el mar
--Si t'agrada aquesta, tu...
Miquel Colombàs, amb el cap, assenyalava la dona vestida
de negre, a la barra del bar.
--... vés-hi. Allà.
Miquel Colombàs, amb el cap, assenyalava la porta del
fons, que tenia una cortina verda, retirada fins a la meitat.
--Nosaltres t'esperarem al Moka. O als bancs del passeig. Nosaltres,
cada vespre, anam a seure als bancs del passeig.
Miquel Colombàs mostrava una quasi paternal sol.licitud.
No sé per què devia ser. Aquestes causes són sepre
obscures com els llops, com la cristal.lina profunditat del mar. No sé
per què devia ser. Qui sap si perquè després li ho
pogués contar tot, per després poder pensar solitàriament
en totes les coses que jo li hauria contat, tremolant-me una mica la veu.
--Aquestes coses deuen tenir la seva burocràcia. Jo no
sé tramitar aquestes coses, aquí, entre la gent. Jo no podria
servir per a aquestes coses, tu. Vosaltres portau més hores de vol.
Magí Escales, amb la mà, va fer senyes a la dona
que portava el vestit negre, que era jove i tenia un rostre llarg i ovalat
i era molt alta, i jo no tenia ganes de riure, i jo tenia por igual que
quan somnio que manquen cinc minuts per a afusellar-me.
--Què?
Les parets del local eren vives, grogues, amb uns blancs cavalls
marins i molts de signes infantils, rojos, verds, agressius, alegres.
--És aquest.
El pianista percudia --dang, dang-dang, dang, dang, dang, dang,
dang-dang-- els darrers compassos de...
--Què noms tu?
--Andreu. I tu?
--Mari Carmen.
inici
judas i la primavera
Un vespre d'agost, després d'haver sopat, don Jaume, un
milicià de la capital i tu vàreu fer la primera sortida nocturna
en el vell Citroën de Morell. Pujàreu a la plaça. No
hi havia ningú. A la torre de l'Ajuntament, s'hi veia llum. D'unes
setmanes ençà, hi havien instal.lat un observatori d’aviació,
amb quatre parets de fusta i el sostre d’uralita.
A la sortida del poble, un estol de veïns vetllava a la
fresca, a la claror de la lluna. Els fanals il.luminaren el carrer. El
cotxe s'aturà, un portal més endavant del grup que enraonava
davant les cases. El milicià baixà. El cop de la porta del
Citroën ferí el silenci del carrer. El milicià anà
de cap al grup.
--Bona nit.
--Bona nit tingui.
El milicià s'adreçà a l'amo en Pere Canonge.
--Sou vós l'amo en Pere Canonge?
--Sí senyor. Per servir-lo.
--Voldria parlar unes paraules amb vós.
--Hi ha res de nou?
Els dos homes entraren a les cases. La dona de l'amo en Pere
rentava els plats dins la cuina i sortí a l’entrada eixugant-se
les mans amb el davantal.
--Que hi ha res de nou?
L'amo en Pere, gras com un odre, sa com el gra d'all, el cap
romà i la calba lluent com l'aram, obeí sense motar. Entrà
en el quarto i, d'un calaix del guarda-roba, en va treure el paper firmat
per don Jaume, que, feia sis anys, li havia manllevat quaranta mil
duros per comprar Morell.
La dona s'ho mirava, dreta sota l'arc de la casa.
Bramulà:
--Què vos ha fet el meu home?
--Madona, no vos vull sentir.
I després a l'amo en Pere:
--Vós veniu en el cotxe i arribarem, un instant, enllà
on vos he dit.
La madona i l'amo en Pere varen tornar lletjos en silenci , com
dos cristians vells, es posaren l'un a l'altre les mans damunt l'espatlla.
Hi romangueren, un moment, amb el cap baix. Bavaven.
L'amo en Pere, seguit del milicià, sortí al carrer.
Els veïns se n’havien anant. En acotar el cap per entrar en el cotxe,
l'amo en Pere hi destrià don Jaume i un altre, que feia olor de
menta i amagava el cap...
El milicià conduïa. L'amo en Pere s’hi assegué
al costat.
En ser a la carretera, dins la fosca del cotxe, don Jaume preguntà:
--Pere, i ara què opines?
Per la foscor del cotxe, hi passà un aire d'engallament
i de menyspreu.
--Jaume, per opinar quan se podia opinar sóc aquí.
I ara que no se pot opinar vols que opini? Au, au...
L'endemà, de bon matí, el Ratat, el pare d'en Julià
l'idiota, el trobà mort al passatge d'en Gelat. Li havien disparat
al ventre. L'herba seca del carreró era socarrada de sang. Per la
cara li corrien les formigues, que ennegrien la boca oberta contra el sol.
Tu, cap enllà a les nou del matí, anares amb el
gran dels germans Picó, que tenies d'agutzil al jutjat, a aixecar
el cadàver. El posaren damunt una escala, i el varen cobrir amb
una vela de collir ametlles. El Ratat el dugué al cementiri en el
seu carro.
Féreu la segona sortida dos dies després. També
en el Citroën de don Jaume. En Mateu, el missatge de Morell, anava
sol al volant. Don Jaume i tu al seient del darrera. Callàveu.
A través dels vidres miraves el paisatge emblavat per
la nit i pels arbres sota els estels, grossos i blancs com la clapa al
front d'un vedell. Vares mirar la lluna, que aquella nit tenia cercle entorn,
i recordares un vers de l'Otel.lo de Shakespeare, on hi ha la imatge de
l'estel al front del bou. El vares dir en veu alta. Don Jaume, en la fosca
del cotxe, somrigué per força i va fer amb el cap el moviment
d'haver-ho sentit. Tornàreu a romandre en silenci. El moviment dels
cigarrets ratllava de vermell la fosca del cotxe.
[...] . A l'horitzó, la garriga era una línia negra,
que alguns ullastres feien irregular. Ran de la carretera, l'alfals i el
blat de les Índies eren verds sota la lluna. A l'altra banda de
l'hort, la sínia, aixecada sobre unes roques calcàries, i
el pou, que tenia un ginjoler al costat: negres.
En ser davant el portell, que menava a les cases per un caminal
vorejat de pins i de geranis, don Jaume mirà si hi veia algú.
Els merlets de la torre quadrada es retallaven damunt l'aire. Tres filades
de roques, restes d'un talaiot, feien de pilastra a la dreta del portell.
A la pleta, ran del claper, hi pasturaven les ovelles. Els picarols
dringaven, penjats d'una corretja al coll tos dels animals. L'olor dels
xais i el de la garriga arribaven fins a l'interior del cotxe. En agafar
el punyal italià, que et feia nosa per a canviar de postura, vares
reconèixer que eres un revolucionari de saló.
Arrebatat en una alzina, en Lluc, el pare d’en Salvador, guardava
el ramat. Tocava el flabiol.
El cotxe s'aturà. Apagà els llums. A en Lluc, el
cor li saltà com una llebre. Pensà que en matarien algun
enllà mateix. El milicià anà de cap a ell.
--Vine amb mi.
En Lluc, com un anyell, callà. Mirà de cap a les
cases. Digué:
--¿Però no veu que els animals no poden quedar
tots sols?
El milicià l'assegué al seu costat. Quan el vell
Citroën es posà en marxa, el pastor s'adonà que duia
el flabiol a la mà. El llançà a la carretera. Don
Jaume i tu, sorpresos pel moviment d'en Lluc, féreu el moviment
brusc de llançar-vos-hi a sobre. El pastor, amb una veu fonda, que
no deia amb la seva alçada ni amb la cara de ratolí, arrencà
a plorar.
Els ulls et varen guspirejar. A don Jaume, li agafaren ganes
de posar-li la pistola a la nuca per tal de sortir-ne aviat.
De cop i volta, com si el deixondís un vas d'aigua fresca,
en Lluc lladrà:
--Qui em vol fer la dona salvatge?
Xisclava com un gat.
El cotxe deixà la carretera i prengué per un carreró
vorejat de paret alta.
En Lluc, la boca esqueixada, esqueixada la veu, començà
de menysprear el milicià, els qui callaven al seient del darrera,
que no sabia qui eren, però que els tenien com els d'un conill,
perquè els homes donen la cara i no s'amaguen com la fura.
Don Jaume amb la punta dels dits tocà l'espatlla del milicià.
S'aturaren. Varen saltar tots fora.
En Lluc no s'aixecà fins que don Jaume es plantà
davant la porta del vell Citroën.
--Surt.
A en Lluc, els ulls se li badaren com els d’un bou.
--Senyoret, i què és vostè?
. . . . . . . . . . . . . . . . . . .
--He deixat aquells animals tots sols, però és que aquest
senyor m'ha deixat serrat i amb la paraula a la boca.
En Lluc tremolava com la fulla del pollancre.
A un, que no el treguin de les seves passes, don Jaumet, que
un tret fora del seu parany és com un peix dins el rostoll.
Als draps d'en Lluc no tot era eixut.
A en Lluc, l'olor de la mort l’encengué.
--Oh, vostè també és aquí, don Macià?
No l'havia vist. No li fa feredat sortir de nit, sense la seva mare?
La fosca, la humiliació, et converitren en un porc carnisser.
Li vares fer baixar el pantalon.
--Don Macià, i ara em ve amb aquests coverbos?
Amb el punyal de fantasia el vares capar.
Eguinà com una euga.
L'olor de la sang t'embascà. Te’n vares fer lluny.
El pastor ginjolava.
--Ai. Ai, dic.
Et fregaves les mans amb les fulles d’una porrassa.
Xisclava com una gavina.
--¿Don Jaume, i tan bonica és na Maria que ha d'estar
en pecat mortal?
La bala del milicià li tancà el cor. El milicià
mateix l'arrossegà fins al pou que hi havia a cent passes. L'hi
vàreu llançar dintre.
Amb manats d'herba et netejares les mans. No t'adonaves que,
entre les pedres negres del carreró, s'hi movien tot de narcisos
silvestres...
inici
haceldama
Sopàrem un enfront de l'altre. La meva mare resà.
Després de menjar les primeres patates, digué:
--Ens hem oblidat de dir un parenostre.
Li vaig contestar que ja l'havia dit. Quan acabàrem les
patates, em demanà si volia un vas de llet i em digué que
no tenia res més. Li vaig contestar:
--Sí. Que sigui freda.
La volia freda per poder beure-la d'un glop. Ho vaig fer. Després
vaig alenar fondo.
--Així no et farà profit. La llet s'ha de beure
a glops. Si no, cau emplomada a l’estómac.
Em vaig aixecar de la taula i, en dir-li "Me'n vaig", no em preguntà
"A on?". Només em demanà si duia modcador de butxaca. Després
em passà la mà per l’anca, que semblava que havia de sortir
del pantalon, tan estret m’era.
--T'hauràs de fer roba nova.
Vaig dir "sí" i, mentre me n'anava cap a les vidrieres,
ella era dreta enmig del portal del menjador. Digué:
--T'esperaré aixecada. No hem parlat.
I es posà a plorar com un animal sota la pluja.
inici
míster evasió
--Les noies, pel que en sé, sou més aviat dones
que no pas nosaltres homes. I un cop s'és home, costa una colla
d’anys deixar de ser nens. Als nois, sovint no ens és fàcil
de ser un bon animal.
--Poc fa falta ser un bon animal. Poc ho vull de tu. Te'n riuràs
potser, però un matxote em fa tant o més fàstic que
un noi efeminat. T'ho ben juro. No tornis a dir que un noi ha de ser un
bon animal.
--No, No, No em dec haver sabut expressar bé. Volia dir
que els xicots, aquí, triguem a ser homes. Ho entens? I una noia,
és clar, des del primer dia, el que vol rebre és un home,
no una barreja de nen, fill, estudiant i tio, però encara amb tot
de cosa enganxada de la mamà, del pis amb piano. La teva mare toca
el piano?
