|
CANTS
JUBILOSOS
(Primer Premi al Certamen a honor de la Mare de Déu de Sant Salvador
de Felanitx 1959)
Obra poètica. Barcelona, Empúries, 1987.
DE COM DÉU ES DIRIGÍ ALS CÈLIBES
D'UNA PETITA VILA MARINERA
Ja sé que la cançó s'allunya
part darrera el serral. No passeu pena: tornarà transfigurada en blanquíssima
gavina. I els dies que la calor sigui tanta que tengueu ganes de posar el
ventre vora la luxúria de les ones, jo continuaré amant-vos.
Continuaré amant-vos, malgrat els caminois embriacs, la garriga exultada
o els rosegons de sac de pobre. Jo mateix vendré. Entraré per
la boca del Port amb un bàcul de flames. I perquè als ulls
se us il.lumini una pregària, duré als colzes dos picarols
de coure. Tendré el pèl tot inundat, però us estimaré
amb violència muda. Violentíssimament, repicaré per
la pols, els cementiris, les parets caigudes... El meu amor residirà
a flor de pell. Serà com l'ala del verderol, com la nina sense llavis
que vaig trobar sortint del poble. Com a delme de tant d'amor solament us
deman que el meu dia feu una foguera tan alta, tan alta, que succioni les
vostres paraules, que dansi tota dins la solitud del Port vostre. El dia
meu... El dia que tot dansi i jo, silenciosament, us posi la mà davall
l'aixella.
REVINCLA LLIURE LA RIALLA DE L’ESFINX
Esclata la recordança d’aquell camí
que, molt lluny, es feia llum i malva, petit crit
i, més enfora, cogula, infinit. La carn d’aquella dona feia flaire
d’horts d’estiu. Els seus pits eren figuerals de marbre i llim. De dalt a
baix pujava, com una boira cèlibe, el meu delit. Els joncs, els arpegis
i els braçats de gessamins guaitaven per la finestra, gairebé
empenedits. Perquè la dona era salvatge, les seves cuixes, silvestres,
i tenia el coll ja tot florit. (Perquè la dona era salvatge, les seves
cuixes, silvestres i el seu ventre, deixondit.) Per què deu ser tan
lúgubre, essent aleshores tan viu, el record d’aquella dona
i tot el seu voluble gris? Esclaf la recordança d’aquell camí
que, molt lluny, es feia malva -sàlvia i malva-, petit crit. Ara però
com a venjança, revincle lliure la rialla de l’esfinx, perquè
el goig fou efímer i la carn s’enterboli.
LA SUTURA SEMPRE ÉS LENTA
La sutura sempre és lenta quan es té la cara lassa. A voltes
només la menta o l’abella brunzent pot alleugerir la nafra.
Si la commoció tan fonda i salvatge que no pugui una sola espira il.luminar
els caires, vendrà la desesperança. Els fills rebotaran lleugers
de casa. Amb les dents ben estretes ens decantarem el bri que fa temps duim
dins de l’ull perquè s’hi insinuï una llàgrima. El cervell
serà una sitja, un trespol, una llivanya... Les visions seran aspres,
desiguals, irremeiables. El pòrfir i el banús llunyans miratges.
Els hipogeus i l’asfòdel, la lleu confiança que resti dins
les entranyes de tots aquells als quals, com a mi, no es vol cloure la nafra.
La sutura sempre és lenta i a voltes irremeiable. La sutura sempre
és lenta quan es té la cara lassa.
EL VENT ALÇA I ACALA LES FULLOLES
MENTRE ELS CÈLIBES GEMEGUEN,
NUUS DAVALL ELS TAMARELLS
El cant dels cèlibes s’alçà entremig de les espigues
–les ardentíssimes espigues-, que, com cascavells de Déu,
ens posaren al coll un pessigolleix inhòspit. Totes les espigues es
dreçaren davant les cames dels cèlibes. Les baldufes acabaren
la seva cursa folla. Rebentaren tantes zones de goig que els pèndols
dels cèlibes, entre els ordis calentíssims, expandiren la seva
dansa bona. Els cèlibes... Només dir aquesta paraula
i un sac de bocins de vidres esclatà al meu costat i es distengué
l’alta tensió de la tarda.
Els cèlibes recitaren el gradual, mentre lleparen el seu caramel de
menta borda. Un arcàngel d’ivori, dins el blau intens de la paret,
va anar tornant viu a mesura que ells allargaven les seves etèries
elegies. D’altres arcàngels, dins les parets blavíssimes, es
transformaren, fent volar els seus moixells davant el foc i la carn dels
cèlibes. Redimits, ara tots diuen que tot goig ja és lícit,
i es veu clara la seva boca radiant.
UNA LLOSA GRAN I UNES NAVALLES LLUENTES
NO ES MOREN DINS LA PLANA
Els qui fermen garbes dins la plana no saben fins a quin extrem arriba la
seva pena. Dins la plana, no s’hi sent la minúscula música,
que potser assuaujaria qualque gota de la seva aspra suor. Els homes de la
plana naveguen dins un mar de llana i foc. És tanta calor que els
rostolls es clivelleni als lloms ja hi ha flames. Jo deman un ramell i una
corona per als homes de la plana, car la lluita és espessa, cos a
cos amb cada garba. Els homes de la plana mai veren la góndola, la
góndola d’or, ni l’hèlix de la ventolina. Per pietat..., una
almoina per les seves crostes intolerables i les morgues del seu pit. Deman
una llàgrima, mans plegades, pels monstres de la plana, per
aquells sense paradís, només el silenci a la barba. Moments
hi ha que posen el ventre damunt les seques llavors de cogula i neguen els
seus ulls. No veuen el magraner florit del pujol. Mai no han sabut la cadència
ni la dansa: només als llavis el goig estantís i al pèl
la silent molsa.
SI TUDAM ELS DIES, VIOLENTÍSSIM SERÀ EL GOIG DE LES NITS
Hi haurà maror pregona. La tragèdia
s'insinuarà als llavis dels homes. Una freda ventolina embriagarà
els fanals del moll. No podrem dir el que volíem. A poc a poquet,
els vagabunds caminaran avinguda avall per no rompre el sacratíssim
misteri de la nit. Ulls bojos, recordarem les paraules de l'apòstol:
"Si tudam els dies, violentíssim serà el goig de les nits".
De la boca, ens en sortiran cercles plens -peus i tambors-. Hem de tudar
els dies, extasiats dins qualsevol taverna, car la recompensa és massa
gran. Som sacerdots d'un orde que odia el banús i el bronze: vol només
la corba fàcil i el plaer intacte de les nits totes. En el temor de
Déu dansarem durant el dia, però, de nit, tota paraula serà
saliva. La nit sempre serà nostra.
HIMNE FLORIT IMMENSAMENT
Com un cup, Déu, com un cup o una civera
farcida de baleigs triomfants, com una processó d’il.lusos –d’il.lusos
i trists vianants-, es recollirà el meu gaudi i el meu alè
dins la mar. Si vols la nit, home, si vols els àlbers florits, si
vols els figuerals i les escumes, tanca, tanca tots els flabiols de l’alba
i parteix, parteix per aquell camí de pols exultada. Parteix just
amb el pal.li de cànem i, als llavis, la puríssima paraula
goig. Si vols, home, els altíssims miratges de la nit i els batalls
ultrapregons del dia, dansa, dansa i escolta la núbil cançó
dels bohemis –els homes de les flautes llargues-. Home, tota tristor ja és
teva i ja amb la falç enlaire, silenciosament, podràs cridar-ho
a les verdíssimes muntanyes. Home, tot el goig, tot el marriment molsut,
tots els dies bords, l’amor fètida, la tranquil.la pau del pelegrí
són teus. Així t’ho dic perquè ja tota pedra dansa,
tota blancor ja declina com un salm infernal de boira. Si vols la nit, home,
digues: vull el batall de l’alba.
ELS MARTELLS CADA VOLTA MÉS INSISTENTS
PERCUDEIXEN LA FAÇ DE L’HOME DE LA VIA
Per a l’obscuritat i el pes de les meves celles, el cel roman extasiat. La
via és gran. Dins el celler dansen els dansadors de l’illa. Els dansadors
allarguen els braços i el seu cant. Al cap-de-cantó l’home
de la faç vermella es menja els pits de la dona i els cabells. Solament
hi ha un home que canta: per a ell, un cistell de paratjalines, per a aquell
qui canta dins la via. Són tristes les rajoles de la vorera. Amb insistència,
es distén contra la meva faç el vent i la molsa. L’home de
la via està exiliat. S’entendreix el seu ventre si recorda la rondalla
ingènua i els calius. Els homes davallen per la capavallada. Es veuen
vertaders àngels posant corones als homes de l’alegria hermètica.
Els violins s’embriaguen darrere els oms. Hi són encara les finestres
obertes i l’heura, perquè nosaltres els ferits, puguem obrir els ulls
i alçar un poc els braços. Ascendeix una aigua groga de l’asfalt
per la nostra pell àrida. Davalla insistent el miratge del foc, de
la mar i de l’amor. Hi ha homes que avancen ràpids: porten un pecat
voluminós que els encalça. Només aquells qui reposen
senten les rialles de les dones o veuen el nin que pega amb el front al pal.
Aquests són els qui diuen: “No planyeu les nostres ferides, car, de
nit, solament elles lluen i són antífones tristíssimes
per sobre la mar lleu”.
LA NOSTRA PORTA DE LA POR
Quan els homes de la closca lluent i de la sonora gralla a la porta de la
por arriben, sota la seva carn d’angoixes s’il.lumina una pregària.
Quan els homes de l’espinada lassa, de pell àrida i clamorosa, amb
la seva dona magra a la porta de la por arriben, un encenser d’oronelles
es despenja de la teulada. Quan els homes del dolor enorme i de la belluma
fàcil pensen en la constància del miratge de la vida i a la
porta de la por arriben, dins el seu jaç s’ajacen. Quan els homes
dels rosegons i les llàgrimes dobleguen la seva saliva en un misteri
de malves, com febles francesilles, com salms irremeiables, i a la porta
de la por arriben, només Déu sap el que passa. Tot al llarg
dels camps estèrils, dels ossams desperts, de la llargària
dels marges i de les cunetes dòcils, els homes sencers tremolen i
amb el rostre sibilant a la porta de la por arriben, ells i les seves esposes
magres.
UNA VERITABLE FLAMA O UN ALMUD DE JUSTÍCIA
PER A LA MEVA CARN SALVATGE
Si fuig del pinar amb un mocador vermell al coll, digau-me, Déu, quin
turonell obscur serà el solaç per el meu plant. Si per al meu
clam no hi ha orelles, digau-me, Déu, quina badia o quin port serà
el més avinent per a la meva fuita santa. Si l’amor, al burg, és
vagabund i més encara ho és al camp, ¿a quin país
aniré, a quina ribera fàcil deixaré el meu cos irredempt?
Digau-me, Déu, car hi ha tanta obscuritat, car les òlibes ja
inicien la seva dansa justa, ¿quina música o quina rodella
encendrà el meu costat o quin gladiol intacte podré dur damunt
l’esquena? Tot és un enigma xorc, una llivanya insondable, un mur
cec. És penible de no poder entretenir-se amb les gavelles lliures,
o els pàmpols encesos. Jo, Déu, solament deman una veritable
flama o un almud de justícia per a la meva carn salvatge. Si el que
deman no pot ésser, Déu, ja podeu portar un fermall, car vinclaré
els ferros i em clavaré als ulls dues dagues.
NEIX L’ARPA SILENCIOSAMENT
Jo som aquell qui no s’ofega dins l’arenal immens.
Jo som aquell qui coneix tots els cards que el vent s’emporta i, quan menys
s’espera, treu la força i guanya el litigi senzillament. Jo som aquell
qui veu l’ala de l’oronella dins un ribell de flors. Si obr els ulls, de
sobte, un llamp perfecte es dibuixa a l’horitzó i els tanca amb fatalitat.
Jo som aquell qui porta tot el vent de llebeig dins els cabells i, molts
anys abans que Déu jugàs a cercles, ja sabia perfectament el
lloc on la verge concep. Molt abans que la boira s’encengués, orb
de goig, duia part damunt el ventre un redol de tendresa. Sabia que la farina
borda torna blanquíssima dins la boca del pobre. Jo sabia... Vaig
obrir els ulls i, quan anava a descloure els llavis, un llamp perfecte els
va cloure tèbiament. Tota la meva força resideix dins els ulls,
i la meva esperança. Si obrim els ulls dins els horabaixes que fins
i tot acuben les llàgrimes, totes els carrers, tots els fanals, les
teulades i el cel tot penetren i engrandeixen els nostres ulls.
LA FAÇ DE DÉU
La faç de Déu... La faç de
Déu em crema. La faç de Déu no es mou, la faç
de Déu i la brutor dels homes. Inversemblant resulta l’aigua clara.
Solament en prové turment, de la faç de Déu, ara, insinuant-se
dins l’asfalt, entre els rails o els pits secs de les mares. La faç
de Déu em cou, tant si puig a l’autobús com si camín
pels marges. Per què ets tu la faç de Déu? Per què
no singles l’home? Per un moment de silenci gemega la faç de Déu.
¿La faç de Déu s’enriola? No: la petita faç de
Déu, amb un nivell de metralla, rebenta nous camins dins els destins
dels homes. Per places tristes naveg amb esperances de goig. La faç
tristíssima de Déu es mou amb compassos de corda. Pel moll,
la faç de Déu s’insinua amb més tristesa que quan m’adormia
entre els oms –els oms trists de la tarda-. La faç de Déu ja
navega amb vaixells de nius i boira. La faç de Déu sempre duu
neu a cada banda. Per al meu deler, faç de Déu, rebenta més
caixes de boira.
DIMINUT CRIT PICTORIAL
Perdonau-me, germans, amb xiurells, tambors i draps
negres. Tombau els monòlits i les piràmides de vent que trobeu
dins el camí. Amollau, purificau, amb canteig caliuer, gemegant, el
fenàs polsós de les voreres. Germans de cor de fang, estic
sol, talment un ocell damunt les teules humides. Estic sol per haver dit
massa paraules. Les figueres ja no s’alegren al meu pas. Som l’adolescent
que desitja l’amor com el blat madur espera la falç, o els turons,
la boira amiga. Perdonau-me, germans, pels ramells de calcides, per la dansa
folla, per les donzelles campanes. Quantes vegades vos he dit: “Un poc de
música espessa i després la fi. Perdonau-me”. Anit, jo i la
grava que es clavant dins l’asfalt i el poema que es difumina entre els rètols
ens movem dins l’ambigüitat –una ambigüitat lluent-. Vers una tranquil.litat
d’anemones i cossiols de clívies aniré, germans. Dansaré,
dansaré, dansaré la dansa folla, estrenyent amb totes les forces,
amb les meves mans d’escorça, una urent estrella d’or. Amb aquestes
mans que un dia vos volgueren treure els ulls, germans. Ara, però,
vers una tranquil.litat d’anemones i enmig de milions de troques vermelles
i negres em vaig tapant aquests ulls –els meus ulls de peixos blancs-. Vers
una tranquil.litat d’anemones i cossiols de clívies aniré,
germans.
TOTS ELS COSTATS COM UN LLAC
Jo li dic, al meu amic, que hi ha moltes miloques damunt les teulades trencades
i que damunt la taula no hi ha miques de pa. Jo li dic, al meu amic, que
carrer avall redolen picarols esquerdats i pilotes esquinçades, que
hi ha molts de nins que es roseguen el cor i duen espardenyes líriques
com la fi d’un idil.li. Jo li dic al meu amic..., i tot resta immòbil
-les miloques, els moixos-. Devora els pedrissos hi ha cascalls i gàbies
de caderneres. Jo li dic al meu amic..., perquè ell continua essent
l’àngel madur de les ales obertes; perquè tot ell és
un picarol encès i els seus costats són un llac voluptuós.
Ell ha dit: “Jo vull la dança palustre, vull abraçar les garbes
dretes de jull i anar vers aigües més pregones”. Jo li dic, al
meu amic, que moltes vegades he pujat pels fassers i als cimals dels lledoners
només per veure’l, per posar-li el meu gemec dins les genives.
Aleshores, posant-me el dit damunt la llengua, em diu: “Ja l’oreig no besa,
fresc, les clavellines, ja no hi ha damunt la calaixera el ramell de verges
clívies, ja no hi ha l’amant amb regadora d’argent pentinant l’afàbega
trista”.
inici
PÀGINA DE PRESENTACIÓ
mag poesia
|
