PARASCEVE
Lamentació
No me talleu els brots del meu dolor.
Deixau-me omplir la boca de donzell.
Segau-me els cascavells de glòria antiga
i les flautes collides a dins l'aire.
Despullau-me la meva pell cremada
de les fines camises de lli blanc.
Que resti com un mort estès, fet pedra,
en llarga quietud dura d'altar.
No puc parlar, que tinc la meva boca
-urna de sol ponent, flors de safrà-,
inflada de tant glopejar la deixa
de l'Amat: blanca lluna del seu cel...
PASQUA NOVA
"La resurrecció gloriosa que ensenya
encara fresques les senyals del martiri,
però ja sense dolor i amb pau".
MARAGALL
Blai, desperta! Blai, desperta!
penja un ram de cascavells
i un crit immens de clavells
a la teva nafra oberta.
Mira la Pasqua, de blanc,
color d'hòstia... i era sang!
A les campanes amor.
Als campanars d'alegria,
aimador!
-Que sí, que jo hi pujaria!
-Però no hi pujaràs, no,
als campanars d'alegria!
Com una fuga de trompes
l'aire va sil.labejant
seqüències de sol brillant
cap a un bosc obscur de tombes.
Set esqueixos demacrats
s'allunyen grocs, desmaiats.
A les campanes amor.
Als campanars d'alegria,
aimador!
-Que sí, que jo hi pujaria!
-Però no hi pujaràs, no,
als campanars d'alegria!
El cel, com la Pasqua, porta
el seu cos ple de cops blaus,
i al pit, amb moviment d'aus,
la lluna blanca, ja morta,
com un freu de llança, Blai,
que no cicatritza mai...
A les campanes amor.
Als campanars d'alegria,
aimador!
-Que sí, que jo hi pujaria!
-Però no hi pujaràs, no,
als campanars d'alegria!
A la coral dels jardins,
amor obert de magranes!
Que a prop les llunyes campanes
dins l'auba de gessamins!
Coloms per la mar. Als pals,
pinyes de ciris pascals.
A les campanes amor.
Als campanars d'alegria,
aimador!
-Que sí, que jo hi pujaria!
-Però no hi pujaràs, no,
als campanars d'alegria!
Clavau-me al balcó del pit
un al.leluia tot blanc:
una bandera en la sang
que il.lumini els seus crits.
Que diga en vers blau de venes:
"Tinc un penó per les penes!"
A les campanes amor.
Als campanars d'alegria,
aimador!
-Que sí, que jo hi pujaria!
-Però no hi pujaràs, no,
als campanars d'alegria!
inici
entre el coral
i l’espiga
AL CORAL
SOLEDAT OBERTA
Em dol tot, fins la camisa,
a damunt el pit cremat.
I les paraules em nafren
quan sonen damunt la llengua
amb el seu significat.
No puc parlar de tant que estim... La parla
és sempre de baladres i sal grossa:
un agre ganivet que em reboteix
bavant-me sal i sang, i sal i sang,
pel meu bosquet senzill de parla verda...
I no vul tanta parla que s'esquerda.
Mes, les meves paraules de "bellveure",
"taronja", "llimonera", "estrella", "amic",
les tenc, obscures, fent una plorada
al carreró banyat de la Gran Pena.
Em dol la blancor dels ossos.
Em dol el bel de la sang.
Aquest carreró de sang,
per on ningú no passa, i tot pas hi ressona.
Per la meva sang sona
la frescor de la font
que lluu cap a la set.
I els pins... -so dels meus pins!-
que comencen la verdor,
com el dia l'aurora
sense influències de verdor més alta.
I em cau de patiment la meva galta,
perquè, a mi, el dolor em va brostar
com el vol a una ala o l'èxtasi a una muntanya.
Era per llei que Déu em mossegà
quan treia el cap a l'amorosa llum,
ja batejat amb la color de sofre.
Per la sang em saltava una geneta,
i l'amor, de la mida del meu cos,
estava ple de dentellades roges
com a passes de por d'un homicida.
Un mostel em xuclava,
dins el jardí del cor,
un coll melodiós de rossinyol
on ja es feia de dia. -Vull dir que ja cantava-.
Però un dia, sortí molt, -molt!- de sol,
i em pujaren pel coll eixes paraules:
"Estrella", "ala", "llimonera", "sal",
"núvol", "fill", "mare", "rosa", "frescor", "aigua".
Oh veu! oh càntic!
En mossegar-me, Déu deixà saliva
dins la nafra i fescor del seu gran llavi.
I la saliva m'inondà la sang.
I em va néixer una veu plena de nius.
L'amor em tornà del tamany de la presència de Déu.
I la set em tornà del tamany de la presència de Déu.
I les fonts continuaren el seu broll
del tamany d'un colom.
L'amor, la set, em creixen
alts, alts, com a migdies,
i conserven la ràbia com a pals de sivina.
I jo estic allargat com una terra
que té el consol de l'aigua i de la pedra,
i no pot esser torre...
És curiós... però jo no tenc pena.
És ver que ja fa temps no he vist estrelles,
ni aquell mar tan senzill que va a la platja
plena de lliris blaus, callada i sola.
És cert. Hi ha poques coses s'alegria.
Però sempre hi ha un brot de taronger
que va, en silenci, cap a la taronja.
I humils pedres que, per primera volta
se senten àngel, tirades a una fruita,
o a un aucell, que haurà tingut la sort
de morir-se a l'aire.
És curiós... Jo som d'aigua de mar,
i és com si fos de canyamel el cor
d'eixa ona meva, repetida i blava.
Tots els que anau contents:
el sol i el meu cor van amb vosaltres.
LA CALA
Obriu-me dins el mar, vells pescadors,
que m’entri de verdor una alenada
que tingui llum de barques i pinar,
i el sol em transparenti el joc de l’aigua.
Carritxeres de sol. El mar dibuixa
blancors i morenors de les terrasses,
que guaiten, sota una ombrel.la verda,
a la fira de llum, il.luminades.
Dormides xarxes fosques pels murs blancs:
el sol hi juga, aranya entre les malles.
Tot dorm un somni verd; només el sol
llança una pluja d’or als pits de Dànae.
Un molí d’alegria tenc al cor...
Moliners, moliners d’aigua salada:
pel caló del meu cos, lent, hi desfila
un horabaixa mariner del Carme.
MAR ADOLESCENT
Hort de llimones i gínjols
i bellveures vora el mar.
Nacre verd amb ulls de plata,
mar saliner de setze anys.
Aquest noi, com se revincla
per veure l’horta i el camp!
Canaris de llimonera
volen els seus dits de sal.
-Deixau-me saltar l’arena.
Tallau-me els penyals d’aram,
i els pins d’or que sempre canten,
remulls de llum, inclinats...!
Pensar que mai no has de veure,
donzell ardent de pits blaus,
el plor morat de la vinya
ni el pes gloriós del blat!
Mai! li va dir, i el seu coll
tenia clavells de sang,
i els muscles, obscurs, bromera
de nenúfars grocs i blancs...
. . . . . . . . . .
. . . . . . . . . .
Hortolans, deixau la sínia,
portau llimones al mar...!
GERMÀ DEL MAR
Analitzau-me la veu
Que al coll em neix un pinar.
Mirau si té blaus de mar
la meva paraula en creu.
Que sempre se mou la veu.
Té el moviment de color
i una verda ànsia-remor
D’abeurar, i ningú hi beu.
-Beu aigua en ta pell pintada
l’hortènsia dels crepuscles?
-Només m’il.lumina els muscles,
que tinc la color salada.
Amics, desfermau la nau
i navegau damunt mi.
Llescau-me el cor submarí
Vora els pins d’aigua, i menjau.
Pescador de volantí,
quan s’agenolli la tarda,
sots l’últim cel de donarda,
aucells de sal caça en mi.
Mirau-me sempre els balcons
de la meva veu de mar,
cridant: “Baixau a caçar
déntols al bosc del meu fons!
Esbajoca el meu color,
pescador.
Mira quants de blaus hi tenc,
pescador.
Tu sabràs si som com l’altre
que viu sense ombra, d’esquena,
pescador...”
MARINER ABSENT
Pensa en els meus muscles, teus,
entre els romanins del mar,
quan passis entre el bellveure
i l'aufabeguera del corral.
Per escales de sospirs
m'invadeix tota la sal.
Pensa-hi sempre,
quan passis entre el bellveure
i l'aufabeguera del corral.
A la nit crem romaní
per tu i el llit nuvial.
Beu-te l'aire,
quan passis entre el bellveure
i l'aufabeguera del corral.
CÀNTIC
esposa
Té claror verda de mar aquesta conversa teva.
Sembla que portes una aufabeguera dins el pit.
espòs
Els teus pits, d’hortènsia.
Quan et mir, em puja una ona
blava per la cintura.
esposa
El teu cos, una penya altíssima
plena de fonoll marí pel meu desig.
espòs
Plora la meva barca per les ones.
Plora el pal les seves antigues rames de pi.
quan sent passar el vent per la seva altura,
com una melodia podada.
I plor jo, desterrat de la teva presència,
com si la mar m’arrabassàs una ungla.
esposa
He brodat el teu nom sobre els coixins,
i m’hi he adormida.
Adormida sobre el teu nom,
em sembla, Amat, que passes
pel carrer, amb estrelles, i em beses
la finestra de la cambra.
Pel teu nom de fil va plorant l’aigua.
M’he adormida sobre el teu nom de fil.
espòs
He vingut i t’estimaré.
El temps va tendre.
El teu ventre és un colomer.
Que canti, que canti
el nostre llit d’olivera!
esposa
La meva pell era cega
i s’ha desperta. Llimones
m’amargaven la nit.
Però el meu mariner ha tornat
i s’alça de puntes l’aroma
del meu nard. Amat,
sembla que surt el sol!!
MAR EN CALMA
(Caló d’En Boira)
Jo l’estim molt, a la mar,
a la mar verda, ensopida,
allargada dins el llit
de blau color, color lila.
Que no sap si té pinar
ni escorces plorant resines.
Que només es mou un poc,
si una barca li esgarrinxa
la pell de nereida verda,
que li tenyeix les anguiles...
A la mar santanyinera,
voluntat d’herba florida!
Sempre vestida de sol
i rames de pi que et miren...
Mirant-te els peixos de l’ànima...
Mar verda, rius verda vida
estirant-te dins el llit,
dins un xal gris de calitja.
Ai de la mar, la mar blava!
Ai de la lila, mar lila!
De salat que té el color
el sol la vol per amiga,
si el cel és blau, ella és verda.
Ni mira el cel, de tranquil.la.
Tomba l’espatlla als cantells
verds del fonoll de marina,
i dóna lliçó d’escumes
als marges de margarides.
Si jo fos el mar, eix mar,
la barca, com dormiria!
La soledat del meu pal
amb escuma de gavines...
A sota d’un cel ben blau
i a sobre d’un mar ben lila.
El meu gest salat dins l’aigua,
i l’aigua corrent d’anguiles.
Si jo, grill de camp, el mar
arribava a esser un dia,
tendràs, verda aigua caiguda,
verticalitat d’espiga.
JOC AMORÓS
El mar canta, lila, lila.
Malves, verdes, les penyes escoltant.
-Què me dius, mar lila, lila?
-Penya malva, penya verda, què em diràs?
-Jo et diré, mar lila, lila,
que em perdonis si som muda pel teu cant,
que les penyes som creades per mirar-te
i sofrir, amorosides, ton palpar.
Corre envant, mar lila, lila,
corre enrera, lilejant...
i et diré, mar lila, lila, que si passes
tan sovint per ma gorja tos rulls blaus,
que de cap em tiraré dins els teus braços,
i la penya no hi serà,
que la penya serà lila,
lila, lila, com la mar...
A L'ESPIGA
ETS UN SOL
Ets un sol. Sempre vas abocant dia.
Font ets de cel que despertes abril
amb el teu peu, la nata més subtil
del camí que s'estrella quan te guia.
¿Quin aire amarg, quin so de gelosia
tens tu, que, tot vessant, mansa i humil,
si et vull beure de llamp uses l'estil,
deixant-me als llavis set penjada, impia?
Per tu me lladra el cor un lamentable
crit negre, com una aigua amortallable.
Líquid lladrar amb passió de cel!
I tot jo mor en soledat obscura.
I a tu et pugen abrils, oh, criatura
capaç de convertir un lladruc en bel.
PRIMAVERA ALTA
Al Sr. Francesc de B. Moll
Més envant, xipre meu.
Jo vull esser palmera:
Voluntat vertical amb rems de palma,
v
inclats per influència de l’amor,
sensibles al dolç pes de la llum pura.
Palmera alta vull esser, tan alta,
que la veu dels qui passin sota els dàtils
m’arribi ja picada de calàndries.
Tinc el cor fet de palmes,
i conec les sandàlies de l’abril
quan m’arranquen palmons càndits,
que se’n van a mesclar-se amb l’olivera.
Glòria, laus!... i sol,
mentre la meva mutilació d’abril
fa cortesies de vinclada llum
als silvestres germans d’entranes d’oli:
Oliveres agraïdes a la destral
que els ha fet possible de sentir
el fervor d’una mà.
Mutilat per amor. Sí, mutilat.
Però, gràcies. Sols m’heu llescat el cor.
I feis-ho sempre.
Mes, deixaume intacta l’estimada altura.
PRIMAVERA INFANTIL
I
Minyonia amb sol -record!-
Alçant la dolça bandera
de la canyamel primera
pels camins d’aigua de l’hort.
Joc en l’aigua –primavera!-
El joc ara està dins mi.
Tot salta amb la canya verda
i amb tanta festa s’esquerda
el meu pit de xeixa i pi.
L’aigua que me va vestir,
va brollant, i me despulla,
posant túniques de fulla
a l’hort ja de terra esponja
II
Minyonia de bengales.
Pell groga dins els murtrons,
martiritzant gorrions...
Mans petites plenes d’ales.
Aubercocs dins la camisa.
La pell, branca carregada.
Un cop blau. Esgarrinxada.
Visca el salt de la bardissa!
Camp de Maig. Els crits a lloure.
Joc daurat a dins la xeixa.
El cel ja no té la reixa
blanca i grisa del gris ploure.
L’aigua! La roba a volar!
Salts tot nus i esses d’anguila.
La minyonia del mar,
ja nua, verda, tranquil.la...
ALTRES POEMES
AMOR
L’aigua dorm, nua, gelada.
El cel, alt, li ha regalat
un gipó blau brodat d’ales.
L’aigua
vestida i solitària!
Una ovella perduda
plorava
lluny de la blanca pau
de llana.
Se mirà dins l’aigua.
Era vidre en somni
la seva ombra d’aire.
La del gipó blau
cobrí el seu cos
de llana.
L’una begué l’altra,
i ambdues dins una
belaren...
BALADA DELS ORGANILLERS
Silenci brescat de sol.
Matí blau de primavera.
Organillers embrunits
venten una polca vella,
a una placeta crismada
amb sol i ombres de palmera.
Ningú no vol un vals blau
i els organillers se’n queixen.
Molent espigues de música
les verdes camises deixen...
El manubri dins un porxe
de caputxines
i flors de carabassera...
Tres organillers tot nus,
obscurament suats,
ploren a la lluna plena...
ALS INNOMBRABLES AUCELLS MORTS PER UN TREBOLÍ D’AIGUA
Sembla que és madur el cel
i li ha caigut fruita..., i tanta!
Les verdes síquies semblen
llits dels gitanets de l’aire,
que dormen en la verdesca
la cançó al bec penjada.
No hi està penjada, ai, no!
Vessada hi està, vessada...
Diminutes nits de ploma,
nits transverberades d’aigua!
Hídries de vol que bevíeu
cel, i estrellàveu les rames!
AULA
Els nins, aucells dins la gàbia
del col.legi, esfullen pàgines.
Cel per les ungles. De fred
la lliçó els torna blava.
L'hivern, tonsurat, els mira
darrera els vidres... i passa.
La ribera de paper
del mar immòbil d'un atlas:
balcó on els nins contemplen
la pau rara de les ales.
Els vidres -mullats- copien
l'elegia de les aules.
ARA ADÉU... PERÒ NO ADÉU
Si el teu cel, color de vena,
fos tela per fer-me un hàbit,
seria jo un punyal ràpid
per tallar-ne un arca plena,
a terres llunyes de venir
drap blavís de Santanyí!
Ai, ai, la vila dormida,
Ai, ai, que la deixaré!
Ai, ai, com la ploraria,
Ai, ai, com la ploraré!
Fer-me caputxes de cel
i un cordó de coloms blancs...
Que, enmig de cactus estranys,
signassin a Fra Rafel:
-Qui és que passa per aquí?
-Passa el cel de Santanyí.
Ai, ai, la vila dormida,
Ai, ai, que l’adormiré!
Ai, ai, com la ploraria,
Ai,ai, com la ploraré!
La meva túnica grisa,
baix la Porta Murada,
no alçarà més pols daurada
amb el vol cendrós que frisa,
després de deixar, al Roser,
els calius del salm darrer.
Ai, ai, la vila dormida,
Ai, ai, que la deixaré!
Ai, ai, com la ploraria,
Ai,ai, com la ploraré!
Adéu, copó trabucat,
consolació llunyana,
que dins ta pell de magrana
guardes foc cristal.litzat.
Seguí’m, mar de flames blaves,
que el vell món amb el nou traves.
Ai, ai, la vila dormida,
Ai,ai, que la deixaré!
Ai, ai, com la ploraria,
Ai, ai, com la ploraré!
Quan la vella auba de malves
surti de sa alcova obscura,
cenyint la freda cintura
de les torres amb mans balbes,
deixaré la randa antiga
del claustre del meu convent,
penjant a l’ala del vent
un collar de plor que us diga:
Si d’Amèrica sabeu
que ma vida ja finí,
mirau l’estel del matí:
Seré jo que us dic adéu,
des dels blaus balcons de Déu
guaitant l’or de Santanyí.
Ai. Ai, la vila dormida,
Ai,ai, que la deixaré!
Ai, ai, com la ploraria,
Ai,ai, com la plraré!
inici
cant espiritual
DÉU COMPANY
Jo som el vostre ca que bava,
el meu clamor és una saliva amarga.
Des del llim de la terra, la meva veu com un colomí,
com un colom de mar ferit pels caçadors.
Les meves mans no han cantat,
çestic a la fosca com un munt de baleigs,
i la meva memòria cruix com una garba d'aritges.
Jo no he tret espiga; només herba, Senyor.
Te cant com un marge ple d'escanya-rossins.
Però en la meva soca desficiosa pel banyarriquer,
de cada aurora, de cada dia, de cada lluna,
és més alta la flama vibran del vostre amor,
que ara és el meu amor, Senyor.
Les meves malures brillen com a rams fosforescents de civada,
i és l'amor damunt el meu front com un batall joveníssim.
I Vós, Senyor, vora els meus ossos incendiats,
vora la meva carn agra com un pa florit,
estau com un ca fidel,
llepant-me aquestes nafres que, amb la seva claror,
canten la misericòrdia de la vostra saliva.
CARTA A JAUME VIDAL ALCOVER
Sé baix de quina quènsia i quina quàssia
cistells de roses de Ronsard repasses.
Les mans tens d'abat jove, i tens hortènsies.
Mentre la font i l'aigua se fan altes,
tapissos diuen cròniques flamenques
entorn del teu treball d'amant. La flauta
flueix?, o xiules? Mandarins verdíssims
rumbegen pels miralls, a dins la sala?
Si tanta flama dus de galania,
besa la mà de Déu, que és tan galana.
El rostre deus tenir encara tan pàl·lid
com si rentat fos d'aigua llimonada;
i el nas tan àvid que escomet, d'enfora,
les agres camamil·les. Quina flaire
i quina fesomia té la prada
has sabut sempre. I no al peu de la lletra,
sinó als peus consagrats de la paraula.
Si en gerres he de beure aigua formosa,
que sigui d'eixa font asserenada
on ara beus, on ho beuria sempre.
Mes altra flamarada no encendria
si foc distint en mi no s'abeurava.
La flama no és el foc, és conseqüència
sonora d'un ardor que, altament, mata.
I el foc qui apagarà, si flames seves
són besos i paraules precioses,
no estranyes a l'ardor que les inflama?
Jo vaig bevent, no sé de quina vena,
un esdeveniment de flamarades.
I m'enfons -oh glop!, oh prada!- en fonda
fondària. I, ja més fresca que un bellveure,
la terra del meu cos revé, s'amara.
Amarada, ja no s'eixugaria
mai més d'eixa beguda sobirana.
I bevent-ne a galet es moriria
de no morir quan n'és tan abeurada.
Profunditat regaladament freda,
que dónes mort o pa com una pàtria,
deixa'm passar eixa tela preciosa
que antany tenia un bé que no té ara?
Si tanta dus, com dius, calrada viva,
per no desenconar-te de la infanta
aurora del pit olorós de Déu,
ajeu-te en cada cosa contemplada
i xucla, boca amb boca, tot quant tengui,
que altra cosa beuràs que no pensaves.
El Poema és tocar una flor, una fruita,
una mà. I sentir l'acció sorda,
el moviment, la poesia, l'ona
de Déu. Els cerclews de presència activa
de la Paraula, que no acaba, en fruites,
en flors, en mans. I dur la mà a la boca
i besar-la i parlar aquest gran contacte.
Sols canviant l'Amor en Teologia
la color del seu Centre durà l'ànima.
En cercles lluminosos se concentren
l'amor, la veu, les primaveres altes.
Tradició no és deixar rames mortes
sobre els altars, mentre la ronda avança.
Tradició és coronar oliveres.
Que el tronc sonor deixi un adéu perfecte.
I torni a començar el rondel claríssim
la mateixa verdor, pro més infanta.
La gràcia de la gràcia és fer una gerra
en clara llibertat; fer-li mil anses
i un coll llarguíssim, i la prominència
com una ona aturada, àvida d'aigua.
Però que, amb tanta llibertat, te sentis
esclau de no poder deixar-la. L'ànsia
de fer-la cada dia un poc rodona,
només que l'àngel de la set hi càpiga.
LA PARAULA
Basta dir una paraula:
“pinotell” o “baladre”,
i el món sona més clar
que en claretats de rama.
Quina claror rentada
té el món a dins la boca!
Quina tremolor antiga
oir “ginjoler”, i sentir
la lluminosa distància
entre el color d’una branca
i el seu nom que en mi sona!
La paraula és el món
que surt ungit de la fonda
aurora constant de Déu
dins nosaltres, amants pal.lids.
I som canyes humanes
que sona Déu, sonant-les,
quan parlam. Canyes fràgils,
però plenes de música.
LA PARAULA
Girava aquella conversa:
-“La civada se moria,
i mans d’amor la lligaven,
desllighaven, i vivia.”-
i com més en parlaven,
més rams de plata, més sons
de civades lluentes
anaven i venien.
A força de paraules
dites en terra, a l’aire,
pels quatre camins del mar,
l’hora fresca, la fresca
de la primera aurora
de rius, d’aucelleries,
és sempre vasta i nova.
Si parlam, comentam
la claretat nombrosa
de la boca i les mans
de Déu, que parla, i és
amor de la paraula.
I aquella parla antiga
és un succès tan tendre
en les boques calentes,
com un calfred de verdor
sobre una soca negra.
MAR
El caminar ardent
de la frescor de l’aigua.
Verdor horitzontal.
Abril estè d’esquena.
Vora el mar, melodia
del vestir-se dels arbres
i desvestir-se, purs,
del color i la paraula.
El mar resta tenaç
en la seva maragda.
Recorda el cel i brilla:
Vocació de l’aigua.
ASCENSIÓ DE LA TERRA
La melodia cega
i esclava de la soca.
La verdor per la línia.
La terra creix i sona.
Quina escala secreta
Té la terra en la soca!
Oh, voluntat d’altura!
La terra cap a glòria!
Destí de la verdor
i de la rel esclava:
Resumir en la mort
totes les hores clares.
Valentia en la llum
en el cim de la flama.
És la darrera treta!
Primavera incendiada
NIT INTERIOR
Si la claredat sona
per tanta calma infanta,
no és per res més, no, no,
que per haver seguit
tant silenci de marges,
la nit, el camí obscur
de la recta ignorància.
Anar per terra fosca
és tenir ja una fonda
voluntat de brillar.
Dir que sí a tot moment,
a tot aire, a tota aigua,
çno és allargar el gest
per donar sol, taronges,
rius clars ni mans d'amor.
Dir que sí a tot aire
és voluntat de rebre
tot quant no saps ni sents,
i esperar, nu de gest,
fruit que no t'han promès,
i creure, com una font,
que dus claror, que brilles,
però que ets cec i sones.
Armat d'un sí, amant,
amb el call de la mà
tot ple de soledat,
per la marina estranya
dels sentits astorats,
passa, salta, vola, ràpid,
travessa, que et treu remor
ja la teva clara i única
Primavera espigada.
CANÇONS
I
Des dels ginjoler parlava.
Em mataven les paraules
i
el ginjoler ginjolava.
Amic, collim silencis.
Que la cadira d’amor,
que el meu ginjoler no sàpiga
que m’espera l’aigua dormida,
amb una camisa fresca
de mirades de sàlvia.
II
La pena llarga del riu:
No poder mirar enrera,
el brollador primitiu
Saber que la mar l’espera;
i no el fa córrer la mar
sinó aquella aigua primera.
Tan fresc és como la font era.
No és vell el riu si ha arribat.
És l’infant que ve cansat
d’abeurar joncs de ribera.
III
Si et recordava la mar,
blavejaven les olives
dins el teu oliverar.
La llum del mar te cridava.
i un ganivet d’ala freda
dins l’aigua morta brillava.
Al fons de l’aigua dormida
hi lluïa una moneda
amb el teu perfil, ma vida.
Claror d’aquesta font freda!
Oliverar de la mar!
Font de la trista moneda!
IV
Homenatge a R. A.
Si el tamarell és tot verd
i per la soca té sal,
digau que és la mar sembrada
la veu del tomarinar.
Si plora per colorins
de peixos i de coral,
digau que és la mar sembrada
la veu del tomarinar.
Si en rames la sal torna alta
i el color torna salat,
digau que és la mar sembrada la veu del tomarinar.
V
En memòria de García
Lorca
Ballarí, ballador
si la mar sota una murtra
posava el cap dins les mans,
¿què faries, ballarí?
-Colliria llavors seques
i a dins una botela
les faria sonar.
I si sentissis l’aurora
que va i ve per un palau,
¿què faries, ballarí?
-Colliria flors de plàtan
i pensaria en el cant d’una nau.
I si un dia no ballava
l’aigua dins les teves mans
¿què faries, ballarí?
-Encendria el meu llit
i deixaria els meus peus
a vorera de mar.
MANS D’AMOR
Voldria vessis, llum meva,
com bes el call de les mans.
Les meves mans, l’únic membre
que et coneix. Quan tu te’n vas,
me deixes la mà tan morta
i tan sola, que me cau.
Jo no tenc prova d’amor
més que l’ala de les mans.
He arribat a tu, als marges
del teu cor senzill i clar
amb la meva mà. No sé
com no hi vaig agonitzar
com un tros de tarda, jo
que només som un amant.
Només de destrucció
cap a més vida m’aguant.
M’aguantes tu, cel, mort meva,
amb la teva mà.
Amb la teva i amb la meva
mà cega, em vaig defensant
de la sang enderrocada
per temps, amor i destrals.
La mà estic besant, besant-me,
i estic besant-me l’amor
que et tenen les meves mans.
DAMUNT EL FENÀS VERD
Damunt el fenàs verd, la teva altura
com una ascenció silenciosa
de clares assutzenes. Tremolosa,
la cort dels bels de l'aire en ta figura.
La cort dels bels de l'aire en ta figura
vesteix i desvesteix de sons l'undosa
font negra de cabell i, lluminosa,
per l'herba del teu cos, la llum pastura.
Per l'herba del teu cos, la llum pastura.
Per l'herba del teu cos, les aigües fredes
del moaré i l'embat. Feliç corall
dels teus muscles vibrants sota les sedes.
La bellesa te cau, blancor avall:
els ulls, els pits, els braços abocats,
son rius amb pas i son, són rius penjats.
inici
portada BLAI BONET
PÀGINA PRESENTACIÓ
mag poesia
