(Marsella, 1896 – Ivry, 1948)
A partir de 1920 treballa en el teatre. Dirigí el número 3 de “La révolution surréaliste”, però el 1927 s’allunya del grup. Aleshores s’ocupà del Teatre de la Crueltat. Viatja a Mèxic.


Josep Palau i Fabre. Versions d’Antonin Artaud.
(Barcelona, La magrana, 1977)

La paraula d’Artaud no és mai paraula pensada (pronunciada en el silenci de la ment), com ho són la de Mallarmé i la de Valéry. La paraula d’Artaud és sempre pronunciada verbalment, físicament. Potser per contrast o contrapès històric amb l’anomenada poesia pura, la poesia d’Artaud és eminentment física. [...]
Recordo que un dia, tot acompanyant-lo per París -usant d’aquella llibertat condicionada que alguns amics seus havien obtingut per a ell, i que permetia treure’l a passejar durant les hores del dia-, en el cafè Le Relais de l’Odéon, va posar-se a vociferar, com era habitual en ell, llançant crits i una mena de gemecs estridents -el plor del nou nat era perceptible darrera aquell castell de focs verbals-, i veient la meva actitud compungida al seu costat, va dir-me, literalment, gairebé reptant-me: Busco una nova sil.labació! (“Je cherche une nouvelle sillabisation!”). [...]
Aquí jau és el poema de la desintegració de la paraula, de la poesia, en tots els seus elements constitutius, com Guernica és el quadre en el qual tots els elements de la plàstica picassiana -desintegrats anteriorment- apareixen reintegrats. En Aquí jau la paraula és crit, és emissió gutural, és música, és sentència, és prosa plana, és desplegament verbal, és balbuceig, és metafísica, és física. Hi trobareu passatges en els quals la paraula s’enrareix, passatges en els quals el poeta se’ns vol fer present per la sola vociferació, passatges lluminosos i entenedors, fàcils, senzills, al costat d’altres de tenebrosos i perdedors. Les consonàncies, les assonàncies, el poema en prosa, la sentència contundent, el vers lapidari, el vers poema... Tot això ha sortit d’un magma únic que és l’ésser d’Artaud, que mor en el poema -d’aquí el seu títol ineluctable- per tal que el poema visqui i el sobrevisqui. [...]
El Superhome no fóra per a Artaud l’home acrescut, sinó l’home abandonat i superat del tot en un cos nou. Això ens indica que hi ha, en l’obra d’Artaud, una empresa d’amor, tan desesperada com es vulgui, però d’amor al cap i a la fi. una vegada més, un poeta paga amb escreix, per als altres, amb tones de sofrença, uns quants àtoms de felicitat.


*

Aquest matí
jo que tot ho he inventat
he comprès per primera vegada
la diferència
entre una sensació
i un sentiment
en la sensació
s’agafa allò que ve
en el sentiment
s’intervé

    (Trad. Josep Palau i Fabre)


*

Talment
com si em triés
un cos
dic merda
a tot
i
 em
     ve
        el
           repòs.

    (Trad. Josep Palau i Fabre)


ELS ÉSSERS NO SURTEN AL DIA EXTERIOR

Els éssers no surten al dia exterior

No tenen altre poder sinó el de sorgir en la nit
subterrània on es fan

Però des de fa una pila d’eternitats
passen llur temps
i el temps
a fer-se
així
ni un de sol no s’ha mai produït

Cal esperar que la mà de l’Home els prengui els faci
car només
l’Home
innat i predestinat
té
aquesta temible
i
inefable
capacitat

Sortir el cos de l’humà
a la llum de la natura
sebollir-lo viu a la lluor de la natura
on el sol finalment l’esposarà.

    (Trad. Josep Palau i Fabre)


EL TEATRE DE LA CRUELTAT [fragment]

Al cos humà l’han fet menjar,
l’han fet beure
per estalviar-se de fer-lo dansar.

    (Trad. Josep Palau i Fabre)


I TOTS ELLS HAN FOTUT EL CAMP [fragment]

¿No es veu prou bé que el gendre fals,
és Jizi-Crit?
conegut ja a Mèxic
molt abans de la seva fuita a Jerusalem sobre un ase,
i la crucifixió d’Artaud al Gòlgota.
Artaud
que sabia que no hi ha esperit
sinó un cos
que es refà com l’engranatge del cadàver dentat,
dins la gangrena
                     del fèmur
                     enfonyat.

    (Trad. Josep Palau i Fabre)


AQUÍ JAU

Jo, Antonin Artaud, sóc el meu fill, el meu pare, la meva mare,
                                   i jo;
anivellador de l’imbècil periple en el qual s’empala l’engendrament,
el periple papà-mamà
                                   i l’infant,
greix del cul de la vella àvia
molt més que del pare-mare.

La qual cosa vol dir que abans de mamà i papà
que no tenien ni pare ni mare,
                                   diu hom,
¿i on diantre els haurien pres,
                                   ells,
quan esdevingueren aquest cònjuge
                                   únic
que ni l’esposa ni l’espòs
no ha pogut veure dret o en repòs,
abans d’aquest improbable trau
que l’esperit es busca per tal,
                                                                     per tal
de fastiguejar-nos un xic més de nosaltres?,
existia aquest cos no utilitzable,
fet de carn i d’esperma folla,
aquest cos penjat, d’abans dels polls,
suant sobre la impossible taula
del cel
la seva fortor callosa d’àtom,
la seva alcohòlica fortor d’abjecte
detritus
ejectat del son
de l’Inca mutilat de dits

que tenia un braç per idea
però per mà no tenia sinó un monyó
mort, per haver perdut els dits
a causa de tants reis occits.

...

Abans doncs DIC de tot això,
hi havia l’escarransida,
hi havia aquesta ranerosa

causa del ventre
en el cel bombat

la qual caminà,
la fastigosa,
7 vegades 7 anys,
7 trillards d’anys,
segons la trista
aritmètica
de l’antiga geomància,

fins que de les mamelles sangonoses
ejectades
des de la cendra buida
que traspua del firmament
li sortí per fi aquest infant
maleït per l’home
i per l’infern mateix,
però que déu
més lleig que Satanàs
va elegir per tal de fer
la figuereta a l’home

i l’anomenà ésser
aquest infant
que tenia un sexe
entre les dents.

Car un altre infant
era autèntic,
era real,

sense vella àvia
que pogués elegir-lo
amb tot el seu ventre,

amb tota la seva natja
de gos pudent,

eixit tot sol
de la mà sangonosa
de l’inca mutilat de dits.

...

Tot percudint aquí els címbals de ferro
prenc el camí baix ple de gúbies
dins l’esòfag de l’ull dret

sota la tomba dels plexus rígid
que sobre el camí fa un recolze
per deslliurar l’infant de dret.

          nion kidí
          nion Kadan
          nion kadà
          tarà dadà i í
          otà papà
          otà stragman
          tarmà strapidó
          otà rapidó
          otà brutan
          otargigidó
          oté krutan

Car Inca ho vaig ser però rei no pot ser.

          kilzí
          trakilzí
          faildor
          barà bamà
          barabà
          minso

etretilí
          TILÍ
          et pinça
a la forquereta
de tot or,
a la deriva
de tot cos.

I no hi havia ni sol ni ningú,
ni un sol ésser abans de mi,
no, ni un ésser que em digués de tu.

No tenia sinó uns quants fidels que no cessaven de morir per mi.

Quan foren massa morts per viure,
només vaig veure rancorosos,
els mateixos que cobejaven llur lloc
tot combatent al seu costat,
massa covards per lluitar contra ells.

Qui els ha vist, però?

          Ningú

Mirmidons de la Infernal
          Persefonea,
microbis de tot gest buidat,
baves ridícules d’una llei morta,
llúpies de qui es viola entre ells,
llengües de l’avariciós
fòrceps
gratat sobre la seva orina
          mateixa,
latrines de la morta ossuda,
que perfora sempre la mateixa
força
          trista,
del mateix foc,

          l’antre del qual
innovadeor d’un nus
          terrible,
 
en clausura ara
de vida mare,

és la vibra
dels meus ous.

...

Car en la fi rau el començament.
          I aquesta fi
          és la mateixa
          que elimina
          tot altre intent.

...

I ara,
          tots vosaltres, els éssers,
he de dir-vos que sempre m’heu fet cagar.
          I aneu a fer-vos
          xeringar
          la perruca
          de la xona,
          paparres
          de l’eternitat

...

No em tornaré a trobar ni una vegada més amb els éssers que engoliren el clau
          de vida.

I em vaig trobar un dia amb els éssers que engoliren el clau de vida,
-així que vaig perdre la meva mamella matriu,

i l’ésser em plegà al seu dessota,
i déu em subjugà a ella.

               (EL BANDARRA.)


...

És així com
sostragueren de mi
papà i mamà
i la fregida de ji en
Crit
al sexe (centre)
del gran estrangulament,
d’on fou tret aquest encreu
                                           ament del taüt
(mort)
i de la matèria,
que donà vida
a Jizo-Crit
quan de la femta de
          jo mort
fou sostreta
la sang
amb què es daura
            tota vida usurpada
            al defora.

...

És així com:
el gran secret de la cultura índia
consisteix a reduir el món a zero,
sempre,

però més aviat

                       1º massa tard que massa tost,

                       2º la qual cosa vol dir
                           més tost
                           que massa tost,

                      3º la qual cosa vol dir que el més tard només pot tornar si més
                          tost ha menjat massa tost,

                     4º la qual cosa vol dir que en el temps
                         el més tard
                         és el que precedeix
                         tant el massa tost
                         com el més tost,

                    5º i que per precipitat que sigui més tost
                        el massa tard
                        que no diu ni un mot
                        és sempre aquí,

                        el qual un per un
                        allibera
                        tots els més tost.

...

Comentari

Tots els bandarres acudiren
després del gran desmembrament
de baix a dalt fet avinent.

     1º trui-ta quadrant

                                        (això murmurat)

        Vosaltres no sabíeu això
        que l’estat
                        OU
        era l’estat
        anti-Artaud
        per excel.lència
        i que per tal d’emmetzinar Artaud
        no hi ha res
        de millor com el batre
        una bona truita
        en els espais
        fitant el punt
        gelatinós
        que Artaud
        buscant l’home per fer
        ha fuit
        com una pesta horrible
        i és aquest punt
        que en ell recarreguen,
        res de millor que una bona truita
        verí farcit, cianur, tàpares,
        duta per l’aire al seu cadàver
        per desarticular Artaud
        en l’anatema dels seus ossos
        PENJATS SOBRE L’INTERN CADASTRE

  i 2º palauleta tirant
        largalalueta titolant-te

   3º tuban tití taftan de la testa i de la testa fitant-te

  4º lomonculús del frontal punça
      i de la pinça a tu putant-te

      fa caure l’amo pudent
      aquest capitalista insolent
      dels llimbs
      nedant vers l’additament
      del pare-mare al sexe ixent
      per tal de buidar el cos íntegre,

      íntegrament de la seva matèria
      i de posar-hi al seu lloc, qui?
      Aquell que l’ésser i el no-res
      va fer
      com qui encarrega fer pipí.

        (Trad. Josep Palau i Fabre)

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA