(Besançon, 1802 – París, 1885)
“El lirisme de V. Hugo no és imple postura convencional de poeta inspirat; és la imatge palapable de la força que l’habita i del desig de progrés i saber, mai satisfet, a partir del qual escriu.”


PERQUÈ HE POSAT MOS LLAVIS...

Perquè he posat mos llavis en ta copa encar plena
i en tes mans he posat mon front empal.lidit,
perquè he aspirat sovint l’alenada serena
de ta vida, perfum dins l’ombra submergit;

perquè he tengut el pler d’escoltar i fer viure
el teu cor espandit en mots d’amor curulls,
perquè t’he vist plora, perquè t’he vist somriure,
mos llavis en tos llavis i mos ulls en tos ulls;

perquè he vist resplandir en ma testa enrogida
un reflex de ton astre, perdut pels horitzons;
perquè he vist com tombava en l’ona de ma vida
una fulla de rosa arrencada als teus jorns;

ja puc ara dir als anys, que s’apressen debades:
“Passau, sempre passau! Ja no puc envellir!
Anau-vos-en amb vostres flors totes esfullades:
tenc una flor dins l’ànima que ningú pot collir!

No podrà vessar el frec de la vostra ala tendra
el vas a on jo bec i que està ben omplit:
Tenc més foc en mon ànima que tots vosaltres cendra;
mon cor té més amor que vosaltres oblit!”

    (Trad. Miquel Forteza)


XIMPLERIA DE LA GUERRA

Treballadora cega, Penèlope cretina,
oh tu, bressol del caos on el no res capcina,
guerra que t'enderies pel xoc dels batallons
i amb els clarins que t'omplen de mil sorolls fellons,
bevedora de sang que, masegada i fera,
l'home arrossegues en la teva borratxera,
núvol que el destí esguerra, en què Déu ha fugit
i hi flota una claror més negra que la nit,
boja descomunal, de vent i llamps armada,
¿de què serveixes tu, geganta, fumarada,
si els teus esfondraments només refan el mal,
si l'animal empaites a cops de bestial,
si, en l'ombra on s'arrepapa el teu atzar, sols goses
treure un emperador perquè un altre n'hi poses?

          (Trad. Tomàs Martí)


“COM EN ALGUNS ESTANYS ENSOPITS SOTA ELS BOSCOS...”

Com en alguns estanys ensopits sota els boscos,
Es veu en més d’una ànima dues coses alhora,
El cel, que tenyeix l’aigua a penes agitada
Amb resplendor de raigs i amb tot de nuvolades,
I el llot, - fons tenebrós, horrible, fosc i immòbil,
On uns rèptils negrosos vagament formiguegen.

     (Trad. Joan Peña)


“EL POETA SE’N VA ALS CAMPS; LLAVORS ADMIRA...”

El poeta se’n va als camps; llavors admira,
Adora; i una lira, en ell mateix, escolta;
Quan el veuen venir, les flors, totes les flors,
Aquelles que enfosqueixen els colors dels robins,
Aquelles que ja eclipsen les cues dels paons,
Les petites flors d’or, les petites flors blaves,
Per acollir-lo, agiten alhora els seus ramells,
Amb aires entristits o amb aires de coqueta,
I familiarment, perquè escau a les belles:
“Mira! –diuen-. És ell! el nostre enamorat!”
I, plens de llum i d’ombra i de confuses veus,
Els grans arbres profunds que viuen dins els boscos,
Tots aquells vells, els teixos, els til.lers, els erables,
Els salzes arrugats, els roures venerables,
L’om de brancatge fosc, que la molsa afeixuga,
Semblantment als ulemes quan el muftí apareix,
Li fan uns grans saluts i fins a terra inclinen
Els seus caps de fullatge i llurs barbes d’heurera,
Contemplen, del seu front, la resplendor serena,
I murmuren molt fluix: És el somiador!

     (Trad. Joan Peña)


DE LA DONA AL CEL

L’ànima té etapes produndes.
De primer es deixa fascinar,
Després convèncer. Són dos mons.
Comprendre és més lluny que estimar.

Estimar, comprendre, és el cim.
El Cor, un ocell de la vall,
Al primer graó ja s’atura;
L’Esperit vola fins a l’altre.

A l’amant succeeix l’arcàngel;
El bes, després el firmament;
El punt de foscor es canvia
En punt de radiació.

Posa amor sobre aquesta terra,
En els vans brins d’herba que floten,
I esdevé, aquesta herba, o misteri!,
El niu més trist de la primavera.

Afegeix, apartant el vel,
Claredat al niu beneït,
I el niu esdevindrà l’estel
En aquest bosc de l’infinit.

     (Trad. Joan Peña)


CANÇÓ DELS PIRATES 

Cent hòmens en esclavatge
portem i tots cristians;
dels monestirs prop de platja
proveïm per los sultans.
¡A l'aigua! ¡Ardits caçadors!
Anem de Fes a Catlània...
Dins la galera - la capitana
Érem vuitanta - los bogadors.

¡Un convent! A la vorera
ormegem sense ferir:
dessota d'una palmera
hi ha una flor del monestir.
Prop del mar, i a sos remors
sorda, dorm... verge galana!
Dins...

-La donzella, és bo l'oratge;
calleu doncs, que heu de seguir:
mudareu sols de paratge,
l'harem és un monestir.
Lo Sultà ama els primors,
vos farem mahometana.
Dins...

Ella fuig vers la capella,
plorant comença a cridar:
-¡Gosau tocar una donzella?
-Prou!... respon lok capità.
I sense escoltar sos plors
la fiquen dins la tartana.
Dins...

Molt més bella en sa tristesa
eren sos ulls talismans:
venuda fou a sa Altesa.
¡Bé valia mil tomans!
I enc que defallís llavors
la ahir monja és hui sultana.
Dins...

     (Traducció de Ramon Picó i Campamar)

 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA