el poder i la verdor 
teatre del gran verd

el poder i la verdor

* 

*
 
- I Qui, si té una amor, gosaria operar-lo?
Té 16 anys. No crec que sigui un cas
de malformació, que es pugui rectificar
o endreçar una mica amb el bisturí.
De petit ençà, li han donat potser una
femenina educació, potser amaradament femenina
en els jocs, en les juguetes, el desfici prematur
i fet pensar, com a llevat d'altri, en ell, per a fer-se
escoltadís de melodies en la pasta bamba. En Daniel,
aquest al·lot, té un arrufat ensofronyament
de la tiula i els senyals, perquè no ha rebut
mai de la vida, cap envit de la Pell,
que envida,
des dels cerruts extramurs de la gentea,
que, del seu brotet de murtra, se n'espolsa la prunera.
No hi ha manera, ni qui tingui esma
de treure cap paraula a la mare, a l'àvia, a la tieta
del pollastrell: fan guix a no parlar ni motart
del bony i bua de l'al·lotell d'or cernut.
El llim de la pesta, però, és l'enfloridura
de les tres dones, que el coven, no el deixen xalar
i fan que sembli manú i canillita de coll curt.
El grell del puteriu en les llets de l'enconar de tres dones
és el bon cop de falç, bon cop de falç, que ha deixat a lloure
la memòria amb mostatxí de finor
en les carns tapades d'en Daniel. De certa,
just una cosa hi ha:
quan va néixer, va néixer masclellí,
i n'és avui en dia de Catalunya, sinònim de flassada, triomfant.

El meu parer és: se tracta d'una
amagarrufa just exterior, molt més potser que d'una
tara d'afronta, més que una involució, o...
No sé per què, tu, m'he posat caparrut
a considerar, fort i no et moguis, que no hi ha
possibilitat d'èxit en voler obrir-lo
per poder-hi trobar una menudència,
un croquis de testicles en la prehistòria,
en situació d'ous de llampuga o de gerret,
amb prou duralló i tendrum, que faci possible
allargar el penis, per poc que sigui, d'aqueix ente
de ficció dedins un lliri d'aigua.
- Ho dius, tu, com si 17 anys no fossin
un milió d'hores de ser ell qui és i com és.
17 anys són una història ja un avenc. Un bisturí,
ficat entre les gelosies d'un ésser personat per 17 anys,
és l'acte d'un polític d'indústria suarista i Somoza,
que té el programa de voler tapar el sol amb els dits...
Tal i com és aquesta altra manera de Daniel,
significa una maniera tan definida i significanta
com pugui ser-ho l'ésser Jeremies,
l'ésser Greco, l'ésser Llull, l'esserot Turmeda
o les bosses tristes d'Enric IV de Castella,
qui, amb dos corns de tenassa i un peixet de morralla,
va engirgolar la corona de trastos and mare,
que encara bela, tot dient "visca la mort!".
Just et vull donar entenent i fer avinent
que el món no necessita l'enravenada ni l'esperma
grellat en grells d'aquest Daniel.
- L'al·lotell de l'altra manera de Daniel els necessita, però.
Els necessita a cos què vols, cos què desitges.
- Els necessita per a què? Per a qui els necessita?
- Per a fer-se i ser adult, per poder triar
i per haver de triar... La seva actual còrpora
li posarà sempre seguit plets, bardisses,
contenciosos administratius, tribunals anticonstitucionals,
perquè no pugi fotre el camp
d'aqueixa tanca de l'encantament, on ho accepta tot,
on ho estima tot en tot, a la conca de la qual tot
té per a ell la mateixa bellesa i el mateix encís de xiulo.
Sentir davall la pell enquimerament per a l'esbart
de totes les coses i d'éssers no és normal.
- No és norma de la sabata del dogma encofrat,
però pertany al que la Vida té de sagrat, de salvatge,
i saps a bastament per què, contra el civilitzat, cal defensar
el que un home té de salvatge nat, perquè la civilització
és una randa brodada per mil generacions d'armes.
- Penses així, tu, perquè potser no goses dir, amb claror
del dia, que ets un malalt d'adolescència nativa.
- I no serà potser el rancor de no sentir ja cap
enamorament de res del que tens a prop, l'enfloriment
que t'afua, et fa anar orellat, et mena i mana
anar amb la carrabina barres altes, i de bell nou t'enfloreix
a agafar el bisturí per modificar, al teu gust i guster,
el cos d'aquesta manera de Daniel? T'ho faig avinent perquè
hi ha combats que no són la guerra, Ferrater, Gabriel;
perquè hi ha combats que no són la guerra,
perquè hi ha combats que no són la guerra,
i
perquè hi ha combats que no són la guerra.

 

* 
Jo li vaig dir: "¿Com és que coses, que abans eren dolentes,
ara jo no ho són?" Ell quedà astorat. Em va respondre:
"És potser perquè abans tampoc no eren dolentes."
I vam començar a callar.

[...]
 
Des del sillín de l'Orbea, de cop en sec em va dir
des de l'altura de l'esquena, que em donava,
"Aqueix estiu per poc que pugui m'he d'enamorar, tu"
"On encara no ho estàs", "Sí, però magre i no gaire"
"Per què no t'enamores més, doncs, pardalera?",
"Per què? Per què? Etes! Perquè no en sé. Un home
hauria de ser tot penga, i jo
la tenc com de polític o subsecretari,
el pardal, què havia de fer, m'ha quedat fet un cristo".
"No diguis botxades. Dius no en sé, no en sé,
saps la llista de los reyes godos, que són tots morts,
i, d'això, d'això ALTRE,
que és més viu que l'anar a peu, en dius
és que no en sé, és que no en sé, és que no en sé.
Hi ha qualque dia en què Tu també tens unes coses,
que és que sembles un nin d'uè." "I tu què,
i Tu què? Just perquè ets cinc mesos
més vell que jo, ja et creus ser de reglament."
"Jo no ho he dit, que ho cregui". "Ja està bé, prou,
ja està bé." " Tu sempre fas la compostura amb el ja està bé,
ja està bé, i els altres, au!, a espolsar la prunera,
però avui quan arribem a les coves del Rei,
no et pensis que és com mirar les penyes
de quan me fas allò."

 

*

A sa Pobla, Càntics dels càntics,
de los petits peuets
de Na Margalideta,
peus polidons de Na Margalideta,
peus polidons
de Na Margalideta de Na Margalidons.
- Mon pare, en Miquel em toca.
- Miquel, no toquis s'al·lota.
- Miquel, toca'm si vols posar sa lloca.

De les cametes blanques
de Na Margalideta.
Cameta blanqueta peus polidons
de Na Margalideta de Na Margalidons.
- Germà, lo meu bon germà,
em toques i no em fas mal.
Et vols enterrar en ma arena
per la flor romanial,
per la cama que, a ton pare,
ja li feia tant de mal.
De la braveta cuixa
de Na Margalideta.
Braveta cuixa, cama blanqueta,
peus polidons
de Na Margalideta de Na Margalidons.

- Miquel.
Jo tenc una perereta, Miquel.
Jo tenc una perereta, 
Miquel,
que plora si no fa peres,
Miquel,
Miquel, Miquel de la mel.
De lo
ventre
taulell
de Na Margalideta.
Cuixà bravà, cama blanqueta,
peus polidons de Na Margalideta,
peus polidons
de Na Margalideta de Na Margalidons.
- Mumare me vol comprar un davantal de senyora
per tapar-me s'aubercora que me va com de guarà.

De lo
rosxil, roxil
de na Margalideta,
ventre taulell, cuixa braveta,
cama blanqueta de na Margalideta, peus polidons
de na Margalideta de na Margalidons.

- Miquel.
Miquel, au, de la mel! L'amo, feu-me-les venir!
- Vet aquí l'almut! Maria, asseu-t'hi.
Sa tonada des munyir és molt bona de cantar:
una mama en cada mà, xóta, xóta vine aquí.
- Miquel.
T'ho he dit més de mil vegades
Miquel.
T'ho he dit més de mil vegades,
Miquel.
No vull que entris pel corral,
que hi tenc les gallines soltes, Miquel,
Miquel, Miquel, Miquel de la mel.

- Serra, mamerra, serra a té qui té.
Serra, mamerra, mamerra, serra,
una olla de terra, una olla d'aram,
no facis pus de reclam, perdiu, fes lo que saps fer.
- Vós que amb so mirar matau,
per què no em feis una ullada?
Guaitau-me. Just que em mateu, ja n'estic aconhortada.
- Na Morena està malalta. Na Castanya li fa brou,
aquesta del Tancat Nou festeja amb una cama alta.
- Volen, volen els milans?
- Ja volen!
Doncs davant ca na Moló
ara hi toca na Calenta.
- En parlar de carn pudenta, hi acut qualque voltor.
-És que fadrina que té
un pèl negre, i s'altre hi torna,
se pensa tenir Garonda, Son Sales i Son Sunyer,
i un fadrinet falaguer en manco d'un quart la hi conra.
- Mem, però, si me saps dir
"un brot de remerolí amb un de remerolera?
- Sega, sega, punyetera. Ja dormiràs de gener.
- Ta falç m'ha avorrit el bé de sa teva canavera,
mentre, dementre,
dementre, mentre
sa berganta major anava del claviller de davant
i sa petita plorava descalça per dins es fang,
que llaurava amb un bou tort
i amb un altre que no hi veia,
i, a cada passa, li deia: "Arri, mal caiguessis mort",
perquè allò era i no era sa Somera d'en Trompé,
que diu "adéu, Castanyola".
- En veure un voltor que vola, vet aquí el meu mercader,
l'amo en Miquel que diu xo!, no vuyll el gall amb les polles,
perquè, quan estan sadolles, escampen tot el segó,
tal i com la Dona Loca del Puig de Sineu,
que, al lloc de la lloca, posà en Miquel seu,
Miquel,
Miquel, Miquel de la Neu,
que és la neu només quan neva,
que entra tendrella vinagrella en el meu Tancat Nou,
com el març amb els contells entra en garriga, si plou,
quan és
horabaixa, post el dol
plorinyant de Miqueló.
No ploreu, perereta, no,
que la pereta no ho vol.
- Volen, volen els aglans?
- No volen.

 

*

Amb pedres, que jo vaig dur,
aquest carrer tornà pla.
Pedres que a tothom coneixen,
a mi no m'han recordat...
Aquest carrer està empedrat...

 

* 

Tot just acabà de fènyer en el ribell la pasta,
de la butxada del davantal de cànyom
se va treure el gatzoll, que sempre duia damunt.
Va fer dues races de pa. Tenien el forn empotrat
al frontis de les cases. Na Prous Amaranta
de ca ses Ermessens no l'emprava, se veia: costum de rebesavis.
na Prous havia per malnom Xoroia
i, primer, va fer el pa per als homes de ca seva.
Tot d'una que en tingué les peces fetes
i a punt de pastora mia, rodones però no gaire,
gropelludes fern, en les quals jus es veia
la idea de que el pa de pagès té la tirada
cap a la Cosa del costum rodó,
va posar els pans sobre el trespol de pedra
malplana del corral. Els pans es coïen
entre el sol i lloses calcigades com a solada de forn.

De sol, en feia, d'aquell que socarra
el cul a les llebres; calcigava, calcigava
tot el que trobava. "El sol no creu en les llàgrimes,
però fa plorar." La vella de ca nostra ho diu
al meu vell, que just m'és tingut a mi,
el carall de mal any que jo sóc,
com és barrín la Cosa de fer cria,
veig més clar que un llum que, entre la verga i el cony 
hi ha tot el que no es sap, 
i no hi manca res del que hi ha... 

Dins el ribell de pastar, però, Na Prous Xoroia 
va deixar una escapció de pa. Digué: "no miris, 
si et fa assumpte; són els sagraments de la terra, 
que les dones han de perllongar i conservar aferradissa, 
a fi que a la terra l'herba sigui immortal". 
El sol queia tal i com argent viu. 
L'aire, que en aquella terra es deia el cel, 
estava encès i era blanc com a forn de fer vidre. 
Madò Prous Amaranta de Ca Ses Ermessens 
se va aixecar els enagos fins al regal de la cuixa. 
Del pastó deixat a part dins el ribell, 
en va fer un llonguet, de la llargària d'un peu de dona. 
L'embolicà dins una fulla de tabac de pota 
i el s'enfornà dins el cony. Esperà 
a la gotzó, una estona, després el tragué cuit. 
Ningú li feu cap pregunta. Ella, però, els digué: 
"El panet cuit dins la bavor dels meus alendes 
és per menjar-me'l, a fi que la terra, 
que continua fent civada i mestais, 
vulgui continuar essent en mi dona aferradissa". 

 

*

- L'aspiració de vostè, Adolf, és, doncs, assaltar al Poder del país, una administració victoriosa.
- Un país com aquest just pot ser governat així. Si no és així, la gent d'aquí té propensió al Palau i a la música.
- Vostè vol una programació concreta, una solució final.
- Jo vull la victòria. La política, me la passo per on ja tu pots suposar, per...
- Per aquí... Per aquí volia començar. Miri...
- Em pots tractat de tu. Tanmateix veig que ja t'has gipat el meu grell..
- Jo no he dit res.
- De vegades, "per aquí" sona en cursiva.
- El que volia dir és que el Poder basat en un sol individu, una administració presidencialista, s'ha de planificar d'acord amb la fisiologia i la psicologia individuals del dictador. És la condició indispensable per a què un líder únic pugui posar passió, surrealisme de freixures i fanatisme en les primeres etapes de l'ocupació.
..............................................................................................................................
- De quina frustració et vols venjar?
- Sempre n'hi ha més d'una....
..............................................................................................................................
- Una frustració és el principi d'una granja de frustracions. La primera frustració és una lloca didàctica.
- La més ponedora és la primera, però.
- La primera...
..............................................................................................................................
- Jo vaig ser un nen que pensava en l'infern judiu-cristià, cada pic que em posava el banyador per anar a vorera de mar a pegar un capfico, gairebé sempre jo tot sol...
- Gairebé tot sovint tu tot sol...
- Per mor d'això, vaig ser un al·lotell ensofronyat i de coll curt, perquè no sabia nedar. A hores d'ara, encara no sé...
- T'hauries haver fet operar de fimosi abans dels deu anys. O tot d'una en néixer.
- Ho comprenc. Ja ho veig, ja...
- Veus, comprens. Comprens, què?
- ...que la circumcisió feta d'hora haguera estalviat moltes teranyines i tarantes mentals, tot un eixam de banyarriquers de la sensibilitat.
- Haguera estalviat al manco la necessitat hormonal...
..............................................................................................................................
- ... hormonal, hormonal, sí, sí, hormonal, Adolf, haguera estalviat la necessitat hormonal, no política ni nacional, d'envergar una victòria pastada i feta tovar a base de soldats de devuit i de desset anys i complexió atlètica. Ben mirat, en el fons de la La Cosa, es tracta d'un problema d'expressió.
- Sí?
- Sí. Abans deus haver intentat altres expressions, que substituïssin la manca de llibertat de la fava closa per la pell frenada per un estat d'excepció: l'excepció que prohibeix treure faves d'olla...
- Doncs... Doncs, idò sí... Ara em ve al cap que una temporada, un any i mig, dos anys, Cosa d'Això, vaig pintar. A l'Oli i tot. Bastant. Bastant. Bastant...
- Temes peluts... Símbols de la mullada, figures de greixera de canó de fava, pebre de cirereta, moraduix, herbassana, faves ofegades, tendres però ja amb cella de dibuix, faes grenyals de poder ja xuclar u bo de la fava, agafar amb u dits u cap baix de la fava i xuclar amb u morro u bo de la fava... Sí?
- No, idò, no. Pintava just bodegons de flor. Sempre només roses, roses, rosers. Morades. Vermelles. De color púrpura cardenal calabrès. Tenia la tirada a pintar-les molt obertes, roses ja padrines, pintar roses padrines, roses que se passaven, roses a punt de cobrar les tres pessetes..., com aquell qui diu...
- Si et queda sense vendre qualque bodegó, d'aquests, te'l compraré. Si el preu no és diví...
- Els tinc tots, a la Pinacoteca, al meu garatge... La pols ho millora tot...
..............................................................................................................................
- Deies, doncs, que el primer, en la programació, és començar per controlar el Passat...
- No em miris així, no em miris més així, t'estim...
 

*

No sabem gota si Déu existeix,
però just si Ell existís, l'home podria
alliberar-se de la Història i aconseguir, en l'Ésser Tot U,
la plenitat personal i universal en gaubança.
Ara que hi veig clar, sé, en mi mateix, que jo som Jo amb les meves tripes;
que l'home neix ja amb el Mirall posat.
Si hi ha esperança,
és l'esperança del mirall humà,
on lluu i miralleja l'Ésser L'U,
que, si s'expressa en un formós, formal silenci,
és a fi que jo pugui ser amo de la llibertat, amor de l'Espai.
La llibertat sempre calla, i el callar no calla mai.
La Història només xerra
i, per on ralla, peca. La Història és homicida,
no deixa res per verd, és mil deserts i un sol ai!
L'infern és la Història; hi viven plegats just els històrics.
¿Què hi pot fumbre un històric del sector històric,
què hi floreix un històric de bronze i conquester amb verdet,
al bell mig del rotlo, que fa una plaça amb jovenea,
que fa una cervesa, amb jovençans, que fan un rebentat de canya,
entre rosers que fan roses, i coloms que se passegen crus?
I un home que quinze anys, tot sabent i ja sentint
que, quan esclata i fa el seu llamp verd,
la bellesa no cap dins una casa de llar,
perquè és feta consemblant a collades del març,
que fa, amb el seu ventall, el que l'Arbre general
fa amb els tarongers mandarins i pereres llimoneres, va dir:
"Aquest històric de bronze amb verdet
és el verdet que fa la revolució del rellotge...".
 

 
*
Amèn no significa "així sia". 
Ah! Ah! Amèn!
"Amèn" vol dir "hi estic d'acord per la meva consciència i honor". 
 
Aiiai-mann, eiiimen. Amèn. 

Doncs jo, que sóc jo i no un altre amb genolleres de súbdit, 
travelar per travelar, 
més m'estim  una pedra i mil reclaus, 
que no pas un pressupost d'escopeta nacional. 
Amèn. Amèn. Eeeeiii-men. Amèn. 

A les dretes, arruix! 
Arruix, a l'esquerra al pil-pil o a la greixera de fava ofegada. 
Perquè tots, tots, 
un per un, perquè tots triats de cama, 
tots, 
tots, tots, tots, 
tots 
són llops del mateix ramat. 
Ecs! 
Ah! Amèn. Amèn. Amèn. 
Els de la dreta cèntrica o extrema. 
Amèn. 
Els que van de peol per l'esquerra. 
Ah! Amèn! 
Els que van per la dreta, 
els que van per l'esquerra que no aferra, 
van per les voreres. 
Amèn. Amèn. Amèn. Amèn. 
Jo, d'un milió d'anys ençà, 
sóc l'home que té món. 
No sóc, ni de bo fer-hi, no sóc 
un ex-simi, ex-simio, en castellà. 
Ah! Ahà! Eeeiii-men! Amèn. 
Per la meva consciència i honor... 
Uei, uep, uei, mem què farem, mem? 
Per la meva paciència de color, 
dic que no sóc l’ex-simio que diu 
que corre a 180 per hora, 
sense tenir ni l'acudit 
que està aturat i assegut dins un Ford Fiesta. 
Amèn. Amèn. Amèn. Men. 
-Mem què farem mem, mem? 
-"Mem" vol, dir "mostra-m’ho". 
Amèn. Amèn. 
Eeeeiiimen. Eimen. Eimen. Eimen. 
Amèn. 
Quan el condecoren amb el Gorà Aglà De Cal.lígula... 
-Mem què farem, mem, mem? 
Quan el condecoren amb el Collar de Somera... 
-Mem, mem, mem, què farem, mem? 
Quan el condecoren 
amb la relíquia dels justillos de Maria Magdalena... 
-Au, mem! 
l'ex-simi diu "gràcies", àdhuc diu "mercès". 
Amèn. 
El conde-corador li diu "de res" 
i té tota la raó, 
amèn, eeeiiiii-men, 
perquè, 
ai! 
no hay 
de que 
dar 
las de part de l'ai, las! 
Eimen, Amèn. Amèn. 
M'estim més plorar de dret, 
que riure d'agenollat. 
Ah! Amèn! 
De dret, tot fa claredat, 
amèn, 
de genollons, molt de fred. 
Eimen. Amèn. Eimen. 
 

 

Toti Soler, Blai Bonet, Ovidi Montllor

*
El carrer era Carrer de l'Enguixada.
En Daniel passava pel  Carrer de l'Enguixada.
Va veure Na Xesca, fembra i, malgrat tot, dona,
que seia darrer el Vidre de caseva.
El fill de Na Prous Boneta hi va entrar, per les bones
cares de pedreny jovençà.
En Daniel obrí la vidriera, com per escometre's,
a si mateix en els desset anys de sa còrpora, i "hola",
"hola. ¿Volies qualque cosa?", "Entrar. T'he vist darrera els vidres":

"¿Entres a totes les cases on veus una al.lota que fa jersei?",
"T'he vist, a tu, asseguda, darrere els Vidres",
"I has entrat", "He entrat...",
"¿Et feia il.lusió?", "No. N'he tingut ganes. Me n'han agafat ganes.

D'Il.lusió, just en fan les coses que no existeixen.
Tu existeixes", "I Tu, ¿existeixes?",
"Això, ets Tu qui ho ha de dir...",
"Què noms, si no és massa preguntera?", "Jo sóc dit En Daniel,
i també sóc el pubil de Na Prous. Haig per nom Daniel,
¿I tu?", "Jo, no", "¿Ets Na Xesca?",
"No. M'ho diuen. ¿Tu?", "Jo sóc Daniel,
quan m'ho diuen també en sóc. Tu ets trista. Per això,
et diuen guapa, guapona.
Et cerquen trista i te troben guapa.
Dir coses, que no són necessàries és el mal.
Les paraules són un felló discurs empernat
a ser trascendental, perquè tant el pern com la femella
fan estar les persones i els fets aturats.
Hom ha de parlar just per preguntar.
La resposta, però, no ha de ser mai en paraula;
llavors neix la vergonyant lentitud, la justícia de carro,
la prudència de carro de roda Plena,
mentre de bell nou la lentitud, que fa perols,
és l'espai cançoner, on la mentida i la tradició compareixen",
"Amb les paraules, fas tremolor, xaval. Tremolar és dolent",
"Just és dolent el que no existeix. El mal més emmaleït
és fer existir una cosa que no vol existir.
¿Desitges això de mi?".

 

*

L'home és just bell per al Futur, que ve.
L'Ésser té tantes races de bellesa en la Bellesa,
reté tantes belleses, com futurs té la seva identitat,
el seu Jo, que, dia i nit del dia, creix a convertir-se
en altres éssers de la mateixa ànima.

Oh temps! Oh pelegrí! Tu, que caminaràs,
perquè camines travessant belleses
de la muda Bellesa, bella sense la Color,
que li fa fum, llum que obliga a ser bell,
però mana no veure'n el camí ni el viatge,
els coloms ni els seus fòssils,
el bestiar ni el pedregam,
la bellesa que dicta no veure l'ou ni el rot del seu trot
i creure que la cultura és el que resta
després d'haver-ho hom oblidat tot: un exvot...

Dementre en Daniel, també Fill d'Anna,
quinze anys tenia en pollastrell i veia
que, quan esclata i fa el seu llamp verd,
la bellesa no cap ja dins la casa,
on abans va poder viure, perquè encara no era bell...

 

*

Pensà: la mentida és la més gran veritat del món.
Tot d'una destrià que la natura era l'única
veritat de la Terra. Recolzat a l'àmpit en finestra,
la bruna mà a la galta color de pa d'ordi,
mirava amb olivats ulls de morenor cansada
els sementers on, de verdes que eren, les civades anaven blaves,
els garrovers de brancam negrenc,
i amb la flor que s'amaga de ser flor,
les figueres amb el rotllo ample com una clastra,
les tanques de favars, tan esquitxats de roselles,
que semblaven de roba d'indiana.

De cua d'ull mirà la sala color de rosa portuguès:
N'Irene Picany, sa dona i femella, feia
punt de creueta al tambor i cara niala,
asseguda a les ombres d'un racó. Arran d'ella,
el nen jugava amb bolls de vidre, reia tot sol
amb els bolls que topaven, dringaven pel trespol
de llicorella.

De perfil va sentir, sense ensumar
l'olor rodona de l'alfabreguera
verda arran del tambor color canyella,
on apagat l'encès brodar swonava.
Talment arc de ballesta en batalla era
el morro del silenci a la ressala
amb precs de punt davant les creus d'enrere.

Un xaragall amb fred foc de alaguala
li envestí com una bavarada
des de la conca de la ment pardala.

*

Temps era temps el de la presidència
d'Anfós Segon, també Anfós de la Cosa,
masculí però home, sapat demasié, perrucat
pel prelat amateur i perruquer de nacionalitat.
Tenia la mare freda i un dàtil contristat.
Les cinc eren del capvespre. Lo president tocà.
Tancà parpelles i parpres del segle setze guarà,
que era el seu segle a la plena del segle vint nuclear,
dementre alhora aclucava son ull mussolinià,
per a seguir l'obra sua, llibre de juïc e crestià,
que de títol i de tíola per nom havia i nom ha:
"Tiberis d'Espanya Una, Gran, Lliure per matar de fam",
i que, com a subtítol, pelut i enravenial,
deia "Tiberis a Tiberíades de Son Vida a Son Mortal".
 
