(Metz, 1844 – París, 1896)

“Un dels aspectes més fascinants de la poesia de Verlaine és justament aqueixa tendència a convertir-se en música. Això no vol dir únicament que els seus poemes són plens d’al.literacions, sonoritats recercades i estranyes, ritmes suspesos o accentuacions imprevistes. Tot això es troba en la poesñia de Verlaine [...] Però l’ambició del poema verlainià per convertir-se en mújsica radica també, i de forma segurament més eficaç, en l’opacitat o intransitivitat. [...] Quan Verlaine, mitjançant procediemtns infal.libles, suscita en el lector una imatge poètica –paisatge o estat d’ànim- aquesta adquireix la presència immediata, inesperada, poderosíssima d’una frase musical de Mozart o de Bach. Tot és aquí, perfecte i suficient, intocable i indecible, i probablement Rimbaud es referia a aquesta qualitat de la millor poesia verlainiana quan la qualificava d’”adorable”.    Aquest és almenys l’atractiu major dels dos primers llibres de Verlaine, els que podia conèixer Rimbaud quan emeté aquesta opinió: Poèmes saturniens (1866) i Fêtes galantes (1869)”. (Todó)

“A Fêtes Galantes, Verlaine usa un artifici poètic que no abandonarà ja més, i que es convertirà en un tret característic de molts poetes simbolistes; em refereixo a l’elaboració de quelcom que podríem anomenar un dispositiu estètic o un sistema de referències que s’interposa entre l’experiència moral del poeta i la seva expressió escrita [...] Parlar de les vivències pròpies a través de codis lingüístics i imaginaris més o menys esteretipats havia estat la pràctica corrent i assumida sense problemes pels poetes anteriors al Romanticisme. Si els grans poetes del passat, un Dant, un Villon, un Shakespeare, ens continuen emocionant, és probablement [...] perquè van saber conferir un to de sinceritat, de vibració íntima a unes formes i temes que en principi res no tenien de personal.     Com és sabut, els romàntics canviaren radicalment les coses en aquest terreny. Refusaren l’estereotip poètic, i atribuiren a la poesia la missió d’expressar quelcom que ells cregueren rigorosament personal, irrepetible: els seus estats d’ànim, o els seus sentiments, i expressar-los d’una forma més literal del que ho havien fet els seus predecessors. Així modificaren substancialment la relació que uneix el “Jo” a la poesia, i somniaren d’acostar al màxim les dues instàncies: fou la famosa sinceritat romàntica.”
“En el fons, la novetat de Verlaine –i d’altes simbolistes- en aquest terreny consisteix en el descobriment que les sensacions i els sentiments es transmeten millor suscitant-los que expressant-los; o més ben dit, que els sentiments, descrits, són tots aproximadament iguals, mentre que, sentits, ens semblaran únics i preciosos.” “També heretarà el simbolisme aquesta actitud de distanciament enfront de l’experiència, aquesta afectació de pudor enfront dels sentiments, que, en els casos més extrems, arribarà a convertir-se en un refús decidir i altiu d’això que comunament anomenam la vida.”
“Verlaine descobrí i explotà magistralment aquesta zona de l’experiència que en el sensorial és l’indefinit, el boirós, les mitges tintes cromàtiques i sonores; i en el moral és la distància irònica, la ingenuïtat, la irreponsabilitat, la indecisió.” (Todó)

“Eren els dies posteriors a la Comuna de París, i Verlaine, molt d’acord amb la seva manera d’actuar, vacilava entre la seva adhesió al moviment comuner i la seva por a les represàlies. El cas és que passà uns dies amagat, i en tornar a casa es trobà un parell de cartes d’un jove admirador, que li enviava alguns poemes bellíssims, d’una “bellesa espantosa” [...] Aquell provincià i joveníssim poeta de disset anys nomia Arthur Rimbaud i es va instal.là provisionalment al domicili del jove matrimoni Verlaine. [...] Aviat Verlaine s’enamorà devastadorament de Rimbaud i abandonà la seva acabada d’estrenar i fràgil vida conjugal. Fou el principi d’una aventura fulgurant, esbojarrada, absoluta. Hi hagué interminables viatges a peu per tot Europa, separacions i reconciliacions, bregues i èxtasis i finalment un tret de revòlver que només fregà Rimbaud però que dugué Verlaine a la presó. A partir d’aquest moment, la vida de Paul Verlaine es composa d’una alternància bastant desquiciada entre moments de fervor religiós, penediment i propòsits de puresa, i temporades de furor alcohòlic i orgiàstic, en una vida bohèmia miserable i turbulenta.” (Todó)

“L’ambiciosa teoria poètica de Rimbaud, així com algunes de les seves manies personals, exerciren una beneficiosa influència sobre Verlaine. [...] A partir de 1871 en l’obra de Verlaine hi continua havent delicades evocacions de paisatges incerts, balades tendres, fins i tot llibres sencers de poesia religiosa [...] Però també hi apareix amb freqüència una veu nova, poderosa, que parla de forma sovint brutal i rpofunda de les greus tempestes morals que agiten el poeta.” (Todó)

“El seu èxit perenne es deu al fet que Verlaine posseí com cap altre les capacitats necessàries per dur a bon port la seva ambició: un instint infal.lible de la musicalitat poètica, un profund coneixment de les possibilitats tècniques de la versificació francesa, una lucidesa a prova de totes les desfetes intel.lectuals, i la voluntat inflexible de posar els seus recursos al servei de la poesia.” (Todó)

Diu a “Art poètica”: “(Música abans que cap altra cosa, i per això preferiràs el Senar més vague i més soluble en l’aire, sense res que hi pesi o presumeixi. Així cal que no triïs paraules sense gens d’equívoc: no hi ha res més amable que la cançó grisa en què l’Indecís s’uneix al Precís. ¡Agafa l’eloqüència i torça-li el coll! Faràs bé si, amb energia tornes a la Rima un poc assenyada si hom se’n descura, ¿fins on arribarà? Oh ¿qui dirà la desraó de la Rima? ¿Quin nin sord o quin negre foll ens forjà semblant joia barata que sona a buit i a fals sota la llima? ¡Música encara i sempre! Que el teu vers sigui el que aixeca el vol i que se sent que va fugint cap a altres cels i altres amors. Que el teu  vers sigui la bona ventura escampada al vent crispat del matí que fa olor de menta i de romaní... I tota la resta és literatura.)” (Todó)

          Todó, Lluís M. El simbolismo, El nacimiento de la poesía moderna. Barcelona, Montesinos, 1987.


GREEN

Vetaquí fruites, flors, vetaquí fulles, branques,
i vetaquí el meu cor que glateix sols per vós.
No el vulgueu esquinçar amb les vostres mans blanques;
que als vostres ulls l’humil present sia agradós.

Jo arrib als vostres peus tot cobert de rosada
que el matí, en el meu front, acaba de glaçar.
Sofriu que ma fatiga, baix de vós encalmada,
somniï els cars instants que m’han de descansar.

En vostre jove pit deixau rodar ma testa,
tota sonora encar del vostre bes de foc;
deixau-la apaivagar de la bona tempesta,
i ja que reposau, deixau que dormi un poc.

     (Trad. Miquel Forteza)


ÀRIES OBLIDADES

I

Jo sent plorar en mon cor,
com plou damunt la vila:
¿Què és aquest lànguid plor
que penetra el meu cor?

Oh cançó de la pluja
per terra i pels teulats!
Per un cor que s’enuja,
oh cançó de la pluja!

Eix plor és sens raó,
en mon cor que es lamenta,
sense traïció
eix plor és sens raó.

És la pena pitjor
el no saber per què
sense odi i sense amor
té el cor tanta tristor.

II

La lluna blanca
brillar se veu;
de cada branca
surt una veu
sots l’enramada...
Oh dolça amada!

Reflecteix neta
l’estany pregon
la silueta
d’un sàlzer on
la brisa plora...
Del somni és l’hora.

Un tendre i clar
recolliment
sembla baixar
del firmament...
És, oh ma vida,
l’hora exquisida.

     (Trad. Miquel Forteza)


ABANS QUE DESAPAREGUIS

Abans que desapareguis,
pàl·lid estel matinal
    -cents de guatlles
canten pel farigolar-,

gira devers el poeta
que té els ulls tots plens d’amor
    -ja l’alosa
munta al cel amb la claror-,

gira el teu esguard que nega
l’aurora en el seu atzur
    -quina joia
entre els camps de blat madur-,

després el meu pensament
fes brillar allà lluny, molt lluny
    -la rosada
alegrement al fenc lluu-,

dins el dolç somni on s’agita
l’amada que encara dorm...
    -Au, de pressa,
perquè vet aquí el sol d’or-.

    (Trad. Marià Villangómez)



*

El fals bon temps passat brilla avui, i s’inflama
-mira’l vibrar, pobra ànima- als coures del ponent.
Acluca els ulls, pobra ànima, i entra ràpidament:
una temptació cruel. Defuig l’infame.

Brilla avui tot el dia, llarg calabruix de flama,
desfent tota verema als turons,  ajaient
totes les messes de la vall, i malmetent
el cel tot blau, el cel cantador que et reclama.

Oh! empal·lideix, i vés-te’n, lenta, ajuntant les mans.
Si aquest ahir es mengés els nostres bells demans?
Si encara fes camí la vella bogeria?

Aquests records, caldria que els tornéssim a occir?
Un assalt  furiós, el suprem, jo creuria!
Oh! vés a pregar, vés, de cara al terbolí.

    (Trad. Marià Villangómez)


EL MEU SOMNI FAMILIAR

Tinc sovint aquest somni estrany i penetrant
D’una desconeguda que estimo i que m’estima,
I que no és, cada volta, ni ben bé la mateixa
Ni ben bé una altra dona, i m’estima, em comprèn.

I perquè em comprèn, el meu cor, transparent
Per a ella només, deixa d’ésser un problema,
Per a ella només, i el meu front humitós,
Solament ella sap refrescar-lo, plorant.

És bruna o bé pèl-roja?, rossa, potser? –Ho ignoro.
Recordo que el seu nom és tan dolç i sonor
Com els de les amades que la Vida exilià.

El seu esguar evoca l’esguard de les estàtues,
I la seva veu greu, llunyana i suau, té
La inflexió de veus preades que han callat.

     (Trad. Joan Peña)

 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA