’oblit del blasfem,
Jaient sobre la sorra, gaudint del goig postrem
D’obrir la boca al sol, dels vins astre eficaç!

Parella, adéu; veuré l’ombra que esdevindràs.

                  (Trad. Josep Navarro i Santaeulàlia)



LA CABELLERA...

La cabellera vol d’una flama postrema
Al ponent dels desigs per del tot desplegar-
La es posa (jo diria morir una diadema)
Vers el front coronat la seva antiga llar

Sense altre or sospirar que aquest núvol vivent
La ignició d’un foc que brolla del seu si
Originàriament la sola a persistir
En el joiell de l’ull verídic o rient

Una blanca nuesa d’heroi tendre difama
Aquella que astre al dit ni focs no desplaçant
Sols per simplificar d’una dona la flama
Tota sola reïx proesa fulgurant

A sembrar de robins el dubte que ella escorxa
Talment una joiosa i protectora torxa

                 (Trad. Josep Navarro i Santaeulàlia)


“TOTA L’ÀNIMA...”

Tota l’ànima en resum
Que expirem dels nostres pits
Dins aquests cercles de fum
En més cercles abolits

Un cigar la testifica
Cremant lentament per poc
Que se separi una mica
La cendra del bes de foc

Doncs així el cor musical
Vers els llavis ha ascendit
Exclou-ne amic el real
Com a vil car el sentit

Massa precís desnatura
Ta vaga literatura.

                  (Trad. Josep Navarro i Santaeulàlia)

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA