entrevistes 

  premsa 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

entrevistes
 

*

"Blai Bonet o la passió de fer brillar l'univers", entrevista d'Antoni Vidal, Lletra de canvi 45, Barcelona. 

un dels elements bàsics de la poesia de tots els temps és fer notar la realitat.

La humanitat duu moltes teranyines: de tradicions, religions, tabús, etc. Llavors amb un poema d'aquests tan ben fets [...] el que treus és una gran quantitat de teranyines del cervell del qui ho llegeix. [...] Com quan et diuen que la sublimitat es decanta per la vitalitat: això treu totes les teranyines que hi pugui haver de la sublimitat i de l'èxtasi... Perquè ha de ser a base de tocar coses terrenals. L'única manera de sentir la sublimitat és a través dels sentits. [...] Quan la poesia ho és de bon de veres, aclareix el misteri, l'aboleix. Em referesc al misteri en el sentit que jo el consider; és a dir, en el sentit negatiu. És una peresa mental, dir això és un misteri. És por d'entrar-hi. Quan hi has entrat, veus que era un parany maquinat pels poderosos, alguna lletjura o el que sigui. 

[En art] Es tracta de diàriament ésser nous, no de restaurar ni de transformar. A nivell personal, ocorre el mateix: cada dia ser nou, cada dia ser nou. [...] L'aspiració és voler ser nou.
 

*

Biel Mesquida. "Tres cants d'un lector hedonista de l'obra de Blai Bonet", Lletra de canvi 45, Barcelona. 

els poemes es llegeixen amb el cor, amb el cervell, amb la pell, amb el sexe, tot plegat. I es rellegeixen temps i temps fins que un dia, quan vertaderament en tens necessitat, hi descobreixes l'ensenyament. 
 

*

Biel Mesquida. "Blai Bonet: un modern escriptor mallorquí a Barcelona", dins Escriptors a Barcelona,  Ajuntament de Barcelona, 1980.

Vaig habitar quinze anys a Barcelona. Quinze anys són molts anys, però jo no compto els temps per anys ni per mesos, sinó per hores. És molt de temps, és molt llarg. [...] Barcelona era una ciutat que tenia un sentit de l'art, un sentit de la humanitat artística. Barcelona ho tenia, ho té i ho ha tingut sempre això de saber fer mancomunitats, col.lectivismes.

El Dr. Sagués [...] em va ensenyar a llegir Hölderlin. El primer vers de Hölderlin me'l va llegir ell, però en consultar-li el que havia de fer en el Montseny i el que no, em va dir: "No et donaré cap lliçó, ni una, només un vers d'en Hölderlin que diu: Qui té la tirada de cap al sublim es decanta sempre de cap al vital. Ja ho vaig tenir entès. Al sublim, ja hi tenia la tirada. 

aquell home [En Riba] amb 60 anys no havia estat mai a la Rambla. Jo li contava que havia anat al Panam's i al Tabú i ell em deia: Conta més! Conta més!, i estava, l'home, content. 

Racine havia usat en tota la seva obra 420 paraules i en Machado n'havia emprat un màxim de 224. I com més restringeixes el llenguatge més eficaç és. Això que diuen de la riquesa del llenguatge és una mica a l'inrevés. No emprar moltes paraules sinó emprar-les bé, emprar les paraules més substantives. [...] Com més poques paraules empris més ric és el llenguatge. Si restringeixes el llenguatge guanyes en profunditat.

en Verdaguer, que és qui va treure totes les paraules vives. En Verdaguer, poèticament, t'agradarà o no -que és molt bo-, però en el seu llenguatge no hi ha cap paraula que no sigui ben viva. I les va treure de davall terra, i de Vic.

Per la manera de cultura, pels temes que tracta, en Costa i Llobera ja tenia aquell sabor grec o francès, del francès mediterrani. N'Alcover, en canvi, és molt literari, és un dels màxims imitadors que ha tingut Leopardi, per exemple. En Leopardi en mallorquí és n'Alcover. En Costa i Llobera era molt més espontani, molt més llegit. Era un home de lletres, llegit, que llegia, i n'Alcover era un empleat de l'Audiència de Palma. La cultura no són els llibres, és la manera de viure. 
 

*

"Última entrevista a Blai Bonet", per Josep Mallorens. Avui, 8 de gener de 1998.

-Quin és el vostre concepte del bé i del mal? Creieu en el pecat?
El bé, en primer lloc, no és cap concepte i el mal tampoc. El mal simplement és tractar una persona com si fos una cosa. Res més. Estic pensant que no es pot discutir si una cosa és el bé o és el mal perquè ja ho sabem a l'acte. Sabem si allò ens fa bé o ens fa mal. També les autoritats tenen molta culpa d'haver donat la possibilitat que es pogués discutir això. Diuen: "Això és bo". I de seguida els has de preguntar: "És bo per a què?" "És bo per a qui?" Això la gent no s'ho pregunta; comença a fer conceptes i dialèctiques i a fer discussions teològiques, i d'aquí vénen totes les guerres que hi ha, vénen d'aquesta barbàrie: fer conceptes. 

En El mar hi ha aquesta religió perquè en aquells anys la religió era una creu que portava la gent per força. S'ha de tenir en compte perquè feien creure a la gent que la guerra es feia per Déu i assassinaven els que eren republicans, els mataven per Déu, en nom de Déu. Això era molt gros. 

L'escriptor té l'obligació de fer d'oposició del poder. [...] No he fet res més que ésser l'oposició de qualsevol manera de poder. I és una fidelitat que l'he mantinguda sempre.
 

*

Entrevista de F. Rotger a El dia del Mundo, 7 febrer 1993.

Veig el que passa aquí, a Mallorca, que gent desarrelada ens governa, i es necessita molta cara per governar un poble si no s'hi tenen arrels. 

 Esper el dia que desapareguin tots els Estats, perquè aquest dia desapareixeran tots els nostres mals. Una cosa és la gent, la nació i les ciutats, i una altra l'Estat. Si desapareix l'Estat, desapareix el noranta per cent del que va malament. 
 

*
Entrevista de Lluís Bonada a El temps 29-6-92.

Tot s'ha tornat tant de dretes que fa llàstima. 
     
L'esclator de llibertat que vam viure (fa una vintena d’anys) s'ha perdut. Hi ha una censura total que creix com no s'havia vist mai. 

[Aleshores] tenia l'ideal i els pensaments molt alts [...] Però tenia les mans buides. No teníem mitjans pràctics per a portar aquells ideals a terme. I ara la gent té les mans molt plenes, però sense cap ideal, sense cap projecte.
 

*

Busquets i Grabulosa, Lluís. Entrevista: "Blai Bonet entre la follia i la transcendència". A Plomes catalanes d'avui. Sant Boi de Llobregat: Edicions del Mall, 1982.

Ser intel.ligent vol dir necessitar cada dia menys coses.
 

*

Entrevista de Basilio Baltasar a El País, 31 juliol 1983. 

Cada un dels homes és una excepció, quan l'ésser humà compleix la tasca progràmatica de realitzar totes les seves possibilitats, les factibles i les que, de moment, li semblen impossibles... I aquí es fa necessari, crec, afirmar que únicament és l'home aquell que té una utopia. Tal i com únicament és una nació aquell país que té una utopia. Una utopia i un programa ideat són la mateixa cosa. [...] Europa està a punt de desaparèixer a causa de la desordenada passió particularista, que mena a considerar nacions i Estats els territoris que no són res més que províncies de la nació d'Europa. Un Mercat Comú no convertirà mai Europa en una nació. Un mercat no és res més que un mercat. Un mercat no serà mia un programa existencial i popular humà. En aquest sentit, la ferma substantivació real de Catalunya ha consistit sempre i consisteix a ésser i a voler ésser una província de la nació d'Europa. 

El futur és el que cada exemplar humà té possibilitat de realitzar i que encara no ha realitzat. Jo sempre tenc present que viure, sobreviure i superviure són els tres espais progressius de futur de cada dia en cada un dels homes. I el superviure, que és el viure en la forma més completa i mental possible, és la creació artística, literària, escrita, que converteix els fets de la vida en una presència i en una evidència per mitjà del llenguatge ordenat en un espai no municipal, per dir-ho d'alguna manera. [...] Traslladat tot això a la tasca pública, política, el lema del creador del superviure, que és l'acte i l'ofici d'escriure, és el mateix que el dels pacifistes d'arreu del món: "Ni esquerra, ni centre, ni dreta, sinó endavant". 
 

*

Entrevista de Sandra Martínez, Avui, 7 setembre 1994.

-I després d'escoltar, arriba el moment d'escriure. Com viu aquest moment?
-És una feina feixuga, gens agradable. Escoltar i observar té un cert encant, però crear, estar-s'hi hores i hores, és dur. Ho és també perquè moltes de les coses que dius t'agradaria no haver-les de dir, perquè saps que quan arribin als lectors els feriran. A mi m'ha passat això sempre, però aquesta és la missió que tinc.

-Vostè ha dit que un vers pot contenir tot l'Univers.
- [...] Si la persona sap que és un cas únic, que mai més n'hi haurà cap com ell, el que faci ho procurarà fer amb una passió impressionant. Perquè fer una cosa és important, però deixar-la de fer és un crim, no té perdó.

-Una obra que quedarà després de la mort.
-No hi penso mai en la mort. De jove vaig llegir Sèneca i hi ha una frase seva que l'he fet servir sempre. "Viu cada dia com si cada dia fos tota la vida sencera". I així ho he fet. La mort em fa fàstic, em sembla que no hi ha dret, que és vergonyosa, crec, a més, que si hi penséssim no treballaríem. No hi penso mai. Al vespre, quan em fico al llit, només penso en el que haig de fer l'endemà. 
 

*

"Blai Bonet: Poeta atroçment humà" entrevista de Biel Mesquida a El País, 13 setembre 1987.

-Repassa els més emblemàtics temps de gaudi/fruïció/felicitat (o sinònims) de ta vida.
-El temps que he de passar mentre vaig a cercar el gaudi, la fruïció, la felicitat. Recordo un temps emblemàtic; i era una època en què, els dissabtes horabaixa o el diumenge de matí, anava a fer unes llargues conversades a la Cartoixa de Montalegre, amb el prior mallorquí don Bartomeu Rotger. Agafar el tren a Vilassar de Mar. A Vilassar de Mar, agafar l'autobuset cap a Tiana. A Tiana, agafar l'únic taxi que hi havia i que em portava a Montalegre. Estirar la cadeneta de la campana, sentir el dring a l'altra banda de la porta, que tenia una porteta més petita en un dels dos batents. Esperar que em vinguessin a obrir. Veure la cara del porter tan pàl.lid, que havia obert la porteta. Esperar deu minuts: veure el pati, la font i el safareig, les quatre acàcies. Això eren moments emblemàtics. En els encontres de l'afectivitat, els moments emblemàtics són esperar la persona, anar a peu al lloc triat pel camí, pujar l'escala ja amb afectivitat, treure's la roba, veure's, abraçar-se dempeus [...]

Intel.ligència: veure, a l'acte, quin lloc ocupen les coses al món.

Felicitat: és l'instant en què l'home és el creador de l'home. 
 

*

Antoni Miquel Planas, "Blai Bonet, la síntesi poètica", dins Mots, noms i mites. Converses amb escriptors. Mallorca, Tià de sa real 1996.

-Ha dit que la paraula és la seva única arma, però contra què lluita amb aquesta paraula?
-Mai he lluitat contra res i és una cosa que mai faré. Procur lluitar sempre a favor de les coses, de les meves passions que són la justícia, la llibertat, l'art i els amics.

-Què significa per a vostè l'ésser humà?
-Dins els éssers humans n'hi ha que ho són més que altres [...] els més humans són aquells que han treballat més la seva humanitat per, si tenen una cosa bona, augmentar-la.

-La poesia és la visió conjunta de totes les coses. És a dir, tot el món, tot l'Univers i tots els éssers humans han de tenir cabuda a la poesia, dins cada poema [...]
-En un vers hi cap la visió de tot el món. La poesia realment consisteix en això, en sintetitzar l'univers. 
 

*

"Blai Bonet, el fons del mar" entrevista de Jordi Coca, Serra d'or, gener 1981.

Com que el meu deure era posar-me bo, al Montseny vaig passejar molt. Hi vaig aprendre el més bàsic. Els llibres no em podran ensenyar mai el que vaig aprendre al bosc, a les fonts, amb els pagesos. Des de Breda a Riells hi havia el que va del segle XIII al segle XX. Quant em va ensenyar trepitjar, la terra durant tres anys, tot sol...! Els llibres em sobraven.

