el jove
nova york
 

el jove
 

ECCE PUER

Ja és ell. Ja espera: ja segueix la terra
com el roure aterrat segueix el cel.
Des de la font dels peus mira la serra:
no en sap l'altura, però en sent el bel
que hi fa la vista sense l'Ull dels ulls,
que, d'arbres, rius, n'enyora just l'arrel.
Sent que és un llibre viu; n'odia els fulls...
Vol just sentir; pensar es mor en dos bulls.

Creure és sentir. Tot ell es posà a creure
en el verd taronger quan en tocava 
i n'estirava un tarongí per beure.
Necessitava set i set creava
per poder creure en el tarongerar,
que sentia davant i l'abeurava,
acompanyant-lo en el sentiment clar
d'haver un got d'arbre al vel del paladar.

Ara que ja hi veu fort, veu que el roser
és de l'Origen, d'enguany és la rosa,
que surt com el jovent surt al carrer.
Del meu Origen tinc la porta closa,
perquè ca-nostra sigui l'estranger,
com n'és el vol de l'aire de l'alosa.
A tothom tinc obert el sant voler
vinclar el meu verdanquet de magraner.

No digueu, no, que jo vaig massa lluny.
En l'amor ningú no es fa massa enfora.
L'amor va sempre prop, és com l'encuny,
que just signa on el temps ha arribat d'hora.
Sóc qui no té remei però s'exalta,
una tardor de roure que no plora,
perquè és foc cristal•lí d'una malalta,
broixa terra, on patir és ser donat d'Alta. 
 

LA INFORMACIÓ

Es llançava a la pèrdua, com d'altres
se'n van de cap a guanyar.
Després hom li digué:
-Si tens la paraula, vés-te'n...
Deia la veritat, perquè ja era gran...

El renou li produïa la sensació sorda,
sorda, d'una manca de color,
i, des d'aquest paratge situacional,
exclamava que un poble perd la guerra
just quan la seva voluntat està esfondrada,
just quan no sap
pegar bot des del gruny al satèl.lit.

Tenia una rara qualitat:
recordar els fets passats com a passats...

Sabia la monotonia de l'excés.
Ignorava que el plaer és subversiu;
que l'home sempre és el que no és
i es reconeix en la por de no ser real...
Volia ser aquest ésser que hom vol perdre,
perquè s'havia equivocat de grup,
tot coneixent-se i donant-se a conèixer
en el diàleg esquerp entre la vida i els anys...

RETRAT I AUTORETRAT

Els vencedors són els que escriuen la Història.
És forçós, doncs, que hi hagi una altra Història...

Ell treballava: esperava el temps:
potser hi ha llocs pitjors on menjar el pa de l'exili.

Fer-ne un gra massa, anar massa lluny:
ésser!, tot sovint deia. Després hi afegia:
En lloc d'estimar, plagiem,
i tota la persona en nosaltres és un plagi.
A 1985, estimar és un escàndol.
La llei prohibeix ésser, prohibeix estimar.
Ens menen per la força a ser aliats.
Tots som civils provisionalment.

Hamlet, però, és jove déu dels homes
per haver-se exclamat i després dit:
Anar massa lluny o complir la llei,
vet aquí, vet aquí la qüestió.

Sovint deia als amics de sol post:
Qui s'ajusta a la llei, tant, que s'hi colga,
parla tal i com els cecs parlen del Color:

-Per una part, i què vols que te digui,
i, per altra part, ja ho veus...

-El que em dol no és haver de  pagar.
El que fa mal de debò, de debò, de debò, 
és haver de signar on diu "El Beneficiari".

.  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  .  . 

-Mirau-lo per on arriba,
fent de revisor de tren.
Vesteixi com se vesteixi,
sempre se nota que és Déu.

 

RETRAT I AUTORETRAT

L'art arriba més enfora que l'home de l'art:
dóna corda al record, treu prehistòria.
Per això el trajo ha de ser un personatge
que defensi el cos anònim que davall hi batega.
Aquest era el seu principi. Als matins, amb blavor
al cel i als mostradors, es vestia de negre
i duia un portafolis color ciclamen.
La negror de l'alpaca, amb el trenc ben planxat,
sola davant una entrada digué com qui hi fa examen:

Ún temps en aquest portal, jo hi tenia el bé compost.
Ara ja hi passo tan rost com l'aigua per la canal.
M'haguessis tu vist venir per dins un camp de terrossos,
on n'hi havia de petits, n'hi havia de més grossos.
Per poder jo arribar aquí, anava tot jo fet trossos,
perquè, un dia, no sé on, jo vaig trobar no sé Qui.
Ell em va dir no sé què, jo no sé què li vaig dir,
com no fos que...
quan l'arbre no vol la fulla, ella mateixa fa via:
si a Mallorca es demanàs llet d'ocell, se'n trobaria.
 
LO PUS BELL CATALANESC DEL MÓN

Lentes alzines, maternals figueres,
pollancres crstal.lins, dring de font viva,
esclarissades ombres de l’oliva,
armat esvalot mut de romegueres,
el pomerar pintat, fresques pereres,
arrodonida eufòrbia, pleta freda,
amb flors l’albó com d’engruixada seda,
roques llises, capblaus, esparregueres,
pedra amb un liquen, groc com la moneda
del temps que calla entre les caderneres,

blaus, espigats espígols, llentrisqueres
mates enceses, escanya-rossins,
fua aturada dels cabridenca pins
que s’enfilen amb xiulo a les voreres
d’arran de mar, esmusses carritxeres,
escambuixades penyes, vent gregal,
mar:esperit escènic, fonda sal,
roques brescades, conques salineres...
Ran de rel com llengua romanial
pateix flor el romaní de les caeres.