Primer servei: pernils amb els principis.
Olles podrides.
Indiots rostits amb el seu e llur, llurejat suquet.
Robiolets sabioans de vedells fullats.
Coloms escaliuats.
Platingos d'animals de ploma damunt sopes de brossats.
Perdius al forn amb salsa de llimones.
Capirrotada de racó de bou, botifarra i perdius.
Porcelletes rostides, amb sopes de formatge, sucre i canyella.
Fulls de pasta de llevadura amb cervellet i collonet de porcell.
Polles escaliuades.
Eren les de rellotge,
en el qual lo'hora vella era donada al boc opep de l'hora nova,
i en Daniel de ca les Ermessens,
que tenia desset anyus, era estrictament rossenc,
net com un calze, net com les flors,
trucà a la porta de xicarandana
de don Anfós de la Cosa Segon.
Anfós II, després de dir "bene, bene. Green's y que miren",
posà de bell nou fil a l'agulla a la declaració institucional de la Reforma "Tiberis".

Segon servei: 
Ànneres torrades amb salsa de codonys.
Platingo de pollastres i gallines faraones amb endívies farcides.
Panades anglosaxones.
Vedella rostida amb salsa d'oruga.
Pastissets de codonys, canyes i ous flabiolats.
Panades de llebres de Llucamet.
Platingos de tords a la manera de s'Esgleieta.
Oblades fregides amb esqueixos de gras i magre.
Ginebrades.

Tercer servei:
Pollastres farcits amb escapcions de vedella a l'ast.
Platingo de colomins escanyats.
Cabrit torrat amb ripunts o filasses d'àpits, tronxos
de carxofera mallorquina, pasquala i morada,
tàperes envinagrades i brotingos tendrells de taperera.
Tortell de pomes marineres verdes...
Panades d'indiots en menjar blanc.
Cap-rojos frescs d'hora bullits amb cantons de patates
sense pelar i fetes a son Catlar de Campos.
Conills amb fonoll i tàperes.
Panades de peus de porc gris.
Coloms de Fornalutx amb salsa negra.

Servei quart, en cas d'eleccions generals cada quatre anys,
o abans, si hom ha de conspirar:

 

*

Una cadira dura tot sovint més que un home.
És tal i com el vidre d'un tassó, que veu passar
guardes de gent d'esbart i d'abeurador, que viu de set
i s'esbrava, esbrava, esbrava, s'esbrava i se desbrava,
mentre ell, aboquit, abocat, roman tassó,
que besa la circumferència, que ell mateix fa
damunt la calç del tinell i de l'escudeller,
tot l'any amb el cristall del cul enlaire, tot
esperant una altra multitud, que ha d'arribar morta d'aigua,
tot demanant amb les mans un tassó de set,
d'aquella de si us plau...

Alexandre, aquesta cadira de pi del nord,
on sóc un home de la Vida en les videtes,
que escriu les fetes, que existeixen tot fent cria
de perspectiva, però que no es veuen perquè ja vénen,
no és la meva cadira; és la Cadira: el temps que té el pi
en el brancam, l'aroma, la pinya i el final en cadira,
el pi que es deixà tondre i aregar
fins a convertir-se en respatlera
d'una respatla vinclada talment un interrogant
amb el punt entotsolat com el sol estrictament dalt de tot,
amb el punt quye, sense arribar a caure, entotsolat degota
per la banda que dóna a l'herba de la terra.

 

*

Doncs has viscut dient la veritat sempre en metàfora.
Després d'haver llegit en veu alta aquests mots,
n'Àlex Susanna va reconèixer que la Vida
en creixent i esfereïda metàfora,
o no era la vida feta home d'animals: el Sentit de la Situació.
Tot d'una, entre el llamp i un tro, destrià que viure
sempre en metàfora consistia a ser vivent per sentir, sentir,
sentir, sentir, sentir, sentir, sentir
sempre seguit, sense aturall sempre,
a fi d'enamorar amb el bigoti que encara no tenia...
Havent fet memòria de l'Ignasi Gàrate i dels seus mots,
el Fill d'Anna retornà a la clastra de les fetes i els fets:
sense somnis, l'infant no existeix: l'infant somia
en les accions i en les activitats de l'adult; sense somnis,
no hi ha nen; sense hipèrbole, no hi ha home; seia
perquè pensava; pensava perquè estava aturat. No se va moure
de la cadira cordada de bova, perquè hi sentia:
contemplar és admirar, la contemplació
revela en l'home l'admirabilitat de l'ésser.

 

*

En Daniel no girà la cara de cap on l'Ermessén
estava, tal i com ella la tenia perseverada;
agenollada, amb les anques ressegudes damunt el ventre
de les cames, singlopa que te singlopa,
singlopa, singloparàs.

Davallà la costeta encaixonada
entre dues parets de paret seca,
rere les quals els magraners i les cabres
se feien la vida, eren de vida amb el seu color.

La genteta vestida color d'ala de mosca vironera
estava dreta, arrebatada a la branca del portal,
mirava en Daniel com davallava
cap al redol de casulls, on un estolet de dones
s'era atapeït, talment guarda d'egües que fan paret,
barraben el pas del carreró.
Sense posar-se la cara sarraïna al Rostre nou,
s'aturà davant les endolades de tot l'any,
i "he tornat". Després, mentre un esbart de juies
amb la pitrera blanca passava amb el vol,
l'altra manera de Daniel hi afegí
"és per a dir-vos que jo sóc ja l'Altre".

L'esbart de juies tornà passar cap a sa Penya Bosca.
L'estol de juies de bell nou volà
de cap a ses Tancasses. En Daniel hi va dir la seva:
"Jo em colgava amb mi mateix. Queia de morros,
quan el fibló del Mal feia en mi un llamp,
tot dient "Mal et toqui un llamp del Mal"
("Mal" significa "títol(a) del Mascle",
Mas-culí, com qui diu "Mas-media..."). El fibló
fiblava en mi. Jo em posava a fer amb ambdues mans
un clot en terra. L'argila, el call
vermell, que en treia, me'ls menjava a grapades.
Llavores era quan m'agafaven fams galines
de nòmer i d'ésser Adolf Martín Anfós II."
Mentre el donam-donòrum, les dones i les femelles...,
per on rallaven pecaven, tot fent memòria, com qui fa mescla.

"En Daniel de ca ses Ermessens tenia la grogor de la terra,
perquè en menjava grapades". Era verd
també era, però, més coses
no tan avinents com els terrossos. Era verd:
menjava argila, embostes de terra cremada
dels formiguers fets de terra cremada per a llacor de rotes,
amb quatre mossos se fotia una sargantana,
sobretot si la veia que caminava crua.
Mentre, l'endemà, o en un altre dels dies,
que fan rest de murtra en el Tems, n'Àlex Susanna
i en Xavier Lloveras, ambdós cercant
també l'Altre entre s'alvies i contells oblidats,
van veure en Daniel que tot mirant la correntia en pedra buidada
de sa Font de s'Ullet, a Sóller, entre les taronges mandarines
deia tot sol amb una cançó:

"Que el nostre parentiu no sigui de pedres
que, tocades per mestre d'obres, s'esfondren.
Que el nostre parentiu sigui de llavis,
que, com més s'enutgen, més s'estrenyen."

 

*

La bellesa és com la Història. La bellesa
és com la màgia, just una qüestió de tècnica.
La bellesa no és. La bellesa esdevé,
p0erquè un home o un poble de persones lliures
n'ha fet abans la preparació,
llarga com el desert que també té cor de bosc.

Tu ho saps prou: la saviesa et ve de vell, et ve de l'any
de la picor: les matemàtiques
són el creador de la llibertat,
la bellesa i la mètrica són l'Ésser del Tot U.
Abans d'allunyar-me, fet tot jo el David de Donatel.lo,
amb un braç+ i la seva mà tot fent a la cintura
l'ansa fatxenda d'una gerra viva i amb l'altre braç enlaire
assenyalant el text diví de les estrelles
com a solució al problema de la identitat canviatriu,
em vas dir, tot sabent que jo no et sentia,
"no somriguis mai així, no somriguis mai més així,
no me somriguis així mai més, t'estimo".

Al cor de bosc de la teva ment a Peratallada,
la bellesa tenia la seva amb el seu foc de roure,
flamarada tot ell, flamarada que no se vol cremar,
perquè el foc crema, però no es vol cremar.

De sol a arrel eres un al.lot que feia catorze anys,
tal i com a Venècia feia el xaloc
de l'estiu entre els seus palaus on el civilitzat
era una randa brodada per mil generacions d'arnes.
Vas treure del calaix del caterano de caoba
i del guardarroba de fusta de noguer
la misèria de roba blanca de verdala fuga.
Dels mocador si de les samarretes,
sense pensar-hi just en vas sentir
el fil de les inicials que els seus dos
llinatges brodats blaus amb punt de creueta
tenien. A la lluna del mirall vas veure la lluna,
on el sol passava la nit,
tal i com qui s'enyora perquè és l'home que se repensa...

 

*

 
Ja t'ets fet un home.
- Amèn.
Ja t'ets fet un home
i has de viure amb propietat,
hi estàs obligat.
- Eeeeimen. Amèn.
Perquè tot el que no està prohibit és obligatori.
- Ecs! Ecs!
Mem, què farem, mem, mem?
Mem, què farem?
- Mala cara quan morirem
i amèn, amèn, xots de cordeta, amèn.

Ja t'ets fet un home.
- Amèn.
- Tu, però, calla,
no facis espècie de res, passa-hi de llarg,
perquè les dones són just femelles,
i tu només n'has de donar a la pàtria.
La dona és un matrimoni.
La guerra és el patrimoni.
- Iai, ai, iai,
ai de l'ai!
i amèn, i,
amèn, i amèn, amèn, amèn.

T'ho passaràs bomba.
Bomba, t'ho passaràs.
- Ai de l'ai! Nen, d'amèn.
Eeeeeimen, heil amèn, heil, heil amèn.
T'ho passaràs de colló enclò.
Tu seràs mil homes,
tots mascles homologats.
Aniràs en avió, aniràs d'ala,
a passar el final
d'anyada dels teus 18 anys
a una platja d'estrelles de mar
que es diu Ca La Batalla.
- Amèn d'amèn
i amèn,
i?
sí, sí, sí, sí,
ai amèn, amèn, heil amèn.
1 -+ 1 són Déu.
- Amèn. Heil. Amèn.
Heil + Heil són govern.
- Eiiiiiiimen. Amèn.

No et creguis que ets jove. És mentida.
Si en dubtes, mira:
ets tan de la tercera edat,
que, de la perdiu, en dius el sexe,
de la fava barres altes en dius el desig.
- Amèn.
Amèn i kirè.
Amèn i dominè,
i Heil Amèn, Heil Amèn, Heil Amèn.

De mascle que en dóna a mascle,
en dius dos maricons.
- Hei Amèn. Heil Amèn. I amèn.

Penses, per afegitó hi creus,
tu sempre la creu de creure-hi...,
que la llavor d'aquests 2 perdiuers and perdiuats
és llançada per força d'aigua i cadena a lavabo.
Xicles, bramules, t'exclames: 2 llancen vida en lavabo
- Amèn i kiriè. Amèn i dominè.
Heil Amèn, Heil Amèn, Heil Amèn.

Dius, però, mascle nacional and normal
al qui, quan es colga amb viola de gamba,
es tanca en un Moon Comdom,
talment qui posa camisa de força a una locanda
i llança l'entelament de plàstic,
i llança la lluna, la Moon bruna, la llavor,
igualment, amb igual ment, al lavabo
o la garriga amb comtells
a vorera de mar.
- Iai, amèn. Amèn d'amèn.
Heil Amèn. Heil Amèn.
Iai, nen d'Amèn.
Heil Amèn. Heil Amèn. Heil Amèn.
Ah!
Amèn.

 

*

--Sí?
Daniel, sí, un pantalon fet amb astúcia es el sastre
de la passió. Un banyador bermudes és una màquina
d'enamorar.
Ningú, Daniel, no s'enamora
d'un al·lot tot nu: els sexes i el pèl estan fets en sèrie
i recorden massa la prehistòria que camina.
Una persona s'enamora d'uns ulls grisos, o negres com la móra,
del perfil en un rostre, dels mots invisibles en una cara,
Daniel. El director del film i un altre encara no havien obert
el morro de les explicacions que motiven. Sense que ningú
em manés, em vaig despullar del tot. Em van mirar
amb astorament i tremolor. Cap dels dos m'havia dit
"desvesteix-te". Tot d'una, però, vaig veure que no hi havia
cap mampara darrera la qual treure's la roba. Davall la pell,
potser dins meu i tot, jo era encara qui volia ser,
Daniel. Encara tenia interès, Daniel,
i l'interès i l'esperança són el mateix.
L'altre obrí una maleta que estava damunt dues maletes.
En tragué un banyador de la marca HIM. Me'l donà:
era blanc, estampat de perfils blaus de flor.
Les dues càmeres van començar la seva remor de moltes mosques,
i jo sortia de la cas on passava un mes de l'estiu;
duia un jersei de color ciclamen, que em feia mostrar
el llombrígol i la cintura primatxola de ca llebrer.
La mar estava podrida, amb unes calmes sota el soleller,
que en silenci queia plomat. Les gavines s'assemblaven
a les barques. La mar era color de les llampugues de prima.
La mirada de Cala Enciola m'agafava de ple,
com la mirada de les dues càmeres
i la dels dos cameràmans, que feien ulls de conill
i ullada de peix. Jo era el jovenet més bell de la terra.
Duia el meu magnífic animal de ploma en repòs
sota els estampats amb la flor; anava arran del caire
emmorrellat de l'espigó enfitat d'escates, olor de petroli,
xarxes color de pansa i encara humides, amb alga,
esteses al terra, o penjades enlaire entre dos aspres
de sivina o d'ulastre. El meu fons era
un panorama d'al·lots. Eren al·lots de barca
perquè , al tall de la feina, no feien olor
del corral de les nenes, que eren cabrides i boniques,
però just quan la mar feia mar d'almadrava.

 

*

A son Ponç hi ha violetes. Jo n'he vistes,
l'endemà de també veure't a es Clovet
de na Xesca Pasquala i d'en Bernat Nadal.
Na Bel Ponç a una mà un ramell en duia
i el donà a en Daniel: "són per ta mare."
Son Ponç és de call vermell de sa Curia Blanca.
Les violetes, que s'hi fan, però,
són violetes de terra en el temps de terra,
que el març retreu al morat, que marceja
a son Ponç, a es Clovet amb en Foll,
que lladra com qui treu la flor a un llapis,
el març que, de morat, vol treure la violeta,
talment l'Univers de l'amor inclassificable,
que ara com ara pot fer just violetes,
violetes, violetes, violetes, violetes.

 

*

Estava sense enterrar: era amic meu...
Feia prpop de tres anys que la batalla
s'era acabada a aquell turó amb alzines.
Miquel nomia quan tenia món
damunt la pell i davall les sabates.
La terra de bell nou feia civades,
roselles se posava, se posava capblaus,
badocava d'ajaguda amb corretjoles,
però en Miquel ja no feia ni olor.
El temps plovia damunt el fusell,
que era de fusta de xicarandana,
tal com plovia amb vent en les alzines,
que feien alzinar...
Tres anys de sol i de serena, tres
temporades de pedra i fredor llonga,
havien posat terra amb caderneres
damunt el ferro i el llenyam de l'arma.
Una falzia i un nigul passaven.
El mes de març era a ses darreries.
El fusell va fer flor, una amb una altra.
Vermelles eren amb una blavor.
El mort del terra va agafar el fusell,
i el soldat amb les flors d'arma començà a caminar.

 

inici
 
 
 

teatre del gran verd
 
CANT I

Es veia en el Joan: tenir per agonia
un somrís estiuat, i la lectura
d'unes cartes d'amic, eren les úniques darreres
hores dignes de l'home masculí de rosada,
que no ha patit debades.

Va dir "ja s'és fet horabaixenc".
Tot d'una afegí "quan és tard
no hi ha més remei que emprar
la tècnica oriental en el dibuix...".
I vaig retenir més fort els punts suspensius que les paraules d'abans.

La tècnica oriental consisteix a escatimar
detalls, deixar a posta espais buits,
deixar coses sense dir, deixar coses sense fer;
la tècnica oriental consisteix a deixar blancs...

On hi ha un blanc, hi ha un trast disponible,
per tal que cadascú hi pugui esculpir l'aigua
del seu esperit. Renunciar a les coses,
a segons quines coses de la vida
o del dibuix..., vet aquí l'orient,
on el que no és llum és mètrica...

 

CANT II

El calderonià de la guerra són les batalles,
el front, el front de la batalla, els comunicats...
Una guerra és un espot publicitari.
En el seu taciturn rostre,
la guerra és un auto de fe sense Déu,
tal i com la novel·la és la història secreta de les nacions.

La mort és diferent.
Sempre, amb set pams de clot,
la mort és, amb pedruscada vermella,
la duresa obedient d'en Joan, d'en Xavier Lloveras,
de n'Àlex Susanna de mirada portàtil,
que, en haver parat taula, aplaudia els objectes.

La guera no, la guerra és la Guerra de les Randes,
la Guerra de les Taronges,
la Guerra dels Trenta Anys,
la Guerra dels Sis Dies,
la Guerra dels Botons,
la Guerra Santa.
La Guerra dels Homes no s'és feta mai.

La guerra és la darrera flamarada
d'un originari i jove foc d'antigor.
Tant per qui perd com per aquell qui guanya,
la guerra és la victòria d'un món fals
sobre la Vida veritable, que ha pujat
des de la mar fins a la misèria absoluta.

 

CANT III

Si jo escrivís aqueixa pseudocrònica,
potser aconseguiria fer aparèixer
una nissaga molt novella d'home,
una més, però inèdita entre moltes
espècies humanes, que ja hi ha,
a base de raigs verds, combinatoris,
de la matèria animada; a base
d'empeltar la natura amb altre empelt
d'una natura altra... Il faut changer
la vie... Abans que el noi Rimbaud ho digués,
ho havien dit ja els verds invertebrats.
Després amb poderiu els vertebrats
color d'or gris ho feren avinent,
i els ungulats ho varen declamar:
il faut changer la vie. És clar, però,
que, entre salt de la vida i salt de vida
sempre hi ha l'obra cultural violeta
que, al murat frontis del seu balneari,
a una rajola diu "Il faut tenter
de vivre", que, traduït al solleric,
vol dir "Déu vos guard", i llavors és quan
hom tot sovint acut a la guàrdia civil...

Jo, n'Adolf, dic que l'únic necessari
és fer grellar el desfici antic de fresc
de crear espais novells de consciència,
perquè, tant en el mot com en el símbol
eròtic, l'espai és immensament
superior a la pell i al volum,
com la llum és també infinitament
superior a la claror que fa,
tal i com els problemes res no tenen
a veure amb els eixams de conseqüències,
que entorn seu lluen, vibre, canten, planyen.

Quan, en aquestes primerenques ratlles
del camí que va cap a Daniel,
he preguntat, a Qui?, a mi no, mai!,
si en un bell fet veuria en Daniel,
he vist que, just entrant en la blancor
del Gran Verd, que és el fet de la Pregunta,
ja faria aparèixer el primer home
d'aquesta nova espècie provocada,
imaginada i tot d'una viva,
tan benvolguda per l'atroç matèria,
que congria, i traspassa, cap a fora,
el verd raig blanc i verd de la contínua
imaginació material:
l'home real i cada dia nou,
en lloc de renovat i adaptat;
d'Ésser ja humà, sense psicologia,
sense exsudacions passives i gomoses
de les tan mudes glàndules dogmàtiques
de la tradició empotada de la vida.

En el moment de preguntar "veuria
jo en Daniel?", la blanca cosa verda,
que vaig pensar, fou la necessitat
de recaure en la més inexpressada
química d'en Daniel i, alhora
romandre jo empeltat i amerat
del cabal blau de la seva matèria.
I crear així l'heura en paret del drama,
el drama!, el de la fe, la fe d'errades
com a roig fonament d'un nou llenguatge,
d'un novíssim Joan, d'un Daniel novíssim;
un exemple és a dir: on diu "humanista",
he de dir "humorista"; on diu "banca",
ha de dir "branca"; on el text diu "pens",
ha de dir "peus"; amb el detall llebrer
que, on hi ha un errada, hi ha dues paraules:
que, on hi ha una errada, hi ha dues vides...
L'humorista VOL dir l'humanista...
Aprofitar l'errada de la vida,
i transformar-la en una fe d'errades,
en una fe de les errades, fe
 de les errades, l'esperança roja
en les errades, l'amor que es fa entre
dues errades, perquè l'amor just
es fa entre dues errades morades.
La blava qüestió és introduir
una errada que faci fermentar
i canviï la fórmula, eh, Brecht?:
l'home és capaç de calar foc al món,
l'home pot ben matar, pot ben matar,
aneu, però, ben amb compte, perquè l'home
té un defecte incurable: pot pensar...
El pensament és la verdalada errada
i el brollador de la veritat,
proliferació de l'energia
de les errades combinatòries.

De les múltiples errades d'impremta, que han canviat i canvien la programació lineal de la imaginació de la vida, n'hi ha una que he descobert, aquest decapvespre, de primer a un llibre d'arqueologia sobre la cultura talaiòtica de després de mi... Ha estat l'anàlisi dels esquelets trobats a diferents poblats, tots a penyals d'arran de mar..., dels anys 10000 abans de J.C. Un 90% pertanyia a mascles, tots ben definits, iguals, el clàssic tipus mediterrani. Els ossos de femella, a més de ser no gaires, pertanyien a dones de procedència totalment diferent, totes les femelles eren de diferent raça.

A penes hi ha dones... Importaven femelles a canvi de l'explotació de vi... Sento amb evidència 1982 que aquella civilització de mascles d'educació estrictament masculina va crear el que nosaltres, jo, n'Adolf, els meus i els pobles de la Bíblia som: tot el contrari del personatge que entra en una situació; nosaltres som la situació que ha penetrat en un personatge...

CANT VI 

Contar un fet sovint té mals acostaments.
Les fetes s'afuen.
Passa que hom conta les coses d'aturat:
les paraules arriben molt després de les fetes.
Els mots són el paisatge després de la batalla.

Quan hom conta una cosa, sap prou que, com a manim,
és mentider o venut: les fetes no són coses;
un fet són moltes persones que es desitgen,
es cerquen, es creen les unes a les altres.
Jo puc contar el que els altres han fet de mi. Si dic 
"jo mirava", tant el pronom com el verb
són una malifeta de la veritat...

Contar, no! Recordar!
Recordar, re-cor-dar,
significa acostar les coses al cor.
 
 
CANT XX

-Estar...?
-Malaltes no és ben bé el nom. Desitgen la infecció, l'obsessió, la possessió. La pèrdua de la raó, de la personalitat, de la identitat: és una representació teatral.
-És una exteriorització del magnetisme instintiu, la reacció natural.
-No, no, no. D'uns milers d'anys ençà, en l'espècie humana no és natural... de tot... D'uns milers d'anys ençà, just amb el magnetisme instintiu l'home no aconsegueix sovint caponar fins arribar a l'emissió de l'esperma. Al manco als països més civilitzats, l'home ho aconsegueix just a força de psiquisme, de pensar en veu alta, de pensar junts, a base de figuració i de creure que hom fa una altra cosa...
-El teatre corporal no existia a les matinades de l'espècie amb homes. En el príncep del principi, no es passava per les etapes tres: infecció, obsssió, possessió. El dimoni és una situació de la ment creada pel Poder... de les paraules imposades. ¿Comprèn ara, comprèn ara per què tothom em demana que em faci enfora? Perquè estan posseïts!! Tots menys jo! En lloc d'adorar la vida, adoren el teatre...
-Adoren el teatre?
-Sí, adoren el teatre.
-En lloc d'adorar la vida...
-Adoren el teatre.
-¿El que ha fet amb tu és estat treure't els dimonis? ¿És això, digues, el que ha fet amb tu? ¿Ha tret fora teu els dimonis que tenies de llogaters sota la pell? ¿Ha fet això amb tu?
-Just sé que abans estava molt acompanyat, encara que fos a la mala, i que ara m'ha deixat tot sol.
-T'ha guarit, però. Estàs guarit.
-Estic tot sol. M'ha deixat per guaret...
-¿Estàs tot sol o t'hi sents?
-Hi estic perquè m'hi fan sentir. Pertot em demanen que em faci enfora. Estan estugosos de mi, perquè sóc un guarit, perquè m'han deixat per guaret... Les dones sobretot...
-¿Què?
-No comporten que m'hi atansi.
-¿Què et diuen?
-¿A mi? Res! Diuen que sóc un curat. És com tenir mala anomenada...
-¿Hi trobes una explicació o altra, tu? ¿O no saps què pensar-ne?
-Sí, ho sé. Les dones desitgen estar ouades; desitgen estar malaltes.

CANT XXV 

Entre dolents no existeix l'Amic. 
Sobretot quan estan reunits 
i la reunió és una semblança... 
ELs dolents són estrictament tot sols. 
I s'hi senten. Tots dos són prou grans 
per preguntar per què són tan entotsolats. 
Tenen el sentiment d'una entotsoladura 
a la conca violeta d'un infern 
fondo, 
perquè cap d'ells diu a l'altre el que pensa 
d'ell, com el veu, les coses funestes que en sap, 
cap d'ells no diu a l'altre el fàstic que li fa. 
L'infern és ser un porc, saber-ho 
i veure's tractat com un home digne. 

L'infern són les relacions públiques, 
l'amar just legal. 
L'infern és la dignitat negociada
entre el ministeri i la taverna blava del port. 

¿Jo? Potser és veritat, potser sóc bo i tot: 
et dic el que ets. Així t'estalvio 
la grollera feina de confessar tot quant ets. 
I tot el que et calles de tan clar com ho veus 
en els qui et miren... 

 

CANT XXXII

El sol comença a rompre, i jo peg bot del llit.
Ja són les set tocades. En el temps és gran dia.
Els peus en espardenya de cànyom van a obrir
la cuina a on el mut poal fa una alegria
en l'aigua i en el giny, que prenen part
en la verdor del foc, que treu flor i fa una sitja.

 

inici