|
sobre blai bonet
Tenia la valentia de ser molt franc.
(Catalina Bonet, cosina seva,
dins S'escarràs, gener-febrer 1998)
poesia
blai bonet o
la recerca poètica del sagrat
algunes imatges
novel.la
míster evasió
bibliografia
Poesia
"La poesia d'en Blai em va influir poderosament. Provava d'imitar-la,
i ho confesso sense gens de vergonya. Encara ara ho provaria, si en sabés.
Però ningú no té la seva força, la seva encesa
vitalitat, el seu encant, ingenu i agosarat alhora: ningú
no sap aconseguir els efectes luxuriants, seductors, sensuals que ell aconsegueix;
ningú fora d'ell, peso jo, no pot viure amb la passió constantment
desfermada. [...] Va ser i encara és el meu mestre. Amb ell he après
que "creure és sentir" com diu al seu últim llibre." (Miquel
Martí i Pol. Avui, 20-3-1988)
"Humanitat febrosa i alçurada, potser seria el terme que més
justament definiria aquesta poesia, que, descrivint la pròpia òrbita
evolutiva, ha perdut meravellosament els estreps a partir d'aquell llibre
sensacional que es titula L'Evangeli segons un de tants .Poetes com Rimbaud,
com Maiakowski, com Dante mateix, com Blai Bonet, es poden permetre el
luxe de perdre els estreps i deixar-se dur a l'atzar per la més
alta i arriscada carrera d'aventura. És el seu destí i allò
que dóna sentit a la seva obra." (J.M. Llompart. "Per a un homenatge",
dins Butlletí Informatiu de la UIB. 11, març 1988).
"Un poeta de la dimensió espiritual, però humana, de Blai
Bonet no esgota mai les possibilitats d'un pensament, d'un esperit humà."
(Vidal Alcover, "Les variacions...").
[Fa servir] una imatgeria brillant i acolorida que no té,
per valer-nos d'unes paraules de Refranyer, "fre ni mesura" (Vidal Alcover,
"Les variacions...").
[BB fa poesia narrativa i novel.la poètica.] (Vidal Alcover,
"Les variacions...").
"quan la poesia arriba molt amunt, poesia i ciència són
sinònims." (BB)
"La devoció de Blai Bonet per la literatura i pel cinema de Pasolini,
pels teòlegs del Concili Vaticà Segon, per la pintura del
grup de Dau al Set (i, posteriorment, per Barceló), per la dansa
contemporània i per la fotografia són proves d'un desig d'assimilació
de totes les arts. Això explica que Blai Bonet combini la pràctica
dels diversos gèneres literaris convencionals i que rebutgi d'arrel
l'estancament en qualsevol fórmula. La hibridació de gèneres,
prohibida pel classicisme, treu en ell tota l'esplendor del mestissatge.
" (Pons, Poesia...).
Blai Bonet parla d'“Els poemes cinematogràfics de Michelangelo
Antonioni, Ingmar Bergman [...] Malle, Truffaut; l’alta poesia interpretativa
de Jeanne Moreau, de Marlon Brando [...]; la lírica pintada de [...]
Modest Cuixart, Picasso [...]; la poesia en directe de Jacques Brel, Brassens,
Léo Ferré, la del català Raimon”.
* Quatre Poemes de Setmana Santa. Santanyí, 1950.
"Els quatre poemes de Setmana Santa, realment enlluernadors en aquell
moment de l'any 50, són plens de colors, de flors, de llums, de
música." "hi ha aquells quatre versos que escandalitzaren
el Senat dels prohoms de l'Escola
No puc parlar, que tenc la meva boca
--urna de sol ponent, flors de safrà--
inflada de tant glopejar la deixa
de l'Amat: blanca lluna el seu cel"
(Vidal Alcover, "Les variacions...").
" El recull és quasi un rosari d'imatges i sinestèsies
de gran plasticitat, amb figures tan sorprenents com aquestes: "llesca
d'un somni", "brollador de dàtils", "plor de llimones", "catedral
d'olives", "Pits de vela", "pans de llum", "verdes eucaristies", "crit
immens de clavells", etc." (Pere Rosselló, "Estudi introductori").
* Cant Espiritual. Barcelona: Proa, 1953. (Premi Óssa Menor,
1952)
"És cert que la religiositat de Blai Bonet és molt carnal
i que trepitja una línia que per a la mística estava prohibida.
No es limita a l'erotisme de la insinuació, sinó que arriba
a animalitzar Déu i es deixa caure en un estudiat prosaisme: que
si et trob o no et trob ja m'és igual (Cant espiritual)" (Pons,
Poesia...).
[Jaume Vidal diu que Pere Quart, referint-se a la simbiosi de religiositat
i sensualitat que amara la poesia de BB deia] "En Bonet parla sempre amb
un sant Crist a la mà; però se'l treu de la bragueta". (Vidal)
* L'Evangeli segons un de tants. Barcelona: Proa, 1967. (Premi Carles
Riba 1965)
"Oh, Calvary, Calvary!, és el títol d'un spiritual negre.
[...] La síntesi de l'obra podria ésser aquesta: definir-me
com a català. Després hi ha una altra síntesi: definir,
de dintre estant, el país. [...] El meu intent és que el
catalanisme sigui un humanisme, una manera de fer-se home. Ésser
català ha de donar per a viure i per a morir..." ("Blai Bonet, Premi
Carles Riba". Serra d'0r, gener 1963).
"El nou llibre s'inscriu en unes coordenades espacials i temporals diferents:
la ciutat en comptes del camp i l'optimisme dels anys seixanta en comptes
de la penosa supervivència dels cinquanta." (Pons, Poesia...).
"En el camp pròpiament estilístic [a partir de l'Evangeli...]
, Jaume Vidal definia un tret característic de Blai Bonet que anomenava
paranomàsia i que consistia en "la substitució del vocable
esperat, dins una frase, per un altre de sorprenent, encara que relacionat
amb l'altre d'alguna manera: "Jo de mi!", per exemple, substituint "pobre
de mi"". Però Xavier Lloveras, en prologar la seva antologia poètica
de Blai Bonet, discuteix aquesta terminologia: "Vidal Alcover en diu, equivocadament,
paranomàsia, encara que en fa una descripció correcta. Si
seguim la taxonomia de la retòrica clàssica, aquesta figura
és a mig camí de la hipàl.lage, que és un intercanvi
de construcció entre dos termes, i la metàfora sintàctica".
Jaume Vidal [...] proposa el d'"evidència per substitució".
[...] Blai usa expressions com "mort a les tres de la vida", "la cripta
en punt", "la ginebra i cinc", "a tres quarts de ginebra com a tres quarts
de quatre", "dos quarts de chartreuse". [...]
Tant l'acudit homofònic [un exemple de Els fets: "Jo no sóc
lliure, sóc alegre, hi estic i tot, tant / que no tinc bandera,
ni honor, ni reputa Sió.] com l'evidència per substitució
són marques pròpies d'un nivell popular d'ús de la
llengua: és a dir, d'un discurs no literari. [...] el trencament
de la poeticitat -que serà paral.lel al desmembrament de la narrativitat
en la novel.la Míster Evasió- i la dissolució de la
personalitat de l'autor (una dissolució que, paradoxalment, es produeix
al mateix temps que els exemples d'autonominació es multipliquen)
[...]
Hi ha, a més, un trànsit de l'escriptura literària
a l'oralitat. Diàlegs tallats, seqüències inacabades,
preguntes... Paul Zumthor, en intentar la difícil comesa d'establir
una "gramàtica" de la poesia oral, diu que usa "de toute espèce
de procédés destinés à intégrer, dans
la structure du discours, les indices redondants de sa fonction "phatique":
disgressions prospectives, rétrospectives, justificatives, states
ornamentales, apostrophes, exclamations, questions rhétoriques,
passages du il, eux, au je, au vous, usage de présentatifs tels
que voyez, écoutez, schématisations descriptives, énumérations".
És possible trobar tots aquests trets en L'Evangeli segons un de
tants. Aquesta recerca de la proximitat amb la llengua viva és la
característica més definitòria de la nova poesia blaibonetiana."
(Pons, Poesia...).
"a les altures dels trenta anys i força dies, gràcies
a Déu i a tot de coses, no escric per mor d'una tribal necessitat
d'escriure, sinó per l'obligació que en tinc, mentre els
esdeveniments del món, i l'esperit en els esdeveniments del món,
es dirigeixen a la meva atenció personal".
"No és l'adaptació del llenguatge poètic als referents
del món modern, sinó el rebuig de la Història motivat
per la creença en una altra història: la dels innocents,
les prostitutes i els ignorants. Aquesta reivindicació podria suggerir
al/la lector/a d'avui una època ja caducada. Però també
és una fugida del clos de l'ortodòxia, al qual l'autor no
tornarà a posar els peus." (Pons, Poesia...).
* Els fets. Barcelona: Proa, 1974.
"l'única posició fecunda i coherent davant un text d'altri
és la lectura activa, el lector que llegeix mascle".
"La falta de sofisticació és una característica
del Blai Bonet de l'etapa obscura; però el més eloqüent
és la substitució de la metàfora per l'exemple. L'autor
ja no explica els conceptes remetent verticalment a altres conceptes, sinó
per contacte. És el nou sistema de l'al.legoria i de l'amplificació."
(Pons, Poesia...).
* El Poder i la Verdor. Guaret, Campos, 1981.
* Teatre del gran verd. Guaret, Campos, 1983.
"Agustí Bartra em va iniciar en tot de nous móns, en enviar-me,
espontàniament, un exemplar d'aquella Antologia de la lírica
nord-americana que ell mateix havia preparat. I sí, Eliot i Pound
van pesar en l'escriptura d'El poder i la verdor i Teatre del gran verd,
que són, n'estic segur, els meus dos llibres més importants:
amb el temps, la gent ho veurà." ("Blai Bonet, delicada agressió",
entrevista de Sebastià Alzamora, Serra d'or 457, gener 1998).
[El poder i la verdor i Teatre del gran verd són "els llibres
més descarats d'aquesta "segona època""] (Vidal Alcover,
"Les variacions...").
"[Pons considera ¿Has vist... o Teatre del gran verd com a poemes
èpics] La lectura d'aquestes obres [Has vist, Cant, El poder, Teatre]
s'ha d'emprendre des de l'àmbit de la poesia de gran volada: Eliot
i Pound són dos dels seus referents més explícits.
(Pons, Poesia...)."
"És aquesta aspiració a l'absolut, a retratar el món
sencer, això que fa que Bonet triï el poema llarg com a manera
d'expressió, com feren, en el seu moment i amb resultats incomparables,
Eliot i Pound. El llenguatge és un altre tret singularitzador d'aquests
llibres cerimonials. Un llenguatge que es meravella d'ell mateix, que enceta
un joc constant amb el significant, que aprofita al màxim onomatopeies
i homonímies, provocant una sensació alhora de familiaritat
i d'estranyesa, d'exotisme i de reconeixement, d'identitat i d'alteritat.
L'onomàstica té un paper fonamental en aquesta mena de discurs,
perquè el nom propi és un dels atributs del llenguatge per
clavar-se en la irrepetibilitat." (Pons, Poesia...).
"Teatre del gran verd, llibre en què la veu poètica defuig
l'intimisme per assolir una màxima i total ressonància pública,
Judes és associat, curiosament, a una categoria també social,
"la Política". (Pons, Poesia...).
* El Jove. Barcelona: Empúries, 1987. (Lletra d'Or 1987. Nacional
de la Crítica, 1987. Generalitat de Catalunya, poesia, 1987)
* Nova York. Barcelona: Columna, 1991. (Ciutat de Barcelona de poesia,
1992)
"L'intent de fer una "obra total" em ve precisament d'El poder i la
verdor i de Teatre del gran verd. [...] I possiblement a El poder
i la verdor, que és un llibre d'una alenada gran, falta aquella
connexió amb un moment determinat. A Nova York, Maria Callas, Pasolini,
els amics, tots el noms del llibre m'aferren a la realitat. [...]
Em va costar molt a Nova York, muntar una escena devora l'altra perquè
tot tengués aquesta coherència cinematogràfica. Però
ara es pot mirar com una pel.lícula. [...] Més que punyent,
aquest llibre és combatiu i agressiu. Escric contra les marques,
contra aquests al.lots, que per ventura són a l'atur, però
que duen jerseis que diuen Universitat d'Ohio, Universitat de Yale... L'home,
realment, és el seu cos, i el vestit no té la més
mínima importància. Però l'home renega de la seva
natura i la dissimula rera totes aquestes coses. I això és
una dictadura. Han fet apostatar la gent, al món passa el que passa
perquè han fet apostatar la gent." (Entrevista de Margalida Pons:
"Blai Bonet: "De vegades, el poema surt perquè es vol donar cos
a allò que un sap del cert que existeix". Avui, 22 de juny de 1991).
"És cert que El jove és més assequible que El poder
i la verdor o Teatre del gran verd i que retorna, amb el conreu, adesiara,
del decasíl.lab, a la voluntat mètrica, però la seva
simplicitat ve d'una compacta condensació d'elements i no de la
transparència. El jove no s'explica sense els llibres anteriors.
Bonet ha intentat, des de la seva poesia d'intenció més cívica,
crear un home nou. Ara ens l'ofereix acabat, i ho fa en el primer poema
del llibre, amb un títol molt simple, "Ecce puer", crònica
brillant del procés de la seva construcció." (Pons, Poesia...).
Susanna, Àlex. "Blai
Bonet o la recerca poètica del sagrat", dins Blai Bonet
a l'ombra de l'esperit. Conselleria de Cultura, Educació i Esports
del Govern Balear, 1989.
l'obra d'aquest escriptor és difícilment esquarterable:
tota ella -ja sigui sota forma de poema en vers, text novel.lat, prosa
memorialística, teatre, crítica d'art o literària,
article periodístic- se'ns lliura com un tot, com un bloc compacte
on les tradicionals fronteres entre gèneres es desdibuixen fins
arribar a un grau d'esvaïment notable, degut a un fet força
insòlit en el panorama de les nostres lletres: una mateixa energia
(en el sentit més grec del terme) travessa, tensa i determina tot
el que escriu. [...] l'obra de Blai Bonet és fonamentalment una
obra expansiva, que en cada nou llibre aporta quelcom de nou respecte als
anteriors.
l'obra de Blai Bonet no pot despertar mai la indiferència en
qui la llegeixi. [...] es tracta d'una obra contundent, arravatada, radical,
lúcida, apassionada, exaltada, exultant, que si alguna cosa no pot
provocar mai és la indiferència, la passivitat. Llegir-lo
és exposar-se a ser sotraguejat, convulsionat, trasbalsat.
A Soledat oberta, el primer poema del seu primer gran llibre de poemes,
Entre el coral i l'espiga [...] hi trobem la consciència del dolor,
[...] el naixement d'aquesta 'veu plena de nius' que el poeta rep de Déu
com un do compensatori: l'aparició de la facultat creadora del llenguatge.
Després, la consciència de la impossibilitat de conciliar
desig i realitat, forces que actuen en sentit perpendicular i que mai no
s'han de trobar. Finalment, la constatació que tot això no
origina 'pena', car ell decideix 'viure' a través dels altres, dipositar
la vida en altri [...] una reacció contraposada de joia i vitalisme.
[...]
... Voldria que el meu Art fos art de font:
satisfacció de set amb melodia.
Versos que confirmen el que ja hem insinuat: la poesia, des d'un bon
principi, fou per a Blai Bonet un mitjà de saciar la seva "set de
viure" i, més endavant, esdevindrà una forma de viure.
Cada nou llibre de Blai Bonet és alhora una extensió i
una intensificació de l'anterior. El pas de la vida, les reflexions,
les lectures, les amistats, tot el porta a aprofundir d'una manera progressivament
més ambiciosa, directa i contundent sobre un seguit d'eixos
o centres de tensió que, com ja he apuntat, hi estan presents gairebé
des del principi.
L'Evangeli segons un de tants és, sense cap mena de dubte, una
de les grans fites poètiques de Blai bonet, com en el camp de la
narrativa ho seria pocs anys després Mister Evasió. És
un llibre rodó, d'una modernitat esveradora, sorprenent, perdurable.
Fresca, radiant, exultant. [...] Poques vegades com en aquests poemes,
i en els dels llibres que el seguiran, el nostre món poblat de tots
els seus personatges, accions i objectes, carrers, botigues i bars, mites,
senyals, indicis, haurà tingut cabuda dins un recull de poemes d'una
manera tan natural i convincent. Llegir qualsevol d'aquests poemes és
comprovar-ho i és comprovar, sobretot, que quan hi ha talent no
hi ha res que no pugui formar part d'un poema.
Els fets és una intensificació del recull anterior. Ja
hem dit que Blai Bonet no s'atura en cap llibre, i que per tant cada nou
recull suposa una annexió de noves terres, que és com dir
que Blai Bonet guanya nous terrenys per a la lírica en cada un dels
seus llibres. Els fets és, d'altra banda, un dels seus llibres més
contundents i doctrinaris. Produeix la impressió com si el seu autor
hagués vist finalment cap on és que ha d'anar. [...]
albirà amb claredat quina estava essent la seva principal recerca,
o, més ben dit, la seva principal tasca: la d'instaurar una sacralitat
en un món precisament cada cop més trivialitzat. [...]
es tracta de resituar el sagrat [...] Fer que torni a comandar la nostra
vida d'acord amb les seves arbitrarietats, deixar que s'apoderi de nosaltres
quan calgui per tal de tornar a retrobar el sentit de la vida.
D'altra banda, aquesta recerca del sagrat cal veure-la plenament inserida
dins el corrent general de la poesia que s'ha escrit des del Romanticisme:
bé pot dir-se que tot ella és un intent d'explicar la relació
amb el sagrat personal, un intent d'emplenar el buit deixat per la "mort"
de Déu, i és precisament la manca d'un principi sagrat universal
el que propicia el retorn del poeta modern cap al sagrat personal [...]
car el poeta sap prou bé que l'impuls que el mena a l'escriptura
del poema neix precisament dels encontres de la seva imaginació
amb el sagrat. Aquests encontres provoquen el xoc del temporal amb l'intemporal,
del profà amb el sagrat: són els que T.S. Eliot batejà,
amb gran mestria, en els Four Quartets, de "moments in and out of time"
(moments dins i fora del temps), o els que Joyce anomenà "epifanies",
moments de plenitud intel.lectiva immediata, moments d'il.luminació.
El fet és que en gran part l'obra de Blai Bonet es sosté
precisament sobre aquests moments "dins i fora del temps", i els poemes
que en resulten podem dividir-los en tres grups: els que són una
mera acumulació de moments epifànics, els que són
una construcció purament estètica a partir d'algun d'aquests
moments, i els que desemboquen en una mitologia purament [...] personal
i intransferible (cas d'alguns passatges de llibres com ¿Has vist,
algun cop, Jordi Bonet, Ca N'Amat a l'ombra? o El poder i la verdor). El
que, en qualsevol cas, és comú a la gran majoria d'aquests
poemes és un intent de buscar, i segons com de crear, una relació
significativa entre aquests "moments dins i fora del temps" i nosaltres
mateixos. [...] En aquest sentit, l'obra de Blai Bonet és -gosaria
dir- única dins el panorama de les nostres lletres. Pocs, ben pocs
són els poetes que han emprès amb una tal ambició
el propòsit de bastir tota la seva obra poètica al damunt
d'aquesta recerca.
Es pot parlar, per tant, d'una voluntat molt clara de forjar el que
tradicionalment s'ha convingut a anomenar un home nou: un ésser
amb una percepció diferent de la realitat , de la vida, del cosmos.
Algú que, en certa manera, recuperi la innocència perduda,
amb tot el que comporta de frescor, poder, mirada neta, simbiosi entre
sensació i percepció, sensació i sentiment, facultats
sensitives i facultats intel.lectives. Així, per exemple, en el
primer poema d'El jove, precisament titulat Ecce Puer, diu:
Creure és sentir. Tot ell es posà
a creure
en el verd taronger quan en tocava
i n'estirava un tarongí per beure.
Necessitava set i set creava
per poder creure en el tarongerar,
que sentia davant i l'abeurava,
acompanyant-lo en el sentiment clar
d'haver un got d'arbre al vel del paladar.
pot sorgir -pot fer-se- aquest home nou, [...] conscient del sagrat.
El pròleg del seu pròxim llibre, Cant de l'arc, en aquest
sentit, no pot ser més revelador i explícit: [...] "La transcendència
és una operació tan vital, tan incessant i coherent com aquest:
el pas que les idees i sensacions fan des d'un sentit als altres sentits.
La transcendència és la incorporació, la in-corporació,
la en-carnació, del món en el nostre cos, en el cos del nostre
esperit... La vida consisteix en el continu recanvi bioquímic. La
vida i la transcendència són el mateix fenomen. [...] Vet
aquí el caràcter propi de la transcendència: la Transcendència
"és" amagada. El Deus Absconditus és l'Ésser, és
l'U. El Deus Absconditus no és cap misteri... El misteri som nosaltres,
ell, tu, jo. És per mor d'aquesta causa que nosaltres som la revelació
[...] Si a hores d'ara jo sóc en aquell primer esglaó, des
del qual un home comença a "veure" i estimar "religiositat intrínseca
del Cosmos", ho dec a la lectura i estudi d'Einstein, en els llibres del
qual he après i aprenc a mirar, escodrinyar, la Naturalesa, l'ésser
prehistòric dels arbres, contemplar fit a fit els estels de cap
a cap d'any, que és el darrer quart d'hora de lectura, cada vespre,
abans d'anar a dormir".
Crec que és a partir de L'Evangeli segons un de tants, però
sobretot d'Els fets, que l'obra de Blai Bonet s'encamina obertament capa
la forja d'aquest home nou, tot ell públic, municipal i fondo, com
ell mateix s'agrada de dir. Un home nou, com ja hem dit, extret de la més
viva contemporaneïtat (anomenat i descrit en els seus poemes amb tota
mena de detalls i senyals, en un afany de cercar un volgut i magistral
efecte de versemblança).
Són obres [El poder i la verdor, Teatre del gran verd, El jove,
Nova York] apoteòsiques. Clarament fonamentades en l'excés
i en la capacitat associativa enlluernadora, en les quals Blai Bonet recull,
articula i potencia tota una extraordinària gamma de tons (líric,
discursiu, meditatiu, serial, narratiu, oníric, popular, trobadoresc,
tradicional, intertextual, visionari, etcètera), nivells de llenguatge
(un lèxic col.loquial, riquíssim en neologismes o girs dialectals,
profundament sensual, sobretot pel que fa a la materialització del
paisatge, la flora o la fauna autòctona) i estructures (des d'un
discurs organitzat gairebé com un poema fílmic o un poema
novel.lat de ritme seqüencial, fins a una obra de trenta-dos cants...
en elles s'hi troben, potser més ben formulats que enlloc, alguns
dels seus màxims propòsits poètics. Així, per
exemple [...] a Vironera [El jove]
...Omplir la conca
de l'existència: vet aquí la
tasca d'aprendre i de saber
Tots tres [quatre] llibres semblen haver agafat com a lema el que Pasolini
digué a Jean Duflot en el seu llibre d'entrevistes: "Jo defenso
el sagrat perquè és la part de l'home que menys resisteix
la profanació del poder". De fet, aquesta tetralogia està
molt clarament concebuda com una "lluita" entre aquestes dues forces: el
poder i el sagrat, el poder i la bellesa, el poder i la vida (recordem
que a Cant de l'arc ja se'ns deia: "Només hi ha llibertat on el
Poder és la bellesa". I en això rau l'extraordinària
gosadia i lucidesa de Blai Bonet: en haver-se adonat que la poesia pot
ser l'escenari -és l'escenari- perfecte perquè s'hi realitzi
el que és un dels grans combats dels nostres dies.
Algunes imatges
Hipèrbaton
enfront, movien, entre la fina boira,
els verds pollancres les fulles
Hipàl.lage
Reconeix
que té el cor popular, no per qui balli
rodonament davant la catedral
sota el migdia gòtic del diumenge.
Al.literació
A Joc amorós va imitant el renou de l'aigua contínuament
Geminació
Blai desperta,! Blai desperta!
penja un ram de cascavells
i un crit immens de clavells
a la teva nafra oberta
Pleonasme
El decapvespre el pren
entre el cel i el Parc Güell. És el
capvespre
dels garrofers de Reus i l’horabaixa
d’aquest catalanet. Però no es tracta
de la mateixa tarda de tardor.
Paral.lelisme
AOda al poble rural .
Antítesi
El caminar ardent
de la frescor de l'aigua.
Comparació
havia aconseguit aferrar-se, talment un corn de tenassa, a la pell
de la paret[...]
duia més verrim que un eixugamans o una barra de galliner
Pere Pau
Metàfora
ESPÒS
Els teus pits, d'hortènsia.
Quan et mir, em puja una ona
blava per la cintura.
ESPOSA
El teu cos, una penya altíssima
plena de fonoll marí pel meu desig.
Em fa mal tot, fins la camisa.
fa un cel escombrat,
Personificació
La gent del pla diu que a posta de sol el vent s’agenolla
(Pere Pau)
Parla de lentes alzines, maternals figueres.
Novel.la
"Per a mi, en literatura, només existeix un gènere: la
poesia. En el fons, la condició indispensable perquè una
obra sigui bona és que sigui poètica. El poema és
poesia lírica; la novel.la, poesia èpica; el teatre, poesia
dramàtica" ("Blai Bonet, poeta y novelista", entrevista de Guillem
Sureda a Diario de Mallorca, 2-1-1958)
El mar
"El mar és una síntesi de la vida del sanatori. No és
autobiogràfic. En realitat, jo a Caubet m'ho vaig passar bomba.
Sí! Mai no estaré tan bé! Com que no havia de fer
llit, perquè no tenia febre, com que podia passejar tot el dia...
Allí no es parlava de la mort." ("Blai Bonet, el fons del mar" entrevista
de Jordi Coca, Serra d'or, gener 1981).
-Quin és el vostre concepte del bé i del mal? Creieu en
el pecat?
- El bé, en primer lloc, no és cap concepte i el mal
tampoc. El mal simplement és tractar una persona com si fos una
cosa. Res més. Estic pensant que no es pot discutir si una cosa
és el bé o és el mal perquè ja ho sabem a l'acte.
Sabem si allò ens fa bé o ens fa mal. També les autoritats
tenen molta culpa d'haver donat la possibilitat que es pogués discutir
això. Diuen: "Això és bo". I de seguida els has de
preguntar: "És bo per a què?" "És bo per a qui?" Això
la gent no s'ho pregunta; comença a fer conceptes i dialèctiques
i a fer discussions teològiques, i d'aquí vénen totes
les guerres que hi ha, vénen d'aquesta barbàrie: fer conceptes.
[...] En El mar hi ha aquesta religió perquè en aquells anys
la religió era una creu que portava la gent per força. S'ha
de tenir en compte perquè feien creure a la gent que la guerra es
feia per Déu i assassinaven els que eren republicans, els mataven
per Déu, en nom de Déu. Això era molt gros. [...]
L'escriptor té l'obligació de fer d'oposició del poder.
[...] No he fet res més que ésser l'oposició de qualsevol
manera de poder. I és una fidelitat que l'he mantinguda sempre.
("Última entrevista a Blai Bonet", per Josep Mallorens. Avui,
8 de gener de 1998).
"El mar va saber greu a molta de gent, sobretot a Barcelona. Vaig rebre
algunes amonestacions. Record sobretot una carta d'un monjo de Montserrat,
dom Jordi Pinell, bon amic meu, exhortant-me a fer penitència pública.
Em deia que El mar era una gran creació, però que sobretot
era una blasfèmia contra tot el que de més sagrat té
Catalunya." ("Blai Bonet, delicada agressió", entrevista de Sebastià
Alzamora, Serra d'or 457, gener 1998).
"Llorenç Villalonga i el seu germà Miquel eren coneguts
com els fundadors de Falange a Mallorca. Amb una diferència. D'en
Miquel Villalonga, tothom en deia que era d'idees molt fermes però
que no era dolent. Sobre en Llorenç, en canvi, tothom opinava el
mateix: "És un reputa" [...] les execucions i les sentències
eren responsabilitat seva." ("Blai Bonet, delicada agressió", entrevista
de Sebastià Alzamora, Serra d'or 457, gener 1998).
"Jo no faig confluir els temes de la religió i la sexualitat,
sinó que ja vénen units per la mateixa tradició cultural
de l'àrea mediterrània, a la qual pertany la cultura catalana.
Sempre ha estat així. [...] Tot això de la culpa, del càstig,
de la separació entre espiritualitat i carn... Tot això és
germànic, però de cap manera llatí. Jo no crec en
la culpa. tota la meva obra és escrita contra la culpa, és
una persecució i un desmentiment de la noció de culpa. L'home
no és culpable. Culpables només ho són els papes i
els legisladors." ("Blai Bonet, delicada agressió", entrevista de
Sebastià Alzamora, Serra d'or 457, gener 1998).
" Quatre punts de vista i un únic jo. Aquesta és l'equació
que en El mar filtra i distorsiona les funcions habituals de tècniques
com el monòleg interior." (Pons, BB: maneres...).
"No es pot negar que El mar té un principi d'ordre: però
aquest principi resta, sempre supeditat als valors lírics, que no
només amaren el discurs dels personatges (per això s'ha parlat
d'El mar com a novel.la lírica) sinó que també regeixen
l'estructura: és, certament poètica l'el.lipsi constant que
enfronta el llenguatge amb la representació, que el fa sortir contínuament
a escena sense deixar que s'amagui entre els bastidors del discurs indirecte."
(Pons, BB: maneres...).
"L'encert de la composició d'El mar rau, justament, en l'habilitat
del novel.lista a l'hora de combinar escenes de temps lent amb narracions
ràpides -tota la vida de Manuel Tur és explicada en tres
planes, al capítol XXVII-, seguint sempre l'impuls dictat pel cor
dels fets, no per la seva escorça." (Pons, BB: maneres...).
"els protagonistes [...] han deixat les seves cases i viuen en la provisionalitat.
[...]
l'allunyament de la terra pròpia és una constant dels
personatges de Blai Bonet: en les seves novel.les el viatge és,
sempre, un motiu essencial, definitori. Manuel Tur i Andreu Ramallo han
abandonat els seus pobles, com també ho han fet el capellà
Gabriel Caldentey i la monja Francisca Luna. I ho faran l'Andreu Crous
d'Haceldama, el Salvador Moner de Judas i la primavera, el Marc Esquert
de Mister Evasió." (Pons, BB: maneres...).
Haceldama
"Haceldama funciona com si fos un dietari: ni la trama ni els personatges
són un impediment per a l'expressió del narrador." (Pons,
BB: maneres...).
"També el drama de Parasceve, escrit en els mateixos anys, es
basa en un episodi esdevingut en la segona guerra mundial. Les dues obres
formen un cicle marcat per la preocupació existencial, que concedeix
absoluta importància a l'individu i negligeix aspectes com la fixació
d'aquest individu en unes coordenades concretes." (Pons, BB: maneres...).
"sense estructurar un edifici psicològic ordenat, el novel.lista
esbossa les parts essencials de cada figura amb una economia de recursos
admirable. [...] el seu llenguatge gestual esdevé tan important
com les paraules, i fórmules com el silenci i la repetició
són utilitzades amb la mateixa intensitat." (Pons, BB: maneres...).
"La mare d'Andreu Crous és la mare del Manuel Tur d'El mar i
la dels germans Skiud de Parasceve. El personatge hi manté una relació
intensa, a voltes equívoca -barreja d'atavisme i de sensualitat-,
presidida per l'absència del pare. [...] En tot cas, en les primeres
novel.les l'esquema és sempre idèntic: problemes d'integració
a l'entorn, unió amb la mare, ruptura violenta d'aquesta unió.
[...] De la mare, allò que fascina el novel.lista és la seva
proximitat amb el sagrat. Ens ho diu al cant VIII de Teatre del gran verd:
"...mare és un mot fondo, més que la mar, / que ni la dona
entén"." (Pons, BB: maneres...).
"La prudència de la gent rasa, la por de crear vida, converteixen
quasi tothom en fera de circ. Un home, en realitat, tem la vida, no la
mort. Es perd perquè no sap esborrar l'espant que les situacions
vives donen, en aparèixer per primera vegada. L'home diu espant
a les claredats sobtades. [...]
L'espant no surt de l'exterior, sinó d'un prejudici de la persona.
A causa de l'espant, no viviu la vida, sinó la seva ironia. Destruïu,
a base de prudència, possibilitats vitals"
(pàgs. 219-220)
"Vaig comprendre la mortal falsedat de tota guerra i que al front no
hi havia enemic, sinó representants de l'Enemic".
(pàg. 144)
Judas i la primavera
"L'obra [Judas i la primavera] aconseguia una harmonia entre la veu
de l'autor, la credibilitat dels personatges, la solidesa de la trama i
el coratge en la incorporació de noves tècniques narratives."
(Pons, BB: maneres...).
"Els personatges de Judas i la primavera són plens i amb relleu.
Possiblement ha estat la inspiració en homes i dones de la vida
real -que, en aquesta novel.la, ha estat tan criticada- allò que
ha permès l'obtenció d'unes figures humanes fortes"
(Pons, BB: maneres...).
"(El 1963, Judas i la primavera tanca definitivament el seu passat:
es diu que la novel.la retrata Bernat Vidal, antic protector de Bonet,
com a assassí i torturador en temps de la guerra. A Santanyí
hi ha escàndol: l'"exclusiva" (l'autocar que fa el trajecte Santanyí.Palma)
porta cada setmana, amagats sota el seient del xofer, un munt d'exemplars
del polèmic llibre, que es converteix en un best-seller municipal.
)" (Pons, BB: maneres...).
"La presumpta identificació de Macià el sastre
amb l'apotecari i escriptor Bernat Vidal i Tomàs ha fet vessar molta
tinta.
"don Macià és el personatge més castigat
pel novel.lista. [...] ja des de les primeres ratlles l'home apareix com
un beat desgraciat i ple de complexos. Amb problemes d'autoafirmació,
insegur, molt dominat per la mare, presumptuós, fals, envejós,
feblíssim, "molt fadrí", el sastre és l'encarnació
de l'home antic que el projecte narratiu de Blai Bonet intenta desbancar
i substituir per l'home nou." (Pons, BB: maneres...).
"[Corpus (internet): Judes i la primavera fou escrita a cavall entre
Barcelona i Mallorca entre el 1961 i el 1962. La narració es reparteix
entre les vides de diversos personatges d'un mateix poble, però
a mesura que progressa s'anirà focalitzant en un d'ells, Salvador,
sorgit de les primeres generacions de postguerra, seminarista a Mallorca
i deixats els estudis eclesiàstics, estudiant a Barcelona. Així
l'obra narra des de la pèrdua de la infantesa fins l'entrada en
un joventut amarga del protagonista: la vida d'un poble mallorquí
durant i després de la guerra, l'escola , el seminari, l'anada a
Barcelona, el descobriment de la gran ciutat, la iniciació a la
sexualitat, la vida al barri xinès, seran vistos a través
dels ulls d'un noi sensible i diferent. L'aventura del protagonista acaba
en l'internament forçós en un sanatori de Mallorca i en l'actitud
contemplativa del qui sofreix, assumint tot el mal de la seva malaltia,
aconseguint, així, una pau pròpia, impossible per als altres.
Té una estructura narrativa capitular, en la qual els capítols
es titulen amb noms, repetits diverses vegades. La veu narrativa és
en segona persona.]"
Mister evasió
"[A Mister evasió hi ha] uns personatges que ja no s'acalen sota
la seva circumstància sinó que lluiten per canviar-la." (Pons,
BB: maneres..., p. 172).
"també Judas i la primavera és una novel.la-frontera
que apunta -i amb la seva continuació, Míster Evasió,
fa diana- a la construcció d'un home nou [...] l'home nou que habita
les pàgines de Blai Bonet (aquell que té una percepció
diferent del cosmos, aquell que recupera la innocència perduda,
aquell en qui s'uneixen les facultats sensitives i les intel.lectives".
(Pons, BB: maneres..., p. 173-4).
"l'home de Blai Bonet, en l'homèric viatge de Míster
Evasió, posa les bases de la recerca d'aquesta transformació:
una recerca que es traduirà en una vida erràtica i en la
reinvenció de l'acte del llenguatge"
Un home que ja no es sent fill de ningú. "És en aquesta
solitud, on s'instal.la l'home -nou, però incabat- de Míster
Evasió: en la seva constant recerca, Marc Esquert s'allunya progressivament
de la seva casa i dels seus orígens."
"Després de Judes, l'anvers i el revers de l'ésser humà
seran igualment dignificats, cosa que implica la relativitació del
pecat . (Pons, BB: maneres..., p. 175-6).
"Per descriure aquesta metamorfosi difícil i costosa, Bonet fa
servir dos símbols principals, el jove i el viatge. Una ullada als
seus escrits demostra la regularitat d'aquests dos motius. Dues de les
cites que encapçalen Míster Evasió fan referència
al jove: la d'Antonioni, un dels directors cinematogràfics predilectes
de Blai Bonet ("tinc vint anys i molts dies") i la de Joyce ("Ecce Puer"",
títol d'un llibre de poemes de l'irlandès que donarà
nom, anys després, al primer poema d'El Jove). La idea del viatge,
ja implícita al títol de la novel.la, remet sempre a un trànsit
interior." (Pons, BB: maneres..., p.176)
"L'acció de Míster Evasió comença amb el
retorn del protagonista, un cop mort un personatge anomenat el marroquí,
d'un lloc que es diu "fora" [...] Agressiva i desbocada, l'entrada en el
relat és el final del quadern de Marc Esquert; l'escriu des d'un
cotxe en marxa ("el bloc ara està sobre el volant d'aquest Renault
de segona mà", "el volant em fa de taula")." (Pons, BB: maneres...,
p. 176).
Només començar el narrador diu: "de vegades he estat
dolent perquè varen voler que fos bo en un lloc que no era el meu".
És un al.lot malaltís, solitari, de Calella de Palafrugell,
on viu a un casalot amb els pares, els avis, i els seu germà gran,
l'Oriol ("que només enraona per sant Narcís, sant Josep i
el dia de Nadal, quan hi ha xampany a taula"). L'àvia és
un dels personatges més descrits al llarg de la novel.la; per exemple:
"em feien anar de ventre a l'orinal. Això m'avergonyia
molt: precisament llavors, sovint, venien els amics o senyores amigues
de la mare. I l'àvia, que era un clàssic i només emprava
verbs i substantius, els deia que esperessin, que jo estava a l'orinal
i feia de cos. Quan n'estava llest, ella mateixa obria la finestra, s'ho
emportava sota el davantal, ho duia al quarto de bany: passant davant la
gent que esperava, asseguda en una cadira, sense dir res, com a cal dentista,
tu." La mare era el contrari: "te'n recordes de quan érem al sagrat
cor..." "la mare i jo desejunàvem amb torrades, mantega, melmelada
de taronja, després de pruna. Ens ho menjàvem entre glop
i glp de cafè amb llet. Si algun capvespre, però, es quedava
sola amb mi, també li agradava fer pa amb tomàtec. I, damunt
la llesca, només una, posava tres olives sevillanes en renglera
índia a l'un costat i, a l'altre, un fistó de rodanxetes
de ceba, encamellades una sobre l'altra. S'ho menjava amb ganivet i forqueta,
i tan de cap de dent, amb una cara de convidat, que allò no semblava
pa amb tomàtec ni res." (Míster Evasió, MOLC,
p. 21). Explicant alguns fets i alguns comentaris de l'àvia queda
construït el personatge de la mare; diu l'àvia "no com algunes,
que varen anar a estudiar a les monges franceses [...] i llavors les tenim
tot el sant dia al piano, daling-dalang, daling-dalang, daling-dalang."
(Míster Evasió, MOLC, p. 28).
Quan té deu anys la família l'envia a Barcelona (des de
Calella, on viu la família) a estudiar el batxillerat, a la Salle,
a la Bonanova. En parla al segon capítol, on surten els antics amics
del poble, en Santi i en Frigolo, i alguns de nous, com en Peia, el seu
company d'habitació, i també algun frare, com en concordancia,
que sempre parla amb rodolins: "Adelante, tropa arrogante. A misa de prisa",
"On va, on va l'Esquert? Va a alguna banda o es perd?".
Mentrestant, com ja ho feia al primer capítol, parla de Ginebra,
des d'on escriu la novel.la.
Al capítol III és quan Marc i els seus amics van al Somorrostro,
un barri miserable al peu de Montjuïc, a ensenyar doctrina. "Rosita,
que només té catorze anys, és instruïda pel seu
pare [Pelé] en l'ofici de la prostitució; Antonio, dos anys
més jove, també fa la carrera -a canvi de deu duros i d'un
entrepà que sempre regala a Rossita- i contempla aquest incest amb
tristesa infinita, perquè està secretament enamorat de la
seva germana: "Jo estic camelà de la Rossita, però no tinc
làbia, saps? [...] Jo només sé fer l'asunto de cor,
eh?, ben del cor. Però el vell li sap xamullar cuentu a l'orella,
i la xavaleta està del Pelé. I, de menda, nanai" (p. 69)."
"La baixada infernal al Somorrostro serà el començament del
canvi d'itineraris de March Esquert, que deixarà la Barcelona alta
per endinsar-se en el fragor de la Rambla, de la plaça del TEatre,
del barri xinès... Poemes com "Somorrostro" (de L'Evangeli segons
un de tants) o "Carrer dels Tres Llits" (de Cant de l'arc) donen resposta
a aquests estímuls." (Pons, BB: maneres..., p. 179)
El capítol IV inclou molts fragments d'història de Barcelona,
i diàlegs amb el Doctor Bofill i el professor de llatí.
"L'intent d'accedir a l'Escola d'Enginyers Industrials suposa una nova
etapa en la vida del personatge: canvia el seu lloc de residència
i es trasllada a una dispesa, on té per veïns un professor
d'història i un auxiliar de medicina marroquí anomenat Dani,
que també serà veí seu a Ginebra. [...] En suspendre
per quarta vegada l'examen d'ingrés a l'Escola, Marc decideix abandonar
els estudis. Derrotat [...] surt a engatar-se i troba, finalment, al bar
Cosmos, el professor de llatí. ÉS la nit de Sant Joan. L'endemà,
Marc es desperta sol, a una platja plena de parelles i amb vuit mil pessetes
a la butxaca. La descoberta l'espanta [...] No recorda res, però
el dia següent els diaris porten la notícia de la mort, en
estranyes circumstàncies, del professor de llatí." (Pons,
BB: maneres..., p. 180).
Quan Blai Bonet publica la novel.la falten sis anys per la mort de
Pier Paolo Pasolini, a la platja d'Ostia, per això diu ell "bé
puc dir que he inventat la mort de Pasolini".
Quan es desperta a l'arena, hi troba una petxina i quan arriba a l'habitació
la dona al seu company amb qui havia discutit fortament la nit abans (p.
122). Aquest regal de la petxina també el descriu al poema "Company
d'habitació" de L'Evangeli segons un de tants.
Després torna a Calella, on trenca amb el seu pare i coneix Penèlope,
amb qui festeja; quan ja ha marxat ella li escriu cartes, on li diu que
li fa un jersei (teixint, com la Penèlope d'Ulisses). Parteix i
va a treballar a Ginebra, on tornen a aparèixer personatges coneguts,
com el doctor Bofill i el marroquí, d'altres de nous, com l'escriptor
Uriac, i d'altres amb relació a personatges que ja havien sortit,
com Nausica, la dona del professor de llatí, que treballa en una
clínica de Ginebra (Nausica recull i ajuda Ulisses que arriba nàufrag
a l'illa i l'hostatja al palau del pare. Al moment de la partença
de l'heroi li mostra amor).. Marc va al cine amb Nausica a veure Fedra
(filla de Minos i muller de Teseu; s'enamora del seu fillastre Hipòlit,
que la rebutja; Teseu coneix el conflicte i desitja l'infortuni del seu
fill, que mor, i Fedra se suïcida; el mite apareix a Sòfocles);
la mort d'Hipòlit té valor de premonició: "Mira el
fillastre de Fedra com vola amb el cotxe. En un revolt de la carretera,
es fotrà castanya amb un camíó. [...] "Adéu,
terra", diu el boig. En un dels revolts que vénen, es mata" (p.
166). Ell, al final de la novel.la, es converteix en Hipòlit: "I
ara, al començament de la carretera que tinc lliure, al penúltim
full del bloc, que aguanto amb el pit sobre el volant, apunto els noms
dels qui fins a hora d'ara, tres quarts de cinc, 2.setembre 1964, heu estat
la meva terra [...] òstic..., adéu, mar. A Déu mar.
(p. 168-9).
"del discurs d'Uriac es dedueix el rebuig de Bonet pel Noucentisme
per tot el que té d'allunyat de la vida, d'artificiós, d'elitista
[..., aquesta actitud crítica] es resol amb l'opció per l'agosarament
vital: per l'entusiasme." (Pons, BB: maneres..., p. 189).
"Els dos primers capítols de la novel.la [...] no fan preveure
els posteriors estirabots. Però el contrast entre l'ortodoxa perfecció
d'aquests capítols inicials i el trencament amb què s'estavellen
no és gratuït: existeix una correspondència justa entre
estructura i significat. Precisament la deformació comença
al final del tercer capítol, just després de la visita al
Somorrostro, que és on els codis del món de Marc Esquert
comencen a trontollar." (Pons, BB: maneres..., p. 190-1). Alguns diàlegs
de Somorrostro (per exemple els de les pàgines 166 o 168), així
com les cartes de Penélope, tenen una voluntat expressionista: transcripció,
presentació de la realitat, no invenció.
"És en el quart capítol on la luxúria tècnica
arriba a un grau més alt: Marc Esquert retrata la ciutat de Barcelona
en un collage on es barregen, en lluminós mestissatge, des de les
cròniques històriques fins als anuncis publicitaris, la guia
turística, l'ambient estudiantil, els diàlegs de les prostitutes
[...] les cartes, el monòleg d'un professor, el discurs d'un patriota,
una convers -transcrita amb les convencions de l'escriptura teatral- entre
el marroquí, el Dr. Bofill i el professor de llatí, una altra
conversa entre el professor de llatí i Nausica... I, entremig, fragments
del Blanquerna i del Llibre d'Amic e Amat, que, situats en un context que
no els és propi, cobren nous i provocatius significats. (Pons, BB:
maneres..., p. 194).
"La culminació del viatge de Mister Evasió és aquest
home nou, alliberat dels llasts de la convenció, el costum i la
hipocresia moral -les presons malaltisses de la ment-, que es troba i es
construeix ell mateix. L'ideal: viure cap al gran tu dels homes, sense
prevencions envers el que és desconegut. Aquesta opció vital
crea una nova raça humana els membres de la qual, en trobar-se,
es reconeixen de seguida." (Pons, BB: maneres..., p. 195).
Mostrar les coses
"És obvi que Bonet tria [...] mostrar les coses abans que explicar-les
[...] la reproducció directa de les paraules dels personatges. Es
manifesta així la qualitat dual de la paraula, que és en
ella mateixa representació (perquè tradueix el món)
però que a la vegada és realitat (perquè, en tant
que discurs emès per un jo, forma part d'aquest món)." (Pons,
Les novel.les...).
"En El mar la supremacia del personatge es mostra molt clarament en
la presentació del pare d'Andreu Ramallo [...] Aquest monòleg
solcat de silencis és una expressió clara del que significa
presentar: el narrador no intervé, no jutja, no orienta." (Pons,
Les novel.les...).
"En Haceldama (novel.la sobre la bogeria d'un home trastornat pels horrors
de la guerra) Bonet converteix en diàleg allò que seria molt
més econòmic comunicar a través de la descripció
o de l'estil indirecte." (Pons, Les novel.les...).
"En Judas i la primavera (un altre escrit sobre la memòria funesta
de la guerra) el predomini de la mimesi sobre la diegesi és patent
en una escena sexual entre la madona d'una possessió i el senyor,
que torna a casa després d'una cacera i la sedueix dins la caseta
del motor. Tot el que passa, ho sabem a través de les paraules de
la dona, interrompudes, adesiara, per línies de punts on s'oculten
els actes de la parella." (Pons, Les novel.les...).
"Una primera conseqüència d'aquesta escriptura-representació
és la rellegibilitat. [...] Sempre podem tornar a les novel.les
de Blai Bonet." (Pons, Les novel.les...).
Bibliografia
Poesia
* Quatre Poemes de Setmana Santa. Santanyí, 1950.
* Entre el coral i l'espiga. Palma: Editorial Moll, 1952.
* Cant Espiritual. Barcelona: Proa, 1953. (Premi Óssa Menor,
1952)
* Comèdia. Barcelona: Barcino, 1960. (Premi crítica,
1960)
* L'Evangeli segons un de tants. Barcelona: Proa, 1967. (Premi Carles
Riba 1965)
* Els fets. Barcelona: Proa, 1974.
* Has vist, algun cop, Jordi Bonet, Ca n'Amat a l'ombra? Barcelona:
Borràs, 1976.
* Cant de l'Arc. Barcelona: Proa, 1979.
* El Poder i la Verdor. Guaret, Campos, 1981.
* Teatre del gran verd. Guaret, Campos, 1983.
* El Jove. Barcelona: Empúries, 1987. (Lletra d'Or 1987. Nacional
de la Crítica, 1987. Generalitat de Catalunya, poesia, 1987)
* Nova York. Barcelona: Columna, 1991. (Ciutat de Barcelona de poesia,
1992)
* Sonets. Barcelona: Empúries, 2000.
Novel.la
* El Mar. Barcelona: Aymà, 1958 / València: Tres i Quatre,
1988. (Premi Joanot Martorell 1956)
* Haceldama. Barcelona: Aymà, 1959.
* Judes i la Primavera. Barcelona: Selecta, 1963 / Barcelona: Edicions
62, 1995. (Premi Ciutat de Barcelona, 1963
* Míster Evasió. Barcelona: Llibres de Sinera, 1969 /
Barcelona: Edicions 62, 1995.
* Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria. Palma: J. Mascaró
Pasarius, 1972.
Teatre
* Parasceve. Barcelona: Nereida, 1958. Premi Joan Santamaria, de teatre,
1957. Estrenada al Teatre Capsa, Barcelona, 1959. Reeditada a la
UIB 1995, i representada per Magisteri Teatre Mag Poesia a Palma, Santanyí,
Artà i Barcelona.
* La casa en obres. Muntatge de Pep Tosar de 1999 amb textos de Blai
Bonet.
Diaris i textos autobiogràfics
* Els ulls (Diari Primer). Barcelona: Pòrtic, 1973
* La mirada (Diari Segon). Barcelona: Pòrtic, 1975.
* La vida i els meus instants. Santanyí: Ajuntament de Santanyí,
1987.
* La motivació i el film. Barcelona: Empúries, 1990.
* Pere Pau. Barcelona: Columna, 1992.
Assaig
* Tàpies. Barcelona: Polígrafa, 1964.
* Ceràmica popular mallorquina. Palma: Sala Pelaires, 1972.
* Tomeu Pons. Barcelona: Borràs, 1978.
* Juli Ramis, primer creador de la pintura europea sense figura municipal.
Palma: Consell General Interinsular, 1980.
* Tàpies. Barcelona: Póligrafa, 1965.
(* Mallorca. Mèxic - Buenos Aires: Hermes, 1965.
* Testimonios de la pintura española. Barcelona: Polígrafa,
1966.
* El movimiento románico en España. Barcelona: Polígrafa,
1967.)
Antologies
* El Color. (Quatre poemes de Setmana Santa, Entre el coral i l'espiga,
Cant Espiritual, Comèdia). Palma: Gràfiques Miramar, 1985.
* Blai Bonet. A l'ombra de l'esperit. Palma: Conselleria de Cultura,
Educació i Esports del Govern Balear, 1989.
Entrevistes
* Vidal, Antoni"Blai Bonet o la passió de fer brillar l'univers".
Lletra de canvi 45, Barcelona.
* Mesquida, Biel. "Tres cants d'un lector hedonista de l'obra de Blai
Bonet". Lletra de canvi 45, Barcelona.
* Mesquida, Biel. "Blai Bonet: un modern escriptor mallorquí
a Barcelona". Escriptors a Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1980.
* Masllorens, Josep. "Última entrevista a Blai Bonet". Avui,
8 de gener de 1998.
* Rotger, F. El dia del Mundo, 7 febrer 1993.
* Bonada, Lluís. "Blai Bonet: "Tot s'ha tornat tant de dretes
que fa llàstima"". El temps 29-6-92.
* Busquets i Grabulosa. "Blai Bonet entre la follia i la transcendència".
Plomes catalanes d'avui. Sant Boi de Llobregat: Edicions del Mall, 1982.
* Baltasar, Basilio. El País, 31 juliol 1983.
* Martínez, Sandra. Avui, 7 setembre 1994.
* Mesquida, Biel."Blai Bonet: Poeta atroçment humà".
El País, 13 setembre 1987.
* Planas, Antoni Miquel. "Blai Bonet, la síntesi poètica".
Mots, noms i mites. Converses amb escriptors. Mallorca, Tià de sa
real 1996.
* Coca, Jordi. "Blai Bonet, el fons del mar". Serra d'or, gener 1981.
* Alzamora, Sebastià. "Blai Bonet, delicada agressió".
Serra d'or 457, gener 1998
* "Mister Evasió, Blai Bonet, 1969" per Mestre Mateu. Diario
de Mallorca, 22-5-69
* Baleares 25 de julio de 1990.
* Argente, J. F. "Blai Bonet y su mundo de ideas". Diario de Mallorca,
2-10-69
* Pons, Margalida. "Blai Bonet: "De vegades, el poema surt perquè
es vol donar cos a allò que un sap del cert que existeix". Avui,
22 de juny de 1991
* "Blai Bonet, Premi Carles Riba". Serra d’0r, gener 1963
* Susanna, Àlex. "Blai Bonet, escultor del mot". Cultura 12,
març 1988
Sobre Blai Bonet
* Albertí, Josep. "Blai Bonet. Un poeta digerit". Reduccions,
núm. 14. Vic: setembre 1981:43-64.
*DDAA . Blai Bonet. A l'ombra de l'esperit. Palma: Conselleria de Cultura,
Educació i Esports del Govern Balear, 1989.
* DDAA. Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Blai Bonet. Publicacions
de l'Abadia de Montserrat, 2000.
* Graells, Guillem-Jordi. "La narrativa illenca de postguerra." Randa.
Literatura de postguerra a Mallorca, núm. 13. Barcelona: Curial,
1982.
* Lloveras, Xavier. "Les novel.les de Blai Bonet". T(D) Tortosa, estiu
de 1986
* Pons, Margalida. "Blai Bonet", Poesia insular de postguerra: quatre
veus dels anys cinquanta. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1998.
* Pons, Margalida. Blai Bonet, maneres del color. Publicacions de l'Abadia
de Montserrat, 1998.
* Susanna, Àlex. "Blai Bonet o la recerca poètica del
sagrat", dins Blai Bonet a l'ombra de l'esperit. Conselleria de Cultura,
Educació i Esports del Govern Balear, 1989.
* Vidal Alcover, Jaume. "Les variacions poètiques de Blai Bonet",
pròleg a L’evangeli segons un de tants. Mallorca, Moll, 1991.
* Martí i Pol, Miquel. Avui, 20, III, 1988
* J.M. Llompart, J. M. "Per a un homenatge", dins Butlletí Informatiu
de la UIB. 11, març 1988
* Rosselló, Pere. "Estudi introductori", pròleg a Blai
Bonet, Mister Evasió. València, 3 i 4, 1987.
* Pons, Margalida, Margalida. "Les novel.les de Blai Bonet i l'art
de la representació", dins Bartomeu Rosselló-Pòrcel
i Blai Bonet, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2000
Vídeo
Blai Bonet segons Blai Bonet. Universitat de les Illes Balears, 1995.
2.3.- ALGUNS CD
BLAI BONET
Ell mateix recita poemes seus al casset TEMPS DE POESIA 2. Swing, Palma
de Mallorca, 1997
inici
PÀGINA DE PRESENTACIÓ mag poesia
|