El mar és una síntesi de la vida del sanatori. No és autobiogràfic. En realitat, jo a Caubet m'ho vaig passar bomba. Sí! Mai no estaré tan bé! Com que no havia de fer llit, perquè no tenia febre, com que podia passejar tot el dia... Allí no es parlava de la mort. Mai no va parlar ningú de si en tal havia mort la nit abans. Mira, a les habitacions hi havia unes finestres molt grosses que estaven sempre obertes, dia i nit. Quan un matí vèiem una d'aquelles finestres tancada, ja sabíem que el xicot havia mort. Però no se'n parlava. Pensa que el més gran tenia dinou anys. Jo en tenia disset o divuit. Allí vaig començar a escriure El mar; potser vaig fer-ne cinc-centes pàgines. Perquè l'original d'aquesta novel.la té vuit-centes pàgines, però com que l'editor va trobar que era massa llarga, doncs vaig fer una cosa que ara no tornaria a fer, que es reduir-la.

Per anar bé necessitaríem un sol president de la Generalitat per a tot el País Català; perquè tampoc no cal dir Països Catalans. No. País Català i prou. I un sol president. Un president per al País Català.      El President de la Generalitat hauria de ser-ho del Principat, de les Illes i del País Valencià. Això de les autonomies ho espatlla tot. ÉS com el conte de la vella per no arribar-ho a tenir mai. Et fan transferències de vint-i-cinc cèntims amb dues dècimes i s'obliden de la geografia, el llenguatge i el tarannà, que són realitats històriques com una catedral.

Tot al contrari de Sartre, Camus era un moralista, però li agradava ballar rock and roll, i anar de copes... Era molt senzillot, mediterrani mil per mil. En Canvi Sartre... No és que jo sigui anti-sartrià, no. Jo sóc anti-posa. Sartre sempre necessitava tenir una posa moral fora dels llibres, i això l'encarcarava. Ara, els llibres m’interessen molt. 
 

*

"Blai Bonet, delicada agressió", entrevista de Sebastià Alzamora, Serra d'or 457, gener 1998

jo hi vaig anar per vocació, al seminari. Però no una vocació d'estudiar teologia i fer una carrera eclesiàstica, sinó una vocació d'estar amb altres. A mi mai no m'ha agradat estar sol. [...] Per això, quan em van dir d'anar al seminari, jo vaig preguntar qui hi havia allà. Més de cent cinquanta al.lots, em contestaren. Aleshores, vaig respondre, aquest és el meu lloc. 

Agustí Bartra em va iniciar en tot de nous móns, en enviar-me, espontàniament, un exemplar d'aquella Antologia de la lírica nord-americana que ell mateix havia preparat. I sí, Eliot i Pound van pesar en l'escriptura d'El poder i la verdor i Teatre del gran verd, que són, n'estic segur, els meus dos llibres més importants: amb el temps, la gent ho veurà. 

El mar va saber greu a molta de gent, sobretot a Barcelona. Vaig rebre algunes amonestacions. Record sobretot una carta d'un monjo de Montserrat, dom Jordi Pinell, bon amic meu, exhortant-me a fer penitència pública. Em deia que El mar era una gran creació, però que sobretot era una blasfèmia contra tot el que de més sagrat té Catalunya. 

Llorenç Villalonga i el seu germà Miquel eren coneguts com els fundadors de Falange a Mallorca. Amb una diferència. D'en Miquel Villalonga, tothom en deia que era d'idees molt fermes però que no era dolent. Sobre en Llorenç, en canvi, tothom opinava el mateix: "És un reputa" [...] les execucions i les sentències eren responsabilitat seva.

a Barcelona hi havia una cosa important: humanitat, col.lectivitat. Era allò del seminari, d'estar amb cent cinquanta persones més, però duit a l'extrem. 

Jo no faig confluir els temes de la religió i la sexualitat, sinó que ja vénen units per la mateixa tradició cultural de l'àrea mediterrània, a la qual pertany la cultura catalana. Sempre ha estat així. [...] Tot això de la culpa, del càstig, de la separació entre espiritualitat i carn... Tot això és germànic, però de cap manera llatí. Jo no crec en la culpa. tota la meva obra és escrita contra la culpa, és una persecució i un desmentiment de la noció de culpa. L'home no és culpable. Culpables només ho són els papes i els legisladors. 
 

*

"Mister Evasió, Blai Bonet, 1969" per Mestre Mateu. Diario de Mallorca, 22-5-69

P.- Igual que en "Mister Evasió", en el resto de tu obra hay también esa misma clase de vidas que mucha gente clasifica com "depravación", "mala vida". ¿Cual es tu intención, al preferir la descripción de estas vidas, a la descripción de vidas más saludables?
R.- Yo sé lo que hay bajo la piel de esa gente que clasifica.. Ellos también saben que yo lo sé... Y silencio. Pero lo que nunca podran saber, porque su castigo consiste en no poder saber, es que cuanto he escrito y escribiré es la descripción y la investigación de lo que [existe] realmente, biologicamente; la Cruz de la Vida Humana, que es exactamente la cruz de toda la vida, sea de la classe que sea. La casta de los clasificadores está tan acostumbrada a las cruces de madera, a las cruces de plata, que, en el mejor de los casos, consideran como cruz la resignación en una enfermdad. Y la cruz real de la Vida, de toda la vida, es la existencia en si misma, sea como sea. La cruz es la forma del cuerpo humano vivo: sus crecimientos y sus atascos, sus marchas y sus accidentes, tanto las marchas como los accidentes. En la zona humana de la Vida, no hay que clasificar en alto y bajo, en normal y anormal, porque casi todas las formas de vida son buenas. Un escritor que no predica esa defensa de la Vida, incluso de la Vida que, antes que mentir y renegar de si misma, prefiere pasar por delincuente, no es un buen escritor; es un cuentista, un literato, un hombre con laurel, de ese, del que se emplea para el escabeche y que, a la hora de emplearlo, está siempre lleno de polvo... Eso es lo que describo y estudio en mi obra, el aguantar mecha, cada uno la suya, sea de la clase que sea, pero aguantarla bien, en bien: oliéndole, pero no renegando de ella, porque toda mecha humana es sagrada.
[...]
Yo soy feliz cuando hablo con la gente, sobre todo con la gente que me instruye, que me hace crecer, que me hace creer en la gente.
P.- ¿Cual es tu mayor proyecto en este instante?
R.- [...] A lo mejor también tomaré el sol [...] bajo el pino catedralicio de Bar Fernando de Cala D’or, el sitio donde es posible hablar con Cristo y vivir como Dios...
[...]
Los pontífices literarios, que se dediquen a la cría del champiñon.
 

*

Baleares 25 de julio de 1990.

Hay que erradicar el cristinismo, islamismo o budismo. La religiosidad es otra cosa.
[...]
El hombre es el único animal que dice "yo", en esta expresión se aunan las contradicciones.
 

*

Blai Bonet y su mundo de ideas. J. Fco. Argente. Diario de Mallorca, 2-10-69

Que por qué escribo?[...] porque es la misión que tengo encomendada por un grupo de hombres. Me dieron el habla y yo devuelvo la palabra: digo lo que hay... [...] Naturalmente escribir no tienen nada que ver con la literatura. [...] en lo que llevo realizado, no hay literatura. Si acaso, llevo dentro y fuera mucho arte. Pero literatura "igual a" cuento, no.[...]
Entre lo escrito por mi y la religión hay una absoluta unanimidad, una "identidad" total. Con el detalle de que, en la zona del hombre, la religión no és una religión, sobre todo, no es su religión, esa que es verdadera contra todas las demás. La religión en el hombre es su religación consciente con el Espíritu Constructivo, que conduce al mundo, el Espíritu Constructivo de la Biología primero; el Espíuritu Constructiv o de la Historia, después. Lo malo es que, con frecuencia, lo que escribo tenga que consistir en delatar lo que va contra ese Espíritu y le sabotea, en vez de revelar como es ese Espíritu de la Historia.
[...]
En cuanto al "dinamismo de nuestro mundo" lo único que puedo decirte es que los coches y las motos corren mucho, pero que, actualmente, la mayoría de los hombreds se arrastran con una lentitud que da asco. El hombre es dinàmico, si emplea su tiempo y su energía en ser y saber. Si emplea todo su tiempo en adquirir y dormir, ya me dirás... El Paleolítico con tele. 
 

*

Entrevista de Margalida Pons: "Blai Bonet: "De vegades, el poema surt perquè es vol donar cos a allò que un sap del cert que existeix". Avui, 22 de juny de 1991

L'intent de fer una “obra total” em ve precisament d'El poder i la verdor i de Teatre del gran verd. 
[...]
I possiblement a El poder i la verdor, que és un llibre d'una alenada gran, falta aquella connexió amb un moment determinat. A Nova York, Maria Callas, Pasolini, els amics, tots el noms del llibre m'aferren a la realitat.
[...] 
Em va costar molt a Nova York, muntar una escena devora l'altra perquè tot tengués aquesta coherència cinematogràfica. Però ara es pot mirar com una pel.lícula.
[...]
Més que punyent, aquest llibre és combatiu i agressiu. Escric contra les marques, contra aquests al.lots, que per ventura són a l'atur, però que duen jerseis que diuen Un'versitat d'Ohio, Universitat de Yale... L'home, realment, és el seu cos, i el vestit no té la més mínima importància. Però l’home renega de la seva natura i la dissimula rera totes aquestes coses. I això és una dictadura. Han fet apostatar la gent, al món passa el que passa perquè han fet apostatar la gent.
[...]
Ara el prohibit és el llenguatge. Només compta la història de la gramàtica, la filologia... És una màfia. I la literatura catalana no se n'escapa: en les editorials, en els premis. Tot està manipulat. Ara, la consigna és no parlar de res, fer coses buides.
 

*

"Blai Bonet, Premi Carles Riba". Serra d’0r, gener 1963

Oh, Calvary, Calvary!, és el títol d'un spiritual negre. [...] La síntesi de l'obra podria ésser aquesta: definir-me com a català. Després hi ha una altra síntesi: definir, de dintre estant, el país. [...] 
El meu intent és que el catalanisme sigui un humanisme, una manera de fer-se home. Ésser català ha de donar per a viure i per a morir...
 

*

"Blai Bonet, escultor del mot". Àlex Susanna. Cultura 12, març 1988

El que jo he fet és convertir en sinònims creure i sentir. O sigui, sentir és creure en les coses d'una manera total. Ningú no gosa definir la veritat, quan en realitat és força senzill. La veritat és dir-ho tot. Això implica creure en tot. Mentir, mentir no és dir el contrari; mentir és amagar una cosa. 
[...]
L'home nou consisteix en què tot el que el constitueix sigui visible, sigui municipal; en no deixar res d'amagat. L'home nou és aquell que ho diu tot. Jo mai no he entès què era això del pudor intel.lectual. O la meva voluntat és dir-ho tot, i tot substantiu, i tot moltes vegades repetides a fi que el lector no pugui oblidar que allò existeix. Del que es tracta és de recuperar una màxima obertura. Allò autènticament revolucionari és adonar-se que cada persona té la possibilitat de convertir-se en un home nou. En suma, l’home nou és sinònim de totalitat.
 

  inici

Avui és urgent treure l'alliberació a rotlo, una altra vegada..., perquè el govern estatal, el ministeri d’Educació, ha posat en marxa, una altra vegada..., els "principios fundamentales del Movimiento" i la "formación del espíritu nacional", que se resumeix en aquestes paraules oficials de la cartera d’Educació "entender i comprender el carácter unitario de la Historia de España. [...] 
La Història és com és, és així, i a Catalunya, serà explicada així als alumnes de Catalunya. "El caràcter unitario de la Historia de España" o de Guatemala, o de Nicaragua, o de El Salvador, és el que ha provocat sempre la necessitat no volguda que s'hagin d'aixecar enèrgicament els defensors de les arrels, el Dam-Dam [cap de la guerrilla guatemalteca, Premi Príncep d’Astúries 1997 junt amb el president de Guatemala]  
(EL GUERRILLER NOMÉS S’AIXECA QUAN LA PERSONA ESTÀ EN PERILL. Balears, 26-10-97) 

Tots, però, sabem que l’enemic número u dels mercaders és la cultura. La Cultura fa por. Amb motiu... 
(Balears, 5 gener 97) 

La "màfia mallorquina” els vergues", "les genetes", "els morro", etc., són institucions tan antigues com els "Corleonne" de Sicília o els "Capone" de Xicago. Vull dir, amb tot això, que, si, aquests dies, no surten al carrer grans multituds de gent mostrant i movent enlaire les mans netes, demanant que s’acabi “ja” la màfia absolta, seguirem essent bruts i amb les mans brutes. Prou sé jo que no sortiran milers de mans netes enlaire al carrer, a la plaça. Ni milers ni cap ni una, en sortirà. Mala cosa. Si no és massa demanar, però, que almanco n’hi hagi més de tres que gosin dir que, terrorisme, violència i la màfia volen dir “lo” mateix perquè són "lo" mateix: una cosa que no és cosa, que per tot el món es posa: la por. La presó és per tancar-hi la por, i no tancar-hi res més. 
(Balears. Dia 27 de juliol de 1997.) 

