sonets
(2000)
sonets
albons
de virgili, albons de biel march
fragments
Fica els dits en el pèl
de l'esperit
sonets
*
Tenc setanta anys, m'atribuesc el cos
que en tu en té denou a la infantesa
amb un metre setanta de promesa
que calla, vola, corre, i no és espòs.
Fals com el cel som fins al moll de l'os
quan dic la veritat de neu encesa
davant teu on tu mires la vellesa
diürna, amb roses, del meu cor atroç.
No em diguis mai que no he d'esperar
que vulguis ser la set quan a mi acuts
i veus la idea i un baix pedregar.
Si no et faig set, és que de mi van
bruts
els braons d'aigua del meu penyalar
que és home i plora amb els teus atributs.
*
Vaig poc rentat, no visc en la brutor,
però veig l'aigua com un paradís
on se banya un home que és feliç
perquè espera esperar l'altra frescor.
Duc roba molt rentada, el meu amor
no està gens subratllat, té el blau i el gris
que són dos pantalons de dia llis
damunt la verga d'un llamp de tardor.
En mi els dos ulls de la mirada van
amb la roba d'un rei amb cor de patge
perquè són el mirall on miraran
tots els que viuen en un cor salvatge
que, si fos llei ser esclau en mirall gran,
per ben vengut veuria l'esclavatge.
*
En mi l'escriure és un haver d'escriure
perquè just tenc els dits i l'oi de mi
per dir que el món és meu, si tu ets diví,
i que jo dec ser humà, doncs no sé viure.
Penedit vaig de no haver après a riure
contra la tinta que me fa de vi,
contra la forma de llorer llatí
que té una mala llet i un no ser lliure.
En el noranta-set, a set de maig,
mediocritat de cor, te necessit
per sortir de la lletra en tot quant faig,
anar a la teula, no al sublim. Oh envit
que canta però calla, a pobre raig,
fica els dits en el pèl de l'esperit.
*
Som la vergonya, jo, et vaig darrera
amb el cap blanc i greix on no en voldria.
La passió és el vell bosc i tria
verdor d'enguany que és nova i no m'espera...
Per què m'has d'esperar, si la carrera
dels novells i teus membres fa més via
que la bellesa, i la mirada impia
dels meus ulls és el vol d'una pedrera?
Mentider és qui no creu, i tot jo
crec
que te fa un mal al cor veure esgarrat
mon roure que, fet taula, per tu és
sec.
No et faci pena el bosc enamorat:
tot és fusta i abril: jo que no et bec
i tu que ets creu que de mi m'has guardat.
*
Si puc endevinar just el que veig,
ma profecia és que estaré tot
sol
mentre siguis la festa del teu vol
que s'emmiralla en el meu safareig.
L'aigua a l'estaca, el vol en el llebeig,
la set que l'aigua té és de pedra
al sol,
és set quadrada, set rodona a un bol
que escriu en terra i a un cel te llegeix.
De ta persona en vull el meu plaer,
l'espiga en el meu temps de gra i voltor,
la rosa del teu dia al meu pitxer.
-Desastrat ferm ets, doncs, si el teu valor
en calç viva no tens pel meu voler.
-Desastre hi ha amb més cendra que l'amor?
DORA MAAR
Una donota de Picasso ha mort
avui, un juliol, a París, Dora,
víctima, amant junyida, fauna i flora
d'un incapaç d'amor i mascle tort.
Tu també, tu també, tan bé i tan fort
saps què és tastar un monstre fet de l'hora,
llimac tot ell, cony masculí que plora,
quan no pinta els rosers del desconhort.
Te pintà com qui pega una pedrada
al rostre de la cara d'una dona
que espera el fill d'un mul en terra alada.
Al circ, l'al·lot és lliri blau i sona.
Tu, Dora, ets dona: tens la carn sonada
com pell de ca per canya que no és bona.
*
Tu tens la meva vida i la vida
de tots dos, i em pregunt adesiara
si ets tu o no la meva pàtria avara,
perquè en tu ni la terra ja no em crida.
No el mar ets del meu ordi, quina eixida,
quin forn de calç, quins ulls nials,
i ara!
quina pedra del peix som jo i la tara
que m'has deixat per a què mengi brida
tot l'any el teu cavall d'antany. Ai jo.
Al meu ai, una boca li és poca.
Un ble i un ai fan Blai. Oh, magre tro,
del potent llamp qui migpartí ma soca.
No em deixà res per verd. Ni res de
bo.
Escric, però, en els ous. Com una lloca.
*
Desarmat, davant teu del tot armat,
retut, captiu i sense orgull em trob.
Si per la pedra em fas passar, el teu cop
faria que de mi fos desfermat.
No té consol ser lliure. Llibertat,
vés-te'n enllà on no hi plou,
que et vegi prop,
per mirar com t'asseques, mentre rob
vencills, fermalls, cordills d'home robat.
Home, al qual li han tret els calçons,
per fer-hi llenya a sobre, fer-hi llarg,
per a què senti la raó amb raons,
que no és lliure sinó amat
amarg,
que sap de tu el que sap dels teus grillons,
i amb aquesta ciència te fa un arc.
*
Entre el Pont d'Inca i el Pla de na Tesa,
tenc el meu bé a Sant Llatzet d'estiu.
Fa feina. És lluny dels pares, no té
niu
i té l'agost damunt la roba estesa.
Amb l'esquerra la cigarreta encesa,
la dreta a lloure, el veuen córrer altiu
i casolà a les conques d'un ull viu
de qui no vol ser heroi d'ençà
que besa.
És blanc de pell de llet i sempre
actua.
És actor com la sal és en el
mar:
no s'hi veu i s'hi tasta. Escriu quan sua,
és a dir, si ha tornat de caminar
i degota de viure, tota nua
l'única cara que no pot besar.
*
De mi n'estimes el meu esperit.
Jo, del teu cos, en som enamorat.
Quin dels dos éssers és més
desamat,
jo pel teu pèl, tu pel meu infinit?
Si passar gust per tu és un escrit,
si el sublim n'és perquè no t'ha
arribat,
si el teu coll no m'és coll de pou,
pouat,
si tu no et rentes de tot quant he dit,
durà infinita pols ta netedat,
beuràs mentida en el teu ver tassó,
i un no sé què caurà d'on
mai no ha estat.
Una mà renta l'altra. El bé
felló
que som sense el teu coll, serà rentat,
si el sublim té per tu gust de meló.
inici
Jo vaig conèixer abans el pecat que la mar.
Una noia plorà entre el mur d'una casa
i els genolls, abans que jo fos un noi alt
que aprèn, sol, el seu cos i l'olorosa gramàtica.
AUTOTRETRAT (Comèdia)
he duit un rei al cos i una rosa dins l'ànima
AUTOTRETRAT (Comèdia)
La gent, i la gent som nosaltres, parlem
de les coses que fan nosa, de les mosques,
dels cotxes, del temps, dels doblers, dels ministres.
(El poder i la verdor)
-Que el vi també es pot fer de raïm.
(El poder i la verdor)
ESSER O TENIR: VET AQUÍ EL PROBLEMA.
(El poder i la verdor)
"No hi ha res que aidi tant a matar un home
com sentir-se representant d'un país".
Qualcú des del bec de la ploma ho digué.
No són paraules impressionants.
Impressionen perquè són la veritat.
/Teatre del gran verd)
la pau i l'equilibri són la mort de l'escriptor
EXTRAMURS (El jove)
Eren humans, però no éssers: bells
de natura eren tots, però tenien
talent comptada: en ser farts són vells
LA TRANSCRIPCIÓ (El jove)
De l'obra d'art de la vida,
l'únic que val és
la imatge que l'artista deixa de si mateix,
quan, d'ella, es pot dir i sentir
que, més profund i real que fer un miracle,
és real i fondo formar part d'un miracle.
BLAI CONTEMPLAT (El jove)
Hi ha una afinitat entre el delinqüent
i l'atracat. El delinqüent és l'ésser
que mira, no qui ha d'atacar,
sinó qui és feble i viu
en les seves mancances afectives primàries.
L'INTERÈS (Nova York)
On existeixi una diferència,
hi haurà una possibilitat...
NOVA YORK (Nova York)
la vida és la publicitat de l'univers.
NOVA YORK (Nova York)
