(Felanitx: Gràfiques Llopis, 1987) 
 [Escrit en ocasió de posar el seu nom a l'Escola pública de Santanyí] 
 

[...] 

que el nom i el llinatge d'un senzill fill de la vila sigui també el nom de l'escola pública significa que la vila fa olor de net, que és l'olor de la terra que treu flor al regne del cel..., també significa que la pedra de Santanyí té finor i dóna finor.

 Com que volen que el meu nom visqui escrit entre els estudiants, els seus pares i els professors de l'escola, és segur que sentin la curolla de saber cosa o altra de la meva vida, ja que, darrera un nom, hi ha moltes sortides de sol, una gernació d'horabaixes a sol post, sobretot mil·lenars d'hores viscudes a sol alt i a la plena de passió de viure, perquè les ganes d'escriure congrien ganes de viure, aquell desfici per encetar el món com qui enceta una síndria per a beure-se-la. 
 Jo  vaig venir al món un bon matí, de matinada, una matinada de desembre, dia 10 de desembre de 1926, a Santanyí, a la casa on ara vivim. 
Quan vaig arribar a la terra del món, el món ja hi era amb totes les coses que varen arribar a la terra abans que l'home: la mar, les coves, les tenasses, els corns de tenassa, el fonoll marí, les mates llentrisqueres, les estepes bleneres, la pedra, la pedra que fa pedres com un taronger fa taronges..., les eugues que fan cavalls, la terra que fa pols, el vent que, de la pols, en fa un polseguer... 
 Dic tot això, perquè, en realitat, un home neix quan una al.lota i un jove es coneixen, surten plegats i viuen junts perquè han d’esser la mare i el pare d'un nin petit... 
 (és curiós, una al.lota i un jovenell, quan es casen, volen tenir un nin, però concretament, un 'nin petit'. Cap al.lota ni cap jove volen 'tenir un home'. I allò que neix és l'home; tothom, però, mira de no pensar-hi i diu 'hem tengut un nin' i, per si de cas, hi afegeixen 'petit', 'hem tengut un nin petit', perquè un home, l'Home, és una cosa perfectament amerada de serietat. [...] 
 (L'home just neix amb la paraula posada, amb el pensament posat, posat en perspectiva..., amb res més. L'home just és així: parlar, parlar poc i bé, parlar en bé, parlar sobretot divinament, divina-ment...; esser home és difícil; esser la veritat és difícil, però és la nostra tasca única: aqueixa tasca: gosar esser l'home, gosar esser la veritat que camina, gosar esser la veritat que comença foc, la veritat que enceta un meló... la veritat que fa amics i els mira tota la vida). 

[...] 
 Les meves edats de nin, fins que vaig fer dotze anys, estaven assenyalades per dos fets senzills i de casolà que s'empeltaven l'un a l'altre, i aferraven...[...] 
 Un d'aquests dos fets era anar al Rafal [el Rafal dels Porcs, d'on son pare era euguer] des del Camp de l'Aljub, on els padrins dels Llombards tenien la casa amb un parell de tanques entorn [...] 
 Jo feia aquesta caminada petita amb una curolla magra, emocionada, deixondida: cercar el meu pare, el pare..., veure el meu pare que guardava les eugues, els cavalls a la possessió que els marquesos de Barberà, catalans de Barcelona, tenien a un quilòmetre i mig, o dos, del capdecantó que feien la casa i les tanques dels padrins amb la carretera de Ses Salines i el camí del far. [...] L'important no són les coses; l'important és el camí que mena cap a les coses. Abans de trobar el que cerca, l'home troba moltes altres coses que eren aquí, enllà, vivien...
Un segon fet m'aconduí a descobrir i a sentir entre carn i cuiro l'altra fesomia de la paraula, les fesomies de la reialesa i majestat de la paraula, que és l'eina vital i social de l’escriptor: aquest fet: cantar quatre anys seguits, la Sibil·la des de la trona de l'església de Santanyí. 

     (Mentre anava des del Camp de l'Aljub al Rafal dels Porcs a veure el pare, jo estava avesat a caminar entre els noms de les coses: "la vinagrella", "la fonollassa", "el dia ssolellat", "el dia calitjós", "el dia de dejuni", i em va venir de nou ferm que "el dia del judici" des de la trona de l'església fos "el jorn del judici").
     Des d'aquesta troballa, petita i bategadora com un niu de butzetes de cadernera, jo vaig veure més clar que un llum, com si triàs entre dos partits polítics..., que jo mai no escriuria ni diria "el jorn". 11

     Aquestes saons del meu cant de la Sibil·la varen esser els tres anys de la guerra civil espanyola i dos anys més, que tenien una cosa que anomenaven "la pau", feta amb gana, blat de moro i confitura de figa de moro. 11

[...] 
 Al Seminari Conciliar de Sant Pere, veïnat del convent i església dels jesuïtes de Monti-Sion, hi vaig estudiar vuit anys [hi va entrar als dotze anys], cinc anys d'Humanitats, llatí i grec, i tres anys de filosofia. Aquests vuit anys han estat, i són, els més bells, esplèndids, espigats i ben granats de l'existència viscuda per mi fins el moment actual del març 1987...A quinze anys, a setze anys, és un fet fondo això de conviure cada dia amb les Èglogues, les Geòrgiques, l'Eneida, de Virgili; amb la Metamorfosi, amb els Tristium, d’Ovidi; amb les Odes, les Sàtires, les Cartes, els poemes lírics, del taradet, complicadet i bon home Horaci que quan s'acomiadava de Virgili, que se n'anava enfora en una barca, li deia "dimidium animae meae", "meitat de la meva ànima". [...] 
 Una de les coses més ben fetes, que hi havia en aquella enorme casa, era la biblioteca. Durant tres anys, em vaig fer lector, estudiós i amic íntim d'Heràclit, de Plató, d'Aristòtil, de Dionís Aeropagita, de Tomàs d'Aquino, de Duns Escoto, Ramon Llull 

[...] 
 Era l'any 1947-1948. Em vaig posar malalt. Del pulmó esquerre. Encara no hi havia antibiòtics. Vaig fer repòs durant bastant de temps. Pensava molt, tenia una gran fe en l'alegria de viure i ja ho escrivia[...] 
 L'any de 1948, començà la creació dels meus dos primers llibres 

[...] 
 Aquell mateix any de 1952, vaig tenir una de les sorpreses més belles, que m'hagin arribat mai de la vida: un senyor i una senyora d'edat repicaven amb els dits a les vidrieres: eren el poeta Carles Riba i la seva esposa, l'escriptora Clementina Arderiu: venien de Barcelona, varen passar l'horabaixa amb mi[...] 
 En aquest any de la publicació de Cant Espiritual, va venir a veure'm el doctor Joan Mascaró, que era professor de sànscrit a la Universitat de Cambridge [...] en grellà una amistat i una relació molt profundes entre don Joan Mascaró i jo. Vaig començar a rebre una subvenció mensual perquè pogués continuar escrivint. Potser té una misèria d'interès anotar aquí que el doctor Joan Mascaró era mallorquí, de Santa Margalida i era l'amic de don Joan March[...] 
 1956 arribà. L'arquitecte Lluís Bonet Garí, que llavors ja dirigia les obres del Temple de la Sagrada Família de Barcelona, vengué a Santanyí a veure'm. [...]  decidiren que me m'anàs amb ells a Barcelona, a fi que em posàs en mans del doctor Lluís Sayé, espoecialista de pulmó [...] Després de posar-me una setmana en tractament a la Clínica de Sant Josep, al Putxet, em dugueren al Montsesny, a Riells del Montseny, que era una esglesiola romànica, una rectoria molt gran i antiga, on jo vivia amb mossèn Pere Ribot i la seva germana Josefina. A Riells del Montserny, vaig romandre-hi una colla d’anys, en dues tongades. [...] 
 Entre estudi i lectura, em passejava pel bosc, baixades al mercat de Girona, els dissabtes, xerrades amb els pagesos de les masies i amb els barcelonins que pujaven a Riells per veure'm, vaig començar a escriure el llibre Comèdia, molt a poc a poc, emprant els dos anys llargs d'estada a Riells del Montseny. 

[...] 
 A fi de celebrar l'aparició, l'èxit i el Premi Joanot Martorell de El Mar, el Club dels Novel.listes i els intel.lectuals i amics de les lletres de Barcelona varen organitzar una bella festa social. Primer, al saló d'actes del Casal de Montserrat, Carles Riba i Joan Triadú feren dos parlaments sobre la meva obra literària i, en havent acabat la sessió al Casal, em varen donar un sopar al restaurant de l'Estació de França, al qual assistiren cinc-centes persones. Al final de la festa, parlaren En Joan Fuster, del País Valencià, En Joan Sales i jo. 
 D'aquest acte, en sortí la idea que jo havia d'anar per tot arreu de Catalunya. D'aquesta manera va començar la meva vida de conferenciant. En el cotxe de Xavier Benguerel, acompanyat també perJoan Sales, vaig anar, dissabtes i diumenges, a Manresa, Terrassa, Granollers, Sabadell, Badalona, Igualada, Valls, Reus, Tarragona, Cervera, Lleida, Tàrrega, Girona, La Bisbal, Figueres, etc. Després, també, alhora que les conferències, començava els meus recitals de poemes, primer a la Universitat de Barcelona, a l'Ateneu barceloní, al Col.legi de Metges de Barcelona, després per ciutats i pobles de Catalunya. 
 Un any després aparegué la meva novel•la Haceldama, paraula hebraica que significa Camp de Sang. Haceldama va esser editada per Editorial Aymà, la mateixa casa editora que llançà El mar. Vaig escriure Haceldama  a un poble mariner de la comarca del Maresme, Vilassar de Mar, on vaig viure una colla d'anys, al carrer Sant Ignasi, 23, perquè l'aire empol·luït de Barcelona ja no em queia gaire bé. Per Vilassar de Mar, igual que per tots els pobles i ciutats del Maresme, passava un tren cada quinze minuts, i aquesta facilitat de transport em feia possible anar a Barcelona per coses del meu treball, cada matí fins a migdia en què anava a Vilassar per dinar; els horabaixes solia fer el mateix trajecte, quan era necessari. 
 A Vilassar de Mar, molts capvespres anava a escriure al Cafè La Marina, que estava separat de la platja pel Passeig de les palmeres i la via del tren. Cafè la Marina va arribar a esser conegut ferm com a centre d’animació cultural. Jo hi donava xerrades, convidava escriptors de Barcelona perquè venguessin a parlar; jo els feia la presentació. 
 La meva època a Vilassar de Mar va esser molt fecunda pel que atany a l’enriquiment social i espiritual de la meva existència: moltes bones famílies de Barcelona hi venien per passar-hi el diumenge i, després, les seves vacances d'estiu: entre el mar i la muntanya hi havia no gaire més de dos quilòmetres, i, pels pujols, hi havia poblets d'una gran bellesa, on els barcelonins estiuejaven: Vilassar de Dalt, Sant Andreu de Llevaneres, Tiana... 

[...] 
 De bell nou me'n vaig tornar a viure a Barcelona. Agafar tantes vegades el tren Vilassar de Mar-Barcelona em feia perdre temps i avinenteses de veure cada dia, o cada setmana, els amics i companys de Barcelona. Vaig começar a escriure al setmanari Destino [...] 
 A la fi, vaig enllestir del tot, ja era hora!, la meva llarga novel.la Judes i la primavera, que va tenir, a Catalunya, tant èxit com El Mar, però també molt més escàndol, sobretot a  Mallorca, perquè descrivia i descriu molt bé Santanyí i retrata molt bé, expressivament ferm, persones conegudes. Hi hagué gent que s'enutjà amb mi i que, a hores d'ara, no ho han oblidat. Poca culpa tenc jo de saber construir a fons personatges en una obra de creació! 

[...] 
 Vaig començar a viure de bell nou a Santanyí, al carrer de Ciutat, 74. Estava avesat a la vida de Barcelona, on ho tenia tot a l'abast. Viure a Santanyí de cap a cap d'any em venia costa amunt ferm. 

     vaig escriure la novel·la "Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria". El vespre de la presentació de la meva novel·la, jo hi vaig donar un recital de novel·la, que durà una hora i mitja... Em vaig passar. Record que hi havia molta gent, el soterrani de Tous estibat.

[...] 
 Voldria que, si qualcú vos pregunta per mi, sempre li pogueu respondre allò que podeu dir de qualsevol de vosaltres mateixos: 

--En Blai sempre és allí, viu: il.lumina el seu país. 

inici

PÀGINA DE PRESENTACIÓ mag poesia