--...
--Marta, he dit alguna cosa que no estigués bé?
--...
--Marta, escolta.
--Jo no tinc mare.
--Ho sento, tu. Quan morí?
--No ho sé. Visc amb uns oncles.
--Perdona'm. La meva no fa res més que tocar el piano
i fer les ensalades russes els dies d'extraordinari.
Llavors sí, llavors sí, tan blanques com les juntures
del xalet en construcció, se li varen veure dents de riure.
--Què és el que t'agrada més de Barcelona?
--Que hi ha de tot. Barcelona no s'acaba mai.
--Per als xicots, no. Podeu fer tot el que voleu.
--A tu, t'hauria agradat ser noi?
--No! I ara! M'agrada estar amb tu.
--Si fossis xicot, podries estar amb una noia.
--No pot ser mai la mateixa cosa.
--Què en saps tu?
--Res. Però m'ho penso.
--Penses què?
--Un xicot, no ho sé, s'ha de sentir més desgraciat
que una noia. I, a més d'estar amb ell, la noia el rep, l'acull,
no? De la parella, el que té l'altre entre els braços crec
que és la noia. Et semblarà una idea de cupletista, potser.
Però, a mi només m'agraden els nois de cara trista. Fan per
a casa.
--Jo com sóc, per a tu?
--Trist. Amb nervi, però.
--I si resultés que t'agrado perquè ja fa fosca?
--Jo estic amb tu a les fosques perquè sota els llums
del passeig m'has agradat.
--Això m'agrada, coi. perdona. ¿Tu t'enamores del
primer xicot que et ve a acompanyar?
--De cop, un noi m’agrada o no. A estimar, s'hi deu començar
per una mica.
--Tu ja m'estimes una mica?
--Calla. Ets tan maco que em faries dir que sí.
--Però m'estimes, sí o no? Sí o no?
--No ho sé. Encara que volgués, però, ara
no podria dir que "no". És una paraula que no existeix, sembla.
Per a mi ara no existeix dir que "no".
--Sóc el xicot més antipàtic de Calella,
oi?
--No!
--...
--Dolent. Maco.
Vaig sentir que jo la rebia, i que Penèlope venia a mi
de molt lluny: del desert de la tradició.
inici
si jo fos fuster
i tu et diguessis maria
Al capdavall, el resultat de les polítiques és la
creació contínua de nous delictes, perquè les lleis,
en lloc de ser bones, són morals. Potser no m’expresso bé.
Vull dir que les ides generals són optalidons. I sovint són
la rampa de llanáment de crims generals. O no?
--Potser sí, tu. Jo també crec que la societat
sempre ha perseguit l'home, i és que l'home aconseguit es nota molt
i és molt emprenyador, perquè té autoritat per si
mateix: en lloc de natural, és essencialment humil, i un home voluntàriament
humil fa molta por.
[...]
A dinou anys, si es tenen sencers, només gràcies
a Déu no es té experiència, experiència occidental
vull dir. Aquí tothom diu experiència a dominar i saber les
situacions ja superades i calcar el dia de demà sobre el dia anterior,
dieuen experiencia a tenir desgasts, a ja estar xiular..., a tenir por
de tu ja m’entens.
...............................
--Por de què? De no-res. Por. Si la vida té por,
és de no-res, de ser convertida en no-res. Tot quant pot passar-li
a la vida és la vida.
[...]
--No tinc disset anys jo? Doncs mai ningú no m'ha besat
ni jo he besat ningú. Qui diu besar diu... Si algú em volgués
besar o deixar-se besar per mi, et creus tu que tindria l'acudit de pensar
en la seva família o en la meva? Què faries tu?
--Per una besada abandonaria els pares. Tanmateix no ens estimen.
--Home...
--Si ens veiessin sense roba, deixarien d'estimar-nos.
inici
portada BLAI BONET
PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia
|