El general [Franco], en certa manera, feia la sensació que actualment produeix José Maria Aznar: la sensació que manava en nom d'algú que li dictava les ordres i les lleis. Sempre he opinat que aquest "algú" era l'Opus Dei i el seu poder internacional a Occident. [...] Si, a mi, em fa por aquesta tornada de l'antic règim, és perquè aquesta és una gent que considera que el regne de Déu, la llei de Moisès i sant Pau, al cel siguin..., tenen una absoluta prioritat enfront de la democràcia, de la llibertat humana i de la Constitució. 
(Balears, 18 maig 97) 

El bisbe Ricardo Blázquez i el bisbe Setién, però, compleixen l'obligació de combregar, com l'Església lliure de totes les parts del món, en la voluntat i en la decisió d’aconseguir l'autodeterminació o alliberació de la nació on els toca viure, on cada un dels individus humans tenen el deure de no ser súbdits. Ser súbdit és incompatible amb la dignitat, i l'Església, quan fa el que ha de fer, l'única cosa que fa és defensar, predicar i promocionar la dignitat de l'ésser humà. Un ésser humà, que sàpiga el que diu i que sàpiga de què parla, no parlarà mai de LLIBERTAT, sinó de DIGNITAT... LA VERITAT ESTÀ EN LA DIGNITAT... [...] EL NACIONALISME ÉS UN MISTERI. No és cap ideologia, no és cap organització, no pot ser ni és un partit. Si un home no és ni se sent rus, i l'obliguen a viure com a rus, aquest home viurà, tota la vida, en la indignitat, i el fruit natural i final de la indignitat permanent és l'esclat de la guerra física. No es pot viure en la indignitat. [...] Tothom reprova i condemna els morts fets per ETA, tothom, fins i tot ETA, mira tu el que m'atrevesc a dir des de la coneixença de l'ésser humà. Tothom, però, comprendrà el fet que ETA va néixer en un seminari. 
(Balears, 26 octubre 1996) 

Tot el foc físic i social que està fent la vida impossible al País Basc es podria apagar, si qualcú amb dos dits de front obrís els ulls i tengués l’acudit de reconèixer que la tragèdia etarra i la novella i mala d'entendre revolució dels adolescents bascs al carrer són una guerra i que han de ser vistes i viscudes com una guerra, en lloc de ser vistes i tractades com una banda de delinqüents comuns. 
(Balears, 19 gener 1997) 

L'ètica és una realitat de caràcter universal, vàlida per a tots els homes i per a totes les accions del món, vàlida per un igual per a tots [...] Per entendre i mirar de comprendre això n'hi ha a bastament a saber veure, per exemple, que la conquesta de la Seguretat Social és un fruit natural de l'ètica universal, no és el producte de cap llei ni de cap política. A partir d'aquest universal punt de mira, ja és possible reconèixer que l'ètica és una realitat universal que està molt, molt per damunt de la cultura. I això és així per una raó clara; aquesta raó: L'ètica és l’única realitat activa, operant, que tenim per aconseguir, d'una punyetera vegada, apartar-nos de la selva, aquesta en la qual impera la llei del més fort i la política aquesta basada en el fet que el peix gros es menja el petit, i tots aquests etcèteres salvatges i primaris. O la selva o l'ètica, perquè, de tots els greus i grans poblemes que tenim, n’hi ha alguns que només poden ser resolts per l'ètica... l'atur, la bancarització de la vida, ETA, el sexe en l'amor, el caràcter delictiu d'algunes lleis, la sanitat, la independència i alguns grossos etcèteres més. 
(Balears, 20 octubre 1996) 

Si pots, lluita, i, si no pots, batalla 

A mi la gent no em sembla mai poc 

Molts mals del món vénen perquè la gent se toca poc. 

a occident, la llei és feta des d'un vell call immoral estant, i, en una multitud particular de casos particulars, el senzill fet de l'aplicació de la llei és un groller acte hipòcrita. 

Ja no hi ha terrorisme més dur que el terrorisme de la hipocresia legal. 

Sempre dic que els efectes de la censura els he notat més d'ençà que hi ha democràcia que no al temps d'en Franco. 
 
 

  inici

PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia