François Villon (v.1430-v.1489), a França, un segle després que Petrarca, també romp amb la poesia medieval. 
Mescla la seva bona formació amb una vida de cràpula (robatoris, amors furtius...).
“L’home “inconstant i divers”, com dirà Montaigne –afegim precari davant del món-, s’hi fa palès amb tota la seva fragilitat, inconseqüències, vacil.lacions pendulars del pecata  la penitència, de l’alegria de la carn a les tristors de l’ànima, de la vida despreocupada a la mort que s’atansa, de l’esperit al cos, i tot això amb una distinció i una sinceritat úniques en la poesia medieval i que cap poeta dels segles immediats no sabrà retrobar.”

                 (Fragment de la Introducció de Feliu Formosa a l'espectacle Balades de Villon)
           No cal que lamentis haver desaprofitat els teus anys d'estudi. En el fons, saps molt bé que els aprofitares com 
     s'han aprofitar, resistint-s'hi feroçment a força de vida, encara que aquesta vida impliqués uns enfrontaments
     brutals. És la resistència de l'home que mai no pot acabar la set, com el difunt Jean Cotart, que tant vas estimar.
 

BALADA I ORACIÓ

Pare Noè, que vau plantar la vinya,
i vós, Lot, que bevíeu dalt d'un cingle,
fins que l'amor us féu prevaricar
i anar darrera de les pròpies filles
(no us ho dic pas per fer-vos cap retret),
i vós, Arxitriclí, gran embriac,
a tots tres us demano que pregueu 
per l'ànima del mestre Jean Cotart.

Ha estat molts anys membre del vostre gremi,
ell que sempre begué del bo i millor
i ni amb la bossa buida es feia enrera.
Amb un got a la mà ho podia tot,
ningú no li arrencava de les mans
i per un brindis mai no es féu pregar.
Nobles senyors, no barreu el camí
a l'ànima dels mestre Jean Cotart.

Tot vacil.lant i amb els peus insegurs,
sovint el veia quan anava al jaç,
i fins un cop va ensopegar amb el rètol
d'un carnisser i es va fer un bony al cap.
En aquest món no hauríeu pas trobat
ningú que fos capaç de beure tant.
Feu-la entrar al cel, si la sentiu cridar,
l'ànima del bon mestre Jean Cotart.

Príncep, ni a terra sabia escopir;
sempre cridava: tinc la gola seca,
i mai la set no va poder acabar
l'ànima del bon mestre Jean Cotart.

    (Trad. Feliu Formosa)


D'"EL TESTAMENT"

(XVII-XVIII)

Al temps que Alexandre regnà, 
un home que es deia Diomedes,
davant seu va ser conduït,
encadenat de mans i peus
com un bandit, perquè era un lladre
d'aquells que assalten els vaixells,
i al gran cabdill fou presentat
perquè el jutgés i el condemnés.

L'emperador li demanà:
"Per què ets pirata de la mar?"
L'altre resposta li donà:
"Per què de lladre em dónes nom?
Només perquè m'han vist robar
menant un feble galió?
Si jo com tu em pogués armar,
com tu seria emperador.

    (Trad. Feliu Formosa)


BALADA

En realgar, en arsènic roquer,
en sulfur groc, en salnitre, en calç viva,
en plom bullent per desfer-les més bé,
en sutge i pega mesclats amb orina,
en sang de moro i pixats de jueva,
en aigua on s'hagi rentat un leprós,
en brutícia de peus i sabatots,
en sang de serp i drogues verinoses,
en fel de porc, de guineu i de llop,
siguin cuites les llengües envejoses.

En el cervell d'un gat que no vol peix,
pelat i sense dents a les genives,
i en el d'un vell mastí, de ronya ple,
enrabiat, ple de bava i saliva,
en els pulmons d'una euga tossegosa
esmicolats per esmolats coltells,
en l'aigua on neden rates i gripaus,
granotes i altres bèsties fastigoses,
serpents i llangardaixos i escurçons,
siguin cuites les llengües envejoses.

En sublimat, perillós de tocar,
talment l'ullal d'una colobra viva,
en sang quallada als estris dels barbers,
en l'aigua d'un pou ple d'escombraries,
en el llot dels pantans i de les basses,
en limfa, en pus, en crostes, en tumors,
en l'aigua on les mestresses renten draps
i s'hi ha rentat les fembres amoroses
(qui no m'entén no ha seguit els bordells)
siguin cuites les llengües envejoses.

Príncep, passeu aquests plats exquisits
per tamís o sedàs, si és que en teniu,
i mescleu-los amb pegues enganxoses,
i abans de tot, que en excrements de porc
siguin cuites les llengües envejoses.

    (Trad. Feliu Formosa)


BALADA DE PRESÓ

A cartoixans i a celestins,
a mendicants i a penedides,
a criats i a noies boniques
amb la cintura ben cenyida,
a presumits i a desvagades,
a aquells que l'amor enfolleix
i no els fan mal botes estretes,
demano a tots que em perdoneu.

A les qui ensenyen la pitrera
per atrapar els homes que passen,
als lladres i als qui mouen brega,
a trobadors i a titellaires,
a folls i a folles, a idiotes
que tot xiulant van a passeig,
als qui fan música a tothora,
demano a tots que em perdoneu.

No pas als gossos traïdors
que només em donaven crostes
perquè pogués, tot rosegant-les,
oblidar les males estones.
De pets i rots els ompliria;
si no ho faig, és per no aixecar-me.
I per no moure més trifulgues,
demano a tots que em perdoneu.

Que tan de bo a tots us esclafin
els morros a cops de martell,
i el cap amb pilotes de plom.
Demano a tots que em perdoneu.

    (Trad. Feliu Formosa)


BALADA DEL CONCURS DE BLOIS

Moro de set al costat de la font,
ardent com foc i tremolant de dents;
al meu país em trobo en terra estranya;
sento un calfred quan sóc prop d'un braser;
un com un cuc, vestit de president,
ric entre llàgrimes, consolat i trist;
estic content, de plaer no en tinc cap;
sóc poderós, sense poder ni força,
ben acollit, de tothom rebutjat.

No tinc res cert, llevat del que és incert;
tot és obscur, sobretot el que és clar;
no em fa dubtar res més que l'evidència,
tota ciència m'és accidental;
ho guanyo tot i sóc el qui ha perdut;
quan surt el sol, dic: "bona nit tingueu!"
Espero herència i no m'han fet hereu;
tinc de què viure i estic escruat;
estès a terra, sento por de caure,
ben acollit, de tothom rebutjat.

Res no em preocupa i faig un gran esforç
per adquirir allò que no pretenc;
qui millor parla és el qui més m'irrita
i el més veraç és qui m'enganya més;
el meu amic és aquell que em convenç
que un cigne blanc és com un negre corb;
el qui m'enutja em fa el més gran favor;
tot m'està bé i no m'ho puc empassar;
desenganyat, avui tot em fa riure,
ben acollit, de tothom rebutjat.

Príncep clement, així us ho faig saber:
un savi sóc sense comprendre res,
un facciós a tota llei sotmès.
Què més sé fer? Cobrar allò que he pagat.
Ben acollit, de tothom rebutjat.
 
    (Trad. Feliu Formosa)


 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA