els fets
has vist algun cop, jordi bonet, ca n'amat a l'ombra?
cant de l'arc 

 

els fets
 
 
ESCOLA GRADUADA

Era una sala quadrada
i tenia cinc finestres,
una muntanya pelada,
que era violeta als capvespres.

Darrera d'un mestret vell,
Jesús estava enclavat,
José Antonio ampliat,
Franco amb un faixí vermell.

La tarda era com un ciri.
Tocava Història d'Espanya.
Hi havia un gran cementiri:
la creu, els morts, un que guanya.

Darrera els vidres volava
la bandera de tergal:
volava, volava, estava
a l'aire i fermada a un pal.

Damunt una vidriera,
el sol fugia; el camp no.
Feia fred. La Sabatera
cantava al capdecantó:

"Sa moixa m'ha fet moixons
vestits de seminaristes,
quan han obert els ullons
han estat tots comunistes".


LA TERRA

En la forma de cos humà, que l'univers té,
la terra és el sexe on es congria la vida,
sempre seguit ella mateixa, amb el caràcter
pastat per la necessitat de mai no haver de dormir
ni aturar-se a somiar que menjussa pel guaret d'una pausa.

El tenaç congriament de vida, però, no és la vida,
perquè l'home no és el seu ou. A posta,
quan m'agrades no t'estimo,
just m'agrades de prop, com l'herba de la terra
és només ella per a mi quan m'hi puc ajeure
i fer jo herba una estona, una estona d'herba,
com que fer flor a les vacances del Color.

El nostre país és el pensament i la seva escala
que creix de cap a veure-ho tot en tot,
i és homicida qui, amb abraçades i heura amb passaport civil,
condemna la perspectiva, igual que condemnar un portal
amb mitjans de marès. El pèl de la terra,
on la cria de la vida et fa anar de temporada
i sentir-ne el temps, és el redol on l'any passa
amb els seus colors i les seves anyades,
de les quals just tornen a romandre la llavor
i la necessitat del solc amb la cavitat de la seva aspiració.

L'alegria a la zona de la terra no és una
ni d'ésser substantiu. Just hi ha paradís
on el temps està clapat de temporades
i per l'acolorida necessitat
de morir: l'abeurada dels animals amb la perspectiva
dels homes que d'allí han de venir...
Just el que estimes roman per sempre,
i el sexe de l'univers, que just batega a la terra,
és tan hermós perquè el pressentiment de les seves acaballes
des del seu futur silenci li fa fer roses,
a fi que es vegi on no cal que n'hi hagi de vistes.

A causa d'això és que el planeta
de la vida amb el pèl de tot l'any
no és el redol on jo pugui ser i fer esperança,
perquè allí tot està ja fet, i jo
no hi puc signar res amb la llibertat
del pensament que és la Relativitat en mi. No em facis
dir "sempre" a 20 minuts, no exigeixis
que digui "amor" a la tendror d'època dels animals
que no se n'anaven de la seva mare per a veure volar els seus ous.

L'espai és la matinada de totes les coses,
com l'alegria és l'espai de la llibertat,
per això la tragèdia és congriada com a verdet
per qui, en lloc de ser lliure, reclama la llibertat
per a ser homicida
i falcó de persones fitorades com a personal.

Jo no sóc lliure, sóc alegre, hi estic i tot, tant,
que no tinc bandera, ni honor, ni reputa Sió,
i sobretot vaig xiulant perquè no sóc el rei de la naturalesa.
Sóc humà com un tord és un ocell,
just és que el tord duu més bellesa
i no té possibilitats de fer el ridícul.

 

I LOVE YOU NÚM. 2

Qué triste es el romero
que no florece.
Que triste es el camino
cuando se vuelve.

T'estimo. T'estimo.
T'estimo.
Ets la persona que més estimo:
ets la que tinc més prop.
T'estimo. T'estimo,
però
hi ha dies en què sembla que t'estimo,
i
és
perquè t'enyoro.
En aquest dies d'enyorar-te,
estimo algú altre,
i no t'estimo gens, gens, amor meu,
perquè no puc estimar de lluny,
perquè just hi ha un amor, amor meu:
és el meu, amor meu.
Però t'estimo,
sempre que et veig t'estimo
i t'ho dic,
encara que sigui veritat, tu,
i em creus,
quina creu!,
és trist de creure-ho,
tan trist com haver-ho de creure,
quan
veus
que t'estimo
tan de prop,
que sembla que no hi ets,
perquè et cerco
i cerco,
i cerco, cerco, fet una busca
i just et trobo,
a tu,
amor meu estimat,
cos pàl·lid i retut,
pit de pèls i abraçat
de ma joventut,
que, quan jo me n'he anat,
és perquè Tu has vingut...