RETRAT I BROT D'OLIVERA

Un colom no és columbòfil.
Un colomer no és una Columbòfila.
Els esbarts de coloms no són columbofílics,
tal i com la pau no és el símbol del colom.

Et deies Pau, igual que la teva mare...,
que et manà de trencar
la goma de les edats,
el dia que fessis quinze anys,
dessota la roba de sota.

Temps era temps el de la bruna Grècia.
Entre el roquissar i les alberginieres
l'Alzina profetitzava, xerrava
per mitjà de la veu de les Dues Colomes.

Els dos coloms eren els dos testicles;
la verga, la Coloma que s'encoloma;
els coloms, el Collar de la Coloma;
poder pintar-ho, el senyal de la pau
i de l'amor desat dessota els calçotets
reblerts, blancs, tibats però sempre marítims...

 

DESERT DEL DESERTOR

T'he vist, t'he sentit. Volies just fets,
just volies proves. Per afegitó, les demanaves.
Per dir-ho, xisclaves i tot. Bramulaves. Ni la veu 
et servia, la Paraula tampoc. De què, proves?

El fet era i no era. Era 
que jo havia desertat. Jo, que era
just el Daniel,
a qui li agrada la mar amb les dones i els pins,
de resultes d'un esparadrap, que es diu la llei,
era un desertor: proves, fets, la llei,
l'exèrcit, la pàtria, la nació, honor,
llei marcial, país real, país oficial,
poble militarment vençut, administració victoriosa,
només parlaves aquest llenguatge del llibre dels morts.

I era perquè et senties mort-nat,
deshabitat, fat tot tu, sense ni espècie,
i la solució just teva era per sempre
dedicar-te a l'heroisme. Bramulaves:
"Sóc home, però mai no he vist Nadal...
Al bell mig d'una groga temporada,
vaig sortir del costum de sobreviure
en  l'hàbit que, del dia, en fa diada",

dementre el cel s'enfila per la deserció,
mirant les primes mans de les falgueres,
que, a milenars, desficioses, mudes,
són una gernació de Dionisos, d'Hermes,
ardents i amb verdet, com el xiulo d'un liquen,

mentre el temps era una sensibilitat,
en la qual ser humà és fàcil,
en la qual ser un home és difícil.

 

TERRASSETA DE SÒCRATES

A un lloc d'estiueig com Cala Llonga,
el sol, a la part del matí,
amb claror de tallant esborra la presència,
la personalitat que la gent té.

A aquest anonimat, a la destenyidura
del caràcter, hi aida el fet que les persones
vagin nues, el banyador com a únic senyal
de preferència pels colors d'aquell any.

Jo rumiava aquest alfals mental,
assegut entre les mosques, dessota l'emparrat
que hi ha a la terrasseta de Fonda Mundial.
Badocava davant la jovenea bruna:
les fesomies quasi destenyides
per la colradura, on els únics punts blancs
eren la blancor dels ulls i la grisor dels llavis.

Vaig veure que cap d'ells no anava sol,
quan, després d'una estona d'estar a l'ombra
de la parra, a l'única taula de marbre
que era arran de la barana de marès,
passà tot sol cap a vorera de mar
un bergantell que duia per banyador
uns calçotets clarins fets de xarxa de barca,
rere els quals l'animal a lloure era vistable.

Al cap d'una estoneta, el vaig veure passar,
però ja es deia Gabriel costa amunt.
Un dels patrons, que feien l'escambrí entre les mosques
de l'emparrat, li va dir: "Gabriel
fa més comú l'ocell que no pas la gabieta."
"Me caso en l'ou, sen Sòcrates, vaig dir
a ma mare que em fes un banyador
de fantasia de xarxa. Jo me creia
que tots vindrien com a mosques, i
no he fet terra ni per una pipa.
Els he fet por, i tothom ha fugit."

En sentir el Gabriel a la terrassa,
la mestressa de la casa va sortir
gruixada com una piràmide voltada de papallones.
Li donà amb la mà plana un copet a la xarxa
i a l'alatxa viva entre cordellines i algues.
Després li donà un groc pol de llimona,
i, amb el mànec del pol a una mà,
el Gabriel xuclava el gel com un
noi gairebé oblidat de les pells i cascalls
de la seva alta, muda pedra preciosa.

Es va adonar que jo el mirava. Em féu:
"No sóc professional; és per afició..."
I jo: "Tothom té dret a insistir."
"Insistir, jo no gaire. Tot just he fet quinze anys."
"No importa l'edat que les persones tenen;
importa la manera com hi han arribat."

Grellà un silenci anònim entre el caire
de la taula de marbre, amb la meva ombra,
que hi seia arran més deserta que un criminal,
i la xarxa color de vi del Gabriel,
que mirava enlloc, manuet animal
de l'home d'ulls de saliva d'estrella,
que s'ha reconegut perquè ha callat, en saber
que, si l'home crida,
és perquè no pot afegir el que ha trencat...
 

CARRER

-La societat és la llàgrima en els ulls.
La societat raja de la vista humanada.
Jo eixugaré la societat que vessen els teus ulls.

-Viure al carrer. Estar amb la gent. Això
ha per nom "ser un trinxa". Prou sé jo
que, si no és un trinxa, no és l'home,
el que fa i calla, el que just és fill
de cada broix acte que fa, un cate
darrere l'altre, amb les múltiples mans
del seu cos sense pares, que restaren
ran de les anemones i les feres,
on
l'oblit és una nafra que s'ha posat d'esquena...

                                            Tenir
la tirada de cap al carrer estret
i amb la claror a pobre raig, perquè
la gent hi és més espessa i et mira molt de prop,
quan de caire o de pla amb tu topen.
Era maig amb l'horabaixa que s'allarga
amb el cel estirat i el sol ja amb la picor.

En les topades no érem dos. Dos no han existit mai.
Dos no existiran mai. Just érem un i un:
un i un que se miren són el paisatge
amb un cavall al fons. La feredat
amb una buguenvíl·lea rosa
de l'un i un que no es veuen.

A mi em miren com qui mira fruita
de temporada, la que es pot collir
quan li ha arribat el temps de ser collida
per tot aquell que hi passa per davant
i ja en veu un Color, que és l'Esperat...

Tothom espera el jove, n'espera la seva
situació de fruita, que penja
dins el camí o carrer, des d'una part
de l'Arbre, que és darrere la paret...

El jove mai no espera, és aquí,
treu pèl, batega, es fa mirar, engruixa
té planta
i és el
deliri d'una màquina fadrina.

De les alzines, de les romegueres,
que feien móres negres i en tenien,
jo en deduïa el llit de dues places,
que em volia mancar, tant com em sobra
el meu cos d'una i salvatge plaça.

Ara que ja hi veig clar és quan jo puc sentir
que tots els elements, un per un, són
porcades, pellerenques, ossos, llim,
cerres, betzum, tendrums, alens o nius.
Ara que ja hi veig clar sóc el que sent
que la salvació està en la forma.

 

VIRONERA

A la seva ciutat el trepanaven
amb la vista. El tenien ullat.
Mai no li treien la vista de sobre.
L'estament dels subsecretaris li havia
encolomat el motiu "la vironera d'Atenes",
perquè, on picava,
el seu fibló feia veure les estrelles...

No donava amnèsia, no concedia amnistia
a cap feta del Govern, a cap pacte
engirgolat per engreixar el Senat i trair
la Vida arrecerada en el poble
de la plaça Major dels individus personals
decorats pel rest de murtra, que és
alliberar la llibertat, que és
tenir la llibertat i una ferreria.

Darrere la finestra de la taverna
d'en Gresol, el poeta Mileto
i el poeta parlamentari Militó
seien un a cada cap de taula de marbre.
Tenien la dreta entorn de la terrissa
amb aiguardent de canya.
Xerraven. Esmolaven la garrofa.
Adesiara amb el forquetó de fusta de roser
picaven en el plat bacallaner
ple fins a la rima d'amanida d'olives
pansides i d'olives trencades,
de fulles de rosa de cent cinquanta fulles,
de troxos d'api, d'ulls tendrells d'alfals,
d'esqueixos d'escarola i brots de cama-roja,
"l'experiència de la grandesa en el fracàs",
fulles blanques de lletuga, tàperes envinagrades,
"l'experiència de la veritat en el fracàs",
grans de raïm de calop blanc,
grans de raïm de calop negre,
"en la contemplació del fracàs es veu el fons de les coses",
"el call és el fruit d'una nafra
que ens han fet i que no podem oblidar".

Bevien a glopets de rupit.
Espipellaven. El Mileto va dir:
-Potser per corrupció del jovent
se'l podria processar i deportar-lo.

Mentre callaven, Sòcrates
i el noi del selleter Anito
van passar per davant la finestra
amb un test de murtra blava del Gresol.
-Ara passa ell...
-Ell, que no havia vingut,
va ser aquell que se n'anà...

El carrer dels Tres Llits donava a foravila:
la claror del capvespre eren unes
calmes on l'atmosfera feia un alè d'oratge:
tots els colors del verd eren els malves del gris.

Havia fiblat un venteguer, però, com sempre,
horabaixa de tot, quan la claror embrunia,
el vent havia fet la reverència al sol,
tal i com abans d'entrar en les darreries
els malalts tenen la millorança de la mort.
Sòcrates mirà la lluentor honesta
del capvespre. Sota les cerres animals
de la pitrera amb verrim i suor,
que feia olor d'agre, sentí que el seu país
era una broixa terra feta a escaire,
els grecs eren unes eines que no mereixen mànec,
però l'enteniment de bon abeurador
consisteix a no desesperar mai de ningú.

I va seguir amb el noi del selleter Anito
per la costeta entrespolada de marès
cap a l'escola anomenada "El Pensatori".
-Sou tots a les edats de catorze a vint anys.
Ja sou homes:
hi heu tornat perquè vos hi heu fet...
Això significa:
teniu fet, enllestida, la cabuda:
la disponibilitat. Omplir la conca
de l'existència: vet aquí la tasca
d'aprendre i de saber: és un ofici
que no consisteix a tenir nocions fixades
de diferents coses
que s'han heretat d'un ensenyador no gens mestre
que transmet la idea en estat de tradició.
El mestre de debò és el primer
a no saber res. Veure però sentir
la significança originària de cada mot:
vet aquí la primera passa del saber.
Per dir i emprar en el seu sentit exacte
cada una de les paraules, cal abans
que un camí llarg sigui fet amb paciència,
continuïtat i passionament de la vida.
Aquest pelegrinatge anterior al saber
és la Pregunta. La Pregunta
mai no té aturall: és com la terra.

 

L'INTOCAT

S'inaugura en mi, o en el meu cos,
un entotsolament de cel color de llautó,
melodramàticament dessabeït com una comunió
amb les dues espècies: mentre sortia
de la llengua de l'aigua i em fregava
els ulls amb les mans, vaig sentir
allò d'anar en la moto: tu encara
no veus la mar, ni tan sols els primers
senyals de la garriga, que comença,
quasi sempre una colla de quilòmetres
abans de les penyes;
endevines, però, la mar pertot arreu:
les roges terres com més va més primes,
els camps de faves polsoses ran del camí,
tanques sembrades de veça,
tot sembla sementers d'interior;
però un revell que
guaita entre les pedres d'una paret seca,
una estepa quasi rasa, amb les fulles gomoses,
amb just dues honestes floretines
penades, blanques o color de rosa,
a un redol de roques llises, entre
el gris fenàs de verdor secallona,
anuncien, muts, que la mar és prop seu.

La fador del desert, que en mi sentia,
amb els peus encara dins la llengua de l'aigua,
era que, entre els companys de l'estiu,
hi havia la Irene, que també tenia setze anys,
ajaguda damunt la tovallola
també, també, també verda:
el desert com una cripta a l'aire lliure...

Cada horabaixa a les cinc, jo havia passat
de les edats a les seqüències de l'amor portàtil,
zooms i flashbacks
de la Irene tant d'argila i via làctia,
Irene tota ella líving i tràveling,
i jo, Daniel, tan relatiu i practicable,
nascut municipalment masculí,
tot jo destí, facturat cap a les noies,
amb just setze anys, amb tremolor, infantils,
convertits, però en mil·lenaris,
a causa del problema de la bellesa,
que sempre acaba matant, mor matant,
pel fet de convertyir
un home en representant de la seva espècie...

Jo, l'Intocat, ja recordava el reclau
amb què un home ensopega, cau de morros,
i és menat a topar amb la tàctil
incapacitat de defensar la seva
personalitat i les perspectives del pensament
contra l'estament mitjà de l'amor
a l'infern del sud, sempre oscil·lant
entre els mil sols d'Hiroshima
i la casolana bombona de butà.

La memòria és la terra promesa de les coses que arriben
a tocar mare del seu esperit.
En la memòria de les coses, a la fi!, es deixondeixen
del xubec amb calitja que tenien i eren,
mentre pel torn i pel forn de la terra
el no-Daniel del Daniel, capaç de dir "jo" i de dir "no",
les treia de la mort de just ser argila.

 

LO PUS BELL CATALANESC DEL MÓN

Lentes alzines, maternals figueres,
pollancres crstal.lins, dring de font viva,
esclarissades ombres de l’oliva,
armat esvalot mut de romegueres,
el pomerar pintat, fresques pereres,
arrodonida eufòrbia, pleta freda,
amb flors l’albó com d’engruixada seda,
roques llises, capblaus, esparregueres,
pedra amb un liquen, groc com la moneda
del temps que calla entre les caderneres,
blaus, espigats espígols, llentrisqueres
mates enceses, escanya-rossins,
fua aturada dels cabridenca pins
que s’enfilen amb xiulo a les voreres
d’arran de mar, esmusses carritxeres,
escambuixades penyes, vent gregal,
mar:esperit escènic, fonda sal,
roques brescades, conques salineres...
Ran de rel com llengua romanial
pateix flor el romaní de les caeres.

 

RETRAT 

La mar era Color de tronxos d'api. 
L'aire no feia menció de res. 
El dia era a migdia ja tocat...,
i la campana tenia el batall 
i el bastiment que esperaven l'ofici. 

Feia dos anys que la terra i el sol 
l'havien fet i declarat un home 
de tretze herbes, que eren tretze anys al cos, 
que treia ja de baix el pèl. La feina 
no el deixava estar tot sol: li feia 
de company, de companyia, com la verga, 
que, amb el batec i les mudes variacions, 
el feia amic dels seus amics i amigues, 
que no 
 eren amb ell i amb ell treien la flor, 
mentre sentien tots, sense saber-ho, 
que no hi ha principis; just hi ha esdeveniments... 
 
 

inici
 

nova york

L’ILLA D’SKORPIOS

Davant la mar color de raïm macabeu
que, després de Cap Agassi,
era un tremolor de la marina
color de vi monestrell,
Maria Callas mirava Pasolini
tot veient i sentint en el rostre
enamorat i fúnebre d’en Pere Pau
que la seva mirada aguantada
era la forma d’una conversa
en la qual ambdós es feien confessions
que no eren voluntàries: patien
el dany de no poder ser ni íntimes
perquè eren i es tenien a la vista
com qui té un noi damunt els genolls.

“Material per a tabernacle”,
deia en Pere Pau quan esmentava
les seves singulars pintures fetes
amb vi, goma d’aferrar, paper mastegat,
guix de colors, grans de raïm esclafats...
De les converses a l’illa d’Skorpios
entre ells dos se’n podria ben dir
que foren també “material per a tabernacles”,
conversa entre déus que han de morir
i que, mentre van a l’hora desastrada,
són déus que parlen de la capacitat
de la finor primfilada de l’art
i de la monstruositat de les seves passions.

