comèdia
l'evangeli segons  un de tants
 

comèdia
 

ODA DEL POBLE RURAL

No trec la veu, 
tan diferent de la llengua, 
contra els éssers rovellats, verds i mortals de verdet, 
contra els homes oscats com ganivets que han tallat 
una embanyada època de guerres i de paper ennuvolador, 
i encara tenen acer per a veure passar un altre 
ramat fuit del corral. 

Ni contra el nin ros, 
que juga amb aigua i du la panxa banyada, 
que plora perquè ha caigut, mentre els seus pares caiguts 
el senten ploure, des de l'estable orinat i calent de gallines. 

Ni contra la nina emmidonada 
i emblavada fins a les venes, 
que veu els terribles al•lots midant-se el sexe amb un metre, 
i ho compara amb plats de porcellana, com si la vida 
fos una decorada ceràmica on mengen el sol i la lluna. 

Ni contra el noi que comença 
de sentir el gat de la vida, 
i camina a poc a poc, som si dugués la roba mullada, 
i badés molt els ulls perquè la tela aferrada 
el despulla davant Déu i les noies. 

Ni contra la verge de quinze anys, 
que a posta de sol se vesteix de núvia pobra, 
i se passeja amb una alegria de dissabte a la nit, 
pels carrerons, com llangardaixos, els adolescents 
d'ull negre i cara blanca 
estan aferrats a les parets. 

Estimo els murs populars, 
decorats com ceràmiques desesperades 
pels al·lotells que, damunt el desclossat ciment, 
escriuen "rata" "ojo" "maestro", 
i fugen corrent, com si haguessin llançat el gat mort dins una casa. 

No trauré la veu ni la llengua, 
i sí una cadira al carrer, 
als adolescents enamorats, 
que sota la claror estival de les estrelles 
tenen aturat tot el cos, menys el frenesí de la boca, 
que se mou, delicada, com les cortines de ferro en el portal 
de les cases, 
com el multicolor paper de seda penjat i tremolós 
damunt la festa major d’una plaça. 

Mai contra els enamorats, 
que dins la vinosa nit encristal·lada 
de gener transparent, 
estan atacats a la paret, 
ella silenciosament gravada damunt el mur, 
ell empenyent-la amb els genolls, amb els dits temporals, 
com si la menés a un cambril, construint ambdós el cambril, 
com enterrant-la viva en un nínxol, emblanquinant tots dos el nínxol, 
com si, del verd amor, només fos impossible de tastar-ne el crani, 
com si juressin cansar-se l'un a l'altre, 
fins a sortir amb els peus per endavant, 
amb les mans damunt el ventre, 
damunt la boca un mocador blanc, 
marcat amb la creu dels trencs senyats 
per la planxa ardent de els camises de l'altre món. 

Mai contra 
els vidriosos fadrins 
que tenen la cara verda, 
les mans verdes, 
les cames pelades i blanques com l'anís, 
i que van sols al cinema del diumenge a la tarda 
i, en entrar en el teatre, olorós de castanyes, 
agafen, lentament, com una àncora viva, 
la butaca que sura al costat del més trist 
adolescent planxat, que contempla el programa. 

Estimaré sempre el calb, 
que calla quan parlen de cabells, 
el qui té la cara de mul, 
el qui té la cara de rata, 
el qui té cara de terròs, 
el qui té cara d'animal antediluvià, 
el qui du la cara com una perdigonada, 
el qui té la cara de xai mort, 
el qui té la cara de xai viu, 
el qui té cara de vaca, 
el qui arrossega una cara de pedra negra, 
el qui té la cara de pedra blanca,
totes les cares que fa la pobra gent pobra, 
tot el torrent de cares 
que fa la gent que viu entre l'espiga i la mort, 
entre el sol i les llunes, 
i se mor d'un glop, 
i queda amb la boca 
closa 
i la cara 
astorada, 
com els vells 
bevedors 
de canya. 

Estimades 
siguin 
les cabres 
negres 
i l'aromàtic 
boc, 
que passen, 
cada capvespre 
fent 
sonar 
l'ungla 
xapada, 
damunt 
el carrer. 
I les feixugues 
vaques 
que, 
a la posta 
del sol, 
van 
a l'abeurador 
municipal, 
amb un al•lot 
que, 
com un altre 
animaló, 
va darrera 
d'elles, 
amb un verdanc 
d'ullastre. 

Estimats siguin 
la formiga, 
l'oronella, 
l'esbart 
d'estornells 
que, 
a l'octubre, 
ennegreix, 
innumerablement, 
el cel estirat 
i net. 

I els ulls 
dels teuladers, 
les boles 
de la sivina, 
els lledons 
madurs, 
les ungles 
i els dits 
plens 
de tinta 
dels nois 
que juguen 
sota els llums 
de la plaça. 
I les taques 
de la pell 
dels qui pateixen 
del fetge. 
Estimades siguin 
totes 
les petites 
negrors 
del poble. 
I les picades 
d'abella, 
el mal 
de cap, 
el cop 
amb un martell 
damunt 
els dits, 
la xavalla 
del dolor. 

Però quedin colgats sota la impaciència, 
enterrats sota un segle de vermelles formigues, 
els qui, com la pudor, entren dins tota casa, 
com si cada home fos raïm per al seu cup. 

Contra els grocs cacics sempre, que, si donen un pa, 
és per tenir un nou animal dins l'estable, 
o per mirar-li el tòrax ample com  una roca, 
on la vida escriu una àguila acotada. 

Quedin esblanqueïts com un blat espantat 
els qui, com la pols, entren fins a l'orgue i l'altar, 
els qui com un brot verd d'ornamental cicuta, 
s'enfilen per la vara dels quasi lírics batlles, 

perquè la mar no tingui camins ni mata neta, 
perquè ningú s'alegri reflectint-se en les ones, 
perquè tothom ignori la solitària línia 
després de la qual l'home troba el sol d'esser noble. 

Tanta mort per a ser la porta historiada, 
per on s'entra al corral de bons morts, que és un poble!  

Musicat per La fosca al disc domini fosc:

EL MAR DE MONTDRAGÓ

1

Amic clar com el pa,
quan la guerra civil d'Espanya alçava
la blancor dels camins, jo era un al.lot
que duia corns i escorça a les butxaques.

El foc del poble i el tigre terrestre
obscurien la calç a dins les cases,
i el noi, que ara no sóc, anava al mar
de Montdragó i duia a la cintura
de cuiro una pistola niquelada.

Un mort de jugueta, noble amic,
una mort verda duia i desperava
als grocs narcisos de garriga, als cans
i als genolls de les dones florejades.

Jo era un nen de la guerra, un noi d'espines
que, al costat de la mar de Montdragó,
portava fil de pua a les entranyes.

Però avui he tornat amb la més tensa
i pura humanitat a la mata agra,
als pins verdíssims, a les roques grises
de verdor curta i ànima estepària.

He contemplat, entre l'ametllarà
color de rosa i els pins sobris, l'alta
mar violenta i l'altre  nen pacífic,
que no vaig esser quan a morts jugava.

He vist el teu assaonat i tendre,
menut Antoni, clar com si es rentés
amb bondat l'alegria de la cara.

I mirar-lo sembrant tanyades verdes,
al meu costat robust he cregut veure
un bordall nou de la infantesa estranya,
que, al mar de Montdragó, grisa i violenta
era nua, guerrera, trista i alta.

7

Sota el mur emblanquinat,
era la pedra quadrada.
L'herba -les herbes- creixia,
verda, i l'enrevoltava.

Sota la lluna era pedra.
Sota el sol pedra durava.
Era pedra viva. Deia:
Blai Bonet; però callava.

 

inici
 
 
 

l'evangeli segons un de tants
 

CRIST DE PORT-ROYAL

No estic enclavatg perquè la mort és inevitable,
sinó perquè convé.
¿No veus que dono la sang
per tal que puguis complir el manament de no tenir por?

Abans de dir "estimeu-vos",
sobretot abans de dir "edificaré la meva Església",
tot de vegades he dit "no tingueu por",
i mai no ho has pres com un manament.
I el primer manament és: no tinguis por. La por és dels animals.
Que el teu cos de cada dia menys s'assembli al d'un animal.

Si tens por, és perquè no saps què et passarà.
I, si no saps què passarà,
és perquè no has triat encara entre el càlcul de probabilitats i jo.
Els meus són intel.ligents, atroçment decidits i pràctics:
saben que passaran per on vaig passar jo,
perquè només hi ha aquest cami:
s'hi passa gana, solitud, intel.ligència,
injustícia, calúmnia, filosofia i lletres.
Però només en aquest carreró podràs parlar clar i ferm
als qui han convertit la meva redempció en una carrera.

Mira'm:  convenç-te que els qui volen ser elegits són pocs.
Mira com dono la sang
en un invisible incendi de les capacitats de patir;
i compara-ho amb els grans discursos dels doctors en mi.
Tot és possible,
menys posar-te públicament de part meva
sense que et passi res.
Si res no et passa,
és que, de la teva vida, en fas prudència, filosofia, lletres.

Mira'm: veuràs que la pau no té res a veure amb la tranquil.litat.
I no parlis gaire;
actua en representació de tots els altres,
ocupa el seu lloc si, vivint, el tenen buit.
Jo ho vaig fer així, i el Pare em ressuscità.

No et capfiquis amb les paraules. No t'he salvat amb paraules.
Mira com t'he redimit: era pobre com ser normal;
feia alhora dues coses tan difícils
com són créixer i fer la voluntat del meu Pare.
Vaig tenir divuit anys, com tu,
i, guardant-los per al meu Déu, vaig redimir els divuit anys del món;
a trenta anys, quan vaig haver conegut les creixences,
el buit, la necessitat i la flor d'un home entre homes,
vaig deixar els pares, l'ofici, el poble;
res dins aquesta butxaca, res dins l'altra,
me n'anava per la carretera
literalment a la bona Déu, a donar la cara
i a lluitar contra el mal, sense explicar-lo mai.

Veig que no em preguntes
per què em vaig deixar el mal sense explicar.
En el teu silenci hi ha el penediment
que sap fins a l'arrel com varen ser creades
les cavernes teològiques que tens al pulmó esquerre.

Digues al pare Alfred Rubio que el mal és un resultat de la Història,
no pertany al misteri, i per això no el vaig explicar.
Trobava unes cames marcades amb pòlio per la història,
perdonava en elles els crims de la història,
i caminaven.
Venia a mi un home amb la vista de pedra,
perdonava en ella la història
i donava arbres als seus ulls.
Em topava amb un cos mort,
li donava vida meva i l'aixecava de bell nou
de cap a l'ofici diví de viure,
i de cap a l'ofici misteriós de ser de la meva època,
de conèixer-me personalment,
sovint sense tant de gust de part seva,
perquè hagueren de veure com era detingut per la policia.
Et vull dir amb això que el mal queda explicat amb la curació.

No perdis, doncs, temps ni vida
cercant cínicament explicació del que ja saps i no dius.
Lluita contra el mal concretament, allà on el trobis,
i la lluita t'ho revelerà tot,
sobretot si el resultat és net,
és a dir, si hi fracasses.
¿O no saps que, en la lluita,
el fracàs és el fracàs de l'èxit i no el de l'home?

Si no deixer de ser pobre,
seràs sempre superior al món i al poder,
i endemés es veurà.
El pobre sempre dóna temor, misteri de si mateix,
elñ pobre és literalment una aparició, com un fantasma,
i és per causa meva.
Deixa'm aparèixer, doncs.
Ptrou saps tu que ets el meu passaport.

No. No em parlis dels teus pecats personals,
perquè des d'aquesta creu només existeixen els de tot el món.
Lluita, si pots, i, si no pots, batalla
en aquesta impotència que et dirà el que pots fer.

MARIA MAGDALENA

Quan els nois de la comarca
volien ser humils de cor sense que els de casa ho sabessin,
anaven amb ella perquè traballava fi
i, en baixar l'escala amb els ulls encara lluents de xicor,
era de les que sovint deia:
"M'agradaria que ens tornéssim a veure."
I tot seguit, com si encara fos com sota uns arbres,
repetia per enyoradíssima vegada
el nom propi del pecadoret circumcís.
--Joan...

Un cop el noi l'havia deixada
feta un regne de records a la porta del vi,
al portal de la repetició,
a la cantonada d'esperar qui la desenterrés
d'estar enterrada sota d'ella mateixa,
Maria Magdalena, una bandera en blanc i negre,
arriada com una dona de bandera a mitja asta,
quedava feta un llibre viu. Deia:
--Només qui estima pot ser bo. Jo ho sé.
Únicament qui és estimat pot ser bo.
Jo ho sóc amb tu, com tu ho ets amb mi
quan fa fosca a la plaça de les Olles.
Perquè nosaltres,
que només som nosaltres dos, tenim
com a nostres la vida i el seu cor,
l'hora dels horabaixes,
el sudari de la nostra pell,
quan tot dóna al mateix número de casa.

Aquella tarda, després de llançar-se al llit com al mar,
sobretot després de sortir-ne
amb salabror fada a la boca, amb salabror
però sense el mar que queda lluny, passejant-se, verd,
se sentí premsada pel viure, que en ella es deia Maria.

Després de mil nois, reconegué
que estimava estimar, viure amb l'amor,
que l'amor es deia Joan quan en Joan hi era,
que l'amor es deia Maria quan en Joan se n'anava,
que l'amor quedaria, com a molts d'arbres,
un cop, a ella, l'enterressin un dia de pressa,
tan besada com morta,
morta després de tan besada.

Se sentí buida, desmoblada, Maria en va,
penedida de ser estrictament mortal,
ella que, tot i ser un sofert i bonic animal de fira,
era casolana, profunda com el cor
que mai no té del tot el regne on té el batec.
A l'altra banda de la finestra,
l'horabaixa, amb un redol de garrofers al fons,
quedà ratllada de sobte
per una ventada de braços amb veu,
que arrogaven una dona trobada no jurídicament feliç,
sencera tota ella amb un xicot,
de cap a ser trencada talment una imatge en temps de revolució
a pedrades personals de la justícia general.

Na Maria, que no era dona de finestra
però sí dona d'estar a cos què vols, a cor què vols,
guaità al finestró-de-veure-i-triar-amb-la-mirada,
tot i saber, amb el cor tan municipal com femení,
que un estol de mascles amb la cresta encesa
no té el poder silvestrement informatiu
sobre l'estat del temps, i del misteri,
que té un sol Joan, el Joan sol
sortit tot sencer de la necessitat, com el bri verd de la terra,
amb el verd casolà i universal,
que, de primer, apunta cap al cel de l'ascensió,
i, tot seguit, granat, s'entrega per vosaltres i per molts,
on viu en pau, no pas amb tranquil·litat,
el cel practicable de la paraula i de la taula en comú,
cel només pensat, però cada dia pensat
per aquella Maria de finestra i de Magdala
que, a estones tota sencera,
a estones amb vestidets llampants de desvestir-se,
feia la carrera davant Déu viu,
nueta a la terra així com a l'apartament de Jerusalem,
ciutat on cremaven molt d'encens,
degollaven força bous damunt l'altar del Senyor
i assassinaven profetes de Déu,
mirant, però, de fer-ho sempre per la via civil:
en lloc de matar-los, els feien matar;
creaven un buit i s'hi amagaven: la llei.
En lloc d'assassinar-los, els feien la llei, Maria.

A l'altra banda de la finestra,
a l'altra banda de na Maria de les quatre parets
que donen a la mateixa dona i a diferent Joan,
que mai no aconsegueix ser el Joan del món;
a l'altra banda dels dos ulls de na Maria,
que en aquell moment no s'ho deia
perquè ningú no li ho deia,
un estol de mascles de la llei,
que feien la llei i l'amor quasi amb el mateix rancor,
d'una empenta llançaren na Marta de cal tintorer
a terra, i era la terra de la pols al carrer.

Des dels dos ulls de na Maria,
la Marta era llançada als peus d'un noi de fresc,
que es deia Jesús, i era, talment aquest és!,
el Joan que el seu casolà i salvatge cor cercava
perquè ja el tenia, però només indicat, enyorat
entre els Joans pecadorets de bona fe, estrictament calents,
que passaven, a sdol post, cada dia a sol post,
per l'arc triomfal però sense cap triomf del seu cor.

Na Maria, que, de tant com estimava només l'esñtimar,
no podia ser ni infidel, com aqueixa,
que tot just havia estat trobada
amb un amor que tenia però que no li pertocava,
pobra llei, pobre amor,
llei pobra, amor de pobre!;
na Maria sentí que no podia ser ni apedregada,
tan morta era, ella que era una cova de l'esperit,
cova on una dona closa
es moria de ganes i de misteri de viure: estimava
de vegades com una dona, sovint com una femella,
algun cop fent hores extraordinàries de Maria;
i, en lloc de dona, s'hi feia vella:
una popular imatge besada,
que no vivia però era allí,
dona que, al final de cada dia,
quedava verònicament impresa com un eixugamans.

Però, de cop, en veure que els de la llei,
començant pel més revellit, tot ell call a la culpa
de dissimulat i honorable i aprofitat circumcís,
se n'anaven amb la vergonya entre les cames,
perquè hi veien clar, amb una claror de tribunal amb crucifixió pròpia,
na Maria, com qui troba un cadàver,
descobrí que la vida podia ser mentida;
na Maria, com qui s'enamora,
va reconèixer que la vida és una presència tan completa,
çque consisteix a poder perdonar,
a donar per si mateixa.
Com aquest jove de fresc,
que precisament al tremolor d'una femella arriada deia:
"Jo tampoc no et condemno.
Vés-te'n i no tornis a pecar."

I la naturalesa de na Maria començà a plorar,
com una cova de la divinitat,
que degota de si mateixa i des de lluny.
I na Maria arrencà a plorar segons la seva naturalesa,
sabent per què i sense saber per què,
de no res amb vergonya, d'alguna cosa amb amor,
estrictament perquè hi veia i hi sentia clar.

Ella, de professió besadora d'homes de Jerusalem,
estimava aquell noi que perdonava,
que donava per do propi, que donava perdó.
I, des de la seva complexió de cantonada,
des de la seva complexió de llit com de bosc,
però salvada, corregida i augmentada,
augmentada d'urgència vital, en compte d'urgència biològica,
besava el peu i el turmell,
que es resisteix a la tendror però sobresurt,
besava el peu i el turmell, i eren els de Déu, nena.

I Déu, de gran, es deixava besar per na Maria,
com, de nen, se sentí besar per Maria, la mare.
I, per mitjà del cos de Jesús,
Déu era informat pel sentiment,
era besat històricament,
després de tants milions d'anys de fer créixer l'home,
que sempre és un home i una dona.
I salvava la naturalesa enamorada per la naturalesa,
que en ell reaccionava però amb netedat i vigor des de dalt:
així a la terra com al cel.

Com a la creu queà salvada en Jesús
l'agonia entre lladres,
en Jesús dret i llagrimat per na Maria
quedà redimida la situació
del qui ha d'estimar perquè ha nat,
del qui no sap fer res més que cercar l'amor,
sempre de prop i de lluny, entre les dues distàncies sempre.
Quedà fundada l'església dels pecadors, dels pobres profunds,
misteri de fe,
l'església dels cucs que comprenen la netedat de Déu,
misteri de fe,
entre Jesús i el pecador misericordiosament fondo,
que, com un en amb la creixença més alta que l'estatura,
sovint trenca un vas perquè no sap anar sol a la font.

Maria, i si encara no sabies que aquell turment era el de Déu, què?
Maria, i què si et vare enamorar
d'aquella masculina flor de la creació,
perquè segons el teu cor et semblava Déu?
Maria, i què si, davant les forces vives de la ciutat i dels fidels,m
vares haver de passar per un cas internable de nimfomania?
I què, Maria, si t'importà no res
comprometre l'honorabilitat civil i diocesana de Jesús,
i amb la teva cabellera silvestre i comercial,
viva cabellera de la història de la salvació,
vares contribuir que les llengües criminals amb estètica contra Ell
es moguessin com plomes d'oficinista
a qualsevol ministeri d'assumptes estrictament exteriors?

 

I què, nena? I què, Eva Maria Magdalena,
si, per mitjà del teu coratge,
del teu misterial estar curada d'espants,
sabem com és pràcticament Déu:
un noi pur i no gens acomplexat per la llei,
perquè tan de dalt és estimar com deixar-se estimar,
perquè qui l'abraça a Ell abraça el Pare,
tant si ho sap com si només s'hi sent aconseguit,
company de la vida, afiliat al cor i rival del món?

I què, Maria, si no sabies
que, en Jesús i per mitjà teu,
Déu rebia el sagrament de les llàgrimes en directe,
el sagrament dels genolls sobre el trespol,
el sagrament dels llavis de l'Home amb sexe femení,
el sagrament de les entranyes
que es posen a penedir-se
de ser estrictament individuals,
de no haver reconegut sempre, Maria, Maria,
que una cosa és l'amor traduït per les ganes
i altra cosa és l'amor traduït per la humilitat,
perquè la humilitat és l'eternitat?

I, com que eres un cuc que estimava i creia
que un cuc que creu és l'únic temple
on Dñeu es declara com a creador enamorat i casolà,
com a no gens emperador, com a estrictament molt jove,
vares aconseguir, un diumenge ben de matí,
que Jesús, tot just ressuscitat,
però encara entre la glòria i el municipi,
sentís, Maria, sentís que no el coneguessis,
que el prenguessis per l'amo de l'hort
on el divendres de la setmana passada,
en pondre's el sol, l'havien enterrat a corre-cuita.

Perquè, en veure que no el coneixies, som molts qui ho sabem,
et digué "Maria!"
i, en la manera de dir el teu nom, en el to del teu nom,
el vares conèixer, vares conèixer el to del teu nom,
perquè recordaves que deia "Maria"
com qui veu fondo en els seus
i dóna profunda importància
al misteri de certes persones que l'han visat clar

però callen amb llàgrima perquè tenen cor i llengua de deixeble.

COMPANY D'HABITACIÓ 

Era octubre. Ho és encara. 
Vares entrar a la cambra viva de parets, 
repintada de cartells, de postals de romànic, 
d'algun cartó salvatge, 
raspat i no figuratiu, estrictament jueu. 

Venies de viure. Aquell estiu, 
no hi havia fet bon temps. 
La teva maleta de cuiro marró 
estava una mica malmenada pel tren, 
d'anar en tercera a qualsevol hora de la setmana. 
La maleta es deia com tu, però en una tarja, 
i duia la teva roba lluent de repetir cursos 
i els mocadors de dir adéu als qui se'n van... 

Només em vares dir com et deien, 
perquè tu mateix, amb les ulleres tan fondes, 
no et deies res. "No t'esveris, si em veus arribar tard, 
jo sóc un gat de nit." 

I ja es veia. Però vares deixar 
els calaixos tan endreçats, sobretot el de l'esparadrap, 
el tub d'Optalidon, la Mercromina, 
la capsa de gomes marca Turcois, 
el sabó Lux, el tub de Colgate, 
les ulleres de sol de només posar-te segons quins matins, 
que et vaig veure estrictament bon noi, 
amb els deu manaments i la família a seixanta quilòmetres 
del teu carnet de necessitat. 

De matinada, quan la persiana 
ratllava el catre buit, el teu, 
la teva cara, com llançada pel mar, apareixia. 
De tristor em ratllava. 

A poc a poc, quasi com un núvol que passa, 
anaves cap a la finestra emblavada: 
enfront, movien, entre la fina boira, 
els verds pollancres les fulles. 

Tu, com una tardor del maig, 
et treies la roba. L'americana, 
el jersei gris i, sota el pantalon 
plegat pels trencs, l'eslip de niló, 
que tu mateix et rentaves, romanien, 
com en temps del col•legi de la Bonanova, ordenats 
a la cadira que mai no acostaves 
a la taula. 

I, una matinada de juny, 
a les cinc de les primeres motos, 
tornaves trompa, amb els cabells salabrosos 
d'haver nedat, 
amb els ulls petits, llunyans, lluents, 
i una mica de sorra pel niqui, 
aquell de ratlles negres i blanques, 
que t'era una mica estret i semblava de nena. 

Acotant el cap de no estudiar, 
et vares treure el pantalon, 
"amb unes del Bar Estudiantil hem anat a Castelldefels". 
I, en el silenci 
de jo no respondre i de, a tu, saber-te greu, 
et tragueres una petxina que duies al butxacó, 
quasi vermella, aromàtica de marisc, humida, 
"et duc això". 

En el teu gest, fresc i marítim com un brot de pi, 
que tu no senties ben bé per mor del temporal de la ginebra, 
vaig veure que eres innocent, almenys tant com marejat, 
perquè creies de debò que la salvació d'un noi 
pot caber, al primer cant del gall, dintre una petxina. 


ALLEGRO VIVACE

La gent i la genteta del Vietnam,
tot i el seu plat d'arròs cada dos dies,
fa abaixar el pantalon a Nord-Amèrica,
perquè la fi del món ha començat.

Els negres d'Alabama han sortit de la negror,
talment homes que neixen d'un sarcòfag,
i peregrinen carregats amb taüts buits,
perquè la fi del món ha començat.

En lloc de mossegar-se la cua
i de treure pèl davant un mirall individual,
els xicots, després d'abolir l'adolescència,
s'han convertit en Beatles d'Assís,
perquè la fi del món ha començat.

La joventut del món creu que té un esperit
i cura la bella resurrecció del cos.
No espera a tenir un títol i una nevera
per a ser dos amb flor sobre la terra amb fruites,
perquè la fi del món ha començat.

El qui té divuit anys i endemés vol ser jove
s'adorna la creixença
amb una guitarra i un grup,
perquè la fi del món ha començat.

Els miracles són una abreviació de la tècnica.
És per això que ja no calen miracles.
L'home ja quasi camina pel cel
com Jesús sobre el mar,
perquè la fi del món ha començat.

Algun cop, passa entre nosaltres,
sota la publicitat elèctrica i pagada,
algú que sembla molt estrany,
com si ja no cobrés pagues dobles,
sobresou de capitalitat ni punts,
un home fet com de punts suspensius,
que es diferencia de la gent assegurada,
sindicada,
quadriculada,
col·legiada,
planificada,
col·locada,
instal·lada,
desinfectada,
desratitzada,
perquè la fi del món ha començat.

inici