Miquel Buaçà - ELS ESTATS DE CONVIVÈNCIA - Magisteri Teatre * Mag Poesia

Dimarts 26de febrer a les 7,30 del vespre de 2002 a la Setmana del Llibre Català (Ifebal) (50 persones)

Divendres 1 de març a les 10,30 del vespre al bar Júniors de Santa Margalida (50 persones)

Divendres 17 de maig a les 9,30 al Local de les entitats de Llubí (25 persones)

Miquel Bauçà. Els estats de connivència

Miquel Bauçà viu davant ca nostra, no el veiem mai ni el volem veure, de tan infeliços que ens fa quan llegim els seus versos, de tan savis que tornam de llegir-lo i de veure que la felicitat consisteix a saber-ho tot i de veure també que saber-ho tot no és la dolçor i la masturbació poètica sense contemplacions que s'estila avui i molts en moren. Els estats de connivència és un poema de poemes on la veritat és la forma i el decòrum és contar, amb l’aiguafort, amb la novel.la, amb la denúncia sense matisos, quina és la composició del món sota les esferes del control i quina és l'única manera de descomposar-lo: somiar, ser nous, venir de lluny, ser frescor, ser verdor.

Jaume Matas per la seva campanya LA COMPRÉ PORQUE ERA MÍA i per la seva campanya AUNQUE ME IMPUTEN NO ME VOY

Francesc Antich i Damià Pons per la seva campanya DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA

Miquel Segura per la seva campanya QUÈ NO FA UN PARE CATÒLIC PER LA SEVA FILLA?

Juan Fageda per la seva campanya ESTATE TRANQUILO: APARCA TU COCHE i per la seva campanya EL FIN JUSTIFICA LOS MEDIOS

Eduardo Duhalde per la seva campanya HAY QUIEN TRABAJA Y NO COBRA Y HAY QUIEN COBRA Y NO TRABAJA, NO PUEDO HABLAR

Francesc Moll per la seva campanya A LA FIRA DEL LLIBRE NO VOS FIQUEU AMB ESPANYA

Universal Pictures per la seva campanya CATALAN IS NOT AN IMPORTANT LANGUAGE

La conselleria de cultura de la Generalitat de Catalunya per la seva campanya ABANS DE VENDRE CONDONS ALS INSTITUTS PREGUNTEM-HO ALS ALUMNES A VEURE QUÈ DIUEN ELS PARES

Els representats catalans del Parlament Europeu per la seva campanya PARA DEFENDER A CATALUÑA EN EUROPA HABLEMOS DE MANERA QUE NOS ENTENDAMOS TODOS

El govern de les Illes Balears per la seva campanya MEDALLA PÒSTUMA A GABRIEL GALMÉS

EL MEU NOM I DOS-CENTS D'ALTRES
ESTÀ ESCRIT AL MONUMENT
ERIGIT A LA CATÀSTROFE

Abdicar és proferir
'Déu creà el cel i la terra'.
[...]
La percepció de l'ésser,
com la creativitat,
són experiències úniques,
exhaustives, diferents
de les altres, com l'amor,
per exemple, o la paüra.
El que tenen en comú
és que no duren ni poden
ser forçades a durar.
No depenen de nosaltres.
No hi ha plaer semblant
-ni tan sols el poder sobre
les veïnes o els veïns
o bé sobre les estrelles;
no diguem el de la carn,
que de tots és el més frèvol-
al de la creació,
que en el fons és just juguera.
Això és el que em fa dir:
per què no jugar amb la màquina
que és l'origen del procés
i no haver de limitar-nos
a poder crear quan vol
el conjunt d'enfarfecs, noses?
Si els humans juguessin més,
no hi hauria fam a l'Àfrica,
l'estultícia oficial
també molt s'encongiria.

Aberració suprema:
no voler conèixer els somnis,
que són la redempció.
No res més em cal per viure.
Tant si resto a confegir
aquells mots que fan els versos
com si surto pel quintà;
tant si deixo que m'endugui
el son cap al seu domeny
com si sense cap defensa
desafio l'Univers;
els preceptes són idèntics:
els que indiquen als zebús,
als merlots o als óssos panda
quin és el capteniment
que els escau. És meravella
una tal col.lusió.
Però els somnis se n'escapen:
són la llibertat real.
Tocar l'orgue i el mateix orgue
són fets grans, excepcionals,
que susciten reverència,
però els somnis ho són més
i a mi em fan molt més efecte.
Sóc misantrop? No, no, gens:
no menystinc la resta d'homes,
car em menystindria a mi,
però no són tolerables,
tal com són, ara mateix.
Demà, quan trobin els somnis,
tornaran més passadors,
però mentre això no passi
no res no servirà per
gosar entrar en la saviesa,
car llurs somnis han de ser
correctius i pedagògics,
com els meus, sense unió
amb allò que faig de dia.
Res no ens nega deduir
que els records dels nostres somnis
estan disposats per blocs,
estratificats com roques
i que per trobar els primers
cal gastar els que estan sobre.
Per tant cal somniar molt
per remoure aquests més fondos.
Dic això, perquè jo tinc
un record de primera hora,
de primera magnitud,
i no ha sortit mai fora.
Algun dia hi arribaré:
cal que dormi més encara,
tot el temps que aguanti el cos.
No té mèrit de fer coses:
la valor rau en pensar
pensaments fora de mida
i això ho permet només
el trencat que fan els somnis,
que són coses formidables,
tant que encara hom no sap
ni què són. Som massa joves.
Noves generacions
de les noves són precises...
Però un dia arribarà
que sabrem com funcionen.
Jo ja ho sé, almenys un tros.
De moment, a mi em sadolla.
La doble virginitat
és allò que fa que els somnis
siguin esperançadors,
atractius més que altra cosa.
D'una banda són tot meus
i de l'altra, no cap savi
ha pogut potinejar
un espai tan ple de gràcia.
Aquestes condicions
just es donen en aquesta
meravella. Un baluard
totalment inexpugnable.
Deu haver-hi algun tresor
escondit que no conegui?
No. Just n'hi ha un i és:
el treball ignot dels somnis.
En la vida, tenim ob-
sediments, trulls i tràfecs,
episodis coherents,
significatius del dembre
o designi de la ment.
Tanmateix, hi són tractats
amb més seny i més justesa
en els somnis. Sobretot:
galanesa i tolerància
són atots que només ells
poden exhibir entre el públic,
tot deixant la pesantor.
Resituen, purifiquen
tots aquells obsediments
que tenim durant el dia,
quan pensem d'una faiçó
esquifida i miserable.
El que fem diürnalment
ho fem tot de rebot, d'esma,
ben automàticament.
Quan em trobo amb l'oliera,
el que passa no són més
que batzacs i bufetades.
Revisat, això mateix
per l'astúcia dels meus somnis
pren aspecte condecent
i respon al que volia
i en surto revifat.
El dormir i potser el somnis
són molt útils per trencar
les posicions de l'ànima.
Ara: cal que hi sigui present,
totes vint-i-quatre hores,
una clara voluntat
de voler que ella canviï.
Sense això i el comport ferm,
general, durant el dia
no hi ha cap canvi: res:
la ment resta presonera.
Sense això, podem passar
quaranta anys dins la brutícia
o quaranta, embetzolats.
D'una banda, hom implanta
ja els ovaris. Excel.lent!
I de l'altra, hom cavil.la
sobre la formació
de big bangs altres que el nostre.
Jo estaria més content,
podent veure la meva ànima,
resplendent al monitor,
com la veig en els meus somnis,
alguns dies, pocs, ai las.
Si els somnis es componen
ells mateixos molt millor
de com jo podria fer-ho,
¿per què no podem pensar
que el que hom diu la meravella
de les coses naturals
no prové de llei idèntica?
Un fet ben concloent és
que s'aprèn més amb els somnis
que no pas estudiant
o tenint tracte amb gent sàvia.
Jo que mai no he sopat,
que d'on pouo tanta força?
De tractar només amb mi.
M'imagino la memòria
com un llac viu, palpitant...
Dormint, s'alcen breus tempestes,
que sacsegen el conjunt.
La matèria que s'enlaira
són els somnis que tenim,
que és allò més apreuable,
d'un valor just absolut.
Tothom diu que la infantesa
és feliç, i és així,
però no pel que interpreten.
És feliç senzillament
perquè el cap li funciona,
no ha estat paralitzat,
és a dir, perquè és més sàvia.
Avui cal recuperar,
amb procediments mecànics,
un estat intel.ligent.
Per això tenim els somnis.
Trobarem salvació
en els somnis, si encara
tenim temps. Però no és
qüestió de temps. És tota
una cosa diferent:
és voler veure el que hom mira.
I caldria distingir
entre els trucs de les novel.les
i la nostra facultat
de crear-nos ordits, trames.
La imaginació
dels adults no interessa.
Sí, per contra, l'entrellat,
que implica un escenari.
De moment, en coneixem
dos: el de l'infant quan juga
i els creats en somniar.
No sabem per què això passa.
Hom no ha estudiat
els invents de la infantesa,
menys encara aquells dels somnis.
L'error és no oblidar
les ferides. Com podríem
fer-nos veure que no ho són?
No és mica raonable.
Fins després d'haver entès
el causant, no volem fer-ho.
El remei per endurar
l'enuig són, és clar, els somnis,
que permeten comparar
la misèria i la grandesa.
No hi ha màgia al carrer,
menys encara en les xicotes,
menys encara en els infants.
En el circ, és grosseria.
I les execucions,
quan es feien a la plaça
en tenien ben igual.
On n'hi ha, és en els somnis.
Convé molt de distingir
el comport dit psicològic,
que serveix per alternar:
és el que usen les madones
i els filòsofs i els mossens,
del comport que funciona
quan aquests éssers són llunys
i també el comport dels somnis.
Són les tres modalitats
automàtiques de l'ànima.
L'ànima és preexistent?
No ho és, però ho sembla,
si pensem què fa de nit,
o de dia, en els somnis.
La felicitat rau, és,
en els somnis. Una cosa
tan explícita, per què
no es practica i s'encoratja?
Cal menjar, dirà un garrí.
És ben clar que no somnia.
És la gregarietat
que el domina. Un titella.
La idea no és fer
ni cap monstre o superhome:
basta usar el que ja tenim:
són els somnis, no com eina
ans en si: no hi cal tocar
res de res. Només caldria
observar-los de debò,
no deixar d'estudiar-los.
Qualsevol altre progrés
és gran pèrdua d'energia.
Els conflictes de carrer,
menys encara els acadèmics
no són dignes de contar,
ni tan sols en poesia.
Són els somnis el que cal
divulgar d'una vegada.
Irresponsabilitat.
Això no és la peanya
de la vàlua o bé
la condició dels somnis.
Ben mirat, el ruminar
és el que és irresponsable,
miserable de no dir,
doncs es mou dins la misèria.
Il n'en rêve pas, la nuit.
Això no són pas els somnis.
-Existeix el bé absolut?
-Ben segur: són alguns somnis.
Són uns fets o accions
del tot lliures de les regles
que administren l'Univers.
No són cosa imaginària,
talment un concepte, un Déu,
ans viscuda i ben palpable.
I són causa d'un plaer
vast i sense cap esquerda.
-I com és que no ho són tots?
-I depèn de la faustesa,
depèn de la voluntat
que hi posem durant el dia.
-No podrien influir
aquests somnis impecables
en la vida de desperts?
-Lamentablement s'esborren.
El truc de fer el desmenjat,
quan de fet la cobejança
és allò que ens envileix,
és un pas, però minúscul,
que no ha servit per a res.
Ni els temples ni la música
no ens han aturat pas
a portar els negres a Amèrica
o cremar els jueus en viu.
Jesucrist és una broma.
Si volem de corregir
la misèria que ens atia,
el millor procediment
és anar de dret als somnis.
Els occidentals pensem
que Crist va venir a la Terra
per donar-nos drets, raons,
per tal de considerar-nos.
I no ha servit de res.
No podem estar orgullosos
del que som o del que fem.
És en el treball dels somnis,
que és cosa universal,
on rau la sobirania,
l'honor i la dignitat.
Què ho deu fer que en molts de somnis,
quan fugim tan lluny, tan lluny,
quan s'acaben, tenim esma
de conèixer on ens trobem,
després de tornar del tràngol
o del gran terrabastall?
Absoluta meravella!
Per què són tan escaients?
Tot és útil: de primer
corregeixen les idees:
tot allò que ens fa glatir:
no pas per interpretar-les.
Després ve el plaer absolut:
les pel.lícules mai no vistes,
impossibles de perfer
amb els estris d'avui dia.
Finalment són la caució
garantida contra el tedi.
Per esdevenir humans
no calgueren teories
ni creences. Per fer un pas
més, cal començar a entendre
tots els somnis, llurs mandats.
No val res allò de dia.
Observar el comportament
dels humans és raonable.
Més ho fóra estudiar
els motius de la conducta,
que només podrem saber
comparant conducta i somnis
i que siguin el patró.
L'objectiu secret dels somnis
és crear una xarxa lògica
entre els fets que han afectat
tot o part del mecanisme
i la integralitat,
però això és secundari.
Marx i Engels van errar
en donar una importància
exclusiva al procedir
raonable, dialèctic,
de la ment, quan és del tot
el contrari. Una prova
són els somnis, tan reals
com els xiscles, la garola
de les dones al mercat.
Tret d'això, un artigaire
català rumina i sent
una quantitat de coses
ignorades fins avui,
però actives, productives...
El que passa al català
passa a tots. No hi ha dubte.
Mentre no entenguem això,
no entendrem res del nazisme
o fenòmens similars.
La cultura és un aspecte
secundari en els humans.
Un nadó deixat als boscos
o bé en un illot soliu
no sabria de fer randa,
però els somnis -el teixit-
fóra exactament idèntic
al sistema que tinc jo.
No cap de les meravelles
inventades fins avui
no pot comparar-se als somnis.
Són bellesa terminal:
no fretura ni per pensa
de cap justificació,
i a més és gratuïta,
com si hi hagués un déu bo,
escondit per dins la boira,
que ha volgut fer-nos regal
d'aquesta alta meravella,
que no ens mereixem per res.
El taxista pot ser imbècil,
però l'hi han de guanyar
tots els professors d'Història:
tenen barra d'explicar
la derrota a Waterloo,
com un químic una cèl.lula.
Hom observa aquests dos trets:
no hi ha cap dels efectes
que sostenen els relats.
Tanmateix, són atractívols,
mil vegades més gentils.
I segon: l'inexplicable:
hom hi crea indrets, actors,
sense cap lligam simbòlic
amb la vida que hem viscut.
Tot creació absoluta,
sense cap connexió.
Els pecats es fan de dia
i naturalment forçats.
Ben mirat, no són gran cosa
ni tan sols mirats en si.
Això a part, hi ha la culpa,
que és allò més dissortat
que esdevé a la nostra espècie.
I és molt miseriós,
car el càlcul no és fàcil.
Avui ja comença a ser
ben ridícul que les dones
no barrinin sinó això,
segons mostren les pel.lícules.
Al contrari, és de nit,
quan perfem els millors somnis
i aquesta activitat,
natural i ecològica,
guanya a les rotacions
dels estels per les galàxies
-que també són naturals-
i a més té l'avantatge
que la disposem aquí,
econòmica i falaguera,
i cobrem d'immediat.
Per aquí hom diu que el sexe
s'hi podria comparar,
i no compten els impostos.
No parlem d'altres plaers,
com el vici de la droga,
que primer cal de comprar-la.
Sectes, clubs, religions
ja pertanyen al subsòl
del que és innominable,
la brutor de l'Univers.
Consciència és com els somnis,
però més elemental,
talment com els jocs de dia,
que també són limitats,
car responen, com el sexe,
a les regles socials,
que són sempre reductives,
repressives i banals.
Cada sessió de somnis
te un estil determinat.
Poden canviar els temes,
poden ser molt diferents,
però si el to és sofrença,
tots seran contaminats.
Els grans somnis, que apareixen
de seguida que portem
una vida mig pautada,
tracten temes molt viscuts
que la nostra intel.ligència
ha mirat de situar
de faiçó afectiva, sí,
i també intel.lectual.
Són aquests que produeixen
aquells somnis tan preats.
Déu podria revelar-se
en els somnis i no ho fa.
I la intel.ligència
és un mal sentit: no pot
ser una eina fiadora.
Menys encara, com és obvi,
amb cap dels sentits corrents.
Això em prova, i de sobres,
que és un inexistent.
Del sunyer, àdhuc els savis,
hi han vist només respit,
guariment, repòs i folga.
És així, però és més,
molt més: produeix els somnis.
Els han vist i no ho han dit
o no han sabut com dir-ho...?
Tots els somnis són granment
realistes i ferotges:
no perdonen cap desmai,
cap feblesa: la retreuen
i en fan gran narració:
no són gens oportunistes.
Si de dia no hem buscat
la faustesa sense ambages,
ja sabem prou que de nit
pagarem el preu que toca.
L'extraordinari és
no l'assumpte o la textura,
en els somnis, qualsevol.
No. És ocasionar-ne
un resum, en un instant,
i alhora comparar-lo
amb allò que he fet ahir.
De vegades és ben obvi,
però molt sovint, i molt,
no hi veig cap ressemblança.
L'estat d'ànim, fins avui,
és el que ho explicaria.
Aquí és on té interès:
d'un estat d'ànim crear-ne
una tal narració.
Una bona part dels somnis
s'originen a partir
del record d'un camarada
-conegut molt o poc temps-,
però que tingué la gràcia
de cridar el nostre interès,
que pot ser només l'enveja.
L'episodi pot estar
sebollit, sense cap vida.
I això fa suposar
que en portem un gran dipòsit.
Fins aquí, tot és banal.
El que et fa restar de pedra:
l'escenificació,
l'escenari, el paisatge...,
retocats a l'infinit.
Una cosa que de dia
pot semblar-s'hi de molt lluny:
quan l'anell d'una velleta
de cop sobte ens duu a mirar
aquell colomar, aquell dia...
Però això dura un segon.
No sabrem mai el que passa
de debò dins el cervell.
De primer, tenim la vida
que hom diu emocional
-tota classe d’estats d'ànim,
sobretot: la por i l'amor
-ni de molt en exclusiva-,
que per qualsevol raó
deixa petja en la nostra ànima.
Després ve el record -o no-,
i el càlcul -de llargada
curta o llarga, inconstant-.
Finalment, vénen els somnis,
que recorden just això,
però no de la manera
que ho podríem recordar.
I aquí està la meravella.
I el gènere exclusiu
sempre és la narrativa.
El més singular, però:
l'absoluta coherència,
dins la transformació
d'aquests episodis bàsics:
no res de meravellós
i menys de surrealista.
I l'explic no s'ha trobat,
perquè no hom vol trobar-lo.
Que això em passi a mi,
no pot ser una cosa certa.
Deu passar a tothom, segur.
Comparant la narrativa
amb els somnis, són comuns
els aspectes més insípids,
del tot circumstancials.
Tret d'això, tot més flòria,
L'esplendor de l'absolut,
el podem trobar en els somnis.
Cal lluitar contra aquells somnis
que no siguin complaents,
escaients amb bella traça
per al fi que m'he traçat
de no caure en infaustesa,
cretinesa o afinitat
amb les àvoles ribaldes
que dibuixen els grifons,
les harpies, a la roba
dels coixins dels balancins
i als capçals de les llitotxes.
Tenir somnis depurats,
és allò que haig de pretendre
ara que he arribat al cim.
Fóra molt recomanable
incitar a practicar
la luxúria a fora d'hores;
reservar tota la nit
a dormir i a somiar.
Cremar els llits de matrimoni.
Un humà viuria més
tornaria molt més savi,
gaudiria del plaer
de poder contar-se els somnis.
Aquest moble és del passat,
obsolet, car just servia
perquè els reis tinguessin fills,
per salvar les dinasties.

Abillar-se per ser estults.
L'estultícia provindria,
no d'una incapacitat,
ans d'una excessiva, extrema
facultat per adaptar-se
a les regles comunals,
aplicades per les mares
i l'entorn familiar.
Sobre el fet de l'estultícia,
l'ordinària, la corrent
-la del bisbe i la madona-,
tanta unanimitat
bé podria crear el dubte.
No hi ha un sol tractat.
Vol dir que és cosa sabuda.
La gent no té el sentiment
que existeixi una distància,
ells amb ells, tot caminant...
L'estultícia, d'una banda,
fóra això, però també
l'exercici del contrari,
és a dir, classificar
perquè sí i sense treva...
L'estultícia és això:
l'agregat d'ambdues coses.
És la immobilitat,
la causant de la totxesa?
És difícil d'afirmar
que és això o bé al revés.
De primer, cal definir
què entenem per 'estultícia',
amb criteri universal:
ignorar o bé no entendre?
També això és arduós.
Jo sóc savi, perquè ignoro,
per exemple. Ara bé:
sigui com sigui, m'abono
a la bellugositat:
l'automòbil, l'autopista...
És plaent saber segur
que, quan plegui, l'estultícia
continuarà dempeus,
ufanosa i satisfeta,
rodejada de servents,
cada cop molt més fanàtics.
El futur serà cretí,
tan estult que l'estultícia
trobarà sense voler
el camí que ha de salvar-nos.
La figura del mig toix
no tindrà cap raó d'ésser
i desapareixerà.
Aleshores serà l'hora.
Catòlics i musulmans,
les pel.lícules més nícies,
tots els investigadors,
els cantants que fan poemes
i la Deutsche Telekom
seran coses oblidades.
Quedarem els catalans,
diluïts, però visibles.
El passat s'ha d'oblidar
per diverses raons òbvies:
recordar inutilitats
de manera molt forçada
només fa que embolicar
més la troca. La misèria,
l'estultícia i la lletjor
són el resultat del vici.
Hom pot dir que a l'antigor,
si vivien obsedits
a no perdre la memòria
era just per la terror
de no sebre què farien,
que no és el nostre cas.
Les piràmides, les guerres
-en la pràctica, quasi tot-
eren jocs de mnemotècnia.
I s'ha de mirar així
si volem entendre els avis.
Tenim vídeos i cedés.
Tret dels nazis o bé d'Auschwitz,
no ens cal recordar res,
si volem fer una gimnàstica
que ens netegi. Oblidar,
oblidar els llibres d'història.
Jo no sé com s'ha de fer,
però hem de canviar-nos
per no perllongar l'estat
de misèria i d'estultícia.
No vivim com fa mil anys.
Ningú no vol adonar-se'n.
Tots diem: 'No toquem res:
qui sap quins ferals malastres
s'escaurien'. Però si
ja ens trobem en ple temperi.
Allò que ens pogués passar
no seria més sinistre.
Els messies són en va,
les receptes no serveixen.
Ja que som de carn, pensem
que la carn torni remença.
Ja veurem. Ara som cucs
que es belluguen dins la femta.
És confort que no podem
rebutjar, diuen els murris,
perquè pensen que no hi són.
Això és clara vesània.
La desaparició
de les mares i els pares
no podria canviar
un gran què del que és un home,
però sí el fonament
radical de l'estultícia
més vistent, la més vulgar,
la corrent, de cada dia.
Un cop fet, més endavant,
ja veuríem què faríem.
No podria ser pitjor.
El més gran que hem fet fins ara
ha estat la clonació
-no hi ha el menor dubte-,
car permet d'imaginar
meravelles, entre d'altres:
una disminució
del furor de l'estultícia.
La fe és modalitat
d'estultícia. Com aquesta
serà trita, i molt abans
que els estults no s'imaginen.
Formulen un postulat:
cal partir de l'estultícia
pura i simple, la corrent,
per entendre els fets històrics.
El factor fonamental,
sense el qual no s'entén res,
ni tan sols una pagoda,
ni el metro de Moscú,
ni la reina d'Anglaterra.
L'estultícia és el motor
que conforma els episodis.
L'estultícia no és
no saber: és tenir ganes.
Ningú no té por a la mort:
això és un avantatge,
car hom no barrina res.
Això ens durà a l'ànima.
I deixar de militar
dins els rengs de l'estultícia.
Què ens causa el tedi avui?
És la guerra de Kosovo?
Que les dones amb furor
tinguin fills a la balquena?
No. És l'estupor, la por
que ens provoca l'estultícia.
Això no pot durar més,
car la gent ja n'està farta.
Ara: no saben què dir.
La follia i l'estultícia
fan basarda a tot arreu:
al jardí de la comare;
al conreu del corifeu,
que només té les notícies
dels combats per les aspreses;
fins i tot per les marjals.
Hom promulga l'estultícia
i s'acreix pels llogarrets.
Temps enrera, la rudesa
excusava la bojor,
l'estultícia programada,
la divina, l'escaient.
Avui apareix en públic,
ben cofada, insolent,
obtenint el beneplàcit
acomplit dels generals.
L'estultícia és grandiosa
car no sap que n'és. Valent,
desafia les muntanyes
i les inundacions.
Què importa de saber
que les dones i els homes
tenim sexes diferents,
si té tan poca importància!
En té més i molta més
desconèixer l'estultícia.
Saber el que cal saber
avui és una barrera
invisible, un avenc,
que enforteix una estultícia
nova, obscura, més obscena,
però això potser permet
el triomf de la ciència,
de la tècnica... Seran
elles que ens obriran l'ànima.
Si el que he dit s'ha de complir,
cal pensar que l'estultícia
es farà més insistent,
més punyent, menys astorada.
Just hi ha una instrucció:
no afluixar: ser responsable.
Un dels fonaments cabdals
del furor de l'estultícia
és que no arriben mai
a la fi del que sospiten,
la qual cosa els permet
de tenir doble lectura:
la que en diuen la real
i la que podria ésser.
Com perfectes faliots,
no es belluguen de llur seti.
L'estultícia dels humans
reconforta: sempre és càlida
i constant: no cal jugar
a la borsa, que fluctua
qui sap com, sense poder
aturar el rumb de les coses.
No. Un estult es manté ferm.
Els motius de l'estultícia
-la mitjana, la corrent-
és possible de trobar-los,
car és una erecció
treballada, cisellada,
com si fos un objectiu,
no com l'ou de la gallina.
Culpar l'escolaritat
és erroni. Els plans d'estudi
és ben clar que no hi fan res,
ni els pares ni les mares.
És més entenimentat
assumir que hom els ignora,
totalment, de cap a peus.
Un abric de pell de tigre
no delata en absolut
la madona que el transporta,
ans indica la tristor
que genera l'estultícia.
Exposat a tots els vents,
puc llucar també els abismes
i tornar els ossos a lloc,
mirar els ulls de l'estultícia.
Em regalo opimament.
Els déus han de consentir-m'ho,
de lluitar contra estultícia?
No, car és sòlida i gran,
n'hi haurà demà i l'altre.
Mentre els astres volen alt,
l'estultícia empedreïda
es desfà ella mateixa.
Jo no cal que hi faci res.
Costa un poc de no embrutar-s'hi,
car s'enrevexina fort,
però sé que és molt poruga.
M'he avorrit de tu. No saps
com em cansa l'estultícia.
Jurco, miro de no caure
i efectivament no caic
dins l'estat de l'estultícia
regular, on els veïns
s'hi rebolquen fins que dormen.
No res no pot ser defès,
invocant regles passades,
a qui gamba i repel.leix
l'estultícia, quan la troba.
El món, com ha pervingut
a ser com és avui dia?
Sembla ser que ho sap tothom.
Esborrona de pensar-ho.
El paratge en què ens trobem
ningú no l'imaginava.
D'una banda, els locutors
continuen els mateixos
i no han canviat gens.
I de l'altra, el llenguatge
s'ha perdut: no en resta res.
Tot és nou, indescriptible.
No sé si m'ofegarà.
A mi em passen tantes coses
que, escoltant què diu la gent,
nit i tarda i tot el dia,
sembla que no els passa res,
si no són les beneitures
repetides fa mils d'anys.
És que viuen en ramades.
Tot s'ho diuen. Per això,
per garlar tant, impedeixen
que aquells esdeveniments
que per força tocaria
que vivissin no apareguin.
-Distingim, o ho podem fer,
dues menes d'avolesa:
la humana, que només
és amor i convivència,
i la bàsica o divinal,
que governa les marees,
i serveix, de nit i tot.
A primer cop d'ull hom pensa
que la imbecil.litat
de la gent s'evidencia,
o resulta més feroç,
quan expliquen en veu alta
qualsevol acte banal,
com la guerra d'Indoxina
o per què a en Ramonet
no li agrada la cosina.
És la desolació.
Com més xerren, més augmenta.
Sort que avui, aquest deler
ha envaït tota la Terra
i per tant no hi ha cap dubte.
L'arquebisbe parla igual
que les locutores joves.
La cretinitat no és
el resum intolerable
dels parlants tibats, infants.
D'un que ignora -just ignora-,
hom pot dir que és ignorant?
No. Senzillament no copsa
uns detalls i quan en fa
un resum és una errada.
El difícil, però, és
fer-li veure que no els lluca,
ja que la deducció
sembla justa i té audiència,
com en té entre els cretins
el coment dit psicològic,
que és roí per dos motius:
hom pretén d'abusar d'altri
i dos: no respon de res,
és del tot passat de moda.
Els humans de cada dia,
són cretins i estaquirots,
traïdors, covards i fluixos,
cruels, murris i mesquins,
envejosos i molt lletjos.
I se'n vanen d'allò més
i també se'n congratulen.

Ablanir-se no treu cap
enlloc, és porca estultícia.
Com impera el mal al món,
i amb quina gallardia!
Hom diria que no té
res en contra que l'aturi,
que tot va a favor seu.
Tot el mal ve de les mares,
però no en són les causants.
Els culpables som els homes,
la nostra indefensió,
tot al llarg de la infantesa.
Bé caldria suprimir
la misèria del període,
just amb la clonació.
Avui bé que podem fer-ho
i, després, accelerar,
i alliberar les dones
i alliberar-nos tots.
[...]
El mal no té interès.
Imperatiu categòric,
fa el que fa, perquè no pot
fer res més. La sordidesa
és molt rica, atraient.
Entre moltes altres gràcies,
en té dues de majors:
tenir el do de reinflar-se,
-fer-se més i més puixant-
i alhora ser invisible.
És això el que li permet,
quan s'instal.la en una tribu,
més petita o bé més gran,
de ser cada cop més sòrdida:
no té límits, davallant.
És això que la fa única.
És damnatge que ningú
no observi aquest fenomen.
La misèria, la lletjor,
poden ser atermenables.
[...]
Hom pot definir el mal.
Hi ha el mal de la natura,
que regula els embrions
i els cristalls de les muntanyes.
Hi ha el mal de l'home nu,
que no és cap altra cosa
que afirmar-se dins l'absurd,
mitjançant fer mal a l'altre.
Bé cal de considerar
que només són els aspectes
d'un mateix procediment.
Cap dels dos no té importància.
-Déu podria fer el mal,
sense cosa organitzada?
-Per Déu, no. En absolut.
Ara bé: en una pedra
ja hi batega, ben ocult.
El problema és saber veure'l.
L'alegria de fer el mal
és tan pròpia de l'ésser,
que els humans han produït
el bé i altres succedanis
per poder de practicar
el mal més a consciència.
És l'arrel de tots els mals,
la sociabilitat.
Els cretins i les cretines,
en lloc de frenar l'impuls,
el fomenten amb corrandes.
És betzol de bufar al foc,
quan haurien d'apagar-lo.
Hi ha tanta passió
per la gresca, i de tocar-se,
que el mal no es curarà així.
[...]
Els humans busquem el mal,
en nosaltres i en els altres.
Ja s'ha dit i no fen res.
Les comares prou toleren
d'instal.lar.se dins el mal.
[...]
El mal és la servitud,
tant la nostra com aquella
que, després, volem imposar,
que ens fa més esclaus encara.
Just Déu sap com fer-me mal,
no pas tu, fillona meva.
Tu fes tot el mal possible:
ja veurem els resultats...
Aquesta és la llei exacta.

Abluents són aquests fets:
l'esperança està en la química
i en els ordinadors
i no pas en els discursos.
Cadascú al fur intern
en porta un, que és lamentable
i a més és diferent
del que du el de vora.
Ja els voldrien adunar,
però ho fan amb escapcies
dels escrits de l'antigor,
que els confonen més encara.
Els ordinadors no són
el factor que ha fet possible
aquests canvis tan sobtats:
és que tots els delejàvem.
I les simulacions
ens permeten grans estalvis.
No ens cal cap aventurer
que s'arrisqui i ens ho conti:
a més, no és de fiar,
car té fetge i té cunyades.
Amb un bon ordinador,
no ens cal cap voluntari.
Cal dir que l'ordinador
no tan sols possibilita
o obliga a un format
nou de trinca en l'escriptura,
ans també en el pensament,
cosa que és més arduosa.
Hom ho diu, però no crec
que comprenguin el que diuen.
Amb l'ordinador plantat,
no ens caldria fer cap volta:
trobaríem el camí,
suprimint enclins erronis.

Abnegació, bondat.
Aquests mots cal esbandir-los,
si volem trobar el camí.
[...]
Una vida d'acció.
Això és molt polisèmic.
Tanmateix, podem, convé
distingir vides així
de 'les altres'. Una vida
de guerrer o de marxant,
no dubtem a anomenar-la
d'acció, però sorprèn
que un minyó que esdevé home
pugui incloure's amb tot dret
dins d'aquesta jerarquia,
car també és acció.
Fóra llarg d'enumerar-les.
Dins la classe de 'les altres',
cal posar tota la resta.
Així 'vida d'acció'
no vol dir efervescència,
ans inscriure's en un comport
vagament fora de norma,
però que sigui constant,
que serveixi a l'individu
com de regla o de bressol.
Un exemple del contrari
és un mariner que en fa
perquè l'avi navegava.
Un poeta es troba al mig
car no tria una manera,
perquè no en troba cap.
Ha de fer sempre equilibris.
Pot haver-hi algun poeta
més astut que jo mateix?
Fins avui, la meravella
no s'ha produït. És que no
és possible tal fenomen.
Un poeta no sent res:
ell percep. La diferència
és completa. Quan sentim,
no percebem. El contacte
pot crear uns sentiments
o no crear-los. La cosa
és just la percepció,
que pertany just al poeta.
Un poeta és com tothom:
sent enveja, té cistitis,
diu mentides, és covard.
Allò que el diferencia
-i això ho canvia tot-
és que té molta memòria.
És això que li permet
d'establir molts més contactes.
Un poeta mai no ha
de parlar o bé d'escriure
de l'amor ni de la mort.
De primer, perquè els preveres
consideren que són llur
monopoli. Un poeta
sap i pot no ser grosser.
Un poeta no fa coses
curioses per cridar
l'interès de les madones.
Un poeta no fa res:
parla amb ell i ja fa massa.
Un poeta no és un
simple objecte del diari
o bé un ser que menja fruits
i per tant que va de ventre.
Un poeta parla com
Déu mateix. És impossible
que no ho faci tal com fa,
com ho fan els déus honestos,
que n'hi ha, en l'airecel.
Un poeta no s'ocupa
de la mort ni dels atacs
de disfòria de les dones.
Això fan els erudits.
Un poeta no té pares:
no n'hauria de tenir:
és del tot innecessari,
i demà no en tindrà pas.
Un poeta té memòria,
però no recorda fets,
ni tan sols uns d'específics,
donat que ho recorda tot
i no dóna preferències:
forma part de la faisó
com processa les notícies.
El producte o resultat
és un acte incompatible.
Els conflictes de cada home,
ell tot sol, a tota edat:
la relació amb les coses,
la relació amb el cos,
la relació amb l'ànima
la relació amb la mort.
Ara bé: aquests contactes
manquen de precisió.
En la pràctica es barregen
per la gregarietat,
que disposa de confondre-les.
Els poetes són els qui
les han d'endurar, per força.

Abolim errors obscurs.
El concepte que teníem
uns dels altres, fa cent anys
era fals de totes peces,
tot i ser molt treballat.
Hem après a viure sense:
l'esperança ha aparegut,
i no som molt més canalles,
car no érem tan dolents,
de com hom imaginava.
Una tal reducció
ha fet bé per totes bandes.
Conseqüència d'aquest fet:
la població de monges
minva amb força i minvarà.
Els ancestres eren llestos,
eixerits, espavilats,
en excés, més que nosaltres.
Hem perdut aquell neguit,
que és la base per ser savis,
almenys per trobar el camí
que ens deslliuri de les traves.
Els robots no són el fi:
l'objectiu és tornar àngels,
sense cap suport grosser.
[...]
El passat és sebollit,
trit, dissolt, un cop per sempre.
El que manegem avui
pertany a una etapa agrària,
que no cal estudiar.
El que cal és oblidar-la
i esdevenir servents
perspicaços de la tècnica.
El saber d'aquells ancestres
no serveix avui per res.
És un llast i la insània
resplendent per tot el món
es repenja en aquests textos.
El que resta del passat
no em consola gens ni mica,
doncs no té la intenció
de mirar el que ara passa.
No m'agraden els museus
i menys els col.leccionistes.
Els antics eren cretins
i uns murris, tot alhora.
Podem oblidar-ho tot.
És això que ha de salvar-nos.

Abominació és
no voler ni adonar-se
de cada un dels estats d'ànim.
Jo visc d'ells enterament.
No tolero res de fora:
ni un rostre ni un carrer,
ni un anunci de la Caixa
ni un mot d'un imbecil
sobre el temps o sobre els mòbils.
[...]
La misèria dels estats
d'ànim és la més cretina,
car aquell qui en pateix
en lloc de considerar-los
malament, en fa un gran què
i els explica a sa madona,
fins i tot en el cafè. Feliçment, això s'acaba,
car tothom sap els de tots
i el tedi els desanima
i estan codificats.
El silenci serà etapa
necessària per sortir
d'aquest deix insuportable
dels ancestres i trobar
el plaer just en els somnis,
infinitament més rics,
quan s'oblidi la ramada.
[...]
Controlar la ment, només
barrinant què dirà l'altri
és comport granment cretí.
L'objectiu és domenyar-la
perquè sí, per un mateix
i perquè és bell de fer-ho.
[...]
El que hom diu 'fer bé les coses'
insensiblement fa entrar
dins els motlles de les regles
alienes, comunals.
Els que hi entren, ja no en surten
i mai més no en sortiran.
[...]
És inútil escatir
el voler de la nostra ànima.
Cada instant té el seu voler
i hom l'ha d'atrapar en l'aire.
És damnatge o poder
proposar-li una alenada.
Els estats de lucidesa
ho són si no duren molt.
Si esdevenen perdurables,
és negoci de cretins,
amb els quals no cal tractar-s'hi.

Abonança la rigor
de l'antiga catequesi.
[...]
És en va, d'estudiar.
El present no s'estudia,
car no es pot estudiar.
El passat no interessa
i s'explica malament
als alumnes que badoquen
i no saben on estan.
Tot i així, tot continua.

Abordem sense paüra
els dictàmens dels estults,
fem-ne miques, capolem-los.

Acabem el segle vint,
però a l'autobús, les dones
escandeixen els refranys
més punyents, plens d'avolesa.

Acceptem la mort com qui
troba bé una maltempsada,
[...]
El problema és morir?
El problema és deixar l'ànima,
que és cosa diferent,
o cal fer la diferència.
[...]
Els mortals sempre han viscut
llur final de forma alegre,
i molt superficials.
I avui molt més encara.
La solució del cel
n'és la prova fidedigna,
car el cel és un recurs
de pardals i de cabotes
que no té cap fonament.

A Etiòpia, hi passen fam.
És a posta, perquè puguin
retratar-los i omplir
espais buits de les cadenes.

Ahir em vaig forçar una mica
a deixar el camí fressat.
Ara en pago la factura.
Malgrat tot, convé de fer
tot sovint una proesa.
Òbviament, tindrem ensurts
i rebrem el que hem de rebre.
Però és l'únic sender
que ens pot dur a descompondre
els errors que hem adquirit,
d'oblidar les grosseries
que s'enganxen pels revolts
dels camins, els més diàfans.
Fa basarda, de debò,
però és obligatori.

A la Cambra dels Comuns
per què riuen els anglesos,
quan ningú no riu enlloc?
És misteri i gran miracle.

A la cuina, hi té una enfila
de fioles i bocals,
plens de menges delitoses
per guisar guisats subtils,
per quan ve la seva aimia.

A l'ancó del riu del llac,
he trobat una fadrina
que plorava, havent perdut
la memòria. No sabia
d'on venia. Li he dit
que no era cap desgràcia,
si es trobava en aquest lloc.
Ha comprès el que li deia.

A la sala d'emergències,
hi havia un guàrdia llusc,
que em mirava com hom mira
un que ha fet un gros forfet.
Érem sols i no podia
demanar socors, fugir...
El meu àngel de la guarda
ha comprès el meu estat
i, com sempre, ha obert la porta.

A l'infern, tots els dimonis
entenen ja l'alemany.
Aviat serà la llengua
exclusiva per parlar
sense traves en els mítings.

Amatent i adelerada,
acollent i afluent,
agradant, amesurada,
molt adreta i molt ardent,
dóna classes a l'Eixample.

Amb aital acorament,
restarà del tot tolida.
S'ho mereix? Se l'ha buscat?
És allò que és més probable.
Els humans busquem el mal,
en nosaltres i en els altres.
Ja s'ha dit i no fem res.
És un vici que ens domina.

Amb el tall oscat no pots
escometre cap empresa.
Tingues sempre falç tallent,
amb acer inadventici.

Amb la gran rapiditat
amb què tenen lloc els canvis,
aquells que eren uns badocs
esdevenen més tanoques.

Amb tenalles ben roents
li pessiga la natjada
i li talla d'un cop sec
el tendrum de les orelles.

Amb una refecció
d'arrels i herbes nutrícies
en té prou. No vol res més.
Més s'estima la misèria.

A mesura que el mussol
se m'acosta amb tons planyívols
jo em preparo el que diré,
que serà un bon arrambatge.

A mesura que m'endinso
dins els somnis, el que veig
pels carrers i per les places
torna més desagradós.
Cal obrar en conseqüència.

Anit aniré a les gorges,
car fa temps que no hi vaig.
Convé 'nar a carregar l'ànima.

A pocs llocs com Catalunya,
hom pot dir, sense cap àlibi,
que els sinistres personals
vénen tots de la comuna.
És un vici tolerat?
És això el que ens fa ser colla?
També que els enemics
ens assotin amb més gana?

A quant va la terça, el lluç?
-Ah, bergant! Tu vols saber-ho...!
Per saber-ho , has de pagar...
-Però jo només volia
de comprar-ne... -Apa, vés...
No t’ho creus, ni tu, tanoca.

Aquests són els tres factors:
no tocar de peus a terra,
l'urgiment de tots els déus
i una fe folla, insensata,
en la meva habilior.
Això explica la tardança
a trobar el nou paradís,
que buscava i no trobava.

Aquest text de poesia,
cal llegir-lo com hom sol
fer amb un text sagrat, profètic.

Ara acabaran les festes
i els porquers podran tornar
a les pletes enclotades
i les truges, sense por,
podran barrigar les tòfones,
sota els roures més rofuts
d’aquests boscos de les dríades.
Jo me’n tornaré amb el ruc
cap al meu palau de cendra
i veurem qui hi guanya més,
jo o aquestes putes velles.

Arribar al fons de l'ànima
no és cosa irreverent.
Ho és més l'estat salvatge
que acceptem i practiquem,
podem dir, sense malícia.

Assolir fites pot ser
miserable, si les fites
són donades pels mossens,
quan aquests les han perdudes.

Avui les reflexions
de la gent són miserables,
més que antany i per això
el cor s'omple d'esperança,
car desapareixeran
fins i tot les de les dones.

Avui m’he fet voluntari
-és el mínim que puc fer-
per anar a fer explotar mines.
Si he fet bé o bé mal fet,
és el temps que ha de dir-ho.
Ja sóc vell: morir esclatat
és més bell que d’una peça.

Avui que no cal parlar,
que no té cap funció,
encara és més miserable
escoltar brètols, brivalls,
predicant inconvinences...

Banda de reressagats...!
Més s'estimen estimbar-se
sens vergonya pels congosts
i ensurtar les papallones
que aletegen pels fondals...
I no tenen altra dèria...

Ben dejorn, passa revista
a les eines, dins el cau.
El resguarden dels perills,
dels paranys, que l'amenacen.

Ben segur: el temps s’ha parat.
No vivim damunt la Terra.
Hem entrat al Paradís.
Tot té un aire de miracle.
No ens cal cap predicador;
ho fan tot les locutores.

Cada estiu vaig a fer surf
al Pacífic... No m'agrada,
però sé que molest molt.
Amb això en tinc de sobres.

Cal no ser-hi, per mirar...
El que mira, no s’ho creu,
que no hi sigui. Dins l’escala
del mirar, tot d’habitud
són les dones qui arriben
més enfora. Per no ser,
redueixen el llur ésser
al no-res, per ser mirada.
I aquesta passió,
també és ben compartida
per molts altres col.lectius.
Bon exemple som nosaltres.
Un a un, no som qui som:
per mirar, no volem càrregues.

Cal posar-se seriós?
Sí, car és rient que hom entra
dins el folc infortunat,
dins la càfila dels bojos
que davallen pel vessant
més obscur de la muntanya.

Cal prestar atenció
als col.lotges dels preveres.
Prou coneixen el poblat
i preparen conjumines.

Cal saber: la covardia
porta a la delació,
essent la xafarderia
el fenomen maquillat.
No sabem qui era Judes.
L'episodi ha fet molt mal.
No fou pas per la cobdícia.
Les denúncies a París,
foren fets de covardia.

Cap estudi o estadística
tindrà legitimitat,
si no hom fa la dels esbirros
del País Valencià,
voluntaris, de postguerra.
És senzill: hi ha els arxius,
mes, ai las!, ens estalonen
més els de Vladivostok,
fins i tot els de Colòmbia.

Catalunya és com l’eixample.
-avui més que mai igual-
una platja abandonada,
que comença a fer pudor
amb les restes del naufragi,
mostrant llur obscenitat.
Això no pot durar massa.

Com els negres de les illes,
Amb les fulles dels fassers,
ben cosides, construeixo
la cabana on m’abelleix.
Si fa vent, em fico a terra.
Res de pedra. i així puc
canviar cada setmana,
que és la fita que els humans
no hauríem mai de perdre.

Com els ratspenats que habiten
dins les coves tropicals,
també els homes s’arraïmen
en esbarts. No és el menjar.
En tot cas, serveix d’excusa.

-Comencem un altre cop:
era un dia amb boira espessa
o no n’era? Has dit que sí.
-No ho sé pas. No sé què és “boira”.

Comentar allò que és obvi
és treball de tot cretí.
Observar el fi de les coses
és el que és savi, de bo.
No és fàcil corregir-se.

Com hom pot dir que un nadó
pot tenir més cap que un altre,
no tenint estris, mitjans,
rigorosos per saber-ho?
[...]
La parella mare-fill,
pensant en el Neolític,
potser encara té un perdó.
Avui és intolerable.
Tot és contra els Drets Humans,
de permetre aquest xantatge:
tu seràs com jo voldré,
si consents que jo te criï.
Si hi hagués un monitor
que els mostrés quan s'equivoquen
i endanyen el cervell,
el furor de les femelles
no faria tants estralls.
No caldrien psiquiatres,
ni tampoc cap telefilm
ni cap obra de teatre,
ni fenòmens similars.

Compassà molt calmament
les paraules del profeta.
Després li tallà els collons
i els llançà als qui ballaven.

Com podem avaluar
els efectes d’una feta
qualsevol, banal o no?
El sistema que hom aplica
no té cap validitat,
ni el menor rigor científic.
El pitjor és que tothom
els viu d’aquesta manera.

Com s'explica la mania
de voler fixar-ho tot?
Mancats d'immobilitat,
delegem que tot retorni.
Aquest brut coerciment
prové de la fantasia
consistent a pensar que
el cervell és una màquina
inesta, llesta per fer
just allò que hom li mana.
L'engranatge ominós,
imbecil i sense gràcia,
de la vida oficial
és causant de la follia.
Però, això canviarà
quan comenci a perdre força
i la gregarietat
sigui ben denunciada.

Com sortir de la misèria?
És mal dit. No té sentit.
Hom se n’és, de la misèria
no s’hi pot entrar i sortir.
És un club tancat, selecte.

Congratulen l'orador,
que ara baixa de la trona.
Malaurats! Què han après?
A ser més vils i gregaris.

D’aquí sent resar les monges:
la perversitat del món
està ben fonamentada.

De les trenta mil maneres,
n'hi ha una. La tinc jo.
M'ha costat, però és meva.

De natura, un home és bo:
són els altres que el corrompen.
I per tant, cal reformar
el conjunt de les persones.
És gran eixelebrament
pensar d'aquesta manera
que tant d'èxit ha tingut
i ens ha dut a tants desastres.
El que cal és fer el que dic:
que tothom es privatitzi.
Fóra inútil predicar
que la gent torni eremita.
La globalització
crearà tot el contrari
del que hom pensa ara mateix:
tornaran més individus.
Podran veure llur cervell
i tractar-lo i corregir-lo.
Aquest joc d'ordinador
farà que desapareguin
per a sempre, a poc a poc,
els concerts a l'aire lliure,
les matances als Grans Llacs
i els fanàtics de la Meca
i també del Vaticà.
Amb el fàcil que seria
fer una còpia del cervell
de cada un per poder veure
què hi passa de debò,
com actuen les neurones...,
llencem dòlars a l'espai,
que mai no serà rendible.
I pitjor: hem d'escoltar
el parer de les madones,
dels profetes enfollits
o dels murris miserables
o només de l'home pla.
No caldrien més psicòtrops
ni pel.lícules d'això
i els teutons es calmarien,
fins i tot, els parisencs.
Fóra el Cel, fet a la mida.
Tot això que dic dels somnis
i fer còpia del cervell
no té altra perspectiva
que modificar els humans.
És del tot insostenible
el servei de caritat
-enviar paquets a l'Àfrica-
o parlar just de l'ozó
o que hi hagi catedràtics
-gent que seu i vol manar-,
que tothom tingui Picassos...
Tots aquests pervertiments
són el fruit de l'estultícia,
imperant arreu del món.
Ja és hora que comenci
a cedir en tots terrenys.

Denudem-nos de la pell,
almenys tres cops la setmana
per tenir enteniment
de les causes tuixegoses.

De petit, collia flors,
tot jugant per la quintana.
Ara faig allò mateix
amb mitjans més poderosos,
però amb el mateix afany.
L'estratègia és la mateixa.

De primer, cal adonar-se
del que és per opinar.
Si hom té la vista curta,
les opinions seran
mers objectes d’intercanvi.
Els juraments de l’estult
poc hi fan per enriquir-les.

Descobrim la vastitud,
la grandor, de la nostra ànima,
observant l'exigüitat
del que diuen les arts plàstiques.
[...]
En Freud va dinamitar
les antigues cabotades,
proposant un bastidor
seductor, però factici,
que avui ha esdevingut
el mateix que va combatre,
un corsé que dóna el dret
als més murris al domini
dels més totxos o covards,
ancorats dins la impotència.
El futur de cadascú,
hom el pot de construir-lo,
si hom pot i si hom vol.
En tot cas, per part de l'ànima,
cap problema, cap raó:
està disposada a fer-ho.
[...]

Dins el forn embriagant,
mantenir la lleugeresa;
no fer cas dels esgarips
de plaer dels que hi debuten,
de les crides dels mossens,
que es capbussen dins les flames
per mostrar que no els fan oi
-ni els mabres ni les llúceres
ni els arengs contaminats
per la sida que ells mateixos
escamparen dins l’infern.
Mantinguem la lleugeresa.

Dins la composició
de la vida, cal aprendre
a comprendre i distingir
els factors que hi intervenen.
De primer, hi ha el cervell,
que és autònom, sobrevola
tots els altres, sense que
puguem dir que tots els homes
som només aquest factor.
Tant de bo! Hi ha la vida
social o de desperts,
amb la seva independència,
no regida en absolut
pel cervell, malgrat que l'usi.
El fenomen s'inverteix,
tot dormint i en els somnis,
fins i tot en els malsons,
apareix la vida vera
o bé la totalitat.
El cervell és comparable
a un sòl, constituït
de matèries ignorades.
El que sigui un fet vivent
i que el que pensem és simple
ens ha fet caure en l'error
que podria comparar-se
amb un òrgan qualsevol.
Aquest tracte és idiota,
i cruel i immoral,
singularment, avui dia,
sense monjos ni burots
ni lleuders en els peatges.
El cervell és infinit.
Això és contradictori
amb el que pensem desperts,
més encara amb les paraules.
Per fortuna, els pensaments
s'encongeixen cada dia.
És això que permetrà
descobrir d'una vegada
el cel que portem dedins.

Diu que amaga al sostremort
un alè de la padrina,
que ve a ser un sospir etern,
bolcallat de teranyines.

-D'on pot treure tanta força,
aquest porc, aquest cabró?
-Ha fet pacte amb el dimoni.

Durant dues o tres hores,
m'he trobat en un estat
buit d'angoixes i lletjures.
He mirat de fit a fit
els vellards i les mestresses,
que mantenen la lletjor
i l'ensenyen a les noies.