Qué triste es el romero
que no florece.
Que triste es el camino
cuando se vuelve.

 

EL DRUGSTORE

Qualsevol trast de la terra
és lloc sagrat a causa del seu origen,
i la casa del pare ja no és un pàrquing
ni la zona verda on la vida té un final com de setmana.

El món ha canviat, i la seva cara nova
expressa que ja no hi ha cap redol que hi sigui profà,
si és real per a un home
que vol l’amor prop i mentre n’és temporada,
perquè el futur no és l’època de l’esperança.

Hi he entrat per un portal que no tenia glòria,
però l’amplada feia el goig. Jo em deia Gabriel,
i m’han dit “hola” tot d’una. En lloc
d’implorar auxilis, he demanat informació
a una nena que no es deia Maria ni de prop fer-hi,
tenia, però, molta gràcia i me n’ha feta
de dreta amb la seva professió, “si té problemes
de soledat, les seccions són voltant a mà esquerra”.
Just al cap de cantó del hall color de fusta amarada,
la primera secció, talment el juny
amb fenàs sota una lluna molt petita, igual
que des dels primers temples tenia
els seus adolescents expressionats al guaix: servien
el rostre, la mirada, oratge amb conversa, de beure
servit a la barra i amb “li agrada el local?”,
“bé s’hi està, no hi havia estat mai”. I amb música d’orgue,
invisible com l’oxigen, amb humilitat, era ver
que l’home dels animals just és jove,
i que el millor adult és l’adult mort.

“Ara li posaré el darrer disc dels Aphrodite’s Child”, i vaig veure
que, forana a l’aparició de la música sense herba,
la soledat és curada per la vista
d’un cos que, a dos pams, tenia els setze anys
de quan una bondat mundial, de guaret, antediluviana,
era la bellesa en mi, que just els altres podien veure...

S’hi estava bé, jo m’hi trobava cercat
perquè abans, sense perdre’m, m’havia aperduat
fent-me enfora del meu instant d’esplendor,
caient en la temptació de seguir la correntia natural de les coses
de van de pell i en plegrinatge cap a la canavera
de l’absència que és l’infern on viu tot quant no existeix.

Qui ho havia de dir! A la barra
pràcticament morada del drugstore,
tothom, estrictament molts, seien amb una
humilitat atroç, atroçment cucs de rossinyol.
Confessaven amb la veu a mitja asta l’ésser
que duien encolomat, però que no era seu
perquè els donava mala vida, els anava de pell,
ni que ja s’hagués fet la clenxa ell tot sol. Tenien tara,
feien gramenera, tenien lletjures, seves totes,
i ho deien, ho deien, ho deien, ho deien,
perquè un home, si és real, el primer que perd és la vergonya
i així després queda en condicions de parlar tassó amb aigua fresca,
que, total, consisteix a dir just el que hi ha...

Llavors, ai llavors, jo de mi, d’assegut
vaig destriar la significança curativa,
que dins el temple 72 els adolescents fan i tenen
des de les fesomies a l’altària de la seva grogor:
fer avinent, casolà, fer broma i tot,
com que posar més api al frit o fer enfadar a posta
un vellet amb mosques a la bragueta perquè el xubec no el deixi sense espècie;
fer avinent, amb cursiva i tot, la llet de mona
i de beata pública, què és això de perdonar,
perquè perdonar és oblidar, i, en l’home, sigui qui sigui,
no hi ha res que mereixi l’oblit,
perquè, sigui com sigui, sigui d’on sigui,
en l’home tot és història sagrada,
els crims i la tossina també, perquè són el Resultat...

Es deien Guillem, Paula, Joan, Damià, Margarida, escoltaven, ho donaven
tot per fet, per entès talment entendre l’arena de la mar...,
sense la dolentia adulta de perdonar
i oblidar la tendror mortal, que els declaraven
amb una pobresa d’expòsit més veraç que la pornografia.

“Jo sóc així”, cada final d’aclariment deia, i la resposta
eixugava un tassó simultani a “doncs jo l’admiro,
perquè tothom amaga, i vostè diu de si mateix,
n’ha parlat perquè ho ha vist i tot i per això ha cregut”.
Llavors i cinc, que eren sentits, va ser quan jo de mi
em vaig sentir creat, en no veure’m perdonat, oblidat,
compadit ni comprès, sinó
estrictament morenenc i 59 quilos, tot prenent a la barra
el sentiment que l’home torna anéixer, cada cop
que, en lloc de perdonar-lo, el miren tal com és:
el paradís que consisteix a enyorar sempre el paradís,
on l’home s’aparegué a Déu i li va dir:
però com vols que t’estimi, si m’obligues a ser lliure?

GASPAR HAUSER. núm. 2 

Que cadascú, a partir dels divuit anys, 
es deixi créixer els cabells durant dos anys, 
es deixi créixer la barba durant cinc anys, 
es deixi créixer les ungles durant set anys, 
abans de dir salvatge a un home 
i abans de dir salvatge a un salvatge. 

Que cadascú sigui titular de la seva vida. 
Que cadascú sigui aguantat just pels seus dos-cents ossos. 
Que cadascú visqui sense demanar permís per a viure. 
Que cadascú, si no fa comptes de tenir un fill, 
faci l'amor amb qui sigui, sia per la geografia que sia, 
abans de dir home a un salvatge 
i abans de dir salvatge a un salvatge. 

Que cadascú aboqui l'odi damunt tothom qui odia. 
Que cadascú defensi just el que li és rendable. 
Que cadascú sigui el seu propi emperador. 
Que cadascú decideixi fins quan, quan, ha de durar la guerra. 
Que cadascú decideixi fins quan ha de durar la pau, 
abans de dir home a un salvatge 
i abans de dir salvatge a un salvatge. 

Que, quan et moris d'amor, t'hagis de casar. 
Que, per a poder viure, t'hagis de fer una assegurança de vida. 
Que, quan tinguis set d'aigua, et facin fer un clot. 
Que, quan siguis lliure, hi hagi un bombardeig. 
Que, quan a l'hivern et vegin nu, et donin un tassó d'aigua. 
Que, quan demanis notícies, t'enterrin. 
Que, del pa, just en coneguis el forner, 
si dius home a un salvatge 
i si dius salvatge a un salvatge. 

Que ningú no digui "l'altre" a un altre. 
Que ningú no digui "jo" al seu nom. 
Que ningú no posi el seu nom sota un acte que li obliguen a fer. 
Que ningú no digui "seu" al seu amo. 
Que ningú no digui "seu" al seu amor. 
Que ningú no digui "teu" al seu amor. 
Que ningú no digui "pare" a ningú. 
Que tothom digui "mare" a la seva mare, 
abans de dir salvatge a un home 
i abans de dir salvatge a un salvatge. 

Cap moble no té permís per a dur pols. 
Cap home no està autoritzat per a deixar de ser la bellesa. 
Ningú no està autoritzat per a no tenir autoritat pròpia. 
Cap abric no té permís per a prescindir ni d'un sol botó., 
Cap home no és tan indigne com per a aguantar-se recolzat en un altre. 
Ningú no té permís per a semblar un altre. 
Tothom és prou document com per a poder anar indocumentat. 
Ningú no té permís per a creure que sigui veritat 
el que un carnet d'identitat diu d'una persona. 
Cap home no està autoritzat per a dir "llibertat" a la seva llibertat. 
Ningú no té permís per a encendre un ciri quan fa sol. 
Tothom està obligat a dir que la creu és un instrument de tortura 
i a no dir home a un salvatge 
i sobretot a no dir salvatge a un salvatge. 

 

LA CIUTADANIA

Quan l'Amic de l'esperit de la matèria
digué "doneu al gui té agafat el poder
el que és de qui té agafat el poder i, a la Vida pròpia,
el que és de la Vida pròpia", romangué agafat
i jutjat per les ganyes el qui, segons el seu parer de particular,
condecora, escanya i empra
com a carburant propi les vides de la Vida.
El judici consistí en el silenci
que no diu, però expressa, com el sol mena a comprendre la fosca,
que no hi ha cosa real que pertanyi a la il·lusió... ni a la ficció...

En aquesta tasca, però, Pau, no et vares fiar
ni de la teva verdor. Quan t'anaven
a fer el quiròfan que, total, consisteix
a fer-te jeure d'esquena damunt una taula de matança
de la justícia i pegar-te amb la mà de cantell, a cops alterns,
primer sobre el fetge i, en arrufar amb dolorer el ventre,
amb la mà de cantell damunt els testicles, vares dir:
"És potser legal i ONU, nu!, torturar un ciutadà romà?"

Tot seguit, a l'oficial que, astorat de la teva robeta
de busqueret, et digué que ell havia comprat amb un ghrapat de diners
els papers de romà amb els papers, li respongueres,
amb fonètica de llorer impostat,
que tu ho eres de naixença.

Amb aquesta feta, donares peu a totes les cames
que han fet passes per a perllongar el plomatge del sistema,
que és el món pastat amb els convenis fets pels dolents voluntaris,
perquè entre ells l'amistat és impossible.

I què, si a tu, just reconeixent l'autoritat de pastor de la matèria,
t'haguessin penjat el diagnòstic d'alienació?
I què, si declarant tenir just un senyor que vivia sense ser romà
els integrats t'haguessin adjectivat entre els apocalíptics?

No vares endevinar,
tot i que romangueres cec a fi de congriar ulls fondos,
el fet que, reconeixent encara la teva ciutadania romana,
creaves de bell nou la prehistòria,
en forma d'emmotlar dins els encofrats de Roma
la creació del primer home de la Relativitat.

 

IV 

Saps què hem de fer? Veus? Mira,
la cosa més ceràmica és fer la veritat. Dir-la
és talment pronunciar el temps que fa,
i ja m'ho tens sabut: el que pot ser tingut,
no s'ha de dir, perquè no és a dir,
és perdre la vista i la paraula. Si em vols estimar,
no em facis oratge amb "t'estimo", no, no,
no em llancis a l'abraçada postal, perquè llavors, llavors,
el desert sap els arenals de bona tinta.

Ja t'ho he dit jo, eh?,
tu no m'ho tornis també dit.
Sovint, com que no hi ets, penso, és un dir perquè no diguin,
que et mors de mort de barral,
que estàs a punt de fer pell de ca,
a punt de fer la canya que no és bona,
perquè fas sumes, en lloc de restar...

No t'atures de tapar-te amb coses de preu fet
i llavors, quan et cerques, trobes just papers,
rellotges, perns, pèl, rodes, pell, xassís, gomes,
la cartilla de família, i després no saps com viure,
perquè tot funciona sense tu, sobretot l'amor
tan pistó i cilindrada, de dos o tres temps,
amb el permís i els papers, però, home.

Si sabessis qui i d'on sóc,
m'estimaries com que prendre'm el pèl de per viure,
perquè jo, qualque estona, em dic Blai. No creguis, però,
que sigui efectiu, com un ca que és ca,
talment un moix que és moix, com hi ha aram que és d'aram.
Jo sóc un dels homes, mira tu quina fossa individual,
però no estic sindicat, ni assegurat contra incendis,
tinc el foc per oposicions, la flama interina,
no tinc el 18 de juliol, tinc tots els dies
que em vénen, i mai no me n'ha sortit cap de repetit.
cinc cops t'ho he dit i no ho he repetit mai.
 

inici
 
 
 

has vist algun cop, jordi bonet, ca n'amat a l'ombra

*

El meu temps no és el teu. Tampoc no és meu. El temps 
depèn de la velocitat del rellotge que el mesura, 
i la velocitat en mi no és la velocitat en tu, 
per una raó tan esmolada com és ara 
que el viatge que tu fas no és el viatge que jo duc. 
Vull dir que no posis un Copyright mentider al temps, 
tot parlant escolarment del "nostre temps", 
perquè aquells que estimen just el seu temps 
i certes imatges tradicionals de l'home 
s'han colgat més o menys amb Alemanya. 

La tasca en mi és Veure el que hi ha, no el que passa... 
El que passa em veu a mi. 
Jo vull veure just l'home, veure si viu, 
sobretot l'esplendor humana on la crisi és la personalitat. 
Enlloc, però, de veure l'home que viu en crisi, 
he d'anar fart de veure homeneus que viuen de la crisi, 
i això és perquè 
aquells que estimen just el seu temps 
i certes imatges tradicionals de l'home 
s'han colgat més o menys amb Alemanya. 

Si vols ser un home, 
mira, primer de tot, de fer el cap viu. 
Mira de no tenir cap amo 
que t'eduqui a imatge i semblança del seu quadre clínic. 
T'ensenyarà just que el mantinguis 
i que et colguis amb el seu mural rupestre, 
si és que vols que et donin el carnet de súbdit. 
Així agafaràs la bruta malaltia de la decència 
i la grollera ronya del silenci. Seràs un esteta, 
i això és el pitxer de cervesa 
que aida a empassar-se el pa florit, 
i perquè aquells que estimen just el seu temps 
i certes imatges tradicionals de l'home 
s'han colgat més o menys amb Alemanya. 

Si vols ser un home, 
no tens permís per a pensar que hi vas néixer. 
No vas néixer home, però hi has de tornar. 
La teva única tasca és aconseguir 
que els coses evidents es facin públiques. 
Ai de tu, però, si comportes que els altres et facin home! 
Agafaràs la bruta malaltia de la decència 
i la grollera ronya del silenci. Seràs un esteta, 
i això és perquè 
tots aquells que estimen només el seu temps 
i certes imatges tradicionals de l'home 
s'han colgat més o menys amb Alemanya, 
i això és el pitxer de cervesa 
que aida a empassar-se el pa florit. 

Si vols ser un home, no diguis que el peu d'un home 
és més modern que el peu d'un cavall. 
Mai no diguis just "jo" quan fas una cosa ben feta. 
Mai no gosis dir just "jo" quan facis una cosa mal feta. 
Mai no provis de dir "flor" a una flor mustia. 
No gosessis mai dir "lluita" a una carnisseria. 
No arribis al porc evident que diu  "indocumentat" 
a qui no duu els pares, el carrer i el sexe escrits en un cartó. 
No tens vergonya, si creus que sigui veritat 
tot el que un carnet diu d'una persona. 
Si compleixes tot això, seràs un esteta, 
i això és el pitxer de cervesa 
que aida a empassar-se el pa florit. 

Jo crec en la justícia i en els justos, 
però, com que l'autoritat és mútua o no és, 
a canvi de la meva fe en la justícia, 
que cap jutge d'aquí en català ni de la terra no gosi 
posar la seva firma, o signatura..., sota una pena de 12 bales, 
si no ha de ser ell mateix, amb la pròpia mà, 
qui posi el garrot, la forca o la bala al condemnat, 
perquè la forca, la bala i la firma han de tenir la mateixa lletra. 
Si no, és que ets 
com aquells que estimen just el seu temps 
i certes imatges tradicionals de l'home, 
perquè s'han colgat més o menys amb Alemanya, 
i això és el pitxer de cervesa 
que aida a empassar-se el pa florit.

 

*
Jo, de secà, talment Hölderlin dels negrencs avets de la verdor,
anit també puc dir: sempre he entès l'humor
de l'oratge, del vent de terra, de la pols, del trot dels estels,
però la paraula de l'home, que sempre és a dir...,
jo mai no l'he poguda entendre.
Si un marxista de Barbarela, si un sindicalista de Jordi d'es Racó,
sentissin dir el que et diré, es traurien els calçons,
com a reclam de la perdiu
que els canta de sentit, que just
la sap tan llarga com és, un pam i gràcies de res,
que és de dretes amb l'esquerra, tradicionalista
dictada i hereditària, com la llet, la tossina i l'amor a cau ja fet.
Ara i en l'hora de la nostra sort, que és haver pogut néixer
i VEURE la terra amb els camps
que pren volada de casolà en les guàtleres mareses,
talment qui ho fa et dic: en aquesta nit del dia de mà,
el corral amb faveres, api, un taronger,
una moraduixera que fa el moraduix, una codonyera,
cent llevamens que estan a la plena de la flor, que tenen,
perquè en Blai Bonet i Rigo de la Punyeta
digui ex cathedra de pi "un pitxer amb llevamans
és més plantós i duu més futur que CAMBIO 16",
hi ha, hay en castellà,
un roser deliberat, que expressa
el Sentit de la terra amb vuit roses morades:
tenen el caràcter i l'aroma de cent cinquanta fulles,
sense necessitat de fer la revolució de la rosa. Com jo,
un home entre homes,
tot jugant-m'hi la pell i l'esperança de sota la Pell,
goso no voler fer la revolució de la persona:
l'home està ben fet, si vol ser fet i tret de la terra,
puta potser, però que sempre aferra,
que ha pogut i volgut congriar l'home i el poble
de les persones que, essent com són
lliures tant a la plaça com a la Presó,
mai no diuen en cursiva el mot "llibertat",
perquè la llibertat no és un mot.

Esta noche han matado
al perro que más quería.
Lo mató un guarda jurado.
Sentenciado le tenía.

 

*

Jo sóc magre i just home, que quasi mai no riu,
perquè li escau millor el silenci que les dents.
També és que té el costum pla i molt catalanat
de mirar molt la terra i no gaire la gent,

que, per on ralla, peca. Contar vint-i-quatre hores
del cos que, tot el dia, va amb mi, talment un mestre
que dóna ofici al mosso, és una història bona
d'enllestir perquè és plana com un trespol de terra.

Jo sóc el deu dels meus. Els meus no són tothom.
Jo no sóc de les noies, i tampoc no sóc meu.
Pertanyo a Qui m'estima, a Qui es deixa estimar
per mi, que tot sovint sóc just un braç que hi veu...

D'un fet sóc ben segur: sentir desig de mi
és obligació de qui ha nat amant.
No és que porti el tigre del rossinyol al cos.
Just és que en mi l'amor no mor de punt final.

A més de pobre fondo, tot jo sóc la pobresa.
Mai, però, no empraré ni la paraula "amor"
ni cap altre cendrer, quan l'hora m'és persona.
Si el món és tot mot verd, parlar és no tenir món.

El temps en mi fa els anys. Jo, però, no sé on
els tinc fets, perquè, a l'hora d'afaitar-me una mica
els quatre pèls de la bellesa, em sento
ignorat pel mirall, on l'edat feta em mira...

No res del que jo sóc és dolent. Si m'hi trobes,
és que m'atribueixes els ulls que tu congries.
L'om està molt ben fet: mai no parla del pi...:
jo mai no he somniat. En mi sempre és de dia,

i, perquè he decidit veure i viure a sol alt,
sé en català que "deu" en català vol dir
"la fontana que raja sempre seguit". El dogma
és un marbre i és de qui el fa. Jo faig camins

que no he de trobar, que just he de seguir:
l'èxit és el normal, el masculí i meu sexe
és un sentit que em mena a escoltar i tastar el món.
Sóc home, tot un cos; un home no té membres...

Jo no vaig néixer lliure, no ho sóc ni de morir...
"Llibertat" és el mot dels fabricants d'esclaus.
La llibertat real no té cap nom, tota ella
és canal on la vida pren el seu vol formal.

He sortit de ma  terra, com l'escultura i l'home.
El just és qui em fa home, no m'hi fa muntar amors.
Estimar significa prendre's mides, res més.
Jo tinc la llibertat, vosaltres les raons...

Loquenc i còmic com un clorhidrat d'apòcrif
és qui, per no voler pensar, just té el remei
d'haver de dedicar-se a l'heroisme, com
el qui no sap dir "lliure", sense anomenar el vent...

Jo mai no perdré el temps d'aquesta envidadura,
fent la pregunta borda, que pregunta pel "jo"
de la persona encesa, que fa els calius a mà.
El "jo" és en Blai Bonet, tot ell calmes del tro.

Mai no seré qui sóc. Sóc l'ésser que vol l'ésser.
No sóc jo, vull ser en Blai: la continuïtat
i la unitat dels fets que al món grellen a lloure,
però que en el meu cos volen l'obra que fan.

És per això que mai no penso en tot el món,
ni vull vida pensada. Ni solament vull viure.
Just visc. Creo el que faig, i la reflexió
després arriba i és l'agraïment que em signa.

Aquesta ànima d'home val més que les estrelles.
Vet aquí la raó que em mena a poder entendre
la llecor substantiva de qui deixa passar,
sense fugir, el poder de fer naixent l'esperma,

perquè  qui es perpetua en pell d'altri sovint
deixa el quefer arrelat, grellat, en tots els homes:
perpetuar-se, fer-se tot ell irrepetible:
viure, en lloc de durar com els nats, que se'n moren...

