|
(Tinchebray-Orne, 1896-París, 1966)
Surrealisme
Alguns poemes
Surrealisme
“André Breton parla d'una estrella que fa petites les altres:
l'estel del matí, Llucifer, àngel de la rebel.lió.
La seva lluentor la formen tres elements: la llibertat, l'amor i la poesia.
Cada un d'aquests es reflecteix en els altres dos, com tres astres que atravessen
els seus rajos per formar una estrella única. Així, parlar
de la llibertat serà parlar de la poesia i de l'amor.” (Paz)
“Abans de l'edat moderna, aquest món era dotat d'una certa intencionalitat,
atravessat, per dir-ho així, per la voluntat de Déu. Els homes,
la natura i les coses mateixes eren impregnades de quelcom que les trascendia;
posseïen un valor: eren bones o dolentes. La idea d'utilitat -que no
és sinó la degradació moderna de la noció de
bé- va impregnar després la nostra idea de la realitat. [...]
Doncs bé, el surrealisme no vol veure el món com un conjunt
de coses bones i dolentes, unes carregades de divinitat i unes altres corrompudes
pel no res; d'aquí el seu anticristianisme. També es nega a
veure la realitat com un conglomerat de coses útils o nocives; d'aquí
el seu anticapitalisme. Les idees de moral i utilitat li són estranyes.
Finalment, tampoc no considera el món a la manera de l'home de ciència
pur, és a dir, com un objecte o grups d'objectes despresos de l'espectador.
Mai no és possible de veure l'objecte en si; sempre és il.luminat
per l'ull que el mira, sempre és moldejat per la mà que el
toca. [...] Les imatges del somni proporcionen certs arquetips per a aquesta
subversió de la realitat. I no només les del somni; d'altres
estats anàlegs des de la follia fins a l'ensomni diürn, provoquen
ruptures i reacomodacions de la nostra visió del real. [...] Un altre
dels procediments per a aconseguir l'aparició de l'insòlit
consisteix a desplaçar un objecte ordinari del seu món habitual.
[...] El caràcter destructiu d'aquestes operacions no és més
que un primer pas; la finalitat última és despullar la realitat
de les seves aparences a fi que mostri finalment el seu veritable rostre.
"L'ésser estima ocultar.se": la poesia es proposa de fer-lo reaparèixer.”
(Paz)
“El "jo som l'altre" de Nerval o el "jo som un altre" de Rimbaud, com el
Zen, com l'escriptura automàtica el que pretenen “és aconseguir
la ruptura d'aquesta fictícia personalitat que el món ens
imposa o que nosaltres mateixos hem creat per defensar-nos de l'exterior.
El jo ens esclafa i amaga el nostre vertader ésser. Negar el jo no
és negar l'ésser.”
“No hi ha jo, no hi ha creador, sinó una mena de força poètica
que bufa on vol i produeix imatges gratuïtes i nexplicables. [...]
La missió del poeta consisteix a atreure aqueixa força poètica
i a convertir-se en un cable d'alta tensió que permeti la descàrrega
d'imatges.” (Paz)
“No es tracta de crear un nou art sinó un home nou.” “El programa
surrealista -transformar la vida en poesia i operar així una revolució
decisiva en els esperits, els costums i la vida social- no és distint
del projecte de Frederic Schlegel [romàntic] i els seus amics: fer
poètica la vida i la societat. Per aconseguir-ho, els uns i els altres
apel.len a la subjectivitat: la disgregació de la realitat objectiva,
primer pas per a llur poetització, serà l'obra de la inserció
del subjecte en l'objfecte. La "ironia" romàntica i l'"humor" surrealista
es donen la mà.” (Paz)
Escriptura automàtica, imatges hipnagògiques, "no és
una broma sinó l'expressió d'un nou estat d'esperit en virtut
del qual es trastoquen valors culturals molt seriosos: hi ha "una altra
realitat" tan real com l'exterior, utilitària i lògica, que
és la realitat dels somnis, de la fantasia, del joc espontani del
pensament allunyat de tota preocupació filosòfica, estètica
i moral, una realitat negada." "Saint-Pol-Roux col.loca el següent
cartell-manifest a la porta del seu dormitori: "El poeta treballa"." (Gimenez-Frontin)
"Breton serà especialment intransigent en matèria de professionalisme:
el credo surrealista pretén ésser una poètica de la
vida, vol ésser vida mateixa, no ofici ni molt menys benefici. Els
doblers per a la subsistència s'ahn d'obtenir a qualsevol lloc, però
evitant de totes totes la comercialització del surrealisme".
(Això el durà a enfrontaments, sobretot amb els pintors).
(Gimenez-Frontin)
El 1924, quan mor Anatole France, es mofen del seu academicisme, de la
patum que simbolitza la grandeur chauvinista de la literatura patriotera
i grandiloqüent, de la Cultura prostituïda al servei de la burgesia,
del seu reaccionarisme ideològic i estètic. "I els intel.lectuals
i escriptors patriotes, la immensa majoria, s'alçaren en un gloriós
moviment antisurrealista: la premsa es proposà de silenciar qualsevol
producció surrealista i de posar-los a les seves llistes negres laborals"
(Gimenez-Frontin)
"Després d'assistir a una reunió de cèdula del partit
comunista, els surrealistes es podien tancar en una sessió espiritista
o anar al camp a cercar pedres portadores de missatges arquetípics
i simbòlics. No eren frívols ignorants dels seu comportament
contradictori, sinó que assumien lúcidament el seu comportament
a la recerca d'aquest "contacte" entre realitats, contacte capaç
de descobrir el meravellós en la realitat -no fora d'ella- i de forjar
un home nou, un home no escindit culturalment de la seva pròpia felicitat.
[...] Es tractava de canviar la vida en definitiva. I en fer-ho -diu Nadeau-
"els surrealistes s'adonaren que tractar de canviar la vida, la seva pròpia
vida individual, és trencar els fonaments mateixos el món."
"Una altra definició bretoniana del surrealisme: "voluntat d'aprofundiment
en el real, presa de consciència de cada vegada més neta,
i al mateix temps més apassionada, del món sensible". De fet
"sur -sobre, en francès- realisme" vol dir "superrealisme". (Gimenez-Frontin)
"La bellesa serà convulsiva o no serà". "La poesia és
convulsió". Sense convulsió, sense destrucció de la
lògica de la necessitat i de l'aprehensió racionalista de la
realitat aparent, no hi pot haver bellesa, o almenys no hi pot haver bellesa
surrealista". (Gimenez-Frontin)
Envien una carta oberta als rectors de les universitats europees, denunciant
les misèries intel.lectuals d'aquestes fàbriques al servei
de l'statu quo. Envien telegrames de felicitació als àrabs
sublevats contra el colonialisme, i als intel.lectuals francesos que signen
un manifest titulat "Les intellectuels aux côtés de la Patrie"
els anomenen "Cans entrenats per aprofitar-se bé de la pàtria,
us anima l'únic pensament d'un os per rosegar". (Gimenez-Frontin)
"Breton mantindrà tota la vida la postura que "la revolució
serà total o no serà", és a dir, que alliberarà
totes les potencialitats creatives de l'home -el gran objectiu dels surrealistes-
o es quedarà en simple reforma política, lloable des del punt
de vista d'una ordenació racional dels recursos socials, però
poca cosa més." (Gimenez-Frontin)
“El surrealisme és una actitud filosòfica [...] gairebé
una mística, una poètica, i finalment una política,
extremament coherents. [...] El paper de la poesia no és ja dir el
que m’envolta (o m’habita), sinó ajudar-me a anar més lluny.
[...] De fet, el que rebutja ara el poeta és la necessitat imperiosa
d’adaptar-se a la realitat, perquè l’única realitat que val
és la que ell mateix crea, espontàniament, arbitràriament,
subliminalment, segons les seves pròpies necessitats. [...] El principi
de tota creació és que el Verb es fa carn (o realitat sensible),
és que la paraula engendra el món. En el seu sentit més
ampli, el surrealisme poètic és així la darrera reacció
romàntica per allunyar l’home de els coses que són (i que el
dominen gràcies a la seva feblesa o inèrcia) i donar-li la
possibilitat de posar en el seu lloc coses naixents, actives, canviatns segons
la voluntat que s’hi posa. [...] L’extrema llibertat individual que suposa
la pràctica surrealista no s’acaba ni s’esgota en l’establiment d’una
individualitat particular; com que tot és igual, el particular
duu a la unitat que coneixen els místics, la benaurada unitat de l’ésser
amb el món, en una absoluta indeterminació de totes les coses
que, tal vegada, és el bé suprem.” “L’Orfeu surrealista
és fill de Prometeu perquè la seva pràctica es defineix
com una transgressió-destrucció de formes i d’idees de la qual
ha de néixer l’home alliberat.” (Alain Verjat)
  
Alguns poemes
LA UNIÓ LLIURE
La meva dona amb cabellera de foc de fusta
amb pensaments de llampecs de claror
amb figura de clepsidra
la meva dona amb figura de llúdria entre les dents del tigre
la meva dona amb boca de cocarda i de ramell d’estrelles d’última
dimensió
amb dents de petjades de ratolí blanc sobre la terra blanca
amb llengua d’ambre i de cristalls fregats
la meva dona amb llengua d’hòstia apunyalada
amb llengua de nina que obre i tanca els ulls
amb llengua de pedra increïble
la meva dona amb pestanyes de pals d’escriptura de nens
amb celles de vora de niu d’orneta
la meva dona amb temples de pissarra de teulada de serra
i de baf als vidres
la meva dona amb espatlles de xampany
i de fontana amb caps de dofí sota el glaç
la meva dona amb dits d’atzar i as de cors
amb dits de fenc segat
la meva dona amb aixelles de marta i aglans
de nit de Sant Joan
d’olivella i niu d’escales
amb braços d’escuma de mar i resclosa
i de barreja de blat i molí
la meva dona amb cames de coet
amb moviments de rellotgeria i desesperació
la meva dona amb turmells de medul.la i saüc
la meva dona amb coll d’ordi desperlat
la meva dona amb gola de Vall d’or
de cita en el propi llit del torrent
amb pits de nit
la meva dona amb pits de talpera marina
la meva dona amb pits de gresol de robins
amb pits d’espectre de rosa sota la rosada
la meva dona amb ventre de despleglament del ventall dels dies
amb ventre d’urpa gegant
la meva dona amb esquena d’ocell que fuig vertical
amb esquena d’argent viu
amb esquena de llum
amb clatell de pedra rodona i de creta mullada
i de caiguda d’un got amb el qual algú ha begut
la meva dona amb anques de barqueta
amb anques de llustre i de plomalls de fletxa
i de tiges de plomes de paó blanc
de balança insensible
la meva dona amb natges de gres i d’amiant
la meva dona amb natges d’esquena de cigne
la meva dona amb natges de primavera
amb sexe de gladiol
la meva dona amb sexe de mena dpor i d’ornitorinc
la meva dona amb sexe d’alga i de bombons antics
la meva dona amb sexe de mirall
la meva dona amb ulls plens de llàgrimes
amb ulls de panòplia violeta i d’agulla imantada
la meva dona amb ulls de sabana
la meva dona amb ulls d’aigua per beure a la presó
la meva dona amb ulls de llenya sempre sota la destral
amb ulls de nivell d’aigua de nivell de terra i de foc.
1931
(Trad. J. Parramon)
SOBRESEÏMENT
Art dels dies art de les nits
la balança de les ferides que s’anomena Perdona
balança vermella i sensible al pes d’un vol d’ocell
quan les amazones de coll de neu les mans buides
empenyen els seus carros de vapor sobre els prats
aquesta balança sense parar enfollida la veig
veig l’ibis de bones maneres
que torna de l’estany lligat al meu cor
les rodes del somni fascinen les esplèndides vies
que s’aixequen molt altes sobre les conquilles dels seus vestits
i l’estupefacció rebota d’ací d’allà sobre el mar
vés aurora estimada no oblidis res de la meva vida
agafa aquestes roses que s’enfilen al pou dels miralls
agafa l’aleteig de totes les pestanyes
agafa fins i tot els fils que sostenen el pas dels funàmbuls i les
gotes d’aigua
art dels dies art de les nits
sóc a la finestra ben lluny en una ciutat plena d’esgarrifances
a fora uns homes amb barret de clac se succeeixen a intervals regulars
igual que les pluges que m’agradaven
quan feia tan bon temps
“la còlera de Déu” és el nom d’un cabaret on ahir
vaig entrar
és escrit sobre el frontispici blanc amb lletres més pàl.lides
però les dones-mariners que s’ecolen per darrera els vidres
són massa felices per ser porugues
aquí mai no hi ha cossos sempre l’assassinat sense proves
mai el cel sempre el silenci
mai la llibertat sinó per la llibertat
1932
(Trad. J. Parramon)
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