Durant la conversa davant el pi
i enfront de la mar color d’ull de perdiu,
en realitat callaven,
perquè les paraules que deien,
els pensament que feien i ficaven al foc
talment, ceramistes, les rialles que feien dringar
talment efectes sonors en un film, tot,
tot, tot era
un transparent paper vegetal
sota el qual es veien l’escriptura i la lectura
de l’hora terrible després de la qual
s’havia de produir el fet atroç
que és la continucació de la bellesa
l’endemà de la terribilitat, aquella
hora en la qual hom diu:
“Ajuda’m, sóc un heroi”.

 

AL BROWN

-Què seria de l'home sense les bèsties?
-Si, en un moment, se n'anessin de la terra
totes les bèsties de la terra,
l'home cauria en una gran depressió...
-Recordo el dia en què ell ho digué
però recordant-ho. Semblava
que feia la cita d'un gran autor...
No existia res que el tragués
tant del clot i que l'encengués tant
com el fet de sentir anomenar
les bèsties com a éssers inferiors. L'enutjava
sentir parlar de bestialitat
en fets i accions que atanyen la persona,
sobretot persones que tenien la pegada
contundent, com els cops del campió de boxa
Al Brown. Quan en parlava
el seu comentari sovint era
que en la literatura i en la boxa
s'empra el mateix llenguatge: l'estil.
N'Al Brown es veia en claror amb abril
que el caràcter de l'art era la mentida,
una raça d'amor mesclat amb l'horror
perquè ser boxejador, negre i homoeròtic,
és la situació en la qual
el pitjor que hom pot fer és penedir-se....
Això més o menys devia brunzir
dins el cap i en els sentiments d'Al Brwon
quan Jean Cocteau s'enamorà apassionadament
d'ell i sense aturall va fer passes
fins que aconseguí que Cocó Xanel
els arreglés una cita a l'Hotel de Castilla,
on Cocteau no aconseguí res perquè n'Al
era un dandi, enviava les camises
a planxar a Londres, li agradava
col·leccionar cavalls pura sang,
però volia que l'amor fos amb la bèstia
d'un garrit jovenet de barriada.
Si hagués quedat sense les bèsties, n'Al Brown
també haguera caigut en una gran depressió
molt, molt, molt semblant a la cultura...

DAVANT EL LLISTÍ

En la seva dolcesa de pasturatges
va reconèixer que cada un d'ells passava per allí
com una barca passa
per davant un bosquet de llimoneres.

Eren allí: eren vius totalment,
no eren cap imatge de res,
sobretot, sobretot, sobretot destriaven
entre sentir l'amor i sentir la joventut
que era de veure, de mostrar-se també n'era,
eren joves entre ells,
pegaven grapada a l'instant:
en collien les roses, no les imatges...

En Blai va dir que, de la vida,
calia agafar-ne el que la vida et dóna
i no gemegar tant,
perquè just existeix la passió de sobreviure
i la passió que et vegin viu, oferent...

Una mà amb sentit de l'antigor
just voldrà empeltar de futur
l'acció de deixar per escrit
que l'home no aconsegueix a la fi res més
que conèixer poc, tard i debades,
i sobretot que la intel.ligència és just ombra.

Aquell matí havia llegit Sòfocles.
Entre tot d'altres coses li era donat
reconèixer que el protagonista en la seva vida
era la pròpia ignorància supina
que passa per reconèixer molt, d'hora,
si amb profit no ho sap, si debades ho ignora.

D'això li vingué la pensada
d'abandonar el sentit de censura
i es posà a descobrir la grolleria
que els anys 80 és cosa d'aferrar-se 
al primer amor, al primer amor que es troba.

Som als anys 80. N'hi ha que agafen
el llistí de telèfons. Respongui
qui respongui, demanen sempre pel júnior.
N'hi ha que diran:
-Això és solitud pura.
-No. No. No. Són els anys 80.

 

FIDEL A IDAHO, INFIDEL ALS EUA

Succeeixen les coses que han succeït sempre,
però cada una succeeix en la seva illa...

Vetla, guaita, admira, mira:
el que hauria de ser ara, ara,
l'instant real és l'aparició
de l'aromàtica, grisa fugacitat blava
triomfant en la mel i premortal
dalt de tot dels brots de romaní
que l'aguda, canònica, templària
música de les esclaves abelles espera...

Dir "Idaho", "Idaho!" amb els capolls
dels dits, on floreixen les natives abelles
d'Idaho, però, és inútil: és l'ètica
amb una taperera al costat d'una pedra
perquè, en aquell mateix grum del temps,
el que succeeix és la desfloració d'una guerra
entre americans i japonesos,
i un soldat japonès
que, tot i ser un jovenet, ha de creure en l'honor,
fa l'arakiri a la seva joventut
perquè David Bowie, castigat a dejunar,
davant d'ell, que era el guarda i responsable,
gosà menjar-se, davant seu!, una flor d'hibiscus.

Les races també són un succés
i, per afegitó, un succés inesperat...:
sembla que tots els exemplars humans,
des de l'ètica han de ser iguals
davant la llei com davant el sol...

L'ètica, però, existeix, existeix, ai!, existeix,
però hi ha racisme perquè hi ha races:
hi ha les estètiques, una generació
d'estètiques cada una a la seva illa,
i amb estètica no hi ha un pa de terra
ni església feta entorn d'un vot de la llum.

L'estètica cada dia produeix
dos mil harakiris,
un milió d'afusellaments,
cinc-centes mil dimissions totes irrevocables,
cinc excomunions de manu Petri,
quatre milions d'obligatòries jures de bandera,
és a dir, que, si et fan presoner,
l'enemic et farà un consell sumaríssim,
restadíssim, i t'afusellarà per haver estat fidel
a la bandera dels colors que vas jurar.

 

GUERRILLER

La virginitat s'era feta una imatge,
davant la qual jo n'era un encristallament
en què es reflectien les cabres, Nova York
i els bosquets de magraners amb la vermellor.

Magre, ferest com la finor d'un card gòtic,
em pastava i fenyia el perfil,
l'empedreït pom polit dels meus muscles
de figueraler d'ànima de teatre,
en veure clar
que la tragèdia és la natura de la intel·ligència.

La virginitat, a mi que tenia quinze anys!,
em deia "vinc amb tu, vell",
i era perqupè amb la creixença
no m'havia crescut la presència,
perquè, si em feia tantes preguntes,
era perquè no hi havia ningú davant...

L'únic que m'importava era l'adolescència
sense por de res viu, adolescència militant
que lluita a favor de l'adolescència,
i contra tots els que et volen fer un home
com Déu mana: jo tan dur, tu tan blana.

 

TREMOLAR EN DIALECTE

Començà a reconèixer que passava
una setmana de l'estiu amb un ésser
tan singular que també, també
tenia la mort la pròpia decidida pròpia
i posada com una tumbaga que prometia...

Hi veia en el clar: la diversitat
no tenia res de femení, no tenia
sentiments ni gestos afemellats,
la veu tampoc, no feia plomes.

En cap dels miralls dels aspectes
no era dona coberta d'heura masculina.
Tenia quasi totes les diòptries, era a Roma...,
s'esbutzava de riure amb Zigaina, vivia
gojós dels atributs mascles els propis.

No li agradaven els homes. Passió
i pobrea sentia pels jovenets
que començaven a tenir
un esquitx de malícia voltada de tendror
damunt la terra ferma de la bondat.

Era fill i hereu d'un país on els déus
anaven pel carrer, pescaven, eren selleters,
menjaven trempó, les deesses feien bugada.
Dir-ho així és exagerat, però així és
la vida: una exageració que fa bugada...

D'aquesta realitat estant, el company d'Àlex Susanna
mirava la Maria talment qui contempla
l'ésser d'una Esfinx que té el posat, el gest
i la necessitat, impenetrabilitat,
inhumanitat, poder, tota ella verda,
perquè l'empedreïment del misteri en ella
és l'única forma de mantenir
fermat, invisible i amb majestat,
tot un estol de bugaderes, de dones blanaules,
de femelles que tenen tirada a la cassalla,
de dones mansbalbes, de moixarres,
que en la immobilitat del desert són l'Esfinx.

-No sé quina és la veu
que la gent coneix de mi.
És bella, polida fins a l'esgotament,
fins a deixar-la tensa, tendra
copm el verdanc de magraner que un noi
vincla damunt la seva cuixa adolescent.

-Ara he recordat Les noces de Maria
de Rafael, i m'ha vingut a la memòria el bordall
i la cuixa del jovenet vestit de vermell,
aquella gorreta!, al bell mig de l'escena.
La meva obra és aquell bordall tens i just vinclat
damunt la cuixa tibada d'un jovenet.

-Al teatre, a l'espectacle, no m'adono
que la gent ve a "vuere"
la veu, i l'única "cosa" que veuen i senten
és el salvatge cabal de la meva vida.

Per aspirar a ser una deessa
cal ser una peixatera a l'illa de Skorpios.

-Quan llegesc sovint el vostre Pavese
i allò de "viure per justificar-se",
penso de vegades que jo mai, mai
no he trobat res, res, que em justifiqui
en l'acció de realitzar Accattone.
Cap de les dues coses no és justa,
tampoc ho han de ser-ho pas:
totes dues coses són belles,
en totes dues coses
connobi il tremolar della marina:
i tant, tu, i  ara, Maria,
i tant que la "marina", també sóc jo,
perquè mirat en bé,
tot el que no es tradició i escola
és il tremolar della marina.
La marina i l'uccello de Ninetto Davoli
són el dialecte i la llengua friülesa
de l'inexistent idioma d'Itàlia...

-El "tremolar" és en dialecte...
-Si l'amor és un dialecte,
potser preguntes, preguntes potser?
-Poc més poc manco, sí.
-Per què m'ho demanes?
-Perquè en dialecte just s'hi ralla a pagès o a muntanya.
-En l'amor de Ninetto o de Nijinski
es baixa a muntanya o es puja a pagès.
El misteri
és tercermundista. L'amor és tercermundista.

-Jo mai no he pogut comparar
un moment d'amor amb un instant del cant.
M'hauria agradat de debpò poder dir
que, just que fos un moment,
els dos actes donaven entenent
que es trobaven en el mateix espai
de les aspiracions, de les aspiracions,
crec que tot és aspiració...,
crec que tot són aspiracions...

-Aspiracions de què? Aspiracions a què?
-Potser a una responsabilitat més gran,
convertir la vida en una obra mestra,
ja que la veu i la presència en l'escena
s'ha convertit en una verda obra mestra
que pot aspirar just a ser la preparació
d'una responsabilitat més gran..

-Em fas ara pensar en el flautista grec
que Miller i Durrell descobriren
a una taverneta de Corint:
tocava una melodia tan ferotge,
trista, obsessiva, enyoradissa,
provocativa, que semblava un duo
del qual era absent l'altre instrument...

-Quin instrument hi manca, al duo que cantes
quan fas l'ària de Norma?

-Hi manca l'alliberació
per a una responsabilitat més gran.
El teu Miller també diu
que la meta és l'alliberació...

-Si ho mires bé, però, l'important
és saber veure i descobrir d'hora
quina alliberació és
la que deixa alliberat de tot.

-Fa no gaire temps, encara imaginava
que l'illa de Skorpios seria
una alliberació, l'alliberació...
Com d'altres, com molts altres,
creia, em creia que Skorpios era
il tremolar della marina i el connobi.

-Connobi il tremolar della marina...

-Per a filmar "tremolar", calen tres imatges.
Per a una paraula, una trinitat... Tu creus molt en tu.

-En tot... Creia en el tremolar de
l'illa de Skorpios...
-N'estava segura: a Skorpios podria assure'm a l'ombra d'una figuera envoltada d'un sol que cau plomat damunt el camp sense espedregar i els cards. T'imagines pensar en això mentre canto Norma al Metropolitan de Nova York? Jo ho vaig pensar mentre sentia la meva veu ressonant dins el meu cap de cabrit, cabrit gòtic que dius tu.

-Cercar, voler, veure. Cerques voler veure la bellesa, però fem quasi tots els camins debades: no gosem veure que la bellesa viu sense tradició ni escola. La dona asseguda a les ombres d'una figuera envoltada d'un sementer de secor on el sol bat és la bellesa, és l'instant. Tens raó quan hi penses mentre cantes "Casta diva" al Metropolitan... No sé com podria ara expressar-t'ho, però.
Tu, asseguda a l'ombra d'un arbre, en un camp de guaret florit de corretjoles i d'escanya-rossins blancs, no seràs mai ni trobaràs mai la bellesa. Tu, a l'illa de Skorpios, t'asseuries a l'ombra d'una figuera arran del camí i seguiries la tradició i l'escola dels cansats o farts de combat i de la llum elèctrica com a publicitat del món de carn batejada que se'n va al camp a trobar consol en què poder rescabalar-se del tràngol espectacular i culpable del món negatiu. En canvi, la dona que s'ha aturat per seure davall un bell arbre arran del camí, s'hi és asseguda perquè està cansada, havia entrat en suor i vol dessuar: és la bellesa: el que és necessari i el que és bo: és necessari, es fa, es veu fet, es sent fet. Per a mi, la bellesa és aquella situació en què hom pot comptar amb l'usuari. Il tremolar della marina és tant més bell en la mesura que hom pot comptar amb la imaginació de l'espectador usuari...

-Per què trobes tan bells els bosquets de tamarells, els bosquets de sivines? No crec que els xicots puguin encara veure-hi la bellesa quan hi van tan sovint...

-Quan entren en la garriga, els xicots cerquen el plaer: tots hi van per amagar-s'hi... Als bosquets de tamarells entre sivines, puc comptar amb la imaginació dels xicots: hi van perquè també compten amb la imaginació d'un o altre de la colla... L'ésser de la natura consisteix a ser l'amagatall per a l'home. En l'amagatall apareix la bellesa que és a mostrar-se en tot i a dir-ho tot.

-De l'amagatall, en fas un gra massa... No sé ara qui va dir o qui ho dirà temps a venir: "La natura és de la nit." És així. Ah, estic parlant de l'art... Per afegitó, es deu veure...
-Veig que a cada instant guaites aviam com és el retrat que et faig.
-El que em fas avui.
-Ahir te'n vaig fer dos.
-Què retrates de mi?
-Tot el que sé de mi...
-Tot el que saps de tu se m'assembla?
-Sí.
-I el que saps de mi, a qui s'assembla?

-A mi...

 
 

EXPLICACIÓ ABANS DE FILMAR LA SEQÜÈNCIA

Mentre pensava en Ninetto Davoli,
feia memòria dels mots de la mare:
-Les taques de móra negra
amb móra verda se'n van.

Mentre preparava el pla llarg 
del portal d'arc rodó amb la portassa, 
feia entenent que  Medea "la seva"
sense saber-ho havia de sentir i obrar
com qui, a hora-blava, endevina
que tota ella és un noi. Si trobés
com tothom, però el nen que va ser,
no el reconeixeria: és una conscient mentida
culpable el fet que la gent recordi
la pàgina de les infanteses
com una illa sembrada de julivert.

El nen, talment una vivent cranca imperial,
té un atapeït eixam de necessitats,
desitjos, sentiments, quimeres,
espais de solituds en les quals diu:
"Fora de casa tot va millor".
El sexe inconegut i oblidat per tothom, 
les temptacions de fer un cop d'estat,
l'amor del nen, viu i violent com cal, 
que viu extramurs de les paraules
executives: incest, homosexual, heterodox,
estimar-se a si mateix tant com estimar els altres,
el sadisme, l'amor mal expressat,
la bestialitat, el fetitxisme,
l'exhibicionisme, la taciturna
vergonya de ser vist com uns nens:
éssers que tenen gràcia, com nens,
però just com nens petits...,
mentre senten els qui ja compleixen 
la tradició de sentir-se culpables
tot dient, assenyalant-los amb el cap,
i des de l'envinagrada carassa del rostre:
-Són com nens,
tots els nens són iguals...

Maria Callas escoltava les cursives precisions
que ell feia sobre els colors i els éssers
en la figura de Medea d'escenari,
mentre mirava el rostre malmenat
i la mala cara que ell també feia:
semblant a la d'estar molt malalt
que, segons diuen, 
feia Plató al darrer sopar de Sòcrates.
 
 

EX-COMBATENT DE BUREA TOT SOL 

Entre la gent vestida de cap d'any, 
t'he vist ja tot grogor i convertit en gent 
d'aquella que ha dimitit i s'arreplega 
en el ramat general com qui s'amaga 
tot nu enmig dels arbres per por que el vegin 
tal com ell s'és descobert i es mira... 

Qui t'ha vist i qui et veu, 
ha endevinat el cop fondo i l'esqueix 
ja impossible de cersir, que et feres en l'acte 
de ser tot nu com qui és del Village, 
anar talment qui pel juliol va descalç, 
de cop sec reconèixer-te tot nu, veure 
que hi anaves..., corries, t'encalçaves 
per dissimular la pèrdua de la personalitat 
entre la gernació que, com el color en els arbres, 
tapa el conhort de molts amb un conhort de bèsties. 

D'allí estant, ferm i cap de brot te'n reies, deies: 
-En Blai va de puput 
i mala gana 
perquè no té part sana 
l'amo que té, 
un que, de l'ametller, 
en fa taüts 
i dels fusters caiguts 
creus de civil. 
Ell, per devers l'any mil 
nou-cents quaranta, 
ja feia poca planta 
i era un al•lot, 
feia cara d'ex-vot 
dut a La Sang. 
Seia amb cent més a un banc, 
esperant dona, 
però damunt la trona 
els sagrats mascles deien 
i en cursiva retreien 
que Ell era Anyell 
damunt un llibret vell 
i nen de Praga 
que, abans de dur tumbaga, 
morí amb tres claus. 
En Blai no anà de pau 
feta amb un mort. 
Se n'anà a ensumar un port 
que seua en terra. 
Va compara una guitarra 
i una escopeta. 
Duia el puny a la dreta, 
la mar a l'esquerra. 
Un li parlà de guerra: 
ell va fer un tro. 
Un test va fer la flor. 
Ell féu l'estreta 
damunt terra de pleta 
amb una nina. 
Nomia Caterina, 
però ell després topà de morro 
amb l'oratge que, de lloure que va, cou 
però li cura el rostre de la Pell que encara 
va niala de la nit que cova 
sense haver post i fa sortir del metro a Nova York 
tot d'home no nascuts que tenen feredat 
al plat del dia i són Johnny que agafa el fusell. 

 

LLOC INICIÀTIC

Hi havia necessitat de donar
la volta a les coses: si continuava
en el seu camí de vegetacions i d'exsudacions
gomoses que el tenien covat sota les ales
d'una lloca didàctica, la vida, la seva jove...,
corria pena de la vida: no feia res més
que veure passar els dies
com un rest de murtra que va
d'un pal a un altre pal...

Pula era el nom de la possessió
i de les cases que ell havia a les terres
de turons i saragalls
que hi ha entre el puig de Randa i Montuïri.
"No sóc un àngel, no sóc un home",
ho pogué dir davant la llarga façana alta, color de crosta de pa, amb dues fileres
de finestres talment boques de forn
emblanquinades de fresc amb calç
mesclada amb una grapadeta de sofre
perquè el marès fos semblança
de pa d'or posat al temps, "per res del món
preguntaria res a qui em digués que ho sap tot",
el lledoner davant el portal rodó
tenia l'ombra llarga i arrodonida
com el núvol d'en Jordà, que és senyal
de ploure quan s'eixanca damunt Cabrera.

"És mester transcendir núvol
del propi pensament,
és mester preparar l'entrada
en l'estat de gràcia,
perquè el futur no existeix,
existeixen les llibertats",
i, enfront, una mica de biaix,
dels bosquets d'alzines, clapes clares
de pinarets de Pula, Randa era
la blavor de la pedra alta amb coves
on el misteri hi era real i senible
però amb mates de mollora roquera,
picardies de menuda i mil·lenària
florida guerrillera, roserets
de fulla menuda que fan
la rosa mallorquina de quatre fulles
color d'os de sèpia...

De les ombres blavoses, esclarissades, estant,
Randa era un temple sense església
que engolia i prenia els esperits
de qui miràs fit a fit, amb les mans plegades
per les acopades ales de la pietat:
els pins, les mates, les alzines, tenien
la verdor i feien olor
del segle d'enguany
de la veritat sense remei,
d'organització per combatre la virtut.

Les roques, però, les escletxes amb la ruda
que en guaita aferrada en un dit de terra
que s'hi ha escolat amb l'aigua del ploure,
el lloc blanquinós de les covasses
com paladars de calç viva,
els afuats i amagadissos conills
de vermell ull com els crítics,
tot, tot era el mantell natural, premeditat
amb acoloriment de les races de vegetacions
que tapaven i arreceraven el lloc
dels llocs on els Enflorits realitzaven
les dues diades de l'Encetament, en les quals
una gernació d'estols i aplecs
eren vinguts a peu, carregats
amb farcells de roba de quadratí
i sarrietes, en les quals duien pa i coses,
per fer aquella iniciació
que començava a Randa,
segon replà al paladar de Gràcia,
tercer Sant Honorat, on les dones
restaven fora com els coloms i els testicles,
perquè el mal està en el rebre. Mentre,
els homes de jovent entraven cap endins
com un jacint que no té fi baixa a la terra,
per tal de, l'endemà, a Cura tastar
el fet de ser anterior o posterior i saber
la introducció d'un futur en l'acte lliure a l'amor.

 

inici