Com ell, com tu, com jo, mai més no n'hi haurà cap.
Poble com el dels àrabas, poble com Israel,
mai no s'esvairan: són pobles com persones:
de la Vida, en fan grup, i el grup mai no es fa vell.

Vet aquí la rebassa tendrella com la mar
que mena a l'energia de poder creure en Déu:
l'ésser que vol i crea, Déu que, n'és just del Poble,
n'agafa el color i tot: ningú no hi diu Déu meu,
perquè és Déu viu, alegre, nostrat mai, sempre nostre.

 

*
Just es troba el valor que ja s'era tingut,
mai no un valor desconegut.
A l'esquerra de la meva bufanda,
un al·lot esgrogueït just pel dibuix de l'edat
escrivia una carta, tenia un esquitx
de cor popular en un esqueix de la boca
que somreia entre el fum del Cafè Espanya.
El seu nom deu ser el d'una multitud.
En veure'l, però, escrivint Blai Bonet, C/ Palma, 74, Santanyí, Mallorca,
n'hi haugé a bastament, com hi havia boira a bastament,
per a endevinar que volia tocar de peus en terra, però sempre pensava;
que era casolà ferm, però tant li era quina fos la casa,
com als estornells, perquè una casa es fa amb persones;
que era rebec, que es tallava cada dia les ungles;
que era un clauganxo;
que era el teu retrat penjat en un clauganxo;
que anava a la pesseta,
però seguia de cap on hi havia bosc;
que no era caradura; era dur;
que no era un jovençà de passa tu, que tens llana;
que volia ser-ho per poder guanyar més;
que, tot sol, era un tigre tot mirant un calveller;
que, enmig de la gent, sempre somreia
a la Vida, no a la gent;
que, de vestit com anava, semblava mascle;
que tot nu, era un home;
que era vist just on hi havia guany;
no li veien, però, el cor quan sumava;
que sovint posava sense cor la signatura;
que feia coses i no les signava; 
que adesiara signava coses que no havia fet;
que no pensava en el sexe, en vivia la bellesa;
que no era un mite;
que, del seu cos, se'n podia deduir el mite,
com, d'una olivera d'oliverar,
el pobre Vincent en deduïa el cor real del món,
sense traslladar l'olivera al cel;
que feia cara d'animal senzill, molt,
tan senxill, que es veia simplificat prou sé jo per Qui.

Mira qué gitano soy,
que me han dicho que me vaya,
i mira tú dónde estoy.

No goséssiu fer-me cap altre discurs
sobre el futur amb anemones de metafísica,
ni sobre el pa que ja està a punt
de veure néixer l'home que encara l'ha de sembrar,
perquè el meu dia és el dia d'avui.

Si no vols que et digui "pistoler",
guarda-te'n prou d'anar signat amb una pistola
i de fer-me creure que la bala és la teva autoritat.
Tanmateix no m'ho creuré,
perquè l'autoritat és mútua, o no és,
i perquè el meu dia és el dia d'avui.

He nat just per a saber.
Per això no vull que m'ensenyin
a calumniar la matèria de les coses.
De dos pals, un posat vertical i l'altre de través,
jo en diré sempre un pal dret i un pal de través,
perquè dos pals són just dos pals,
i perquè el meu dia és el dia d'avui.

De dos metres de tergal, homologat per a més afronta
i, apedaçat de dos o tres colors,
en diré, apuntant, si cal, amb el dit o amb l'ocell apuntador,
dos metres de tergal apedaçat amb diferents trinxes.
A mi no em fareu rallar en llenguatge figurat,
perquè el meu dia és el dia d'avui.

Mira qué gitano soy,
que me han dicho que me vaya,

i mira tú dónde estoy.

 
 

inici
 
 

cant de l'arc
 
ZETA: VIVENT GREC DE RIBERA

Havia cregut en l'ànima del món:
pogué parlar. De la boca estant,
que li havia crescut 1,80 per damunt l'herba de la pàtria, digué:
"Just el cant i la marxa són un envit a la naturalesa".

Tot d'una, davant l'estol estacat al propi estacament,
creà el verd brindis del temps real en l'home real:
en l'estimat accent local s'exclamà:
"PER LA VIDA!",
i, de la Vida, el gener en sentí aclarida tota la majúscula.

Després de la verdor brindada,
cadascun dels soldats, xifres estimades sense arma,
en si mateix sentí l'arribada de la manya
per al brindis de verda creu pròpia,
i un, que era un de tants fills en català, amb el cant dels aucells digué:
"No és que sigui un nen; és que sóc lluny...
L'home enfurit, quan el furor li cala idea,
perquè la ràbia faci foc, d'aquell que renta,
s'arma d'arma, armador de la gentilesa tot ell,
per matar la injustícia en un individu injust.
D'home, just n'hi ha Un: l'Home: jo en sóc.
Si he de parlar o motar, només quan dic "res no basta,
res no basta, res no basta, res no basta",
extramurs de la Pell forana sento que és l'Home
just qui prega perquè les coses siguin veritat".
 

FOC D'AUCELL 

La llibertat és una cantata a la llibertat.
Si es creu, o mana creure que és més que un cant, 
és perquè tan sols no és un càntic. 
La llibertat també ha de ser una cançó de poble. 
La llibertat no és, just dura el temps en una rosella dels Segadors. 

Qui cala foc a l'aucell del desig és el misteri. 
El misteri de l'amor és el temps, 
com el misteri de la llibertat és el temps que dura el seu cant, 
perquè l'amor fet i la llibertat són el mateix càntic. 

El plaer de l'amor fet és una cantata a l'amor. 
No és l'amor. La llibertat és just un himne a la llibertat. 
No és la llibertat. Veig que no ho creus. Saps per què? 
Tu voldries ser lliure, però que no et passés res, 
i res és massa poc, talment com tot són massa coses... 
 
 

ART PER INFRACCIÓ

El garrover, també el noguer de Son Comparet, són l'Esperit nat
de l'Esfondrament de la Matèria en l'Arbre general.
En el noguer s'esfondraren per sempre
les possibilitats, que l'Arbre té, de ser alzina,
lladoner, ravell, mata llentisclera, tamarell, aleixandre,
gerani d'Àfrica, xicarandana, colocàssia, prunera de frare llarg,
aprenc donzell per a cobrar el remug de bou, de vaca, de cabra,
ginjoler murtroner que fa murtrons, baladre senà, baladre doble,
figuera de cristià, figuera de moro, ametller d'ametlles
d'en Verro, d'ametlles de la Canal, i, sobretot, sobretot,
la desastrada possibilitat de ser la història...

L'escatimació és l'agre, on l'esperit es congria,
s'encona, se fa, surt per fer-se veure,
tot ell escatimadament, però amatent tot ell...

El noguer, també el noguer de Son Comparet d'En Guillem Nadal,
nat Guillem mort embaixador nostre a Ankara,
la Figuera de la terra de la Bíblia, també la figuera,
que En Miquel Llabrés pinta, tota ella
figuera de la tardor, figuera d'hivern,
fent-ne cal.ligrafia del Japó del mestre Hokusai, pare,
mare, sogre, sogra, de Georges Mathieu.

La Figuera és també el Pensament,
que l'Univers del sagrat Cosmos pensa i obra,
els dos actes en una sola i única vegada,
i que és de déu perquè, en Ell, pensar i fer és Tot U.

Em sento alabat ferm de ser el Pensament,
que l'Univers terrat, aterrat, enterrador a fi de bé, fa en mi,
que sóc el meu creador, el meu creat, el meu criat,
que, sense ser la figuera arran del noguer, sóc el mateix Pensament
de la Vida en les vides, totes elles clapes
de la mateixa Pell en el mateix Cos.

La Vida, ningú l'ha vista mai. De la Vida,
nosaltres just en podem veure els vivents, els morts-nats,
talment com un cavall no veurà mai la verga,
ni les bajoques amb llavor del cavall d'herba, que és,
però cavall que mai, però cavall que mai
no podrà posar la vista on té posada la verga,
mentre, igual que un home,
hermós cavall, pobre home,
just pot sentir que la veritat, perdó, perdó, que l'euga
és l'aspiració a la bellesa amb una mica de pèl,
que, amb el temps i palla d'ordi, potser arribarà a ser una promesa.


 
 

inici